M’agraden molt aquestes peces no tant per la seva qualitat tècnica, que ja us dic que és molt senzilla, sinó pel que simbolitzen. Darrere de cadascuna d’aquestes barquetes hi ha una cultura ancestral i una manera determinada de relacionar-se amb la natura, especialment amb el medi aquàtic de cada indret, de la qual se’n deriven unes determinades tècniques aplicades a la construcció d’embarcacions i l’ús d’uns materials molt concrets. Només cal seguir el fil de la informació que ens proporciona cada model per comprovar-ho.
Barques de totora.- Embarcació primitiva, construïda amb joncs d’una planta anomenada totora, lligats entre si amb un cordatge de fibres vegetals. És típica de Bolívia i el Perú, i actualment encara es fa servir al llac Titicaca. S’utilitza per al transport de persones i de càrrega, i pot anar a rem o a vela, feta del mateix material que l’embarcació. La vida dels indis Uro, que significa “fills de la matinada”, està íntimament lligada a la totora, fins al punt que viuen en una vintena d’illes flotants al llac Titicaca, fabricades amb aquesta planta.
N’hi ha de mides molt diverses, des dels petits caballitos de totora, que es feien servir a la costa peruana per pescar al mar i avui dia s’utilitzen esportivament en una mena de surf, fins a grans rais de més de 25 metres, com les famoses Mata Rangi, de les expedicions oceàniques de l’aventurer espanyol Kitin Muñoz, i les de les expedicions dels germans Limachi. Sempre s’ha dit que aquestes embarcacions van ser utilitzades pels pobles precolombins per colonitzar les illes del Pacífic, que és el que es volia demostrar amb aquesta mena d’expedicions.
La peça de ceràmica que veieu a la foto és una còpia d’una ceràmica precolombina, comprada a Lima (Perú), i representa un inca assegut en una barca de totora. Una barca molt curiosa, que té la proa rematada amb un cap de puma i la popa rematada amb un cap de còndor. El puma és un dels deus principals de les grans cultures andines, com la Inca. Temut i divinitzat per la seva feresa, els inques el van representar en l’art tèxtil i en l’arquitectura. I també, pel que sembla, en el seu art naval. El còndor, símbol i senyor dels Andes, també està associat a les grans cultures prehispàniques; i es diu que “allà un còndor es deixa caure hi ha un puma”. Per tant, no és estrany que tots dos animals sagrats estiguin junts en una embarcació.
Canoa amazònica.- L’embarcació de la foto procedeix d’Iquitos (Perú) i reprodueix una canoa utilitzada pels indis shipibos a l’Amazones. Els shipibos són la tercera ètnia més gran del Perú. Les seves principals activitats econòmiques són la pesca, l’artesania, l’agricultura i la caça. Les embarcacions com la del model porten un sostre vegetal, a sota del qual s’hi estiben les mercaderies i també s’hi fa vida. El model està fet amb fusta de balsa.
Canoes d’Amèrica Central.- Aquí tenim dos models procedents de Panamà i de Guatemala. La canoa blava i blanca –com es pot llegir a la banda- és de Kuna Yala, una comarca indígena de Panamà habitada per l’ètnia kuna. Concretament està comprada a l’illa d’Ukupseni. Aquestes canoes petites es fan servir per desplaçar-se i per pescar. La pesca a Kuna Yala és artesanal, i s’utilitza tant el fil com la xarxa. La major part de la pesca és per a la venda, sobretot el marisc, que cada dia venen a buscar amb avionetes. Especialment es ven llagosta, cabra, calamars i pop. I parlant de pops, la bandera de Kuna Yala, és com una bandera espanyola amb una esvàstica investida al centre. Però, naturalment, no té res a veure amb el símbol nazi, sinó que representa un pop, l’animal que, segons la tradició local, va crear el món. Fixeu-vos, doncs, si en surten de coses d’una senzilla barqueta!
La segona canoa de la foto està comprada a Livingston (Guatemala) que, juntament amb Puerto Barrios, és un dels principals enclavaments de la comunitat garífuna en aquell país centre-americà. Els garifuna se’ls coneix també amb el nom de “caribs negres”, a causa del color de la pell, perquè són descendents d’esclaus nigerians. Llegeixo que l’any 1635 dos vaixells espanyols que transportaven esclaus de Nigèria fins a les Indies Occidentals van naufragar prop de l’illa de San Vicente. Els esclaus van fugir i van arribar a l’illa, on els indis caribs els van oferir protecció. Els matrimonis mixtes van formar el poble garífuna, nom derivat de kalipuna, que era com en deien els indis caribs. Sembla que a aquests també s’hi haurien afegit esclaus que els caribs capturaven en les seves lluites contra els britànics i francesos a les illes veïnes. Pot ser, doncs, que la meva canoa l’hagi fet algun descendent d’aquells antics esclaus.
Canoes africanes.- La canoa de proa afuada i decorada amb motius geomètrics és una pinaza del riu Níger, procedent de Tombuctú (Mali). Diria que està feta com les seves germanes grans, és a dir, a partir d’un tronc sencer buidat per dins. Però no n’estic segur perquè no és de formes arrodonides, sinó que té els costats i el fons pla, com una pastera, per entendre’ns. Podria ser, doncs, que estigués feta amb taulons. A les fotos que he vist no es pot apreciar. I n’hi ha de molt grans; massa grans per estar fetes d’una sola peça. Potser les mes petites sí que les construeixen a partir d’un únic tronc. En qualsevol cas, és una embarcació preciosa, estilitzada, elegant i molt airosa, a causa dels seus extrems tan llançats. Es porten a rem, amb perxa i fins i tot a vela, amb una vela quadrada per aprofitar els vents portants.
La canoa més ampla i polida procedeix de Kafountine, un poble de pescadors del sud de Senegal. De tota manera, no és una reproducció fidel de les embarcacions que fan servir els pescadors d’allà, els famosos cayucos; barques grans, de proes dretes i molt llançades, adaptades per entrar i sortir de platges molt obertes i batudes constantment per les onades oceàniques. Malauradament, moltes d’aquestes embarcacions també s’utilitzen per traslladar emigrants clandestins fins a les Illes Canàries, en uns viatges perillosíssims que sovint acaben en una tragèdia. En aquesta entrada del bloc de la Mercè, “Viajes y experiencias”, veureu com les construeixen.
Sampán de Hong Kong.- Sampán –llegeixo a l’enciclopèdia “El Mar” (Salvat)- és el nom genèric de tota embarcació menor, sense coberta o parcialment cobertada, utilitzada a l’Extrem Orient per al transport de persones i coses. No acostumen a passar dels 10 metres d’eslora i la màniga sol fer una quarta part d’aquella. Normalment porta un o dos pals, amb veles al terç, fetes d’estora o cotó. El pal de proa va molt inclinat endavant, mentre que el de popa té força caiguda enrera. Però el més corrent és el d’un sol pal en candela o amb una lleugera caiguda a popa. Es governen amb un rem en comptes de timó.
El model de la foto reprodueix amb força fidelitat un sampán de Hong Kong, a motor, naturalment, dels que avui dia transporten gent i mercaderies entre les illes i els diversos ports d’aquesta regió administrativa xinesa.
Barques de Galícia.- He deixat pel final un parell de models d’embarcacions peninsulars: una dorna i una gamela, dues de les embarcacions tradicionals gallegues més emblemàtiques. Me’ls van portar de Vigo i estan molt ben fets. Malgrat la senzillesa, trobo que reprodueixen amb força exactitud les formes i proporcions dels diversos elements de les barques que representen. M’agradaria trobar models d’embarcacions tradicionals catalanes d’aquesta qualitat. Però tots els que veig a les botigues de records i d’objectes de decoració marinera estan fets molt barroerament. Suposo que els fan en sèrie i qui els fa no en té ni idea de com és l’embarcació que vol reproduir, i ni tan sols s’ha molestat en mirar un plànol o quatre fotos. Sí que hi ha maquetes molt ben fetes, però t’hi has de gastar diners. En general, la majoria de maquetes que es venen a l’engròs, per dir-ho així, i que trobes repetides en totes les botigues, són unes pèssimes imitacions.
Sobre la dorna i la gamela hi ha documentació abundant a Internet i també una bibliografia força extensa sobre els usos, disseny i construcció d’aquestes dues embarcacions de treball; per tant, no m’hi entretindré, perquè tampoc no podria aportar res. Confesso que soc un enamorat de la dorna. Les he vist navegar a Galícia, a la Costa Brava i a Màlaga, en diverses condicions de mar i de vent, i em sembla una embarcació impressionant. Fa temps que tinc moltes ganes de provar una dorna però encara no he tingut ocasió. Espero poder fer-ho a l’encontro de Muros i llavors sí, explicar per experiència pròpia les sensacions que transmeten d’aquests vaixells. Segur que serà una experiència inoblidable.
Per saber més coses sobre dornes, gameles i altres embarcacions tradicionals gallegues:
- “Agüiño: las últimas dornas gallegas”, de F. Cabrera de Aizpuru i E. Lechuga.
- “Madeira de Mar. Apuntes sobre a gamela”, de Íñigo Echenique. Editorial Galaxia.
- “Lanchas y dornas”, de Staffan Mörling. Xunta de Galicia.
- “Las embarcaciones tradicionales de Galicia”, de Staffan Mörling. Xunta de Galicia.
- “Onde se vive o mar. Pequena guía de embarcacións”, de Lino Prieto. FGCMF.
