Homes contra el mar

El 28 d’abril passat es complia el 221 aniversari del motí de la Bounty. Gràcies en bona part a la literatura i al cinema, la rebel•lió que va tenir lloc a bord d’aquest vaixell de l’armada anglesa el 1789 s’ha convertit en el motí més conegut de tots els temps. Però també ha passat a la història gràcies a una gesta heroica, protagonitzada pel tinent de navili William Bligh i 17 mariners fidels que van ser abandonats pels amotinats en un bot de 7 metres d’eslora al mig del Pacífic. Bligh va aconseguir arribar a Timor Occidental després de navegar 3.600 milles en 48 dies; un viatge ple de penalitats en què només hi va perdre la vida un tripulant. Aquesta és una de les travessies més llargues que s’han fet mai a bord d’una petita embarcació descoberta. En el moment d’escriure aquesta entrada, quatre homes naveguen rumb a Timor a bord del Talisker Bounty Boat, una rèplica exacta de l’antic bot auxiliar, decidits a repetir la proesa de Bligh i els seus homes. 

Deuria tenir quinze o setze anys quan vaig llegir “Rebelión a bordo”, en l’edició d’Editorial Molino de 1962, que recull en un sol llibre les tres novel•les de Charles Nordhoff i James Norman Hall sobre el cèlebre motí, publicades entre 1932 i 1935. La “Trilogia de la Bounty” consta de “Rebelión a bordo” (Mutiny on the Bounty), “Hombres contra el mar” (Men againts the sea) i “La isla de Pitcairn” (Pitcairn’s Island). Totes tres parts em van agradar molt; però la que em va impressionar més va ser, precisament, “Hombres contra el mar”, que és la que explica la proesa nàutica de Bligh i els seus homes. Tot i que per edat i manera de pensar m’havia posat de part dels amotinats, vaig haver d’admetre que Bligh, per molt malparit que fos, era un navegant excel•lent.

Detall de la novel·la "Rebelión a bordo"

Reconec que, en el meu cas, la imatge despòtica i cruel de Bligh no me la va donar la novel•la sinó el cinema i, més concretament, la composició que en fa l’actor Charles Laughton a la pel•lícula de 1935, amb Clark Gable en el paper de Fletcher Christian, que molts crítics i aficionats consideren la millor de totes. També era jove i crèdul quan vaig veure “Rebelión a bordo”, i em va impactar molt el biliós i repulsiu Bligh que fa Laugthon, la personificació de la tirania a bord d’un vaixell. De la versió de 1962, amb Trevord Howard i Marlon Brando, no en tinc gaire record. Tinc la sensació que el que més ha transcendit d’aquest film és la relació sentimental entre Brando i l’haitiana Tarita, que va ser la seva dona, i que va acabar com el rosari de l’Aurora. Precisament, la novel•la d’Editorial Molino està il•lustrada amb fotos d’aquesta pel•lícula. Dedueixo que deurien aprofitar el ressò de l’estrena per treure el llibre. I jo vaig tenir penjada a la meva habitació d’adolescent durant uns quants anys, entre pòsters de cotxes i cantants, una foto de la Bounty navegant a tota vela, que vaig retallar d’una revista il•lustrada. De la pel•lícula de 1984, amb Anthony Hopkins i Mel Gibson no en puc dir res perquè no l’he vist.  Aquí en teniu unes imatges, que inclouen un dels moments més durs viscuts per Bligh i els seus lleials: la mort de John Northon.

La història de la Bounty i la figura de William Bligh continuen interessant els creadors actuals. L’any 2008, l’escriptor irlandès John Boyne, l’autor de “El noi del pijama de ratlles”, publicava “Motí al Bounty”, una trepidant i entretinguda novel•la d’aventures marítimes, d’aquelles que t’atrapen des de la primera pàgina fins a l’última. El llibre té, al meu entendre, dos grans encerts que aporten una nova visió a un tema conegut de sobres. Per una banda, fa que Bligh no sigui el dolent de la pel•lícula, sinó un personatge amb llums i ombres, amb un gran sentit del deure i de la missió que li han encomanat, això sí, però humà per damunt de tot. Podem dir que reivindica la figura de Bligh, com el gran navegant que va ser, i neteja la seva imatge pública. Per altra banda, explica tota la història des del punt de vista d’un noi de catorze anys, un pispa que sobreviu escurant les butxaques de la gent pels carrers de Portsmouth, i que es veu obligat a embarcar-se en un vaixell de l’armada per evitar la presó. D’aquesta manera, en John Jacob Turnstile, pillet espavilat i desvergonyit, es converteix en el criat de Bligh, i durant tot el viatge a bord de la Bounty farà mans i mànigues per trobar el seu lloc entre la tripulació i guanyar-se el respecte i consideració del seu amo. El llibre de Boyne em recorda molt “L’illa del tresor”, de Stevenson, la meva novel•la marítima preferida. Trobo que la història d’iniciació del jove Turnstile té punts en comú amb l’aventura personal d’en Jim Hawkins en el seu pas cap al món dels adults.

Charles Laughton en el paper de William Bligh.

El mateix William Bligh va escriure la seva pròpia versió dels fets de la Bonty, en el llibre A Voyage to the South Sea, including an account of the mutiny on board (clicant a l’enllaç us podeu baixar la versió original anglesa). En aquest enllaç del blog Enseñanzas Náuticas hi trobareu una referència a la versió castellana.

Com deia al començament, en el moment d’escriure aquesta entrada el Talisker Bounty navega rumb a Timor, amb quatre homes a bord, amb l’objectiu de repetir una de les grans gestes de la història de la navegació, de fa 221 anys: sobreviure a una navegació de 6.000 quilòmetres pel Pacífic amb una embarcació descoberta i amb mitjans i queviures similars als dels seus predecessors. Però hi ha una diferència fonamental entre aquest viatge i el de fa dos-cents anys. Els aventurers d’avui saben que si han de recalar en alguna de les illes del camí, no hi trobaran caníbals, ni tan sols indígenes hostils. Aquest era el terror dels navegants quan encara quedava molt de món per explorar. Hi ha una altra navegada antològica amb bots de salvament, molt més dramàtica que la de Bligh i els seus homes, en què la por a les tribus salvatges del Pacífic va ser determinant: la dels tripulants de l’Essex, un vaixell balener que l’any 1819 va ser atacat per un catxalot, a l’oest de les Galápagos, i es va enfonsar. El fet , explicat en un llibre pel primer de bord Owen Chase, va inspirar Melville la seva novel•la més famosa: “Moby Dick”.

Retrat d'Owen Chase, primer de bord de l'Essex. El 1868 

el van declarar dement i va morir un any després. 

La tragèdia de l’Essex va començar quan la tripulació va abandonar el vaixell i es va repartir en tres bots salvavides. En comptes de dirigir-se a les illes Marqueses, que eren la terra més propera, la por als indis salvatges que, segons les creences de l’època, infestaven les illes del Pacífic, va fer que posessin rumb a l’est, en direcció a la costa de Xile. La travessia va durar noranta dies i dels tres bots només en van arribar dos, un manat pel capità George Pollard i l'altre pel primer Owen Chase. Però el més terrible de tot és que els nàufrags van haver de recórrer al canibalisme entre ells per sobreviure; arribant al punt de sortejar qui serviria d’aliment als seus companys d’embarcació i qui l’hauria de matar. Paradoxalment, allò que tanta pot tenien de trobar en terres desconegudes ho van trobar amb tot l’horror a bord de la seva pròpia embarcació. Hi ha un llibre magnífic que explica el drama de l’Essex i dels seus tripulants: “En el corazón del mar. Una lucha a vida o muerte en el océano” (Mondadori, 2001), de l’historiador marítim i navegant Nathaniel Philbrick. Us el recomano perquè és una assaig magnífic sobre la pesca de la balena i la indústria balenera de Nantucket, i està escrit amb la grapa i el ritme narratiu que els nord-americans saben imprimir als seus treballs d’investigació.

La caça de la balena i els seus perills (Foto: Nantucket Historical Association)

Finalment, hi ha una altra navegació èpica a bord d’un bot de salvament descobert, però aquesta amb final feliç: la travessia d’Ernest Shackleton i cinc dels seus homes a bord del James Caird, de 7 metres d’eslora, des de l’illa de l’Elefant fins a Geòrgia del Sud; un “passeig” de 800 milles a vela, a través de l’Oceà Antàrtic, el mar més inhòspit i tempestuós del planeta. L’aventura, prou coneguda, va tenir lloc el 1916; i del seu èxit en depenia la vida dels 22 nàufrags de l’Endurance que s’havien quedat a l’Illa de l’Elefant esperant l’ajuda que Shackleton havia anat a buscar. Si fallava i el James Caird no arribava al seu destí, condemnava els seus homes a una mort gairebé segura. Però Shackleton era un líder nat i el capità Frank Worsley un navegant de primera, capaç d’establir la posició amb el sextant en un cel gairebé sempre cobert i en un mar en perpetu moviment. Malgrat les condicions extremes, ho van aconseguir. I, finalment, després de dos anys perduts enmig del gel antàrtic, els 28 tripulants de l’Endurance en van sortir sans i estalvis. Hi ha un parell de llibres sensacionals que expliquen aquesta aventura: “La prisión blanca” (Mondadori, 1999), escrit per Alfred Lansing el 1959, a partir dels diaris dels membres de l’expedició, i “Atrapados en el hielo” (Planeta), de Caroline Alexander, il•lustrat amb les esplèndides fotos de Frank Hurley, el fotògraf oficial de l’expedició.

Avarada del James Caird a l'illa de l'Elefant.

Són tres casos molt coneguts de navegacions de llarga distància, amb embarcacions petites i descobertes. Tots tres es van fer en condicions extremes, per pura necessitat de supervivència, sota el liderat de navegants experts i endurits, i amb una voluntat de ferro. No sé si aquest és el cas dels australians Don McIntyre i David Bryce, de l’empresari de Hong-Kong David Wilkinson, i del jove estudiant britànic Christopher Wilde, membres de la Talisker Bounty Boat Expedition. Amb això no vull dir que dubti de la seva capacitat marinera. Però em fa l’efecte que els navegants com Bligh, Shakelton i els caçadors de balenes de l’Essex estaven fets d’una pasta especial, i que en cadascun dels seus viatges, que duraven anys, s’hi jugaven la vida unes quantes vegades. Vull dir que, potser, en la lluita de l’home contra el mar només és possible sortir-ne victoriós quan s’ha assumit plenament que cada viatge por ser l’últim i que no hi ha res a perdre... excepte la vida.

Us deixo amb les imatges d’un dels entrenaments de la tripulació del Talisker Bounty. Podeu seguir la seva aventura i saber en tot moment la posició del vaixell a través de la web de l'expedició i del seu blog.

Actualització: el Talisker Bounty i els seus tripulants, Don McIntyre, Dave Pryce, David Wilkinson i Chris Wilde,  van arribar sans i estalvis a Kupang, Timor Occidental,  el dia 15 de juny de 2010, a les 17:00 hores (UTC/GMT +8 hores).