El “Wianno Senior” de John F. Kennedy

Hyannis és una de les localitats més conegudes de Cape Cod, Massachusetts. Com la resta del Cape, és un lloc tradicional d’estiueig de la gent benestant de Boston i Nova York. Avui dia l’elitisme d’aquest indret ha quedat diluït per un turisme més popular i heterogeni, que no arriba a ser massiu. Però l’elevat nivell de vida dels residents de sempre del Cape salta a la vista a través de les magnífiques cases de segona residència que s’estenen per tota aquesta costa, entre altre altres signes de riquesa, com ara un entorn natural privilegiat i molt ben conservat. Hyannis i Cape Cod deuen bona part de la seva popularitat a una de les famílies residents més il·lustres: els Kennedy. En la nostra estada a Cape Cod l’estiu passat –l’intercanvi de casa permet aquestes possibilitats- vam visitar Hyannis atrets per la figura de JFK, una de les icones del segle XX, i per la possibilitat de visitar el Cape Cod Maritime Museum.

El port de Hyannis

Al carrer principal de Hyannis hi ha un petit museu dedicat a qui va ser el 35è president dels Estats Units, entre 1961 i 1963, John Fitzgerald Kennedy. El museu mostra sobretot la relació de JFK i la seva família amb el Cape i amb aquesta localitat d’estiueig. Una relació que va començar el 1926, quan el pare, Joseph Kennedy, va llogar una casa a la zona de Hyannisport, a primera línea de mar, que dos anys després acabaria comprant. Aquí hi van passar molts estius els seus nou fills, practicant activitats a l’aire lliure i dedicant-se especialment a la vela. El 1956, tres anys després de casar-se amb Jacqueline Bouvier, John F. Kennedy va comprar una casa prop de la dels seus pares. I el seu germà Bob se'n va comprar una altra. El complex es coneix com Kennedy Compound i va servir de base per a la campanya electoral de 1960 que va dur JFK a la Casa Blanca. El president s’estimava molt aquest lloc i també la resta de la família. El senador Edward Kennedy hi va viure des de 1982 fins a la seva mort, l’any 2009. I aquí va morir també el fill petit del president, en John Jr., quan l’avioneta que pilotava des de Nova York fins a l’illa veïna de Martha’s Vineyard va caure al mar.

Els germans Kennedy, John, Robert i Edward, a Hyannisport, el 1948.

(Foto: John F. Kennedy Presidential Library & Museum)

El JFK Museum de Hyannis mostra les fotos més familiars i entranyables de John F. Kennedy; fotos fetes em moments de relax i distensió, amb la dona, els fills, els germans, els cosins i tota la patuleia. Fotos que els nascuts a mitjans segle XX recordem d’haver-les vist publicades a les revistes il·lustrades de l’època, perquè el John i la Jackie eren una de les parelles més glamuroses i populars dels Estats Units, i els Kennedy eren considerats una mena de família reial nord-americana. En aquests fotos el mar hi és molt present, perquè tots els Kennedy n’eren molt aficionats, especialment a la navegació. El museu té una sala sencera dedicada a l’afició de JFK i del seus germans a la vela. I aquí vaig saber que el vaixell més estimat de tots els que va tenir el president Kennedy –i en va tenir uns quants-, va ser el Victura, un veler de la classe Wianno Senior, que el seu pare li va regalar quan va fer 15 anys. Era la primera vegada que sentia parlar d’aquest vaixell i això em va despertar la curiositat.

John F. Kennedy i el seu germà Ted a bord del Victura, el 1946.

(Foto: John F. Kennedy Presidential Library & Museum)

El nom oficial és Wianno Senior One-Desing Knockabout, però a la drassana Crosby Yacht Yard d’Osterville, Massachusetts, que era l’empresa familiar que els va començar a construir el 1914, en deien The Senior Boat. Avui dia encara en construeixen per encàrrec, però de fibra de vidre amb elements de fusta. El Wianno Senior va ser un encàrrec d’un grup de navegants del Wianno Yacht Club al dissenyador i constructor d’embarcacions Horace Manley Crosby.  Li van demanar un veler adaptat a les complicades condicions de navegació de Nantucket Sound, un triangle de mar entre el sud del Cape i les illes de Nantucket i Martha’s Vineyard, on hi sol bufar el vent i és ple de bancs de sorra que es desplacen amb la marea. El Wianno Senior és un veler de 7’62 m. d’eslora i 2’42 de màniga, amb poc calat, però amb una quilla correguda de ferro fos, de 270 quilos, travessada per una orsa mòbil que cala fins a 1’83 m. La popa és ampla i el francbord baix, i aparella una major cangrea i un floc. Té fama de ser molt estable i d’aguantar vents propers als 30 nusos sense prendre rissos. En conjunt és un veler molt elegant, pensat tant per córrer regates, amb una tripulació de quatre membres, com per al creuer familiar de dia, ja que té una banyera molt ampla. Hi ha fotos del Victura amb mitja família Kennedy a bord.

Rober F. Kennedy a la canya del Victura, amb uns quants fills i nebots.

(Foto: John F. Kennedy Presidential Library & Museum)

Diuen, però, que el Wianno Senior és incòmode per fer-hi creuer. Tot i que està equipat amb dues lliteres, la cabina és baixa i està dividida en dos per la gran caixa de l’orsa. Vaja, que les condicions d’allotjament són més aviat espartanes i gairebé és més còmode dormir a coberta. De fet, la raó de ser del Senior sempre ha estat, ja des de la seva creació, les regates d’estiu en les aigües del Nantucket Sound. I a això s’ha d’afegir un altre fet que dóna un caràcter especial al fet de regatejar en un Senior. Com explicava un regatista d’aquesta classe en un article publicat a la revista Offshore Magazine el juliol de 1989, els Wianno Senior són una tradició familiar, un vaixell que passa de pares a fills. Aquest hàbit de regatejar en família és la clau de la longevitat del Wianno Senior. Durant els anys 60, les regates de Seniors eren el moment àlgid de l’estiu. I avui dia la Scudder Cup es manté com el trofeu més important de la classe.

L'encara senador JFK i la seva promesa, Jacqueline Bouvier, a bord del Victura.

(Foto: John F. Kennedy Presidential Library & Museum)

Ben aviat les regates de Seniors es van convertir en un esdeveniment social. Durant els anys 20, mentre la flota del Club Wianno d’Osterville regatejava, les senyores prenien el te a la gespa d’un penya-segat amb vistes al camp de regates. Fins i tot alguns armadors rics contractaven patrons professionals i ells s’embarcaven com a simples passatgers en el seu propi vaixell. La tardor de 1929, just abans del crack de la borsa, la drassana Crosby tenia encomanats onze vaixells, i el 1930 va ser el seu segon període més actiu. Quan la Gran Depressió va arribar a Osterville ja s’havien avarat prop d’un centenar d’aquestes embarcacions. Tot i això, la producció va baixar durant la Depressió i es va aturar durant la Segona Guerra Mundial, perquè els ports es van convertir en camps d’entrenament per a fer-hi exercicis de desembarcament de cara al Dia D. Acabada la guerra, els Crosby van començar a construir un vaixell de pesca esportiva anomenat Crosby Striper, que encara fabriquen. L’aturada va fer que la mitjana d’edat de la flota de Seniors arribés als 30 anys i la participació en regates va començar a disminuir.

A la dècada dels 60 la classe va viure una revifada i la drassana Crosby va construir 50 vaixells nous en 15 anys, de manera que la flota va tornar a augmentar. El dissenyador del Wianno Senior, Manley Crosby, i el seu fill Malcolm ja havien mort, i la tercera generació d’aquesta família de constructors navals prenia el relleu en la construcció del Senior. Però es van trobar amb un problema: que els costos d’obtenció i transport de la fusta necessària per a construir els vaixells -roure blanc de Nova Anglaterra, caoba de Filipines i avet d’Alaska- havien pujat fins a nivells prohibitius. Per altra banda, les despeses de manteniment també s’havien disparat i podien arribar als 7.500 dòlars l’any. Resultat: l’últim Wianno Senior de fusta va ser avarat la primavera de 1977. Era el final de la classe?

Vídeo sobre la classe Wianno Senior, que es pot veure al museu JFK de Hyannis.

Doncs no, el Wianno Senior no va desaparèixer, sinó que encara tenia corda per anys. Els mateixos navegants, a través de la Wianno Senior Class Association, es van dedicar a recaptar fons per finançar el disseny i construcció de vaixells de fibra. La prestigiosa firma Sparkman & Stephens va fer l’obra d’enginyeria, una empresa de Maine va fer el motlle del casc en fibra de vidre, i la drassana Crosby el va convertir en una elegantíssima embarcació amb l’arboradura i diversos elements de fusta vernissada, i altres elements d’estil clàssic. L’Invader, avarat la primavera de 1986, va ser el primer Senior de fibra que va tocar l’aigua i diuen que pràcticament no es podia distingir d’un de fusta. Superada la prova de bellesa, tothom es feia la mateixa pregunta: seria més o menys ràpid que un de fusta?  La resposta va arribar l’estiu següent, quan l’Invader, portat pel mateix patró que s’havia fet un tip de guanyar regates deu anys abans, va acabar en cinquè lloc de la general després de córrer les sis regates de la Scudder Cup, la prova reina de la classe. Això vol dir que els Seniors de fusta són més ràpids que els de fibra?

Un Wianno Senior actual. (Foto: Wianno Senior Italia)

Diuen que els Seniors de fusta són més lleugers i més ràpids en les primeres regates de la temporada. Però a mesura que el seu buc de caoba va absorbint aigua es desacceleren i a l’agost els de fibra tenen avantatge. És a dir que, a mitjans d’estiu, quan es fa la Scudder Cap, tant els uns com els altres naveguen més o menys igual. Evidentment hi intervenen altres factors que són determinants, com l’ajust de les veles, la coordinació de la tripulació, l’estratègia i aquell cop de sort que acaba de decidir el resultat de qualsevol regata. En qualsevol cas, el redisseny i reconversió del Wianno Senior a la fibra de vidre sembla que ha garantit la supervivència d’aquesta classe, que el 2014 farà cent anys. I el curiós del cas és que, tot i ser una classe tan específica de Cape Cod, a Itàlia en tenen una petita flota, que s’aplega dins l’associació Wiano Senior Italia. A través d’un acord amb la WSCA, l’entitat italiana ha obtingut la llicència per construir i promoure el Senior a Europa.

L'associació Wianno Senior Italia vol promoure la classe a Europa.

Vaig sortir del museu JFK de Hyannis amb la idea de buscar informació sobre el Victura, la classe Wiano Senior, i la drassana Crosby. I aquestes són algunes de les coses que he trobat. També he descobert que Crosby va construir el catboat Breck Marshall, a bord del qual vaig fer un tomb per les aigües del riu Mystic, com explico en l’entrada Visita al Mystic Seaport, el Museu d’Amèrica i el Mar. I parlant de museus, me’n vaig anar cap al port a visitar el Cape Cod Maritime Museu, però… aquell dia estava tancat!  Total que em vaig dedicar a fer fotos del port i dels vaixells amarrats. Hyannis és port recreatiu més gran i el segon port comercial de Cape Cod. D’aquí salpen els ferrys que van a Martha’s Vineyard i Nantucket. M’hagués agradat visitar aquesta illa, que va arribar a ser el principal port balener del món, i d’on era el vaixell protagonista dels fets que van inspirar Melville per escriure “Moby Dick”. Potser en una altra ocasió.

El catboat Eventide, dedicat al charter a Hyannisport.

El catboat Sarah, del Cape Cod Maritime Museum.

El far de la bocana de Hyannisport.

Cases de Hyannisport a la vora del mar.

Bocana del port de Hyannisport.

Embarcadors de Hyannisport. El ciment no abunda a Cape Cod.

Instal·lacions del Hyannis Yacht Club.

Entrada dels pantalans del Hyannis Yacht Club.