Navegant y gaudint de la soledat d’aquells sorrals pràcticament verges, la bellesa del delta em va seduir i em declaro un enamorat d’aquest paisatge. El delta canvia de pell i de color segons l’estació de l’any: a l’hivern té el color i la textura de la terra; a la primavera, amb els camps inundats, llueix com un paper de plata arrugat; i a l’estiu el cobreix la cabellera verda de l’arròs. I qual hi bufa el mestral, colors i textures s’intensifiquen com en una foto pujada de contrast.
El delta del Ebre és un ecosistema amb una gran riquesa biològica, que es manté en un delicat equilibri. Malgrat la pressió que l’activitat humana exerceix sobre el territori, aquest equilibri s’ha mantingut estable durant centenars d’anys. Però aquesta situació pot canviar a causa del canvi climàtic.
Segons un estudi de l’Institut Espanyol d’Oceanografia, des de mitjans dels anys noranta el nivell del Mediterrani ha pujat 16 centímetres. Si aquesta tendència continua, es calcula que en els propers cinquanta anys el nivell del mar podria pujar entre 12 i 50 centímetres. Dit d’una altra manera: la meitat del delta de l’Ebre podria haver desaparegut l’any 2050.
La Setmana Santa del 1992 vaig anar a fer windsurf al delta. El mestral també va acudir a la cita. Vaig tirar un rodet de diapositives –llavors encara no hi havia cameres digitals- entre les quals he triat aquestes que ara veieu. Me les miro i no em puc imaginar que tot això s’ho pugui arribar a empassar el mar algun dia. Crec que ha arribat l’hora que tots prenguem consciència del problema del canvi climàtic i intentem trobar-hi solucions, perquè com veieu –i això només és un cas- hi tenim molt a perdre.
Des del punt de vista etnològic, el riu Ebre i el seu delta constitueixen un món d’una enorme riquesa cultural. Centrant-nos en la cultura marítima i fluvial, que és l’objecte d’aquest bloc, a la part alta del riu i dels seus afluents hi trobem tot el món dels raiers i del transport de la fusta des de la muntanya fins al mar. Des de Mequinensa i per tot el curs inferior del riu s’estén el món dels llaguters i del transport de mercaderies a bord dels llaguts, que feien el camí de sirga. Llaguts i muletes són les barques pròpies de l’Ebre, algunes de les quals s’han conservat fins avui i encara naveguen. A més d’aquestes embarcacions específiques, al delta s’hi practiquem també sistemes de pesca ancestrals adaptats a l’entramat de canals i llacunes. Per tot plegat el delta de l’Ebre constitueix un territori molt ric en tota una sèrie de sabers, usos i costums, íntimament lligats a aquella terra. I sense la terra que li serveix de base, aquesta cultura també està condemnada a desaparèixer.
Una manera d’acostar-se a les terres de l’Ebre i a la seva gent és a través de la literatura. Per mi hi ha dos escriptors imprescindibles que han fet d’aquest riu l’escenari principal de la seva obra: Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902), autor de “Terres de l’Ebre”, i Jesús Moncada (Mequinensa, 1941), autor de “Camí de sirga”. A través d’aquestes dues magnífiques novel·les reviureu un món ja desaparegut; un món que, en el seu espai natural, sembla abocat a quedar submergit sota les aigües del mar.
