La meva primera sortida en Dragon

Dissabte passat vaig fer realitat un desig de joventut: vaig sortir a navegar en un veler de la classe Dragon. Concretament, el Drac, amb el número de vela E-27; un magnífic Borresen de fusta, del 1966, que pertany a la flota del Museu Marítim de Barcelona i que, com totes les peces de museu, té la seva història. La sortida va tenir lloc en el marc del “Trofeu Museu Marítim” per a vaixells d’època i clàssics, i embarcacions de vela llatina, que organitzen el MMB i el Reial Club Marítim. Va ser un dia esplèndid en tots els aspectes: sol, bona temperatura i un garbí de 15 a 20 nusos. A més, vam quedar tercers en temps real i compensat, cosa que no està gens malament si tenim em compte que els altres cinc participants eren vaixells de creuer, molt més grans.

La proa del Drac, perseguint el Kanavel. Al fons, el Nerissa i l'Almaran.

Sempre m’ha agradat, el Dragon. Quan era adolescent tenia una petita llibreta de poemes, que vaig folrar amb una foto del Fortuna, el Dragon de l’aleshores príncep Joan Carles, amb el qual va participar en el Jocs Olímpics de Munich 72, formant tripulació amb Félix Gancedo i el Duc d’Arión. El Fortuna –ho he llegit no sé on- va ser el regal de noces de la seva esposa, Sofia de Grècia. La princesa Sofia va donar nom a un dels trofeus més coneguts del calendari de regates de vela lleugera, que se celebra des de fa 41 anys a Palma. Jo hi vaig participar en la sisena edició, l’any 1974, en la classe Snipe. En aquella època, el malagueny Félix Gancedo, amb el seu Gran Numa, era el rei d’aquesta classe, en la qual guanyaria tres títols mundials. Aquell abril del 74 jo acabava de fer 17 anys i el meu patró i armador era un company de classe, de la mateixa edat, del Col•legi La Salle de Tarragona. A Palma no vam rascar bola, perquè el nivell dels participants, procedents de diversos països i entre els quals hi havia regatistes olímpics, era altíssim. Però vam poder veure de prop vaixells que no havíem vist mai, entre ells els elegantíssims Dragons; autèntics mobles flotants –la majoria encara eren de fusta- i, sens dubte, la més aristocràtica de les embarcacions de vella lleugera.

El Fortuna, a la coberta d'una vella llibreta meva de poemes juvenils.

Remenant calaixos he trobat la llibreta de poemes amb la foto del Fortuna, que m’ha fet l’efecte de la famosa magdalena de Proust i m’ha transportat fins a un temps en què l’experiència de la mar i de la navegació era viscuda amb una intensitat enorme, que es barrejava amb altres experiències de la vida, d’aquelles que no s’obliden mai. El cas és que, com us deia –i perdoneu l’anada d’olla-, el Dragon és un vaixell que sempre m’ha agradat molt. Però mai no havia tingut ocasió de provar-ne un fins dissabte passat. L’experiència, en aquest cas, també va ser digna de recordar, però abans de fer-vos cinc cèntims de les sensacions viscudes a cavall d’una d’aquestes criatures marines, situem-nos...

El Drac i el Santa Eulàlia, dos vaixells de la flota del MMB.

El Dragon va néixer d’un concurs organitzat el 1929 pel Royal Yacht Club de Göteborg, per dissenyar una embarcació de regates de dimensions mitjanes i a un cost assequible. El guanyador va ser el dissenyador naval noruec Johan Anker, que també era regatista i tenia una gran experiència en aquest tipus de vaixells. El 1912 havia guanyat la medalla d’or en els Jocs Olímpics d’Estocolm, en la classe 12 metres; i el 1928 la va tornar a guanyar en la classe 6 metres. Anker va dissenyar un quillat de línies esveltes i estilitzades, pròpies de l’època, amb una proa i una popa molt llançades, de 8’90 metres d’eslora màxima i 5’66 d’eslora de flotació, 1’20 de màniga, 1’95 de calat i 1’7 tones de desplaçament. El vaixell va tenir un gran èxit i va ser classe olímpica des de 1948 fins a 1972. En les regates d’aquests últims Jocs, celebrades a Kiel, hi va participar el Fortuna. Actualment hi ha prop de 1.500 vaixells actius repartits entre 29 països, i se’n construeixen al voltant de 45 unitats l’any. Segons la International Dragon Association, els països que amb les flotes més nombroses són Alemanya, amb 418 vaixells registrats; el Regne Unit, amb 116, França, amb 102, i els Països Baixos, amb 93. A Espanya només n’hi ha 4.

L'E-27, net i polit després de la regata, al seu amarrador del RCMB.

El Drac del Museu Marítim de Barcelona entra dins de la categoria dels dragons clàssics, que segons les regles de la IDA són els “construïts amb mètodes convencionals dissenyats segons els plànols originals, abans de 1972”. L’E-27 és de 1966 i va ser construït a les drassanes Borresen de Dinamarca, tal com en dóna fe la placa que hi ha collada a la banyera, sota la canya del timó. Borge Borresen, el fundador d’aquesta drassana, va ser també un regatista llegendari. Va construir un dels primers Dragons a Dinamarca el 1936, a l’edat de 16 anys, juntament amb el seu germà Albert. I en va seguir construint fins que va morir, l’any 2007, als 87 anys. Amb els seus vaixells, coneguts per les inicials “BB”, va prendre part en un munt de regates internacionals, i entre elles va participar en 51 edicions de la Dragons Gold Cup, tot un rècord! I va guanyar el campionat del món de la classe als 74 anys. Els germans Borresen van participar en el “IV Trofeo Princesa Sofía” de Palma, l’any 1972, amb un Dragon anomenat Barcelona II, formant tripulació amb un regatista espanyol que es deia Díaz, i van quedar en tercera posició per davant del Fortuna del príncep Joan Carles.

Marca de la casa i segell de qualitat.

L’any 2003, els senyors Josep Maria i Enric Montal Costa van donar l’E-27 al Museu Marítim de Barcelona, que durant dos anys el va sotmetre a una lenta i laboriosa restauració, amb la intenció que tornés a navegar. En l’article “Restauració d’una embarcació de regates de classe Dragon”, del tècnic del MMB Enric Garcia Domingo, s’explica tot el procés. Per mi, el més destacable del projecte, és el seu objectiu final: tornar el vaixell a la vida activa i fer-lo navegar de nou, actuant com a representant del Museu en totes les regates i esdeveniments en què participi. Actualment l’E-27 està amarrat al Reial Club Marítim de Barcelona i una tripulació voluntària s’encarrega de fer-lo navegar i s’ocupa del manteniment, a les ordres dels patrons Jaume Zaragoza i Pep Moll.

El Drac porta un motor foraborda British Seagull per entrar i sortir de port.

I què se sent a bord d’un Dragon? D’entrada, la sensació que vaig tenir al moment de saltar a bord del Drac va ser d’una gran estabilitat. La meitat de les prop de dues tones que desplaça es concentren a l’extrem de la quilla i això fa que es balancegi molt poc lateralment. L’altra cosa que em va sorprendre va ser la gran quantitat de reglatges que té per regular l’aparell: cuninghams de gènova i de major, pajarín, barber-hauler, barra d’escota... i dos magnífics parells de winches per banda, de doble velocitat, per a les escotes del gènova i de l’espinaker, i un altre de central per a l’escota de la major. Però el més extraordinari és el sistema per caçar les burdes, que travessen la coberta i van a parar a uns volants situats a banda i banda, i que mantenen ben ocupat un dels tres tripulants. Entre les burdes, el tensor del back-stay, la contra de botavara i els altres dispositius es pot ajustar la flexió del pal i la bossa de les veles en funció de cada rumb i de la intensitat del vent. Pensava que un vaixell d’aquesta “edat” seria molt més senzill, però l’E-27 va tan equipat com un veler de regates modern i això el converteix en una embarcació molt tècnica.

Detall del volant de la burda d'estribord i dels winches de babord. 

Les manetes van per sota de la coberta.

Navegant, el comportament del Dragon és extraordinari! Dues coses em van sorprendre molt gratament: la sensibilitat del timó i la sensació de seguretat que proporciona el vaixell. Vaig agafar la canya en un rumb d’aleta i pensava que, tractant-se d’un vaixell d’un cert desplaçament i dimensions, aniria una mica “dur” de timó. Al contrari! És sensible com una embarcació de vela lleugera més petita i reacciona de seguida. En ser un vaixell llarg i estret, i de quilla fonda i correguda, amb vents de popa té una certa tendència a travessar-se baixant l’onada, i cal avançar-se corregint amb una mica de timó cap a l’altra banda, però sense passar-se, perquè aleshores se te’n va de seguida cap a banda oposada. Suposo que cal agafar-li el punt. En canvi, en cenyida és fantàstic! Agafa un angle d’escora i d’allà no es mou, com si anés sobre un carril. Llavors recolza els llançaments de proa i de popa a l’aigua, i la velocitat augmenta proporcionalment amb l’eslora. Cenyint a rabiar amb un vent de 17 a 20 nusos en fèiem uns 6 de velocitat constant, que no està gens malament si tenim en compte que les veles del E-27 són velletes i gairebé no es poden aplanar. Hi anàvem quatre tripulants –la tripulació és de tres-, una mica justos d’espai, asseguts a sobrevent, amb les veles trincades i en cap moment vam haver d’amollar. Vull dir amb això que el vaixell aguanta, és molt noble i no et fa patir amb reaccions inesperades. Això sí, vam quedar xops de cap a peus, però molts contents, i encara més desprès del resultat obtingut.

Aparellant i sortint de port.

La primera regata del Trofeu Museu Marítim per a vaixells d’època, clàssic i vela llatina va consistir en un recorregut de 12 milles, entre dues boies situades una davant del Port Olímpic i l’altra a la desembocadura del Besós, amb dos trams amb vent portant i dos amb vent de proa. Tot i que, en temps real, el Nerissa (1:43:2) va guanyar al Almaran New York (1:46:34), la bonificació d’aquest últim per ser un vaixell d’època el va convertir en guanyador de la prova en temps compensat (1:12:54) amb quatre minuts per davant del Nerissa (1:17:02). Nosaltres vam fer un temps real de 2:05:57 i 1:23:57 en temps compensat. I per darrera nostre van quedar el Kanavel, el Clavileño i l’Izarra.

A la caça del Kanavel. A la boia del Besós el vam atrapar i ens vam situar tercers.

En la classe vela llatina només hi van participar dues embarcacions, la Mixineta i la Lola, del MMB. Fet que demostra, com comentava a l’entrada anterior, que aquesta regata no aconsegueix atraure la flota de vela llatina, ja sigui perquè no interessa la regata, la competició, o bé perquè no s’acaben de trobar a gust en l’ambient d’un club com el Marítim i entremig de iots, per molt clàssics que siguin. La veritat és que jo m’hi vaig trobar molt a gust, tant a terra com a l'aigua. Tot i que, com ja he dit alguna vegada, no m’agrada la competició, aquesta regata és força tranquil•la i el repte consisteix en procurar treure el màxim rendiment del vaixell i fer que camini el més de pressa possible. A més, és un regal per la vista, perquè navegues al costat de vaixells molt bonics. Per exemple, vaig poder veure el Far Barcelonata navegant a vela, que encara no l’havia vist, tot i que no va participar en la regata.

A sobre, l'Almaran NY i, a sota, el Far Barceloneta.

La meva primera sortida amb Dragon va ser, doncs, molt satisfactòria i m’han quedat moltes ganes de repetir. La propera fita per a l’E-27 és participar en la “III Regata Puig Barcelona Vela Clàssica” de mitjans de juliol. Potser hi pugui haver una nova oportunitat...