22.5.07

El camí cap a un mateix

És molt difícil explicar una passió... Una passió com la que sentim tots aquells que un dia vam ser seduïts per la crida del mar. Difícil d'explicar i, sovint, també difícil d'entendre per les persones amb qui convivim. Tampoc no sabria dir d'on ve, aquesta passió. Arrela a dintre teu i et canvia la vida per sempre. Hi va haver un temps que vaig tractar d'ignorar-la, com si només hagués estat una afició passatgera; com una vocació frustrada fruit d'un somni infantil que, com la majoria de somnis infantils, no es va fer realitat. Però no ho vaig aconseguir. Un bon dia la passió va rebrotar amb força i em va atrapar per sempre.

No sé d'on em ve la passió pel mar. Recordo que un matí d'estiu, de jovenet, assegut a la vora de la platja, amb els peus dins l'aigua, em va venir al cap la idea que aquella mateixa aigua banyava també totes les ribes de la Terra; que aquella immensitat blava era, de fet, un camí que comunicava tots els països costaners del món. Només calia una barca amb una vela i una mica de vent per arribar a qualsevol punt d'aquell mar, per molt allunyat que estigués. Potser va ser en aquell moment quan vaig decidir que jo també seguiria algun dia aquell camí; el mateix camí que al llarg dels segles han seguit milers de persones a través de tots els mars i oceans. Molts han fet d'aquest camí el seu ofici, el seu mitjà de subsistència, el seu motiu d'inspiració... Molts hi han trobat la glòria i moltíssims més la desgràcia i la mort. I altres, simplement, hi han sobreviscut. Però sigui quina sigui la relació que hagin tingut amb el mar, la majoria de persones que n'han fet la seva vida sempre han volgut tornar-hi.

Què té el mar que et sedueix i t'atrapa d'aquesta manera i que fa que no te'n puguis allunyar? Ho explicaria el contacte amb la natura... Certament, jo no concebo un contacte més íntim amb la natura que estant a bord d'un veler al mig del mar. Una natura canviant, en perpetu moviment, que es mostra amb tota la seva força i bellesa. Però això no ho explica tot; això no explica què ens empeny, als mariners, a recórrer els camins del mar.

A mesura que em vaig fent gran intueixo que, en realitat, el mar és el camí cap a un mateix. El mar, els vaixells i la navegació ens diuen de quina pasta estem fets. Navegar posa a prova el nostre caràcter, valor i resistència; ens prosa a prova com a persones. Cito una vegada més el capità Joseph Conrad, que en el seu llibre "El espejo del mar" (1), descriu com no ha fet cap altre escriptor, la relació entre els homes, el mar i els vaixells. Los barcos son criaturas que nosotros hemos traído al mundo con el objetivo, por decirlo así, de que nos obliguen a dar la talla. Un barco no consentirá que un impostor lo maneje. (...) Esas sensibles criaturas no tienen oídos para nuestras lisonjas. Engatusarles para que hagan nuestra voluntad, para que nos cubran de gloria, cuesta algo más que palabras. (...) De todas las criaturas vivas de la tierra y el mar, son los barcos las únicas a las que no se puede engañar con pretensiones vanas, las únicas que no consentirán malas artes por parte de sus amos.

Conrad té una visió crua i descarnada del mar: Pese a todo lo que se haya dicho sobre el amor que ciertas naturalezas (en tierra) han manifestado sentir por él, pese a todas las celebraciones de que ha sido objeto en prosa y en verso, el mar nunca ha sido amigo del hombre. (...) El océano no tiene compasión, ni fe, ni ley, ni memoria. (...) Odi et amo podría muy bien ser la profesión de fe de los que consciente o ciegamente han rendido su existencia a la fascinación del mar. Todas las tempestuosas pasiones de los albores de la humanidad, el amor al botín y el amor a la gloria, el amor a la aventura y el amor al peligro, junto con el gran amor a lo desconocido y los fabulosos sueños de dominación y poder, han pasado, como imágenes reflejadas desde un espejo, sin dejar el menor rastro en la misteriosa faz del mar. Impenetrable y despiadado, el mar nada ha dado de sí a los pretendientes de sus precarios favores.

Per a mi navegar és un exercici de sinceritat que ens col·loca davant del repte d'enfrontar-nos amb nosaltres mateixos. A bord d'un vaixell ens mostrem tal com som. Depenem dels nostres coneixements, habilitats i valor. Al cap d'uns quants dies de navegació -sobretot si van mal dades-, no hi ha impostura que s'aguanti perquè el mar s'encarrega de posar-nos en el nostre lloc.

I tu quina relació tens amb el mar?

(1) "El espejo del mar". Traducció de l'anglès de Javier Marías. Ediciones Hiperión.

21.5.07

El Cutty Sark s'ha cremat

El "Cutty Sark" avança al vapor correu "Britannia", considerat el vaixell més ràpid del món

Avui és un dia molt trist per tots aquells que estimem el mar i els grans velers: s'ha cremat el "Cutty Sark". El llegendari vaixell, l'únic supervivent de la gloriosa era dels clípers, era una autèntica catedral de la vela. Des del 1954, després de més de mig segle de servei, descansava en un dic sec a Greenwich, disposat a fer realitat les paraules del seu primer capità, George Moodie: "un gran vaixell, un vaixell que durarà sempre". Malauradament no ha estat així.

Tindria al voltant de dotze anys la primera vegada que vaig sentir parlar de les impressionants singladures del "Cutty Sark" a través dels oceans, en la famosa "cursa del te", entre la Xina i Europa. Jo era un mariner novell de la "Escuela de Aprendices Marineros" del Club Nàutic de Tarragona. No recordo exactament les circumstàncies, però segurament deuria ser algun diumenge de mal temps, que feia del tot desaconsellable deixar sortir a navegar una colla d'aprenents de mariner inexperts. Per entretenir-nos, els professors de l'Escola de Marineria -que era com nosaltres en dèiem- ens reunien a la magnífica sala de juntes de l'antic edifici d'aquest club nàutic centenari, amb les vitrines plenes de copes i trofeus guanyats en mil regates, i ens donaven classes de nusos, de morse o de nomenclatura.

El fundador d'aquesta escola, el senyor Tomás Forteza Segura, armador i patró de la goleta "Vent de Dalt" -a la tripulació de la qual vaig tenir el privilegi de pertànyer- ens explicava els noms de les parts d'un vaixell, els diferents tipus d'arboradures i florit bocavulari utilitzat per nomenar veles i cordams. En una d'aquelles classes el "Jefe" -que era com li deiem tots- ens va parlar del "Cutty Sark" i de les seves èpiques cavalcades oceàniques, com la cursa de la llana del 1885, qua va guanyar fent el trajecte Sidney-Londres en 73 dies; o com aquella vegada que va avançar al nou correu de vapor "Britannia", prop de la costa australiana, a una velocitat de 17 nusos.

Un dia de setembre del 1978 vaig trepitjar per primera vegada la coberta de l'històric vaixell. Era la primera vegada que veia un gran veler de prop. L'esbeltesa de les seves línies i la magestuositat de la seva eixarcia, visible des de tot Greenwich, em van impressionar. Caminant per la gastada coberta, passant els dits per la brunyida roda del timó, vaig recordar les antiges gestes d'aquella magnífica criatura marina, presonera en una gàbia de pedra, que el "Jefe" ens explicava a uns quants aprenents de mariner els dies de mal temps. Allà estava el "Cutty Sark" amb la "resignació del vaixell captiu" que el capità i escriptor Joseph Conrad diu que tenen els vaixells amarrats en un moll, "com perduts en la profunda nostàlgia dels seus dies de llibertat i perill al mar".

Tot i que, segurament era la millor manera de conservar-lo, el "Cutty Sark" no estava fet per estar engabiat en un dic sec. Semblava que, d'un moment a l'altre, trencaria la presó de pedra que el retenia i sortiria navegant riu Tàmesis avall, buscant una mort més digna que la que ara li ha arribat. Segurament el restauraran i quedarà com si fos nou; però les velles fustes carregades d'`història, que tenien el toc de l'artesà que el va construir, les mateixes que van travessar els oceans del món, aquestes s'han perdut per sempre.

Més informació a la web del Cutty Sark Trust: http://www.cuttysark.org.uk/


El "Cutty Sark", el setembre de 1978, la primera vegada que el vaig veure