Massa vent i poques barques a la trobada de Calella

L’escassetat de barques –una desena- i el vent fort de gregal, que va aixecar un onatge considerable, van deslluir una mica la 19a. Trobada d’Embarcacions de Calella de Palafrugell que es va celebrar dissabte passat. Però això va com va i tant les condicions atmosfèriques com el grau de participació mai no es poden preveure amb antelació. Fins i tot m’atreviria a dir que és més fàcil saber quin temps farà, perquè el nombre de barques no se sap mai fins el dia mateix de la trobada. Tot i això, la jornada va tenir els seus moments emotius...  

L’edició d’aquest any es va avançar una setmana amb motiu del quart viatge dels sardinals, des de Calella fins a Cambrils, per participar en la trobada que hi tindrà lloc el proper cap de setmana. Això va fer que el Port Bo no estigués guarnit de festa major com els altres anys, quan la trobada d’embarcacions tradicionals coincideix amb la celebració de les festes en honor a Sant Pere, el patró de la localitat. Total, que entre una cosa i l’altra, vaig tenir la impressió que la trobada de Calella no va lluir com altres vegades. Però això segurament canviarà en les properes edicions, perquè durant la reunió de patrons en Pere de Prada, president de l’Associació d’Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, va anunciar la bona sintonia que hi ha amb el nou consistori callellenc i la voluntat de l’alcaldia de col·laborar amb l’entitat i donar suport a la trobada. 

Crec que l’entesa entre els ajuntaments i les entitats que es dediquen a la recuperació i conservació del patrimoni marítim, i a acostar aquest patrimoni a la ciutadania, ja sigui a través d’una trobada, d’una festa marinera, d’una exposició, etc., és imprescindible i totes dues parts en poden sortir beneficiades. Qualsevol d’aquestes manifestacions culturals al voltant del patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, ben organitzades i gestionades, pot ser un motor econòmic per a una localitat costanera. I el sector que en pot sortir més directament beneficiat és el turístic. En el “X Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia” que tindrà lloc a Carril a final de mes, es fan unes jornades amb un títol prou eloqüent: “Turisme i embarcacions tradicionals, un recurs a explorar”. A Catalunya aquest recurs encara està molt poc explorat i penso que és urgent que ho comencem a fer. 

Tornant a la trobada de Calella, un dels moments més emotius de la jornada va ser quan en Pere de Prada va investir la Glòria Mauri i el Ricardo Canalda, armadors de la Pepeta, socis d’honor de l’Associació d’Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, els primers que té l’entitat. I els hi va lliurar un parell d’obsequis especialment dedicats: a la Glòria, un parell de maneguetes de fusta amb les quals –va dir- seria capaç de fer-ne un escultura “que no et cansaries de mirar”; i al Ricardo una caixa d’eines, també de fusta, com les dels mestres d’aixa, amb el seu nom gravat, en agraïment pels treballs de restauració del Joma, un petit llaüt que es va presentar durant la trobada. 

Un parell de maneguetes per a la Glòria...

...i una caixa d'eines amb el seu nom per al Ricardo.

I per a tots els que som seguidors i practicants de la navegació tranquil·la, l’altre moment emotiu del dia va ser veure la nostra bandera hissada per primer cop en els pals d’algunes barques. La silueta del caragol de mar sobre la bandera de la lletra “S” del codi internacional, disseny de l’amic Jordi Salvador, és el símbol que identifica l’Slow Sailing, aquesta filosofia –potser encara és aviat per dir-ne “moviment”- que proposa una manera especial de relacionar-se amb la mar, els vaixells i la navegació, recollida en un manifest d’onze punts. Actualment, el “Manifest de la Navegació Tranquil·la” està traduït a sis idiomes; i el grup creat al Facebook, on s’informa de les activitats dels seus membres i altres temes relacionats, arriba ja als 210 seguidors de diversos països. La primera tirada de banderes s’ha exhaurit de seguida i ja se n’ha encarregat una segona, que es distribuirà en les trobades i esdeveniments marítims d’aquest estiu. I a veure fins on arriba. Divendres passat, en Jordi i jo en parlàvem al programa “Terra de Mar” de Ràdio Palamós.

La bandera del Slow Sailing ja oneja. (Foto: Jordi Salvador)

A quarts d’una del migdia, la flota va sortir a navegar. Però el vent fort de gregal i l’onatge que va aixecar van dispersar les barques i van impedir fondejar al resguard de les illes Formigues, un lloc fantàstic per prendre el bany i dinar, abans de tornar cap al Port Bo a mitja tarda, com és habitual. A bord del sardinal Sant Pau vam hissar la major amb dues faixes de rissos, però tot i això la cosa feia respecte i la prudència va aconsellar recollir vela i tirar cap a casa. L’any que ve hi tornarem.

Us deixo unes quantes fotos més de la 19a. Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell. De la navegada no en tinc, perquè aquesta vegada, en comptes de fer fotos, vaig gravar en vídeo. I encara l’he d’editar, cosa que no he fet mai. Ja veurem si me’n surto. 

Més fotos de la trobada de Calella i del pas dels sardinals per Sant Pol de Mar a la web de "A Tot Drap".

25 anys del retorn de la vela llatina a Catalunya

Aquest mes es compleix el vint-i-cinquè aniversari de la primera trobada de vela llatina a Catalunya, que es va fer a Sant Feliu de Guíxols el 28 de juny de 1986. La trobada, que va reunir una dotzena de barques, entre catalanes i franceses, marca l’inici del moviment de recuperació de la vela llatina i d’aquest tipus d’embarcacions tradicionals a casa nostra. Però la llavor de tot aquest moviment s’havia plantat uns quants anys abans a la Catalunya Nord. Amb motiu dels vint-i-cinc anys de la trobada de Sant Feliu, en Vicente García-Delgado, pioner de la vela llatina a Catalunya, m’ha fet arribar un article escrit expressament per a l’ocasió, en què explica les seves impressions i vivències d’aquella trobada històrica. Però, abans d’entrar-hi, situem-nos...

La vela llatina té més de dos mill anys d’història i va ser l’aparell tradicional de les nostres embarcacions de treball, dedicades a la pesca i al transport de cabotatge, fins ben entrat el segle XX. L’arribada del motor i la irrupció del ferrocarril i del transport per carretera van representar un cop mortal per a les embarcacions de vela; i aquelles que no es van poder adaptar els nous temps van desaparèixer o van quedar abandonades a les platges, quan van deixar de ser útils als seus armadors. A Catalunya la vela llatina havia desaparegut completament. Però a mitjans dels 70, a l’altra banda dels Pirineus, va començar un moviment de recuperació d’aquell aparell que es va anar estenent per aquesta banda del Mediterrani i arriba fins als nostres dies.

Tot va començar per iniciativa d’un grup d’amics de Cotlliure, al Rosselló, que van decidir restaurar unes quantes barques de pesca, supervivents de l’època de la vela, i fer-les tornar a navegar. Les primeres embarcacions d’aquest grup pioner van ser la Fraternité i la Francis, construïdes a Banyuls els anys 20. Després s’hi afegirien la Ideal, la Libre Penseur, la Victor Hugo i la Troke B, també de principis del segle XX. Posteriorment vindrien les barques Joseph, del Barcarès, Jean-Jacques Rousseau, de Cotlliure, i Jean Marie. Aquesta primera flota va esperonar la recuperació i restauració d’antigues embarcacions de treball per a usos més lúdics, amb un enfocament cultural i etnològic. 

Amb aquesta base es va constituir l’Association Voile Latine de Collioure, presidida per Clovis Aloujes, propietari de la Francis, un llaüt de sardinals de 1928, que va participar en les campanes de pesca de la sardina i de l’anxova al golf de Lleó fins als anys 70. Abandonada a la platja rossellonesa de Sant Cebrià, Aloujes la va comprar als propietaris l’any 1975, la va reparar i la va fer navegar amb el nom de Santa Espina, en honor de la famosa sardana. De la mà del seu nou armador, la Santa Espina es va convertir en una embarcació emblemàtica del moviment de recuperació de la navegació tradicional a vela llatina, i ho continua sent en l’actualitat.

Amb la Santa Espina com a estendard, Clovis Aloujes va acudir a tots aquells indrets del golf de Lleó on calgués donar un impuls a aquest moviment de difusió del patrimoni marítim. I animat per aquest esperit, el 28 de juny de 1986 es va presentar a Sant Feliu de Guíxols amb la Santa Espina i altres barques de la Catalunya Nord, per participar en la “I Diada de la Vela Llatina”, la primera trobada “oficial”, per dir-ho així, que es feia a Catalunya. De tota manera, ja feia uns quants anys que algunes embarcacions franceses participaven, a Cadaqués, en regates de caràcter local amb altres barques d’aquesta població. Fins que el 1988, coincidint amb la celebració del Mil·lenari de Catalunya, es va fer la “I Trobada de Vela Llatina de Cadaqués”, que va reunir 25 embarcacions, i és la més antiga de les que es fan actualment.

Primera trobada de Cadaqués el 1988. (Arxiu V.G.D.)

El 1990, a causa de la proximitat dels Jocs Olímpics del 92 i de la necessitat de donar nous usos a la zona portuària de la ciutat, neixia l’associació Barcelona fes-te a la mar. L’entiat va posar en marxa una escola de mestres d’aixa, una de vela llatina i una de rem. De la seva drassana van sortir diverses rèpliques d’embarcacions tradicionals, com les muletes Mare Nostrum i Dunia, els caros de rem Barceloneta i Icària, que va ser l’embarcació que va portar la flama olímpica a l’antic port grec d’Empúries durant els Jocs del 92. I entre 1992 i 1993 es van recuperar els llaüts Far de Cabrera i Far de Formentera. A partir d’aquests anys la vela llatina va arrelar per tot el litoral català i van començar a proliferar les trobades. El 93 es van fer les des de Calella i Barcelona; el 94, la de Calafell; el 95, les de Port de la Selva, l'Escala i Torredembarra; el 96, les de Sitges, Palamós, Tarragona i Cambrils; i el 97 les del Garraf, Llançà i Badalona. En total es van arribar a organitzar tretze trobades incloses en el calendari de la Coordinadora de Vela Llatina. Aquesta entitat, formada pel conjunt d’associacions catalanes, seria l’encarregada de marcar les dates dels diversos esdeveniments relacionats amb la vela llatina a partir de 1995. Després aquesta tasca l’assumiria L’Estrop. I en els últims anys el relleu l’ha agafat la FCCPMF, que engloba diverses associacions de tot el litoral.

La Santa Espina, protagonista del moviment de
recuperació de la vela llatina. (Arxiu V.G.D.)

L’any 1995 es va produir un altre fet transcendent en la història del moviment: en Clovis Aloujes va cedir la Santa Espina a quatre socis, Pere de Prada, Tomàs Moret, Joan Pareras i Albert Guardila; i juntament amb l’embarcació els va traspassar també la torxa de la recuperació de la vela llatina i del patrimoni marítim flotant de casa nostra. Les diverses edicions del “Viatge dels sardinals” són fruit d’aquest compromís heretat amb l’embarcació de mantenir el patrimoni flotant viu i actiu, i de fer-lo arribar a la població. Ben aviat la Santa Espina, juntament amb els sardinals Sant Elm de Cadaqués i Notre Dame de Consolaltion i Espèrance, de la Catalunya Nord, recorreran la costa catalana transmetent aquest missatge, i arribaran a Cambrils per participar en la trobada que el farà per Sant Joan, pràcticament per les mateixes dates d’aquella ja històrica trobada de Sant Feliu de fa vint-i-cinc anys. Sens dubte és un bon motiu de celebració.

Navegant de Cotlliure a Sant Feliu. Juny de 1986. (Arxiu V.G.D.)

Recuerdos de la trobada de Sant Feliu 86

Vicente García-Delgado

Este año se cumplen los 25 años de la “I Diada de la Vela Llatina” de Sant Feliu de Guíxols, que fue el antecedente de este tipo de encuentros que hoy celebramos espontáneamente y que se han extendido por toda la costa catalana. Muchas han sido las poblaciones costeras que siguieron su ejemplo; unas han seguido celebrándolas anualmente, otras cada dos años y unas pocas ya lo han dejado. Yo tuve la suerte de poder acudir y participar de un modo privilegiado en la “trobada” de Sant Feliu, ya que hacia 1978 conocí a Clovis Aloujes, de Colliure, el cual me invitó a participar a bordo del llaüt Santa Espina, como tripulante fijo, en diversas regatas por el golfo de León. Por eso, cuando diez años más tarde llegó la invitación dels Amics de la Mar de Girona, Club Náutico de Sant Feliu, Confraría de Pescadors de Sant Feliu y el propio Ayuntamiento para assistir a la “I Diada de la Vela Llatina”, no dudé que aquella primera “trobada” podría ser un acontecimiento.

Mis recuerdos siguen unas imágenes que todavía tengo grabadas. Salimos de Colliure a la luz de la luna, con los fanales de petróleo encendidos y colocados en la “cameta”, para ayudarnos a situar a todos los componentes de la expedición durante la travesía. En total éramos una media docena de embarcaciones de la “Association des Amis de la Mer et des Eaux”, de Banyuls de la Marenda, y de la “Association Voile Latine”, de Colliure. Al llegar delante del Cabo de Creus el viento todavía no había hecho su aparición y había una niebla que nos impedía ver la costa, aunque escuchábamos resonar los toques de sirena del faro, hoy día inexistente. Fuimos acercándonos con precaución, tocando los cuernos de caracola para situar nuestras posiciones. Este concierto sonoro resonando contra las paredes invisibles me impresionó, especialmente cuando por arte de magia pude ver la isla Encalladora y el Cabo de Creus, que aparecieron de un modo fantasmal a banda y banda, junto con los primeros rayos de sol, como si una puerta se nos abriera espontáneamente frente a la proa.

Abans de la primera trobada, barques franceses i catalanes
navegaven juntes a Cadaqués. (Arxiu V.G.D.)

Al poco entró una ligera brisa matinal de componente norte, que nos permitió abrir velas y navegar con portantes, para  llegar a mediodía frente a Sant Feliu, que estaba lleno de espectadores deseosos de ver nuestras evoluciones. Primero fuimos a saludar a los organizadores y a tomar un aperitivo, para luego ir a inaugurar una exposición de antiguas fotos de vela latina. Más tarde estuvimos realizando todas las maniobras que quisimos, ya que hacía poco viento y no había peligro de pasar entre otras embarcaciones que acudían a ver las maniobras en primera línea.

A la mañana siguiente emprendimos el retorno, esta vez con un gregal declarado, lo que nos hizo poner motor y los trajes de agua. A medida que fueron pasando las horas, el viento fue rolando y por la tarde pudimos poner vela y pasar por delante de Cadaqués, donde habíamos quedado con Luis Zendrera, frente al Cucurucú, y pudimos navegar juntos durante un tiempo, quedando en vernos durante el invierno y hablar de sus proyectos. Llegamos a Colliure al atardecer, casi con la puesta de sol, lo que me permitió ver esa población con toda su belleza expuesta, destacando la muralla del castillo y la torre faro de su entrada, formando un conjunto con su Iglesia. Desde ese día supe que me había comprometido definitivamente con la vela latina y empezó un viaje iniciático por nuestras costas, tomando nota y dibujando todo lo que veía e intentando rellenar huecos a los diversos interrogantes que se me iban planteando y que quedaron plasmados en el libro “Nuestra vela latina” de Editorial Juventud.

Com a manifestació d'una cultura pròpia, les primeres trobades
tenien un fort component de reivindicació nacional. (Arxiu V.G.D.)

Uno de los precursores en utilizar la vela latina como vela de recreo fue Luis Zendrera, que junto a otros compañeros de la asociación Amics de la Vela Llatina de Cadaqués, acudieron a Sant Feliu y se quedaron impresionados al ver navegar a media docena de embarcaciones de unos 9 o10 m. de eslora, y realizar una serie de maniobras delante de la costa, a modo de exhibición, ya que ellos seguían navegando en Cadaqués con sus pequeñas barcas. Ese primer encuentro tuvo sus frutos dos años más tarde ya que, con ocasión de celebrarse el Milenario de Catalunya (988-1988), Cadaqués cogería la antorcha de las “trobades”, y desde entonces se han venido celebrando ininterrumpidamente. El próximo més de agosto tendrá lugar la vigésimocuarta edición.

Ese invierno acudí a Cadaqués para tomar medidas a varias embarcaciones. Cerca de S’Arenella me acordé de Luis y, sin previo aviso, me presenté en la cala, donde había varios bussis. Luis al vernos acudió enseguida para enseñarnos  el llaüt Peix Viu, el bussi Carmen, el Abili y la “barca d’encesa” Lola, que ya estaba en seco, de la cual me enamoré a primera vista. Años más tarde, entre 1992 y 1995, la empecé a restaurar junto con Francisco Oller y David Zendrera, en homenaje a Luis, que había fallecido súbitamente. Hoy en día está declarada como BIC (bien de interés cultural) y ha sido donada al Museo Marítimo de Barcelona, por ser la última “barca d’encesa” que nos queda. Este sistema de participación ha servido para evitar, por ahora, la desaparición de muchas de estas barcas y esperemos que la gente sepa valorar lo que tiene y se responsabilice de un patrimonio vivo y participativo -ya que no siempre han de ser las instituciones las que asuman toda la responsabilidad-, y se evite que desaparezcan en el olvido.

Cartell del segon viatge dels sardinals. El
quart arribarà a Cambrils. (Arxiu V.G.D.) 

Espero que Cambrils sepa recoger la antorcha de este aniversario, ya que de nuevo la Santa Espina, ahora en manos de los Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, y otras barcas como el Sant Elm, y las francesas Notre Dame de Consolation y Espèrance navegaran haciendo la ruta de los sardinales para participar en la trobada de Cambrils, que deseo que sea todo un éxito de participación.

Reflexions a partir de "Tarragona Sails"

El mal temps va deslluir una mica la primera edició de “Tarragona Sails – Serrallo 2011”, concentració de vaixells amb esperit de tradició, celebrada del 4 al 8 de maig al barri mariner de la capital tarragonina. Una llàstima, perquè això no és Holanda, ni Anglaterra, ni cap del països nòrdics amb una llarga i arrelada tradició marinera, on la gent surt a navegar i a fer activitats a l’aire lliure encara que plogui. Aquí cauen quatre gotes i ja no sortim de casa. I això és el que va passar dissabte, un dia plujós i rúfol que no convidava gaire a acostar-se al Serrallo a veure els vaixells de la “Tarragona Sails”. A més, feia mala mar i les sortides amb públic s’havien suspès. Diumenge, en canvi, va lluir el sol i suposo que això va permetre fer el programa previst i tancar la trobada de manera més satisfactòria.

Aspecte del Serrallo amb els vaixells de la "Tarragona Sails"

És una llàstima, repeteixo, perquè no es fan gaires esdeveniments d’aquest tipus a Catalunya, amb la voluntat d’acostar al gran públic una determinada manera de viure la mar, la navegació i els vaixells, que vol connectar amb una certa tradició marinera del nostre país. I és una pena que el públic no en pugui arribar a gaudir plenament per culpa del temps. Fa ràbia que el temps no acompanyi quan s’han dedicat moltes hores, esforços i fins i tot diners a muntar una activitat d’aquesta envergadura. Però contra el temps no s’hi pot fer res, i això la gent de mar ja ho sap i ho accepta. El que costa més d’entendre i d’acceptar són determinades actituds i respostes –o, més ben dit, la manca absoluta de resposta, en alguns casos- per part del sector de les embarcacions tradicionals, concretament d’aquelles que pel seu funcionament i gestió haurien pogut encaixar dins de “Tarragona Sails”. 

Hi havia més vaixells de fora que d'aquí.

Podem no estar d’acord amb determinades estètiques i continguts de la proposta. Podem argumentar que tenia un format més comercial que cultural. Però és que als grans festivals marítims que es fan a altres països tampoc no regalen res, i el públic que hi vulgui participar ha de passar per caixa. A més no oblidem que, a diferència dels vaixells que pertanyen a una entitat pública i, per tant, es mantenen amb diner públic, la mitja dotzena de vaixells concentrats a Tarragona eren privats, petites empreses que només es poden mantenir cobrant pels seus serveis. Més d’una vegada he defensat la necessitat de donar al patrimoni marítim una dimensió econòmica i no només cultural, en el sentit que pugui generar negoci i ser un motor econòmic, que permeti el desenvolupament d’oficis relacionats amb aquest sector i creï ocupació, com passa en altres països. Vull dir que no acabo d’entendre aquesta mena de divorci que sembla existir entre el “sector” públic i privat de les embarcacions tradicionals.

El Cyrano, el vaixell amfitrió.

“Tarragona Sails –Serrallo 2011” és fruit de la iniciativa privada, en aquest cas, de l’empresa que gestiona el Cyrano, vaixell-escola de l’Associació DeLaMar, que té per objectiu l’ensenyament de la vela tradicional d’altura i les arts marineres. Fa un parells de caps de setmana vaig sortir a navegar amb el Cyrano, perquè volia saber de primera mà els seus projectes i veure la feina que fan. Vaig veure una tripulació preparada -nois i alguna noia amb estudis professionals de nàutica-, i vaig conèixer també alguns voluntaris força motivats per aprendre. També vaig veure utilitzar la carta i el sextant a coberta, i prendre anotacions de tots els rumbs. És a dir, vaig veure navegar “a l’antiga”, amb els instruments clàssics de navegació, sense electrònica, cosa que no sé si es pot aprendre a bord de gaires vaixells avui dia. Crec, doncs, que a l’hora d’ensenyar navegació tradicional no importa tant el “pedigrí” de l’embarcació, la puresa dels seus orígens, formes i materials, com l’ús que se’n faci. És a dir, una barca de vela llatina de fibra serveix perfectament per ensenyar a navegar amb vela llatina, i una goleta turca aparellada de bergantí-goleta serveix per aprendre les maniobres d’un vaixell amb aparell de creu; i més si tenim en compte que, ara mateix, és l’únic vaixell de Catalunya on ensenyen a fer de gabier. 

Els gabiers del Cyrano en acció.

 Cal tenir present que ja no queden embarcacions d’unes certes dimensions, que haguessin anat a la vela, per poder-les recuperar. Les úniques opcions són construir rèpliques de vaixells antics, adaptar una embarcació moderna o anar a busca-la a un altre país. Tres dels vaixells d’una certa envergadura que en els últims anys s’han afegit a la flota d’embarcacions tradicionals provenen de països nòrdics: el Far Barcelona és un jakt noruec, l’Äran és una goleta sueca, i el Ciutat de Badalona és un quetx danès. Estrictament, atenent només a la seva procedència, no podem dir que formin part del patrimoni marítim català, però això no les exclou de la flota d’embarcacions tradicionals, ni les invalida per a la pràctica i l’ensenyament de la navegació tradicional.

Maniobres i exercicis de navegació a bord del Cyrano.

Darrere del Cyrano y de l’Associació DeLaMar hi ha un projecte molt interessant de creació d’un espai estable per a l’ensenyament de la navegació tradicional, que esperem que arribi a bon port, i mai millor dit. I “Tarragona Sails” és un intent de donar visibilitat a tot això, d’atraure un públic i, sobretot, de fer veure a qui ho ha d’acollir i donar-hi suport que la proposta és viable. Per això deia que és una llàstima que el temps i uns quants vaixells que podien haver vingut no s’haguessin aliat amb els organitzadors de “Tarragona Sails –Serrallo 2011” per assegurar l’èxit d’aquesta primera edició. No hi ha tanta gent disposada a tirar endavant projectes d’aquesta mena, i menys des de la iniciativa privada, arriscant-se a perdre bous i esquelles. Crec que no estem en condicions de deixar ningú de banda. Crec que cal sumar esforços per enfortir el sector de les embarcacions tradicionals, perquè a la llarga hi guanyarem tots.

La flota de la "Tarragona Sails" navegant davant de la ciutat.
(Fotos: Cyrano Bergantí-goleta)

El mar i les xarxes socials

A causa de problemes informàtics no he pogut mantenir actualitzat aquest espai amb la periodicitat habitual.  Un cop m’hagi familiaritzat amb el nou sistema operatiu –m’he passat a Mac- i recuperi els programes que feia servir per al tractament de textos i d’imatges, espero posar-me al corrent aviat. De tota manera, encara que no publiqui entrades noves, el blog no està mort. A través del blogroll podeu seguir les últimes actualitzacions d’altres blogs amics, i via Twitter teniu accés a noticies relatives al mar, procedents de diverses fonts, que crec que poden ser del vostre interès. En aquests moments, Twitter i Facebook, màxim exponent de les xarxes socials, que són el gran fenomen comunicatiu d’aquest començament de segle XXI, bullen d’activitat relacionada amb el mar, els vaixells i la navegació, com en qualsevol altre àmbit de l’activitat humana. Cal conèixer aquestes eines i navegar per aquest mar que, tot i ser virtual, banya tots els racons del planeta i ens permet entrar en contacte amb persones de tot el món amb qui compartim la mateixa passió. Dels vincles que establim en aquest mar virtual i de les coses que hi descobrim i aprenguem ens en podem beneficiar en la vida real.

Segurament molts de vosaltres ja n’esteu al corrent; però, per si hi ha gent que no ho sap, us informo que fa poc es va obrir a Facebook el grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la”. La iniciativa, que s’inspira en el moviment Slow, com explico en una entrada antiga, té per objectiu compartir una determinada manera d’entendre el mar, els vaixells i la navegació, amb navegants i aficionats de tot el món. Aquesta manera de relacionar-se amb el mar i la navegació queda reflectida en el “Manifest del Slow Sailing” o “Manifest de la Navegació Tranquil·la”, que de moment s’ha traduït a quatre idiomes: anglès, espanyol, català i gallec. Però ja hi ha dues persones que n’estan fent la traducció al francès i al portuguès de Brasil. És un manifest obert, que pot créixer a mesura que s’hi vagin afegint articles. I que es pot traduir a qualsevol llengua, sempre que hi hagi algú disposat a fer-ho.

De moment s’han fet quatre logotips en quatre idiomes que us podeu descarregar de les fotos del grup i col·locar en el vostre blog o web si us ve de gust. També s’esta dissenyant una mena de distintiu o bandera del grup. Els procés és obert i evoluciona dia a dia en funció de les observacions fetes en els comentaris. Ara ja hi ha dues opcions finalistes que i cal escollir-ne una que serà la definitiva. 

El grup ha arrencat, doncs, amb molta força: en el moment de publicar aquesta entrada tenia 70 membres inscrits. I el més important de tot: ja s’ha organitzat la primera “quedada” per sortir a navegar aquest diumenge, a la qual s’hi pot apuntar tothom que vulgui. L’objectiu d’aquestes trobades espontànies, organitzades al marge d’entitats i associacions, és poder navegar tot l’any. Molts armadors es troben que no poden sortir per falta de tripulació o no els ve de gust navegar sols, sense altres barques a prop, sobretot a l’hivern. A través del grup poden trobar tripulants o bé sortir en altres barques quan no puguin portar la seva al lloc de la trobada. La idea és que aquesta mena de trobades es puguin fer a qualsevol punt de la costa; només cal que uns quants navegants es posin d’acord i quedin per sortir a navegar.

La facilitat d’ús i la immediatesa d’aquestes noves eines que ens proporciona Internet permet una comunicació ràpida, fluïda i participativa entre tots els membres del grup o comunitat, que amb les seves aportacions i comentaris van teixint una xarxa de relacions que creix dia a dia. Recordo el que comentava en una entrada anterior, i disculpeu l’autocita: “Si volem ser un moviment actiu i dinàmic del segle XXI, amb capacitat de penetració social, hem d’adoptar noves maneres d’organitzar-nos, utilitzant les eines que ens proporciona Internet i les noves tecnologies de la comunicació, en l’entorn de les xarxes socials. Sense l’aportació de cadascuna de les persones actives que es mouen en l’àmbit de les embarcacions tradicionals, no sortirem d’on estem. Comuniquem-nos entre nosaltres, directament i obertament, de manera que tothom pugui participar en la conversa. Obrim-nos, creem nous espais de trobada en què tothom hi pugui col•laborar i aportar valor”. 

Aquest futur ja és aquí. A banda dels blogs, que funcionen des de fa temps i que tots més o menys coneixem, el món de les embarcacions i la navegació tradicional s’obren camí a través de les xarxes socials. A casa nostra, a més del grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la”, s’acaba d’obrir a Facebook la pàgina de “Terra de Mar”, al voltant del programa de ràdio creat per l’associació “La Mar d’Amics” i “Ràdio Palamós”, que també serà un espai de trobada del col·lectiu de les embarcacions tradicionals, per tocar temes i debatre qüestions sobre tot aquest món nostre i fer-ne divulgació. I cada dia són més els particulars, entitats i empreses relacionades amb aquest sector de la nàutica que tenen el seu espai a la xarxa on expliquen les seves activitats i experiències.

Espero, doncs, que “El mar és el camí” torni a operar amb normalitat a partir de dilluns. En qualsevol cas, ens podem retrobar en qualsevol indret de la xarxa via Facebook i Twitter.  

Curs de navegació tradicional

Acabades les vacances d’estiu –fantàstiques i curtes, com sempre!- , “El mar és el camí” reprèn la seva activitat habitual. Durant aquests dies s’han acumulat diversos temes i notícies que alimentaran els continguts d’aquest espai durant les properes setmanes. Començo per una de les qüestions més immediates: el “Curs de navegació tradicional” que han organitzat la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona i l’Ajuntament de Palamós, amb la col•laboració del vaixell Rafael, del Museu de la Pesca, dels Amics del Museu de la Pesca i de L’Estrop.

Les classes pràctiques del curs es faran a bord del Rafael.

De tant en tant rebo algun missatge de lectors d’aquest bloc que s’interessen per la navegació tradicional i que em pregunten com poden entrar en contacte amb tot aquest món. Normalment els adreço a aquelles associacions que fan cursets i sortides d’aquest tipus a bord dels seus vaixells. Associacions com Bricbarca, de Vilassar de Mar, La mar d’amics, de Palamós, i A tot drap, de Sant Pol de Mar, organitzen activitats d’aquesta mena. També els adreço a l’Escola de navegació tradicional del Consorci El Far de Barcelona. I, finalment, els recomano assistir a alguna de les trobades de vela llatina i d’embarcacions tradicionals que es fan a Catalunya, on poden tenir l’oportunitat de sortir en alguna barca que vagi curta de tripulació.

El Far Barcelona, un dels vaixells de l'Escola de navegació tradicional del Consorci El Far.

Ara mateix, si esteu interessants en la vela llatina i la navegació tradicional, teniu una altra oportunitat d’entrar-hi en contacte a través del curs que ha organitzat la Càtedra d’Estudis Marítims de la UdG i que comença el proper 19 de setembre. L’objectiu del curs, dirigit a persones de més de 18 anys, és aportar coneixement sobre la navegació tradicional a través de sessions teòriques i pràctiques “que apropin als participants a la navegació amb vela llatina i a la cultura marinera”. No es tracta, doncs del típic curset d’iniciació a la vela com els que organitzen nombrosos clubs nàutics, juntament amb les federacions d’aquest esport, amb els quals no hi tinc res en contra. Al contrari, penso que fan molt bona feina i jo mateix, durant els meus anys d’estudiant, em vaig guanyar la vida uns quants estius fent de monitor de vela en diversos clubs. Aquest “Curs de navegació tradicional” va molt més enllà d’una activitat esportiva i d’esbarjo, i entra de ple en el terreny de la cultura.

Crec que això és fonamental, perquè si volem recuperar i conservar el patrimoni marítim, del qual en formen part les embarcacions tradicionals, com una cosa viva i activa, cal acostar-lo a la gent i, sobretot, a la gent jove. Més d’una vegada he sentit dir que als joves només se’ls pot atraure cap a la vela llatina a través de les regates, és a dir, de la competició, que és una de les coses que més els motiven. Efectivament, les regates són una bona escola de navegació i una bona via per atraure els joves. Però quan parlem de patrimoni i de cultura marítima penso que fa falta alguna cosa més. Fa falta divulgació, formació, educació. Cal ensenyar els joves i no tan joves a valorar i a estimar aquest patrimoni i aquestes embarcacions. Sense una cultura marítima sòlida, com la que hi ha en altres països, no podem esperar que aquest sector de la nàutica evolucioni i creixi. I, en conseqüència, tampoc no podem esperar que generi prou activitat econòmica per fer possible que els joves s’hi vulguin dedicar professionalment. Avui dia la cultura és una industria, i generar negoci en aquest àmbit també és fonamental. Si no hi ha consum de cultura marítima, si no hi ha oferta ni demanda en aquest camp, no li veig gaire futur.

El curs inclou també una visita a una drassana tradicional. A la foto, la restauració del Sant Elm.

Per tot això, trobo molt encertat el programa del curs, que arrencarà amb una primera sessió teòrica on, entre altres qüestions, es parlarà de patrimoni marítim, de construcció naval, amb una visita a una drassana tradicional, del context social i econòmic en què es feien servir aquestes embarcacions, a través d’una visita comentada al Museu de la Pesca de Palamós, i també es farà una introducció a la vela llatina, explicant aquest tipus d’aparell i les seves maniobres. El programa es completarà amb tres sortides a mar, els dies 20, 26 i 27 de setembre, a bord del Rafael, el vaixell de vela llatina que col•labora amb el Museu de la Pesca de Palamós en la realització d’aquesta mena d’activitats. El curs costa 125 €, un regal si tenim en compte que inclou 22 hores de navegació; i si sou estudiants de la UdG, val per dos crèdits de lliure elecció.

Veles i blocs per la Costa Brava

Malgrat que el temps va fer la guitza tot el que va poder, la navegada commemorativa del centenari de la Costa Brava va poder complir tots els punts del programa i amb força èxit; fins i tot el primer bany de l’any, que es va fer sota una pluja fina i emprenyadora. I també es va poder navegar, que és del què es tractava. De les tres sortides previstes, se’n van poder fer dues. I la primera, de Sant Feliu de Guíxols a Sant Antoni de Calonge, va ser tot un espectacle que va congregar força gent a la bocana del port per veure la sortida dels vaixells. Tot i que hi havia més mar que vent i la navegació resultava bastant incòmoda, veure navegar junts el Santa Eulàlia, el Sea Star, el Pepa Bandera i el Far Barcelona sota un cel de ventre de burra i a tocar de la costa compensava de totes les incomoditats. I les embarcacions més petites també feien força goig, si més no les que vaig poder veure des del Sant Isidre: el Sant Pau, amb botaló i pollacra, tot i que no és la vela definitiva; la Pepeta, que ha substituït la vela llatina per dues cangrees, seguint la mateixa evolució històrica de l’aparell llatí; l’Onawind Blue, construït per l’intrèpid Ben Crawshaw, esvelt i lleugeríssim com una au marina; la Nena, la dotzena unitat de la flota de Cardona; la Neisha, la Xerina, Sa Xicota, La Pollosa... Suposo que la gent que va seguir la navegada des dels camins de ronda també deurien gaudir d’un bon espectacle, en una mena de viatge en el temps fins a l’època dels grans velers. Tant de bo serveixi per acostar el públic al món de les embarcacions tradicionals, que era un dels objectius de la navegada.

Concert de corns a la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Això va ser divendres. I dissabte, després que el sol s’obrís pas entre els núvols, es va tornar a sortir. També hi havia més mar que vent i el Santa Eulàlia, que amb prou feines es movia, de seguida va girar cua i va tornar a port. El Far Barcelona i el Pepa Bandera es van animar a fer unes quantes bordades, i vaig poder fer unes bones fotos del Far que ens va passar ben a prop amb tot el velem desplegat excepte les escandaloses. És un veler robust, però harmoniós i proporcionat; un regal per a la vista veure’l navegar. Parlant amb el seu patró, en Miquel Borillo, comentava que ja hi ha tres jakts a Catalunya: el Far Barcelona (ex Anne Dorthea), noruec; l’Arän, suec; i el Ciutat de Badalona (ex Johanne Regina), danès i en fase de restauració. I feia broma dient que “les nòrdiques tornen a la Costa Brava”.

Aquí teniu unes quantes fotos d’aquesta primera gran trobada d’embarcacions tradicional de la Costa Brava i que podria ser que es consolidés. Si més no, en el dinar de cloenda, en Jordi Salvador, president de La Mar d’Amics, va passar el testimoni. Caldrà veure si es recull i la cosa prospera. En qualsevol cas, s’ha de felicitar aquesta entitat pels resultats aconseguits en aquesta primera edició.

La Nena 12, la Neisha i la Pepeta sortint de Sant Feliu.

La Pepeta, amb el nou aparell.

El Sant Pau de Sant Pol de Mar. I al fons, el Far Barcelona i el Santa Eulàlia.

El Sant Pau, amb una pollacra improvisada, i el Pepa Bandera.

Els vaixells van navegar molt a prop de terra per donar espectacle.

Els més grans de la flota: Far Barcelona, Sea Star i Santa Eulàlia.

Aquesta imatge sembla treta d'un altre temps.

Popes: de goleta mediterrània i de goleta nuruega.

L'elegància de línies del Far Barcelona.

Trinqueta, floc, pitifloc i floc volant del Far Barcelona.

L'Onawind Blue, el més petit de la flota.

De Fisterra a Cap de Creus

Si sou lectors d’aquest bloc des de fa temps, ja coneixeu la Mar, l’Amiga Atlàntica, creadora del bloc “Una mirada a la Ría de Vigo”, un dels espais relacionats amb el mar més interessants i alhora més populars de la blogosfera peninsular. La Mar i el seu marit, en Tin, l’entranyable Capità Haddock, van estar aquesta Setmana Santa a casa nostra per participar en la ruta “100 Anys navegant per la Costa Brava”, a bord del Sant Isidre. Però abans d’embarcar-nos, ells dos, la Marta i jo vam voltar pel bocí de costa comprès entre Calella de Palafrugell, Cadaqués i Cotlliure, que ells no coneixien. Van quedar encantats amb totes tres localitats, especialment amb Cadaqués, on hi vam establir el port base. En el bloc de la Mar hi trobareu les fotos i impressions de la seva estada a Cadaqués. Naturalment, vam pujar a Cap de Creus, que és un punt costaner de visita obligada, i en aquest cas encara més després de l’èxit que va tenir el concurs de fars entre la comunitat de blocs de temàtica marinera. Allà, a peu de far, encastada sobre una roca, hi ha una placa de bronze que diu “De Cabo Finisterre a Cap de Creus”, amb els perfils de tots dos accidents geogràfics units. Gairebé sense dir-nos res, la Mar i jo vam saltar sobre la roca i ens vam donar la mà com a símbol de la unió entre els dos punts més extrems de la península, tan lluny i alhora tan a prop.

Un pont de mar blava de Fisterra a Cap de Creus (Foto: Haddock).

La veritat és que em fa il•lusió aquesta foto perquè, a través d’aquest espai, he tingut l’oportunitat de conèixer diverses membres de la comunitat de blocaires o blogueiros de Galícia, que escriuen blocs de tema marítim, amb els quals s’ha establert una relació que considero molt enriquidora. M’agradaria que ens féssim una foto semblant a Fisterra. Potser el proper estiu...

La blogosfera marítima està resultant un espai de coneixement i trobada de persones de diversos indrets i procedències que compartim una mateixa passió pel mar i els vaixells i que, en alguns casos, expressem a través d’un bloc. Una d’aquestes persones és en Ben Crawshaw, que escriu el bloc “The Invisible Workshop”. En Ben va venir a la navegada per la Costa Brava amb el seu Onawind Blue, el petit veler construït per ell mateix i amb el qual ha navegat tot sol per la costa catalana, com explica en el seu bloc. Malgrat el mal temps d’aquests dies passats, en Ben dormia a bord de la seva barqueta, abarloada al Sant Isidre, sota una tenda de campanya que feia les funcions de cabina. La Mar el va definir –i penso que encertadament- com “un esperit lliure”.

Un servidor, la Mar i en Ben a bord del Santa Eulàlia (Foto: Haddock).

El Sant Isidre és una festa

Una vegada més, la vida a bord del Sant Isidre va estar presidida per la cordialitat i el bon humor, amb alguns moments d’hilaritat col•lectiva memorables. No sé què té aquest vaixell que fa que els riures estiguin garantits en cada viatge. I això que vam penjar el cartell de “complet”: onze adults i dos nens, compartint un espai reduït durant quatre dies, més un parell de persones que es van afegir als àpats. En alguns moments la cabina semblava la dels germans Marx i el guirigall era impressionant. Però ens ho vam passar molt bé. Fins i tot m’atreviria a dir que les sessions de risoteràpia van resultar força terapèutiques, el millor antídot contra les friccions causades per l’amuntegament i la falta d’espai. Per a què la cosa funcioni s’han de donar, al meu entendre, dues condicions fonamentals: un grup de gent sanota, oberta i sense manies, i una bona teca. De l’alimentació se’n va ocupar en Marcelino, mestre d’aixa fi i cuiner dotat, que ens va preparar uns menús variats i saborosos: marmitako, arròs negre, truites variades, cigrons amb sobrassada... Amb la panxa plena el món es veu d’una altra manera, encara que plogui a bots i barrals.

La cabina dels germans Marx en versió Sant Isidre (Foto: Toni Clapés).

Una part de la tripulació partint-se la caixa (Foto: Toni Clapés).

I pel que fa a la tripulació, a més del Quico Despuig, el patró, i del Marcelino, el cuiner, aquesta vegada ens vam reunir un grup força heterogeni, amb gent de Mallorca, el Jaume Amengual i la seva família, l’Aïna i els nens, el Tià i la Mariona; de Galícia, la Mar i el Tin; del Maresme, les dues Martes i jo; i de Barcelona, en Toni Clapés i l’Anna. Com que encara no érem gaires, vam “adoptar” en Ben i la Montse, tripulant del Sant Pau que havia fet nit al Sea Star i es va quedar a terra quan el bergantí de Sant Feliu va salpar sense avisar, emportant-se la seva motxilla i les seves cremes. Encara riem ara! Bé, s’ha de dir que unes quantes rondes d’anís mallorquí i d’orujo d’herbes gallec van contribuir força a animar la vetllada. Amb el Quico comentàvem aquest poder de convocatòria que té el vaixell per esdevenir el centre de la festa allà on vagi: és l’esperit del Sant Isidre.

Podeu veure més fotos de la trobada "100 Anys navegant per la Costa Brava" en aquest enllaç de Flickr.