12 d’octubre

No soc gaire amic de pàtries, ni de banderes, ni de religions, perquè en nom d’aquestes tres coses els homes hem fet i seguirem fent autèntiques barbaritats. Avui, 12 d’octubre de 2007, Día de la Hispanidad –i, antigament, Día de la Raza-, la pàtria i la bandera estan al primer pla de l’actualitat i, com sempre, són motiu de confrontació. Tot va començar amb una gesta nàutica, el “descobriment” d’Amèrica per Cristòfor Colom. D’aquí ve que als Estats Units celebrin el “Columbus’ Day”, una denominació sense tantes connotacions patrioteres. Els viatges de Colom són, sens dubte, un dels capítols més apassionants de la història de la navegació, com els de Magallanes i tants altres grans navegants. Però no és d’això que vull parlar, sinó que avui, aprofitant que és 12 d’octubre, vull referir-me a aquella pàtria comuna en què, des de temps antics, hi han conviscut amb harmonia homes, països i cultures d’allò més divers. Una pàtria sense estat, gairebé intangible, però que dóna a tots els que l’habiten una raó de ser, un sentit de la vida i un sentit de pertinença al món i a l’univers. Aquest pàtria és el mar. No seré jo qui en faci esment, sinó persones que han expressat millor que ningú aquests sentiments, amb els quals m’identifico plenament.

José de Esponceda.- “La canción del pirata”

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad;
mi ley, la fuerza y el viento;
mi única patria, la mar.

Josep M. de Sagarra – Toti Soler.- “Aiguamarina”

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.

Joan Manuel Serrat.- “Mediterráneo”

Si un día para mi mal
viene a buscarme la parca,
empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte,
quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...
Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo...

Charles Baudelaire – Xavier Benguerel.- “L’home i la mar”

Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!

Espill de la teva ànima, l’hi veus emmirallada

en l’infinit vaivé d’onada rera onada,

i tu ja ets un abisme més amargant encar.

Kavafis – Carles Riba – Lluís Llach.- “Viatge a Ítaca”

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

Antonio Machado.- “Cantares”

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Segurament coneixes altres textos i altres cançons que parlen de tot això. T’agrairia que els apuntessis en els teus comentaris, perquè aquest blog necessita les teves aportacions.

La più bella imbarcazione del mondo!

Gòndola i gondoler formen un conjunt equilibrat i harmònic

Diuen que la gòndola és l’embarcació més bonica del món. Ho diuen, naturalment, els gondolers i els venecians, que no poden ser imparcials en parlar d’aquesta nau única al món i que és un dels símbols de la seva ciutat. Realment és una embarcació preciosa. Una mena de cigne negre, estilitzat i majestuós, que llisca amb elegància per les aigües adormides dels canals.

Però... la veuríem igual de bonica, una gòndola, en una cala de la Costa Brava? M’imagino una escena d’allò més surrealista, com en un quadre de Dalí. Segurament, una gòndola, fora dels canals de Venècia que és el seu hàbitat natural, la trobaríem barroca, pretensiosa i potser una mica kitch. I a l’hora de navegar per aquelles mars batudes per la tramuntana, semblaria fràgil i desemparada. En canvi, robustos llaguts i gussis s’han mogut sempre amb desimboltura en aquest entorn petri i ventós, al nord i al sud del Cap de Creus. Barques de treball i també d’esbarjo dissenyades per fer bé la seva feina, aguantar el tràngol i tornar els tripulants a terra sans i estalvis. Barques senzilles i despullades d’ornaments, però també molt boniques. Quina fila farien envoltades de palaus en un canal de Venècia? Possiblement es veurien tosques i proletàries al costat de les seves parentes italianes.

Qualsevol embarcació tradicional té un espai natural propi, el seu paisatge, i respon a les necessitats que imposa el territori i el medi aquàtic en què ha de navegar, i també la feina per a la qual ha estat dissenyada i construïda. Per això cada embarcació està perfectament integrada en el seu entorn natural, forma part del paisatge, de la cultura i del patrimoni del lloc. En aquest sentit, una muleta de l’Ebre, una canoa del Congo i una barca de totora del llac Titicaca són també, en el seu context, embarcacions d’una gran bellesa.

A més, cada embarcació té una història, la seva pròpia, des que la van avarar per primera vegada fins a l’actualitat: el mestre d’aixa que la va construir, els propietaris que ha tingut, els viatges que ha fet i les transformacions que ha sofert. Però també té tot un saber ancestral impregnat en les seves fustes; l’art d’un ofici transmès a través de generacions, que ha desembocat en unes formes i unes tècniques constructives d’una gran eficàcia. Cada barca feta a mà, fusta a fusta, és una peça única, una obra d’art.

Les gòndoles, com tot a Venècia, són fruit d’un art molt refinat. La seva construcció, completament artesanal, requereix mestratge, tècnica i un gran sentit de les proporcions i de l’estètica. Una gòndola fa 11,10 metres d’eslora, 1,42 de màniga i un puntal màxim de 0,64. El fons es pla, per poder navegar amb molt poca fondària d’aigua. Però la característica més sorprenent de les gòndoles és el seu casc asimètric, amb la banda esquerra 24 centímetres més ampla que la dreta. Un cop a l’aigua, l’embarcació té una marcada escora cap a la banda d’estribord, cosa que facilita les maniobres del gondoler. Aquest, dret sobre el llançament de popa, al costat babord, impulsa la gòndola amb un sòl rem, inclinant rítmicament el cos endavant i endarrera, i sense treure’l de l’aigua. I amb uns hàbils i lleugers moviments de rotació, dirigeix l’embarcació i li fa fer les més extraordinàries evolucions, fins i tot en els canals més estrets. El rem, que no porta estrop, va simplement recolzat en un gran i robust escàlem, la fórcola, tallat en una sola peça de noguera, que sembla una escultura abstracta.

Diuen que moure una gòndola d’onze metres i 400 quilos de pes, amb tres persones a bord, exigeix al gondoler el mateix esforç que hauria de fer per caminar a la mateixa velocitat. És una mostra del grau de desenvolupament tecnològic d’aquesta embarcació tradicional i del refinament i eficàcia del seu disseny. Certament, gòndola i gondoler formen una perfecta unitat, d’una gran elegància i harmonia. La voga a la veneciana, elegant, silenciosa i, aparentment, sense esforç, no té res a veure amb la dels nostres remers, asseguts d’esquena a proa, amb les espatlles doblegades per la força i la tensió de cada estropada.

Cada gòndola porta el mapa de Venècia representat en el ferro en forma de pinta de la proa. Les sis dents de davant representen els sis sestieri o barris en què està dividida la ciutat; i la dent de popa, l’illa de la Giudecca. La doble curvatura del ferro, en forma d’essa, és el Gran Canal; i la part de dalt simbolitza el barret del Dux, el cap suprem de la Sereníssima República de Venècia.

Les góndoles han estat protagonistes de la vida quotidiana de Venècia i han acompanyat els venecians en tota mena d’esdeveniments: festes, casaments, funerals... Als segles XVII i XVIII hi havia 10.000 gòndoles a Venècia i actualment només n’hi ha 500, dedicades, bàsicament, a passejar turistes. Pagues el gust i les ganes, però un passeig en gòndola pels solitaris i silenciosos canals de San Polo, una tarda de primavera, lluny de la turistada que envaeix Sant Marc i Rialto, és una experiència única.

Vaig tornar de Venècia enamorat de les góndoles i els hi vaig fer un munt de fotos, amb el plaer de qui retrata una dona guapa i fotogènica. Però, un cop a casa, vaig arribar a la conclusió que la barca més bonica del món és la que un té, perquè és la que més es mima, s’estima i es gaudeix.

Si voleu saber més coses sobre les gòndoles, visiteu els webs següents:
- http://www.tramontingondole.it/it-la-gondola.htm
- http://www.vogaveneta.it/index.shtml
- http://www.forcole.com/it-home.htm
- http://www.elfelze.com/italiano-home.html
- http://www.gondolavenezia.it/home.asp

A les antípodes de Nova Zelanda

He llegit al diari, en relació a la classificació del vaixell de Nova Zelanda com a desafiador de la Copa Amèrica, que en aquell país austral la vela és l’esport nacional. Sabia que la vela és, certament, un esport molt popular per aquelles latituds, d’on han sortit navegants extraordinaris. Però no fins al punt de ser considerada l’activitat més patriòtica, com l’ha definit un dels molts neozelandesos que s’han desplaçat fins a València per donar suport a l’embarcació del seu país. Fins i tot n’hi ha que han vingut navegant, com els quatre tripulants del vaixell “Cutty Hunk”, que van sortir d’Auckland el 27 de desembre passat i van arribar al València el 10 de maig, després de recórrer 14.150 milles. Això és més que una simple afició.

M’assabento també que Nova Zelanda –un país de quatre milions d’habitants- té una embarcació per cada vuit habitants. I que allà, el primer bot no es compra, sinó que es construeix al jardí de casa. Igual que aquí que, malgrat la nostra història i tradició marinera, continuem destruint embarcacions i perdent patrimoni marítim. I mentre a les nostres costes creixen sense fre els edificis i les urbanitzacions, recuperar una barca amb valor patrimonial i fer-la navegar topa amb tota mana d’obstacles burocràtics i administratius. Continuem vivint d’esquena al mar i només ens hi posem de cara per treure’n un profit econòmic i per prendre el sol. Estem a les antípodes de Nova Zelanda, i mai millor dit.