L’altre dia em van preguntar: “on es pot aprendre a navegar amb vela llatina?” Aquesta és una qüestió recurrent de la qual ja n’he parlat alguna altra vegada. Però aquest cop la pregunta me la feien amb la intenció d’explorar les diverses maneres d’enfocar-la de cara a muntar un debat radiofònic sobre el present i, sobretot, el futur de la vela llatina. La qüestió és més complexa del que pot semblar a primer cop d’ull. La resposta més fàcil i més immediata és dir que qualsevol persona interessada por iniciar-se a través d’algunes de les associacions d’amics de la vela llatina i de les embarcacions tradicionals que hi ha a Catalunya. Però, dit això, jo mateix em vaig adonar que no és tan senzill. La majoria d’associacions ho són d’armadors, és a dir, de propietaris de barques que en fan un ús privat i restringit, amb la família i els amics. Si no coneixes cap armador i que tingui ganes d’ensenyar-te’n, ho tens difícil. És veritat que a les trobades sempre hi ha la possibilitat d’embarcar-se amb algú que vagi curt de tripulació; però, vaja, tret d’alguna passejada esporàdica, dubto que la cosa tingui gaire continuïtat.
 |
| Les trobades poden ser una bona ocasió per iniciar-se. |
En l’àmbit associatiu l’aprenentatge de la vela llatina queda reduït a aquelles entitats que són propietàries d’una embarcació i la posen a l’abast de tots els seus afiliats. Actualment, aquestes entitats són “Bricbarca”, de Vilassar de Mar, propietària del Sant Ramon, la Bolere i alguna altra barca, que compten amb una seixantena de voluntaris que les mantenen i hi naveguen; i “A Tot Drap”, de Sant Pol de Mar, propietària del Sant Pau. I a Catalunya poca cosa més, que jo sàpiga. A les Illes, els “Amics de la Mar de Menorca” van fer fa poc un curs d’introducció a la vela llatina a bord del Besitos, com expliquen en el seu blog.
En l’àmbit de les entitats públiques, l’Escola de Navegació Tradicional del Consorci El Far de Barcelona fa activitats educatives adreçades a les escoles, programes de navegació d’altura i activitats ciutadanes. Però en cap lloc de la seva web he trobat que anunciïn cursos específics de vela llatina per al públic en general. La Càtedra d’Estudis Marítims també organitza un curs de navegació tradicional, juntament amb el Museu de la Pesca de Palamós i el vaixell Rafael, entre les matèries del qual hi ha introducció a la vela llatina.
 |
| Programa de la desapareguda "Barcelona, fes-te a la mar". (Foto: Arxiu Vicente García-Delgado) |
Per tant, és evident que, ara per ara, una persona que vulgui aprendre a navegar en vela llatina, si no coneix ningú d’aquest món, ho té força complicat. En canvi, qui vulgui aprendre vela moderna, per dir-ho així, ho pot fer a través d’una escola municipal de vela, dels cursets d’iniciació que fan la majoria de clubs nàutics, sobretot, dirigits als més joves, i també a través d’una escola de nàutica privada. Els nens i joves ho tenen facilíssim per accedir a cursets d’Optimist, Laser, windsurf, etc. Des de l’any 2005, la Federació Catalana de Vela té també la vela llatina entre les seves classes federades. I ha fet cursets específics de vela llatina per als seus monitors, amb l’objectiu que puguin impartir l’ensenyament d’aquesta especialitat en cursets d’iniciació.
En Vicente García-Delgado, especialista en vela llatina i pioner de la seva recuperació a Catalunya, va participar en l’elaboració dels estàndards per a la formació de monitors de vela llatina i de la metodologia per a ensenyar aquest tipus de navegació. En aquests moments hi ha prop d’una vintena de monitors de la FCV preparats per a impartir cursets de vela llatina als clubs. Ara, l’únic que cal és que els clubs nàutics demandin els seus serveis muntant els cursets corresponents. No en sé de cap que ho hagi fet, però estic completament desconnectat del món de la nàutica esportiva i dels clubs nàutics. Si sabeu d’algun club que hagi fet algun curset d’iniciació a la vela llatina o tingui previst fer-ne, us agrairia que ens ho féssiu saber. En teoria, doncs, existeix la possibilitat d’aprendre a navegar en vela llatina a través d’algun curset impartit per la FCV, però no sé fins a quin punt aquesta via està operativa en aquests moments.
 |
| Un dels primers cursos de formació de monitors. (Foto: Arxiu Vicente García-Delgado) |
Malauradament, la classe vela llatina va quedar força tocada dins de la FCV després de la suspensió del l’últim Campionat de Catalunya per falta d’inscripcions. Era el segon que s’organitzava de manera oficial i substituïa l’antiga Copa Catalunya, que també va començar amb molta empenta. Amb motiu de la segona edició d’aquesta, organitzada pel RCMB l’any 2001, en què hi van participar quinze barques, es van fer declaracions del tipus “a Catalunya, la cultura i l’esport estaven enfrontats, i ara aquest concepte s’ha trencat”. Però a la tercera edició la cosa ja va començar a fer figa. Més que cultura i esport, jo diria que a Catalunya, els dos conceptes enfrontats o antagònics són vela llatina i regates. Segons en Joaquim Soler, secretari de la classe, la suspensió del Campionat de Catalunya per falta de participants comprometrà les relacions del sector amb la Federació i “el projecte de futur de la vela llatina”. Malgrat tot, aquest any hi ha tres regates programades, a l’Ametlla de Mar, Calella i Cambrils, al marge de les trobades tradicionals. Ja veurem com van. Suposo que hi participaran les flotes locals i potser algunes barques dels voltants. De fet, al primer Campionat de Catalunya celebrat el 2009 al Pot de la Selva, de les 10 barques inscrites, 6 eren del club nàutic local, i les altres 4 eren de la Costa Brava. Per molt que aquell esdeveniment fos qualificat com “una fita que evidencia la maduresa d’aquesta modalitat de la vela”, crec que es va tractar d’una il·lusió, d’un miratge.
 |
| La trobada de Cadaqués, la més "competitiva" de totes les trobades. |
Aquesta situació planteja una altra qüestió que sovint és motiu de debat entre les associacions: de quina manera es poden atraure els joves cap a la pràctica de la vela llatina? Hi ha qui pensa que la regata pot ser un bon al·licient per reclutar nous practicants, sobretot entre els joves. Però, no ens enganyem, la vela llatina no té els al·licients que ofereix la vela esportiva moderna, a través de la majoria de les seves modalitats: esport extrem, competició, velocitat, adrenalina, lleugeresa, maniobrabilitat, últimes tecnologies... Les emocions que proporciona la vela llatina són d’una altra naturalesa: la navegació pausada, el tacte de la fusta, la relació més estreta amb un determinat entorn marí, la connexió amb la tradició i el passat, la conservació del patrimoni marítim, el sentir-se hereu i transmissor d’aquest llegat. I, si m’apureu, el goig més prosaic de passar un dia a l’aire lliure, fer un bon àpat i xerrar amb els amics. A la majoria de gent que navega en vela llatina li interessa tot això i no li interessa gaire, per no dir gens, la competició. Parlo de Catalunya. A les Balears sí que hi ha una flota força nombrosa que es dedica a les regates, especialment a Mallorca. I no diguem a Múrcia i les Canàries, on la vela llatina és regata pura i amb apostes i tot. Per tant, el jove que busqui l’al·licient de l’esport i la competició en la vela llatina, a casa nostra dubto que el trobi ara mateix.
Un altre fre que dificultat la iniciació i aprenentatge de la vela llatina per la via esportiva és que no hi ha un monotip que faciliti competir en igualtat de condicions. La FCV disposa d’un parell de llaüts Capeador, unes barquetes de fibra pensades per a la iniciació a la vela llatina, que posa a disposició d’aquelles entitats que vulguin participar en les regates de la classe. Però només n’hi ha dues! No existeix l’Optimist ni el Raquero de la vela llatina, el veleret que permeti l’accés massiu a aquesta disciplina, a través de clubs nàutics, escoles de vela i particulars.
 |
| Un dels Capeador de la FCV per a la iniciació. |
Però és que la mateixa definició d’aquest monotip també és objecte de debat dins del sector: fibra o fusta? Els més puristes es decanten per la fusta. Jo no ho tinc tant clar. És evident que aquest monotip ha de ser una embarcació molt pràctica: lleugera, segura, fàcil d’aparellar i de navegar-hi, còmoda de transportar i, sobretot, econòmica i fàcil de mantenir. De manera que els clubs nàutics i les escoles de vela en puguin gestionar unes quantes, com es fa amb els Optimist i altres embarcacions de vela lleugera. En això crec que la fibra ofereix més avantatges que la fusta. Ara bé, la fusta té un avantatge que la fibra no té i és la possibilitat d’autoconstrucció, un camí escassament transitat al nostre país.
A Mallorca hi ha un prototip de fusta concebut com a vaixell-escola de la vela llatina: el Dragonera. Fa 3’70 m d’eslora i està pensat per a dos tripulants, encara que n’hi poden anar més. La revista “Mardemars” de desembre de 2000 el definia com “una simbiosi entre un bot tradicional mallorquí i les formes anguloses pròpies de la construcció en tauler marí”. Dissenyat i construït per l’Escola-Taller de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca, a partir d’un projecte de la conselleria de Promoció Econòmica i Ocupació del govern balear, el Dragonera va néixer amb l’objectiu de “fomentar la navegació tradicional, especialment entre els joves, despertar l’interès pel patrimoni marítim i també per oferir als propis alumnes de l’escola-taller una ocupació per a un futur proper si la demanda del monotip assoleix el nivell desitjat”. La proposta havia de tenir gran difusió, però alguna cosa deuria fallar, perquè només se’n fan fer cinc unitats que, actualment, segons m’informen, estan cedides al Club Nàutic de S’Arenal per a cursets d’iniciació.
 |
| Dragonera a la Diada de Mallorca de 2010. (Foto: Molinar Sailing Team) |
A Catalunya es va fer un monotip anterior al Dragonera, que responia a la mateixa filosofia; és a dir, un bastiment de fusta de baix cost, fàcil de mantenir i de transportar. Es deia Drag Màgic i va ser fruit d’un projecte del Centre de Treballs del Mar del Consorci El Far. Feia 3’25 m d’eslora i podia muntar diversos aparells, inclòs el llatí. Igual que el model mallorquí també estava previst vendre’l en kit, perquè el muntés el client, o a punt per navegar. Llegeixo en el número 6 de “Mardemars”, de novembre de 1999, que “el Drac Màgic podria erigir-se en una autèntica escola per als futurs navegants de les emergents trobades de vela llatina”. Doncs tampoc no va ser així. Tot i que en van arribar a navegar algunes unitats, el projecte no va acabar de quallar.
És una pena perquè, tant un projecte com l’altre, eren ideals per a un programa d’escola més ampli que el dedicat exclusivament a la navegació; un programa que comprengui des de la construcció a la navegació i posterior manteniment de l’embarcació construïda. Em sembla una proposta molt interessant per a aquelles escoles-taller que proporcionen ocupació juvenil i, fins i tot, per a escoles de formació professional. Què millor que dissenyar, construir, navegar i competir amb una petita flota d’embarcacions construïdes pels mateixos alumnes. A Catalunya hi ha un professor d’institut, en Bosco Plana, que ho fa en les seves classes de tecnologia, com ens va explicar en aquest blog. I a Mallorca em consta que hi ha algun professional del ram que té la intenció de posar en marxa una iniciativa similar, una escola-taller per a joves on aprenguessin a construir una petita embarcació i després a navegar-hi. Un monotip com el Dragonera seria perfecte, perquè permetria anar ampliant la flota d’aquestes embarcacions. Però, pel que sembla, l’entitat propietària del disseny -l’Escola-Taller de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca- no té cap intenció de cedir-ne els plànols. Fantàstic! Potser si això s’hagués pagat amb diner privat en comptes de públic seria molt més fàcil.
 |
| Joves regatejant amb una Dragonera a Mallorca. (Foto: Club Nàutic Cala Gamba) |
Total, que l’única opció és comprar els plànols d’una embarcació que s’adapti a aquestes necessitats a la web de Woodenboat, per exemple, que té un munt de dissenys a la venda, o d’algun dissenyador naval, dels molts que venen els seus dissenys a la xarxa. Això, als Estats Units, és la cosa més corrent del món; un particular pot comprar uns plànols i fer-se des d’un bot de rems fins a un veler de 40 peus, si li ve de gust i té els mitjans per fer-lo. Però aquí és impossible accedir als plànols d’un veler nostre, del Mediterrani, que permetria ampliar la flota i facilitaria l’accés dels joves a la vela llatina. I si te’l fas pel teu compte, després, feina rai per legalitzar-lo, i per trobar un lloc per tirar-lo a l’aigua, etc., etc. Per què són tan complicades, en aquest país, les coses relacionades amb el mar?
Davant d’aquest panorama, la mateixa persona del començament, que em preguntava on es pot aprendre a navegar amb vela llatina, em feia una observació que m’ha motivat a escriure aquesta entrada. Em deia que el món de la vela llatina és molt tancat, i que la conversa al voltant d’aquest món circula sempre entre la mateixa gent. Què passarà –em preguntava- quan tot els que ara us hi dediqueu ja no pugueu fer-ho per qüestions d’edat?” Jo li deia que, certament, el relleu generacional és un altre dels temes de debat recurrents dins del sector. I és que s’agafi per on s’agafi la vela llatina, el seu aprenentatge, la seva pràctica i el seu futur, el debat està servit i dóna per a uns quants programes de ràdio. De moment, però, continuem estant allà mateix.
Un article molt complert i que aporta algunes solucions al greu problema de l'extensió del coneixements de l'art de la navegació a la vela llatina cap al jovent.
ResponEliminaA la darrera assamblea de l'Associació de vela llatina de Mallorca es van aportar al debat adamunt aquest tema diferentes sugerencies, una d'elles va ser la posibilitat de que els Clubs Nàutics grans de la badía preparasin a un dels seus monitors per impartir l'ensenyança de la vela llatina als joves interessats i empreant per aquesta tasca les Dragoneres del Consell, que redolarien pels clubs amb uns torns establerts.
Aixó a quedat no més com una sugerència i de moment no s'avançat més.
Es bó saber que V. Garcia va preparar i esper que té a l'abast, textes per instruir als monitors i que la FCV jà ha fet alguns cursets.
Aviam si mós animam i passam a l'acció, aquí, ara a Mallorca i desde l'Associació.
Els Amics de la Mar de Menorca jà mos duen sixanta alumnes d'avantatge,la meva més cordial enhorabona per ells, impartir l'ensenyança pràctica amb un llaüt del tamany del Besitos no és tasca fàcil!.
Salut per a tothom i endevant.
Una molt bona entrada Joan, com bé dius al final crec que noltros (es a dir tots) ens hem equivocat quan per fer surar la nostra, diguem-ne, afició, hem anat a demanar a les portes de les administracions públiques (qualsevol de elles), darrerament crec que hauriem fet més bé anant a la empresa privada, es a dir, a fer negoci. Però la qüestió podria estar, com fer-ho rentable? De quina manera una empresa podria treure benefici amb la navegació tradicional o en les regates de vela llatina? De moment no la trobo. I aquesta 'manera', si la trobéssim, ens salvaria la nostra 'afició'. Ja ens podem eixugar el cap, de noltros depen.
ResponEliminaJoan: li donaré un parell de voltes al caparrot amb aquesta sugerència teva. Jà et faré saber coses, si acudeix cap idea. Salut
ResponEliminaBon dia i bona publicació Joan.
ResponEliminaJa saps que la part de l'autoconstrucció que comentes, hem toca la veta (la fibra que diuen els castellans).
El problema més gran amb que topen tots els projectes de monotip-autoconstruibles com el Dragonera és la llegislació per la construcció d'embarcacions per aficionats.
En aquets moments, tota embarcació de eslora superior a 2,5 metres, ha de presentarse amb un projecte firmat i visat per un tècnic competet i aixó ha de ser per cada una de les barques. Resumint que tant per fer una pastera de 10 pams com per un creuer de menys de 12 metres has d'aboquinar de 3000 a 4000 euros, encara que els disseny i el projecte ja els hagi realitat un enginyer no es poden reutilitzar.
Crec però que existeix una posibilitat per realitzar una embarcació d'iniciació asequible. Per començar s'ha de comptar amb la bona voluntat d'una drassana que vulgui col·laborar, que aquesta construeixi una serie de kits d'un monotip X i els marqui amb la certificació CE necesaria per matricular, tal com es fa amb els vela lleugera. Realment no seria una autoconstrucció, la drassana hauria de deixar la barca acabada fins a tal punt que consideras que la seguretat com a embarcació acabada es cumplis (amb les aigües fetes).
Com es podria abaixar el preu? dons deixant el màxim dels acabats per el client. La drassana podria entregar el casc, sense pintar, sense aparell acabat ni instal·lat, amb elements com els paiols per realitzar etc.
Tot aixó ha de comptar amb una drassana amb intencionalitat de col·laborar i guanyar el just i necessari. Cosa complicada.
Aquesta és tan sols idea que deix a l'aire.
Hola, Joan Bonet.
ResponEliminaNo pretenia tant aportar solucions com obrir un debat per mirar de torbar-ne entre tots. Pel que fa a l’objectiu d’apropar la vela llatina als joves, penso –tot i que no en tinc la certesa absoluta- que una bona via seria l’esportiva; és a dir, la competició, la regata. I Això ja està inventat, les federacions de vela fa anys que s’hi dediquen, tant a fer cursets d’iniciació i perfeccionament, com a preparar monitors per impartir-los, com a l’organització de regates. Per què no es pot aplicar això mateix a la vela llatina? Els estàndards per a la formació de monitors estan fets, als menys la FCV els té. Es tracta que les diverses federacions de vela es posin d’acord i adoptin un model. I després cal que els clubs organitzin cursets. Ara bé, si només hi ha cinc dragoneres que han d’anar passant de club en club per torns, la cosa es pot fer eterna. És com si només hi hagués cinc optimist per fer cursets d’iniciació en tota Mallorca! I a Catalunya igual, amb els dos capeador de la FCV, ens hi podem tirar uns quants anys fent cursets. I després, amb quines embarcacions regatejaran els nois i noies que surtin d’aquests cursets? No sé perquè no se’n fan més; és a dir, perquè no s’adopta i es difon un monotip per a la iniciació a la vela llatina. Potser és que no se li veu l’interès, o no hi ha demanda... Però, és clar, sense un vaixell específic no hi ha regates ni joves regatistes, i sense regatistes no es veu la necessitat de crear un vaixell específic per a la vela llatina. El cercle viciós típic.
L’Escola Taller del Consell Insular podria construir més dragoneres amb els seus alumnes i vendre-les als Clubs Nàutics a preu de cost, o a un cost subvencionat. Seria una manera d’ampliar la flota. És clar que, per fer això, hi ha d’haver la voluntat política per part d’Esports, Cultura, Ocupació o qui sigui, de promocionar la difusió d’una determinada classe i manera de navegar, i de tot el que hi ha al voltant. Però no sé si hi és, aquesta voluntat. L’altra possibilitat és fer-ho des de la iniciativa privada. Però aleshores ha d’estar molt clar el model de negoci.
En fi, gràcies per la visita i per l’aportació, i per les que puguin venir.
Salutacions.
Joan del "Paquita B", com anem?
ResponEliminaHome, jo crec que entre el sector de les embarcacions tradicionals i les administracions es poden establir línies de col·laboració. De fet, hi ha associacions que tenen convenis amb l'ajuntament de la seva localitat, de manera que reben ajuts a canvi de la prestació d'alguns serveis o per muntar activitats. De tota manera, penso que la posada en valor del patrimoni marítim no s'ha de fer només des d'una vessant cultural, sinó també i sobretot des d'una vessant econòmica. El patrimoni marítim ha de ser motor econòmic i ha de generar negoci, com ja passa en altre països. Pensa, per exemple, en els festivals marítims, com el de Brest o com molts altres de menor envergadura. Només cal que fullegis revistes com "Classic Boat" o "Chasse Marée", i miris els anuncis per adonar-te que hi ha força gent que es guanya la vida dins d'aquest món.
Efectivament, com tu dius, cal buscar idees per aplicar tot això a la nostra realitat i generar activitat econòmica com la que es dóna en altres sectors de la nàutica.
Salutacions!
Hola, Antoni!
ResponEliminaEfectivament, sé que l'autoconstrucció aquí és un calvari, i que et pot costar més la paperassa que la mateixa embarcació, i això deu dissuadir molta gent de construir el seu propi vaixell al garatge o al pati de casa, que és una cosa correntíssima als Estats Units, per exemple. Aquí anem fent marines per a megaiots -la majoria mig buides-, mentre el vaixell petit, que el que es podria permetre la majoria de la gent, està putejat per tots cantons.
De tota manera, de solucions, n'hi ha; tu mateix n'apuntes una. I l'altra és començar a treballar i a fer campanya perquè la decimonònica administració de marina espanyola es posi al dia en matèria de lleis i reglaments, i s'equipari a la d'altres països.
A reveure!
bon vespre Joan,
ResponEliminatot aquest tema econòmic i de l'autoconstrucció me sembla molt interessant però no parlam de com fer navegar els joves, el que deixarem seran coneixements i son els que hem de transmetre amb l'educació a bordo.
tenim embarcacions i la propaganda l'auriem de fer convidant als més petits a sortir a bordo i que coneguessin aquest tipus d'embarcació, però de vegades fa peresa dur a bordo infants que no saben, encara, fer res a bordo i aixo ens podria fer perdre una regata, quin desastre, però ells veurien que és i s'interessarien.
jo procur fer-ho i em és igual quedar darrer o retirar-me, aixo si amb els infant a bordo. A la trobada d'enguany el primer dia duia 4 infants i me vaig estimar més arriar i seguir la regata que no escalivar a ningú, i el diumenge en duia 4 més i varem fer tota la regata. Suposo que algun d'aquest 8 infants s'interessaran per navegar en el futur, a i sense ajudes econòmiques, amb una mica de voluntat...
salut per a tot i sinó afluixam ho aconseguirem.
gràcies Joan per l'entrada i fins aviat
Hola Joan..felicitats..sobre tot per arribar al fons de la questió.
ResponEliminaPer a mi son dos temes diferents. Per una banda fer que els infants desenvolupin la curiositat per la navegació amb vela llatina i per l'altre banda, que disposin d'embarcacions per tal que puguin explorar i experimentar les seves singladures.
El que fa en Jaume, per a mi es el mes adient, navegar en un bot o llaut de 20 a 25 pams amb canalla, en un dia tranquil amb un ventet net i segur. Que puguem distribuir les tasques (2 o 3 tripulants) i que tots puguin agafar l'arjau i sentir el gobern de la nau.
A partir d'aqui, i en base a les seves edats i funcions abord, amb un bot segur, poden sortir sols a navegar en un petit bot de 2 tripulants com a màxim i que puguin sortir, els mes experimentats, tots sols, tot aixó, despres de fer un curs d'un 15% de teoria i un 85% de pràctica. que els hi faci agafar confiança. Crec que seria bó disposar de un bon grapat de embarcacions iguals i que sortin tots plegats, al ser posible sense competir i si, realitzant maniobres.
Del tema de l'autoconstrucció d'embarcacions, als paisos anglosaxons ho solucionen amb l'acceptació dels riscos que cadascu asumeix i que l'assegurença no cobreix. A casa nostra aquesta lliure opció no existeix, i hem sap greu perque no cal tenir coneixements, només papers i assegurances.
Salut i bona navegada per a tots.
Lluís Estefanell
Hi ha a la nostra costa una dotzena d'embarcacions entre grans i petites que es mouen entre una trobada i altre i no vull dir al uníson. Les altres son afincades en un lloc i d'alla no en surten. Resultat que una trobada amb quinze és tot un éxit. Com s'ha dit és difícil concretar en una trobada la presentació d'un nouvingut a l'armador per iniciar una navegada. Millor és apuntar-se a les Asociacions d'Amics i ja coneguent els armadors demanar el favor de pujar a bord.
ResponEliminaAquest a set el camí d'entrada a la Vela Llatina més comú . A la FCCPMiF podeu trobar les resenyes.
A la F.C.V. si
és logra fer un curset després et falta les embarcacions per a continuar. Això ja va passar amb les bones intencions de Barcemar , més endevant si no es cobrien les cinc places de la muleta s'anulava la sortida. Desengany rera desengany.
Com diu en Jordi per internet hi ha altre manera fer una QUEDADA lloc dia i hora i cadascun autonomament es responzabilitza del seu afer.
Seguirem parlant.
Toni mariner de fortuna
Hola Joan, hola a todos,
ResponEliminacomo siempre una artículo fenomenal pero estoy de acuerdo con Lluís que se han tratado dos temas a la vez.
En cuanto a la autoconstrucción, creo que ya lo comentamos una vez: parece que cualquier lector de Wooden Boat puede hacer un bote de 4 metros para salir a remar en el garaje de su casa y sin embargo aquí es dificilísimo de ver.
El aprendizaje de la vela latina...no estoy de acuerdo en una serie de puntos. Yo os los expongo -desordenadamente- y me contestáis, a ver si entre todos hacemos uno.
Una quedada/trobada no es el mejor sitio para aprender a navegar por diversos motivos: un armador no tiene porque ser un docente y una trobada no deja de ser una regata, ningún armador quiere llegar último y acabará más pendiente del buen andar de su barca que del neófito.
En tu artículo hablas de adrenalina, ligereza y deporte extremo, eso sólo se consigue cuando se sabe suficiente o bastante no aprendiendo. Esto enlaza con otro punto relacionado. Puede que haya embarcaciones a dos para jóvenes pero el primer contacto se realiza en una embarcación colectiva -gamba, raquero o galeón- y lo que no hay, o eso creo, son llauts de 5 ó 6 metros para enseñanza. No podemos pretender que unos chicos aprendan lo básico con un gamba y luego los metamos en un capeador o un dragonera y aún así no creo que ellos notaran la diferencia.
Competición, velocidad son también conceptos de los que hablas y que los jóvenes no encuentran en la vela latina, al menos en Cataluña y Baleares. Tal vez se debería pensar en otra franja de edad a quienes ofrecer la vela latina, yo mismo soy un ejemplo: treinta y tantos, dos grumetes pequeños y en busca de un daysailer con el mínimo de complicaciones.
¿Fibra o madera? Nosotros podemos ser puristas o transgresores pero este debate a los niños se les trae al pairo. Debemos hacer un llaut o un bot resitente y barato, por una escuela como Calanova o el Club Nàutic de s'Arenal pasan doscientos niños cada quince días.
Me dejo cosas en el tintero pero tampoco quiero endosaros un tocho.
Diego.
Molt bona entrada, Joan. Només ajudar a prendre consciència del problema ja és un gran pas cap a una solució, sigui la que sigui.
ResponEliminaPrimerament, voldria dir que que si ja em sembla difícil atreure jovent a la vela llatina per mitjà de les competicions, si aquest camí passa per l’autoconstrucció (o autoacabat) de l’embarcació, com m’ha semblat entendre que s’apuntava més amunt, ho veig directament inviable. I això sense entrar en els infinits problemes legals de l’autoconstrucció.
En segon lloc, crec que s’ha d’insistir en separar clarament el que és la navegació amb llatina (o, generalitzant, amb aparells tradicionals) del component de conservació/recuperació del patrimoni marítim. Són dos conceptes que a vegades costa destriar, acostumats com estem a veure’ls sovint junts. Si volem enganxar jovent, crec que ens hem de centrar en la navegació en si mateixa, i a l’hora de navegar sense complicacions penso que la fibra té avantatges sobre la fusta.
No estic d’acord amb el darrer comentari que diu que les trobades no són el lloc indicat per iniciar-se. Penso que sí que ho són. El que passa és que donem una imatge de món tan tancat i “diferent” que fa difícil que la gent se’ns apropi. Com que ningú pensa que pot arribar a embarcar-se amb nosaltres una estona, els agafa per sorpresa que els convidis; els hi esguerres els plans, no saben que fer amb la resta de la família o amb els nanos petits, tenen dinar encarregat… i acaben diguent que no, que no venen. Això es podria arreglar publicitant més les nostres trobades i esmentant insistentment que estem disposats a acceptar alguns passatgers encuriosits.
En el que si que estic d’acord amb el Diego és que el jovent amant de la competició i l’adrenalina probablement no és el “target” correcte; potser hauríem de mirar altres franges d’edat. Però llavors el problema d’engrescar gent més gran serà que el ventall d’embarcacions que ofereix el mercat a un possible comprador adult és molt i molt limitada. I si no es vol fer de mestre d’aixa amateur, encara ho és més.
Tornant al principi: On aprendre a navegar a vela llatina? Doncs no ho sé. Sembla ser que hi ha monitors formats, però que no hi ha cursos ofertats pels Clubs. Clubs que, per altra banda, no tenen barques-escola adequades. Potser la gran pregunta és: Hi ha demanda real de cursos de vela llatina? A Menorca sembla que sí. Al Principat, no ho veig tan clar… En qualsevol cas, ofereixo el meu bot a qui passi per aquí, llegeixi aquestes ratlles i vulgui provar de navegar a vela llatina.
Joan, has abierto varios frentes y voy a intentar ordenar mis ideas y responder en tres correos.
ResponEliminaComo dice Capitán Valdes fibra o madera?, de cara a la enseñanza de la V.Latina, es una respuesta fácil, con lo que tengamos,... mientras lo hagamos con metodología y seguridad.
Una cosa es el patrimonio material y otro el inmaterial, como son los conocimientos a transmitir.
Una cosa es la construcción amateur de un monotipo o de una réplica y otro es la reparación o restauración de una barca con papeles, en la que no tenemos tantos problemas administrativos pero a lo mejor mayores costos/o no?.
Una cosa es la Enseñanza más o menos reglada y otra la práctica continuada debido a unas actividades, los fines no son los mismos.
Una cosa es la parte competitiva, que pueden liderar los clubs náuticos y la FCV y otra la navegación de recreo que podemos liderar desde las asociaciones.
Una cosa es la enseñanza profesionalizada, con conocimientos pedagógicos, con medios adecuados para impartir la teoría y práctica con seguridad y eficiencia y otra el voluntario de una asociación que imparte unos conocimientos básicos para salir del paso y que se pierden en la mayoría de los casos si no hay una práctica continuada.
Una cosa es una flota de armadores asociados o no, y otra una asociación con barcos propios en la que se necesitan patrones que asuman su responsabilidad y riesgos sin ningún tipo de seguro de responsabilidad civil.
En fin creo que falta reglar,liderar, valorar y profesionalizar la enseñanza de la navegación tradicional. Mientras existirá una desorientación y falta de conocimientos y la gente se desanimará, mayormente por falta de perspectivas de continuidad y objetivos.
Vicente García Delgado o l'Encenaire
En cuanto a Estamentos públicos y sus ayudas, es indudable que siempre miran cuantos hay detrás de las propuestas y por ahora somos minoritarios, por lo que unir esfuerzos y demostrar el por qué y el para qué, hacemos lo que hacemos tiene su importancia, así como conseguir un intermediario válido para tratar con ellos, como son las Federaciones o una institución como el Museo Marítimo de Barcelona.
ResponEliminaAntonio Vidal, ya da una idea en cuanto a los problemas de la construcción amateur y los problemas administrativos, Quico Despuig podría explicarnos muchas cosas sobre los que ha construido, pero una vez aprobados, porque no nos decidimos por uno homologado y ayudamos a una industria en aras de extinguirse si no aportamos algo. Decidimos un prototipo de enseñanza como es el bote, para la iniciación y una metodología aplicada y sencilla. No aquí cada uno crea su mono tipo y así nos va.
Si nos metemos en la preservación del patrimonio, que mejor que mantener las existentes , con sus papeles en orden y hacerlas entrar en un valor patrimonial, ya sea de una forma amateur, como el “Mentjavents”, La “Lola” o “l’Alzina”, entre otros o profesionalizada, como “Sa Rata”, “Sant Isidre”, “Sant Ramón” o la Balear, etc..O comprar uno de fibra como el Capeador u otros ya experimentados sin problemas administrativos y un coste bajo si nosotros montamos el aparejo.
L'Encenaire
Hola Joan!
ResponEliminaPodria dir moltes coses, sobre l'ensenyament de la vela llatina (Tinc experiencia, de jove) I sobre el mateix de la vela tradicional.
Tambe sobre autoconstruccio (Encara que segons tu mateix, tens que veure si els vaixell que fem valen la pena)
Pero be.. Tambe sobre el que dius, de que la vela tradicional , i el patrimoni maritim tindrien de ser motor economic...
Fa messos que estic intentant portar endavant la reunio de "Tarragona Sails Serrallo 2011" Posant calers, temps que li trec al meu vaixell, i al meu projecte.
Fins ara, no hi ha hagut el mes minim interes per part de ningu.
Tindrem quatre goletes, un berganti (El denostat per els puristes Cyrano... El meu) un qetch de 40m. I... Ha sorpresa!, resulta que a una preciosa goleta anglesa, i a un sloop anglesos, si que el ha fet gracia... En total, no arribara a ls 900 tones de vaixells. Encara espero la resposta del llatins, contactats per mail, o per telefon... Tambe la teva... i La del "Grans" vaixells de Catalunya... Dons tampoc... Tot i que un d'ells arriba dos dies despres, per celebrar el deu anys del museu del port...
No es culpa meva, el no tenir temps per dedicar a foros, reunions, i converses de cafe...
Faig tot aixo que dieu que es te de fer, pero, no veniu ni vosaltres.
Aixo es com una mena de guerra per salvar el patrimoni, a la que tothom vol ser el general.
A la reunio de Tarragona, aconseguim fins hi tot la manutencio de les nombroses tripulacions del vaixells grans, hem implicat a restauradors, a comerciants, i als hotelers, que vendran pernoctacions amb naavegacions. (Motor economic recordes)
Navegacions en que?. Serem un grapat... Pot ser mes d'un espera una, o una invitacio mes personal, o el fracas de tot plegat, per no haber-ho montat ell.
Fa sis mesos que rutlla tot plegat... Pero res.
Farem el que podrem, que no sera poc, espero. Pero no mes amb un xic d'ajuda, tot hauria estat diferent... La nostra part, esta feta... Tots els ulls durant uns dias, estaran a sobre uns vaixells que pot ser vindran o no...
El hotelers, els restauradors, la gent d'apeu, que espera que l'arribada de vaixells interesants, sigui un motor economic per la zona del port (Sempre de lliure acces)
Pero aqui, als foros d'internet, sempre veig la mateixa cantinela.
Fibra? Fusta?... Regates?
El problema es un altre... Una mena de falta de ganes i d'autentic compromis, amb un art, i uns vaixells, dels que la majoria, son succesors, pero no hereus.
Encara esperant una ma.
Miquel Melero
Opinar sobre l’ensenyament de la vela llatina quan ja ho han fet molts d’altres dona una certa perspectiva de la qual em vull aprofitar.
ResponEliminaS’han estat barrejant una sèrie de coses: formació inicial en navegació, barques de fusta i barques de “plàstic”, associacions i Federació de Vela, autoconstrucció,... Penso que d’entrada caldria distanciar els conceptes formació i recuperació patrimonial. Durant anys es va estar discutint sobre la necessitat de crear un monotip que servís per fer regates i per formar a nous navegants en vela llatina. El dilema sempre era fusta o polièster. Vaig ser present a un grapat de reunions on els presents érem incapaços d’anar endavant per l’opinió generalitzada que el monotip havia de ser de fusta. Però el temps, i els diners, acabaren per donar la raó a la minoria i la FCV adquirí (o aconseguí, mai he tingut del tot clar de qui són) tres barques de fibra: la Llatina i els dos petits bots infantils. Cosa que no ha portat enlloc donat que amb aquesta flota no es poden organitzar ni regates ni cursets.
Però, realment interessen els cursos per aprendre a navegar amb vela llatina? Crec que d’entrada caldria parlar-ne amb els “especialistes”, és a dir, els responsables de les escoles de vela. Ells coneixen la mainada, els ensenyen les beceroles de la navegació amb els Optimist per desprès, aquells que volen, en créixer, continuar amb altres tipus de vaixell. En la meva opinió la vela llatina no és la més adequada pels més menuts. Crec que paga la pena conèixer bé la tècnica i els intríngulis de la vela lleugera per adaptar-se posteriorment a aquest tipus de navegació més tradicional. Per un infant o un jove l’esforç de l’aprenentatge de la navegació en vela llatina no és veu compensat fàcilment. Per una banda tindrà difícil de competir en regates: els Clubs de Vela no disposen d’embarcacions per fer-ho; i per altra banda el valor afegit de la originalitat, de la tradició, del patrimoni se’ls hi hauria de fer entendre. Per tant, com diu algun comentari, la navegació tradicional sembla una bona porta pels navegants adults. Tot i que les competicions de vela esportiva no tenen una edat límit. La vela llatina s’hauria de vendre com un camí per a aquells i aquelles regatistes que vulguin deixar la vela lleugera. Hi guanyaríem dues coses: primer, en tenir experiència en la navegació aprendre el funcionament de la vela llatina no ha de ser cap problema; i segona, en general una persona adulta (fora de crisis com la que vivim) pot tenir un cert poder adquisitiu per aconseguir una barca. Tot i que estic convençut que podrem viure una renaixença de la vela llatina a partir del moment que els Clubs de Vela disposin d’algunes d’aquestes embarcacions per ser usades col•lectivament.
Cosa que porta al “gran tema” de discussió. Fibra o fusta? Està clar que si les embarcacions han de ser d’ús col•lectiu aquestes han de ser en un material de fàcil manteniment i prou lleugeres per ser transportades sense problemes. El “monotip” cal buscar-lo en barques d’una certa eslora, que permetin navegar a varies persones alhora (sobretot si a més han de servir per fer formació). Cal fixar-nos en la Federació de rem. El “llaüt català” de banc fix és una rèplica re- dissenyada d’un llaüt, és molt lleuger i hi cap molta gent. La majoria de clubs de rem han aconseguit aquestes embarcacions gràcies a l’esponsorització i la publicitat que hi porten adherida. No és la imatge que més ens agrada, però és la realitat tocant de peus a terra. Per tant, sigui homologant models ja existents de les drassanes Art i Mar o Capeador; o aconseguint els diners (difícil ara!) per crear un disseny nou que acompleixi els requisits que se li demanin. Allò que cal és escampar per tot el nostre litoral barques iguals sota l’empara de Clubs de Vela, Clubs Nàutics, Associacions de Vela Llatina, etc. Només així aconseguirem ressuscitar les regates de vela llatina i, alhora, escampar la llavor de la navegació tradicional més enllà dels reduïts i “selectes”.
(segueix)
ResponEliminaParlar de patrimoni marítim és una altra cosa. La major part de les associacions existents tenen la recuperació d’aquest com un dels seus objectius principals. Però hi ha altres estaments que sembla que la monopolitzen com el Museu Marítim de Barcelona. Tret d’alguna excepció aquestes associacions no són altra cosa que agrupacions d’armadors de petites barques. Llevat d’alguns casos de sobres coneguts, es tracta de llaüts de fusta que mai havien anat aparellats a la vela. I que en un moment donat - per moda, per convicció, per esnobisme, per simpatia,... - el seu armador decideix d’aparellar-hi una vela llatina. Aquest és el meu cas i el de moltes persones que conec d’aquest entorn. Per tant de barques amb valor patrimonial, segons qui ho dictamina avui, n’hi ha ben poques. El moviment de la vela llatina i dels aparells tradicionals ja fa dies que va viure el seu moment de màxima esplendor. El cost del manteniment de les barques, el problema dels amarraments, la escalada dels costos dels fondejos i un cert cansament provocat per la endogàmia de les trobades, ha fet que en un degoteig constant molts d’aquests petits armadors hagin llençat la tovallola. De fet s’estan regalant barques per no desballestar-les. En un futur immediat cal trobar noves ofertes participatives i ser el suficientment generosos per moure’ns i col•laborar en iniciatives diferents, en llocs diferents i per persones diferents d’aquelles que hem conegut fins ara.
Un petit, peró sentimental, apunt...
ResponEliminaJo vaig iniciarme amb Optimist als 11 anys.. despres vaig estar temps nomes barquejant i pescant en un llaut a motor que vaig coneixer molt be..de jove (25anys) vaig fer uns quants anys vela de creuer i alguna temporada d'Interclubs amb un 40"... finalment, hem vaig iniciar a la vela llatina amb gairabè 40anys...i vaig entendre tota la cultura marítima que aixó representa... Si tingués que definir el que hem va captivar.. diria que es la posibilitat de navegar amb el mateix rumb (sobre tot amb portants)de diferents formes amb un arbre sencill, sense estais i sense tenir l'obligació de portar totes les veles amb el punt d'amura sobre l'eix de crujia del veler.
Podriem dir, que els 2000 anys de cultura marítima, amb una gran quantitat d'experiencies, han fet que a bord no embarquem res gratuit i tot el resolem amb mitjans molt elementals, a excepció d'un inmens coneixement, legat de generació a generació amb molts dies i nits a la mar.
Per a mi aquesta es la gran diferencia entre la vela actual (que es pot apendre en uns dies) i la que requereix d'un coneixement mes llarg i reflexiu.
Al final..he entes, que a mi hem fascina navegar i no competir. m'omple la meva relació amb la mar.
Lluís
La enseñanza reglada de la vela tradicional supone unos costos de inversión que se tiene que valorar, como por ejemplo lo que está haciendo el Far Centre de Treballs del Mar con su flota, tanto de vela latina como con el Far de Barcelona y Barceloneta y es conveniente matizar.
ResponEliminaLas barcas pequeñas, como los botes, suponen una dispersión de los alumnos y un mayor número de monitores y embarcaciones de apoyo, y el costo por alumno no cubre apenas los gastos y tienes que diversificar las clases en varias jornadas más o menos separadas y puede ser aceptable el que la realicen los Clubs y las Federaciones de vela y realizar regatas de competición, ya que pueden disponer de aulas de enseñanza y medios audiovisuales llevados a cabo por monitores con una pedagogía probada.
Una embarcación mediana de entre 8-10 m. de eslora empieza a ser otra cosa, ya que el número y concentración de alumnos sin embarcación de apoyo disminuye los costos y es muy adecuada para la enseñanza por parte de las Asociaciones, como hacen en Galicia, Mallorca, Menorca y Barcelona y luego darle una continuidad con las “trobades” y “encontros”, aunque la teoría muchas veces se realiza a bordo por no haber espacio donde impartirlas.
Una embarcación grande, como el “St Isidre” , el “Rafaél” o el “Far de Barcelona” o los Galeones Gallegos, tienen la ventaja de menor costo a nivel de monitor , pero creo que su importancia viene dada por ser embarcaciones muy adecuadas , con un aparejo completo y espacios interiores para realizar una inmersión educativa más profunda y de mayor nivel ya que se puede llevar a cabo durante jornadas seguidas y completas incluyendo navegación nocturna, lo que amplía la enseñanza en cuanto a navegación de iniciación y perfeccionamiento, aunque las sensaciones son distintas que las de vela ligera como iniciación. El inconveniente es que hay pocas embarcaciones y su mantenimiento anual es elevado.
La teoría y la documentación entregada y la bibliografía que se aconseja a lo largo del cursillo es importante, ya que pueden servir de consulta ante dudas posteriores y asentar, lo ya practicado.
Mi experiencia es que los costos se han de cubrir en su mayor parte, ya que lo que no vale no se valora.
El que tiene ya una embarcación es el que a la larga se queda más con los conocimientos impartidos, aunque la mayoría de alumnos se quedan en las etapas de iniciación y esa es una cosa que no nos podemos permitir y hay que buscar como canalizar a posteriori.
Una idea económica y práctica que lanzamos desde la Clase de vela latina de la FCV, era reutilizar los Optimis, raqueros y otras embarcaciones que actualmente se imparte las enseñanzas de vela ligera y sustituir algunos aparejos por otro de vela latina y comparar experiencias, eso tiene un bajo costo y es asumible por los clubs.
L’Encenaire
Jaume i Lluís:
ResponEliminaEstic d'acord amb vosaltres que els propietaris d'embarcacions podem fer una tasca pedagògica important a bord de les nostres barques. A més, si volem que la vela llatina tingui continuïtat, i que els nens i joves s'interessin per aquest tipus de navegació, gairebé estem obligats a fer-ho, amb els fills, nebots, els seus amics, etc.; perquè, ara per ara, sembla que és la via més directa i fàcil de transmissió d'aquests coneixements que nosaltres també vam rebre un dia.
És clar que aquesta via és difícilment accessible a les persones, de l'edat que sigui, que no tinguin contacte amb aquest món de la vela llatina. I posar-se a fer classes com a particular per al públic en general no crec que sigui factible, per qüestions de responsabilitats en cas d'accident. Diria que l'única possibilitat per a la gent aliena a aquest món d'aprendre a navegar a vela llatina són les associacions i els cursets d'iniciació que un dia pugui fer la FCV.
I quant a l'autoconstrucció, m'hi he referit en relació a la manca d'un monotip per a iniciació i regates de cara als joves. Bé, de fet, ni ha dos, però no se'n fan més. I en el cas de la Dragonera, el propietari del disseny no el cedeix per a què una escola en pugui construir més. Sortida: fer-se'l un mateix, cosa que a Espanya és un viacrucis administratiu.
Gràcies, Jaume i Lluís, per les vostres aportacions.
Toni,
ResponEliminaEstic d'acord amb tu. Presentar-te a una trobada i pretendre que algú t'embarqui sense conèixer ningú de l'embarcació... El més segur és que et quedis a terra, perquè les trobades són com la festa major, i les barques acostumen a anar plenes. Repeteixo que les associacions amb vaixell propi segurament són l'opció més viable d'entrar en aquest món per les persones que no en són.
Ara bé, les "quedades" per sortir a navegar, com les que organitzem de tant en tant els del grup de la Navegació Tranquil·la via Facebook, sí que poden incorporar navegants novells en vela llatina amb ganes de provar-ho. És clar que, com a molt, un parell o tres de persones per sortida, perquè som poques barques les que ho fem. Però tot és començar i donar més publicitat a les sortides.
I el que dius del cursets federatius és cert. Fas un curset i desprès què? Com has de sortir i amb quina embarcació has de fer regates, suposant que sigui el què t'interessa, si no n'hi ha? Per això dic que falta l'Optimist, o el Laser, o el Raquero de la vela llatina.
A reveure, mariner de fortuna.
Hola, Diego.
ResponEliminaCom ja he dit, la construcció amateur ha sortit com una qüestió colateral davant les poques unitats d'un monotip per a l'ensenyament i pràctica de la vela llatina entre els joves, i la impossibilitat de reproduir el model existent.
Tens raó, segurament les trobades no són la millor situació per ensenyar ningú. Però al marge de les trobades, un grup d’armadors que estem en contacte via Facebook hem començat a organitzar sortides a navegar durant l’hivern (Palamós, Badalona, El Masnou), que ens van molt bé a nosaltres mateixos per practicar i aprendre. A més, d’aquesta manera cobrim la manca habitual de tripulants. I aquí s’hi podria incorporar gent nova i els patrons podríem estar per ells.
Sobre l’adrenalina, emocions fortes, etc., és veritat que quan t’inicies en un esport, d’entrada no ho experimentes, però és el que busques i és allà on vols arribar. Quan jo, de jove, navegava amb altres nois en un Caravelle, em moria de ganes per sortir amb Snipe o 420. Després vaig començar a fer windsurf amb les enormes i pesants taules Fibrester i, a base de moltes trompades i molta perseverància, vaig acabar fent “fun board”, amb una planxa custom feta experessament per a mi, i buscant el vent i les onades per tota la costa. És a dir, em fa l’efecte que un noi o una noia que se sentin atrets per l’esport de la vela, abans es fixaran en un 49er que en una barca de vela llatina, sobretot si no han mamat aquesta cultura marítima. Jo la vaig mamar de jovenet i quan vaig descobrir la vela llatina, vaig trobar el meu lloc al mar. I dic vela llatina com podria dir navegació tradicional. És cert que ja tenia una edat. Potser sí, potser cal pensar amb gent de més edat a l’hora de buscar nous practicants i aficionats a la vela llatina; gent que busqui una manera de navegar més pausada i més al marge de l’esport i la competició.
Cert que el debat fibra o fusta, als nens, els importa un rave. Com tu dius, una embarcació per a escola ha de ser resistent, fàcil de bellugar i de mantenir, i econòmica. I ja he dit que, en això, crec que la fibra té més avantatges. Ara bé, si pensem en una escola-taller que combini construcció i navegació, la cosa té un altre plentejament. Però jo no en soc un expert, que consti!
Gràcies per les teves aportacions, Diego, i fins aviat.
Hola a todos,
ResponEliminaayer tuve la suerte de escuchar a Joan en el programa de David Oliver ( http://llauts.blogspot.com/ ) dos i dos són 22 (http://www.rtvmallorca.cat/#radio/programes/cercap/143 ). No sé por qué en la versión podcast falta la media hora final del programa que es precisamente cuando entrevistan a Joan, Xisco Gil, Biel Rosselló y Sígfrid sobre el tema que nos ocupa.
Quisiera añadir algo más a todos los comentarios que ha dado de si este artículo de Joan y lo único que puedo escribir es que la principal diferencia en el "recorrido lectivo" entre la vela ligera y la vela latina es que la segunda está limitada, pongamos que embarcación colectiva -llaut de 5 ó 6 metros- y embarcación a dos -dragonera, capeador- mientras que la vela ligera tiene embarcaciones colectivas, a dos, a uno, incluso a tres y que posiblemente esto sea lo que más entusiasme a los niños, el poder probar en un verano dos, tres o cuatro tipos de barcos.
Una cosa mas, no creo que a los que empiezan, especialmente a los niños, les parezca complicada ni especial la vela latina. Navegan en optimist que son unos dinghys cuadrados con una vela trapezoidal que además lleva una percha y no se hacen preguntas.
Diego.
Ei, Capitán Valdés!
ResponEliminaTé tota la lògica del món això que dius: atrapem els nens per la navegació i, si els hi agrada la vela llatina i s’interessen per tot aquest món, ja vindran a la cosa del patrimoni marítim… o no! Practicar la vela llatina no implica dedicar-se necessàriament a la conservació del patrimoni marítim. Tot i que si tens una embarcació antiga, la mantens i t’assegures que, quan la traspassis, anirà a parar a bones mans, ja estàs conservant el patrimoni marítim. Però, vaja, d’acord amb tu que totes dues coses no han d’anar unides per força.
També estic amb tu quan dius que donem una imatge de món tancat. Potser ens hauríem de plantejar la possibilitat de fer algunes “jornades de portes obertes”, per dir-ho així, tot que en barques petites és més complicat. Els grans –“Sant Isidre”, “Sant Ramon”, etc.- ho fan amb certa freqüència, però a l’estil “golondrina”, i no crec que això serveixi per guanyar gaires adeptes. Caldria mirar com fer-ho perquè fos profitós. Jo ho he fet a bord del “Sant Isidre” amb una vintena d’amics: sortida amb “conferència” inclosa. I s’ho van passar bé, però tots eren adults.
Apunto això del “target” per a les conclusions finals que publicaré en una propera entrada.
Hi ha demanda real de cursos de vela llatina? Aquesta pregunta que fas voldria traslladar-la a la FCV. Ara per ara és una incògnita.
Recullo el teu oferiment d’embarcació. Potser es podria organitzar una “borsa de tripulants de vela llatina”…
Gràcies per les aportacions i fins a la propera “quedada” o trobada.
Hola, Vicente!
ResponEliminaComento les tres intervencions que has fet per separat:
Prira.- Coincideixo plenament amb l’escenari que dibuixes. Però en la pràctica no és tant clar com ho pintes, tot es barreja i sovint costa saber on som i què defensa cadascú. I la sensació és de descordinació. De vegades penso que tot això que discutim només ens interessa als quatre gats de sempre. I tot i això cadascú va pel seu cantó. Segurament ens falten moltes d’aquestes coses que apuntes.
Segona.- És veritat, cal refundar el moviment associatiu i donar-li més força i representativitat. Ara està sota mínims i com a interlocutors davant de l’Administració o de qui sigui tenim molt poca força. Això fa molt de temps que ho diem, però no ho fem.
Sobre el famós monotip. Ara mateix n’hi ha dos, el Capeador, a Catalunya, i el Dragonera, a Balears; un de fibra i l’altre de fusta. No en conec prou les virtuts i defenctes i no sé quin dels dos podria ser el vaixell-escola ideal per a la iniciació a la vela llatina. Potser caldria dissenyar un model alternatiu. Ara bé, qui el fabrica i comercialitza? Això és un procés industrial i empresarial en què, des del món associatiu, no vaig com hi podem entrar. Potser si des de les Federacions i Clubs Nàutics es veiés la necessitat d’aquirir un cert nombre d’unitats per a les escoles de vela, se’n podrien fabricar unes quantes. Ara bé, si no hi ha una demanda clara d’aquesta producte, subto que ningú s’atreveixo a fabricar-lo.
Òbviament, la recuperació d’embarcacions amb interès patrimonial penso que s’ha de continuar fent i penso que ja es fa; vull dir que, en els últims anys se n’han recuperat moltes. És a dir que per aquí anem bé. A més, aquí no hi sol haver dificultat amb els papers. Tot sabem que hi ha argúcies per traspassar paper d’una barca a l’altra o fer-la passar per un “hallazgo”, etc.
Tercera.- Res a dir, a banda de recollir la teva experiència en aquest camp i mirar d’aprofitar-la en el futur. Se suposa que el que s’ha fet fins ara ha de servir d’alguna cosa. És evident que un curset de navegació del que sigui i amb sortides a navegar té unes despeses, i part d’aquestes despeses les ha d’assumir l’alumne. Entenc que la finalitat d’una federació de vela o d’un club nàutic no és anar de cara al negoci, i que part d’aquestes despeses poden estar subvencionades, però estic d’acord que aquests cursos s’han de fer pagar. Naturalment, cal buscar la millor fórmula perquè siguin més rendibles o tinguin menys despeses.
Gràcies per les teves reflexions i suggeriments, mestre!
No us escalfeu el cap !
ResponEliminaLes coses són més senzilles del què sovint hom pensa.
Senzillament no feu res. Res adicional, no cal fer grans invents ni experiments. Deixeu la vela llatina que segueixi el seu propi camí espontàniament, i ja veureu com acaba trobant el seu lloc de forma natural.
No tot en aquest món ha de ser popular, important, de masses i aparèixer als medis de comunicació amb freqüència. els àmbits reduïts també són ben vàlids (i a vegades potser més desitjables)
Hola, Miquel
ResponEliminaApuntes una qüestió de fons que ve de lluny i que sobrepassa el tema que estem discutint, tot i que és molt important: la falta d’entesa entre nosaltres –el “pocs i mal avinguts” tant típic d’aquí- i el que és més greu, la manca de suport. No anem gaire mancats d’iniciatives i quan algú s’escarrassa per muntar-ne una, qui hauria de responde no ho fa. Som així i no fem res per deixar de ser-ho, que encara és més trist.
Costa molt moure la gent; calen trucades personals, gestions un per un, anar al darrere de la gent… i fins l’últim moment no saps qui vindrà i si allò serà un fracàs o no. A banda de ficar-hi diners de la butxaca, sovint a fons perdut. Qui ha muntat mai alguna cosa d’aquestes ho sap perfectament. I això pel que fa al propi sector de les embarcacions. Les administracions i altres organismes públics són un cas a part. Funcionaris i gent de mar no sé si lliguen gaire, i sovint costa esbrinar per quins criteris es mouen. I no parlem ja dels polítics que, a banda de desconèixer profundament aquest món, no es belluguen si no poden penjar-se la medalla o sortir a la foto.
De tota manera, quan parles dels “llatins”, jo distingiria entre embarcacions grans i petites. Les barques petites, la majoria, es traslladen per mar i sovint els hi és difícil fer desplaçaments massa llargs, a banda que mai no saben si podran sortir fins l’últim moment, a causa del temps. A més, no sé si acaben d’encaixar amb el plantejament de “Tarragona Sails”, ja que tinc entès que un dels objectius és que els vaixells puguin treure públic a navegar. Ara bé, les embarcacions grans i sobretot les que es dediquen a això com a activitat comercial, trobo que hi encaixen perfectament. Més d’una vegada he defensat la necessitat, al meu entendre, de plantejar la posada en valor del patrimoni marítim en termes econòmics i no només culturals. Per mi el patrimoni marítim és cultura però també és indústria i, per tant, negoci, o ho hauria de ser, si pretenem que hi hagi gent que s’hi pugui guanyar la vida, i no dependre sempre de subvencions. Suposo que la dificultat és trobar l’encaix entre l’oferta que feu els vaixells com el teu i les necessitats dels gestors culturals, de cara a dissenyar activitats en què tothom s’hi trobi còmode.
Miquel, després d’haver navegat amb el “Cyrano” aquest cap de setmana, de veure la feina que feu i de conèixer de primera mà els interessants projectes que teniu entre mans –i dels quals espero poder parlar-ne algun dia-, no puc més que animar-te a perseverar i a continuar-hi treballant, malgrat els continus desenganys i pals a les rodes. També t’he de dir que, a banda dels mals rotllos personals que hi pugui haver, observo una gran manca de comunicació entre tots nosaltres, la gent del sector, vull dir. Hi ha massa gent fent la guerra pel seu compte i així no ens en sortirem. I això requereix un esforç de comunicació i d’acostament per part de tothom.
Ens veurem a “Tarragona Sails – Serrallo 2011”!
Hola, Escenavegant.
ResponEliminaA mesura que vaig llegint les vostres reflexions, va agafant cos la idea que la vela llatina potser és per un públic més adult i amb una experiència prèvia en vela lleugera o vela "moderna", per definir-la d'alguna manera. És veritat que, en ser un tipus de vela més especialitzada, segurament s'hauria de situar en un esglaó superior al de la iniciació, i entre navegants capaços d'apreciar-la.
Coincideixo, doncs, amb tot el que dius, i em quedo especialment amb la reflexió final: "En un futur immediat cal trobar noves ofertes participatives i ser el suficientment generosos per moure’ns i col•laborar en iniciatives diferents, en llocs diferents i per persones diferents d’aquelles que hem conegut fins ara".
Gràcies per l'aportació i a reveure.
Lluís, el teu "apunt sentimental" em sembla excel·lent, perquè encaixa plenament amb l'esperit d'aquest blog.
ResponEliminaGràcies!
Hola, Ànonim.
ResponEliminaÉs una altra opció: no fer res i deixar que les coses evolucionin de manera natural. Home, hi ha coses que, si no es fa res per conservar-les, dinfondre-les i facilitar-ne l'ús, corren el perill d'acabar desapareixent, com les llengües, per exemple. Les persones tendim a la comoditat, a la cosa pràctica i a una certa uniformitat. En aquest sentit, la vela llatina i les barques de fusta ho tenen difícil al costat de la vela esportiva i les embarcacions modernes. Potser si donem a conèixer aquest món a més gent hi haurà qui s'hi interessi i s'animi a conservar-lo i a transmetre'l als que vingui darrera. Crec que és molt arriscat no fer res, perquè no parlem només d'un determinat tipus de vela i d'embarcacions, sinó de de cultura marítima i de tota una manera d'entendre el mar. Es defensa allò que s'estima i s'estima allò que es coneix. D'aquí la necessitat de donar a conèixer tot això.
Salutacions!
Bon dia a tots,
ResponEliminaLlegeixo el missatge amb certa tristesa. Els esdeveniments negatius sempre son tristos i aquest, pel seu contingut de certa frustració, encara ho es més.
Com alguns sabeu, m'agrada el mar i la vela en totes les seves expressions. He tingut diverses embarcacions i, fa un parell d'anys, vaig aparellar un llagut de fibra de 25 pams amb una llatina. No camina gaire, les cenyides diria que són "pintoresques", però m'ho passo molt bé. És un plaer estètic, sobretot de ponent i al capvespre.
Anant al gra: si una cosa no funciona deu haver alguna causa, oi?
Em pregunto, amb argot de "management": No haurem equivocat el model de "negoci"? Hem preguntat als "clients" que volen o desitgen ? O, potser, ens hem entestat en voler "vendre" el producte que tenim al "public objectiu" equivocat?
Els quatre gats que ens trobem al Port de la Selva (a vegades som 6 o 8), volem fer vela llatina, volem coincidir, volem fer la xarrada abans i després al club, volem fer petites singladures, volem fer pecats
engegant el motor si hi ha calma, no necessitem mirar el cronòmetre... (perdoneu si algú no se sent identificat)... etc....
Com sabeu, al Port de la Selva hi ha hagut activitat de vela llatina durant molts anys; rebin el meu reconeixement els que ho varen iniciar i mantenir.
A més a més, fa dos anys vàrem començar a fer una cosa molt senzilla: "Els dimecres, Llatina"; ens trobem els dimecres a les 10h al bar i decidim què farem en funció del vent. Sortim a mar i, després, ens trobem per fer la xerrada. Molt simple: mar, vela i persones.
Ah! dues coses: el club ens fa costat i... tenim més de 40 anys... Per treure conclusions.
Finalment: Imagineu que els dimecres es navegués amb Llatina a tot Catalunya?
Darrere d'un fracàs hi ha una oportunitat!
Una abraçada a tots
Joan Garcia
Patró de Vela Llatina
Port de la Selva
Felicitats per l'editorial que t'ha dedicat l'Avui ahir dissabte. UN merescut reconeixement.
ResponEliminaJoan Gené
Home, resulta que quan surto a la badia de Palamós els dimecres amb el "Capitán Valdés", hi ha uns quants llatinaires més a la Mar d'Amunt que també ofereixen veles al vent. A veure si podem escampar-ho com taca d'oli! :-)
ResponEliminaHola, Joan Garcia, benvingut per aquestes aigües!
ResponEliminaLa teva reflexió amb termes de “management” em sembla d’allò més encertada, i penso que ens l’hauríem de fer tots plegats, començant per la mateixa FCV, si vol continuar mantenint la Classe Vela Llatina. Alguns companys parlen també de “target”, en el sentit que potser caldria anar a buscar una “clientela” una mica més gran i ja iniciada. Segurament qualsevol pas que es faci a partir d’ara haurà de passar per debatre aquesta qüestió.
I pel que fa a la teva manera de navegar i de gaudir la vela llatina, no sé si “navegues” també pel Facebook, però si ho fas, et recomano que visitis un grup que es diu “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la”, on tot els que hi som compartim aquesta manera de viure el mar i la navegació. Les vostres sortides del dimecres –a l’estiu, suposo- també les anem fent entre el grup de “llatins” més actius, però en cap de setmana i per diversos punts de la costa. La idea és quedar un dia en un port i navegar tots amb les barques dels companys d’aquell port, i un altre dia quedar en un altre port i sortir amb les barques d’allà. Així evitem haver de moure barques amunt i avall, que a l’hivern sempre és més complicat, i provem les barques de tothom.
Em sembla fantàstica la idea de fer un dia de navegació amb vela llatina per tot Catalunya. I com aquesta poden sortir moltes altres iniciatives. Com et deia, el grup del Facebook ens permet estar permanentment comentats i debatre, a través del fòrum, tota mena de qüestions.
Gràcies pel teu comentari i espero poder saludar-te personalment en alguna trobada.
Hola, Joan!
ResponEliminaBé, editorial, editorial... encara no! Era un article d'una col·laboradora, la Sílvia Soler. Però m'ha fet la mateixa il·lusió!
Gràcies i bones navegades!
--------
Ei, “Capitán Valdés”!
Efectivament, tu fa temps que gaudeixes dels “dimecres, vela llatina”, i fora de temporada, que encara té més mèrit! Estaria bé fer una “quedada” de les nostres amb els companys de la mar d’amunt. Si no ens muntem nosaltres mateixos la festa…
Fins a la propera navegada, que ja tocaria, no?