Massa vent i poques barques a la trobada de Calella

L’escassetat de barques –una desena- i el vent fort de gregal, que va aixecar un onatge considerable, van deslluir una mica la 19a. Trobada d’Embarcacions de Calella de Palafrugell que es va celebrar dissabte passat. Però això va com va i tant les condicions atmosfèriques com el grau de participació mai no es poden preveure amb antelació. Fins i tot m’atreviria a dir que és més fàcil saber quin temps farà, perquè el nombre de barques no se sap mai fins el dia mateix de la trobada. Tot i això, la jornada va tenir els seus moments emotius...  

L’edició d’aquest any es va avançar una setmana amb motiu del quart viatge dels sardinals, des de Calella fins a Cambrils, per participar en la trobada que hi tindrà lloc el proper cap de setmana. Això va fer que el Port Bo no estigués guarnit de festa major com els altres anys, quan la trobada d’embarcacions tradicionals coincideix amb la celebració de les festes en honor a Sant Pere, el patró de la localitat. Total, que entre una cosa i l’altra, vaig tenir la impressió que la trobada de Calella no va lluir com altres vegades. Però això segurament canviarà en les properes edicions, perquè durant la reunió de patrons en Pere de Prada, president de l’Associació d’Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, va anunciar la bona sintonia que hi ha amb el nou consistori callellenc i la voluntat de l’alcaldia de col·laborar amb l’entitat i donar suport a la trobada. 

Crec que l’entesa entre els ajuntaments i les entitats que es dediquen a la recuperació i conservació del patrimoni marítim, i a acostar aquest patrimoni a la ciutadania, ja sigui a través d’una trobada, d’una festa marinera, d’una exposició, etc., és imprescindible i totes dues parts en poden sortir beneficiades. Qualsevol d’aquestes manifestacions culturals al voltant del patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, ben organitzades i gestionades, pot ser un motor econòmic per a una localitat costanera. I el sector que en pot sortir més directament beneficiat és el turístic. En el “X Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia” que tindrà lloc a Carril a final de mes, es fan unes jornades amb un títol prou eloqüent: “Turisme i embarcacions tradicionals, un recurs a explorar”. A Catalunya aquest recurs encara està molt poc explorat i penso que és urgent que ho comencem a fer. 

Tornant a la trobada de Calella, un dels moments més emotius de la jornada va ser quan en Pere de Prada va investir la Glòria Mauri i el Ricardo Canalda, armadors de la Pepeta, socis d’honor de l’Associació d’Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, els primers que té l’entitat. I els hi va lliurar un parell d’obsequis especialment dedicats: a la Glòria, un parell de maneguetes de fusta amb les quals –va dir- seria capaç de fer-ne un escultura “que no et cansaries de mirar”; i al Ricardo una caixa d’eines, també de fusta, com les dels mestres d’aixa, amb el seu nom gravat, en agraïment pels treballs de restauració del Joma, un petit llaüt que es va presentar durant la trobada. 

Un parell de maneguetes per a la Glòria...

...i una caixa d'eines amb el seu nom per al Ricardo.

I per a tots els que som seguidors i practicants de la navegació tranquil·la, l’altre moment emotiu del dia va ser veure la nostra bandera hissada per primer cop en els pals d’algunes barques. La silueta del caragol de mar sobre la bandera de la lletra “S” del codi internacional, disseny de l’amic Jordi Salvador, és el símbol que identifica l’Slow Sailing, aquesta filosofia –potser encara és aviat per dir-ne “moviment”- que proposa una manera especial de relacionar-se amb la mar, els vaixells i la navegació, recollida en un manifest d’onze punts. Actualment, el “Manifest de la Navegació Tranquil·la” està traduït a sis idiomes; i el grup creat al Facebook, on s’informa de les activitats dels seus membres i altres temes relacionats, arriba ja als 210 seguidors de diversos països. La primera tirada de banderes s’ha exhaurit de seguida i ja se n’ha encarregat una segona, que es distribuirà en les trobades i esdeveniments marítims d’aquest estiu. I a veure fins on arriba. Divendres passat, en Jordi i jo en parlàvem al programa “Terra de Mar” de Ràdio Palamós.

La bandera del Slow Sailing ja oneja. (Foto: Jordi Salvador)

A quarts d’una del migdia, la flota va sortir a navegar. Però el vent fort de gregal i l’onatge que va aixecar van dispersar les barques i van impedir fondejar al resguard de les illes Formigues, un lloc fantàstic per prendre el bany i dinar, abans de tornar cap al Port Bo a mitja tarda, com és habitual. A bord del sardinal Sant Pau vam hissar la major amb dues faixes de rissos, però tot i això la cosa feia respecte i la prudència va aconsellar recollir vela i tirar cap a casa. L’any que ve hi tornarem.

Us deixo unes quantes fotos més de la 19a. Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell. De la navegada no en tinc, perquè aquesta vegada, en comptes de fer fotos, vaig gravar en vídeo. I encara l’he d’editar, cosa que no he fet mai. Ja veurem si me’n surto. 

Més fotos de la trobada de Calella i del pas dels sardinals per Sant Pol de Mar a la web de "A Tot Drap".

25 anys del retorn de la vela llatina a Catalunya

Aquest mes es compleix el vint-i-cinquè aniversari de la primera trobada de vela llatina a Catalunya, que es va fer a Sant Feliu de Guíxols el 28 de juny de 1986. La trobada, que va reunir una dotzena de barques, entre catalanes i franceses, marca l’inici del moviment de recuperació de la vela llatina i d’aquest tipus d’embarcacions tradicionals a casa nostra. Però la llavor de tot aquest moviment s’havia plantat uns quants anys abans a la Catalunya Nord. Amb motiu dels vint-i-cinc anys de la trobada de Sant Feliu, en Vicente García-Delgado, pioner de la vela llatina a Catalunya, m’ha fet arribar un article escrit expressament per a l’ocasió, en què explica les seves impressions i vivències d’aquella trobada històrica. Però, abans d’entrar-hi, situem-nos...

La vela llatina té més de dos mill anys d’història i va ser l’aparell tradicional de les nostres embarcacions de treball, dedicades a la pesca i al transport de cabotatge, fins ben entrat el segle XX. L’arribada del motor i la irrupció del ferrocarril i del transport per carretera van representar un cop mortal per a les embarcacions de vela; i aquelles que no es van poder adaptar els nous temps van desaparèixer o van quedar abandonades a les platges, quan van deixar de ser útils als seus armadors. A Catalunya la vela llatina havia desaparegut completament. Però a mitjans dels 70, a l’altra banda dels Pirineus, va començar un moviment de recuperació d’aquell aparell que es va anar estenent per aquesta banda del Mediterrani i arriba fins als nostres dies.

Tot va començar per iniciativa d’un grup d’amics de Cotlliure, al Rosselló, que van decidir restaurar unes quantes barques de pesca, supervivents de l’època de la vela, i fer-les tornar a navegar. Les primeres embarcacions d’aquest grup pioner van ser la Fraternité i la Francis, construïdes a Banyuls els anys 20. Després s’hi afegirien la Ideal, la Libre Penseur, la Victor Hugo i la Troke B, també de principis del segle XX. Posteriorment vindrien les barques Joseph, del Barcarès, Jean-Jacques Rousseau, de Cotlliure, i Jean Marie. Aquesta primera flota va esperonar la recuperació i restauració d’antigues embarcacions de treball per a usos més lúdics, amb un enfocament cultural i etnològic. 

Amb aquesta base es va constituir l’Association Voile Latine de Collioure, presidida per Clovis Aloujes, propietari de la Francis, un llaüt de sardinals de 1928, que va participar en les campanes de pesca de la sardina i de l’anxova al golf de Lleó fins als anys 70. Abandonada a la platja rossellonesa de Sant Cebrià, Aloujes la va comprar als propietaris l’any 1975, la va reparar i la va fer navegar amb el nom de Santa Espina, en honor de la famosa sardana. De la mà del seu nou armador, la Santa Espina es va convertir en una embarcació emblemàtica del moviment de recuperació de la navegació tradicional a vela llatina, i ho continua sent en l’actualitat.

Amb la Santa Espina com a estendard, Clovis Aloujes va acudir a tots aquells indrets del golf de Lleó on calgués donar un impuls a aquest moviment de difusió del patrimoni marítim. I animat per aquest esperit, el 28 de juny de 1986 es va presentar a Sant Feliu de Guíxols amb la Santa Espina i altres barques de la Catalunya Nord, per participar en la “I Diada de la Vela Llatina”, la primera trobada “oficial”, per dir-ho així, que es feia a Catalunya. De tota manera, ja feia uns quants anys que algunes embarcacions franceses participaven, a Cadaqués, en regates de caràcter local amb altres barques d’aquesta població. Fins que el 1988, coincidint amb la celebració del Mil·lenari de Catalunya, es va fer la “I Trobada de Vela Llatina de Cadaqués”, que va reunir 25 embarcacions, i és la més antiga de les que es fan actualment.

Primera trobada de Cadaqués el 1988. (Arxiu V.G.D.)

El 1990, a causa de la proximitat dels Jocs Olímpics del 92 i de la necessitat de donar nous usos a la zona portuària de la ciutat, neixia l’associació Barcelona fes-te a la mar. L’entiat va posar en marxa una escola de mestres d’aixa, una de vela llatina i una de rem. De la seva drassana van sortir diverses rèpliques d’embarcacions tradicionals, com les muletes Mare Nostrum i Dunia, els caros de rem Barceloneta i Icària, que va ser l’embarcació que va portar la flama olímpica a l’antic port grec d’Empúries durant els Jocs del 92. I entre 1992 i 1993 es van recuperar els llaüts Far de Cabrera i Far de Formentera. A partir d’aquests anys la vela llatina va arrelar per tot el litoral català i van començar a proliferar les trobades. El 93 es van fer les des de Calella i Barcelona; el 94, la de Calafell; el 95, les de Port de la Selva, l'Escala i Torredembarra; el 96, les de Sitges, Palamós, Tarragona i Cambrils; i el 97 les del Garraf, Llançà i Badalona. En total es van arribar a organitzar tretze trobades incloses en el calendari de la Coordinadora de Vela Llatina. Aquesta entitat, formada pel conjunt d’associacions catalanes, seria l’encarregada de marcar les dates dels diversos esdeveniments relacionats amb la vela llatina a partir de 1995. Després aquesta tasca l’assumiria L’Estrop. I en els últims anys el relleu l’ha agafat la FCCPMF, que engloba diverses associacions de tot el litoral.

La Santa Espina, protagonista del moviment de
recuperació de la vela llatina. (Arxiu V.G.D.)

L’any 1995 es va produir un altre fet transcendent en la història del moviment: en Clovis Aloujes va cedir la Santa Espina a quatre socis, Pere de Prada, Tomàs Moret, Joan Pareras i Albert Guardila; i juntament amb l’embarcació els va traspassar també la torxa de la recuperació de la vela llatina i del patrimoni marítim flotant de casa nostra. Les diverses edicions del “Viatge dels sardinals” són fruit d’aquest compromís heretat amb l’embarcació de mantenir el patrimoni flotant viu i actiu, i de fer-lo arribar a la població. Ben aviat la Santa Espina, juntament amb els sardinals Sant Elm de Cadaqués i Notre Dame de Consolaltion i Espèrance, de la Catalunya Nord, recorreran la costa catalana transmetent aquest missatge, i arribaran a Cambrils per participar en la trobada que el farà per Sant Joan, pràcticament per les mateixes dates d’aquella ja històrica trobada de Sant Feliu de fa vint-i-cinc anys. Sens dubte és un bon motiu de celebració.

Navegant de Cotlliure a Sant Feliu. Juny de 1986. (Arxiu V.G.D.)

Recuerdos de la trobada de Sant Feliu 86

Vicente García-Delgado

Este año se cumplen los 25 años de la “I Diada de la Vela Llatina” de Sant Feliu de Guíxols, que fue el antecedente de este tipo de encuentros que hoy celebramos espontáneamente y que se han extendido por toda la costa catalana. Muchas han sido las poblaciones costeras que siguieron su ejemplo; unas han seguido celebrándolas anualmente, otras cada dos años y unas pocas ya lo han dejado. Yo tuve la suerte de poder acudir y participar de un modo privilegiado en la “trobada” de Sant Feliu, ya que hacia 1978 conocí a Clovis Aloujes, de Colliure, el cual me invitó a participar a bordo del llaüt Santa Espina, como tripulante fijo, en diversas regatas por el golfo de León. Por eso, cuando diez años más tarde llegó la invitación dels Amics de la Mar de Girona, Club Náutico de Sant Feliu, Confraría de Pescadors de Sant Feliu y el propio Ayuntamiento para assistir a la “I Diada de la Vela Llatina”, no dudé que aquella primera “trobada” podría ser un acontecimiento.

Mis recuerdos siguen unas imágenes que todavía tengo grabadas. Salimos de Colliure a la luz de la luna, con los fanales de petróleo encendidos y colocados en la “cameta”, para ayudarnos a situar a todos los componentes de la expedición durante la travesía. En total éramos una media docena de embarcaciones de la “Association des Amis de la Mer et des Eaux”, de Banyuls de la Marenda, y de la “Association Voile Latine”, de Colliure. Al llegar delante del Cabo de Creus el viento todavía no había hecho su aparición y había una niebla que nos impedía ver la costa, aunque escuchábamos resonar los toques de sirena del faro, hoy día inexistente. Fuimos acercándonos con precaución, tocando los cuernos de caracola para situar nuestras posiciones. Este concierto sonoro resonando contra las paredes invisibles me impresionó, especialmente cuando por arte de magia pude ver la isla Encalladora y el Cabo de Creus, que aparecieron de un modo fantasmal a banda y banda, junto con los primeros rayos de sol, como si una puerta se nos abriera espontáneamente frente a la proa.

Abans de la primera trobada, barques franceses i catalanes
navegaven juntes a Cadaqués. (Arxiu V.G.D.)

Al poco entró una ligera brisa matinal de componente norte, que nos permitió abrir velas y navegar con portantes, para  llegar a mediodía frente a Sant Feliu, que estaba lleno de espectadores deseosos de ver nuestras evoluciones. Primero fuimos a saludar a los organizadores y a tomar un aperitivo, para luego ir a inaugurar una exposición de antiguas fotos de vela latina. Más tarde estuvimos realizando todas las maniobras que quisimos, ya que hacía poco viento y no había peligro de pasar entre otras embarcaciones que acudían a ver las maniobras en primera línea.

A la mañana siguiente emprendimos el retorno, esta vez con un gregal declarado, lo que nos hizo poner motor y los trajes de agua. A medida que fueron pasando las horas, el viento fue rolando y por la tarde pudimos poner vela y pasar por delante de Cadaqués, donde habíamos quedado con Luis Zendrera, frente al Cucurucú, y pudimos navegar juntos durante un tiempo, quedando en vernos durante el invierno y hablar de sus proyectos. Llegamos a Colliure al atardecer, casi con la puesta de sol, lo que me permitió ver esa población con toda su belleza expuesta, destacando la muralla del castillo y la torre faro de su entrada, formando un conjunto con su Iglesia. Desde ese día supe que me había comprometido definitivamente con la vela latina y empezó un viaje iniciático por nuestras costas, tomando nota y dibujando todo lo que veía e intentando rellenar huecos a los diversos interrogantes que se me iban planteando y que quedaron plasmados en el libro “Nuestra vela latina” de Editorial Juventud.

Com a manifestació d'una cultura pròpia, les primeres trobades
tenien un fort component de reivindicació nacional. (Arxiu V.G.D.)

Uno de los precursores en utilizar la vela latina como vela de recreo fue Luis Zendrera, que junto a otros compañeros de la asociación Amics de la Vela Llatina de Cadaqués, acudieron a Sant Feliu y se quedaron impresionados al ver navegar a media docena de embarcaciones de unos 9 o10 m. de eslora, y realizar una serie de maniobras delante de la costa, a modo de exhibición, ya que ellos seguían navegando en Cadaqués con sus pequeñas barcas. Ese primer encuentro tuvo sus frutos dos años más tarde ya que, con ocasión de celebrarse el Milenario de Catalunya (988-1988), Cadaqués cogería la antorcha de las “trobades”, y desde entonces se han venido celebrando ininterrumpidamente. El próximo més de agosto tendrá lugar la vigésimocuarta edición.

Ese invierno acudí a Cadaqués para tomar medidas a varias embarcaciones. Cerca de S’Arenella me acordé de Luis y, sin previo aviso, me presenté en la cala, donde había varios bussis. Luis al vernos acudió enseguida para enseñarnos  el llaüt Peix Viu, el bussi Carmen, el Abili y la “barca d’encesa” Lola, que ya estaba en seco, de la cual me enamoré a primera vista. Años más tarde, entre 1992 y 1995, la empecé a restaurar junto con Francisco Oller y David Zendrera, en homenaje a Luis, que había fallecido súbitamente. Hoy en día está declarada como BIC (bien de interés cultural) y ha sido donada al Museo Marítimo de Barcelona, por ser la última “barca d’encesa” que nos queda. Este sistema de participación ha servido para evitar, por ahora, la desaparición de muchas de estas barcas y esperemos que la gente sepa valorar lo que tiene y se responsabilice de un patrimonio vivo y participativo -ya que no siempre han de ser las instituciones las que asuman toda la responsabilidad-, y se evite que desaparezcan en el olvido.

Cartell del segon viatge dels sardinals. El
quart arribarà a Cambrils. (Arxiu V.G.D.) 

Espero que Cambrils sepa recoger la antorcha de este aniversario, ya que de nuevo la Santa Espina, ahora en manos de los Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, y otras barcas como el Sant Elm, y las francesas Notre Dame de Consolation y Espèrance navegaran haciendo la ruta de los sardinales para participar en la trobada de Cambrils, que deseo que sea todo un éxito de participación.

Calella obre les trobades de vela llatina

Després de l’aturada hivernal, comença la temporada de trobades i regates de vela llatina a Catalunya. La primera és una de les clàssiques del calendari, la Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell, que aquest any s’avança una setmana per no coincidir amb la trobada de Cambrils. El motiu és que de Calella salparà la flota dels sardinals per participar en la trobada cambrilenca. Serà la quarta vegada que els sardinals Santa Espina, Sant Elm, Notre Dame de Consolation i Espèrence es trobin per fer un viatge junts –els dos primers van ser a Menorca i el tercer al golf de Lleó-, amb l’objectiu d’acostar el patrimoni marítim flotant a diverses localitats i mostrar-lo com un patrimoni viu i actiu.  La travessia fins a Menorca és el motiu d’una exposició itinerant que s’ha vist ja en diverses poblacions, l’última a Sant Pol de Mar, inaugurada divendres passat.

Cambrils serà, doncs, el destí final d’aquet IV Viatge dels Sardinals; però el viatge no es farà d’una tirada, sinó amb escales a diverses localitats: Pineda, Sant Pol de Mar, Badalona i Calafell. En cadascuna d’aquestes poblacions els sardinals participaran en diverses activitats i les embarcacions que ho desitgin podran sortir a rebre els sardinals o, fins tot, acompanyar-los durant una part del recorregut. A més dels quatre sardinals, el llaüt Sa Xicota, de Sant Feliu de Guíxols, farà també el viatge des del Port Bo de Calella fins a Cambrils.

Per tant, la V Trobada de Vela Llatina de Cambrils promet ser de les més importants de la temporada, tant per les embarcacions que hi participaran, com per les diverses activitats que omplirant els tres dies del cap de setmana de Sant Joan, de les quals ja informarem quan s’acosti la data. 

Aquest és el calendari de trobades i regates de vela llatina elaborat per la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial per a aquest 2011:

18 i 19 de juny.- XIX Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell. Organitza: Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell.

Invitació i programa – Butlleta d’inscripció

24 a 26 de juny.- V Trobada de Vela Llatina de Cambrils. 

Organitza: Arjau. Vela Llatina de Cambrils. 

25 de juny.- V Trobada de Vela Llatina de Vilassar de Mar.

Organitza: Associació Bricbarca. 

2 i 3 de juliol.- VI Trobada de Vela Llatina de l'Ametlla de Mar.

Organitza: Club Nàutic L'Ametlla de Mar

18 d’agost.- Regata de vela llatina. Club Vela Calella de Palafrugell 

(conjunta amb la classe Laser) Organitza: FCV i CVCP

27 d’agost.- XXIV Trobada de Vela Llatina de Cadaqués. 

Organitza: Amics de la Vela Llatina de Cadaqués. 

3 de setembre.- III Regata de Vela Llatina – Trofeu Ciutat de Cambrils. 

Organitza: Arjau, FCV i Club Nàutic de Cambrils. 

3 de setembre.- II Regata de Vela Llatina L'Ametlla de Mar. 

Organitza: FCV i C.N. Ametlla de Mar

10 de setembre.- XVI Trobada de Vela Llatina de l’Escala. 

Organitza: Amics de la Vela Llatina de l’Escala. 

I pel que fa a les activitats fluvials, n’hi ha dues de programades:

30, 1,2 i 3 de juliol.- XXXIII Diada dels Raiers – La Pobla de Segur. 

13 d’agost.- XXII Baixada dels Raiers de Coll de Nargó.

Organitza: Associació Raiers de Coll de Nargó. 

Repensar les regates de vela llatina

Les últimes entrades referides a la situació de la vela llatina a Catalunya, sobretot a partir de la dimissió de la junta de la Classe Vela Llatina de la Federació Catalana de Vela, han tornat a posar d’actualitat una entrada que vaig publicar l’agost de l’any passat titulada “La vela llatina i les regates a Itàlia”. L’interessant d’aquesta entrada és l’article que li serveix de base i que em va enviar Giovanni Panella, especialista italià en embarcacions tradicionals i autor de diversos llibres. L’article es titula “La competició com a suport a la transmissió dels coneixements i de la cultura marítima: l’experiència de la vela llatina italiana”. L’autor explica que, inicialment, les regates van ser un motor per a la recuperació de la vela llatina a Itàlia i la restauració i construcció d’embarcacions tradicionals; però que després es va entrar en una fase d’estancament. Panella diu que la vela llatina encara té unes considerables possibilitats de creixement, però només si s’actua en tres nivells diferents: reduir els aspectes competitius de les regates, donar un valor a les embarcacions més autèntiques i introduir altres tipus de proves que mostrin les habilitats marineres de les tripulacions; i en aquest sentit, fa algunes propostes. En definitiva, cal repensar les regates de vela llatina, perquè ja s’ha vist que no acaben d’interessar, si més no a Catalunya.

Podeu llegir l’entrada completa “La vela llatina i les regates a Itàlia” o bé l’article de Giovanni Panella, i també us el podeu descarregar.

L'experiència de la vela llatina italiana

Dimiteix la Junta de la Classe Vela Llatina: les declaracions

El ressò per la dimissió de la Junta de la Classe Vela Llatina de la FCV continua. Dimarts passat, l’emissora nàutica 360ràdio feia una entrevista a Joaquim Soler, secretari dimissionari de la classe. I dimecres era el president de la Federació Catalana de Vela,  Gerard Esteva, qui donava el seu punt de vista sobre aquesta qüestió i parlava del futur de la vela llatina a través dels micròfons d’aquesta mateixa emissora. 

En Joaquim Soler justifica la seva dimissió i la del seu equip per la manca de suport al projecte engegat fa sis o set anys, de crear una infraestructura per a la iniciació i competició en vela llatina, dins de la Federació Catalana de Vela, amb l’objectiu de garantir el relleu generacional. “Vam veure –diu Soler- que hi havia clubs que tenien les embarcacions i no les feien servir; vam mirar enrere i ens vam adonar que ni els navegants de vela llatina ens donaven suport, ni les escoles de vela ens donaven suport, ni els monitors que havien fet el seminari feien cap curset de vela llatina.  Llavors vam dir: què estem fent?”. I en vista del panorama i cansats de “navegar contra corrent”,  van presentar la dimissió al president de la FCV.

En un altre moment de l’entrevista, Soler insisteix en donar la culpa als clubs: “si hi hagués hagut algun club que hagués apostat per la vela llatina, i amb els monitors i les embarcacions haguessin fet cursets, el projecte hagués funcionat i hauríem continuat. Però hem vist que els clubs no tenen cap interès en la vela llatina”.  La FCV, en canvi, queda lliure de responsabilitats: “la Federació –diu- està al servei dels clubs i no els clubs al servei de la Federació; i si els clubs no hi tenen interès, la Federació no hi pot fer gran cosa”.

Regata del circuit mediterrani a Saint Tropez.

L’ex-secretari de la Classe Vela Llatina compara la situació de Catalunya amb la de València i les regates que es fan a l’Albufera –“fantàstiques i amb uns trofeus importantíssims”, diu-, amb el circuit mediterrani de regates que es fa a França i Itàlia, i amb les regates de vela llatina de les Canàries. “És un altre món”, afegeix. Un món suposadament ideal i desitjable, que aquí no existeix.  Aquí “sortim a navegar, fem un dinar i punt; i el diumenge que ve ens tornem a trobar els mateixos en un altre lloc. Però sense competició i sense res; però això no enganxa a la gent”.

Preguntat sobre què passarà a partir d’ara, en Joaquim Soler fa les declaracions més polèmiques de l’entrevista, que han molestat més d’un navegant de vela llatina: “les activitats que farà la vela llatina –diu- estaran al marge dels clubs nàutics i quedaran com a element tradicional, folklòric, romàntic”. I afegeix que la vela llatina quedarà com una nota folklòrica per a aquells ajuntaments que a la festa major vulguin posar unes quantes barques al mar, “que sempre queda maco i hi poden anar els papàs a fer fotos”. Hi ha qui ha cregut necessari donar la seva opinió al respecte.. 

Trobo a faltar en aquestes declaracions una anàlisi més precisa de les possibles causes que han impedit que el projecte quallés, a banda de la repetida manca d’interès i de suport per part de tothom. Generalment, quan un producte no es ven, és que o no és prou bo, o no satisfà cap necessitat del client al qual va dirigit. Els joves no demanen a crits navegar amb vela llatina. Se’ls hi ha de “vendre” l’article de la manera més atractiva possible i, sobretot, l’han de tenir a l’abast. Dubto que només amb tres embarcacions per a tots els clubs i escoles de vela de Catalunya es pugui tirar endavant cap projecte d’iniciació i difusió de la vela llatina. Per tant, m’atreviria a dir que el projecte s’ha donat per acabat sense disposar dels mitjans necessaris per comprovar-ne la viabilitat de manera pràctica. Alguns de vosaltres també heu dit que la vela llatina no és pels nens, sinó que hauria d’anar dirigida a navegants més grans i ja iniciats en altres disciplines, capaços d’apreciar-ne les diverses vessants. Persones amb més experiència que jo dins del món de la vela esportiva i, per tant, molt més qualificades en aquest camp, també han aportat algunes solucions. 

Ignoro si aquesta anàlisi s’ha fet, però s’haurà de fer tard o d’hora abans d’emprendre noves accions, i penso que els navegants del sector “tradicional” hi podem aportar la nostra experiència. Hi ha gent que està en això des dels inicis de la recuperació de la vela llatina a Catalunya, fa 25 anys. Durant aquest temps la vela llatina ha viscut i ha crescut perfectament al marge dels clubs nàutics i de les regates. La recuperació d’embarcacions tradicionals augmenta i ja se’n troben a tota la costa, i en llocs on no n’hi havia. És cert que el moviment associatiu, en conjunt, necessita una injecció de vitamines i que el relleu generacional preocupa. Però pensar que sense competició la vela llatina quedarà reduïda a un element folklòric, em sembla completament desencertat.  

Declaracions del president de la FCV

I què hi diu a tot això el senyor Gerard Esteva, president de la Federació Catalana de Vela?  Doncs diu que no li agrada parlar de la vela llatina com un fet folklòric, perquè és molt més que això, ja que combina elements històrics, culturals i també esportius. Pel que fa a la junta cessant, el president de la FCV reitera en diverses ocasions que en Joaquim Soler i el seu equip han fet una “molt bona feina” i, fins i tot, “una feina excel·lent”, però que ja se sap que no tot allò que un sembra acaba germinant.  Defuig assenyalar culpables quan diu que “els clubs han fet també un esforç en tot això”.  I no creu que la manca d’embarcacions hagi contribuït al naufragi del projecte: “quan hi ha demanda, al final l’oferta s’acaba adequant”. 

“No busquem culpables –afegeix- sinó anem a treballar de cara al futur. S’ha treballat en una direcció i ara potser hem de fer una reflexió per mirar com podem enfocar la vela llatina a Catalunya. Nosaltres estem oberts a ajudar i a canalitzar totes les inquietuds. També hem d’entendre que nosaltres ens devem als clubs i, per tant, aquell club que vulgui desenvolupar aquest estil de vela llatina tindrà el nostre suport”. Entenc, doncs, que la iniciativa de reactivar i resituar la vela llatina en la seva vessant esportiva quedarà en mans dels clubs nàutics. Caldrà veure de quina manera s’interessen per aquesta qüestió.

Malgrat els últims entrebancs soferts per la classe –suspensió del Campionat de Catalunya i dimissió de la Junta-, la vela llatina continuarà sent una classe federada. “Hem de fer –diu el president de la FCV- un replantejament de tot el projecte de difusió de la vela llatina i veure com podem enfocar-ho de cara al futur. I més tenint en compte el compromís clar i ferm que tenim amb la vela tradicional, tant amb la Xarxa de Museus Marítims de Catalunya, com amb el Museu Marítim de Barcelona, amb el qual vam firmar un conveni fa un any. Nosaltres tenim intenció de fer accions per promocionar també aquesta vela”. 

A la part final del l’entrevista, Gerard Esteva dóna el següent missatge als navegants de vela llatina i practicants de la navegació tradicional: “nosaltres estem oberts a qualsevol persona, club, entitat, navegant, que vulgui promocionar la vela en qualsevol de les seves vessants, i a donar-li suport i ajuda. Aquesta ha sigut sempre la nostra ferma voluntat i ho continuarà sent. No ha de canviar ni canviarà ara”. I afegeix: “mirant el futur de la vela llatina, tenim la FCV al servei de tot aquell que tingui inquietuds per desenvolupar l’esport de la vela i, en aquest cas, l’esport de la vela llatina ens tindrà al costat per tot allò que faci falta.

Això vol dir que, en un futur més o menys proper, la vela llatina esportiva i la vela llatina tradicional aniran de bracet? Les intencions sembla que hi són. Caldrà veure de quina manera es tradueixen en fets.

Dimiteix la Junta de la Classe Vela Llatina

Mentre el debat sobre l’ensenyament de la vela llatina continua ben viu a l’entrada anterior, amb valuoses reflexions i aportacions per part de molts de vosaltres, m’arriba la notícia de la dimissió de la Junta de la Classe Vela Llatina de la Federació Catalana de Vela. Aquesta és la carta de dimissió que han enviat al president de la FCV:

Sr. Gerard Esteva, president de la Federació Catalana de Vela:

Analitzant la situació de la vela llatina a Catalunya ens vam adonar que era molt evident el seu potencial de navegants i embarcacions tradicionals, la majoria recuperades, i el seu inestimable valor patrimonial, cultural i esportiu.

I no sols això. La vela llatina és una manera de navegar molt tècnica i tenim l’obligació d’intentar que no es perdi; i a més potenciar-la perquè els joves la coneguin i s’interessin per ella. 

Tot això ens va portar a la creació i desenvolupament d’un projecte de futur per a la vela llatina, a fi que la joventut hi navegués.

Vam planificar un camí amb diferents etapes:

1.- Fer un reglament de la classe.

2.- Obtenir el reconeixement de la vela llatina per part de la Federació Catalana de Vela i la creació de la Classe Vela Llatina. 

3.- La joventut demana embarcacions de fàcil manteniment i pràctica esportiva amb regates competitives.

4.- Necessitàvem disposar d’embarcacions amb el casc de fibra i fer regates; i a ser possible, poder fer el Campionat de Catalunya.

5.- Donar a conèixer la vela llatina als monitors de club.

6.- Tenir escoles de vela de clubs amb monitors amb els coneixements per poder ensenyar a navegar amb vela llatina.

7.- I que els que comencessin a navegar amb vela llatina trobessin un ambient esportiu que satisfés les seves necessitats i aspiracions esportives.

I aquest ha estat el planning de treball del qual hem aconseguit quasi tots els objectius.

I diem quasi perquè hem fracassat en el setè punt. Per una part, els navegants de vela llatina s’han desentès del aspecte esportiu de la vela llatina; també els monitors que, després de mesos de tenir el títol, no han fet cap curs de vela llatina en els seus clubs; i també els Clubs, que no s’han interessat per aquesta modalitat de navegació. La Junta de la Classe ha estat treballant a contra corrent, totalment sola i amb un cost econòmic elevat per part dels seus membres. I això cansa i crema.

Es per això que l’ actual Junta de la Classe presenta el tancament d’aquest projecte i la seva dimissió irrevocable al president de la FCV.

Hem treballat amb il·lusió perquè crèiem en el projecte i ha estat una llàstima. Hi cabien els dos projectes, eren possibles i ens haguéssim fet grans. La vela llatina queda sols com a un element cultural, patrimonial i folklòric. Això no atrau ni enganxa a la joventut.

La Junta de la Classe

Magda Aranda, Joaquim Soler, Joan Capella, Joan Muñoz, Pep Subirats

És una notícia trista, sens dubte, com la de qualsevol projecte no reeixit en el qual s’hi han dipositat esforços i il·lusions. Per tant, cal agrair tot l’esforç i dedicació dels dimissionaris de cara a la difusió i popularització de la vela llatina en la seva vessant més esportiva, amb l’objectiu d’atraure la joventut cap a aquesta modalitat de navegació.

A l’hora d’analitzar les causes que han portat a aquesta situació, la carta diu: “els navegants de vela llatina s’han desentès del aspecte esportiu de la vela llatina”. Més que “s’han desentès”, dubto que mai hi hagin estat gaire interessats. Potser l’èxit de les primeres edicions de la Copa Catalunya –especialment la segona en què hi van participar una quinzena d’embarcacions- va fer creure que per fi, a Catalunya, la cultura i l’esport deixaven d’estar enfrontats, com va dir algú aleshores. Però el cert és que l’esperit competitiu i de regata no va acabar de quallar mai entre el gruix de la flota i la cosa es va anar desinflant. El cas és que, en aquests moments i per les raons que sigui, les regates no interessen a la gran majoria de navegants de vela llatina. Bé, potser si la regata la fan a la seva localitat, sí que s’hi apuntin, però si no... Aquesta és ara mateix la situació. 

I les regates de vela llatina com a incentiu de cara als joves tampoc no han funcionat. No m’estranya! Amb quines embarcacions han de regatejar? Amb dos Capeador i un Optimist aparellat de llatina? Aquest és tot el material que hi ha a Catalunya, no ja per regatejar, sinó per aprendre a navegar amb vela llatina! Hi ha monitors formats de vela llatina, però no hi ha embarcacions per a practicar. Fa més de  trenta anys vaig ser monitor regional de club de la FCV i durant uns quants estius de la meva joventut em vaig dedicar a fer cursets d’iniciació per a nens, joves i adults en diversos clubs. Cada club tenia una petita flota d’Optimist i diversos Vaurien, propietat del club, amb els quals els alumnes sortien a navegar i a fer les maniobres que s’havien explicat durant la classe teòrica. De vegades tenia més alumnes que embarcacions i havia de fer torns o embarcar dos nens en un Optimist i fer que s’anessin alternant al timó. No sé què hagués fet amb només dos vaixells, que són els que hi ha per a tota la costa! Ho veig del tot inviable. Si hi hagués un monotip per a iniciació, potser els clubs en podrien adquirir algunes unitats i fer cursets. O un vaixell més gran, de fibra, com els llaguts de rem que ara proliferen, l’equivalent del Raquero però amb vela llatina, que permetés embarcar mitja dotzena d’alumnes. Com han de muntar cursets, els clubs, ni que sigui amb alumnes iniciats en vela lleugera, si no hi ha embarcacions per fer-los?         

Dos joves navegants a la trobada de Cadaqués.

Fracassada la via esportiva, “la vela llatina queda sols com a un element cultural, patrimonial i folklòric”; i això, segons la Junta dimitida, “no interessa ni enganxa a la joventut”. Personalment, no crec que la via esportiva estigui exhaurida, perquè no s’ha desenvolupat mai a fons. I pel que fa a la via “folklòrica”  -expressió que en aquest context agafa un cert to pejoratiu-, estic d’acord que no acaba d'enganxar els més joves, i potser haurem de concloure que ha d’anar dirigida a un “target” més adult, com apunteu alguns de vosaltres en els comentaris de l’entrada anterior.

Finalment, no vull deixar de comentar això de “hi cabien els dos projectes –l’esportiu i el “folklòric”, suposo-, eren possibles i ens haguéssim fet grans”. Segurament sí, però cal dir que mai no hi ha hagut contactes entre la Classe Vela Llatina de la FCV i la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial per debatre sobre aquestes qüestions. Mai “esportius” i “tradicionals” de les dues federacions ens hem assegut a una taula per mirar de trobar solucions conjuntes a una problemàtica que ens afecta a tots. Algú ha dit que el més positiu de tot plegat és que potser, per primera vegada, navegants, escoles de vela, clubs, federacions i tots els implicats en aquesta qüestió, parlin de la situació real de la vela llatina i de quin ha de ser el seu futur. Totalment d’acord. Per aquí ja fa dies que hi donem tombs...

Actualització:

Aquí teniu les declaracions de Joaquim Soler, ex secretari de la Classe Vela Llatina, a l'emissora nàutica 360ràdio.