La llarga vida del iot “Islander”

Avui recupero un article que vaig escriure l’any passat per a una revista anglesa i que, finalment, no es va publicar. Explica la història de l’Islander, un iot clàssic del dissenyador naval George L. Watson, i la seva restauració a Drassanes Despuig de Roses. La biografia de l’Islander –i dic biografia perquè estic convençut que els vaixells tenen vida pròpia- és sorprenent i apassionant; com també ho és la manera com en Quico i en Joel Despuig la van anar descobrint. Em sabia greu que una història tan interessant és quedés en un calaix i per això la faig pública (click here for the English version).

L'Islander el 1938 (Foto: Beken of Cowes)

L’Islander, una joia de George L. Watson, torna a brillar

El quetx Islander té 72 anys de vida i un llarg historial. Rècord de navegació en solitari al voltant del món, encara té forces per guanyar regates en el circuit de vaixells clàssics del Mediterrani. Obra de George L. Watson, un dels millors dissenyadors navals de tots els temps, l’Islander ha tornat a la drassana per recuperar l’essència del seu creador.

Quan en Quico Despuig, el mestre d’aixa que dirigeix ells treballs de restauració l’Islander a les Drassanes i Escar de Roses (Costa Brava, Espanya), va desmuntar els interiors del vaixell i va treure la pintura del casc per poder accedir a tots els racons del buc, va quedar impressionat per la qualitat de la construcció i dels materials utilitzats. Tret d’alguns medissos metàl•lics atacats per la corrosió i d’alguns punts de podridura a la roda i a diverses quadernes, l’Islander es conservava com el dia que el van avarar, fa 72 anys. Els principals problemes que l’afecten són conseqüència d’intervencions fetes amb poc criteri, sense tenir en compte les característiques i la identitat del vaixell. L’arboradura, per exemple, estava deformada a causa d’una eixàrcia que no treballava correctament i originava alguns problemes de maniobra. I a la coberta de teca massissa, malmesa per haver estat polida en excés, hi havia instal•lades diverses peces metàl•liques que no s’ajustaven a l’estètica del vaixell. Però en Quico Despuig, format com a mestre d’aixa a Anglaterra, sabia perfectament la mena de vaixell que tenia entre mans: una obra d’art creada per George L. Watson, un dels dissenyadors més destacats de la història del yachting. I era conscient que qualsevol intervenció que es fes a l’Islander havia de partir dels plànols originals, perquè allà hi trobaria les solucions a tots els dubtes que plantegés la restauració. Joel Despuig, el fill d’en Quico, es va posar en contacte amb l’empresa G.L. Watson and Co. de Liverpool i li van donar bones notícies: conservaven diversos plànols del vaixell i molta documentació. Pare i fill van agafar el primer avió cap a la ciutat anglesa, a la recerca dels plànols originals de l’Islander; a la recerca de l’esperit amb què va ser creat.

Els plànols del vaixell publicats al Yachtman's Annual.

L’any 1873 George Lennox Watson va muntar el primer estudi de disseny de iots del món. Era un dissenyador amb molt de talent i un apassionat de les tecnologies d’avantguarda que aplicava en els seus velers de competició, com la construcció amb fusta sobre una estructura d’acer, que va representar una gran novetat a l’època. Watson va aconseguir el reconeixement internacional amb els seus challengers per a la Copa Amèrica: Thistle, Valkyrie II, Valkyrie III i Shamrock II, que són alguns dels seus dissenys més avantguardistes. Però la seva obra mestra i la més coneguda és el llegendari Britannia, construït per encàrrec del rei Eduard VIIè d’Anglaterra i considerat el veler més perfecte de la història, si és que això es pot mesurar. George L. Watson forma part de la generació de creadors de iots i vaixells de regates de la gran època daurada del yachting, a cavall entre els segles XIX i XX, juntament amb altres genis de l’arquitectura naval com el nord-americà Nathanael Herreshoff i el també escocès William Fife. Watson va morir el 1904, però la seva empresa, G.L. Watson and Co., va continuar el seu llegat i va dissenyar algunes de les últimes embarcacions a vapor per a la reialesa europea. Avui dia l’empresa pertany al Dr. William Collier, historiador del món del yachting, que va aconseguir preservar els valuosos fons documentals de Watson i evitar que poguessin sortir del país.

Retrat de George L.Watson i maqueta de l'Islander 

a la seu de l'empresa. (Foto: Drassanes Despuig)

Sota el retrat de George L. Watson que presideix la sala i envoltats d’una col•lecció d’objectes del dissenyador, dos empleats de G.L. Watson, amb guants de cotó blancs, van desplegar amb molta cura els plànols originals de l’Islander davant la mirada encuriosida d’en Quico Despuig i del seu fill. Molts es guardaven cargolats en capses de cartró tal com s’havien deixat feia una pila d’anys. En total se’n conserven una cinquantena, que s’han hagut de sotmetre a uns tractaments especials per poder manipular-los sense que es facin malbé i fer-ne còpies. Sobre aquells papers enfosquits pel pas dels anys apareixien línies de formes, plànols vèlics i un munt de detalls constructius imprescindibles per saber com era l’Islander quan el van construir. S’ha dit que els criteris de Watson com a dissenyador eren més matemàtics que artístics, i que la bellesa dels seus iots provenia de la puresa de les formes i del disseny de l’eixàrcia, pensats per a obtenir la màxima eficàcia. Tot això es posava de manifest en els dibuixos escampats sobre la taula i en els models de vaixells exposats en aquella habitació de G.L. Watson, que encara conservava l’esperit de l’home que la va fundar a l’edat de 22 anys, contribuint a consolidar la llarga tradició anglesa en la construcció de iots de regates.

Conjunt de plànols originals i llibre d'especifícacions tècniques

de l'Islander. (Fotos: Drassenes Despuig)

L’Islander és hereu d’aquesta tradició. És el disseny Nº 570 de G.L. Watson and Co., però va ser la proposta Nº 44 de la carrera del seu creador. Les propostes eren esborranys de disseny que moltes vegades no es duien a terme; mentre que el disseny ja es feia per encàrrec d’un client concret que comprava els plànols. El número d’esborrany i de disseny no coincideix perquè sovint s’utilitzaven propostes anteriors com a base per a nous dissenys. Sabem que hi ha un altre vaixell fet a partir del mateix disseny navegant pel món, el quetx de 55’ Venture, avarat el 1924 per J. Samuel White a Cowes.

L’Islander es va construir a les famoses drassanes A.M. Dickie and Sons de Tarbet, Escòcia, per encàrrec d’Archibald J. Barr, de Kilmacolm, Inverclyde, prop de Glasgow, i de professió navilier, segons consta en el certificat de defunció de la seva esposa. La construcció va començar el maig de 1936 i el vaixell va ser lliurat al seu propietari l’abril de 1937. Segons el full d’especificacions original, el cruising auxiliari ketch yacht Nº 570 té les dimensions aproximades següents: eslora total, 56’6”; eslora entre perpendiculars, 49’0”; eslora de flotació, 41’0”; màniga, 12’9”; i puntal des de coberta fins a l’extrem inferior de la quilla a la meitat del vaixell, 8’9”. El full d’especificacions indica també que l’Islander es va construir under Lloyd’s Special Survey. Pel que fa als materials, està fet amb teca de Birmània, assecada a l’aire lliure durant vuit anys. Les quadernes són de roure, amb una llum de 18 centímetres entre una i l’altra, a tot el llarg de l’eslora; i estan reforçades amb medissos de ferro. El folre és de llates de teca de 4 metres de llarg i un gruix de 45 mm. La coberta també està feta amb taulons de teca de 45 mm de gruix, collats directament sobre els baus amb visos de bronze. La qualitat dels materials i els gruixos utilitzats fan de l’Islander un vaixell extremadament resistent, capaç d’aguantar les condicions de navegació més adverses.

Detalls del buc de l'Islander que posen de manifest la seva gran rebustesa.

Investigant la història de l’Islander, en Joel Despuig va recórrer als arxius de la Lloyd’s, on hi va trobar la relació de tots els armadors que ha tingut el vaixell. Segons consta en els registres d’aquesta entitat, Archibald J. Barr, el primer armador, va tenir l’Islander poc temps: de 1937 a 1939 i després, de 1950 a 1964. Entremig va ser propietat de Sir Knowles Edge, un industrial del nord-est d’Anglaterra. L’any 1954, Barr el va vendre a Ronald Strauss, un financer de la City que estiuejava a Cornualla i tenia el vaixell a Southhampton.

El 1964 el va comprar Tom Blackwell, un home de mar de veritat, ex capità de la marina anglesa i hereu de la dinastia Crosse & Blackwell, la famosa empresa escocesa de salses fundada el 1706. De caràcter solitari i esquerp, el capità Blackwell era un home de pocs amics, que mai no parlava del seu passat ni de la seva família, i que tenia el costum de no convidar ningú a bord. Amb Tom Blackwell al timó, l’Islander va conèixer els seus millors dies de glòria, aconseguint el rècord de circumnavegacions en solitari. Blackwell navegava tot sol al voltant del món i, cada tres anys, tornava a Humble per reparar, pintar i preparar el vaixell per a la propera travessia. D’aquesta manera, entre 1968 i 1971, va donar dues vegades la volta al món en solitari, però no va poder acabar la tercera. Blackwell va atracar al port de Durban, Sud-àfrica, queixant-se de dolors d’estómac molt forts. El diagnòstic va ser contundent: un càncer i una setmana de vida si no s’operava immediatament. El navegant es va estar unes quantes setmanes al Point Yacht Club de Durban buscant un comprador pel vaixell. Finalment, gràcies a l’ajuda d’un patró local, va aconseguir vendre’l per 30.000 dòlars. La venda es va negociar a la mateixa coberta i diuen que, quan el vell i esquerp capità va desembarcar per última vegada del seu estimat Islander i es dirigia a terra remant amb el seu bot, no va ser capaç de mirar enrere. Amb els diners de la venda, Blackwell va pagar la seva operació quirúrgica, en va donar una part a obres de caritat i una altra al PYC, en agraïment per les atencions rebudes dels seus membres.

En Quico Despuig treballant en la reparació del veler. (Foto: Drassanes Despuig)

Seguint l’estela del vaixell, Joel Despuig es va posar en contacte amb el club sud-africà. Richard Cox, el manager de l’entitat, li va confirmar que el club va utilitzar el llegat de Blackwell per finançar la remodelació del restaurant, que avui porta el nom de The Islander Room. Presidint la sala hi ha la botavara original de l’Islander, cedida pel nou armador, amb una placa que ho explica. Cox va enviar a Joel Despuig el text d’aquesta placa: "Botavara de l’Islander. Botavara de major de fusta d’avet douglas del quetx Islander, restaurada i donada al PYC per Henry Hiddes i Peter Southam, el 1984. Longitud, 6.7 metres; diàmetre, 150 mil•límetres; i pes, 103 quilos”. I també el text d’una altra placa que hi ha a l’entrada del restaurant, en record del seu benefactor: “A la memòria del navegant Tom Blackwell, patró del quetx Islander, que va acabar el viatge de la seva vida a Durban el 10 de març de 1980 durant la seva tercera volta al món en solitari”.

El nou armador de l’Islander, l’advocat de Durban John P. Mathews, va reclutar una tripulació per portar el vaixell fins a Nova Anglaterra (EEUU), on se li farien obres importants de modernització. Però a les Illes Canàries, els tripulants van tenir problemes amb Mathews que no els volia pagar els honoraris acordats. Al cap de dos mesos d’espera i de promeses incomplertes, el patró i els mariners van ser despatxats i un nou equip procedent d’Anglaterra es va fer càrrec del vaixell. La nova tripulació va portar l’Islander fins a Barcelona, per fer-li les feines previstes, però l’armador se’n va desentendre completament. L’any 1981, Luis Garí el va trobar ple de pols i mig abandonat als Astilleros Carabela de Barcelona i el va comprar. El 1989 el va vendre a Ricardo Albiñana, l’armador actual, i des de llavors té el port base al RCN Barcelona. En els últims anys ha participat en diverses proves del calendari de regates de vaixells d’època i clàssics que es fan al Mediterrani. Entre el seu palmarès hi ha el primer i tercer lloc aconseguits en el Trofeo Conde de Godó de 2008 i 2007, respectivament, i un segon en la Regata Fòrum de 2007. Malgrat els seus 72 anys de vida, l’Islander continua sent un pura sang molt competitiu.

L'Islander torna a l'aigua a punt per començar una nova etapa

de la seva llarga vida. (Fotos: Drassanes Despuig)

Ricardo Albiñana, l’armador actual de l’Islander, coneix el pedigree del seu vaixell i sap que és propietari d’una peça única i irrepetible del patrimoni marítim europeu. Per això va contractar els serveis de Drassanes Despuig i Drassanes i Escar de Roses i els hi va encarregar la delicada missió de recuperar l’aspecte original del seu veler. Des del primer moment, Quico Despuig, el mestre d’aixa de Cadaqués (Costa Brava), especialitzat en la restauració i reparació de vaixells clàssics i tradicionals, va tenir clar que l’única manera d’assolir l’objectiu encomanat era anant a les fons originals. I ara, amb els plànols originals i el llibre d’especificacions tècniques a les mans, pot corregir els errors d’antigues intervencions i restituir totes les peces i els elements constructius que van ser pensats i dissenyats específicament per George L. Watson i el seu equip per al vaixell.

Des de finals de gener i fins a l’abril d’aquest any (2009), l’Islander és a les instal•lacions de Drassanes i Escar de Roses (*) on se li fa la primera fase de les obres de remodelació. El motiu de fer-les per fases és permetre que l’armador pugui gaudir el màxim possible del vaixell durant els mesos de bon temps, des de la primavera a la tardor. De moment s’han reparat diversos elements estructurals, com la roda i algunes quadernes i medissos. Està previst substituir una secció del pal major amb fusta de sica spruce; reparar els danys causats a  la zona de proa per una excessiva tensió dels estays, recuperar l’eixàrcia original, suprimir alguns dels gigres, que penalitzen en regata, i substituir els altres per uns de bronze, muntar tota la bosselleria de fusta i pintar el casc. En fases posteriors es farà un pal major nou, es canviarà completament la coberta i es renovaran els interiors. Tot es farà de manera que aquest estiu l’Islander pugui participar en les regates de clàssics que es faran en agües de Catalunya i de les Illes Balears, lluint com una joia amb tot el seu esplendor.

(*) Actualment Drassanes Despuig és l'única empresa concessionària de l'escar del port de Roses.