30.12.08

Després del temporal

Aquest matí el mar semblava més tranquil, gronxat per un marejol de fons suau. Després de tres dies de galop desbocat, se’l veia cansat i brut, amb les crineres blanques tacades de fang. Les restes de la cavalcada salvatge han quedat escampades al llarg de la costa catalana i valenciana: ports i molls esbotzats, ribes i passeigs ensorrats, platges desaparegudes, baixos inundats, negocis rebentats, embarcacions trinxades, unes quantes persones mortes... La pitjor llevantada dels últims seixanta anys, diuen.


Restes del temporal a Blanes

La llevantada de Sant Esteve ha causat molts estralls que encara són visibles. Moltes embarcacions s’han perdut o han quedat malmeses. Entre elles n’hi ha unes quantes de conegudes. En Quico Despuig m’explicava que, a Cadaqués, dues barques de vela llatina, la Cala Freda i l’Antonia, que eren al Llané Petit, van quedar molt tocades i tenen danys importants. I al Pianc, la Jonquet, també va rebre de valent. A les barques de Port Lligat els va anar pitjor, perquè se'n van enfonsar unes quantes. Al port esportiu de Roses, el corrent era tan fort que el Sant Isidre va trencar les amarres, es va separar de popa i va envestir el moll per la proa, trencant el botaló. Hagués pogut ser molt pitjor.

El pal més gran se’l va endur la gent de La Mar d’Amics. A l’escar de Palamós hi tenien un espai on hi reparaven unes quantes barques. El temporal va convertir el racó en un camp de batalla: barques trinxades, eines fetes malbé, trastos i runa per tot arreu... I uns quants mesos de feina perduts. A la seva web hi podeu veure les fotos del desastre. Són per posar-se a plorar.



El temporal ha malmès les barques que l’associació La Mar d’Amics restaurava a l’escar de Palamós.

A Sant Pol, els amics de A tot drap –em deia el Josep Montmany- van ser previsors i van pujar les barques fins a la part alta de la platja, a tocar de la via del tren, com es feia antigament al Maresme quan hi havia temporal. L’aigua va arribar fins als peus de la caseta del motor, restaurada fa poc, però no va causar danys. I a Vilassar, la llevantada no va afectar les embarcacions de Bricbarca. Per l’Agustí Martín he sabut que el Sant Ramon no va patir desperfectes al port de Mataró, tot i que van tenir-hi gent de guàrdia. I les barques petites, que eren a la platja, també les tenien a recer. Jo vaig anar al Masnou, a veure el Corb Marí. Brandava una mica, però no semblava que patís.



Premià de Mar. Temporal de llevant del 1964 i barques a recer a l’altra banda de la via
(Del llibre “Els premianencs i el mar”)


Hi ha qui diu que aquest és el tribut que el mar ens cobra periòdicament a canvi de deixar-nos viure a prop seu i d’aprofitar-nos dels seus recursos. Però això seria atribuir qualitats gairebé humanes al mar, equiparables a les d’aquells antics senyors feudals, amos de vides i terres, que cobraven un delme als seus vassalls a canvi de deixar-los conrear els camps i pescar a les aigües de la seva propietat. No; per molt que ens encaparrem a atribuir-li un caràcter i una personalitat –plàcid, acollidor, inquiet, misteriós, impetuós, traïdor, esquerp...-, el mar no actua segons una mena de “psicologia marina”, sinó que es regeix per les lleis de la natura. I, segons aquestes lleis, quan es donen alhora certes condicions de pressió atmosfèrica, temperatura, humitat, règim de marees, etc., el mar s’encabrona i s’emporta tot el que troba pel davant. El fenomen està estudiat i, generalment, és previsible. El que ja costa més de preveure és la magnitud del temporal i els estralls que pugui causar.


Nit de temporal a Blanes.

Dies enrere, en un dels comentaris de l’entrada anterior vaig escriure: “El mar és la natura en estat pur, amb una vessant cruel, salvatge i despietada. Ens pensem que la tenim dominada, però no és veritat. De tant en tant ens ensenya les dents, ens clava una urpada i ens col•loca al nostre lloc”. I això és, ni més ni menys, el que ha passat amb aquest temporal: la natura ens ha fet una "demo" del seu poder i ens ha posat a lloc. A més, així com a la terra se la pot “domesticar”, més o menys, el mar és indomable. Ara mateix només recordo un intent de posar el mar a ratlla que hagi tingut èxit: els pòlders holandesos. No en trobareu gaires més.

S’ha escrit molt sobre la naturalesa del mar i la relació que hi tenim les persones. Un dels escriptors més lúcids sobre aquesta qüestió –suposo que pel fet d’haver estat mariner professional durant setze anys abans de dedicar-se a escriure- és Joseph Conrad. En el seu llibre “El espejo del mar” –molt citat en aquest bloc- escriu el següent sobre el mar (ho transcric literalment en castellà, perquè –que jo sàpiga- no hi ha traducció al català d’aquest llibre):

Pese a todo lo que se ha dicho sobre el amor que ciertas naturalezas (en tierra) han manifestado sentir por él, pese a todas las celebraciones de que ha sido objeto en prosa y en verso, el mar nunca ha sido amigo del hombre. A lo sumo ha sido el cómplice de las inquietudes humanas, desempeñando el papel de peligroso instigador de ambiciones mundiales. (...) ¡Necio es aquel –hombre o pueblo- que, confiando en la amistad del mar, descuida la fuerza y la maña de su mano derecha! Como si fuera demasiado grande, demasiado poderoso para las virtudes comunes, el océano no tiene compasión, ni fe, ni ley, ni memoria.


La nit de Sant Esteve el mar no va tenir compassió amb Blanes
ni amb altres poblacions de la Costa Brava.


Conrad diu que l’única manera de contenir la inconstància del mar és a base d’una decisió a prova de defalliments i d’una vigilància desperta, armada i gelosa, en què, potser, sempre hi ha hagut més odi que amor.

Odi et amo podría muy bien ser la profesión de fe de los que consciente o ciegamente han rendido su existencia a la fascinación del mar. Todas las tempestuosas pasiones de los albores de la humanidad, el amor al botín y el amor a la gloria, el amor a la aventura y el amor al peligro, junto con el gran amor a lo desconocido y los fabulosos sueños de dominación y poder, han pasado, como imágenes reflejadas desde un espejo, sin dejar el menor rastro en la misteriosa faz del mar. Impenetrable y despiadado, el mar nada ha dado de sí a los pretendientes de sus precarios favores.

Aquesta idea del mar pot semblar molt poc “romàntica”, per dir-ho així, a tots aquells que en tenen una visió poètica. Però això no ho va escriure un poeta, sinó un mariner que les va passar molt putes al mar i sabia el pa que s’hi dóna.


Tota la força del mar es posa de manifest a Portlligat (Cadaqués)

Aquests dies, en les imatges del temporal que tots hem pogut veure per televisió i a la premsa, he vist moltes cares de tristesa. És lògic; però també diria que, en general, eren cares de resignació, sense retrets ni rancúnia pel que havia passat. Els mar és així i l’acceptem tal com és. Ens proporciona moltes estones de felicitat i plaer, però, de tant en tant, també ens dóna disgustos. Ho sabem tots els que hi tenim tractes d’una manera més o menys intensa i continuada. Sabem que no li hem de perdre el respecte, perquè podem prendre mal. Per això em costen d’entendre les morts estúpides al mar, com alguna de les que s’ha produït aquests dies. S’ha dit i s’ha repetit fins a l’avorriment que amb el mar no s’hi juga i que tota precaució és poca, perquè en aquest joc sempre tens les de perdre. Tot i això, la gent continua perdent la vida al mar per culpa de la seva inconsciència i del seu poc senderi.


Dissabte a la tarda, a Premià de mar, diverses espècies de surfistes (wind i kite) s’entretenien a fer cabrioles davant les urpes del lleó. És veritat que el llevant havia minvat i tots semblaven dominar força els seus aparells; però també és cert que, de tant en tant, la fera es cruspeix algun domador.

Vull aprofitar per donar ànims als companys de les diverses associacions que han patit els efectes del temporal en les seves embarcacions. Sé, però, que les tornareu a recuperar i a restaurar, perquè segur que n’heu salvat més d’una que tothom us deia que només servia pel foc de Sant Joan. Serà una feinada però us en sortireu, n’estic convençut, perquè fareu pinya i això té més força que qualsevol temporal.

Bona sort i feliç any 9 a tothom!

22.12.08

La meva biblioteca nàutica

Aquests dies, qui més qui menys, tothom va de bòlit comprant els regals de Nadal. El més difícil sempre és escollir un regal per a qui ja té de tot. Doncs bé, si teniu algun apassionat del mar a la família, hi ha un regal que, per molt que el repetiu, sempre li farà il•lusió: un llibre de tema marítim. Jo en compro molts però, tot i això, m’agrada que me’n regalin. De fet, cada Nadal passo una petita llista de títols a la família. D’aquesta manera ells no s’han d’escarrassar buscant un regal per mi –amb el perill que em regalin alguna andròmina que mai no faré servir-, i segur que l’encerten perquè són llibres que igualment m’hagués acabat comprant.


Penso que és una bona manera d’anar ampliant la biblioteca. Me l’estimo molt, la meva biblioteca nàutica. Vaig començar-la de jovenet i hi tinc llibres que han envellit amb mi i m’han acompanyat en totes les cases on he viscut. Si se’m cremés la casa o se l’emportés un huracà, com li va passar al pràctic de Houston i fotògraf nàutic OneEighteen, crec que el em sabria més greu perdre seria la meva biblioteca nàutica. Hi ha llibres que estan exhaurits i que no els podria recuperar. Però, a banda d’això, n’hi ha que van molt lligats a determinades èpoques i moments de la meva vida marinera; llibres que m’han proporcionat moltes hores de plaer, a més de molts coneixements; llibres que alimenten els meus somnis de mar. M’encanta solcar les aigües d’aquest oceà de paper i perdre la noció del temps mirant fotos o buscant dades per escriure alguna entrada al bloc, i tenir-los escampats, com ara, pel voltant de la taula de treball.

La meva biblioteca nàutica compren diversos temes, que vaig ampliant periòdicament. Aquí us en mostro uns quants:


Tinc debilitat pels grans dissenyadors navals dels iots que avui dia en diem clàssics: William Fife, Nathaniel Herreshoff, John G. Alden, Albert Strange, George L. Watson, Olin Stephens... Aquesta col•lecció no fa gaires anys que la vaig començar, perquè aquesta mena de llibres són cars i en compro molt de tant en tant. Aquest Nadal m’he regalat “Sparkman & Stephens: Classic Modern Yacht”, del fotògraf italià Franco Pace, autor de llibres esplèndids de gran format, entre ells el de Fife.


Sobre la vela llatina procuro aconseguir tot el que es publica, tant aquí com a altres països. Crec que tinc els llibres més importants que s’han publicat sobre la matèria. Les últimes adquisicions han estat “La vela latina en Valencia”, de Josep Carles Laínez, i el catàleg de l’exposició “La vela llatina. Barques a l’Albufera”. Tots dos els vaig trobar a la llibreria del Museu Valencià d’Etnologia. Per completar la col•lecció, em falten alguns llibres sobre la vela llatina de regates que es practica a Andalusia i Canàries.


També tinc un bon grapat de llibres sobre embarcacions tradicionals, tant de la península com d’altres països. Sempre que viatjo a algun país costaner procuro comprar algun llibre sobre les embarcacions locals. Galícia potser és el lloc d’on en tinc més, perquè n’editen molts i molt bons. Em falta el clàssic de Staffan Mörling “Las embarcaciones tradicionales de Galicia”, que està exhaurit i no hi ha manera de trobar-lo. Però m’honora tenir el seu “Lanchas y dornas”, amb una dedicatòria personal de l’autor, regal del meu amic Fernando Piñeiro. L’última adquisició és la petita guia d’embarcacions tradicionals gallegues “Onde se vive o mar”, del Lino Prieto.


Conèixer la història de la pesca és fonamental perquè connecta directament amb les embarcacions tradicionals, que són embarcacions de treball, i perquè és l’origen de gran part de la cultura marinera. En català s’han publicat uns quants llibres molt bons sobre la pesca, començant pel clàssic d’Emerencià Roig “La pesca a Catalunya”. El Museu de la Pesca de Palamós treu periòdicament monografies sobte temes pesquers que procuro aconseguir a mesura que surten. Un dels llibres més interessants que s’han publicat sobre la matèria és “Les ordinacions de la pesquera de Cadaqués (s.XVI – XVIII)”, que tracta del conjunt de normes que regulaven l’ús comunal de la pesca per part dels pescadors de Cadaqués que treballaven a les cales que depenien de la vila.

El segle XVIII marca l’inici de la industrialització de la pesca y s’han publicat molt bons llibres sobre aquest període. L’estiu passat vaig trobar en una llibreria de vell de Vigo “El desarrollo industrial pesquero en el siglo XVIII. Los salazoneros catalanes llegan a Galicia”, del professor Francisco López Capont. I en una de les llibreries de l’últim Saló Nàutic vaig comprar “La guerra de la sardina”, de María Luisa Meijide, que tracta dels plets entre gallecs i catalans pels arts de pesca a les costes gallegues entre el 1750 i el 1890. La bíblia sobre aquest període és el famós “Diccionario histórico de los artes de la pesca nacional”, escrit per Antonio Sáñez Reguart el 1791. No el tinc, però algun dia caurà (l’edició facsímil costa 102’50 euros). Si voleu regalar un bon llibre sobre pesca, us recomano “La campaña de la goleta Argus”, del capità Alan Villiers, en què explica el seu viatge a bord d’una goleta bacallanera portuguesa als bancs de Terranova, l’any 1950. Boníssim!


Després hi ha la categoria dels “llibres bonics”, d’aquells que en diuen “llibres de regal”, que no és cap categoria temàtica ni cap gènere literari, però que són una aposta segura quan es vol fer feliç a algú que li agraden els llibres, siguin de la matèria que siguin. Són llibres grans, molt ben editats, amb tapes dures i paper de qualitat; i, generalment, solen tenir més fotografies que text, i les fotos són espectaculars. Són llibres per badar, per repapar-se en una butaca ben còmoda, posar-se’ls sobre la falta i passar-se una bona estona observant cada foto detingudament i perdent-se en els detalls. El meu preferit de tots els llibres que tinc d’aquest estil és “El Mar”, de Philip Plisson. Me’l va regalar la Marta pel meu aniversari i ho va encertar de ple.


Alguns dels meus llibres de mar preferits els vaig trobar en llibreries de vell i en fires del llibre d’ocasió. Un dels que més m’estimo és “La ruta del Cabo de Hornos”, escrit pel capità anglès William H. S. Jones l’any 1956, en què explica el seu viatge de pràctiques per obtenir el títol d’oficial de la marina mercant britànica, a bord de la fragata British Isles, entre els anys 1905 i 1909. Les penes i treballs que viure per passar el Cap d’Hornos a vela amb un temps infernal són impressionats. Tinc la primera edició de 1957 amb 25 fotografies originals. També tinc la primera edició castellana de 1968 d’un clàssic de la navegació en solitari: “La vuelta al mundo del Gipsy Moth”, de Sir Francis Chichester. És un llibre de segona mà i l’antic propietari deuria ser un aficionat al mar, perquè dins del llibre hi havia diversos retalls de premsa sobre notícies de tema marítim.


Un llibre nàutic antic pot ser un regal molt apreciat per un apassionat del mar. La Marta, que coneix els meus gustos, em va regalar “El camino azul”, el llibre de Josep M. de Sagarra en què explica el seu viatge a la Polinèsia, en una primera edició de 1942 (fa poc que s’ha gravat un documental sobre aquest viatge, amb la participació del fill del l’escriptor, Joan de Sagarra). I per Sant Joan em va regalar “Lau o les aventures d’un aprenent de pilot”, de Carles Soldevila (segona edició, 1933), amb unes il•lustracions delicioses de Joan G. Junceda. Dins d’aquest apartat us recomano per regalar “La gesta del Evalú”, que narra l’heroica travessia de l’Atlàntic, des de Boston a Barcelona, que el professor d’escola Enric Blanco, fill de la Barceloneta, va fer l’any 1930, a bord d’un petit veler amb la seva dona i la seva filla. Jo tinc la primera edició en castellà de 1931; però, fa poc, La Campana va reeditar el llibre en català, amb un extens pròleg de Sergi Doria, explicant la història d’aquest navegant singular i les circumstàncies d’aquell viatge.


La meva biblioteca nàutica també té una secció de revistes bastant ben assortida. Naturalment són revistes sobre vaixells clàssics i marina tradicional. La meva preferida és l’anglesa “Classic Boat”, que acostumo a comprar cada mes en un quiosc de la Rambla de Barcelona. Si us va la construcció naval, la vostra revista és la nord-americana “WoodenBoat” que, a més, és una editorial molt potent de llibres i plànols per construir tota mena de vaixells de fusta. A Europa, la bíblia de la història i l’etnologia marítima és la revista francesa “Chasse Marée”. Una subscripció a qualsevol d’aquestes tres revistes és un regal que faria fer tombarelles d’alegria a qualsevol apassionat del mar, una mica informat. Aquí tenim la gallega “Ardentía”, una meravella, tant de continguts com d’edició, però surt amb comptagotes. A les Illes s’editava “Mardemars”, pionera, entranyable, propera; però va plegar. Per sort en tinc la col•lecció completa. I ara tenim “Argo”, la nova revista del patrimoni marítim que edita el Museu Marítim de Barcelona. De moment n’han sortit dos números i aviat sortirà el tercer. Una subscripció a “Argo” és un regal assequible (15 euros l’any, 3 números) que, a més de fer feliç qui el rep, ajuda a mantenir l’única revista en català sobre aquestes matèries.


Bé, a la meva biblioteca nàutica hi ha molts més llibres sobre diversos temes relacionats amb el mar, i entre ells moltíssimes novel•les. Però no parlaré aquí de narrativa marítima, perquè això dóna per una altra entrada tan llarga com aquesta. Però ja us avanço que tinc la intenció de parlar periòdicament de llibres marítims. I aviat us demanaré la vostra col•laboració. De moment ja podeu anar pensant quins són els vostres 10 llibres preferits sobre el mar, aquells que salvaríeu d’un incendi, o d’un naufragi, o que us emportaríeu a una illa deserta. En una propera entrada publicaré els meus.

Que passeu molt bon Nadal!

11.12.08

El “Thopaga” estrena web


Fa pocs dies va entrar en funcionament la pàgina web “Sauvez la goélette Tho Pa Ga”, que ha posat en marxa l’associació del mateix nom, creada per a rescatar el pailebot eivissenc, que es va enfonsar el juliol passat davant de la costa francesa, quan es dirigia al festival nàutic de Brest.

La pàgina informa de tots els passos que han seguit els armadors del Thopaga, el Gérald Delgado i la Nicole Legler, des del dia del naufragi fins a l’actualitat per intentar recuperar el vaixell, que descansa a 133 metres de profunditat. El més destacat són, sens dubte, les imatges del Thopaga obtingudes per un robot submarí (ROV), que mostren clarament el buc sencer i en bon estat, tot i que ha sofert uns quants desperfectes causats pels arts d’arrossegament d’alguna embarcació de pesca. En qualsevol cas, les imatges demostren que el rescat és factible tècnicament i permeten alimentar l’esperança de recuperar el veler.

Ara el gran escull a superar és el cost econòmic de l’operació de rescat. Per aquest motiu, l’associació “Sauvez la goélette Tho Pa Ga” i la seva filial a Espanya, l’associació “Reflotar el Tho Pa Ga”, han obert un compte corrent cadascuna, perquè tothom que vulgui col·laborar econòmicament en el rescat pugui fer la seva aportació. Per altra banda, també busquen un patrocinador que vulgui participar en la recuperació i restauració del vaixell.

A la pàgina "Sauvez la goélette Tho Pa Ga" hi trobareu la història del vaixell; fotos realment sorprenents de diverses èpoques de la vida del veler i dels treballs de recuperació; i un vídeo del pailebot navegant majestuós sota un fort vent portant. També és interessant l’article sobre contenidors a la deriva; una deriva certament inquietant, com diu el títol, i que potser va ser la causa de l’enfonsament del Thopaga.

Conferència sobre John G. Alden


Tots els apassionats y admiradors dels iots clàssics de vela tenim una cita obligada el proper divendres, a les 19’30 hores, a la “sala de metopas” del Reial Club Nàutic de Barcelona. El motiu de la cita és la conferència titulada “John G. Alden y las goletas del Maine”, a càrrec de Leonardo García de Vicentiis.

El protagonista de la sessió, John G. Alden, va ser un dels grans dissenyadors nord-americans de vaixells de vela del segle XX, juntament amb Starling Burgess, Nathaniel Herreshoff, Olin Stephens i Philip Rhodes. Entre els més de mil dissenys i projectes que va fer, destaquen una sèrie de goletes inspirades en els vaixells de pesca i de cabotatge de la zona de Nova Anglaterra, dels quals n’era un gran admirador.

Molts dels iots que John G. Alden va crear continuen navegant i se’ls pot veure a les regates de clàssics que es fan al Mediterrani, entre elles les de Barcelona, Palma i Menorca. Precisament, al RCNB hi ha amarrada des de fa uns mesos una de les goletes més famoses d’Alden, el Malabar X, que té el port base a Barcelona. La sèrie de velers que duien el nom de Malabar van donar molta fama a Alden. El primer va ser construir el 1921. L’any 1923 el Malabar IV no només va guanyar la regata de les Bermudes, sinó que uns altres dos Malabar es van classificar entre els cinc primers. I el 1932 va ser l’any triomfal del Malabar X, l’última goleta de la nissaga, que ara es pot veure a Barcelona.


Maqueta del Malabar X, obra mestra de John G. Alden

Els dissenys de John G. Alden continuen vigents i la firma Niels Helleberg Yacht Design segueix fent vaixells a partir dels seus models. I, per acabar de situar-vos, us recomano una visita virtual a Maine, a la costa est dels Estats Units; una zona d’una bellesa natural extraordinària i d’una gran tradició marinera, on es construeixen els iots de vela més fins i elegants del món.

4.12.08

Atenció: bloc en obres!


Últimament, alguns de vosaltres m’heu avisat que teníeu problemes amb els feeds d’aquest bloc i que no hi podíeu deixar comentaris. Doncs bé, he revisat la configuració del bloc i dels feeds fins als últims racons i he descobert un error que podria ser la causa dels problemes detectats. L’error ja està reparat, però us vull demanar que em feu el favor de comprovar –els que estigueu subscrits- que la vostra subscripció funciona correctament i que rebeu els feeds del bloc. I els que teníeu problemes amb els comentaris, proveu també de deixar-ne un en aquesta entrada, per acabar de sortir de dubtes.

Aprofitant que feia obres, he incorporat tres elements nous. Un és aquest widged, que unifica les subscripcions a les entrades i comentaris via RSS i mail. Els 730 lectors no són meus, eh! Què més voldria...


L’altre és un nou blogroll amb tots els blocs que m’agraden, i que s’actualitza a mesura que els seus autors publiquen entrades noves. És una manera de seguir en tot moment el batec de la comunitat blocaire marítima i crec que també li dóna un aspecte més dinàmic a la pàgina. Hi ha 45 blocs, però per veure’ls tots heu de desplegar la llista. Si algú no s’hi troba, que m'ho faci saber.

Finalment, he incorporat el videowall de Dailymotion, on hi trobareu diversos vídeos de tema marítim. Si passeu el cursor sobre de les finestres, veureu que s’amplien i apareix el títol del reportatge. I si cliqueu sobre la finestra, anireu a la pàgina de Dailymotion i podreu veure el vídeo complet. Des de l’opció “menú” de cada vídeo es poden triar diverses qualitats de reproducció. N’hi ha que estan molt bé, com aquest de la Gran Arribada a Brest 2008.



Finalment us recordo que, si voleu escoltar música mentre llegiu les entrades o feu qualsevol altra cosa, només heu de clicar al botó de play que hi ha al mig del widget de Radio Last.fam i sentireu la música que escolto habitualment. És un còctel sonor amb molt de jazz, temes de joves cantants angleses i americanes, una mica de fados i unes gotes de flamenc. I si el tema que sona no us agrada, podeu saltar al següent sense problemes.



Keith Jarrett, un dels meus músics preferits (Foto: VerveMusicGroup)

“El mar és el camí” agraeix a la seva distingida clientela la fidelitat i la col•laboració dispensades i reitera el seu compromís de continuar millorant aquest espai a fi d’oferir-los el millor servei. Moltes gràcies a tothom!