Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vela llatina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vela llatina. Mostrar tots els missatges

30.4.09

L’”Alzina” i la supervivència dels llaüts

El juliol de l’any passat vaig publicar l’entrada “Mallorca recupera el llaüt Alzina, amb un text i unes fotos que em va fer arribar el periodista Jaume Rosselló. Des de llavors hem pogut seguir les activitats de l’Alzina a través del bloc que administra l’Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca, que en són els propietaris actuals. Amb motiu d’aquella entrada el Vicente García-Delgado em va enviar informació sobre la participació de l’Alzina en l’Expo 92 de Sevilla, en representació de la comunitat autònoma de Balears. En Vicente coneix bé l’Alzina perquè, com explica en un dels comentaris, els antics propietaris li van encarregar el disseny del plànol vèlic, a partir d’un dibuix de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, recollit a “Die Balearen”, el seu monumental estudi sobre les Illes. És el dibuix d’un llaüt palangrer, aparellat amb trinquet, mestre i mitjana; un tipus d’aparell del qual no en quedava cap mostra.

Retall del “Diario de Mallorca”, amb el dibuix de l’Arxiduc i
una foto de l’Alzina aparellada de llaüt palangrer.


Segons publicava “Diario de Mallorca” el 20 d’octubre de 1991, l’Arxiduc Lluís Salvador comenta així el seu dibuix del llaüt palangrer: tenen tots els avantatges per cenyir i guanyar sobrevent, però no són tan caminadors com els eivissencs; els pescadors mallorquins prefereixen, tanmateix, els construïts a Maó, per ser més lleugers i, sobretot, molt velers; per això molts pescadors de Mallorca encarreguen la construcció dels seus falutxos a les drassanes maoneses els mestres d’aixa de les quals gaudeixen de fama reconeguda.

En Vicente em va explicar que els antics propietaris van invertir els diners dels transport de l’Alzina a l’Expo de Sevilla en la compra d’un motor nou i d’un GPS, i la van traslladar navegant. Van fer la ruta Palma-Eivissa-Alacant-Sevilla i, durant el viatge, van utilitzar un vell sistema de comunicacions, però d’eficàcia més que provada: coloms missatgers.

Un moment de la travessia Palma-Sevilla.

Després de l’Expo de Sevilla, l’Alzina va anar a parar a l’Estanyol on es va enfonsar i es va anar degradant fins que l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca la va rescatar. Finalment, després de quatre anys de feina a càrrec dels professors i alumnes del taller de mestre d’aixa del Consell de Mallorca, l’Alzina torna a navegar. A més, l’any passat va ser declarada Bé d’Interès Cultural; per tant, hem de suposar que la seva protecció està plenament garantida.

Aquí teniu més fotos dels primers dies de navegació de l’Alzina abans del viatge a Sevilla.



L’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca va adquirir l’Alzina fa quatre anys, juntament amb una altra embarcació emblemàtica, el llaüt Port Blau. Però, pel que he llegit, la restauració d’aquest últim ha de superar més obstacles, ja que és un vaixell de pesca y no una embarcació d’esbarjo com l’Alzina. Però aquesta entitat estava molt decidida a fer-lo entrar aviat al taller i no sé si en aquests moments ja ho han fet.

El llaüts, en perill d'extinció a les Balears?

Aquesta feina abnegada que fan les associacions de les Illes en defensa del patrimoni marítim local contrasta amb la situació que exposa un article publicat al “Diario de Mallorca” el 12 d’abril passat. Es titula “El llaüt, a punto de ser un recuerdo”. L’article, firmat per Rosa Ferriol, diu que els mestres d’aixa balears que es dediquen a la construcció d’aquestes embarcacions veuen molt difícil poder sobreviure a l’embat de la crisi econòmica; i que, de l’escassa mitja dotzena d’empreses que hi ha, només una o dues podran superar el mal tràngol.

El David Oliver, gran coneixedor del patrimoni marítim balear, se’n fa ressò en el seu bloc “Llaüts i altres barques populars”, i ens convida a donar la nostra opinió al respecte, a partir d’una sèrie de preguntes que planteja: podrem publicar alguna dia informacions en un sentit diferent? Tenim alguna responsabilitat al respecte? Hi ha algú que hauria de fer més en aquesta qüestió i no ho fa? Us convido, doncs, a entrar en el seu bloc i dir-hi la vostra. Jo ja ho he fet.


27.10.08

José Huertas Morión, mariner i escriptor

Dies enrere, buscant documentació per un treball, vaig descobrir la figura i l’obra del mariner i escriptor José Huertas Morión (Cadis, 1909 – València, 1998). Huertas va dedicar tota la seva vida al mar. El 1925 s’embarcava per primera vegada en el llaüt de pesca Ramona y García, com a noi de barca, i començava una llarga trajectòria marinera, rica en coneixements i experiències, que s’estendria fins al 1971. Durant aquests anys va navegar en un total de 53 vaixells de tota mena, entre els quals hi ha pailebots i grans velers, i va travessar el Cap d’Hornos diverses vegades a vela. Trobareu una biografia més detallada de José Huertas, juntament amb una entrevista en vídeo, en el bloc que administra la seva neta, Mercè Galán.

José Huertas, el 1934 (foto del seu bloc)

Huertas va ser, doncs, un testimoni d’excepció del declinar de la navegació comercial a vela al Mediterrani. Però, sortosament per nosaltres, el mariner també tenia ànima d’escriptor i va conservar les seves vivències en els diaris de navegació de tots els vaixells en què havia navegat. I un cop jubilat, es va dedicar a escriure sobre temes relacionats amb el mar i els vaixells. Fruit d’aquest treball és una dotzena de llibres, entre els que destaquen “Los últimos veleros del Mediterráneo. Torrevieja marinera” (dos volums), “Motoveleros del Mediterráneo. El final de una época” i “La València marítima” (dos volums). Tots aquest treballs són imprescindibles per tenir informació de primera mà d’aquest període de la nostra història marítima; i més ara, quan assistim a la recuperació d’alguns velers d’aquella època, com el pailebot Pascual Flores, bessó del Santa Eulàlia (ex Carmen Flores), tots dos construïts a Torrevella, i el pailebot Miquel Caldentey.

El pailebot Santa Eulàlia, ex Carmen Flores, construït a Torrevella

La setmana passada vaig anar a València per feina i vaig aprofitar per acostar-me fins al Museu Valencià d’Etnologia on vaig poder adquirir els dos volums editats fins ara de “La València marítima”. Són un recull de notícies del món mariner dels segles XIX i XX, que tenen per escenari aquella costa, recollides per l’autor dels principals diaris de cada moment. El primer volum està dedicat a la pesca del bou; i el segon, als altres protagonistes de la navegació valenciana: els constructors i les embarcacions.

Un dels llibres de José Huertas (foto del seu bloc)

Aprofito per dir que la llibreria del museu té un bon assortit de llibres sobre el patrimoni marítim local, entre ells “La vela latina en Valencia”, un llibre de gran format, magníficament ben editat, de lectura obligada per conèixer el passat i, sobretot, el moment en què es troba actualment la vela llatina a València. Tinc la impressió que a Catalunya, quan parlem de vela llatina –i m’atreviria a dir que en altres àmbits de la cultura també passa-, tenim tendència a mirar cap a la costa gironina i cap a les illes, però no baixem la mirada més avall de l’Ebre. Bé; és cert que els amics de la Associació Barques Tradicionals de Xàbia -que, per cert, tenen web nova- representen un punt de contacte amb aquelles terres. Però hi ha la vela llatina de l’Albufera, que forma part indissoluble d’aquell ecosistema, i que es manté viva a llocs com Catarroja, Silla i El Palmar. Em fa l’efecte que aquest és un món força desconegut pels “marítims” i amb el qual, per les raons que sigui, no hi tenim contacte.

Crec que l’obra de José Huertas pot ser una molt bona porta d’entrada a la cultura marítima valenciana. Part d’aquesta obra s’exposa al Museo del Mar y de la Sal de Torrevella, al qual Huertas va donar els seus instruments de navegació, dos llibres incunables i moltes de les cartes marines que va utilitzar en els seus viatges. El vincle de Huertas amb aquesta ciutat alacantina era força estret, com ho demostra, a més del museu, el carrer que porta el seu nom.

23.6.08

Trobades d'estiu

Ja ha arribat l’estiu i com sempre, en aquesta època, han arribat també les trobades de vela llatina. Aquest cap de setmana passat es van fer les de Silla, Sa Riera i Vilassar de Mar. Vaig anar a la de Vilassar, amb el Corb Marí, que organitzen els amics de l’Associació Bricbarca i, si el temps acompanya, és de visita obligada. Aquesta vegada el temps va acompanyar, i molt! Després d’uns quants dies de garbí fort, va fer una tarda de dissabte esplèndida, amb un garbinet de força 2-3, ideal pel meu bot, ja que només hi anàvem la Marta i jo. Si el vent hagués pujat mig grau més, no hauríem pogut anar a vela, perquè ens hagués faltat pes. Amb vent es necessiten quatre o cinc tripulants per poder aguantar els prop de 28 metres quadrats de vela que porta el Corb Marí. Dissabte no va ser el cas, però va caldre fer banda en algunes cenyides i amollar escota més d’una vegada. Va ser fantàstic! El Corb i jo teníem ganes de mar; perquè entre avaries del motor, fines de manteniment i les pluges de maig feia moltes setmanes que no sortíem. I la veritat és que ens ho vam passar molt bé.

Set barques més van acompanyar el Sant Ramon a la trobada d'aquest any.

La Trobada de Vilassar de Mar també va estar bé. Ens vam reunir vuit embarcacions: el Massagran i la Tortuga, de Sant Pol; la Bolere, la Pinta, el Toni i el Sant Ramon, de Vilassar, i el Capitán Argüello i el Corb Marí, de Premià de Mar. El Sant Ramon duia a bord el capità Pigat i la Lucia que, com cada any, venien de les Amèriques per assistir a la festa major del seu poble. Aquests il•lustres visitants van desembarcar a l’espigó de Garbí on els esperaven molts dels seus convilatans. A la Plaça de l’Era hi havia instal•lada la IV Fira d’Oficis de Mar i Entitats Nàutiques i allà mateix s’hi va fer el sopar per les tripulacions i participants en la fira. En la meva opinió, aquest nou emplaçament és molt més agradable i acollidor que el Camí Ral, on s’havien fet les edicions anteriors. Per sopar ens van donar marmitako de tonyina: sensacional!

L'arribada del Pigat i la Lucía, l'any 2006.

I el proper cap de setmana es farà la 16na Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell, una de les clàssiques del calendari, organitzada per l’associació d’Amics de la Vela Llatina d’aquella localitat empordanesa. Aquest any, la Trobada de Calella coincideix amb el 80è aniversari del llaüt Santa Espina. Després d’haver estat una llarga temporada sotmesa a diversos treballs de rehabilitació (orla, codast, quilla i banc d’arborar), l’embarcació es presentarà guarnida amb la vela de cotó, que només llueix en les grans ocasions.


El mateix dia, diversos membres del Club de Vela Calella faran l’avarada del Far, un dinghi acabat de construir, que s’afegirà a la navegada col•lectiva fins a les Illes Formigues. Com ja és tradicional, les embarcacions fondejaran a sotavent de les illes, per dinar i prendre el bany. Esperem que el temps ho permeti, perquè l’any passat es va girar una garbinada monumental que ens va obligar a buscar refugi als ports de Palamós.

Durant la Trobada de Calella veurà la llum el tercer número de la col•lecció de llibrets sobre temes relacionats amb les embarcacions tradicionals i el seu treball. El número d’aquest any tracta de la pesca amb sardinal. Els dos anteriors es titulen “La barca de mitjana” i “La varada de fusa i la de treure”.

En el Calendari Nàutic que figura al final d’aquesta pàgina hi trobareu les dates de les properes trobades i altres esdeveniments relacionats amb les embarcacions tradicionals.

19.10.07

El “Besitos” torna a casa


Des de les Illes ens arriba una bona notícia que ens envien els Amics de la Mar de Menorca i que reproduïm íntegrament:

Des del passat dissabte 6 d'octubre ja tornam a tenir el "Besitos" amarrat a la caseta de comandància del port de Ciutadella. Ha passat més d'un any i mig des d'aquell 27 de març de 2006, quan va ser declarat Bé d'Interès Cultural (BIC), i no ha estat fins avui quan hem pogut amarrar-lo al mateix lloc on estava ja l'any 2003. Ara, definitivament, el “Besitos” pot tenir un lloc per amarrar, cosa que li pertoca per ser Bé d'Interès Cultural.

Enrere queden les incomptables gestions i les mil i una demandes desateses. Són ones passades que ja no fan cap por i ens han donat més coratge per seguir el rumb que ens havíem marcat: exigir l'amarrador per al “Besitos” que legalment, agradés o no agradés a segons qui, tenia dret el nostre llaüt.

Ara disposam de lloc i temps per dedicar-lo a navegar, l'escola de vela i, per què no, embellir el port de Ciutadella amb una embarcació tradicional aparellada amb vela llatina.

Gràcies a tots per la vostra solidaritat i paciència.

Realment tots els tràmits relacionats amb la recuperació, documentació i maneig de les embarcacions tradicionals són d’allò mes feixuc. Un simple canvi de nom o la tramitació d’un certificat de navegabilitat poden durar mesos, si no anys. A més, depèn de les capitanies i del funcionari de torn. La mateixa gestió que una capitania marítima resol en quinze dies, en altres capitanies pot durar eternament. L’Administració no s’ha posat les piles en aquest sector. És imprescindible que les associacions que es dediquen a la recuperació d’embarcacions patrimonials facin pinya per aconseguir que l’Administració es posi al dia en tots aquests procediments i agiliti tots aquests tràmits.

Penso que l’espai Marina Tradicional que, per segon any consecutiu, es muntarà dins del Saló Nàutic de Barcelona, és l’àmbit ideal per debatre aquesta qüestió, donat que hi haurà persones i entitats de tota la península afectades per aquest problema.

En qualsevol cas, felicito als Amics de la Mar de Menorca i els convido a que ens expliquin la seva experiència en aquest procés de declarar una embarcació Bé d’Interès Cultural.

22.9.07

XII Trobada de Barques de Vela Llatina de L'Escala

Vint-i-tres embarcacions es van reunir a l'Escala, el dia 15 de setembre, per participar en la "XII Trobada de Barques de Vela Llatina". Va fer un temps esplèndid, amb sol i vent suau, que va permetre gaudir d'un dia de navegació fantàstic, plàcid i sense ensurts. A més, el mateix dia es va fer la tradicional "Festa de la sal", en què hi van participar algunes de les embarcacions. També hi era present el pailebot "Santa Eulàlia", encorat prop de la platja.

La concentració de veles llatines davant de la vila em va recordar en alguns moments les antigues fotografies de Josep Esquirol, el gran fotògraf escalenc que, a començament del segle XX, va deixar constància de la vida marinera de l'Escala a través de les seves fotos en blanc i negre, d'una qualitat i riquesa de detalls extraordinàries.

Trobareu fotos de la trobada de l'Escala en aquest enllaç: http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157602121331769/

11.9.07

XX Trobada de Vela Llatina de Cadaqués


El dia 1 de setembre va tenir lloc a Cadaqués la trobada de barques de vela llatina, que aquest any celebrava la vintena edició. La tramuntana, com sol ser habitual, tampoc no va faltar a la cita i va impedir que les embarcacions, especialment les més petites, poguessin navegar fora de la badia.

Tot i això, es va decidir navegar per davant de la Platja Gran, a recer de les cases. El dia, malgrat el vent, va ser esplèndid i la navegada, arran de platja, va proporcionar un bon espectacle.

En trobareu unes quantes imatges punxant aquest enllaç:
http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157601958770306/

17.7.07

El “Corb Marí”: un somni fet realitat (1)

Trobada de Badalona, juny de 2007 (Fotos de Marta Salomó)

Vaig saber de l’existència del “Corb Marí” per un anunci publicat en el número 34 de la revista “Mardemars”, ja desapareguda, corresponent als mesos de juliol i agost de 2003. Es ven un bot mallorquí de regates –deia l’anunci- construït amb fusta l’any 1954 a les drassanes Ballester de Palma. Ha estat restaurat l’any 2001. L’eslora és de 25 pams, la màniga d’1,80 m. i el puntal de 0,65 m. L’aparell i la maniobra estan preparats per participar en regates. La vela major té un gràtil de 8,50 m. i una superfície de 21,23 m2. El floc té un gràtil de 5,25 m. i una superfície de 6,42 m2. L’estat de conservació és molt bo.

Acompanyava l’anunci una foto del bot en qüestió, navegant amurat a estribord, amb una lleugera escora. Tot i anar a la mala, les veles pintaven perfectament, sense fer una sola arruga. L’antena tenia la mateixa inclinació que el gràtil del foc i el conjunt formava un triangle perfecte, com una gran ala blanca, lleugera i estilitzada. La proa vertical tallava l’aigua com un ganivet i deixava una estela per la popa més llarga que l’embarcació. Era un veler d’una gran bellesa i semblava molt ràpid. Me’n vaig enamorar al primer cop d’ull.

Malgrat els anys que fa que navego, mai no havia tingut cap vaixell. Ho havia somiat moltes vegades, però tenia altres prioritats i no m’ho podia permetre. Però vaig veure el “Corb Marí” i va poder més el cor que el cap. Em vaig dir a mi mateix que si desaprofitava l’ocasió, me’n penediria. No vaig trigar ni cinc minuts a prendre la decisió de comprar-lo.

Vaig trucar al propietari amb el cor en un puny, pensant que em diria que ja l’havia venut. Però no! Em va dir que el bot encara estava a la venda i em va convidar a anar-lo a veure a Cala Gamba, a Mallorca. Casualment, uns amics ens havien convidat a passar uns dies de vacances a l’illa, aquell estiu. Tot semblava, doncs, portar-me cap al “Corb Marí”.

Un matí d’agost, vaig quedar citat a Cala Gamba amb en Xavier Mulet, propietari del “Corb Marí” i armador també d’un llaüt clàssic magnífic, el “San Antonio de Padua”. En Xavier em va portar fins a l’amarrador on hi havia el vaixell. Era el primer bot mallorquí que veia i em va semblar una embarcació realment bonica. La proa fina i vertical, la popa de mirall i aquell llamp de pal, que em va semblar altíssim... i això que no duia l’antena! De dins era molt ample i còmode, i se’l veia molt ben conservat. Vaja, que no aparentava tenir 50 anys. Vaig estar temptat de dir “me’l quedo!”, però encara havia de resoldre algunes coses abans de fer el pas definitiu. La més immediata era el transport fins a la península. Li vaig dir al Xavier que faria quatre números i li donaria la resposta definitiva. Ell em va convidar a les properes regates de la “Diada de Mallorca”, que es feien al setembre, i en les quals hi participaria el seu bot. No podia ser. Si tornava a Mallorca, seria per emportar-me el “Corb Marí”. Però... com?

L’amic Quico Despuig, de Cadaqués, es va oferir generosament a acompanyar-me amb el seu cotxe i un remolc fins a Mallorca, a buscar el vaixell. Era l’opció més pràctica i la més econòmica, vistos els pressupostos que m’havien donat diversos transportistes a qui vaig demanar preus per portar-lo amb un camió. Total, que un divendres de setembre, a les 11 de la nit, embarcàvem a bord del “Fortuny”, rumb a Mallorca, per anar a buscar el “Corb Marí”, que tot just acabava de guanyar la “Diada de Mallorca” en la categoria de bots. El vaixell s’acomiadava de les Illes amb tots els honors.

Vam arribar a Palma de matinada i vam anar directament a Cala Gamba. No podíem perdre temps perquè aquell mateix matí, a la 1 del migdia, havíem d’agafar el vaixell de tornada a Barcelona. A les 8 del matí en Xavier Mulet ens ajudava a carregar el “Corb” al remolc. Un cop arranjat, vam anar a esmorzar i a tancar els tractes. Al Xavier li sabia molt de greu desprendre’s del bot. Se l’estimava i, com a armador, se’n sentia molt orgullós, sobretot després d’haver guanyat la Diada. No volia trencar el compromís adquirit amb mi –cosa que l’honra- i només podia esperar que, en l’últim moment, jo em fes enrera. Però ell no s’imaginava l’enorme il·lusió que em feia comprar el “Corb Marí”. Era el primer vaixell que tenia, un vell somni fet realitat. No m’hagués fet enrera per res del món. Aquella mateixa tarda vam arribar a Barcelona i el diumenge al matí el “Corb” ja surava a les aigües del Masnou, el seu nou port.

Des de llavors, el “Corb Marí” i jo ens hem anat coneixent. Va costar una mica adaptar-s’hi. A les primeres sortides, amb el Xito Jiménez, el meu company de navegació habitual, vam hissar només el foc. Els prop de 27 m2 de vela feien molt de respecte. Sabíem també que la tripulació habitual en regata era de quatre a cinc persones, i que si pujava el vent, el vaixell podria resultar ingovernable amb només dos tripulants. Érem conscients, doncs, que muntàvem un pura sang i que, si anaven mal dades, ens “descavalcaria” a la primera ratxa. Finalment, un dia de ventolina ens vam decidir a desplegar la major. Era impressionant veure tanta vela per sobre dels nostres caps! De seguida em vaig adonar que era un veler molt ràpid i que cenyia molt bé, fins i tot a la mala. El pal tan alt i en candela fa que l’antena quedi molt vertical i que el triangle de vela a proa de l’arbre sigui molt petit i no faci bossa. Gairebé sembla un aparell marconi. A més està molt ben equilibrat, sense tendència a orsar ni a arribar, ni tan sols quan carrega la ratxa, cosa que evita esforços sobre el timó per mantenir-lo a rumb. Això sí, a partir de força 3 cal fer banda com en una embarcació de vela lleugera.

El primer dia que en Xito es va penjar de la post –una taula de fusta que es treu per la borda, a l’extrem de la qual s’hi asseu un tripulant-, la nostra navegació i el domini de l’embarcació van millorar força. A partir de llavors ja vam poder aguantar tota la vela sense haver d’amollar escota contínuament, i això ens va permetre poder cenyir i guanyar barlovent. Ara bé, a partir de força 4, amb només tres tripulants soc incapaç de dominar-lo: o sobra vela –no es pot reduir perquè no porta rissos- o falta tripulació. Sembla un cavall desbocat! Alguna vegada hem tingut algun ensurt, com a la trobada de Badalona, el juny passat, en què ens va sorprendre una garbinada que de seguida va aixecar molta mar. Era impossible aguantar-lo dret amb la major caçada per poder cenyir. Si hem estat a punt de trabucar algun cop ha estat més per culpa d’errors meus al timó que per culpa del bot. El “Corb” ens ha salvat in extremis més d’una vegada, recuperant-se lentament d’una escora pronunciada, quan jo ja em veia a l’aigua.

Tot i que ja ha complert els 50, el “Corb Marí” es conserva jove com el primer dia. És un veler magnífic, noble i de bon navegar, que no deixa de donar-me satisfaccions. És evident que va ser construït per un bon mestre d’aixa i un profund coneixedor del seu ofici. Sovint en rebo elogis dels tripulants d’altres vaixells quan ens trobem navegant. No cal dir que em fan sentir orgullós de ser-ne l’armador.

Trobareu més fotos del "Corb Marí" en aquesta adreça: