El Cadaqués de Joan Vehí

Que la fotografia és un art, em sembla un fet evident i indiscutible avui dia. Però, per mi, és un art que té un valor afegit: la capacitat de fixar i conservar els nostres records, i el fet d’haver-se convertit en el gran arxiu de la nostra memòria col•lectiva. Gràcies a la fotografia podem reconstruir no només els fets més destacats de la nostra història, sinó molts moments, aparentment intranscendents, de la vida quotidiana de la nostra comunitat. A través d’una foto podem resseguir les petjades que nosaltres i molts dels que ens van precedir hem anat deixant en aquesta vida. El país, el poble que té un fotògraf, que a través del seu treball hagi deixat constància de la vida dels seus conciutadans al llarg del temps, té un tresor. Cadaqués el té: es diu Joan Vehí i és el cronista gràfic d’aquest poble mariner des de fa més de seixanta anys. Aquest dies presenta el seu últim llibre: “Joan Vehí i el seu escenari, Cadaqués”. El passat dia 25 ho va fer al Teatre Museu Dalí de Figueres (vídeo de la presentació), i aquest diumenge de glòria el presentava a l’església de Cadaqués.

L'última nevada ha posat d'actualitat aquesta foto de Cadaqués nevat a la coberta del llibre.

En Joan Vehí (Cadaqués, 1929) va començar a fer fotos per un d’aquells capricis del destí. L’any 1945 ajudava la seva família en la verema i per allà hi corria algú que duia una càmera fotogràfica. L’home no parava de fer fotos mentre els cadaquesencs anaven fent feina a la vinya, fins que, en un moment donat, es va adonar que la càmera no tenia pel•lícula. Va quedar tant frustrat que va regalar l’aparell a la persona que tenia al costat, un adolescent Joan Vehí. I així va començar una passió per la imatge que encara es manté. Però, professionalment, en Joan Vehí va ser fuster abans que fotògraf; un fuster amb un client molt especial, que tindria una gran influència tant en la seva feina com en la seva dedicació a la fotografia: el pintor Salvador Dalí.

En Joan Vehí al seu estudi. (Foto: Francesc Guillamet)

L’any 1951, un cop après l’ofici de fuster a Cadaqués, en Joan Vehí va obrir la seva pròpia fusteria al poble. Com que el noi tenia bona mà amb la fusta, un contractista local el va proposar a en Salvador Dalí perquè li fes feines de fusteria a la seva casa de Portlligat. A partir de 1952, en Joan Vehí va començar a fer diverses feines a casa del pintor, entre elles els bastidors dels quadres i els embalatges per a les teles que sortien del taller de l’artista, moltes de les quals eren de grans dimensions. Però el més destacat d’aquests treballs van ser diversos mobles que el mateix Dalí dissenyava en qualsevol bocí de paper que trobava a mà, i que en Vehí era capaç d’interpretar i, sobretot, d’executar. No eren mobles convencionals i, a més, la majoria estaven fets d’olivera, una fusta molt dura i difícil de treballar. Sembla que el pintor va escollir expressament aquest material per donar sortida a la fusta de les oliveres mortes durant la glaçada de 1956, que va afectar els olivars de Cadaqués. Taules, cadires, escriptoris i altres mobles sorgits de la imaginació de Dalí van prendre forma en les mans de Joan Vehí, molts dels quals es poden veure a la casa-museu del pintor a Portlligat. Entre les peces més destacades de Joan Vehí hi ha la famosa creu d’olivera que va servir de model pel “Crist de Portlligat”.

Un dels mobles mobles que Joan Vehí va fer per a Dalí, a la casa de Portlligat 

(Foto: Marta Salomó).

Amb el temps i el tracte freqüent, la relació entre Joan Vehí i Salvador Dalí es va anar familiaritzant, i les converses de feina inicials es van convertir en xerrades disteses en què el pintor s’interessava per les qüestions del poble. En moltes d’aquestes visites en Joan Vehí duia la càmera i, fins i tot, era el mateix Dalí qui li demanava que portés l’aparell per retratar-lo. Les fotos fetes en aquestes sessions, sovint improvisades, mostren un Dalí natural, proper i casolà; gairebé sense poses ni excentricitats de cara a la galeria. El resultat d’aquesta relació entre el pintor i el fotògraf és un dels arxius fotogràfics més originals i valuosos sobre la figura d’un dels grans pintors del segle XX. No és estrany, doncs, que en Joan Vehí rebi propostes de museus de tot arreu per exposar-hi part d’aquests fons fotogràfics. L’any 2004, amb motiu de l’Any Dalí, el Museu de Cadaqués va muntar l’exposició “Dalí íntim, vist per Joan Vehí”, amb fotos que mostraven el treball, les festes i les relacions humanes del pintor, i que, juntament amb en Quico Despuig, vam tenir el privilegi de visitar guiats pel mateix Joan Vehí, que ens va anar explicant les anècdotes, moments i situacions que hi havia darrera de moltes de les fotos exposades.

Catèleg de l'exposició "Dalí íntim".

Però l’interès de l’obra fotogràfica de Joan Vehí no és redueix només a les fotos de Dalí. Tot i que no la conec a fons, ni de bon tros, diria que el gran valor de l’obra de Vehí és aquest gran retrat panoràmic de Cadaqués i de la seva gent que s’estén al llarg de 65 anys. Fets quotidians de la vida d’un poble, festes, celebracions familiars, fenòmens climatològics extraordinaris i tota mena d’esdeveniments omplen els 60.000 negatius i 20.000 diapositives de què consta actualment l’arxiu de Joan Vehí. És una fotografia que no busca el lluïment del fotògraf, sinó deixar constància d’uns fets. Les fotos de Joan Vehí són interessants per allò que hi passa, pel fet que recullen, per la història que expliquen. Veient-les, un té la sensació que allò que hi passa, per molt quotidià i intranscendent que pugui semblar, és important; i que és una sort que en Joan Vehí hi fos amb la seva càmera per a deixar-ne testimoni. És la mirada del fotògraf, de l’artista en aquest cas, que dóna valor a allò que aparentment no en té.

Les fotos de Joan Vehí sovint són portada de la revista local "Sol Ixent".

L’any 1996 en Joan Vehí va tancar la fusteria i va reconvertir l’espai en estudi i exposició permanent de les seves col•leccions fotogràfiques. A més d’aquests milers de negatius i de diapositives, l’arxiu també conté clixés de vidre i un nombre indeterminat de còpies en paper; material que compren des de 1900 fins a l’actualitat. Moltes d’aquestes fotos s’han publicat en diaris i revistes com “La Vanguardia”, “Destino”, “Diari de Girona”, “L’Empordà”... i en la revista local “Sol Ixent”, que acostuma a obrir amb una foto seva a la portada. A més de les fotos que il•lustren els llibres de diversos autors locals. En Joan Vehí també ha publicat alguns treballs monogràfics, com el dedicat a la restauració del retaule barroc de l’església de Cadaqués, un dels pocs que van sobreviure a la guerra civil del 36, i que va fotografiar amb tot detall, pam a pam.

Portada del llibre "El retaule de Cadaqués".

Vaig conèixer Joan Vehí fa uns quants anys, a través de la vela llatina; perquè ell és el president dels Amics de la Vela Llatina de Cadaqués. I cada any, durant la trobada, és al peu del canó, ocupant-se de mil i un detalls, perquè tot surti bé. No recordo exactament la primera vegada que vaig estar al seu estudi. Però sí que recordo haver quedat meravellat en veure part de la història de Cadaqués penjada en aquelles parets. Després hi he estat unes quantes vegades, generalment amb amics, a qui em fa il•lusió fer-los descobrir aquesta barreja d’arxiu, museu i galeria d’art que és l’estudi d’en Joan Vehí. I ell sempre ens atén amb tota l’amabilitat i ens explica detalls de la feina que té entre mans en aquell moment. L’última vegada que hi vam estar ens va ensenyar, precisament, les proves del llibre que ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, deu estar presentant a l’església del poble: “Joan Vehí i el seu escenari, Cadaqués”. N’estava molt content, sobretot pels textos que li han escrit les setanta-una persones relacionades amb Cadaqués que hi han volgut col•laborar i que es publiquen juntament amb les fotos.

Amb en Joan Vehí al seu estudi, durant la visita que li vam fer ara fa un any, amb la Mar i en Tin, del blog

"Una mirada a la Ría de Vigo". (Foto: Capitán Haddock)

Com deia al començament, Cadaqués té un tresor en l’obra de Joan Vehí; un arxiu, gairebé màgic, on es conserven, a recer del pas del temps, petits fragments de les vides de molts cadaquesencs, al llarg de tot un segle; un dipòsit d’informació enorme sobre la seva història col•lectiva, i nombroses manifestacions de tot allò que configura la seva identitat com a poble. Això em fa pensar en el destí d’aquest arxiu el dia de demà, donat el que va passar fa uns mesos amb un altre arxiu fotogràfic importantíssim del patrimoni cultural de Catalunya. Tant de bo que Cadaqués i els cadaquesencs puguin gaudir per sempre de l’obra de Joan Vehí.

Paisatges marítims: Formentera (2)

Després de les dues últimes entrades, de contingut dens i problemàtic, i fart ja d’aquest hivern plujós que no s’acaba, em ve de gust canviar d’aires i viatjar, encara que només sigui virtualment, fins al cel blau i les aigües clares d’algun dels meus paisatges marítims preferits. Per això he volgut tornar a Formentera i recordar l’última vegada que hi vaig estar, a l’hivern de 1992, per a gravar-hi un reportatge de televisió. El proper cap de setmana farà exactament divuit anys. Aquest paisatge marítim dedicat a Formentera és la continuació d’aquest altre que vaig publicar el juliol de 2008, en què explicava les impressions que em va causar l’illa la primera vegada que hi vaig anar.

Ignoro els estralls causats pel turisme de masses en aquesta petita illa mediterrània, ni els efectes secundaris de l’enganxosa cançoneta cervesera de l’estiu passat. Des d’aquell hivern del 92 que no hi he tornat i en conservo un record molt vague. El primer que em ve a la memòria és la deliciosa navegada entre Eivissa i el port la Sabina, a bord d’un veler de 12 metres que ens van cedir per al reportatge. Recordo, sobretot, l’escalf d’un sol ja primaveral i el seu efecte regenerador sobre la pell i l’esperit; i la llum i la brisa suau d’aquella tarda de mitjans de març. És l’energia que trobo a faltar ara, en aquest llarg hivern passat per aigua. Necessito els efectes terapèutics d’una bona dosi de blau mediterrani!

D’aquell hivern a Formentera també en recordo la sensació de pau que envaïa l’illa en contrast amb l’estada de l’estiu anterior. El port tranquil, les carreteres buides, les platges desertes... permetien gaudir de la Formentera més tradicional i del contacte amb alguns illencs que a l’estiu es mantenen a recer del sol i de tot l’enrenou de la turistada. Passar en poques hores del tràfec de Barcelona a aquest oasi de calma va ser tot un contrast, d’aquells que fan plantejar-se moltes coses. Estic segur que si ara tornés a fer una escapada com aquella, me’n quedarien seqüeles. Divuit anys no passen en va; i encara que, a aquestes altures de la vida, pugui semblar que un està de tornada de moltes coses, tornar de segons quins llocs i experiències resulta més dolorós. Potser perquè, a aquestes altures de la vida, els paradisos perduts ja ho estan per sempre. 

Aquestes són algunes de les fotos que vaig fer en aquella escapada d’hivern a Formentera. No són tan espectaculars com les de l’estiu anterior, però mostren una altra cara de Formentera que per mi té molt d’interès. Diuen que Formentera té molts de rostres, però que l’ànima li resta intacta. No ho sé... tant de bo! 

 

  

  

  

  

  

  

  

  

  

  

Paisatges marítims: Normandia (3)

Les platges del Dia D

Omaha Beach és una platja magnífica; una llenca de sorra de vuit quilòmetres de llarg, que la marea manté neta i polida. M’agraden aquestes platges obertes i llargues, com les de Tarragona i del delta de l’Ebre, on temps enrera m’hi vaig passar moltes hores empaitant el vent. Arribem a Omaha Beach un migdia assolellat d’agost. Hi ha molt poca gent prenent el sol i encara menys banyant-se. Al mar, les veles de colors llampants d’uns catamarans trenquen la monotonia del blau. Al Mediterrani, en una platja com aquesta i en un dia com avui, no s’hi cabria. També hi hauria una muralla d’edificis arran de sorra o alguna ciutat de vacances. Però a Omaha Beach no s’hi veu cap bloc de pisos; només alguns xalets entre el passeig que va paral•lel a la platja i els penya-segats del fons.

 

 

 

Busquem un lloc per dinar i ens instal•lem a la terrassa d’un hotelet que hi ha sobre un petit turó, a l’extrem oest de la platja. Demanem musclos i vi blanc. I mentre esperem el menjar, ens arrepapem a les cadires de plàstic, gaudint del sol a la pell i de la brisa marina a la cara. Som els únics que ho fem. A la resta de taules, la gent s’amaga com pot sota els para-sols. Acostumats a la solellada mediterrània, trobem que el sol normand fa pessigolles. A més, ja n’estem fins al capdamunt de núvols i de fresqueta! S’hi està molt bé i molt tranquil a Omaha Beach aquest migdia radiant d’agost. Costa de creure que estiguem a l’escenari d’una de les batalles més famoses i decisives de la història: el desembarcament de Normandia. Però encara costa més d’assimilar que aquí mateix on som, un dia de juny de fa 65 anys, hi van morir 3.000 homes del bàndol aliat i 1.200 del bàndol alemany. D’aquí li ve a aquesta platja magnífica el sobrenom d’“Omaha la sagnant”.

A diferència d’altres llocs d’aquesta costa, a Omaha Beach gairebé no hi ha restes de la guerra; només algun búnker i el fragment de passarel•la d’un moll avui inexistent. Abans de dinar hem estat a Pointe du Hoc, un petit cap entre les platges d’Omaha i Utah, on va tenir lloc una de les lluites més acarnissades del Dia D. Allà hi van desembarcar 225 rangers nord-americans amb la missió de neutralitzar una temible bateria alemanya, amb un radi d’abast de prop de 20 quilòmetres, instal•lada a dalt del penya-segat. Per arribar-hi van haver d’escalar una paret de roca de 30 metres d’alçada sota el foc enemic. Però quan van ser a dalt van descobrir que els canons no hi eren, perquè els alemanys se’ls havien endut terra endins. Finalment els rangers van aconseguir el seu objectiu, però només en van sobreviure 90.

 

 

Passegem per Pointe du Hoc, entremig de cràters enormes i de búnkers esberlats pel bombardeig aliat previ al desembarcament. Manyocs de ferros retorçats broten entre les esquerdes dels blocs de ciment armat com si fossin esbarzers. Mentre pujo i baixo pels sots oberts pels obusos i trec el cap per la porta rovellada d’algun niu de metralladores abandonat, penso que aquell dia de juny de fa 65 anys això deuria ser una carnisseria: l’infern a la terra. M’acosto al penya-segat per on van pujar els rangers des de la platja. Fa un dia esplèndid i el mar està en calma. La vista des d’aquí dalt és impressionant, però em noto el cos estranyi i no acabo de gaudir plenament del paisatge. Em sento aclaparat pel pòsit de mort i destrucció que impregna aquest lloc. O potser és el filferro de punxes que corona la vora de l’espadat: és depriment veure el mar des de darrera d’un filat.

 

A Arromanches també hi queden restes de la guerra. Aquesta és la platja que tenim més a prop de la casa on vivim aquests dies a Normandia, a una vintena de quilòmetres. Aquí els anglesos hi van construir un immens port artificial per a l’abastiment de les tropes desembarcades el Dia D, durant la gran ofensiva que vindria després. Dins l’aigua encara queden elements d’aquest port, que la marea baixa deixa completament al descobert i a l’abast de la gent. Em pregunto per què no els han tret; com és que no han deixat una platja neta de ferralla, com la d’Omaha. Després, passejant per Arromanches ho entenc. Actualment, aquest antic poblet de pescadors viu del turisme i, sens dubte, tot el que envolta el Dia D és un atractiu turístic molt poderós. Arran de platja hi ha un museu ple de visitants, i en alguns indrets del poble s’hi exposen diverses peces d’artilleria i vehicles militars, com ara jeeps i carros de combat. També hi ha nombroses botiges de souvenirs que venen samarretes, llibres i tota mena de gadgets relacionats amb els exercits combatents. La sensació d’estar en un parc temàtic sobre la II Guerra Mundial plana sobre Arromanches i altres llocs de Normandia on hi ha 33 museus dedicats al conflicte bèl•lic. Només la presència de sengles memorials en honor de les víctimes, que ens recorden que allò va passar de veritat, apaivaguen aquesta sensació de parc d’atraccions per a turistes. I entre tots els memorials destaca especialment el Memorial de Caen, un museu modern i molt ben muntat que, a més de mostrar-nos els horrors de la guerra, vol ser també un cant a la pau. Crec que val la pena visitar-lo.

 

A la platja d’Arromanches m’entretinc observant la gent que pren el sol arrecerada contra el mur del passeig. Hi ha gent de procedències molt diverses. Famílies nombroses, que solen ser d’ètnies orientals, i no tan nombroses, que fan pinta d’occidentals. Hi ha gent vestida de cap a peus, en banyador i també en roba interior. I nens, molts nens, que xipollegen en la sorra mullada. De tant en tant, algun grup s’acosta a un bocí de moll rovellat i es fa fotos. I llavors aprofito jo també per fotografiar-los. Tot i que aquí la presència de la guerra també és evident, no sento el desassossec de Pointe de Hoc. Potser pel fet de trepitjar la sorra de la platja i de tenir el mar tant a la vora, sense cap filat pel mig. O potser pel fet de veure gent de procedència tan diversa convivint tranquil•lament en un lloc on temps enrere es mataven.

 

 

 

 

Els altres grans pols d’atracció turística de Normandia vinculats al desembarcament són els cementiris militars. N’hi ha 27 repartits per diversos punts del territori: 2 nord-americans, 16 britànics, 2 canadencs, 1 polonès, 1 francès i 5 alemanys. En total hi ha enterrats 96.652 soldats dels dos bàndols. Les víctimes civils són les grans oblidades de la batalla de Normandia, que va fer 20.000 morts entre la població. Només a Caen hi van morir entre 2.000 i 3.000 persones a causa del brutal bombardeig aliat que va destruir el 80 % de la ciutat. Paradoxalment va causar més víctimes l’exèrcit salvador que l’invasor.  Caldrà llegir el llibre que ha publicat fa poc l’historiador Antony Beevor, “El Día D. La batalla de Normandía”, per intentar esbrinar si tanta destrucció no s’hagués pogut evitar.

Acabem la visita a les platges del Dia D al cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer que acull 9.386 tombes. Un mar de creus i estrelles de David de marbre blanc, plantades en un immensa catifa de gespa a la vora del mar. Un jardí impecable on no hi ha un sol bri d’herba fora de lloc. Un bocinet dels Estats Units en territori francès. Malgrat la impressió que fa passejar envoltat de tombes, s’hi respira molta pau aquí. El silenci per respecte al lloc és obligat i, en general, els visitants ens comportem. Caminem entre les tombes llegint els noms dels soldats que hi ha enterrats. Moltes són anònimes però en la majoria se sap qui hi reposa. Al peu d’algunes creus hi ha rams de flors, generalment petits i senzills. Fem fotos, amb una certa recança, de les fileres de creus, marcialment arrenglerades, com un exèrcit d’estàtues de marbre, i també dels vistosos massissos de flors que hi ha per tot arreu. Finalment, cansats de caminar, ens asseiem en un banc, a l’ombra d’un pi, i assaborim la brisa que ens arriba del mar, que és allà mateix. Cau la tarda al cementiri marí de Colleville. És hora de tornar cap a casa i de deixar que els morts, definitivament, descansin en pau.

 

 

 

 

Crec que visitar algun d’aquests cementiris i el Memorial de Caen és com una vacuna contra la guerra que s’hauria de prendre un cop a la vida, com a mínim. Una altra és visitar un camp de concentració nazi. Encara no he tingut ocasió de fer-ho, però el dia que ho faci no ho explicaré aquí, perquè no conec cap camp de concentració a la vora del mar. Bé, sí, n’hi ha un a Guantánamo, que cada dia ens recorda que encara estem molt lluny de la pau en aquest món. I, ara que hi penso, n’hi va haver un altre a Argelers, on el govern francès hi va recloure, en condicions infrahumanes, 100.000 refugiats espanyols que van passar la frontera després de la Guerra Civil. Hi vaig estar per Setmana Santa, però només vaig veure una platja immensa i neta de restes de guerres passades, com Omaha Beach. Només la sorra, el vent i la mar, testimonis muts de tantes grandeses i misèries humanes.

Mar de tardor

Dissabte, 10 d’octubre. A un quart de set del matí salpem de Premià de Mar a bord del Sant Isidre, per portar-lo fins al seu port base de Roses. La previsió meteorològica anuncia tramuntana de força 5 a 7 per a mitja tarda i volem arribar abans que ens enxampi. Si no, haurem de fer nit a Palamós i intentar-ho l’endemà. Tenim unes deu hores de navegació per davant. Fa una matinada molt agradable, amb una temperatura suau i sense gens d’humitat. Tampoc no fa ni gota de vent. Fem cara de son perquè el sopar es va allargar i hem dormit poc. Però veure sortir el sol des del mar sempre ve de gust i pensem que només per això ja haurà valgut la pena matinar.

 

Però el sol no acaba de sortir. Sembla que està molt a gust fent el ronso entre llençols de núvols i ens vol escatimar un ortus com déu mana. Tant se val, perquè hi sortim guanyant amb el canvi. Feia molt de temps que no veia un cel tan espectacular: capes de núvols de colors i textures diferents, perfectament estratificades; cortines de pluja a l’horitzó; vols d’ocells arran d’aigua; un núvol amb forma de dofí, com si l’animal, després de saltar del mar, s’hagués quedat penjat a l’aire, deixant una estela d’aigua al darrera... I, de sobte... dofins! Primer una parella, que avança lentament. Després tota una mola, que veiem aquí i allà, acompanyant algunes barques de gent que pesca. De seguida els tenim fent salts a proa i tal com arriben se’n van. No n’havia vist mai en aigües del Maresme i tant a prop de terra. Però el que no havia vist mai enlloc són dofins a l’aigua i al cel! Ni tampoc un ull immens, com el que ens observa per estribord, i que potser pertany a algun déu que ens vigila des dels núvols. Al golf de Roses el sol juga a fet a amagar entre els núvols. I tot just entrar a port notem les primeres bufades de la tramuntana.

 

 

 

 

 

 

 

 

Dilluns, 12 d’octubre. Acabo d’escriure aquestes línies des de la platja de Premià, gaudint, segurament, d’un dels últims banys de la temporada. Ahir va fer un dia esplèndid i avui està un pèl enteranyinat; però el sol, temperat per una lleugera brisa de xaloc, escalfa i acaricia la pell sense picar. A l’horitzó es veuen força velers amb tot el velam desplegat, gaudint d’un magnífic dia de navegació. Entre les veles hi veig una llatina, que no identifico. Sembla el Ciutadella, un bot menorquí amb base al Masnou, però no n’estic segur. Me’l miro amb enveja i enyoro més que mai el Corb Marí, que encara és a Cadaqués, retingut per problemes logístics de transport. Em consolo pensant que tinc tota la tardor per navegar. I tot l’hivern. Només espero que no sigui un hivern tant dolent com el passat. Vendria l’ànima al diable per poder gaudir durant tot l’any del temps que ha fet aquest cap de setmana a Premià de Mar!