La “Lola” i la “Santa Espina”, dues barques singulars

 

La Lola, a la Trobada de Vela Llatina de Cadaqués 2005 (Foto: Quico Despuig)

Des del desembre passat, el patrimoni marítim flotant de Catalunya compta amb dues embarcacions catalogades com a “bé singular” del Patrimoni Cultural Català. Són dues barques de vela llatina, centenària una, la Lola, i amb 81 anys de mar l’altra, la Santa Espina. Aquestes dues barques, juntament amb el pailebot Santa Eulàlia, són els únics vaixells catalogats, tot i que aquest últim ho està en una categoria superior, per dir-ho així: la de bé cultural d’interès nacional o BECIN. De fet, la Lola, també ho serà quan passi a ser propietat del Museu Marítim de Barcelona, com ho són la resta de peces del museu.

 

Resolució per la qual s'inclou la Lola en el 

Catàleg del Patrimoni Cultural Català.

La Lola és un “llaüt del foc”, dels que antigament s’utilitzaven en la pesca de l’encesa, un sistema de pesca comunal que es practicava a la zona del Cap de Creus des de l’època medieval. L’encesa es feia de nit i consistia en atraure les moles de peix blau, mitjançant unes teies enceses a dins d’una mena de graella o fester que el llaüt del foc duia a popa, per fora de la barca. El peix es concentrava sota la llum i els pescadors, vogant a poc a poc, feien entrar la mola dins d’una cala. Llavors, el llaüt gros, que era el que duia l’art, encerclava la mola amb la xarxa, un extrem de la qual havia quedat a terra. Un cop envoltada la mola, l’altre extrem de la xarxa es portava també fins a terra, mentre la barca del foc sortia fora de l’art. Acabades aquestes operacions, els pescadors recuperaven la xarxa amb el peix a dins, estirant dels dos extrems des de la platja. Els llocs de pesca dins de les cales i l’ordre dels torns per pescar es sortejaven entre les diverses companyies de l’encesa. Era un sistema de pesca molt reglamentat i en tenim un testimoni magnífic en el llibre de les “Ordinacions de la pesquera de la vila de Cadaqués”, que recull les normes i pactes que regulaven l’ús comunal d’aquesta mena de pesca durant els segles XVi i XVII. Aquí teniu el reportatge de Frederic Rahola “La pesca a l’encesa”, publicat a “La Vanguardia” l’agost de 1889.

 

La Lola navegant per Cadaqués (Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

La Lola és l’única supervivent de la seva espècie: l’última barca de l’encesa. Va ser construïda l’any 1906 a Roses, pel mestre d’aixa Pere Guitard Pujol, que també feia velers, barques de mitjana i tota mena d’embarcacions de pesca. El primer armador va ser Estilià Sala, propietari d’una fàbrica de salaons i de diverses companyies de l’encesa, formades cada una per un llaüt gros i dues barques del foc, que li servien per abastar de peix la seva indústria. La Lola va pescar fins als anys 40 i després es va utilitzar com a embarcació d’esbarjo fins que la van vendre l’any1970. Als anys vuitanta la barca ja no es feia servir i s’estava deteriorant, fins que la família Zendrera se’n va fer càrrec. Llavors, un membre d’aquesta família, juntament amb Francisco Oller i Vicente García-Delgado, els dos autors de “Nuestra vela latina”, van posar en marxa un projecte de restauració integral de la barca als tallers de “Barcelona, fes-te a la mar”. Tres mil hores de feina, repartides en tres anys, i l’ús dels mateixos materials i de les mateixes tècniques de construcció artesanal de l’època, van deixar la Lola igual com era quan pescava a l’encesa. Al número 4 de la revista “Argo”, dins de la secció “Fusta de bona lluna”, hi trobareu un article més extens, del mateix Vicente, explicant la història de la seva estimada Lola.

 

Restauració de la Lola als tallers de "Barcelona, fes-te a la mar". 

(Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

La desaparició prematura de Quico Oller va fer que en Vicente García-Delgado quedés com a únic dipositari de la barca. Des de llavors l’ha mantingut en perfecte estat de revista, com vam poder comprovar en la passada edició de l’espai Marina Tradicional, en què la Lola lluïa més bonica que mai. Però ara, com explica en Vicente a “Argo”, mogut pel seu afany de conservar l’embarcació, va decidir sol•licitar la inclusió de la Lola en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català, perquè “n’assegura la supervivència, fins i tot quan jo mateix no pugui fer-ho”, i donar-la al Museu Marítim de Barcelona, que la mantindrà en actiu com fa amb el Santa Eulàlia i altres embarcacions de la seva flota.

 

  

Espai Marina Tradicional 2009

La recuperació de la vela llatina

La Santa Espina, l’altra barca de vela llatina inclosa en el Catàleg, és un llaüt de sardinal, construït el 1928, a Banyuls sur Mer, pel mestre d’aixa Bonaventura Colomines, per a les campanyes de pesca de la sardina i l’anxova en aigües del Golf de Lleó. El seu primer armador, el patró de pesca François Cazeilles, de Cotlliure, el va batejar amb el nom de Francis i va estar en actiu fins als anys 70 del segle passat. Després va quedar mig abandonat a la platja de St. Cyprien, fins que l’any 1975 en Clovis Aloujes el va comprar, el va reparar i el va fer navegar de nou amb el nom de Santa Espina.

 

La Santa Espina a la Trobada de l'Escala de 2007.

De la mà d’en Clovis Aloujes, la Santa Espina va tenir un paper destacat en el llarg procés de recuperació de la navegació tradicional i de les antigues embarcacions de vela llatina, amb finalitats esportives i culturals, que va començar a Catalunya a mitjans dels anys 70, a partir de la iniciativa d’un grup d’amics de la Catalunya Nord. La formació d’una petita flota d’embarcacions, construïdes a principis del segle XX, a Banyuls, Barcarès i Cotlliure, va ser l’origen d’un moviment que s’estendria com una taca d’oli al llarg de les costes mediterrànies, utilitzant embarcacions de treball per a usos més lúdics, amb un enfocament cultural i etnològic.

 

La Lola i la Santa Espina, dues barques singulars i emblemàtiques dins del moviment de recuperació 

de la vela llatina a Catalunya, en una nau de Palamós. (Foto: Pere de Prada).

A partir d’aquí es van començar a crear associacions de vela llatina i a organitzar les primeres trobades, com la “I Diada de la Vela Llatina” celebrada a Sant Feliu de Guíxols, el juliol de 1986, a la qual hi va acudir la Santa Espina, juntament amb la flota de Cotlliure. I un any després, amb motiu de la celebració del Mil•lenari de Catalunya, va prendre part en la “I Trobada de Vela Llatina de Cadaqués”, en què hi van participar 25 embarcacions. Aquestes van ser les primeres fites de l’extensió i consolidació de la vela llatina a casa nostra; i la Santa Espina va ser una embarcació pionera i emblemàtica dins d’aquest moviment.

 

Hissant la major al Port Bo. Trobada de Calella 2009.

L’abril de 1995, Clovis Aloujes la va traspassar a tres socis, entre ells en Pere de Prada, president de l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, que n’és el patró actualment. A partir de llavors, la Santa Espina, que a l’estiu té la base al Port Bo de Calella, participa en moltes de les trobades que es fan a Catalunya a partir de primavera. A més, ha fet dues travessies a Menorca, la primera tota sola, l’any 2001; i la segona, l’estiu passat en companyia dels llaüts rossellonesos Notre Dame de Consolation i Espérance, i del sardinal Sant Elm de Cadaqués. Aquí trobareu un petit reportatge d’aquesta travessia. I dies enrere, en Pere de Prada m’informava que preparen una altra ruta per uns quants ports de la Catalunya Nord, acompanyada d’una exposició, per difondre diversos aspectes d’aquest patrimoni marítim viu i actiu que compartim en aquesta banda del Mediterrani. Això es farà a partir del maig i ja us en informaré amb detall més endavant.

 

Pere de Prada, al timó de la Santa Espina. Al fons, el sardinal Sant Pau. (Foto: Toni Clapés)

Trobareu molt més detallada la història de la Santa Espina en l’article d’en Pere de Prada publicat en el número 5 de la revista “Argo”, també dins de la secció “Fusta de bona lluna”.