Douarnenez 2012: les fotos

Aquesta entrada és una continuació de l’anterior o, si voleu, la traducció en imatges d’una part de l’article. És el reportatge fotogràfic que vaig fer durant els dies del festival marítim Temps Fêtes sur Douarnenez, celebrat en aquesta localitat bretona del 19 al 22 de juliol de 2012. Catalunya –Nord i Principat, conjuntament- va ser la convidada d’honor. En total s’hi van desplaçar una desena de barques, la majoria de vela llatina, i la mateixa quantitat de patins de vela, que es presentaven com a embarcació genuïnament catalana, centenària i única al món. Unes setmanes abans el patí català havia estat portada de la revista “Chasse-Marée”, que li havia dedicat un extens reportatge.

Un vaixell tradicional a l'entrada del Port Rhu. A l'esquerra, l'illa Tristan (Foto: Joan Sol)

Participar en un festival com el de Douarnenez formant part de la festa és molt diferent de fer-ho com a públic, com un espectador més. Dies abans havíem assistit al festival de Brest, el macrofestival marítim més important del món, que concentra prop de 2.000 vaixells –des de grans velers de quatre pals fins a petites embarcacions d’algun país exòtic- i rep un milió de visitants. Brest té unes dimensions gegantines; és com visitar una expo: després de tot un dia de caminar pels molls, tens la sensació que encara et queden coses per veure –vaixells, exposicions, exhibicions diverses de tal o qual país…- i que moltes les has vist només per sobre. Per altra banda, de seguida t’adones que la festa és a bord dels vaixells i que si tu no hi vas embarcat, ja sigui com a invitat o pagant, t’has de conformar amb mirar-t’ho tot des del moll. I al final acabes atabalat de tanta gent, cansat de fer quilòmetres a pas de tortuga i amb un empatx d’informació considerable. Aquí teniu les fotos de Brest 2012.

Douarnenez, en canvi, té una dimensió més humana. El port de Rosmeur és petit i es pot recórrer diverses vegades en un dia. A més, a Douarnenez formàvem part de la festa, com a convidats d’honor, i teníem les nostres barques per poder sortir a navegar. I poder viure la festa des de dins, poder sortir a navegar conjuntament amb centenars d’embarcacions tradicionals, ho canvia tot.  Douarnenez és una gran festa marinera, pensada més per als mariners i navegants que per al públic en general, tot i que aquest també hi pot participar. Els vaixells estan a tocar de la gent i tot és més proper. La ciutat també és a la vora del port, i tot –cases, port i vaixells- queda molt més integrat.

El recull de fotos que veureu a continuació comença al Port Rhu, l’antic port de Douarnenez, que separa la ciutat del barri de Treboul. Al Port Rhu –com s’explica a l’entrada anterior- i ha el moll i les embarcacions del Port-Musée, que es poden visitar. També s’hi poden veure magnífics iots clàssics que formen part del Pôle belle plaisance, un projecte que inclou la reserva d’amarraments per a l’estada d’aquest tipus de vaixells, amb l’objectiu d’enfortir el paper patrimonial del Port-Rhu. També veureu alguna foto de les drassanes dedicades a la construcció i reparació d’embarcacions tradicionals, i un cementiri de vaixells que hi ha al fons del port, que resulta d’allò més fotogènic. A continuació, hi ha unes imatges de la costa de Treboul i de la bocana del port esportiu que hi ha en aquest barri. Finalment, s’arriba als carrers de Douarnenez i ja comença el festival.    

Estic molt satisfet de les fotos de navegació, fetes al mar, a bord de la “Santa Espina” i de la dorna “Moura”, dels germans Suso i Xosé Cadaveira. Navegar envoltat de vaixells com el dundée tonyinaire “Biche”, acabat de restaurar, el “Pen Duick” d’Eric Tabarly, la goleta “La Recouvrance” o la bisquine “La Granvillaise”, que considero un dels vaixells tradicionals més bonics del món, és una experiència inoblidable. I això sense comptar infinitat de petites embarcacions desconegudes, d’esbarjo o de treball, que no sabries quina escollir si n’haguessis de triar una. La badia de Douarnenez plena de veles és un espectacle i un plaer en tots els sentits, que cap aficionat a la marina tradicional s’hauria de perdre.

Reproduïu el vídeo en HD (720p) i connecteu els altaveus, guanya molt.

Patrimoni portuari i embarcacions tradicionals

L’article que trobareu més avall és la comunicació que vaig escriure per al XXXV Curset sobre la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, que organitza l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). L’edició d’aquest any, celebrada el desembre passat, duia per títol “Patrimoni portuari: barris amb port / ports amb ciutat”, i tenia per objectiu “analitzar les diferents formes d’intervenció i de rehabilitació del patrimoni portuari, tan present en el nostre país.” L’article, escrit a petició de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, fa una reflexió sobre el paper de les embarcacions tradicionals com a element que connecta la ciutadania amb el patrimoni marítim, a partir de l’exemple de la ciutat bretona de Douarnenez i de la participació de Catalunya, com a convidada d’honor, en l’última edició del festival marítim TempsFêtes sur Douarnenez.

Barques catalanes del nord i del sud a l'Atlàntic (Foto: J. Sol)

Quan el mar es troba amb la ciutat

L’exemple de la ciutat bretona de Douarnenez

A la ciutat bretona de Douarnenez, la historia, l’economia, l’urbanisme i la cultura tenen un nexe en comú molt poderós: el mar. Cadascun d’aquests àmbits està íntimament relacionat i l’un és conseqüència de l’altre. De tot aquest substrat se’n deriva un patrimoni marítim molt ric, que es conserva viu i actiu, i dins del qual les embarcacions històriques i tradicionals hi tenen un paper destacat. Tot aquest patrimoni es manifesta de diverses maneres i en diversos espais. Un dels seus aparadors més espectaculars i que té més ressò social és el festival Temps Fête sur Douarnenez, una gran festa marinera de periodicitat bianual, que reuneix més d’un miler d’embarcacions tradicionals i mobilitza 2.000 voluntaris per acollir una població flotant de 14.000 visitants, que iguala la població local. L’estiu de 2012 la Federació Catalana per la Cultura Marítima i Fluvial hi va prendre part activa com a membre de la delegació de Catalunya (nord i sud), convidada d’honor del festival.

La presència de restes arqueològiques romanes a l’indret de Plomarc’h, relacionades amb l’elaboració de garum i salaons, donen testimoni de l’antiguitat de Douarnenez i de la seva indústria principal: la pesca. Douarnenez va ser un port sardiner de primer ordre a Europa, i aquesta pesquera va originar un desenvolupament molt ràpid de la ciutat, entre els segles XVIII i XIX, passant de 1.473 habitants, l’any 1793, a 11.465 habitants, el 1896. (El 2009 en tenia 14.842). A mitjan segle XIX s’hi van instal·lar diverses fàbriques de conserves, la més antiga de les quals, Chancerelle, oberta el 1853, encara funciona. Aquesta puixança pesquera es va mantenir fins a finals dels anys 70 i principis dels 80 del segle passat, i després va anar de baixa. Les conserveres també van anar tancant i ara només en queden tres. Avui dia l’activitat pesquera a Douarnenez és més aviat marginal, però molts vaixells continuen desembarcant el peix al port de Rosmeur, el més industrial dels tres que té la ciutat. Els altres dos són el Port-Rhu, el més antic i tradicional, i el port del barri de Treboul, dedicat a la navegació esportiva i d’esbarjo.

El Port-Rhu amb les embarcacions del Port Musée (Foto: J. Sol)

Què en queda de tot aquest passat vinculat a la pesca? El més destacable, al nostre entendre és un valuós patrimoni arquitectònic, magníficament conservat, que constitueix el nucli antic de Douarnenez, a tocar del port. Es tracta d’un barri nascut, precisament, durant l’època de puixança de la pesca de la sardina i la industria conservera. Cases de pescadors i de mariners, i de molts douarnenistes que treballaven en aquest negoci. L’Ajuntament de la ciutat ha creat una ruta turística anomenada Le chemin de la sardine, un circuit d’interpretació de tot aquest patrimoni, a través de diversos carrers de la ciutat, que explica la història de la pesca i conservació de la sardina, des dels seus orígens fins a la transformació d’aquesta activitat, passant pels pescadors, el seu hàbitat, les seves embarcacions i els arts de pesca utilitzats. El circuit està marcat per un centenar de medallons de bronze amb el símbol d’una sardina, clavats a terra; i la informació es transmet al visitant a través 17 plafons amb documentació gràfica sobre cada indret i àmbit temàtic. D’aquesta manera, una bona part del nucli antic de Douarnenez es converteix en un museu a l’aire lliure.

Plafó informatiu del "Chemin de la sardine" (Foto: Mairie Douarnenez)

Conserves de sardina elaborades a Douarnenez. La industria tradicional
lligada a la gran festa marinera local (Foto: J. Sol)

El camí de la sardina acaba al Port-Rhu, situat a l’entrada d’una ria natural i tancat per una resclosa, que impedeix que es buidi durant la marea baixa. En aquest indret hi ha la seu del Port-Musée, un petit museu dedicat a la història marítima local, que conté una notable col·lecció d’embarcacions tradicionals, i també té una part de museu flotant amb diversos vaixells de pesca, amarrats en un dels molls. Però el que ens crida més l’atenció és la gestió que es fa del Port-Rhu i dels molls que antigament eren l’escenari del comerç marítim de la ciutat. Mitjançant la creació del què anomenen Pôle belle plaisance, que podríem traduir per pol de nàutica de plaer o d’esbarjo, la ciutat de Douarnenez, com a part de la seva missió de preservar el patrimoni local, vol fomentar la conservació activa dels iots clàssics i vaixells tradicionals. Aquest pol inclou 15 places reservades per a aquest tipus de vaixells, per a estades anuals o temporals. La iniciativa té com a objectiu enfortir el paper patrimonial del Port-Rhu, presentant al públic una col·lecció de vaixells que qualifiquen d’”excepcionals”. Aquests vaixells estan amarrats al costat de les embarcacions del Port-Musée i de les empreses i comerços dedicats al patrimoni marítim. Entre aquestes empreses hi ha diverses drassanes de construcció d’embarcacions tradicionals de fusta; de manera que és un espai on la major part de l’activitat econòmica, social i cultural es desenvolupa al voltant de la marina tradicional. Cal destacar que les sol·licituds per ocupar aquests punts d’amarrament les estudia i aprova una comissió formada per un representant de l’Ajuntament, el Port-Musée, la Federació Marítima de la Badia de Douarnenez, l’editorial Chasse-Marée  i el comitè local d’usuaris del port.

Els iots clàssic s'integren al patrimoni marítim del Port-Rhu (Foto: J. Sol)

Drassanes dedicades a la construcció d'embarcacions tradicionals (Foto: J. Sol)

A Douarnenez hi ha, doncs, la ferma voluntat de conservar el patrimoni marítim local, de mantenir-lo viu i en funcionament a través de nous usos, però sense desvirtuar-ne l’essència, i d’acostar-lo a la ciutadania. En aquest sentit, les embarcacions tradicionals constitueixen la part més viva i activa d’aquest patrimoni, connectant els habitants de les poblacions costaneres amb la seva història, les seves tradicions i la seva memòria col·lectiva, i permetent-los reviure part d’aquest passat. Per altra banda, les embarcacions tradicionals recuperen els antics vincles entre les ciutats portuàries, els barris mariners, les cases de pescadors i el mar, que és la seva raó de ser; fan que les localitats costaneres tornin a girar-se de cara al mar, al qual, ja sigui per la transformació industrial dels ports o per la remodelació urbanística de la façana litoral, li donaven l’esquena. 

Els paper de les embarcacions tradicionals

El festival Temps Fête sur Douarnenez posa tot l’èmfasi en element que connecta el patrimoni marítim amb la ciutadania: les embarcacions tradicionals. Creat l’any 1986 per iniciativa de Chasse-Marée, la revista de cultura i patrimoni marítim amb seu a la mateixa ciutat, el festival reuneix centenars d’embarcacions de diversos països i mostra molts aspectes de la cultura marítima bretona, des de la cuina a la música. El 1989 Chasse-Marée organitza el concurs Bateaux des côtes de France, amb l’objectiu de restaurar o construir cent vaixells tradicionals. A l’estiu de 1992, noranta-un vaixells sortits d’aquell concurs es presenten al festival. Sens dubte és un gran èxit de tot el moviment cultural marítim francès, constituït en gran part per associacions sense afany de lucre. Com diu Bernard Cadoret –fundador de Chasse-Marée i principal instigador del concurs- “gràcies a aquest immens esforç col·lectiu, les generacions futures coneixeran les tradicions transmeses pel últims marins de la vela”. Gairebé la totalitat d’aquests vaixells continua en actiu, acostant molts ciutadans al mar i, els més grans, fent d’ambaixadors dels seus ports respectius en les diverses trobades i certàmens en què participen durant l’any.

Embarcacions de pesca tradicionals avarades al port de Rosmeur durant les festes (Foto: J. Sol)

Retornar les embarcacions tradicionals als ports vells de les nostres ciutats costaneres i a les platges d’algunes poblacions sense port, on sempre havien estat, és una aspiració de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Social. A banda de Barcelona, poblacions com l’Ametlla de Mar, Cambrils, Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Badalona, Vilassar de Mar, Mataró, Arenys de Mar, Sant Pol de Mar, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Calella de Palafrugell, L’Escala, Roses, Cadaqués, o el Port de la Selva, tenen prou tradició marinera i conserven, ni que sigui precàriament, suficients elements del seu patrimoni marítim, ja sigui moble o immoble, per habilitar-hi uns espais que posin en valor aquest patrimoni, amb la participació activa de les embarcacions tradicionals. Però aquesta és una aspiració, ara per ara, difícil d’assolir. L’espai a primera línia de mar és molt cobejat i, en aquest país, la marina tradicional no és negoci. Tot el que sona a antic i a cosa del passat sembla que no encaixa amb l’afany “modernitzador” d’algunes administracions i la seva dèria per obrir les ciutats al mar.    

“Obrir les ciutats al mar” és un eslògan que es repeteix força d’un temps ençà. A Douarnenez, com a moltes altres poblacions de la costa bretona, no els cal, perquè el mar i la cultura marítima hi són ben presents i formen part del seu ADN. A Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, on no existeix la mateixa la sensibilitat per la conservació del patrimoni -marítim i en general- que hi ha a França i a altres països europeus amb una tradició marítima tan rica com la nostra, l’obertura de les ciutats al mar comporta sovint la destrucció del poc patrimoni que ens queda. Gran part del litoral espanyol està literalment arrasat per un urbanisme agressiu i depredador, al servei d’un model econòmic basat en la construcció i el turisme de sol i platja, que va desfigurar pobles sencers i es va endur per davant nombrosos vestigis del nostre passat mariner. I a les grans ciutats, una arquitectura grandiloqüent i “de postal”, que sovint ignora la vertadera naturalesa del teixit urbà sobre el que s’aixeca, ha causat els mateixos efectes. En tenim molts exemples: el barri mariner del Cabanyal, a València, o el barri pescador de Pedregalejo, a Màlaga, on hi ha unes drassanes que daten del segle XVII, tots dos amenaçats per l’urbanisme més voraç. L’exemple més proper el tenim al Port Vell de Barcelona que, si res no ho impedeix, aviat es convertirà en una marina privada per a iots de grans eslores, malgrat l’oposició dels veïns de la Barceloneta. Sovint, en aquest país, l’obertura al mar consisteix en la privatització de l’espai públic i en la construcció de centres comercials allà on hi ha havia hagut unes instal·lacions portuàries amb un cert valor patrimonial. 

Concurs del sistema de boga anomenat godille, una de les moltíssimes activitats del festival (Foto J.Sol)

És cert que, en els últims anys, assistim a una revifada de festes i tradicions marineres en moltes poblacions costaneres, amb la participació d’embarcacions tradicionals, especialment de vela llatina. Però, malgrat la bona voluntat de les entitats que hi participen i dels seus esforços per aportar-hi contingut i rigor, en la majoria dels casos no passen de ser activitats, més o menys “folklòriques”, en el calendari de festes anuals, pensades per atraure turistes. No hi ha després una continuïtat, ni la voluntat de construir una proposta sòlida, integral i permanent, al voltant del patrimoni marítim local, com la que ofereix la ciutat de Douarnenez.

Posar en valor el patrimoni portuari

Acabem aquesta exposició fent referència a dues iniciatives europees al voltant dels ports i el patrimoni marítim. Una és el concurs Mémoire des ports d’Europe, impulsat per l’associació del mateix nom, amb l’objectiu de promoure que el patrimoni històric portuari sigui tingut en compte en les polítiques de planificació i desenvolupament cultural de les façanes marítimes. La pretensió dels organitzadors és que aquest concurs sigui el desencadenant d’accions innovadores d’àmbit local, regional o internacional, a fi de donar a conèixer un patrimoni viu i amb una identitat específica a cada port –al marge de les seves dimensions-, el qual pot reportar beneficis econòmics per les respectives comunitats en termes d’imatge i de turisme cultural. Entre la vintena de guardonats hi ha la ciutat basca de Zumaya, que va rebre el premi especial del jurat per als concursants estrangers, pel projecte “Zumaya, a la confluència de les aigües”.

La recent restauració del dundée tonyinaire "Biche", l'últim que queda de la seva classe,
ha estat celebrada a tota Bretanya (Foto: J. Sol)

L’altra iniciativa, molt similar, és obra de la Federació de Patrimoni Marítim de la Mediterrània, una entitat amb seu a La Ciotat que aplega 43 associacions de França, Itàlia i Tunísia, les quals gestionen 400 embarcacions tradicionals, i que té com un dels seus principals eixos d’actuació “aconseguir i participar en la integració de la cultura i el patrimoni marítim en totes les reflexions i debats realitzats per les entitats públiques”. Es tracta del concurs internacional Mémoire des ports de Mediterranée, adreçat als 23 països de la conca mediterrània, que comprenen 600 localitats portuàries remarcables. L’objectiu del concurs és triple: augmentar la presa de consciència sobre la riquesa del patrimoni marítim mediterrani i el seu valor cultural; crear una xarxa internacional que connecti els actors del patrimoni i la cultura marítima mediterrània, i actuï sobre el conjunt del litoral del Mediterrani, de cara a la preservació i posada en valor d’aquest patrimoni; i elaborar un estat de la qüestió, una mena de memòria dels ports des del punt de vista del patrimoni i la cultura. Cadascun dels participants havia d’elaborar un dossier presentant el seu port, o el conjunt de ports d’una badia o d’una illa, des del punt de vista històric, cultural, social, tècnic i turístic, amb especial atenció a les mesures adoptades en el passat o amb projecció de futur en matèria de conservació i posada en valor del patrimoni marítim. Entre la quinzena de projectes seleccionats, alguns dels quals inclouen les embarcacions tradicionals, no n’hi ha cap del litoral mediterrani espanyol.

Certament, aquesta presa de consciència sobre la riquesa del nostre patrimoni marítim i el seu valor cultural és més necessària que mai, no només per part de l’Administració, sinó de totes aquelles persones i entitats que tenen la possibilitat d’actuar en aquesta línia. És necessària i, sobretot, és urgent.

Podeu descarregar el text complet d'aquest article aquí.

iPhoneografia marítima

Recupero el desig expressat al final de l’entrada anterior de retrobar-me amb els amics i companys de viatge que em feu l’honor de seguir aquest blog. I ho faig amb aquesta senzilla entrada –sovint, menys és més- dedicada també a la fotografia... Fotografia de tema marítim, és clar! La meva intenció en redactar-la és cridar la vostra atenció sobre les possibilitats fotogràfiques que ofereixen els anomenats “smartphones”, els telèfons mòbils intel·ligents, a la vora del mar o a bord d’una embarcació. La lleugeresa d’aquests aparells, les prestacions de les càmeres que porten i, sobretot, la variada gamma d’aplicacions que s’hi poden instal·lar, amb filtres i acabats de tota mena, permeten obtenir unes fotos que tenen la seva gràcia. Amb això no vull dir que qualsevol que faci fotos amb un iPhone i l’Instagram ja es pugui considerar un fotògraf, ni que les fotos fetes amb un mòbil siguin comparables en qualitat a les obtingudes amb una bona càmera fotogràfica per un fotògraf expert. Tot i que, sobre això, podríem discutir força estona, perquè les bones fotos no les fa la càmera, sinó l’ull i la ment del fotògraf.

Personalment, utilitzo el mòbil per prendre notes visuals, apunts ràpids del natural sense gaires possibilitats de retoc posteriors. La naturalitat i el trencament de les normes de composició són, en aquest estil de fotografia, una virtut. Però confesso que, educat de manera racional i cartesiana, em falta l’espontaneïtat i la gràcia que tenen els joves d’ara amb un mòbil a les mans. Hi ha estructures mentals i criteris estètics que són difícil de trencar pels qui no vam néixer en un entorn audiovisual. Per això, abans que intentar trencar motlles, m’interessa més l’experimentació d’aquelles aplicacions que em permeten obtenir unes determinades textures i atmosferes, on hi ha molt de camp per córrer. 

Aquí teniu una petita mostra de les meves fotos de tema marítim fetes amb un iPhone 4S –d’aquí vé això d’iPhoneofragia- i diverses aplicacions com Instagram, Lo-Mob, Camera+, ProHDR i Hipstamatic, la meva preferida. Si esteu a Facebook, als grups Vela Latina i Slow Sailing - Navegació Tranquil·la, és possible que ja les hàgiu vist. Se m’acut que, si també feu fotos del mar i de vaixells amb el mòbil, les podem compartir a través d’algun d’aquests grups. 

Natura morta

Platja de Premià de Mar

Platja de Premià de Mar

Trobada de l'Escala 2011

Platja de Calafell

Port Rhü. Douarnenez

Festival marítim de Douarnenez 2012

Boira a Cadaqués

Boira a Cadaqués

Amarres del "Corb Marí"

Arbres de la "Santa Espina" i el "Sant Ramon"

La "Santa Espina" i el "Sant Pau"

La "Santa Espina" navegant a la valenciana

Navegant al Mystic Seaport Museum

Navegant per Holanda, 1986

Aquestes dues últimes tenen trampa: no estan fetes amb un mòbil sinó amb una càmera reflex i, després, pujades al mòbil i passades pels filtres d'Instagram. Trobareu més iPhoneografies de temes diversos aquí. 

Les emocions iodades de Philip Plisson

Una d’aquestes tardes d’estiu, passejant per la Trinité-sur-Mer, a la costa sud de Bretanya, entrem a la Galerie Plisson, la botiga del reconegut fotògraf francès Philip Plisson, on exposa i ven la seva obra fotogràfica dedicada al mar. La galeria de la Trinité és la principal d’una petita xarxa de locals instal·lats en diverses localitats de la costa francesa. És un espai lluminós i ampli, on les fotografies de gran format d’aquest “pescador d’imatges”, com s’autodefineix l’autor, llueixen de manera espectacular.  En alguns racons i prestatges de la galeria s’hi exposen també els llibres que Plisson publica regularment. Son volums gruixuts i aparatosos, com si tot el mar retratat a les seves pàgines no pogués cabre en un contenidor més petit. Va ser a través d’un d’aquests llibres,“El Mar”, valuós regal d’aniversari, que vaig entrar en l’obra d’aquest artista de la càmera. I ha estat, precisament, la segona part d’aquest llibre, “La Mer. Avenir de la terre”, el que ha motivat aquesta entrada, després d’uns quants mesos de silenci.

Tarda d'estiu a la Trinité-sur-Mer.  Foto: J. Sol

Després de contemplar les fotos penjades a la galeria, faig una ullada als llibres. Ocupen un lloc destacat els últims que ha publicat de la sèrie “França vista des del mar”. De sobte, en un racó, descobreixo una pila de llibres d’oferta, un dels quals és “La Mer. Avenir de la terre”, que ve a ser la continuació de “El Mar”, que tinc en l’edició castellana. El llibre està marcat a un terç del seu preu habitual. Sense pensar-m’ho dues vegades, me’n quedo un.  Com que tornarem a casa amb cotxe, no hi haurà problema de sobrepès a l’equipatge.  Quan li dono el llibre a la dependenta per a què me'l cobri, em pregunta: “el vol dedicat?”  Primer no l’acabo d’entendre, però llavors m’adono que darrera del mostrador hi ha l’autor del llibre, en Philip Plisson en persona. La dependenta li passa el llibre i Plisson em pregunta el nom. “Joan”, li dic. “Vous êtes catalan”, diu ell. “Oui... et passionné des vieux gréements”, afegeixo jo tímidament, amb l’esperança d’encetar una conversa. Malauradament, hi ha una persona que l’espera i, després de signar-me el llibre, se’n va de la galeria.  La dedicatòria és aquesta que veieu a la foto i que diu: “Joan, benvingut a bord! Una invitació al voltant d’emocions iodades que compartim. Fotogràficament vostre..." I la firma. 

La dedicatòria de Philip Plisson. Foto: J. Sol

“Emocions iodades”, m’agrada l’expressió! Emocions carregades de iode, amb gust de mar. I encara m’agrada més la idea de compartir aquestes emocions. La dedicatòria de Plisson em recorda que vaig començar a escriure aquest blog, ja fa més de cinc anys, amb l’objectiu de compartir la meva passió pel mar, les meves “emocions iodades”,  amb altres persones que visquessin d’una manera semblant la relació amb el mar, en qualsevol de les seves vessants.  Però ja fa uns quants mesos que tinc aquest espai abandonat. Circumstàncies de la vida, cansament, la facilitat i immediatesa de les xarxes socials... En fi, segurament les causes d’aquest abandó obeeixen a la confluència de diversos motius. Però ja feia dies que sentia la necessitat de recuperar aquest espai de reflexió més personal; un espai on les idees i els temes relacionats amb el mar i la cultura marítima es puguin desenvolupar amb més profunditat i extensió.  L’estada d’aquest estiu a terres bretones,  impregnades de iode i de cultura marítima pels quatre cantons, i la dedicatòria de Philip Plisson m’han donat l’empenta que necessitava per tornar a navegar per aquestes aigües on espero retrobar-me amb molts amics i companys de viatge.

Tota la força dels paisatges bretons en aquesta vista des del
Fort Espagnol de Crac'h. Foto: J. Sol

I tornant a Plisson, us recomano que visiteu el seu blog, on podreu seguir els últims treballs d’un dels grans fotògrafs marítims del món. El lema del blog és “La mar en tots els seus estats”, i trobo que defineix molt bé l’obra d’aquest artista nascut terra endins, que un dia va descobrir el mar. Crec que la fotografia de tema marítim, de la qual en soc un modest aficionat, dóna per a fer-ne un bon article. Aquest serà, doncs, el tema de la propera entrada. 

Vaixells tradicionals i política

L’Estat francès enllesteix un projecte de reglament específic per als vaixells tradicionals que té per objectiu ajudar a resoldre les dificultats financeres de les associacions per mantenir les seves embarcacions. Aquest reglament permetrà que aquests vaixells puguin embarcar més passatgers en determinades manifestacions nàutiques. La notícia, publicada dimarts al diari digital francès Ouest France, es refereix a la flota bretona, però no deixa clar si és extensiva a la resta del país.

El digital cita el senador socialista François Marc, segons el qual les associacions  que gestionen, exploten o són propietàries de vaixells tradicionals, no tenen els mitjans per finançar la reparació i manteniment de les seves flotes, cosa que preocupa al govern. “Com pot ajudar, l’Estat –es pregunta aquest polític-, a la supervivència de les embarcacions tradicionals, veritable patrimoni de la història marítima local?” Doncs mitjançant el projecte que està acabant d’enllestir la direcció d’afers marítims francesa, que permetrà que aquests vaixells puguin embarcar més passatgers en les seves sortides. L’Estat, però, no concedirà subvencions específiques per al funcionament d’aquesta estructura. 

Poder augmentar el passatge pot ser una font d'ingressos extra
per al manteniment d'un vaixell tradicional

La notícia dóna exemples concrets d’entitats i vaixells amb dificultats financeres, que fan moltes de les feines de reparació de les seves embarcacions a base de voluntaris. Però sovint l’envergadura i el cost d’aquestes feines supera les estimacions inicials. I si a això s’hi afegeixen les despeses d’explotació y manteniment, més d’un vaixell s’ha de quedar a port sense poder sortir. Fins i tot alguna entitat ha estat a punt de fer fallida per falta de liquiditat.

Per fer front a les despeses, les associacions recorren a les administracions locals, ajuntaments i consell regional, amb l’objectiu d’obtenir subvencions. El problema és que per obtenir aquestes ajudes, primer cal fer la feina i després enviar les factures. Però si l’associació té problemes de tresoreria, no pot avançar aquests diners. L’Estat francès ja ha dit que, de subvencions, ni parlar-ne; i que la solució és posar en marxa nous reglaments, com aquest de poder embarcar més passatgers en determinats esdeveniments, sempre tenint en compte uns criteris de seguretat específics. Segons l’Estat, aquestes noves regles han de permetre que els armadors puguin augmentar els seus recursos.

Us sona aquesta pel·lícula? Segurament us deu sonar tota la part que fa referència a les dificultats de les nostres associacions per mantenir les embarcacions col·lectives, sobretot si són grans. El cos anual de manteniment, assegurança, amarrament, revisions, etc., sol ser elevat. I no diguem si s’han de fer reparacions d’una certa envergadura. En això devem ser bastant iguals que els francesos. Però la part de la pel·lícula que segur que no us sona de res és que un polític, senador en aquest cas, s’interessi per les dificultats financeres de la flota d’embarcacions tradicionals i es plantegi què pot fer l’Estat per conservar aquest patrimoni. Aquí no conec cap polític que s’hagi compromès públicament amb aquesta qüestió i hagi fet alguna cosa al respecte.  Potser n’hi ha algun, però jo no el conec. Aquí hi ha associacions que tenen convenis signats amb els seus respectius ajuntaments, que els asseguren uns diners anuals per anar tirant. Però ara, en plena crisi i en època de retallades, aquestes ajudes també s’han vist reduïdes; en canvi, les despeses de les entitats continuen sent les mateixes. 

Les despeses de reparació d'un vaixell com el Sant Ramon poden
 representar un problema econòmic greu per qualsevol entitat  

Fins i tot, últimament assistim a un cas vergonyós, com el que afecta a la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial i els Encontros de Galicia, que veuen amenaçada la seva continuïtat a causa de la negativa de l’Ajuntament de Vilagarcía de Arousa d’assumir els seus compromisos econòmics amb l’organització de l’últim encontro celebrat a Carril. És lamentable que un dels festivals marítims més importants, no ja d’Espanya, sinó d’Europa, que té una repercussió enorme en el sector de les embarcacions tradicionals, se’n pugui anar a l’aigua perquè un ajuntament no vol pagar els 21.000 euros que havia dit que pagaria! Però d’això ja en parlaré en una propera entrada, perquè es mereix un tractament a part.

Personalment, no soc partidari que tot s’hagi de subvencionar. La cultura de la subvenció i dels subsidis crea molt vicis i, sovint, arbitrarietats. El diner públic s’hauria d’invertir en aquelles activitats que reverteixen en la ciutadania i que contribueixen a generar riquesa. Però aleshores el que ha de fer l’Estat és donar facilitats, permetre que la gent, les associacions i, fins i tot, les petites empreses puguin treballar i, com a mínim, cobrir despeses. Que és el que ha fet, en aquest cas, la direcció d’afers marítims de França: posar en marxa un reglament per a les embarcacions tradicionals que permeti, a les associacions que les gestionen, obtenir més ingressos a través de la seva explotació. Aquí tots sabem què passa quan algun particular, associació o petita empresa, intenta armar un vaixell tradicional per a fer sortides de tipus cultural, o de contacte amb la natura, o com a vaixell-escola. Doncs que si pretén embarcar més de dotze passatgers, se’l considera buc de passatge i li cau a sobre tot el pes de la normativa i de la burocràcia de l’administració de marina espanyola, que pot fer que trigui anys a obtenir els permisos per poder operar; i assumint, en molts casos, unes despeses enormes que acaben fent inviable el projecte. Per l’Administració els vaixells de fusta són un problema, una cosa tronada que no interessa, una nosa, i tot són entrebancs i pals a les rodes. 

Fa un parell d’anys, tot el sector dels vaixells històrics i les embarcacions tradicionals a Espanya –amb l’adhesió de Museus, clubs nàutics i d’altres organismes marítims- es va posar d’acord per elaborar i presentar una esmena a la nova Llei General de Navegació Marítima, que en aquell moment s’estava tramitant al Congrés dels Diputats. L’esmena pretenia dotar aquests vaixells d’un estatut jurídic propi i demanava la creació d’un reglament específic que en regulés el seu funcionament. Al principi l’esmena va comptar amb el suport dels principals partits amb representació parlamentària, però la cosa no va passar d’aquí. L’última legislatura socialista va deixar aparcada la tramitació de la nova Llei de Navegació i ara l’esmena deu dormir en els llimbs del Congrés espanyol. No em consta que cap diputat ni cap senador espanyol hagi fet seva l’esmena, ni tan sols que s’hagi manifestat “preocupat” públicament per la conservació del nostre patrimoni marítim. Ni tampoc no em consta –i tant de bo m’equivoqui!- que cap organisme de l’Estat prepari cap reglament o normativa a favor de les embarcacions tradicionals.  Em fot molt haver de reconèixer una vegada més que Espanya és diferent.

"Costa Concordia": la pel·lícula del naufragi

Fins avui no m’havia decidit a escriure res sobre el naufragi del creuer Costa Concordia, que el 13 de gener passat va embarrancar a l’illa italiana de Giglio; un accident que, de moment, ha costat la vida a 17 persones. No soc un marí professional, ni tinc cap experiència en grans vaixells mercants; per tant, no puc jutjar ni valorar les circumstàncies en què es va produir l’embarrancada del creuer, ni com es va fer l’evacuació posterior dels passatgers i tripulants. Tampoc no volia repetir tot el que ja s’ha dit i repetit àmpliament aquests dies a través de tots els mitjans de comunicació. Però divendres passat em va arribar un document impressionant que detalla, minut a minut, la trajectòria de la nau sobre la carta de navegació. És una mena de gràfic animat de la ruta que segueix el Costa Concordia, on es veu perfectament com topa contra l’escull –clarament visible a la carta-, i la maniobra posterior per acostar el vaixell a terra i evitar que s’enfonsi en aigües profundes.

Posició del Costa Concordia a menys de 5 minuts del desastre.

Seguint aquest enllaç us podreu descarregar la pel·lícula dels fets. Són imatges tretes de l’AIS, o Automatic Identification Sistem; un sistema d’ajuda a la navegació obligatori en tots els vaixells de més de 300 tones des de l’any 2004, i que també fan servir les estacions de tràfic marítim per identificar i localitzar vaixells. L’AIS és complementari al radar i facilita el nom del vaixell, la seva posició, velocitat, rumb, i altres informacions sobre la ruta que fa, en temps real. A les imatges es veu com el Costa Concordia va directament a les roques i com, a l’últim moment, vira a estribord, però no pot evitar fregar els esculls per l’aleta de babord. També es veu clarament la maniobra posterior –qualificada com a bona per part de diversos professionals de la marinera mercant-, en què la nau vira i es desplaça lateralment amb l’ajuda dels thrusters, fins a quedar embarrancada en aigües poc fondes. El que va passar després ja ho sabeu perquè ho heu vist i ho heu llegit, durant aquestes últimes setmanes, a tots els mitjans de comunicació. Potser no heu vist, però, fotos del naufragi amb tanta qualitat i detall com les que publicaven el Boston Globe i el National Post.

Malgrat el canvi de rumb, el Costa Concordia no por evitar l'escull.

Personalment, m’interessa molt més l’opinió dels professionals de la marina mercant, persones qualificades per poder valorar les circumstàncies del naufragi, deixant de banda els aspectes més sensacionalistes que, generalment, són els que més interessen a la premsa. Un d’aquests professionals és el capità Joan Cabot, que acredita trenta-quatre anys d’ofici, navegant per tot el món, a bord de diversos vaixells. Actualment està retirat i viu al meu poble, a Premià de Mar, on es dedica a escriure relats de mar, a partir de les seves experiències marineres. De moment ja ha publicat un parell de llibres “Relats d’un navegant” i “Amb la marca de dos blaus” (Setzevents), que he tingut el gust de llegir i que us recomano. El capità Cabot em va enviar un article que va escriure poc després del naufragi del Costa Concordia, en què es refereix a l’anomenada “reverència”, que sembla que és aquest costum dels creuers d’acostar-se a terra per saludar, i que podria ser la causa de l’accident.

Sobre la pèrdua del Costa Concordia

Per Joan Cabot

L’illa de Giglio, a la Toscana, gairebé desconeguda fins ahir, ha passat, d’un dia a l’altre, a ser famosa arreu del món. El creuer Costa Concordia s’hi ha perdut, primer tocant sobre les roques i, després, avarant sobre la sorra (la maniobra d’avarar-hi -una maniobra intel·ligent del capità, sens dubte la millor de les possibles-,  va evitar que els morts fossin molts més). 

Què deu estar pensant Francesco Schettino, el responsable? Quantes coses deu ara maleir? Al capità Francesco Schettino, la vida li ha fet un tomb mortal. Sobre ell i sobre Itàlia ha caigut molta vergonya. Sobre un bon nombre de famílies, la mort les ha tocat. Com a col·lega de Schettino, també em sento tocat i empegueït.  

Personalment (he estat poc en vaixells de passatge), no havia sentit a parlar mai de “reverències”: allò de passar arran de terra per a fer una salutació als familiars d’algú de bord. Sí, en canvi, he viscut, i més d’un cop, la poca gràcia que fa passar costat per costat d’un altre vaixell de la mateixa companyia. Aquesta és, o era, una tradició estesa entre vaixells espanyols d’una mateixa naviliera quan, a la mar, es trobaven navegant a rumbs oposats. 

La cosa anava així: posem per cas que, a mitjan Atlàntic, un vaixell que va al Carib i l’altre que ja en torna s’aproximen a menys d’un cable de distància, de vegades força menys. D’aquesta forma, les dues tripulacions es poden veure les cares i fins i tot parlar, més aviat cridar: saludar-se de viva veu. Això, diversos cops, ho vaig viure d’oficial. De capità no ho vaig fer mai. No m’agradava. Era un risc innecessari que té antecedents de col·lisions: un blackout (o caiguda de la planta elèctrica), el timó que queda clavat a una banda, la succió entre els dos bucs...: les idioteses que solen causar els accidents. Com a capità, sempre vaig ser un avorrit.

Bé, una cop feta aquesta digressió, em recordo, una vegada més, que la vida pot canviar només en un segon. Potser aquesta és la lliçó amb la qual, ja fa molts anys, em vaig quedar: la salut, la vida professional, la vida familiar. I en el fons de tot, la por. En tot cas, nosaltres som tan rucs, que mai no n’aprenem del tot.

Malgrat no estar gens d’acord amb el capteniment d’Schettino, no vull acarnissar-me amb ell, potser perquè ara és massa fàcil. Si bé és cert que l’excés de confiança sol jugar males passades, penso que, en qualsevol cas, hauria d’haver estat l’última persona a abandonar la nau. La gravació (00.42h de dia 14) de la conversa telefònica del capità del Costa Concordia (des de terra, amb encara centenars de persones a bord) amb el capità Gregorio Maria Di Falco, de la capitania marítima de Liorna, l’acaba de posar en evidència i de crucificar-lo davant de tot el món. Fins i tot, la pàgina web de Boston Radio (90.9 WBUR), ofereix un debat sobre els capitans que es mantenen en el vaixell fins al final i els que l’abandonen abans que els passatgers i tripulants de bord s’hagin salvat.

Amb tot això, em ve al cap ara mateix una frase llarga que he llegit fa poc: “Papa... Cela ne l’a pas empêché de nous inculquer des valeurs fondamentales: le sens du bien et du mal, celui de l’honneur, de la dignité, du respect de la parole donnée...” Surt a la pàgina 314 de la novel·la policiaca “Du bois pour les cercueils”, de Claude Ragon i de l’editorial Fayard. Tot i que aquestes coses semblen estar passades de moda, vull fer constar la frase aquí.

Com veig el futur del capità Schettino? Se li ha acabat navegar. També, o molt m’equivoco, se li ha acabat el matrimoni. Potser li convindria pensar, per quan surti de la presó i fins i tot donat el cas que ell no sigui religiós, d’entrar, com a germà, en algun orde monacal.

Francesco Schettino, ahir, per l’aparença, tot un “guaperas” de 52 anys. Ara mateix ja no val res. És un home escopit per tot el món. No sé fins a quin punt n’arriba a ser conscient.

Maniobra per acostar el vaixell a terra.

“Com a capità –diu Joan Cabot-, sempre vaig ser un avorrit”. En canvi, el capità Francesco Schettino, si hem de fer cas a la premsa, sembla que no n'era gens, d’avorrit, i no li costava gaire relacionar-se amigablement amb el passatge i, fins i tot, compartir-hi taula. Aquest comportament avalaria algunes opinions en el sentit que, avui dia, els capitans d’aquestes naus mastodòntiques, amb 3.000 passatgers a bord i més de 1.000 tripulants, tenen més de director d’hotel i de relacions públiques que de mariners. En alguns fòrums de marins professionals que he consultat, tot i que no es disculpa l’actuació d’Schettino, s’evita fer llenya de l’arbre caigut i, fins i tot, es denuncia el linxament del capità per part de la premsa. Aquí el debat se centra en la seguretat d’aquests hotels flotants. En aquesta línia s’expressa el blog Naucher, en una entrada que porta per títol “Costa Concordia: buques inseguros, tragedias previsibles”: “La conclusión a que se llega sin esfuerzo –diu- es que estos cruceros constituyen en si mismos un riesgo inasumible y que seguir autorizando la construcción de este tipo de buques, cada vez más grandes, cada vez con más capacidad, constituye un error en las condiciones actuales”. Per la seva banda, la pàgina web Atmosferis, en una entrada titulada “Costa Concordia: un análisis crítico a la prensa amarilla”, puntualitza diverses qüestions del naufragi a partir del que anomena “la desinformació perpetrada per la premsa”. I en una segona entrada fa una anàlisi tècnica del possible rescat de la nau.

El Costa Concordia embarrancat a les roques. El vaixell Aegilium ha
sortit de port i es dirigeix al creuer accidentat.

Finalment, recullo l’opinió d’un altre capità escriptor, que assoliria fama mundial per les seves novel·les i relats de tema marítim: Joseph Conrad. L’any 1912, Conrad va publicar un article a la English Review titulat “Algunes reflexions sobre la pèrdua del Titanic”.  Aquest article, juntament amb un altre titulat “Certs aspectes de l’admirable investigació sobre la pèrdua del Titanic” i publicat a la mateixa revista, han estat recollits en un llibret que va publicar l’any passat l’editorial Gadir amb el títol de “El Titanic”.  Les reflexions de Conrad venen al cas per un doble motiu: perquè el proper 15 d’abril farà cent anys d’aquell mític naufragi, amb el qual s’ha comparat el del Costa Concordia, salvant totes les distàncies; i perquè l’escriptor i marí va ser molt crític amb el Titanic, construït en un ambient d’eufòria tecnològica i comercial per guanyar la cursa del transport marítim de passatgers, tot un símbol de l’època. Conrad el descriu com “una suerte de Ritz de los mares proclamado insumergible y enviado a la mar con una población elegida al azar, sin botes suficientes, sin marineros suficientes (pero con un cafè parisino y cuatrocientos pobres diablos de camareros) para enfrentarse al peligro que, digan lo que quieran los ingenieros, acecha siempre entre las olas; enviado alegremente, por una fe ciega en los materiales, al más miserable, al más necio desastre”. 

A banda de les qüestions tècniques, hi ha la qüestió moral, que impregna tota l’obra de Joseph Conrad; les grandeses i misèries de l’ésser humà que el mar fa sortir de dins de cadascú i que es posen de manifest en situacions dramàtiques, com en el cas d’un naufragi. Qüestió moral que també és present en el naufragi del Costa Concordia i que afecta no només al capità, sinó a la companyia armadora, als oficials i a la tripulació, a la premsa i tots els qui, d’alguna manera, aquest naufragi els ha tocat de prop, inclosos els passatgers, per descomptat. Potser per tota això m’agrada tant una cita de Conrad que diu: “els vaixells sempre estan bé; són els homes que van a bord…”