25 anys del retorn de la vela llatina a Catalunya

Aquest mes es compleix el vint-i-cinquè aniversari de la primera trobada de vela llatina a Catalunya, que es va fer a Sant Feliu de Guíxols el 28 de juny de 1986. La trobada, que va reunir una dotzena de barques, entre catalanes i franceses, marca l’inici del moviment de recuperació de la vela llatina i d’aquest tipus d’embarcacions tradicionals a casa nostra. Però la llavor de tot aquest moviment s’havia plantat uns quants anys abans a la Catalunya Nord. Amb motiu dels vint-i-cinc anys de la trobada de Sant Feliu, en Vicente García-Delgado, pioner de la vela llatina a Catalunya, m’ha fet arribar un article escrit expressament per a l’ocasió, en què explica les seves impressions i vivències d’aquella trobada històrica. Però, abans d’entrar-hi, situem-nos...

La vela llatina té més de dos mill anys d’història i va ser l’aparell tradicional de les nostres embarcacions de treball, dedicades a la pesca i al transport de cabotatge, fins ben entrat el segle XX. L’arribada del motor i la irrupció del ferrocarril i del transport per carretera van representar un cop mortal per a les embarcacions de vela; i aquelles que no es van poder adaptar els nous temps van desaparèixer o van quedar abandonades a les platges, quan van deixar de ser útils als seus armadors. A Catalunya la vela llatina havia desaparegut completament. Però a mitjans dels 70, a l’altra banda dels Pirineus, va començar un moviment de recuperació d’aquell aparell que es va anar estenent per aquesta banda del Mediterrani i arriba fins als nostres dies.

Tot va començar per iniciativa d’un grup d’amics de Cotlliure, al Rosselló, que van decidir restaurar unes quantes barques de pesca, supervivents de l’època de la vela, i fer-les tornar a navegar. Les primeres embarcacions d’aquest grup pioner van ser la Fraternité i la Francis, construïdes a Banyuls els anys 20. Després s’hi afegirien la Ideal, la Libre Penseur, la Victor Hugo i la Troke B, també de principis del segle XX. Posteriorment vindrien les barques Joseph, del Barcarès, Jean-Jacques Rousseau, de Cotlliure, i Jean Marie. Aquesta primera flota va esperonar la recuperació i restauració d’antigues embarcacions de treball per a usos més lúdics, amb un enfocament cultural i etnològic. 

Amb aquesta base es va constituir l’Association Voile Latine de Collioure, presidida per Clovis Aloujes, propietari de la Francis, un llaüt de sardinals de 1928, que va participar en les campanes de pesca de la sardina i de l’anxova al golf de Lleó fins als anys 70. Abandonada a la platja rossellonesa de Sant Cebrià, Aloujes la va comprar als propietaris l’any 1975, la va reparar i la va fer navegar amb el nom de Santa Espina, en honor de la famosa sardana. De la mà del seu nou armador, la Santa Espina es va convertir en una embarcació emblemàtica del moviment de recuperació de la navegació tradicional a vela llatina, i ho continua sent en l’actualitat.

Amb la Santa Espina com a estendard, Clovis Aloujes va acudir a tots aquells indrets del golf de Lleó on calgués donar un impuls a aquest moviment de difusió del patrimoni marítim. I animat per aquest esperit, el 28 de juny de 1986 es va presentar a Sant Feliu de Guíxols amb la Santa Espina i altres barques de la Catalunya Nord, per participar en la “I Diada de la Vela Llatina”, la primera trobada “oficial”, per dir-ho així, que es feia a Catalunya. De tota manera, ja feia uns quants anys que algunes embarcacions franceses participaven, a Cadaqués, en regates de caràcter local amb altres barques d’aquesta població. Fins que el 1988, coincidint amb la celebració del Mil·lenari de Catalunya, es va fer la “I Trobada de Vela Llatina de Cadaqués”, que va reunir 25 embarcacions, i és la més antiga de les que es fan actualment.

Primera trobada de Cadaqués el 1988. (Arxiu V.G.D.)

El 1990, a causa de la proximitat dels Jocs Olímpics del 92 i de la necessitat de donar nous usos a la zona portuària de la ciutat, neixia l’associació Barcelona fes-te a la mar. L’entiat va posar en marxa una escola de mestres d’aixa, una de vela llatina i una de rem. De la seva drassana van sortir diverses rèpliques d’embarcacions tradicionals, com les muletes Mare Nostrum i Dunia, els caros de rem Barceloneta i Icària, que va ser l’embarcació que va portar la flama olímpica a l’antic port grec d’Empúries durant els Jocs del 92. I entre 1992 i 1993 es van recuperar els llaüts Far de Cabrera i Far de Formentera. A partir d’aquests anys la vela llatina va arrelar per tot el litoral català i van començar a proliferar les trobades. El 93 es van fer les des de Calella i Barcelona; el 94, la de Calafell; el 95, les de Port de la Selva, l'Escala i Torredembarra; el 96, les de Sitges, Palamós, Tarragona i Cambrils; i el 97 les del Garraf, Llançà i Badalona. En total es van arribar a organitzar tretze trobades incloses en el calendari de la Coordinadora de Vela Llatina. Aquesta entitat, formada pel conjunt d’associacions catalanes, seria l’encarregada de marcar les dates dels diversos esdeveniments relacionats amb la vela llatina a partir de 1995. Després aquesta tasca l’assumiria L’Estrop. I en els últims anys el relleu l’ha agafat la FCCPMF, que engloba diverses associacions de tot el litoral.

La Santa Espina, protagonista del moviment de
recuperació de la vela llatina. (Arxiu V.G.D.)

L’any 1995 es va produir un altre fet transcendent en la història del moviment: en Clovis Aloujes va cedir la Santa Espina a quatre socis, Pere de Prada, Tomàs Moret, Joan Pareras i Albert Guardila; i juntament amb l’embarcació els va traspassar també la torxa de la recuperació de la vela llatina i del patrimoni marítim flotant de casa nostra. Les diverses edicions del “Viatge dels sardinals” són fruit d’aquest compromís heretat amb l’embarcació de mantenir el patrimoni flotant viu i actiu, i de fer-lo arribar a la població. Ben aviat la Santa Espina, juntament amb els sardinals Sant Elm de Cadaqués i Notre Dame de Consolaltion i Espèrance, de la Catalunya Nord, recorreran la costa catalana transmetent aquest missatge, i arribaran a Cambrils per participar en la trobada que el farà per Sant Joan, pràcticament per les mateixes dates d’aquella ja històrica trobada de Sant Feliu de fa vint-i-cinc anys. Sens dubte és un bon motiu de celebració.

Navegant de Cotlliure a Sant Feliu. Juny de 1986. (Arxiu V.G.D.)

Recuerdos de la trobada de Sant Feliu 86

Vicente García-Delgado

Este año se cumplen los 25 años de la “I Diada de la Vela Llatina” de Sant Feliu de Guíxols, que fue el antecedente de este tipo de encuentros que hoy celebramos espontáneamente y que se han extendido por toda la costa catalana. Muchas han sido las poblaciones costeras que siguieron su ejemplo; unas han seguido celebrándolas anualmente, otras cada dos años y unas pocas ya lo han dejado. Yo tuve la suerte de poder acudir y participar de un modo privilegiado en la “trobada” de Sant Feliu, ya que hacia 1978 conocí a Clovis Aloujes, de Colliure, el cual me invitó a participar a bordo del llaüt Santa Espina, como tripulante fijo, en diversas regatas por el golfo de León. Por eso, cuando diez años más tarde llegó la invitación dels Amics de la Mar de Girona, Club Náutico de Sant Feliu, Confraría de Pescadors de Sant Feliu y el propio Ayuntamiento para assistir a la “I Diada de la Vela Llatina”, no dudé que aquella primera “trobada” podría ser un acontecimiento.

Mis recuerdos siguen unas imágenes que todavía tengo grabadas. Salimos de Colliure a la luz de la luna, con los fanales de petróleo encendidos y colocados en la “cameta”, para ayudarnos a situar a todos los componentes de la expedición durante la travesía. En total éramos una media docena de embarcaciones de la “Association des Amis de la Mer et des Eaux”, de Banyuls de la Marenda, y de la “Association Voile Latine”, de Colliure. Al llegar delante del Cabo de Creus el viento todavía no había hecho su aparición y había una niebla que nos impedía ver la costa, aunque escuchábamos resonar los toques de sirena del faro, hoy día inexistente. Fuimos acercándonos con precaución, tocando los cuernos de caracola para situar nuestras posiciones. Este concierto sonoro resonando contra las paredes invisibles me impresionó, especialmente cuando por arte de magia pude ver la isla Encalladora y el Cabo de Creus, que aparecieron de un modo fantasmal a banda y banda, junto con los primeros rayos de sol, como si una puerta se nos abriera espontáneamente frente a la proa.

Abans de la primera trobada, barques franceses i catalanes
navegaven juntes a Cadaqués. (Arxiu V.G.D.)

Al poco entró una ligera brisa matinal de componente norte, que nos permitió abrir velas y navegar con portantes, para  llegar a mediodía frente a Sant Feliu, que estaba lleno de espectadores deseosos de ver nuestras evoluciones. Primero fuimos a saludar a los organizadores y a tomar un aperitivo, para luego ir a inaugurar una exposición de antiguas fotos de vela latina. Más tarde estuvimos realizando todas las maniobras que quisimos, ya que hacía poco viento y no había peligro de pasar entre otras embarcaciones que acudían a ver las maniobras en primera línea.

A la mañana siguiente emprendimos el retorno, esta vez con un gregal declarado, lo que nos hizo poner motor y los trajes de agua. A medida que fueron pasando las horas, el viento fue rolando y por la tarde pudimos poner vela y pasar por delante de Cadaqués, donde habíamos quedado con Luis Zendrera, frente al Cucurucú, y pudimos navegar juntos durante un tiempo, quedando en vernos durante el invierno y hablar de sus proyectos. Llegamos a Colliure al atardecer, casi con la puesta de sol, lo que me permitió ver esa población con toda su belleza expuesta, destacando la muralla del castillo y la torre faro de su entrada, formando un conjunto con su Iglesia. Desde ese día supe que me había comprometido definitivamente con la vela latina y empezó un viaje iniciático por nuestras costas, tomando nota y dibujando todo lo que veía e intentando rellenar huecos a los diversos interrogantes que se me iban planteando y que quedaron plasmados en el libro “Nuestra vela latina” de Editorial Juventud.

Com a manifestació d'una cultura pròpia, les primeres trobades
tenien un fort component de reivindicació nacional. (Arxiu V.G.D.)

Uno de los precursores en utilizar la vela latina como vela de recreo fue Luis Zendrera, que junto a otros compañeros de la asociación Amics de la Vela Llatina de Cadaqués, acudieron a Sant Feliu y se quedaron impresionados al ver navegar a media docena de embarcaciones de unos 9 o10 m. de eslora, y realizar una serie de maniobras delante de la costa, a modo de exhibición, ya que ellos seguían navegando en Cadaqués con sus pequeñas barcas. Ese primer encuentro tuvo sus frutos dos años más tarde ya que, con ocasión de celebrarse el Milenario de Catalunya (988-1988), Cadaqués cogería la antorcha de las “trobades”, y desde entonces se han venido celebrando ininterrumpidamente. El próximo més de agosto tendrá lugar la vigésimocuarta edición.

Ese invierno acudí a Cadaqués para tomar medidas a varias embarcaciones. Cerca de S’Arenella me acordé de Luis y, sin previo aviso, me presenté en la cala, donde había varios bussis. Luis al vernos acudió enseguida para enseñarnos  el llaüt Peix Viu, el bussi Carmen, el Abili y la “barca d’encesa” Lola, que ya estaba en seco, de la cual me enamoré a primera vista. Años más tarde, entre 1992 y 1995, la empecé a restaurar junto con Francisco Oller y David Zendrera, en homenaje a Luis, que había fallecido súbitamente. Hoy en día está declarada como BIC (bien de interés cultural) y ha sido donada al Museo Marítimo de Barcelona, por ser la última “barca d’encesa” que nos queda. Este sistema de participación ha servido para evitar, por ahora, la desaparición de muchas de estas barcas y esperemos que la gente sepa valorar lo que tiene y se responsabilice de un patrimonio vivo y participativo -ya que no siempre han de ser las instituciones las que asuman toda la responsabilidad-, y se evite que desaparezcan en el olvido.

Cartell del segon viatge dels sardinals. El
quart arribarà a Cambrils. (Arxiu V.G.D.) 

Espero que Cambrils sepa recoger la antorcha de este aniversario, ya que de nuevo la Santa Espina, ahora en manos de los Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, y otras barcas como el Sant Elm, y las francesas Notre Dame de Consolation y Espèrance navegaran haciendo la ruta de los sardinales para participar en la trobada de Cambrils, que deseo que sea todo un éxito de participación.

Nits de lluna plena i patrimoni marítim

Amb un títol tan suggeridor com “Nits de lluna plena”, el Museu Marítim de Barcelona, va iniciar dijous passat, a bord del pailebot Santa Eulàlia, una sèrie de tertúlies al voltant de les embarcacions històriques, amb l’objectiu d’intercanviar experiències i recollir diversos punts de vista sobre el món del patrimoni marítim flotant. Hi va assistir una vintena de persones procedents de diversos sectors: l’àmbit de les associacions, les embarcacions tradicionals, els museus, la marina mercant, l’administració marítima, el dret marítim i el patrimoni cultural. Jo vaig tenir l’honor i el plaer de ser-hi convidat. I dic el plaer perquè xerrar de vaixells amb una colla d’experts, tot prenent un vas de vi, a la coberta d’un veler com el Santa Eulàlia, en un vespre de primavera, és una experiència molt agradable. Vaig prendre quatre notes del que es va dir, que va ser molt, i ara un en faig cinc cèntims des del meu punt de vista.

L’Elvira Mata, directora tècnica del MMB, va començar explicant que aquestes tertúlies volen ser una continuació del debat iniciat durant la “Jornada tècnica sobre embarcacions històriques”, que va tenir lloc el novembre passat al Museu Marítim, però en un entorn més obert i distès. En aquest mateix blog hi trobareu un resum de les diverses ponències d’aquella jornada. El MMB va elaborar també un document amb les conclusions de la jornada, que va repartir entre els participants a la tertúlia i que podeu consultar a través d’Scribd.

Embarcacions catalogades

Però... què ha passat des de la “Jornada d’embarcacions històriques”? Elvira Mata va citar la catalogació com a “bens singulars” de dues embarcacions històriques, la Lola i la Santa Espina, que d’aquesta manera assoleixen un primer nivell de protecció dins del Patrimoni Cultural Català. I va afegir que el Museu Marítim de Barcelona serà l’entitat encarregada d’elaborar l’informe tècnic necessari perquè una embarcació pugui ser declarada bé singular o bé cultural d’interès nacional (BCIN). És bo saber què aquest informe, que és vinculant, l’emetrà una entitat implicada amb les embarcacions històriques i no un organisme aliè a tot aquest món, cosa que podria generar algun contrasentit. D’alguna manera ja passa cada vegada que el Santa Eulàlia, un vaixell declarat BCIN, vol sortir d’aigües espanyoles per anar a França, per exemple. En aquest casos cal demanar permís a Madrid, com si es tractés d’un quadre o qualsevol altra peça catalogada del patrimoni cultural cedida a un museu estranger, posem per cas. No deixa de ser un contrasentit que a un element mòbil per naturalesa com és un vaixell se li apliquin normes pensades per a elements estàtics, com pugui ser un quadre o qualsevol obra d’art exhibida en un museu. Sembla, doncs, que en aquest camp de les embarcacions històriques catalogades encara hi ha força feina a fer, si el que es vol és que sigui un patrimoni viu i actiu.

La Santa Espina, embarcació catalogada.

L’esmena, a la Conferència del Dia Europeu del Mar

Una conseqüència de la “Jornada tècnica sobre embarcacions històriques” que pot tenir força transcendència en el futur, és l’elaboració de l’esmena a la nova Llei General de Navegació Marítima, que s’està tramitant al Congrés dels Diputats. Els partits polítics amb representació parlamentària van presentar aquesta esmena a la Comissió de Justícia del Congrés, però no sembla pas que la llei s’aprovi durant l’actual legislatura. Mentrestant, es va engegar una campanya pro esmena que compta amb el suport d’un munt d’associacions, entitats, empreses i, fins i tot, d’uns quants ajuntaments. El Museu Marítim de Barcelona ha recollit el testimoni de l’esmena i ha engegat diverses accions en aquesta direcció. D’una banda, conjuntament amb el Museo do Mar de Galicia, s’han creat dos grups de treball per redactar un manifest en favor d’un estatut jurídic propi per a les embarcacions històriques i tradicionals, que serveixi de base per a desenvolupar el reglament pel qual s’haurien de regir aquestes embarcacions, tal com ja avançava temps enrere el blog “Espai Marina Tradicional”. Aquest manifest es farà públic en el marc de la Conferència del Dia Europeu del Mar que es celebrarà a Gijón del 18 al 21 d’aquest més. L’European Marítim Heritage participarà en aquesta conferència i els dos museus ja s’hi ha posat d’acord per a presentar el manifest, sota el paraigües de l’EMH.

Per altra banda, el MMB es va posar en contacte amb la Direcció General de la Marina Mercant per posar-la al corrent de totes aquestes accions, amb la idea de tenir-la com a aliada. I també es va aconseguir que la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat adquirís el compromís de fer arribar el manifest a Patrimoni de Madrid.

Per a l’especialista en Dret Marítim Jaime Rodrigo, present a la tertúlia, aquestes són petites passes, però molt necessàries de cara a situar la gestió del nostre patrimoni marítim, especialment el patrimoni flotant, a nivell europeu. Cal recordar que Rodrigo va fer una de les ponències més interessants de la “Jornada tècnica sobre embarcacions històriques” del novembre passat. Fins i tot m’atreviria a dir que va ser l’espurna que va encendre la metxa de l’esmena a la nova Llei General de Navegació Marítima, en una acció conjunta d’àmbit estatal sense precedents.

Proposta trencadora

En Joan Santolària, de l’empresa “Tela Marinera”, que gestiona el Rafael, va fer una de les intervencions més trencadores de la reunió. Va dir que cal trobar una manera diferent de visualitzar el patrimoni marítim de com ho hem fet fins ara. I va proposar donar al patrimoni –les embarcacions, en aquest cas- un caire reivindicatiu. Segons Santolària, avançarem si posem traves i problemes a l’Administració; però si només ens veuen com uns romàntics, no avançarem. “Vull convertir-me en un problema”, va afegir. Òbviament no es tracta de bloquejar ports amb barques de vela llatina, sinó de pensar accions que tinguin més ressò social que una simple trobada.

Es va parlar d’una caravana d’embarcacions tradicionals, com la CaraMed francesa. I en Roger Marcet, director del MMB, va apuntar que potser es podria aprofitar la navegació commemorativa del vintè aniversari del programa “Thalassa”, per fer alguna acció reivindicativa. Aquesta navegació, que es fa amb el Santa Eulàlia, comença el proper 6 de juny a Portvendres i acaba el dia 20 a Sant Carles de la Ràpita, amb escales a Port de la Selva, Roses, Palamós, Arenys de Mar, Vilanova i la Geltrú, Tarragona i l’Ametlla de Mar. En cada etapa es faran diversos actes relacionats amb el mar i el patrimoni marítim, algun dels quals podria servir, efectivament, per donar a conèixer la situació del patrimoni marítim i els problemes que l’afecten. Cal pensar-ho i dedicar-hi temps i energies, uns ingredients dels quals el sector –al menys el de les embarcacions- no va gaire sobrat, malauradament.

Els vaixells històrics, presents al Dia Europeu del Mar.

La seguretat

També es va parlar de seguretat. En Miquel Borillo, promotor de la recuperació del jakt noruec Anne Dorothea, rebatejat com a Far Barcelona, va defensar la seguretat com un element vital i ineludible en les embarcacions històriques. De fet, no crec que ningú s’oposi a la seguretat; però diria que cal trobar maneres específiques d’implementar-la en aquesta mena de vaixells. I ara per ara l’Administració no és gaire sensible a la singularitat d’aquestes embarcacions. Però en Borillo va afegir que el vaixells escola han aconseguit un reconeixement especial dins del conveni SOLAS. En Vicente García-Delgado es va referir a la dificultat d’aplicar la reglamentació en matèria de seguretat a les embarcacions experimentals, com ara la rèplica d’una embarcació antiga, i va defensar que es puguin mantenir certes embarcacions tal com eren antigament i amb el mateix ús que tenien.

I també es va parlar d’altres coses que no vaig apuntar. Jo mateix em vaig referir a la negativa de l’Ajuntament de Sant Pol de Mar a treure les barques de la platja com a condició per rebre la bandera blava, de la qual en parlo en l’entrada anterior. Ho acabava de sentir per ràdio mentre anava a la reunió i em va semblar que era una bona notícia; una aposta ferma i decidida per part d’una administració local cap al patrimoni marítim. I vaig pensar que potser és un símptoma que la percepció social cap a aquest patrimoni comença a canviar. Segurament algunes d’aquestes qüestions tornaran a sortir en futures tertúlies. La següent “Nit de lluna plena” coincideix amb “Palamós, terra de mar”, els dies 28, 29 i 30 de maig. Allà hi serà el Santa Eulàlia per acollir novament els tertulians. Però aquesta vegada, a petició del Museu de la Pesca de Palamós, es parlarà de la meteorologia al mar.

Visita a l’escar de Roses

El cap de setmana passat vaig visitar per primera vegada l’escar del port de Roses des que Drassanes Despuig en té la concessió. A banda d’una neteja general de les instal•lacions, poques novetats s’hi podien observar, ja que encara no disposaven d’alguns serveis bàsics per començar a funcionar amb normalitat. Allà hi vaig trobar unes quantes embarcacions conegudes.

Entre les embarcacions en sec hi havia el Sant Ramon, el vaixell de l’associació Bricbarca de Vilassar de Mar, al qual se li està fent un treball de reparació important, com es pot veure en les fotos que il•lustren aquesta entrada. El vaixell presentava greus problemes de podridura que afecten l’orla, alguns punts del trancanell i dels escalamots, i també algunes traques del folre. Una part de les peces afectades ja s’ha tret i, en el cas del folre de l’obra viva, s’han substituït per llates d’iroko. Sorprèn que, al cap de només cinc anys de la restauració del Sant Ramon, el vaixell presenti aquest grau de deteriorament. Sembla que la causa és la utilització de fusta de mala qualitat per part de l’antiga empresa Drassanes i Escar de Roses que, entre els anys 2003 i 2004, va fer els treballs de remodelació d’aquest antic quillat de pesca, construït al Campello (Alacant) el 1904, per transformar-lo en una embarcació de vella llatina, amb aparell de barca de mitjana.

Una reparació d’aquesta envergadura ha de ser un entrebanc important per una associació no lucrativa com Bricbarca, no només pel cost de l’obra, sinó també, en aquest, pel temps que l’embarcació està aturada. El Sant Ramon navega tot l’any, mogut per una seixantena de voluntaris, i participa en trobades i activitats marítimes diverses, algunes de les quals proporcionen ingressos que reverteixen en el manteniment del vaixell. El canvi d’empresa concessionària de l’escar de Roses ha fet que la durada dels treballs s’allargui més del compte, però esperem que el vaixell estigui llest per a l’inici de la temporada que aviat començarà. 

El Sant Ramon a l’Alguer

Una de les activitats d’aquesta propera temporada que la gent de Bricbarca es planteja per participar-hi amb el Sant Ramon és la travessia commemorativa del 50è aniversari del “Viatje del Retrobament”, entre Catalunya i l’Alguer. El 26 d’agost de 1960, el creuer Virginia de Churruca fondejava al golf de l’Alguer amb 139 passatgers dels Països Catalans, acompanyats de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Aquest viatge va ser acollit amb grans festes pels algueresos i constitueix una fita de les relacions entre Catalunya i la comunitat sarda. Doncs aquest any se celebra el 50è aniversari del Retrobament i es preparen molts actes culturals que començaran a la ciutat de l’Alguer i tocaran diverses ciutats de Catalunya, València, el Principal d’Andorra i França. I un d’aquests actes seria una travessia per mar, aquest estiu, com la que es va fer fa cinquanta anys, amb la Moreneta a bord, en què hi prendria part el Sant Ramon. I de moment no en sé res més. Si algú de vosaltres té més informació sobre aquest esdeveniment, li agrairia que la compartís. De tota manera, quan s’acosti la data ja en parlaré més extensament.

La Santa Espina a Seta

A més del Sant Ramon, a l’escar de Roses també hi havia el Sant Isidre, pendent de la reparació d’una via d’aigua a través de la botzina de l’hèlice. L’última vegada que hi vam navegar, de Premià de Mar a Roses, el "xivato" de la bomba de sentina, avisava amb més freqüència del compte. Descoberta l’avaria, suposo que el més aconsellable era treure el vaixell de l’aigua, perquè si fallava la bomba, corria perill d’enfonsar-se. Això és el que li va passar, segons em van explicar, a la Farigola, el llaüt de Calella de Palafrugell, que sembla que es va enfonsar a Palamós, a causa de la nevada del passat dia 8. L’embarcació va ser rescatada i ara és a l’escar de Roses, on caldrà posar-la a punt, però no semblava gaire malmesa. 

Sardinals cap a Menorca 2009 (Foto: V. García-Delgado)

La seva germana gran, la Santa Espina, també és a l’escar de Roses, passant l’hivern. El sardinal de Calella protagonitzarà una activitat molt interessant el proper estiu: una exposició itinerant entre la Catalunya de les dues bandes dels Pirineus i l’illa de Menorca, que expliqui gràficament com són i com naveguen els llaüts de sardinal i les vivències que aporta la seva navegació. L’origen d’aquesta exposició arrenca de la travessia “Sardinals cap a Menorca 2009”, que es va fer l’estiu passat, entre el Port Bo de Calella i Fornells, en què hi van participar els sardinals Notre Dame de Consolation (el Rosselló), Espérance (la Camarga), Sant Elm i Santa Espina (l’Empordà). El viatge tenia com a objectiu posar de manifest la importància d’aquestes activitats de cara a la conscienciació de la societat cap a la recuperació dinàmica del patrimoni marítim. Doncs bé, l’exposició que es prepara per al proper mes de maig recorrerà les poblacions de Seta, Perpinyà, Palafrugell i Ciutadella. Dins d’aquest itinerari, la Santa Espina participarà en els actes del festival “Escale à Sète – Fête dels Traditions Maritimes”, que tindrà lloc en el primer port de pesca francès del Mediterrani del 28 al 30 de maig. La navegada inclou remuntar un petit tram del Canal del Midi, accedint per Narbona fins a Mandirac, per visitar les drassanes on es fan els treballs de recuperació del pailebot Miquel Caldentey, construït a Palma l’any 1916. Més endavant us ampliaré la informació sobre totes aquestes activitats.

L’Äran ja té els pals!

I ara una notícia que no té res a veure amb l’escar de Roses: els amics de “Veles e Vents” m’han fet arribar unes fotos de la col•locació del pals del seu vaixell, la goleta sueca Äran (1903), que va tenir lloc el cap de setmana passat a Sant Carles de la Ràpita. Com canvia un veler amb l’arboradura! Sense pals és com un cos mutilat, un ocell sense ales, una criatura desproporcionada i feixuga. En canvi, amb els pals agafa un aire esvelt, harmoniós i equilibrat. Aviat el traslladaran al port d’Alguadolç a Sitges i la intenció és que comenci a navegar aquest estiu. Tant de bo! En qualsevol cas, és una bona notícia veure com la flota de vaixells tradicionals va creixent dia a dia, i més si es tracta d’embarcacions com l’Äran, destinades a divulgar entre la ciutadania la cultura marítima i la navegació tradicional.

L'Äran arborat i alguns detalls de la coberta (Fotos: Veles e Vents)

La “Lola” i la “Santa Espina”, dues barques singulars

 

La Lola, a la Trobada de Vela Llatina de Cadaqués 2005 (Foto: Quico Despuig)

Des del desembre passat, el patrimoni marítim flotant de Catalunya compta amb dues embarcacions catalogades com a “bé singular” del Patrimoni Cultural Català. Són dues barques de vela llatina, centenària una, la Lola, i amb 81 anys de mar l’altra, la Santa Espina. Aquestes dues barques, juntament amb el pailebot Santa Eulàlia, són els únics vaixells catalogats, tot i que aquest últim ho està en una categoria superior, per dir-ho així: la de bé cultural d’interès nacional o BECIN. De fet, la Lola, també ho serà quan passi a ser propietat del Museu Marítim de Barcelona, com ho són la resta de peces del museu.

 

Resolució per la qual s'inclou la Lola en el 

Catàleg del Patrimoni Cultural Català.

La Lola és un “llaüt del foc”, dels que antigament s’utilitzaven en la pesca de l’encesa, un sistema de pesca comunal que es practicava a la zona del Cap de Creus des de l’època medieval. L’encesa es feia de nit i consistia en atraure les moles de peix blau, mitjançant unes teies enceses a dins d’una mena de graella o fester que el llaüt del foc duia a popa, per fora de la barca. El peix es concentrava sota la llum i els pescadors, vogant a poc a poc, feien entrar la mola dins d’una cala. Llavors, el llaüt gros, que era el que duia l’art, encerclava la mola amb la xarxa, un extrem de la qual havia quedat a terra. Un cop envoltada la mola, l’altre extrem de la xarxa es portava també fins a terra, mentre la barca del foc sortia fora de l’art. Acabades aquestes operacions, els pescadors recuperaven la xarxa amb el peix a dins, estirant dels dos extrems des de la platja. Els llocs de pesca dins de les cales i l’ordre dels torns per pescar es sortejaven entre les diverses companyies de l’encesa. Era un sistema de pesca molt reglamentat i en tenim un testimoni magnífic en el llibre de les “Ordinacions de la pesquera de la vila de Cadaqués”, que recull les normes i pactes que regulaven l’ús comunal d’aquesta mena de pesca durant els segles XVi i XVII. Aquí teniu el reportatge de Frederic Rahola “La pesca a l’encesa”, publicat a “La Vanguardia” l’agost de 1889.

 

La Lola navegant per Cadaqués (Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

La Lola és l’única supervivent de la seva espècie: l’última barca de l’encesa. Va ser construïda l’any 1906 a Roses, pel mestre d’aixa Pere Guitard Pujol, que també feia velers, barques de mitjana i tota mena d’embarcacions de pesca. El primer armador va ser Estilià Sala, propietari d’una fàbrica de salaons i de diverses companyies de l’encesa, formades cada una per un llaüt gros i dues barques del foc, que li servien per abastar de peix la seva indústria. La Lola va pescar fins als anys 40 i després es va utilitzar com a embarcació d’esbarjo fins que la van vendre l’any1970. Als anys vuitanta la barca ja no es feia servir i s’estava deteriorant, fins que la família Zendrera se’n va fer càrrec. Llavors, un membre d’aquesta família, juntament amb Francisco Oller i Vicente García-Delgado, els dos autors de “Nuestra vela latina”, van posar en marxa un projecte de restauració integral de la barca als tallers de “Barcelona, fes-te a la mar”. Tres mil hores de feina, repartides en tres anys, i l’ús dels mateixos materials i de les mateixes tècniques de construcció artesanal de l’època, van deixar la Lola igual com era quan pescava a l’encesa. Al número 4 de la revista “Argo”, dins de la secció “Fusta de bona lluna”, hi trobareu un article més extens, del mateix Vicente, explicant la història de la seva estimada Lola.

 

Restauració de la Lola als tallers de "Barcelona, fes-te a la mar". 

(Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

La desaparició prematura de Quico Oller va fer que en Vicente García-Delgado quedés com a únic dipositari de la barca. Des de llavors l’ha mantingut en perfecte estat de revista, com vam poder comprovar en la passada edició de l’espai Marina Tradicional, en què la Lola lluïa més bonica que mai. Però ara, com explica en Vicente a “Argo”, mogut pel seu afany de conservar l’embarcació, va decidir sol•licitar la inclusió de la Lola en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català, perquè “n’assegura la supervivència, fins i tot quan jo mateix no pugui fer-ho”, i donar-la al Museu Marítim de Barcelona, que la mantindrà en actiu com fa amb el Santa Eulàlia i altres embarcacions de la seva flota.

 

  

Espai Marina Tradicional 2009

La recuperació de la vela llatina

La Santa Espina, l’altra barca de vela llatina inclosa en el Catàleg, és un llaüt de sardinal, construït el 1928, a Banyuls sur Mer, pel mestre d’aixa Bonaventura Colomines, per a les campanyes de pesca de la sardina i l’anxova en aigües del Golf de Lleó. El seu primer armador, el patró de pesca François Cazeilles, de Cotlliure, el va batejar amb el nom de Francis i va estar en actiu fins als anys 70 del segle passat. Després va quedar mig abandonat a la platja de St. Cyprien, fins que l’any 1975 en Clovis Aloujes el va comprar, el va reparar i el va fer navegar de nou amb el nom de Santa Espina.

 

La Santa Espina a la Trobada de l'Escala de 2007.

De la mà d’en Clovis Aloujes, la Santa Espina va tenir un paper destacat en el llarg procés de recuperació de la navegació tradicional i de les antigues embarcacions de vela llatina, amb finalitats esportives i culturals, que va començar a Catalunya a mitjans dels anys 70, a partir de la iniciativa d’un grup d’amics de la Catalunya Nord. La formació d’una petita flota d’embarcacions, construïdes a principis del segle XX, a Banyuls, Barcarès i Cotlliure, va ser l’origen d’un moviment que s’estendria com una taca d’oli al llarg de les costes mediterrànies, utilitzant embarcacions de treball per a usos més lúdics, amb un enfocament cultural i etnològic.

 

La Lola i la Santa Espina, dues barques singulars i emblemàtiques dins del moviment de recuperació 

de la vela llatina a Catalunya, en una nau de Palamós. (Foto: Pere de Prada).

A partir d’aquí es van començar a crear associacions de vela llatina i a organitzar les primeres trobades, com la “I Diada de la Vela Llatina” celebrada a Sant Feliu de Guíxols, el juliol de 1986, a la qual hi va acudir la Santa Espina, juntament amb la flota de Cotlliure. I un any després, amb motiu de la celebració del Mil•lenari de Catalunya, va prendre part en la “I Trobada de Vela Llatina de Cadaqués”, en què hi van participar 25 embarcacions. Aquestes van ser les primeres fites de l’extensió i consolidació de la vela llatina a casa nostra; i la Santa Espina va ser una embarcació pionera i emblemàtica dins d’aquest moviment.

 

Hissant la major al Port Bo. Trobada de Calella 2009.

L’abril de 1995, Clovis Aloujes la va traspassar a tres socis, entre ells en Pere de Prada, president de l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, que n’és el patró actualment. A partir de llavors, la Santa Espina, que a l’estiu té la base al Port Bo de Calella, participa en moltes de les trobades que es fan a Catalunya a partir de primavera. A més, ha fet dues travessies a Menorca, la primera tota sola, l’any 2001; i la segona, l’estiu passat en companyia dels llaüts rossellonesos Notre Dame de Consolation i Espérance, i del sardinal Sant Elm de Cadaqués. Aquí trobareu un petit reportatge d’aquesta travessia. I dies enrere, en Pere de Prada m’informava que preparen una altra ruta per uns quants ports de la Catalunya Nord, acompanyada d’una exposició, per difondre diversos aspectes d’aquest patrimoni marítim viu i actiu que compartim en aquesta banda del Mediterrani. Això es farà a partir del maig i ja us en informaré amb detall més endavant.

 

Pere de Prada, al timó de la Santa Espina. Al fons, el sardinal Sant Pau. (Foto: Toni Clapés)

Trobareu molt més detallada la història de la Santa Espina en l’article d’en Pere de Prada publicat en el número 5 de la revista “Argo”, també dins de la secció “Fusta de bona lluna”.

II Travessa de vela llatina Port Bo-Fornells

Com explicava en l’entrada anterior, ahir diumenge, cap a les 12 del migdia, els sardinals Sant Elm, Santa Espina, Esperance i Notre Dame de Consolation salpaven del Port Bo de Calella de Palafrugell rumb a Fornells, per participar en la “XXI Trobada de barques clàssiques de Menorca” que es farà el proper cap de setmana. L’amic Vicente García-Delgado ha tingut la gentilesa de fer-me arribar unes quantes fotos de la sortida –detall que li agraeixo molt- i m’ha explicat que va ser molt emocionant veure les quatre barques navegant a tot drap empeses per un gregal de força 2/3. En un moment donat es van aturar per fer un brindis al mar amb el desig d’una bona travessa, i després van continuar rumb a Fornells. El Sant Elm ha estat la primera a arribar cap a les 7 del matí de dilluns i les altres tres han anat arribant posteriorment. Sembla que aquestes es van aturar a mitja travessa per celebrar el dia de Sant Pere, patró dels pescadors, i sant del patró de la Santa Espina. Sens dubte, una manera fantàstica de celebrar el sant!

Les dues últimes últimes fotos mostren el moment en què la tripulació de la Santa Espina vessa vi sobre el cap de la roda i sobre el codast per demanar bons auguris en el seu viatge cap a Menorca. (Foto vertical: Pere de Prada. Fotos horitzontals: Vicente García-Delgado)

XVII Trobada d’embarcacions tradicionals de Calella

Dissabte va tenir lloc a Calella de Palafrugell la dissetena trobada d’embarcacions tradicionals, que és una de les clàssiques del calendari de trobades. Vaig tenir la sort de participar-hi a bord del sardinal Sant Pau, convidat pels amics de l’associació “A tot drap” de Sant Pol de Mar, a qui agraeixo moltíssim la invitació. Tot i que a primera hora del matí semblava que tindríem vent i, fins i tot, que es posaria núvol, al final va fer un dia fantàstic, assolellat i no gaire calorós, i amb un ventet suau de mar ideal per navegar a vela sense ensurts. Les trobades de vela llatina són navegades festives, en què la majoria de les tripulacions són familiars, i no es tracta d’anar a patir. Si entra vent i la cosa es posa difícil, la flota es dispersa, el recorregut se’n va en orris i la trobada queda deslluïda, a banda del neguit dels organitzadors per si passa res. Fa dos anys va passar i en comptes de dinar tranquil•lament fondejats a les Formigues, vam acabar dinant amarrats a la benzinera de la marina de Palamós. Però ahir no va ser el cas.


Dinou embarcacions es van inscriure a la trobada de Calella i el Port Bo lluïa les millors gales. Feia molt de goig veure les barques a tocar de la sorra, amb les veles hissades, i les més grans –el Sant Elm, el Sant Pau i la Santa Espina- fondejades una mica més enrera. A aquesta edició se li podria dir la “trobada dels sardinals”, ja que totes tres barques ho són. Llàstima que les franceses l’Esperance i Notre Dame de Consolation arribessin més tard i no les poguéssim veure totes juntes. Avui diumenge, aquestes dues barques, més el Sant Elm i la Santa Espina emprenien la “Segona travessa de vela llatina Port Bo-Fornells”, per participar en la “XXI Trobada de barques clàssiques de Menorca”, que es fa a Fornells el proper cap de setmana. I tinc entès que també s’hi afegiria Sa Rata, procedent de Cambrils, on suposo que ha participat en la IV Trobada de vela llatina” d’aquesta ciutat tarragonina. Cada estiu les trobades es multipliquen i és molt difícil assistir a totes, sobretot si comparteixen dates. Tot que aquest any cal lamentar la caiguda de la “XIII Trobada de vela llatina de Llançà” que s’havia de fer a finals d’agost. El Club Nàutic d’aquella localitat ha decidit suspendre-la perquè les instal•lacions portuàries encara no s’han recuperar del tot dels estralls que van patir a causa del temporal de Sant Esteve passat.




La trobada de Calella de Palafrugell va començar amb l’arribada de les barques al Port Bo, seguida de la sardinada tradicional. Després, navegada lliure fins a les illes Formigues on, com també és tradicional i sempre que el temps ho permet, es fondeja, es pren el bany i es dina. La navegada va ser una delícia. Tot i que no és cap competició, les barques, quan són a prop, s’hi miren i procuren navegar millor i més ràpids que les altres. Al Sant Pau controlàvem de reüll la Santa Espina i el Sant Elm, i això ens esperonava a controlar el rumb i velocitat de la nostra embarcació, i fer les maniobres amb la màxima rapidesa i eficàcia. I la veritat es que vam fer unes virades força coordinades, tant per avant com en rodó. Hi va haver un moment, abans d’arribar a les Formigues, que el Sant Elm, aparellat amb major i pollacra, caminava més que nosaltres, que anàvem només amb la major, i se’ns anava acostant. Aleshores, en Josep Montmany, el patró, va decidir armar el botaló, que el dúiem a coberta, i hissar la major de la Massagran com a pollacra. La maniobra va estar llesta de seguida i la vela ens va permetre agafar velocitat i mantenir la distància amb el nostre “perseguidor”. El Sant Elm navega molt bé i encara navegarà millor quan tingui la pollacra de veritat. La veritat és que va ser una navegada molt maca. I vaig pensar que una “regata” entre tots els sardinals que corren per la costa catalana, tant la del nord com la del sud, seria digna de veure, perquè segurament són les embarcacions amb unes prestacions més “esportives” dins de la flota tradicional, i és un goig veure-les navegar.

Vaig fer un bon grapat de fotos de la “XVII Trobada d’embarcacions tradicionals de Calella de Palafrugell”. Aquí unes en deixo unes quantes; la resta les trobareu en aquest àlbum de Flickr.