XXIII Trobada de Vela Llatina de Cadaqués

Navegar i fer fotos és complicat. Si estàs per la maniobra, no trobes el moment de treure la càmera. I si et concentres en les fotos, arribes tard a les maniobres. Total, que no fas bé ni una cosa ni l’altra, ni fas bones fotos ni gaudeixes de la navegació. I quan l’embarcació és una dorna gallega i l’escenari és la badia de Cadaqués, val la pena estar per la feina. Sortosament, a l’última trobada de Cadaqués va fer molt poc vent i es va poder fer tot: gaudir d’una tarda de navegació deliciosa i fer unes quantes fotos que estan penjades més avall.

Per segon any consecutiu, en Suso Cadaveira va participar en la trobada de Cadaqués amb la seva dorna Tamariua, que té al Port de la Selva, i em va convidar a anar-hi de tripulant. La dorna és una embarcació tradicional extraordinària i ja en vaig lloar les excel•lències quan la vaig provar per primera vegada a l’Encontro de Muros, l’estiu passat. El bateig va ser, precisament, a bord de l’altra dorna d’en Suso, la Moura, i de la Meca, l’embarcació de l’associació Amigos da dorna Meca.

La trobada de Cadaqués no és ben bé una regata, però sempre hi ha un trofeu bonic per la primera embarcació que arriba a la Platja Gran després de fer un recorregut marcat per la badia. Això fa que les barques més competitives, tot i anar de passeig, intentin fer-ho bé i arribar les primeres. Nosaltres vam fer una match race particular amb el Sarch, un magnífic bot menorquí del mestre Miquel Huguet, que de seguida es va posar al capdavant de la flota. Però la dorna és una embarcació molt lleugera i cenyidora; i portada amb habilitat per un patró experimentat con en Suso, la Tamariua va aprofitar fins l’últim alè de vent per fugir dels seus perseguidors i arribar primera a la platja. Com va dir algú, vam ser els primers de la classe vela al terç -i els únics, és clar!-, cosa que no té gens de mèrit, perquè clarament sortíem amb avantatge. En qualsevol cas, el trofeu –un exemplar de l’esplèndid llibre d’en Joan Vehí sobre Cadaqués- va ser per la Tamariua i el seu patró. I jo espero tornar a navegar en dorna l’estiu que ve, però no a Cadaqués, sinó a l’Encontro de Carril.

Des l’organització, la Marta també en va fer i me n’ha passat unes quantes.

(Deu últimes fotos: Marta Salomó)

La trobada que em va canviar la vida

S’han acabat les vacances! Com sempre, s’han fet curtes; però han estat ben aprofitades des del punt de vista marítim, com ja us explicaré en properes entrades. Només un petit avanç: visita al Mystic Seaport. The Museum of America and the Sea. Wow! Encara em tremolen les cames de l’emoció!

Programa amb una esplèndida foto de Joan Vehí.

Bé, i per reprendre l’activitat bloguera em ve de gust parlar de la XXIII Trobada de barques de vela llatina de Cadaqués, que es fa aquest dissabte. La trobada de Cadaqués és molt especial per mi, perquè va ser la meva porta d’entrada a tot aquest món de les embarcacions tradicionals i cada any l’espero amb molta il•lusió. I aquest any encara més, sobretot després que els Amics de la Vela Llatina de Cadaqués em fessin l’honor de demanar-me un escrit per al programa, detall que els agraeixo de tot cor. En aquest text, que reprodueixo a continuació, intento explicar què representa per mi la trobada de Cadaqués.

La trobada que em va canviar la vida

La Trobada de Vela Llatina de Cadaqués va ser la primera trobada que vaig veure. No en recordo l’any ni l’edició, però deuria ser a mitjan anys noranta. En aquella època no tenia cap vinculació amb el món de les embarcacions tradicionals; de fet, ni sabia que existís a casa nostra. Tot i que vaig començar a navegar des de petit en una escola de marineria a l’antiga, m’havia distanciat del món de la nàutica, majoritàriament esportiva, perquè no hi acabava de trobar el meu lloc. Fins que un dissabte de setembre –llavors la trobada coincidia amb la festa major- vaig pujar a Cadaqués i la meva vida com a navegant va canviar.

Trobada de Cadaqués 2009.

L’espectacle de la badia de Cadaqués plena de veles llatines em va deixar completament enlluernat. Però, per damunt de tot, aquella trobada em va connectar amb els meus orígens com a navegant: els vaixells de fusta, la navegació tradicional, la vela antiga, les tradicions marineres... I em va obrir les portes a la cultura marítima catalana i mediterrània –que llavors coneixia molt per sobre-, omplint de contingut i de sentit una vivència de la mar que, en el meu cas, va molt més enllà d’una simple afició. A partir d’aquella trobada vaig descobrir el camí que em permetria tornar al mar i relacionar-m’hi de la manera que sempre m’havia agradat. Vaig començar a navegar en vela llatina –el “Sant Isidre” va ser el meu vaixell escola-, a anar a les trobades i a amarar-me dels coneixements i l’experiència de tots aquells que fa molts anys que s’hi dediquen i de qui en pogués aprendre alguna cosa. I em vaig fixar l’objectiu d’arribar a tenir, algun dia, la meva pròpia embarcació de vela llatina.

Des d’aquella primera trobada de Cadaqués a la qual hi vaig assistir com un espectador més, me n’he perdut molt poques. De seguida hi vaig poder prendre part a bord d’alguna embarcació i viure la trobada des de fins. Fins i tot, en les edicions de 2006 i 2009, hi vaig participar amb el meu bot, el “Corb Marí”. Ha estat un camí ple d’emocions i de satisfaccions, que m’ha permès estrènyer els lligams amb aquest poble que estimo i redefinir la meva relació amb el mar, que és un dels puntals de la meva vida. És per tot plegat que, a la Trobada de Vela Llatina de Cadaqués, li tinc un afecte molt especial.

Enguany celebrem l’edició vint-i-tres d’aquesta trobada, la més antiga de Catalunya amb continuïtat; un fet que, per si sol, ja honora els Amics de la Vela Llatina de Cadaqués, que és l’associació que l’organitza. Vint-i-tres anys fent divulgació del nostre patrimoni marítim flotant; un patrimoni que es vol mostrar viu i actiu, però que encara està molt lluny de tenir la presència i la consideració social que té en altres països. En aquest sentit, la trobada de Cadaqués constitueix un dels millors aparadors d’aquest patrimoni, i els seus organitzadors treballen any rere any per a què ho sigui. Aquesta és una tasca que mereix tot el suport, tant de la gent que estem ficats en aquest moviment, com de les institucions locals i de l’Administració, que sovint no són tot el sensibles que haurien de ser. Vint-i-tres anys són molts anys; però, encara que no ho sembli, el camí és llarg i queda molta feina per fer.

Bona trobada a tothom!

La dorna Tamariua a la badia de Cadaqués.

No sé quantes barques hi participaran aquest any, perquè això no sé sap fins l’últim moment, depenent del temps que faci. En principi hi haurà una dorna gallega, la Tamariua, d’en Suso Cadaveira, el company bloguer de Lajareu por Barlovento, que estiueja a Port de la Selva, i que ja va participar l’any passat. I segur que en algun moment de la trobada recordarem el nostre amic Ben Crawshaw, autor del blog The Invisible Workshop, que l’any passat hi va prendre part com a tripulant del Corb Marí. En aquests moments en Ben s’enfronta a un "pop gegant" –com li diu ell-, que el té lligat a un llit d’hospital. Però, com ens explicava dies enrere des del seu blog, en Ben va tornar al mar, va sortir a remar amb el seu estimat Onawind Blue, i va tornar a terra ple d’energia per continuar lluitant. 

Un servidor amb en Ben i en Suso, el millor record de la trobada de l'any passat. 

(Foto: Vicente Garcia-Delgado)

Després de la navegada de Cadaqués de l’any passat, ens van fer aquesta foto a tots tres, a bord del Sant Isidre, i vam sortir a fer un tomb amb la dorna i a gaudir d’una deliciosa tarda al mar. Esperem que ben aviat ens puguem fer una foto semblant en alguna de les moltes trobades que encara hem de compartir.

El Cadaqués de Joan Vehí

Que la fotografia és un art, em sembla un fet evident i indiscutible avui dia. Però, per mi, és un art que té un valor afegit: la capacitat de fixar i conservar els nostres records, i el fet d’haver-se convertit en el gran arxiu de la nostra memòria col•lectiva. Gràcies a la fotografia podem reconstruir no només els fets més destacats de la nostra història, sinó molts moments, aparentment intranscendents, de la vida quotidiana de la nostra comunitat. A través d’una foto podem resseguir les petjades que nosaltres i molts dels que ens van precedir hem anat deixant en aquesta vida. El país, el poble que té un fotògraf, que a través del seu treball hagi deixat constància de la vida dels seus conciutadans al llarg del temps, té un tresor. Cadaqués el té: es diu Joan Vehí i és el cronista gràfic d’aquest poble mariner des de fa més de seixanta anys. Aquest dies presenta el seu últim llibre: “Joan Vehí i el seu escenari, Cadaqués”. El passat dia 25 ho va fer al Teatre Museu Dalí de Figueres (vídeo de la presentació), i aquest diumenge de glòria el presentava a l’església de Cadaqués.

L'última nevada ha posat d'actualitat aquesta foto de Cadaqués nevat a la coberta del llibre.

En Joan Vehí (Cadaqués, 1929) va començar a fer fotos per un d’aquells capricis del destí. L’any 1945 ajudava la seva família en la verema i per allà hi corria algú que duia una càmera fotogràfica. L’home no parava de fer fotos mentre els cadaquesencs anaven fent feina a la vinya, fins que, en un moment donat, es va adonar que la càmera no tenia pel•lícula. Va quedar tant frustrat que va regalar l’aparell a la persona que tenia al costat, un adolescent Joan Vehí. I així va començar una passió per la imatge que encara es manté. Però, professionalment, en Joan Vehí va ser fuster abans que fotògraf; un fuster amb un client molt especial, que tindria una gran influència tant en la seva feina com en la seva dedicació a la fotografia: el pintor Salvador Dalí.

En Joan Vehí al seu estudi. (Foto: Francesc Guillamet)

L’any 1951, un cop après l’ofici de fuster a Cadaqués, en Joan Vehí va obrir la seva pròpia fusteria al poble. Com que el noi tenia bona mà amb la fusta, un contractista local el va proposar a en Salvador Dalí perquè li fes feines de fusteria a la seva casa de Portlligat. A partir de 1952, en Joan Vehí va començar a fer diverses feines a casa del pintor, entre elles els bastidors dels quadres i els embalatges per a les teles que sortien del taller de l’artista, moltes de les quals eren de grans dimensions. Però el més destacat d’aquests treballs van ser diversos mobles que el mateix Dalí dissenyava en qualsevol bocí de paper que trobava a mà, i que en Vehí era capaç d’interpretar i, sobretot, d’executar. No eren mobles convencionals i, a més, la majoria estaven fets d’olivera, una fusta molt dura i difícil de treballar. Sembla que el pintor va escollir expressament aquest material per donar sortida a la fusta de les oliveres mortes durant la glaçada de 1956, que va afectar els olivars de Cadaqués. Taules, cadires, escriptoris i altres mobles sorgits de la imaginació de Dalí van prendre forma en les mans de Joan Vehí, molts dels quals es poden veure a la casa-museu del pintor a Portlligat. Entre les peces més destacades de Joan Vehí hi ha la famosa creu d’olivera que va servir de model pel “Crist de Portlligat”.

Un dels mobles mobles que Joan Vehí va fer per a Dalí, a la casa de Portlligat 

(Foto: Marta Salomó).

Amb el temps i el tracte freqüent, la relació entre Joan Vehí i Salvador Dalí es va anar familiaritzant, i les converses de feina inicials es van convertir en xerrades disteses en què el pintor s’interessava per les qüestions del poble. En moltes d’aquestes visites en Joan Vehí duia la càmera i, fins i tot, era el mateix Dalí qui li demanava que portés l’aparell per retratar-lo. Les fotos fetes en aquestes sessions, sovint improvisades, mostren un Dalí natural, proper i casolà; gairebé sense poses ni excentricitats de cara a la galeria. El resultat d’aquesta relació entre el pintor i el fotògraf és un dels arxius fotogràfics més originals i valuosos sobre la figura d’un dels grans pintors del segle XX. No és estrany, doncs, que en Joan Vehí rebi propostes de museus de tot arreu per exposar-hi part d’aquests fons fotogràfics. L’any 2004, amb motiu de l’Any Dalí, el Museu de Cadaqués va muntar l’exposició “Dalí íntim, vist per Joan Vehí”, amb fotos que mostraven el treball, les festes i les relacions humanes del pintor, i que, juntament amb en Quico Despuig, vam tenir el privilegi de visitar guiats pel mateix Joan Vehí, que ens va anar explicant les anècdotes, moments i situacions que hi havia darrera de moltes de les fotos exposades.

Catèleg de l'exposició "Dalí íntim".

Però l’interès de l’obra fotogràfica de Joan Vehí no és redueix només a les fotos de Dalí. Tot i que no la conec a fons, ni de bon tros, diria que el gran valor de l’obra de Vehí és aquest gran retrat panoràmic de Cadaqués i de la seva gent que s’estén al llarg de 65 anys. Fets quotidians de la vida d’un poble, festes, celebracions familiars, fenòmens climatològics extraordinaris i tota mena d’esdeveniments omplen els 60.000 negatius i 20.000 diapositives de què consta actualment l’arxiu de Joan Vehí. És una fotografia que no busca el lluïment del fotògraf, sinó deixar constància d’uns fets. Les fotos de Joan Vehí són interessants per allò que hi passa, pel fet que recullen, per la història que expliquen. Veient-les, un té la sensació que allò que hi passa, per molt quotidià i intranscendent que pugui semblar, és important; i que és una sort que en Joan Vehí hi fos amb la seva càmera per a deixar-ne testimoni. És la mirada del fotògraf, de l’artista en aquest cas, que dóna valor a allò que aparentment no en té.

Les fotos de Joan Vehí sovint són portada de la revista local "Sol Ixent".

L’any 1996 en Joan Vehí va tancar la fusteria i va reconvertir l’espai en estudi i exposició permanent de les seves col•leccions fotogràfiques. A més d’aquests milers de negatius i de diapositives, l’arxiu també conté clixés de vidre i un nombre indeterminat de còpies en paper; material que compren des de 1900 fins a l’actualitat. Moltes d’aquestes fotos s’han publicat en diaris i revistes com “La Vanguardia”, “Destino”, “Diari de Girona”, “L’Empordà”... i en la revista local “Sol Ixent”, que acostuma a obrir amb una foto seva a la portada. A més de les fotos que il•lustren els llibres de diversos autors locals. En Joan Vehí també ha publicat alguns treballs monogràfics, com el dedicat a la restauració del retaule barroc de l’església de Cadaqués, un dels pocs que van sobreviure a la guerra civil del 36, i que va fotografiar amb tot detall, pam a pam.

Portada del llibre "El retaule de Cadaqués".

Vaig conèixer Joan Vehí fa uns quants anys, a través de la vela llatina; perquè ell és el president dels Amics de la Vela Llatina de Cadaqués. I cada any, durant la trobada, és al peu del canó, ocupant-se de mil i un detalls, perquè tot surti bé. No recordo exactament la primera vegada que vaig estar al seu estudi. Però sí que recordo haver quedat meravellat en veure part de la història de Cadaqués penjada en aquelles parets. Després hi he estat unes quantes vegades, generalment amb amics, a qui em fa il•lusió fer-los descobrir aquesta barreja d’arxiu, museu i galeria d’art que és l’estudi d’en Joan Vehí. I ell sempre ens atén amb tota l’amabilitat i ens explica detalls de la feina que té entre mans en aquell moment. L’última vegada que hi vam estar ens va ensenyar, precisament, les proves del llibre que ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, deu estar presentant a l’església del poble: “Joan Vehí i el seu escenari, Cadaqués”. N’estava molt content, sobretot pels textos que li han escrit les setanta-una persones relacionades amb Cadaqués que hi han volgut col•laborar i que es publiquen juntament amb les fotos.

Amb en Joan Vehí al seu estudi, durant la visita que li vam fer ara fa un any, amb la Mar i en Tin, del blog

"Una mirada a la Ría de Vigo". (Foto: Capitán Haddock)

Com deia al començament, Cadaqués té un tresor en l’obra de Joan Vehí; un arxiu, gairebé màgic, on es conserven, a recer del pas del temps, petits fragments de les vides de molts cadaquesencs, al llarg de tot un segle; un dipòsit d’informació enorme sobre la seva història col•lectiva, i nombroses manifestacions de tot allò que configura la seva identitat com a poble. Això em fa pensar en el destí d’aquest arxiu el dia de demà, donat el que va passar fa uns mesos amb un altre arxiu fotogràfic importantíssim del patrimoni cultural de Catalunya. Tant de bo que Cadaqués i els cadaquesencs puguin gaudir per sempre de l’obra de Joan Vehí.

Trobada de Cadaqués 2009: la navegació

La XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués va començar amb la sardinada tradicional a la Platja Gran, amb totes les embarcacions amarrades a la vora de l’aigua. Estampa acolorida i perfumada per l’olor penetrant del peix blau a la brasa. De les graelles, convertides en greixós botafumeiro, sortien columnes d’un fum espès i untuós que la tramuntaneta escampava per tota la platja. La litúrgia de la trobada havia començat i una nombrosa munió de fidels –entre navegants i gent que passava per allà- ens abraonàvem sobre les sardines disposats a combregar àvidament en aquella comunió marinera.

Enxampat amb les mans a la sardina. (Foto superior: Montse Granollers. Foto inferior: Marta Salomó)

El ventet persistent i la manca de tripulació m’havien encongit l’estómac. Però vaig pensar que si havíem de morir, millor fer-ho amb la panxa plena. Entre sardina i sardina vaig reclutar dos tripulants més: en Carles, amic d’en Suso i d’en Pol, que acreditava molta experiència en vela lleugera; i la Montse Granollers, aficionada fidel que segueix el circuit de trobades i acumula moltes milles navegades en diversos vaixells. Ja tenia tripulació! Però el fet que mai no haguéssim navegat junts i que ells no coneguessin el Corb Marí no deixava de neguitejar-me. És clar que ara no tenia temps de pensar en això, perquè havia d’anar a la reunió de patrons. El Quico ens va explicar el recorregut: sortida des de la platja a cop de xiulet, passar entre els Forellons –els esculls que hi al voltant d’Es Cucurucúc-, virar per estribord la boia blanca fondejada davant del Rec d’Aigua dolça, prop de Cala Nans, tornar als Forellons i cap a la platja. El primer que arribi, guanya. Jo em deuria perdre a mitja explicació perquè després vam fer mes recorregut del compte. Però en aquell moment el que més m’amoïnava era que faltava un quart d’hora per la sortida i jo havia d’acabar de preparar el vaixell i entrenar una tripulació. Aquesta vegada, les papallones que habitualment tinc a l’estómac abans de sortir a navegar ballaven més del compte, malgrat les sardines.

Reunió de patrons: mentre en Quico ens explica el recorregut,
jo només penso en com ens ho farem si puja el vent. (Foto: Montse Granollers)

Per sort tot va anar molt ràpid. Amb prou feines vaig tenir temps de donar quatre instruccions que ja va sonar el xiulet de sortida per a les embarcacions petites, fins a 6 metres d’eslora. Vaig posar en Carles a proa, a les escotes del foc; el Ben a popa, a càrrec de les burdes; i la Montse entremig, amb la missió de fer banda. L’avantatge d’anar amb gent que sap navegar a vela és que, encara que no coneguin el vaixell, saben què s’ha de fer en cada moment. Al principi ens va costar una mica sincronitzar el contrapès i, quan carregava la ratxa, tots ens tiràvem a barlovent de cop, fent escorar el vaixell cap a aquesta banda. Aviat ens vam sincronitzar i en Ben anava canviant de banda per mantenir el vaixell equilibrat en tot moment. Per sort, el vent no va pujar per sobre de força 3 i vam poder navegar còmodament, sense que calgués fer servir la post, ni la cinta dels peus per fer banda que, amb les presses, havia oblidat muntar. Les virades ens van sortir sempre a la primera i en Ben va fer una bona feina a les burdes, que em va permetre concentrar-me només en la major i el timó. I a proa, el Carles duia el foc ben controlat i m’avisava tan bon punt començava a desventar-se, per corregir l’angle de cenyida. De tota manera, vam fer una navegació molt “conservadora” en el sentit que no vam tocar ni el davant ni l’orsapop, cosa que ens hagués donat més rendiment, sobretot navegant a la mala i amb vents portats. De sobte em vaig adonar que no havíem aixecat el motor, però anàvem força ràpids i vaig preferir no aturar el vaixell i deixar-lo posat.

Primer tram del recorregut entre la Platja Gran i els Forellons.
El Corb Marí guanya posicions. (Fotos: Marta Salomó)

No vam fer una sortida gaire bona i, abans d’arribar als Forellons, teníem unes quantes barques a proa, entre elles la Tamariua d’en Suso, que anava com una moto. Quan vaig veure com navegava la dorna, vaig pensar que guanyaria. Però a la primera ratxa potent, el Corb Marí va posar el turbo i va deixar dues o tres barques enrere. Vam virar els Forellons potser en cinquena o sisena posició, no ho recordo; i d’aquí vam anar directes a la boia del Rec d’Aigua dolça. No vam ser els primers de virar-la, però ens vam acostar força al grup davanter. A partir de la virada, la velocitat i capacitat cenyidora del Corb es van posar de manifest i ens vam anar col•locant al capdavant de la flota. La Tamariua encara anava primera, però en Suso no coneix prou bé la badia de Cadaqués i més d’una vegada va esperar que altres barques li assenyalessin el camí. Això i alguna bordada curta que el va obligar a tornar a virar li va fer perdre posicions. Diria que vam tornar a virar els Forellons en primera posició, al menys de les barques petites. De les grans, que havien sortit després de nosaltres i formaven una altra categoria, no me’n vaig preocupar.

El Corb Marí, apropant-se als Forellons. (Foto: Vicente García-Delgado)

I llavors vaig cometre un error: en comptes d’anar cap a la Platja Gran i acabar el recorregut, vaig posar rumb un altre cop a la boia, perquè em pensava que s’havia de virar una segona vegada. Lògicament hi vam arribar primers destacats, perquè la resta de la flota anava per una altra banda. Tot i això, vam fer una baixada cap a la platja espectacular, entrant pel canal de boies fins a Es Baluard en un sol bordo. Vam virar molt a prop de la riba i vam fer un rumb paral•lel a la platja, fins a les últimes boies que delimiten la zona de bany. Allà vam tornar a virar per enfilar la platja. Quan vam arribar no hi havia cap altra embarcació a la Platja Gran. Al cap d’uns minuts va arribar el Kuyunut, amb en Jaume Amengual a la canya, que em va dir: “ja saps que al primer li toca pagar les cerveses, oi?” No hi ha res com una cervesa ben freda després d’una bona navegada! Entre els nervis i el meu costum de caçar l’escota de la major amb les dents, tenia la boca com un fregall.

Fetes les cerveses, les dues tripulacions ens vam embarcar al Kuyunut i ens en vam anar a dinar al Sant Isidre, fondejat prop de Cala Nans. En Quico Despuig havia convidat a dinar tothom que s’hi volgués apuntar. Allà ens hi vam trobar també l’Aphrodite, una barca francesa de l’Associació Latina Cup, de Palavas-les-Flots, i la Tamariua; i després s’hi afegiria la Nena. En Quico va fer un rossejat de fideus per a més de trenta persones que estava que cantaven els àngels! A banda que era tard i hi havia molta gana, aquesta vegada els fideus li van sortir especialment bons, i vam cridar tres “hurres” pel cuiner. M’encanten aquests dinars a bord, entre bany i bany en un mar blau cobalt, en companyia d’una colla d’amics i amigues que fa temps que no veus, i fer petar la xerrada amb un got de vi a la mà.

Dinar a bord del Sant Isidre, fondejat al Rec d’Aigua dolça, prop de Cala Nans.
Un servidor amb en Ben i en Suso. (Fotos: Montse Granollers)

Després de dinar, però, no hi ha haver migdiada, perquè en Vicente García-Delgado li va proposar al Suso d’anar a fer un tomb amb la dorna Tamariua; i en Ben –remer infatigable, com explicaré en la propera entrada- també tenia ganes de provar això de bogar amb els rems creuats, com es fa en les embarcacions gallegues. I mentre ho deia, creuava els avantbraços amb punys tancats, i en Suso repetia una vegada més: “es creuen els rems, els braços no!”. Primer vam sortir en Suso, en Vicente i jo, i vaig poder reviure les sortides en dorna de Muros. Després van sortir en Ben i en Jaume Amengual i van tornar entusiasmats. Va ser un dia de navegació rodó!

La dorna Tamariua no desentona gens en el paisatge de Cap de Creus.
A bord, en Suso, en Ben i en Jaume Amengual.

Farts de sol i de mar vam tornar a terra, a treure’ns la sal del cos per assistir al sopar de comiat i lliurament de premis a la mateixa Platja Gran. Com és habitual a les trobades, cada embarcació va rebre un record de la de Cadaqués. I el Corb Marí també es va endur un magnífic trofeu: un mig casc de drassana fet per en Quico Despuig, com els que feien antigament els mestres d’aixa quan rebien un encàrrec d’un armador, per mostrar les línies de la nova embarcació. El Sant Elm se’n va emportar un altre, com a primers classificats de la categoria de barques més grans de 6 metres. I un tercer trofeu va ser per dos nois de l’Associació Latina Cup, guanyadors de la categoria juvenil. Com deia al començament, la XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués va ser, per tots els motius que us acabo d’explicar, una trobada per a recordar.

La tripulació del Corb Marí, amb la senyora armadora i el trofeu:
Montse, Joan, Marta, Ben i Carles. (Foto: Aina)

Trobada de Cadaqués 2009: el “Corb Marí”

El Corb Marí torna a navegar! (Foto: Marta Salomó)

La XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués, celebrada el 22 d’agost, va ser molt especial per mi, per diversos motius. L’estiu passat érem a Galícia i me la vaig perdre. Per tant, tenia moltes ganes de tornar a participar en una de les trobades que més m’agraden, pel lloc on es fa, pels amics que hi tinc i perquè aquesta va ser la primera concentració de barques de vela llatina que vaig veure, fa molts anys, abans d’entrar en tot aquest món. Però Cadaqués 2009 va ser molt especial per mi perquè hi vaig participar amb el meu bot, un rejovenit Corb Marí, acabat de sortir de la drassana. I ens va anar molt bé: primers classificats en la categoria d’embarcacions fins a 6 metres. A més, la participació va ser nombrosa -28 barques-; el dia, esplèndid; i l’organització, estupenda. En definitiva, una trobada per recordar.

Així lluïa aquest any la Platja Gran.

Vint dies abans, el Corb era al taller de Drassanes Despuig completament decapat i sense el mirall de popa. L’hi havia portat per pintar-lo de dalt a baix; però, un cop decapat, en Quico Despuig es va adonar que les taules del folre estaven molt separades, segurament a causa d’un excés d’estopa. Calia, doncs, treure tota l'estopa vella, refer el coments amb llistons encolats entre les taules i tornar a calafatejar. Però les sorpreses que s’amagaven sota la pintura no van acabar aquí: el mirall de popa estava esquerdat i molt debilitat estructuralment. Suposo que el fora-borda que hi vaig instal•lar quan vaig comprar el vaixell va agreujar el problema. Ara era el millor moment per reparar-ho. Si pintàvem a sobre, les esquerdes i el problema de fons tornarien a sortir tard o d’hora. La millor solució era posar un mirall de popa nou i ben reforçat interiorment, que aguantés bé el pes i les vibracions del motor.

El Corb Marí decapat i sense el mirall de popa.

Feia temps que patia per l’estat de conservació del Corb Marí. Exposat tot l’any a sol i serena, s’anava deteriorant lentament, sense saber què fer per aturar-ho. No disposo d’un espai per treballar, ni del temps, ni de les energies, ni dels coneixements tècnics necessaris per fer-li jo mateix un manteniment de qualitat. Les vegades que ho he fet, al cap de quatres dies la feina feta ja no lluïa. Aquesta vegada calia fer un treball professional de qualitat i amb garanties de durabilitat. Vaig decidir tirar endavant la reparació pensant només en una cosa: salvar el Corb Marí. Estic convençut que, quan el vaig comprar, vaig adquirir també el compromís de conservar aquesta peça del patrimoni marítim balear, de la qual me’n considero un dipositari temporal. M’odiaria a mi mateix si deixés que un vaixell com aquest es fes malbé.

Detalls dels llistons col•locats entre les taules del folre i del calafatejat.

A tres setmanes de la trobada, no pensava que els treballs s’acabarien a temps i me’n vaig anar de vacances sense fer-me il•lusions al respecte. Per això, quan quatre dies abans en Quico em va dir que el Corb estava llest, em va donar una alegria doble: la primera i més important, pel fet d’haver recuperat l’embarcació; i la segona perquè podria participar en la trobada de Cadaqués amb el meu propi vaixell. De fet, aquesta no era una experiència nova. El 2005 ja vaig participar en la trobada de Cadaqués amb el Corb Marí i també ens va anar molt bé: vam quedar segons absoluts i primers en la categoria de barques de fusta. Sembla, doncs, que al Corb li prova navegar a Cadaqués. Però... seríem capaços de navegar tan bé aquest any? Tenia els meus dubtes, perquè encara no sabia qui serien els meus tripulants.

El Corb Marí té un “problema”: 27,65 metres quadrats de vela per moure un vaixell de 5 metres d’eslora que no arriba als 800 quilos. Ah, i no porta rissos! Fins a força 3, vola. Però a partir de força 3 es converteix en un cavall desbocat. Per domar-lo calen manetes al timó i, sobretot, pes a les bandes. Amb vent es necessiten cinc tripulants que sàpiguen fer banda i algun que domini una mica la post i s’atreveixi a seure a l’extrem d’un tauló, amb el cos fora del vaixell, com faria el proer d’una embarcació de vela lleugera penjat del trapezi. Per altra banda, l’aparell del bot mallorquí de regates té un avantatge: navegant a la mala, com que porta el pal en candela i l’antena tan vertical, queda un triangle molt petit de vela a proa del pal, i la major és comporta pràcticament com una marconi. És a dir que, quan carrega la ratxa, es pot desventar simplement amollant escota, sense que calgui amollar el davant, com es fa en una llatina tradicional, de pal inclinat, per evitar trabucar. Bé, confesso que això que dic no he comprovat amb vent fort i molt serà si algun dia no em poso el bot per barret. La veritat és que encara em falten moltes hores de vol amb aquest vaixell.

El Corb Marí navegant a la mala. Observeu el petit triangle de vela que queda a proa del pal,
en comparació amb la resta de la vela. (Foto: Marta Salomó)

De moment tenia un tripulant assegurat: en Ben Crawshaw, autor del bloc The invisible workshop i patró de l'Onawind Blue, havia acceptat la invitació de venir a la trobada si el Corb estava llest. També hi havia la possibilitat de comptar amb en Suso Cadaveira, de l’associació Lajareu por Barlovento, amb qui vaig navegar a Muros a bord de la seva dorna Moura, i amb el seu cunyat Pol. En Suso està casat amb una catalana i estiuegen al Port de la Selva, on hi te una altra dorna, la Tamariua. Pensava portar-la a Cadaqués per mar, però passar el Cap de Creus només a vela i sense motor li feia respecte, perquè no coneix prou aquella costa. Per tant, va decidir prudentment que, si no trobava un sistema de transport segur, ell i en Pol s’embarcarien amb mi. De moment, doncs, ja érem quatre. I també podria comptar amb la Marta, sempre que el vent no pugés gaire. Acostumada a navegar amb el Sant Isidre, això de veure el vaixell escorat i l’aigua entrant pels embornals de sotavent no ho troba, ni de bon tros, tan emocionant com jo.

El Corb fondejat al Llané al costat del Kuyunut, dissenyat i construït per en Quico Despuig.

Vam pujar a Cadaqués un dia abans de la trobada per aparellar el Corb Marí i deixar-lo a punt per l’endemà. Quan el vaig veure surant plàcidament a la vora de l’aigua a Ses Oliveres, em vaig emocionar. Lluent, blanquíssim, immaculat... enmig d’aquelles roques negres semblava un d’aquells cignes que anys enrere hi havia hagut a Portlligat. Vaig ficar-me a l’aigua i m’hi vaig acostar per veure’l de prop. Era ple d’espurnes i reflexos per tot arreu! Vaig fixar-me en alguns detalls que posaven de manifest una feina feta amb delicadesa i bon bust: la transparència dels vernissos, la cal•ligrafia clàssica escollida per al nom i la matrícula, els metalls de bronze polits i de color natural... I com a cirereta del pastís, el mirall de popa, tallat en una sola peça i amb una mica de curvatura, que el fa molt més airós que no pas pla; i envernissat en comptes de pintat, que li dóna un airé més elegant. No semblava un vaixell de 55 anys, sinó acabat de construir. Estic convençut que en Quico Despuig es va prendre la remodelació del Corb Marí com un encàrrec molt especial. I això -com totes les feines fetes amb amor i passió per l’ofici- és nota en el resultat final. En aquest cas, el resultat és un vaixell preciós, d’aquells que desperten admiració quan te’ls trobes navegant o amarrats en un port, i que són un motiu d’orgull per al seu armador. Espero que aquesta tardor i el proper hivern faci més bon temps que l’any passat i que ens puguem fer un bon tip de navegar amb el Corb!

Vam muntar l’antena i vam aparellar la major i el floc amb el seu enrotllador Wykeham-Martin de bronze, un enginy poc ortodox en la vela llatina, però que facilita molt les maniobres. De tota manera, no deixa de ser una peça tradicional, perquè aquest model d’enrotllador té més de cent anys. Mentre posàvem el vaixell en solfa, va venir en Suso i vam trobar la manera de traslladar la Tamariua a Cadaqués: en Quico Despuig es va oferir a portar-la des del Port de la Selva per carretera, amb un remolc. Una dorna gallega participaria en la trobada de Cadaqués! En Suso estava content i vaig compartir la seva il•lusió; però acabava de perdre dos tripulants que, segurament, em farien molta falta: segons la informació meteorològica, l’endemà bufaria tramuntana de força 4. Glups!

(Continuarà)