El Sail 90 d’Amsterdam

Dies enrera, amb motiu de la sortida del Desafío Atlántico de Grandes Veleros 2009 des de Vigo, vaig recordar la primera vegada que vaig assistir a una concentració de grans velers: el Sail 90 d’Amsterdam. A diferència del Desafío, en què la participació va ser més aviat escassa i els aficionats als grans velers van quedar bastant decebuts, el Sail 90 va ser un autèntic festival, amb la participació de centenars d’embarcacions tradicionals de tota mena, entre les quals hi havia nombrosos bucs-escola de diversos països. A més, Amsterdam es va abocar en l’esdeveniment. La ciutat respirava ambient mariner i tota la zona portuària era un espectacle multicolor de pals, veles, banderes, gent, mariners i vaixells anant amunt i avall.




Anar al Sail 90 va ser un rampell d’aquells que m’agafen de tant en tant. No sé on vaig veure un anunci del festival i se’m va acudir agafar el cotxe i anar-hi. Sense pensar-m’ho gaire, vaig trucar a la Marta i li vaig dir: “anem a Amsterdam a veure una concentració de grans velers? I de tornada podem passar uns quants dies voltant per la Bretanya”. Sabia que li faria il•lusió tornar a la ciutat on ens havíem conegut quatre anys abans, precisament navegant a bord d’un veler clàssic holandès. A més, Amsterdam és una ciutat mot bonica i acollidora, que sempre ve de gust tornar-hi. I em va dir que sí.



No vam buscar hotel ni res. Vam agafar el cotxe i cap a Holanda falta gent. Vam arribar a Amsterdam la vigília del Sail, a quarts de 9 del vespre, i ens vam posar a buscar hotel. Semblàvem la Mare de Déu i Sant Josep intentant trobar un hostal a Betlem la vigília de Nadal. En ple estiu i amb el Sail, la ciutat estava plena a vessar. Finalment, un recepcionista molt amable d’un “estable” de cinc estrelles que no podíem pagar, ens va trobar un hotel a Utrecht, a 45 quilòmetres d’Amsterdam. Per tant, cada dia havíem d’agafar el cotxe per desplaçar-nos fins a la ciutat portuària; però el gran espectacle del Sail compensava de sobra aquesta petita molèstia.



Un cop al port, el primer que vam fer va ser embarcar-nos en un iot clàssic, un quetx preciós, que admetia passatge i et passejava entre els velers que anaven arribant. Allò era una processó de vaixells de tota mena i no sabies quin fotografiar. La policia portuària ho tenia tot sota control, i des de diverses llanxes dirigia el trànsit densíssim d’embarcacions, barrant l’accés a les zones restringides pels participants del Sail. Per altra banda, un servei de transbordadors connectava tots els molls on hi havia atracats els velers, que es podien visitar. N’hi havia tants que vam haver de triar o encara hi fórem. Vaig fer un munt de diapositives, de les quals n’he triat les que podeu veure a continuació.
















Buscant informació, m’he adonat que l’estiu de 2010 es torna a fer el Sail d’Amsterdam! Estaria bé tornar a veure aquest gran festival de la vela al cap de vint anys. Ho he deixat caure per casa, com qui no vol la cosa, però... aquesta vegada no ha colat. No passa res! Ara bé, si a vosaltres us interessa, aquí trobareu tota la informació del Sail 2010.

Sobre el Desafío Atlántico 2009 de Vigo trobareu un magnífic reportatge en vídeo en el bloc de Navegante que us permetrà reviure l'ambient dels moments previs a la sortida.

Catedrals de la vela

A mitjans de juliol van arribar a Barcelona una trentena de vaixells participants en la “Regata Grans Velers 2007 Mediterrània”. Una bona ocasió per a poder veure de prop alguns dels grans velers que avui dia es mantenen actius, navegant per tot el món. Si a port ja impressionen, és navegant, amb tot el velam desplegat, quan aquestes autèntiques catedrals de la vela adquireixen tota la seva magnificència.

Poc abans de la sortida de la tercera etapa d’aquesta regata, rumb a Palamós i Toulon, l’espectacle de tota la flota desplegant les veles i fent maniobres per davant de Barcelona era realment impressionant. M’imagino que deuria ser un espectacle molt similar al que, fa poc més de cent anys, es podia contemplar un dia qualsevol al port de Barcelona, amb tot el trànsit de vaixells que arribaven i salpaven de la ciutat.

No t’adones ben bé de la magnitud d’un d’aquests grans velers fins que no hi navegues al costat i comproves que el pal del teu vaixell amb prou feines sobrepassa la seva borda. Malgrat els centenars de metres quadrats de vela que arboren, es veuen sòlids i segurs. Ja intueixes que, quan van mal dades, maniobrar amb tot aquell velam deu fer molt de respecte. Però, vaja, entre el motor, els aparells moderns de navegació que tots incorporen i els equips de salvament i seguretat ben visibles a coberta, donen una gran sensació de confort i seguretat. Res o molt poc a veure amb les condicions de vida i de navegació a bord dels seus avantpassats en l’època de la navegació a vela, quan encara no hi havia motor i tota la maniobra la feien els mariners, fes el temps que fes, enfilats a l’arboradura.

He aprofitat per rellegir una petita joia que tinc entre els meus llibres nàutics, que descriu amb tota la cruesa les duríssimes condicions de vida que es donaven a bord dels grans velers mercants en les seves travessies oceàniques. El llibre es titula “La ruta del Cabo de Hornos” (“The Cape Horn breed”) i n’és autor William H.S. Jones, capità de la marina mercant anglesa. Jo en tinc una exemplar de la primera edició en castellà, publicada per Ediciones Garriga, S.A, l’octubre del 1957, i el vaig trobar en una fira del llibre vell i d’ocasió. Tota una troballa que encara es pot aconseguir per internet.

En selecciono un fragment que posa de manifest la duresa d’aquelles travessies, enmig de temporals que duraven setmanes i setmanes, i a temperatures sota zero: el continuo roce de los puños del traje de agua en las muñecas mojadas y cubiertas de sal, producía en todos los hombres de a bordo después de una semana o dos, dolorosas ampollas en las muñecas, las cuales no era posible curar ni evitar. Las vendas eran inútiles, ya que pronto quedaban saturadas y resecas con la sal que depositaba en ellas el agua de mar, haciendo así más doloroso el quitar las ampollas, expuestas luego al roce de los puños. Al caer la piel, los tejidos quedaban al descubierto y lacerados y con el picor del agua salada causaban una fuerte irritación física, que se traducía pronto en una obsesión mental, agriando el carácter del paciente.

Un altre llibre magnífic per conèixer la vida a bord dels grans vaixells que feien la ruta del cap d’Hornos és “Dos años al pie del mástil” (Alba Editorial). El va escriure un estudiant de Harvard, Richard Henry Dana, que l’any 1834 es va enrolar com a mariner a bord del “Pilgrim”, un vaixell mercant que feia la ruta de Boston a Califòrnia passant pel mític cap. Diuen que aquesta és la primera incursió d’un home culte en l’ambient rude de la vida marinera, que descriu amb força realisme i gens de romanticisme. Publicat el 1840, el llibre de Dana va tenir un gran èxit i va inspirar Herman Melville, l’autor de “Moby Dick”, en l’escriptura de “Chaqueta blanca”.

Finalment, em permeto recomanar-vos un altre llibre molt interessant per saber més coses sobre el funcionament dels grans vaixells, però des del punt de vista de la navegació: “La maniobra en els grans velers de creu”. L’autor és Ricard Jaime Pérez, capità de la Marina Mercant i professor del Departament de Ciència i Enginyeria Nàutiques de la Universitat Politècnica de Catalunya. L’edita la mateixa UPC, dins de la col·lecció Politext. És un manual excel·lent per conèixer la disposició i els noms de l’eixàrcia i el velam de diversos tipus de velers, i les maniobres que poden fer d’acord amb l’aparell que arborin. Hi ha maniobres realment espectaculars, com la virada per avant a barlovent de la costa per evitar una embarrancada, fent girar el vaixell sobre l’àncora prèviament fondejada... I sense motor, és clar! Devia ser impressionant!

Podeu veure més fotos d’alguns dels grans velers reunits a Barcelona fent clic aquí:

http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157600990304975/