Encontro d'O Freixo 2013

Tornar a Galícia sempre em fa molta il·lusió. La primera vegada que hi vam anar de vacances, l’any 2001, quan encara no estava ficat de ple en tot aquest món de les embarcacions tradicionals, ja en vaig tornar enamorat. Recordo que aquella vegada em van fascinar les pedres, la cultura pètria, per dir-ho així, de Galícia: els cruceiros i els blasons a les façanes de les cases antigues; les pedres amb poders màgics, com la Pedra dos Cadrís i la Pedra de Abalar, de Punta da Barca, a Muxía, o la Pedra da Serpe de Corme; i també les creus de pedra en memòria dels mariners desapareguts al mar, que es veuen als penya-segats de la Costa da Morte. Pedres carregades d’història i d’històries. Pedres que tenen relació amb cultes màgics i religiosos ancestrals, en una amalgama de mites celtes i d’espiritualitat cristiana, impregnada de la influència de l’apòstol Santiago, que s’escampa per tots els racons de Galícia.  I, naturalment, vaig tornar d’aquell primer viatge absolutament seduït per la potència del mar i la seva l’omnipresència en la vida gallega. No conec la Galícia rural, però és evident que el mar hi té un pes que no té a Catalunya; i no només com a recurs econòmic de primer ordre, sinó com a substrat cultural. Galícia és una cultura marítima i marinera; Catalunya, amb prou feines. I la cultura marítima que encara es conserva a casa nostra costa molt de veure a simple vista. A Galícia, aquesta cultura la veus, la toques, la vius: forma part de l’entorn i de la vida dels gallecs.

Els vaixells hissen les veles a la cerimònia inaugural (Foto: J. Sol)

Aquell primer contacte amb Galícia, però, va ser més intens amb la terra, la cultura i el paisatge, que amb la seva gent. Els lligams amb els gallecs vindrien més tard. Després, l’any 2005, vam tornar a Galícia per participar en el l’Encontro de Cambados, en què Catalunya n’era la convidada d’honor. I allà es van establir els vincles mariners i afectius amb els primers amics gallecs. Vincles que des de llavors no han parat de créixer i d’enfortir-se. Els blogs i les xarxes socials han contribuït molt a aquesta coneixença mútua i a escurçar distàncies, mantenint-nos informats de tot el que fem uns i altres, tant en l’àmbit personal com associatiu. Moltes de les persones que vaig conèixer primer per Internet, després les he pogut conèixer personalment en els successius encontros en què he participat: Cambados 2005, Muros 2009 -on es va fer una trobada de bloguers de tema marítim que va afavorir aquesta coneixença-, Carril 2011 i O Freixo 2013, aquest estiu.

És difícil dir quin ha estat millor o pitjor, perquè, per un motiu o altre, tots han tingut coses bones. És cert que la crisi s’ha fet notar en les dues últimes edicions, però potser més en la participació que en els aspectes organitzatius. En Víctor Fernández, el president de la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial, ens va comentar que a O Freixo hi havia bastants vaixells associatius grans, que porten força tripulació, i que això havia fet disminuir l’assistència d’embarcacions petites. També cal tenir en compte que venir dels punts més allunyes de Galícia per mar és una despesa considerable en combustible que no tothom pot assumir. En qualsevol cas, per mi, el gran al·licient dels encontros és poder retrobar una sèrie d’amics i coneguts –de Galícia i d’altres llocs-, conèixer en persona aquells amb qui estic en contacte per Internet i navegar amb ells. I a O Freixo es va donar tot això.

Les embarcacions tradicionals van tornar a omplir la ria de Muros-Noia (Foto: J. Sol)

Redescobrint la dorna

D’entrada, he d’agrair immensament la generosa acollida dels amics de Lajareu por Barlovento, amb en Jesús Cadaveira al capdavant, que ens van inscriure a l’encontro com a tripulants de les seves embarcacions. I de fet ho vam ser, perquè un dia vam sortir a navegar amb la dorna Moura i, l’endemà, amb la Insuabela. El meu bateig en dorna va tenir lloc a Muros 2009, també a bord de la Moura, amb en Jesús fent-me de “padrí”, per dir-ho així. En una de les entrades del blog dedicades a aquell encontro ja vaig deixar constància de la meva admiració per les qualitats marineres de la més popular de les embarcacions tradicionals gallegues. La Insuabela és una dorna de nova construcció, que respon a les necessitats de Lajareu de disposar d’una embarcació gran, segura i confortable per a la navegació en grup, fer cursets d’iniciació, etc. Amb aquesta finalitat li han posat un aparell més còmode, manejable i no tan tècnic com el d’una dorna clàssica. La Insuabela porta eixàrcia fixa, amb estai i dos obencs per banda, tensats amb bigotes, i aparella major cangrea i floc. Vaig tenir el plaer de dur la canya i, efectivament, és una embarcació molt marinera, equilibrada i gens ardent, fàcil de portar i que transmet molta seguretat. Així, doncs, després d’haver navegat novament en dorna, en les aigües de la Ria de Muros-Noia, em reafirmo en allò què vaig escriure el 2009: la dorna ho té tot per fer feliç un mariner.  

Al timó de la dorna Insuabela (Foto: Marta Salomó)

La dorna Insuabela, gran, segura i confortable (Foto: Mar Rey)

Descobrint els galeons

Si Muros 2009 va ser per mi el descobriment de la dorna, O Freixo 2013 ha estat el descobriment dels galeons. Diria, fins i tot, que el galeon ha estat el vaixell-estrella d’aquest encontro. Aquestes antigues embarcacions de treball dedicades al transport de mercaderies per la costa gallega s’han convertit en les més vistoses de la flota tradicional. Per les dimensions del buc –entre els 8 i els 12 metres- i l’envergadura de l’aparell –major cangrea i dos flocs- es fan veure de lluny i omplen el paisatge de qualsevol trobada. Com a embarcació associativa, el galeon és ideal, perquè és segur i pot embarcar molta gent. En aquests últims anys, n’han entrat uns quants en servei, ja sigui recuperats i restaurats, com l’RH Uno, de nova construcció, o com l’Illa de Cortegada, amb els quals vaig navegar a O Freixo. 

El que més em va sorprendre del RH Uno és que pertany a una associació de veïns. El vaixell és propietat de l’associació veïnal A Ostreira, de la parròquia d’Abelleira, a Muros. M’ho va explicar un dels patrons del vaixell, en Joaquin Fabeiro, a qui vaig tenir el gust de conèixer personalment després d’haver-hi contactat via Facebook. Animats per la construcció de la buceta Abelleira, buscaven una embarcació més gran. Finalment, a Cambados van trobar un vell galeon de 12 metres, que van comprar i restaurar durant prop de quatre anys, per a utilitzar-lo com a veixell-escola, entre altres funcions. En la seva web expliquen tot el procés.  

L'RH Uno, de l'associació de veïns A Ostreira (Foto: J. Sol) 

Durant l’encontro d’O Freixo vam navegar a bord de l’RH Uno, juntament amb en Jesús Cadaveira i la seva família. Realment és un vaixell ideal per fer sortides en grup, perquè té una coberta àmplia i còmoda, una maniobra molt senzilla i dóna molta seguretat. En Jesús i jo vam fer de proers i ens vam ocupar de les escotes dels dos flocs en les successives virades. Em va semblar que era un vaixell força maniobrable, sobretot tenint en compte el poc vent de feia. En alguna virada calia ajudar una mica a passar la proa aquarterant un dels flocs, sense més dificultats. Va ser un bon primer tast de geleon, però el plat fort me’l prendria l’endemà, a bord de l’Illa de Cortegada, de l’associació Rompetimons, de Carril. El vaixell es va començar a construir el 2008 i es va avarar l’agost del 2010, però no va estar a punt per navegar fins el maig de 2012.  Fa 11 metres d’eslora, però hagués dit que en feia 3 o 4 més. Si més no, des de popa i amb la canya a la mà es veia molt més gran! Una canya, per cert, enorme. Totes les canyes de les embarcacions tradicionals gallegues són molt grans, en comparació amb els arjaus de les nostres barques. A principi trobes canya per tot arreu i et fa nosa, però quan t’hi acostumes trobo que dóna molta sensació de solidesa i de seguretat. Va ser molt divertit portar l’Illa de Cortegada, sobretot quan tens una tripulació que, al crit de “anem a virar!”, sap perfectament què s’ha de fer i actua com un sol home.  La tarda que vam sortir, el vent era molt canviant en alguns racons de la ria i podia rolar 45º quan t’acostaves a terra. Això requeria estar molt atent per a no quedar-te desventat i aturar el vaixell. Però el Cortegada responia molt bé i aconseguíem fer-lo virar amb molt poca arrencada. Ja dic, un vaixell fantàstic; i jo, encantat de la vida, és clar, i molt agraït a la gent de Rompetimons per aquesta deliciosa navegada.

Amb en Jesús Cadaveira, fent de proers al RH Uno (Foto: Marta Salomó)

Al timó del galeón Illa de Cortegada, tota una experiència (Foto: Marta Salomó)

L’última sortida de l’encontro d’O Freixo la vam fer amb la magnífica dorna “Sara O”. Bé, no és una dorna pròpiament dita; és un iot de nova construcció, amb línies semblants a les de la dorna. És el què en el món dels vaixells clàssics en diuen “esperit de tradició”. El seu propietari, l’Avelino Ochoa, ja ens havia convidat a navegar-hi a l’encontro de Carril, després d’haver-nos conegut al Saló Nàutic de Barcelona. És a dir que, una vegada més, vaig poder gaudir de la bellesa i les qualitats marineres de la “Sara O”. Quan vam sortir hi havia marea baixa i això ens obligava a fer virades constants per mantenir-nos dins del canal navegable marcat per balises i evitar els bancs de sorra. Després, a la tornada i a prop ja del port, el vent va començar a fer rolades de 180º que van deixar molts vaixells clavats en un punt. Nosaltres, gràcies a l’electrònica –que també té els seus avantatges-, vam poder detectar bé cada rolada i maniobrar en conseqüència, aprofitant cada alè d’aire per arribar a port. Entremig, vam gaudir d’un bon ventet que ens va permetre navegar fins passada l’illa de A Creba, i poder admirar la bellesa de la Ria de Muros-Noia. Ens va cridar l’atenció veure esplèndides platges de sorra blanca insòlitament buides un diumenge de juliol al matí, cosa que sempre ens sorprèn molt als catalans, perquè, en aquesta època, a les nostres platges no s’hi cap. Al mig de la ria ens vam creuar amb el vaixell del fotògraf Ricardo Grobas, excel·lent retratista de la costa gallega i cronista gràfic de la seva vida marinera, que ens va seguir una estona i va fer unes magnífiques fotos de la “Sara O”, que conservarem com a record de la navegada.

La Sara O, un iot clàssic amb línies de dorna (Foto: Ricardo Grobas)

Tradició i modernitat en un mateix vaixell (Foto: Ricardo Grobas)

Marxar d’un encontro sempre és una mica trist perquè, encara que t’ho hagis passat molt bé, deixes enrere uns quans amics a qui, probablement, no tornaràs a veure fins al cap de dos anys. Però aquesta vegada el nostre viatge a Galícia es va poder allargar uns quants dies més, amb estades a Santiago i Vigo, on hi tenim bons amics. Entre una visita i l’altra vam passar per les platges de Lariño i Carnota, unes immenses extensions de sorra blanca, aigües transparents i poquíssima gent. Impressionants! També ens vam aturar a Ézaro, als peus del Monte Pindo, i ens vam endinsar en la desembocadura del riu Xallas, fins al salt d’aigua d’uns 40 metres d’alçada que corona el tram final del riu. És un lloc d’una gran bellesa natural, amb boscos arran de mar i ple de racons arrecerats d’aigües encalmades, on hi avaren petites embarcacions, al costat de l’esquelet d’alguna vella barca abandonada des de fa molts anys, cobert de molsa. Corregeixo: “era” un lloc d’una gran bellesa... A primers de setembre la zona del Monte Pindo va ser calcinada per un incendi forestal devastador, que va reduir a cendres els paisatges que veieu en aquestes fotos. Molt trist, tot plegat.

Una platja impressionant als peus del Monte Louro (Foto: J. Sol)

La desembocadura del riu Xallas a O Ézaro (Foto: J. Sol)

I encara vam tenir temps que fer una escapada a la Costa da Morte i recórrer la pista de terra que va de Camariñas a Camelle, passant pel cementiri dels anglesos, on hi reposen els nàufrags del Serpent. Les vistes des del Cabo Vilano i de les platges verges i feréstegues que hi ha en aquest boci de costa crec que són de les més boniques de Galícia; si més no, de la Galícia que coneixem, perquè encara ens en queda molta per descobrir. Però això serà en propers encontros.

Paisatge espectacular de Costa da Morte, amb el far de Cabo Vilano al fons (Foto: J. Sol)

En aquest enllaç a Flickr hi trobareu el reportatge fotogràfic de l'encontro d'O Freixo amb una cinquantena de fotos.

Vaixells tradicionals i política

L’Estat francès enllesteix un projecte de reglament específic per als vaixells tradicionals que té per objectiu ajudar a resoldre les dificultats financeres de les associacions per mantenir les seves embarcacions. Aquest reglament permetrà que aquests vaixells puguin embarcar més passatgers en determinades manifestacions nàutiques. La notícia, publicada dimarts al diari digital francès Ouest France, es refereix a la flota bretona, però no deixa clar si és extensiva a la resta del país.

El digital cita el senador socialista François Marc, segons el qual les associacions  que gestionen, exploten o són propietàries de vaixells tradicionals, no tenen els mitjans per finançar la reparació i manteniment de les seves flotes, cosa que preocupa al govern. “Com pot ajudar, l’Estat –es pregunta aquest polític-, a la supervivència de les embarcacions tradicionals, veritable patrimoni de la història marítima local?” Doncs mitjançant el projecte que està acabant d’enllestir la direcció d’afers marítims francesa, que permetrà que aquests vaixells puguin embarcar més passatgers en les seves sortides. L’Estat, però, no concedirà subvencions específiques per al funcionament d’aquesta estructura. 

Poder augmentar el passatge pot ser una font d'ingressos extra
per al manteniment d'un vaixell tradicional

La notícia dóna exemples concrets d’entitats i vaixells amb dificultats financeres, que fan moltes de les feines de reparació de les seves embarcacions a base de voluntaris. Però sovint l’envergadura i el cost d’aquestes feines supera les estimacions inicials. I si a això s’hi afegeixen les despeses d’explotació y manteniment, més d’un vaixell s’ha de quedar a port sense poder sortir. Fins i tot alguna entitat ha estat a punt de fer fallida per falta de liquiditat.

Per fer front a les despeses, les associacions recorren a les administracions locals, ajuntaments i consell regional, amb l’objectiu d’obtenir subvencions. El problema és que per obtenir aquestes ajudes, primer cal fer la feina i després enviar les factures. Però si l’associació té problemes de tresoreria, no pot avançar aquests diners. L’Estat francès ja ha dit que, de subvencions, ni parlar-ne; i que la solució és posar en marxa nous reglaments, com aquest de poder embarcar més passatgers en determinats esdeveniments, sempre tenint en compte uns criteris de seguretat específics. Segons l’Estat, aquestes noves regles han de permetre que els armadors puguin augmentar els seus recursos.

Us sona aquesta pel·lícula? Segurament us deu sonar tota la part que fa referència a les dificultats de les nostres associacions per mantenir les embarcacions col·lectives, sobretot si són grans. El cos anual de manteniment, assegurança, amarrament, revisions, etc., sol ser elevat. I no diguem si s’han de fer reparacions d’una certa envergadura. En això devem ser bastant iguals que els francesos. Però la part de la pel·lícula que segur que no us sona de res és que un polític, senador en aquest cas, s’interessi per les dificultats financeres de la flota d’embarcacions tradicionals i es plantegi què pot fer l’Estat per conservar aquest patrimoni. Aquí no conec cap polític que s’hagi compromès públicament amb aquesta qüestió i hagi fet alguna cosa al respecte.  Potser n’hi ha algun, però jo no el conec. Aquí hi ha associacions que tenen convenis signats amb els seus respectius ajuntaments, que els asseguren uns diners anuals per anar tirant. Però ara, en plena crisi i en època de retallades, aquestes ajudes també s’han vist reduïdes; en canvi, les despeses de les entitats continuen sent les mateixes. 

Les despeses de reparació d'un vaixell com el Sant Ramon poden
 representar un problema econòmic greu per qualsevol entitat  

Fins i tot, últimament assistim a un cas vergonyós, com el que afecta a la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial i els Encontros de Galicia, que veuen amenaçada la seva continuïtat a causa de la negativa de l’Ajuntament de Vilagarcía de Arousa d’assumir els seus compromisos econòmics amb l’organització de l’últim encontro celebrat a Carril. És lamentable que un dels festivals marítims més importants, no ja d’Espanya, sinó d’Europa, que té una repercussió enorme en el sector de les embarcacions tradicionals, se’n pugui anar a l’aigua perquè un ajuntament no vol pagar els 21.000 euros que havia dit que pagaria! Però d’això ja en parlaré en una propera entrada, perquè es mereix un tractament a part.

Personalment, no soc partidari que tot s’hagi de subvencionar. La cultura de la subvenció i dels subsidis crea molt vicis i, sovint, arbitrarietats. El diner públic s’hauria d’invertir en aquelles activitats que reverteixen en la ciutadania i que contribueixen a generar riquesa. Però aleshores el que ha de fer l’Estat és donar facilitats, permetre que la gent, les associacions i, fins i tot, les petites empreses puguin treballar i, com a mínim, cobrir despeses. Que és el que ha fet, en aquest cas, la direcció d’afers marítims de França: posar en marxa un reglament per a les embarcacions tradicionals que permeti, a les associacions que les gestionen, obtenir més ingressos a través de la seva explotació. Aquí tots sabem què passa quan algun particular, associació o petita empresa, intenta armar un vaixell tradicional per a fer sortides de tipus cultural, o de contacte amb la natura, o com a vaixell-escola. Doncs que si pretén embarcar més de dotze passatgers, se’l considera buc de passatge i li cau a sobre tot el pes de la normativa i de la burocràcia de l’administració de marina espanyola, que pot fer que trigui anys a obtenir els permisos per poder operar; i assumint, en molts casos, unes despeses enormes que acaben fent inviable el projecte. Per l’Administració els vaixells de fusta són un problema, una cosa tronada que no interessa, una nosa, i tot són entrebancs i pals a les rodes. 

Fa un parell d’anys, tot el sector dels vaixells històrics i les embarcacions tradicionals a Espanya –amb l’adhesió de Museus, clubs nàutics i d’altres organismes marítims- es va posar d’acord per elaborar i presentar una esmena a la nova Llei General de Navegació Marítima, que en aquell moment s’estava tramitant al Congrés dels Diputats. L’esmena pretenia dotar aquests vaixells d’un estatut jurídic propi i demanava la creació d’un reglament específic que en regulés el seu funcionament. Al principi l’esmena va comptar amb el suport dels principals partits amb representació parlamentària, però la cosa no va passar d’aquí. L’última legislatura socialista va deixar aparcada la tramitació de la nova Llei de Navegació i ara l’esmena deu dormir en els llimbs del Congrés espanyol. No em consta que cap diputat ni cap senador espanyol hagi fet seva l’esmena, ni tan sols que s’hagi manifestat “preocupat” públicament per la conservació del nostre patrimoni marítim. Ni tampoc no em consta –i tant de bo m’equivoqui!- que cap organisme de l’Estat prepari cap reglament o normativa a favor de les embarcacions tradicionals.  Em fot molt haver de reconèixer una vegada més que Espanya és diferent.

Muros 2009: les navegacions

El divendres 10 de juliol van començar les navegacions a l’encontro de Muros. Jo venia amb el propòsit de satisfer un vell desig: sortir en dorna. Vaig enamorar-me d’aquesta embarcació la primera vegada que en vaig veure navegar una, a la trobada de l’Escala de l’any 2003. Esbelta i proporcionada, la dorna és una embarcació d’una gran bellesa, malgrat els materials senzills amb què està feta. Una bellesa natural, feréstega, que em recorda la d’aquelles “noies de dent lluminosa i de geniva fresca”, com deia en Josep Pla, que no necessiten maquillatges ni adorns de cap mena per resultar poderosament atractives. Seduït per la dorna des del primer moment, vaig alimentar el meu desig en successives trobades: la “I Festa de la Mar” de Cadaqués, el “I Encuentro Marengo” de Màlaga, i l’encontro de Cambados 2005; però no em vaig atrevir a anar més enllà de veure-les navegar. A Muros, en canvi, estava decidit a fer el pas. D’entrada, havia rebut dues invitacions per navegar en dorna, una d’en Suso Cadaveira, de Lajareu por Barlovento, per sortir a la seva Moura; i una altra d’en Lino Prieto, dels Amigos da dorna Meca, per sortir amb la Meca. Al menjador, els companys de taula feien broma dient-me que m’hauria d’apuntar les invitacions per navegar en una llibreteta, com feien antigament les noies amb els seus carnets de ball, on s’apuntaven les sol•licituds dels nois que les volien treure a ballar. Ja tenia, doncs, un parell de “balls” compromesos que esperava atendre l’endemà mateix.

Però vet aquí que la tarda abans, en una plaça de Muros, ens vam trobar tota la colla basca d’Albaola i, després d’una càlida salutació, em van convidar a sortir l’endemà amb l’Ameriketatik. Conec aquesta embarcació des de la primavera de 2004, quan diversos representants d’associacions catalanes, balears, de la Federació gallega i de Portugal ens vam reunir a Pasai Donibane, a Guipúscoa, amb la gent d’Albaola per parlar de la possible constitució d’una Confederació Ibèrica del Patrimoni Marítim i Fluvial. Els nostres amfitrions ens van ensenyar la drassana Ontziola i ens van convidar a sortir a remar amb la seva embarcació insígnia, l’Ameriketatitk, una rèplica d’una trainera de pesca del segle XIX, construïda als Estats Units i regalada a Euskl Herria pels bascos residents en aquell país. Guardo molt bon record d’aquella sortida a rem pel port de Pasaia fins a mar obert i tornada a vela. Després em retrobaria amb la gent d’Albaola al Festival del Mar del Fòrum 2004, a Cambados 2005 i al primer Espai Marina Tradicional. Em feia, doncs, il•lusió el retrobament amb els bascos i tornar a sortir amb la històrica Ameriketatik, i vaig acceptar la invitació. Se m’estava començant a girar feina...

En Xabier Agote dóna instruccions als remers acabats de reclutar. (Foto: Marta Salomó)

Divendres, a quarts d’onze del matí, l’únic moviment que es veia pels pantalans del port de Muros era el dels bascos al voltant de les seves embarcacions, l’Ameriketatitk i l’Arditurri. Segons el programa, la “Regata a vela e remo” començava a les 11 en punt. Però a aquella hora les úniques embarcacions que s’havien presentat a la línia de sortida eren les dues basques i cap més. A bord de l’Ameriketatitk hi havia una tripulació internacional formada per un català, un mallorquí, un francès, un nord-americà i uns quants bascos, tripulants habituals. Per posar una mica d’ordre a aquell cafarnaüm, en Xabier Agote, el patró, ens va donar unes ràpides nocions de vocabulari nàutic basc-espanyol: estribord, babord, cia, boga, etc. Però amb això no n’hi ha prou per aconseguir que sis parells de rems vagin alhora i, al principi, els novells teníem alguns problemes per sincronitzar les nostres palades amb les dels remers experimentats: allò semblava un ball de bastons! El patró renegava i donava ordres alternativament en basc, francès, anglès i espanyol. Només li faltava treure un fuet i començar a repartir estopa entre aquella xusma amb problemes de psicomotricitat que en mala hora se li havia acudir embarcar.

L’Ameriketatik sortint del port de Muros.

En algun moment que no recordo –prou feina tenia a evitar que el meu rem no piqués amb el davant o el de darrera- es va donar la sortida a la regata: tres voltes a un triangle marcat per tres balises, amb una cenyida i dos llargs. Els trams de cenyida el vam fer a rem perquè, segons el patró, “navegar a vela contra el vent es antinatural”; i només vam hissar les veles per fer els llargs. La primera volta va sortir fatal. Els novells no anàvem prou compassats amb els rems; i alhora d’hissar les veles, com que no teníem ni idea de com anava l’aparell, ens vam fer un embolic considerable. El patró ens maleïa en set idiomes des de la popa d’aquella babel flotant, mentre la marineria intentàvem aclarir aquell garbuix de veles, caps i rems que teníem per tot arreu. Finalment, el mateix patró va haver de posar ordre a la maniobra i vam aconseguir hissar les veles. Jo em vaig autoassignar ocupar-me del puny d’amura de la major, que anava amarrat en un dels bancs i s’havia de deslligar cada vegada que canviàvem la vela de banda.

A la segona volta, la cosa va anar molt millor. Vam aconseguir bogar tots alhora i compassadament. Bogar té música; té un ritme que marquen el “xof-xof-xof” de les pales entrant a l’aigua i la respiració dels remers. Quan agafes aquest ritme, que el patró va cantant, tot va com una seda i només cal seguir-lo sense distreure’s. Ritme i, sobretot, bogar amb l’esquena ben dreta o t’exposes a una lumbàlgia de cavall. Quan tothom boga alhora i l’Ameriketatik agafa embranzida, es pot mantenir una bona velocitat, sense haver de treure el fetge per la boca, i es fa força camí. Aquesta segona volta, la trinqueta i la major van pujar amunt de seguida i la trasluchada entre un llarg i l’altre també va sortir força bé. Això ens va permetre recuperar-nos de l’esforç i tornar a agafar el rem amb ganes.

A la trainera basca no li van faltar voluntaris per remar. Amb barret i ulleres fosques,
l’amic Jaume Amengual. (Foto: Amiga Atlántica)

Amb aquest entrenament, la tercera volta va ser un passeig triomfal. Vam completar el recorregut abans que ningú i vam llençar uns quants crits de victòria. El patró ens va felicitar efusivament i tots ens vam sentir molt bascos, fins i tot els que no ho som. Ja érem un equip! En Cèsar, el mallorquí, va treure unes cerveses fresques d’una nevereta que portava i les va repartir entre la marineria, contribuint a augmentar el clima d’eufòria que regnava a bord. Però per algun motiu que se’m va escapar, a l’hora del repartiment de trofeus, els tres primers llocs se’ls van emportar els bots de vela llatina de Cartagena. Encara no entenc que vam fer malament. Però a banda d’això, va ser una navegada estupenda, de la qual me’n vaig endur un bon record i un parell butllofes a les meves delicades mans d’oficinista.

Per fi navego en dorna!

A la tarda hi havia anunciada la sortida “Proa á illa da Creba”, que es un illot de la ria de Muros i Noia, situat davant d’Esteiro, destí final de la navegació. Havia quedat amb en Suso Cadaveira, de l’associació Lajareu por Barlovento, per sortir amb la seva dorna, la Moura. Per fi podria provar una d’aquestes embarcacions! I, a més, en quedaria constància videogràfica, perquè en Bocixa, reporter del digital “A Nosa Terra”, es va embarcar amb nosaltres per fer una entrevista al Suso i, de passada, gravar-me tres preguntes a mi, tot i que no estava previst.

En Suso i jo aparellant la Moura abans de sortir. (Fotos: Amiga Atlántica)

Vam sortir de Muros amb una faixa de rissos agafada per anar més tranquils. Malgrat la reducció de vela, la Moura caminava molt lleugera, deixant una estela molt fina a popa. De seguida vaig poder comprovar dues de les grans qualitats veleres de la dorna, derivades de les formes del buc: la capacitat per cenyir i, sobretot, la resistència a l’escora. De tant en tant carregava alguna ratxa que ens feia escorar lleugerament, però només calia seure a la regala de barlovent i l’embarcació es posava dreta al moment. Acostumat al meu bot de formes arrodonides, que de seguida fica la regala sota l’aigua i t’obliga a fer banda con en una embarcació de vela lleugera, la dorna em va semblar molt estable lateralment. El dia abans, n’havia vist una navegant amb molt més vent, amb una parella i un nen a ford, que la controlaven perfectament i sense gaire esforç. En aquest sentit, em va semblar una embarcació força segura. Guapa d’aspecte i amb l’ànima velera, la dorna ho te tot per fer feliç un mariner.

Embarcació familiar. Pensava que a bord d’aquesta dorna només hi anava una parella,
però si amplieu la foto, veureu que també hi ha un nen a bord.

Aviat vam haver de fer la primera virada i en Suso em va donar instruccions: deixar anar la drissa de la banda on estava amarrada, arriar una mica la vela per poder passar-la a l’altra banda del pal, canviar la drissa de banda, hissar quan el patró m’ho digués i amarrar. Mentrestant, ell passaria l’escola i la vela per davant del pal. Dit així, la cosa pot semblar complicada, però la veritat és que la maniobra va ser molt ràpida i gairebé no vaig tenir temps d’adonar-me’n que ja navegàvem amurats a l’altra banda. “Una virada de regata!”, va dir en Suso; i a continuació em va passar la canya: uaoh!

La canya de la dorna es molt gran; una bona palanca per fer anar un timó que es fica cap a sota de la quilla i que, a més de servir per controlar el rumb, també fa d’orsa. El timó anava molt suau i gairebé no calia fer força. Això vol dir que l’embarcació anava ben equilibrada. Jo vigilava en tot moment la relinga de barlovent per evitar que la vela agafés vent per sotavent i es posés a la mala, cosa que ens podria fer trabucar. Però la vela llatina també té aquest “problema” i ja estic avesat a vigilar el caient de proa amb un ull i el rumb amb l’altre. Però aquesta vegada jo estava més pendent de la vela que del rumb, i en Suso també estava més pendent de l’entrevista que li feia en Bocixa i d’anar contestant les seves preguntes, que de vigilar per on anàvem. El cas és que, durant una bona estona, ens vam oblidar del lloc on havien d’anar. Fins que, en un moment donat, em vaig adonar que hi havia unes roques a proa... Vaja, que se’ns estava acabant la ría! De sobte, va aparèixer una zodiac de l’organització i els tripulants, que ja ens deurien veure estavellats contra les roques, ens van indicar per senyes que viréssim cap al centre de la ría. Així o vam fem i llavors ens vam adonar que la resta de la flota ja era prop de Creba, mentre que a nosaltres ens caldria fer un parell de bordos per arribar-hi.

La Mar, l'Amiga Atlántica del bloc "Una mirada a la Ría de Vigo", també va provar la dorna.

A causa d’aquesta distracció vam arribar a Esteiro dels últims. Al port hi havia força públic, i un grup de música tradicional animava l’ambient, que era d’allò més festiu. Vaig saltar a terra i em vaig dirigir a la llotja on m’havien dit que donaven begudes fresques. I allà vaig tenir una grata sorpresa: qui repartia les begudes era en Moncho Bouzas, del bloc “Singradura da relinga”, a qui coneixia virtualment des de feia mesos i a qui esperava conèixer personalment. Em va fer tanta il•lusió que ni tan sols vaig trobar calenta la cervesa calenta em va oferir. No era culpa seva: unes quantes tripulacions van passar pel bar abans que jo i van acabar amb les reserves de begudes fresques. Vam xerrar una estona fins que el port es va anar buidant i va arribar el moment de tornar cap a Muros. Encara vaig tenir temps de fer quatre fotos abans d’embarcar a la Moura on en Suso ja ens esperava impacients. Tornàvem a ser els últims de sortir, però no teníem cap pressa. Feia una tarda esplèndida i la tornada a Muros va ser una delícia.

Embarcacions al port d’Esteiro i tornant cap a Muros. Al fons l’illa d’A Creba.

Aquí teniu el reportatge d’en Bocixa, per a “Anosaterra Diario”, que recull alguns dels moments viscuts aquella tarda.

Entre la navegada del matí amb l’Ameriketatik i la sortida de la tarda amb la Moura, aquella nit vaig caure rodó. L’endemà al matí m’esperava una sortida amb una altra dorna: la Meca.

De la Meca al racú

Dissabte, abans de les 11, ja era al pantalà preparat per embarcar. Però a la Meca no hi havia ningú. L’embarcació es gronxava suaument, adormida, com sospitava que ho deurien estar els tripulants en aquell moment. De fet –m’ho dirien després- a la coberta de proa n’hi havia un clapant. El cas és que anaven passant els minuts, tots els vaixells es preparaven per salpar i, dels tripulants de la Meca, ni rastre. Veient que si no m’espavilava em quedaria a terra, vaig mirar d’enrolar-me en el racú A Oleira, de Asociación de Marineros Artesanales y Deportivos San Miguel de Bouzas, on també hi anaven la Mar i en Tin. En Braulio, el patró, va comptar quans érem i em va dir que podia sortir amb ells.

Magnífica estampa del racú A Oleira amb tot el drap. (Foto: Marta Salomó)

M’agraden molt aquests vaixells amb aparell de balandre –una major cangrea i dos focs- com el racú i el galeón. Trobo que són l’embarcació perfecta per a una associació: segurs, fàcils de maniobrar, amb capacitat per a força tripulació... uns vaixells escola magnífics per a iniciar-se en la navegació tradicional. En Braulio em va deixar la canya i, tot i que feia poc vent, vam passar per entremig d’unes quantes batees, maniobrant sense dificultat. Quan vam arribar a port estaven fent la recreació d’una descàrrega tradicional de sardina, que la podreu veure en el vídeo de l’encontro de l’entrada anterior.

En Braulio es lamentava que, per culpa d’una patent en mal estat, l’obra viva estava molt bruta i
l’Oleira caminava poc. Tot i això, va ser un plaer portar-lo. (Fotos: Amiga Atlántica)

La tarda de dissabte el programa era força atapeït: a les 17 hores, sortida de la navegació “Proa a Monte Louro. Varada en San Francisco”. I a les 20 hores, el tan esperat “Encontro blogueiro” on per fi coneixeria personalment molts dels companys blocaires, blogueiros o bloggers, com preferiu, amb qui feia temps que tenia relació per Internet. Calia, doncs, afanyar-se. Aquesta vegada la tripulació de la Meca era a bord i em van convidar a embarcar. Després s’hi afegirien dues noies, una mare i una filla de Coruña i un portuguès. Poc temps després de sortir de port el patró em va passar la “megacanya” de la Meca. Quin llamp de canya! Els dits amb prou feines m’arribaven per envoltar-la amb la mà i calia agafar-la amb les dues mans. Aquesta vegada tenia l’experiència del dia anterior amb la Moura, tot i que la Meca deu fer un parell de metres més. El timó també anava força suau, però el que em va deixar al•lucinat va ser l’angle de cenyida de la Meca. El patró m’anava dient “orsa, orsa més”. I jo ho feia convençut que es desventaria d’un moment a l’altre o perdria velocitat, però ni una cosa ni l’altra! Amb un ull vigilava l’”equip de vent” –una cinta de plàstic lligada a la drissa- i amb l’altre la relinga de barlovent per no posar-me a la mala. En un moment donat vaig veure que el catavents indicava un angle del vent aparent tan tancat que semblava que vingués de proa: impressionant!

Estic segur que la Meca deixaria enrere més d’un vaixell modern. (Foto: Marta Salomó)

Amb aquest facilitat per cenyir vam avançar moltes embarcacions que havien sortit abans que nosaltres i vam ser dels primers d’arribar a la platja de San Francisco. Allà ens vam picar amb un bot de regates de Cartagena, un pura sang de la vela llatina. Els teníem a barlovent i m’hi vaig anar a costat fins a tenir-lo a uns pocs metres per la proa. Llavors vaig orsar, tallant la seva estela, per deixar-lo a sotavent nostre. Ell va orsar una mica, però anava a la mala i suposo que tampoc no les tenia totes amb aquella bèstia que li venia a sobre. Jo vaig continuar orsant fins a situar-me a barlovent seu i llavors, abans de quedar-me desventat, vaig tornar a rumb i el vam passar. Naturalment es tracta de dues embarcacions molt diferents i no es poden comparar, però el petit exercici tàctic va servir per posar de manifest les prestacions i maniobrabilitat de la Meca que, repeteixo, em van deixar impressionat.

Una llanxa de l’organització ens va venir a dir que no podíem entrar a la platja de San Francisco. Per tant, vam haver de virar i tornar cap a Muros; però el vent va anar caient pel camí i vam arribar al pantalà a les vuit del vespre, just per saltar a terra i córrer cap a l’Encontro blogueiro. Però d’això ja en parlarem a la propera entrada.

En definitiva, per a mi, les navegacions de Muros 2009 van ser memorables. Us deixo unes quantes fotos més que vaig fer des de la Meca. I trobareu un extens reportatge fotogràfic en aquest àlbum de Flickr.

(Continuarà)

Muros 2009: la inauguració

Reportatge de Bocixa i Raquel Rei per a "Anosaterra Diario".

S’ha dit que Muros 2009 és el millor encontro de tots els que s’han fet fins ara, i també que marcarà un abans i un després en aquesta mena d’esdeveniments. Segurament; era el meu segon encontro després de Cambados 2005 i no ho puc comparar. Però, indiscutiblement, el “IX Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia” va ser tot un èxit. 129 embarcacions procedents de diversos llocs de la península i d’altres països, 693 navegants inscrits, amb les seves famílies, i uns 3.000 visitants, van convertir la vila de Muros en la capital espanyola de la cultura marinera i de les embarcacions tradicionals, del 9 al 12 de juliol. De tota manera, les xifres no expliquen el millor d’aquest encontro: el magnífic ambient d’amistat i companyonia entre els participants, la bona acollida dels muradans i la seva implicació en l’esdeveniment, la qualitat del programa, l’organització perfecta i altres aspectes que aniran sortint en aquestes cròniques.

Vaig arribar a Muros a bord de l’Alefriz, amb la Mar i el Tin, el dijous al migdia, tal com explico en l’entrada anterior. Després de fondejar –els pantalans del port estaven reservats a les embarcacions tradicionals-, vam desembarcar amb el bot auxiliar. A terra ja ens esperava la Marta, amb els nostres tiquets per dinar i sopar a la carpa de les tripulacions durant els quatre dies: 8 àpats, 20 € per persona, i barra lliure d’aigua i cervesa! La carpa de les tripulacions l’atenia un grup nombrós de voluntaris, nois i noies amb una samarreta groga, que servien el menjar i les begudes amb diligència i amabilitat. També s’ocupaven de la caseta de recepció i prestaven altres serveis organitzatius. Crec que la feina dels voluntaris va ser un dels elements importants que va contribuir a l’èxit d’organització de Muros 2009.

A la carpa ens vam trobar amb l’Anna i en Toni, companys de moltes altres trobades, que venien de Barcelona, i vam començar a prendre-li el pols a l’encontro. Després d’un dia i mig de navegació i de menjar fred, el dinar va entrar la mar de bé. I també tots els àpats dels dies posteriors, sobretot després d’una bona navegada. El menjar, suficient, variat i ben elaborat, també es mereix una bona nota.

Dinar a la carpa de les tripulacions (Foto: Lino Prieto)

Després de dinar la Marta i jo ens vam instal•lar en un hostal que ens va facilitar l’organització, també a preu d’encontro. Pels inscrits hi havia allotjament gratuït al pavelló esportiu, però una ja te una edat -o dues!- i demana certes comoditats a l’hora de viatjar. Per tant, tret del cost del desplaçament, participar en els encontros de Galícia és més barat que quedar-se a casa! O, com a mínim, força assequible. Després d’una bona dutxa per treure’m la salabror de dos dies al mar –gran invent això del bany a l’habitació!- i de canviar-me la roba encartonada per una de més presentable, vaig córrer cap a la carpa dels museus per assistir a la inauguració oficial de l’encontro.

La consellera del Mar fent el discurs inaugural (Foto: Amiga Atlántica)

Van parlar l’alcalde de Muros, Domingos Dosil; el president de la FGCMF, Víctor Fernández; el president del comitè organitzador, Manuel García Sendón; i la consellera del Mar de la Xunta, Rosa Quintana; no recordo exactament en quin ordre. El que em va cridar més l’atenció de l’acte, del qual n’informava “La Voz de Galicia”, va ser el suport de la Xunta a Muros 2009, expressat per la senyora Quintana en el seu discurs inaugural. La consellera del Mar va dir que el suport a aquesta mena d’iniciatives culturals i de recuperació del patrimoni marítim per part del Govern gallec “representa avançar en la millora de la valoració social d’aquest mitjà dur i hostil”. Quintana va destacar la necessitat de conservar el passat mariner com una manera de potenciar i encarrilar el futur de la pesca a Galícia. També va manifestar la seva intenció de posar en marxa l’elaboració d’un inventari d’embarcacions tradicionals i d’impulsar l’establiment de punts d’amarrament per a aquestes embarcacions. I va acabar reiterant el suport de la Conselleria del Mar a tots els col•lectius i organitzacions que fan tasques de recuperació etnogràfica marítima “perquè no desapareguin oficis com el de mestre d’aixa o formes com les dels vells galeons que carregaven a les nostres ríes”. “Estem decidits –va afegir la consellera- a retornar la il•lusió al mar de Galícia”.

Ostres! Reconec que, si jo fos gallec, hauria aconseguit il•lusionar-me! Ho dic perquè mai no he sentit a cap governant català fer unes declaracions així. D’acord que a Catalunya el mar no té el pes econòmic, social i cultural que té a Galícia. Però dubto que aquí hi hagi cap polític amb capacitat de govern que tingui el patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals entre les seves preocupacions. Dubto molt que les declaracions de la consellera Quintana les fes de cara a la galeria i per quedar bé. Em consta que la Xunta sempre a donat suport a la FGCMF, subvencionant els encontros i altres activitats relacionades amb la cultura marítima, a banda del partit que governi. Suposo que aquí encara ens queda molta feina per fer, a totes les persones, associacions i entitats relacionades amb el patrimoni marítim, fins arribar a tenir el pes i la presència que aquest moviment té a Galícia.

Inaugurat oficialment el “IX Encontro de Embarcacions Tradicionais de Galicia”, la sirena del vapor Hidria Segundo va traspassar l’aire de la tarda i totes les embarcacions que hi havia a port van hissar les veles alhora, com un vol de coloms espantats. Quin espectacle! Els pantalans es van omplir de públic que volia veure de prop tantes embarcacions diferents. Entre la gent hi havia dones que anaven vestides d’època, suposo que com les dones dels mariners antigament. Pels carrers del poble en veuria moltes més i també alguns homes. Durant quatre dies l’ànima marinera de Muros va sortir al carrer. Ho explica amb detall i amb la sensibilitat que el caracteritza el mariner muradà Manuel Caamaño en el seu bloc "Homes de pedra en barcos de pau".

Muros, seu permanent?

La FGCMF la va encertar de ple quan va escollir Muros com a seu del “IX Encontro de Embarcacions Tradicionais de Galicia”. Comptaven amb la bellesa de la ria i d’aquesta vila marinera, i amb tot el seu valor patrimonial. En aquest sentit, l’escenari ja era difícilment superable. Però no sé si es podien imaginar la resposta dels muradans, que es van implicar massivament en el repte d’omplir de contingut aquest escenari i de vestir-lo de gala per a l’ocasió. Van ser uns amfitrions magnífics.

Era una delícia passejar per Muros durant aquests dies i veure molts carrers i places decorats amb motius mariners i, en alguns casos, amb autèntiques peces de museu, com embarcacions, estris de pesca, eines de mestre d’aixa, sistemes per conservar el peix, com un assecador de congres... En un d’aquests carrers guarnits amb xarxes i aparells de pesca, va sortir una senyora d’una casa i es va dir que pertanyien a la seva família, que sempre s’havia dedicat a la pesca, i ens va explicar què era cada cosa i per a què servia. Hi havia ganes d’explicar-se i de mostrar amb orgull tot aquest patrimoni que, des de fa uns quants anys, s’ha anat recuperant i posant en valor. Molts comerços exhibien també els aparadors decorats per l’ocasió, posant de manifest aquesta resposta favorable i massiva a l’esdeveniment que tenia lloc davant de casa seva. Crec que aquest alt grau d’implicació ciutadana va ser també una de les claus de l’èxit de Muros 2009.

Parlant amb una persona molt propera a la direcció de la FGCMF em comentava la possibilitat que els encontros, ja consolidats, deixin de ser itinerants i passin a fer-se en una seu permanent, com es fa a Brest i Douarnenez. D’aquesta manera s’evitaria haver de començar de zero cada vegada. Doncs bé, al cap d’uns dies, un amic gallec ficat en aquest món em dia que ja es parlava de Muros com a seu permanent dels encontros d’embarcacions tradicionals de Galícia. Penso que seria una magnífica seu i permetria consolidar una marca, com la dels dos certàmens francesos. Però suposo que, en aquests moments, parlar de tot això és fer volar coloms i ja hi haurà temps de veure cap a on evoluciona aquest abans i després de Muros 2009.

Una de les instal•lacions dels carrers de Muros que més em van cridar l’atenció va ser la d’aquest assecador de congre que hi havia en una plaça. El muntatge anava acompanyat d’un vídeo que explicava tot el procés de preparació i assecat d’aquest peix. No sé si és el mateix que he trobat remenant per Internet. Diria que no perquè em fa l’efecte que aquell mostrava imatges antigues en blanc i negre. Però us el deixo igualment, perquè és un magnífic testimoni d’una petita indústria pesquera artesanal que gairebé ha desaparegut. El documental, realitzat per Ricardo Llovo el 2005, es titula “Secando ao vento do mar”.

Déu n’hi do per ser el primer dia d’encontro! Divendres i dissabte els dedicaria a navegar, amb la trainera basca Ameriketatik, de l’associació Albaola; amb la dorna Moura, per invitació de l’amic Suso; amb el racú A Oleira, de la Asociación de Marineros Artesanales y Deportivos San Miguel de Bouzas; i amb la dorna Meca, de l’associació Amigos da dorna Meca, per gentilesa de l’amic Lino Prieto. Però això ja us ho explicaré en la propera entrada.

(Continuarà)