Massa vent i poques barques a la trobada de Calella

L’escassetat de barques –una desena- i el vent fort de gregal, que va aixecar un onatge considerable, van deslluir una mica la 19a. Trobada d’Embarcacions de Calella de Palafrugell que es va celebrar dissabte passat. Però això va com va i tant les condicions atmosfèriques com el grau de participació mai no es poden preveure amb antelació. Fins i tot m’atreviria a dir que és més fàcil saber quin temps farà, perquè el nombre de barques no se sap mai fins el dia mateix de la trobada. Tot i això, la jornada va tenir els seus moments emotius...  

L’edició d’aquest any es va avançar una setmana amb motiu del quart viatge dels sardinals, des de Calella fins a Cambrils, per participar en la trobada que hi tindrà lloc el proper cap de setmana. Això va fer que el Port Bo no estigués guarnit de festa major com els altres anys, quan la trobada d’embarcacions tradicionals coincideix amb la celebració de les festes en honor a Sant Pere, el patró de la localitat. Total, que entre una cosa i l’altra, vaig tenir la impressió que la trobada de Calella no va lluir com altres vegades. Però això segurament canviarà en les properes edicions, perquè durant la reunió de patrons en Pere de Prada, president de l’Associació d’Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, va anunciar la bona sintonia que hi ha amb el nou consistori callellenc i la voluntat de l’alcaldia de col·laborar amb l’entitat i donar suport a la trobada. 

Crec que l’entesa entre els ajuntaments i les entitats que es dediquen a la recuperació i conservació del patrimoni marítim, i a acostar aquest patrimoni a la ciutadania, ja sigui a través d’una trobada, d’una festa marinera, d’una exposició, etc., és imprescindible i totes dues parts en poden sortir beneficiades. Qualsevol d’aquestes manifestacions culturals al voltant del patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, ben organitzades i gestionades, pot ser un motor econòmic per a una localitat costanera. I el sector que en pot sortir més directament beneficiat és el turístic. En el “X Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia” que tindrà lloc a Carril a final de mes, es fan unes jornades amb un títol prou eloqüent: “Turisme i embarcacions tradicionals, un recurs a explorar”. A Catalunya aquest recurs encara està molt poc explorat i penso que és urgent que ho comencem a fer. 

Tornant a la trobada de Calella, un dels moments més emotius de la jornada va ser quan en Pere de Prada va investir la Glòria Mauri i el Ricardo Canalda, armadors de la Pepeta, socis d’honor de l’Associació d’Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, els primers que té l’entitat. I els hi va lliurar un parell d’obsequis especialment dedicats: a la Glòria, un parell de maneguetes de fusta amb les quals –va dir- seria capaç de fer-ne un escultura “que no et cansaries de mirar”; i al Ricardo una caixa d’eines, també de fusta, com les dels mestres d’aixa, amb el seu nom gravat, en agraïment pels treballs de restauració del Joma, un petit llaüt que es va presentar durant la trobada. 

Un parell de maneguetes per a la Glòria...

...i una caixa d'eines amb el seu nom per al Ricardo.

I per a tots els que som seguidors i practicants de la navegació tranquil·la, l’altre moment emotiu del dia va ser veure la nostra bandera hissada per primer cop en els pals d’algunes barques. La silueta del caragol de mar sobre la bandera de la lletra “S” del codi internacional, disseny de l’amic Jordi Salvador, és el símbol que identifica l’Slow Sailing, aquesta filosofia –potser encara és aviat per dir-ne “moviment”- que proposa una manera especial de relacionar-se amb la mar, els vaixells i la navegació, recollida en un manifest d’onze punts. Actualment, el “Manifest de la Navegació Tranquil·la” està traduït a sis idiomes; i el grup creat al Facebook, on s’informa de les activitats dels seus membres i altres temes relacionats, arriba ja als 210 seguidors de diversos països. La primera tirada de banderes s’ha exhaurit de seguida i ja se n’ha encarregat una segona, que es distribuirà en les trobades i esdeveniments marítims d’aquest estiu. I a veure fins on arriba. Divendres passat, en Jordi i jo en parlàvem al programa “Terra de Mar” de Ràdio Palamós.

La bandera del Slow Sailing ja oneja. (Foto: Jordi Salvador)

A quarts d’una del migdia, la flota va sortir a navegar. Però el vent fort de gregal i l’onatge que va aixecar van dispersar les barques i van impedir fondejar al resguard de les illes Formigues, un lloc fantàstic per prendre el bany i dinar, abans de tornar cap al Port Bo a mitja tarda, com és habitual. A bord del sardinal Sant Pau vam hissar la major amb dues faixes de rissos, però tot i això la cosa feia respecte i la prudència va aconsellar recollir vela i tirar cap a casa. L’any que ve hi tornarem.

Us deixo unes quantes fotos més de la 19a. Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell. De la navegada no en tinc, perquè aquesta vegada, en comptes de fer fotos, vaig gravar en vídeo. I encara l’he d’editar, cosa que no he fet mai. Ja veurem si me’n surto. 

Més fotos de la trobada de Calella i del pas dels sardinals per Sant Pol de Mar a la web de "A Tot Drap".

25 anys del retorn de la vela llatina a Catalunya

Aquest mes es compleix el vint-i-cinquè aniversari de la primera trobada de vela llatina a Catalunya, que es va fer a Sant Feliu de Guíxols el 28 de juny de 1986. La trobada, que va reunir una dotzena de barques, entre catalanes i franceses, marca l’inici del moviment de recuperació de la vela llatina i d’aquest tipus d’embarcacions tradicionals a casa nostra. Però la llavor de tot aquest moviment s’havia plantat uns quants anys abans a la Catalunya Nord. Amb motiu dels vint-i-cinc anys de la trobada de Sant Feliu, en Vicente García-Delgado, pioner de la vela llatina a Catalunya, m’ha fet arribar un article escrit expressament per a l’ocasió, en què explica les seves impressions i vivències d’aquella trobada històrica. Però, abans d’entrar-hi, situem-nos...

La vela llatina té més de dos mill anys d’història i va ser l’aparell tradicional de les nostres embarcacions de treball, dedicades a la pesca i al transport de cabotatge, fins ben entrat el segle XX. L’arribada del motor i la irrupció del ferrocarril i del transport per carretera van representar un cop mortal per a les embarcacions de vela; i aquelles que no es van poder adaptar els nous temps van desaparèixer o van quedar abandonades a les platges, quan van deixar de ser útils als seus armadors. A Catalunya la vela llatina havia desaparegut completament. Però a mitjans dels 70, a l’altra banda dels Pirineus, va començar un moviment de recuperació d’aquell aparell que es va anar estenent per aquesta banda del Mediterrani i arriba fins als nostres dies.

Tot va començar per iniciativa d’un grup d’amics de Cotlliure, al Rosselló, que van decidir restaurar unes quantes barques de pesca, supervivents de l’època de la vela, i fer-les tornar a navegar. Les primeres embarcacions d’aquest grup pioner van ser la Fraternité i la Francis, construïdes a Banyuls els anys 20. Després s’hi afegirien la Ideal, la Libre Penseur, la Victor Hugo i la Troke B, també de principis del segle XX. Posteriorment vindrien les barques Joseph, del Barcarès, Jean-Jacques Rousseau, de Cotlliure, i Jean Marie. Aquesta primera flota va esperonar la recuperació i restauració d’antigues embarcacions de treball per a usos més lúdics, amb un enfocament cultural i etnològic. 

Amb aquesta base es va constituir l’Association Voile Latine de Collioure, presidida per Clovis Aloujes, propietari de la Francis, un llaüt de sardinals de 1928, que va participar en les campanes de pesca de la sardina i de l’anxova al golf de Lleó fins als anys 70. Abandonada a la platja rossellonesa de Sant Cebrià, Aloujes la va comprar als propietaris l’any 1975, la va reparar i la va fer navegar amb el nom de Santa Espina, en honor de la famosa sardana. De la mà del seu nou armador, la Santa Espina es va convertir en una embarcació emblemàtica del moviment de recuperació de la navegació tradicional a vela llatina, i ho continua sent en l’actualitat.

Amb la Santa Espina com a estendard, Clovis Aloujes va acudir a tots aquells indrets del golf de Lleó on calgués donar un impuls a aquest moviment de difusió del patrimoni marítim. I animat per aquest esperit, el 28 de juny de 1986 es va presentar a Sant Feliu de Guíxols amb la Santa Espina i altres barques de la Catalunya Nord, per participar en la “I Diada de la Vela Llatina”, la primera trobada “oficial”, per dir-ho així, que es feia a Catalunya. De tota manera, ja feia uns quants anys que algunes embarcacions franceses participaven, a Cadaqués, en regates de caràcter local amb altres barques d’aquesta població. Fins que el 1988, coincidint amb la celebració del Mil·lenari de Catalunya, es va fer la “I Trobada de Vela Llatina de Cadaqués”, que va reunir 25 embarcacions, i és la més antiga de les que es fan actualment.

Primera trobada de Cadaqués el 1988. (Arxiu V.G.D.)

El 1990, a causa de la proximitat dels Jocs Olímpics del 92 i de la necessitat de donar nous usos a la zona portuària de la ciutat, neixia l’associació Barcelona fes-te a la mar. L’entiat va posar en marxa una escola de mestres d’aixa, una de vela llatina i una de rem. De la seva drassana van sortir diverses rèpliques d’embarcacions tradicionals, com les muletes Mare Nostrum i Dunia, els caros de rem Barceloneta i Icària, que va ser l’embarcació que va portar la flama olímpica a l’antic port grec d’Empúries durant els Jocs del 92. I entre 1992 i 1993 es van recuperar els llaüts Far de Cabrera i Far de Formentera. A partir d’aquests anys la vela llatina va arrelar per tot el litoral català i van començar a proliferar les trobades. El 93 es van fer les des de Calella i Barcelona; el 94, la de Calafell; el 95, les de Port de la Selva, l'Escala i Torredembarra; el 96, les de Sitges, Palamós, Tarragona i Cambrils; i el 97 les del Garraf, Llançà i Badalona. En total es van arribar a organitzar tretze trobades incloses en el calendari de la Coordinadora de Vela Llatina. Aquesta entitat, formada pel conjunt d’associacions catalanes, seria l’encarregada de marcar les dates dels diversos esdeveniments relacionats amb la vela llatina a partir de 1995. Després aquesta tasca l’assumiria L’Estrop. I en els últims anys el relleu l’ha agafat la FCCPMF, que engloba diverses associacions de tot el litoral.

La Santa Espina, protagonista del moviment de
recuperació de la vela llatina. (Arxiu V.G.D.)

L’any 1995 es va produir un altre fet transcendent en la història del moviment: en Clovis Aloujes va cedir la Santa Espina a quatre socis, Pere de Prada, Tomàs Moret, Joan Pareras i Albert Guardila; i juntament amb l’embarcació els va traspassar també la torxa de la recuperació de la vela llatina i del patrimoni marítim flotant de casa nostra. Les diverses edicions del “Viatge dels sardinals” són fruit d’aquest compromís heretat amb l’embarcació de mantenir el patrimoni flotant viu i actiu, i de fer-lo arribar a la població. Ben aviat la Santa Espina, juntament amb els sardinals Sant Elm de Cadaqués i Notre Dame de Consolaltion i Espèrance, de la Catalunya Nord, recorreran la costa catalana transmetent aquest missatge, i arribaran a Cambrils per participar en la trobada que el farà per Sant Joan, pràcticament per les mateixes dates d’aquella ja històrica trobada de Sant Feliu de fa vint-i-cinc anys. Sens dubte és un bon motiu de celebració.

Navegant de Cotlliure a Sant Feliu. Juny de 1986. (Arxiu V.G.D.)

Recuerdos de la trobada de Sant Feliu 86

Vicente García-Delgado

Este año se cumplen los 25 años de la “I Diada de la Vela Llatina” de Sant Feliu de Guíxols, que fue el antecedente de este tipo de encuentros que hoy celebramos espontáneamente y que se han extendido por toda la costa catalana. Muchas han sido las poblaciones costeras que siguieron su ejemplo; unas han seguido celebrándolas anualmente, otras cada dos años y unas pocas ya lo han dejado. Yo tuve la suerte de poder acudir y participar de un modo privilegiado en la “trobada” de Sant Feliu, ya que hacia 1978 conocí a Clovis Aloujes, de Colliure, el cual me invitó a participar a bordo del llaüt Santa Espina, como tripulante fijo, en diversas regatas por el golfo de León. Por eso, cuando diez años más tarde llegó la invitación dels Amics de la Mar de Girona, Club Náutico de Sant Feliu, Confraría de Pescadors de Sant Feliu y el propio Ayuntamiento para assistir a la “I Diada de la Vela Llatina”, no dudé que aquella primera “trobada” podría ser un acontecimiento.

Mis recuerdos siguen unas imágenes que todavía tengo grabadas. Salimos de Colliure a la luz de la luna, con los fanales de petróleo encendidos y colocados en la “cameta”, para ayudarnos a situar a todos los componentes de la expedición durante la travesía. En total éramos una media docena de embarcaciones de la “Association des Amis de la Mer et des Eaux”, de Banyuls de la Marenda, y de la “Association Voile Latine”, de Colliure. Al llegar delante del Cabo de Creus el viento todavía no había hecho su aparición y había una niebla que nos impedía ver la costa, aunque escuchábamos resonar los toques de sirena del faro, hoy día inexistente. Fuimos acercándonos con precaución, tocando los cuernos de caracola para situar nuestras posiciones. Este concierto sonoro resonando contra las paredes invisibles me impresionó, especialmente cuando por arte de magia pude ver la isla Encalladora y el Cabo de Creus, que aparecieron de un modo fantasmal a banda y banda, junto con los primeros rayos de sol, como si una puerta se nos abriera espontáneamente frente a la proa.

Abans de la primera trobada, barques franceses i catalanes
navegaven juntes a Cadaqués. (Arxiu V.G.D.)

Al poco entró una ligera brisa matinal de componente norte, que nos permitió abrir velas y navegar con portantes, para  llegar a mediodía frente a Sant Feliu, que estaba lleno de espectadores deseosos de ver nuestras evoluciones. Primero fuimos a saludar a los organizadores y a tomar un aperitivo, para luego ir a inaugurar una exposición de antiguas fotos de vela latina. Más tarde estuvimos realizando todas las maniobras que quisimos, ya que hacía poco viento y no había peligro de pasar entre otras embarcaciones que acudían a ver las maniobras en primera línea.

A la mañana siguiente emprendimos el retorno, esta vez con un gregal declarado, lo que nos hizo poner motor y los trajes de agua. A medida que fueron pasando las horas, el viento fue rolando y por la tarde pudimos poner vela y pasar por delante de Cadaqués, donde habíamos quedado con Luis Zendrera, frente al Cucurucú, y pudimos navegar juntos durante un tiempo, quedando en vernos durante el invierno y hablar de sus proyectos. Llegamos a Colliure al atardecer, casi con la puesta de sol, lo que me permitió ver esa población con toda su belleza expuesta, destacando la muralla del castillo y la torre faro de su entrada, formando un conjunto con su Iglesia. Desde ese día supe que me había comprometido definitivamente con la vela latina y empezó un viaje iniciático por nuestras costas, tomando nota y dibujando todo lo que veía e intentando rellenar huecos a los diversos interrogantes que se me iban planteando y que quedaron plasmados en el libro “Nuestra vela latina” de Editorial Juventud.

Com a manifestació d'una cultura pròpia, les primeres trobades
tenien un fort component de reivindicació nacional. (Arxiu V.G.D.)

Uno de los precursores en utilizar la vela latina como vela de recreo fue Luis Zendrera, que junto a otros compañeros de la asociación Amics de la Vela Llatina de Cadaqués, acudieron a Sant Feliu y se quedaron impresionados al ver navegar a media docena de embarcaciones de unos 9 o10 m. de eslora, y realizar una serie de maniobras delante de la costa, a modo de exhibición, ya que ellos seguían navegando en Cadaqués con sus pequeñas barcas. Ese primer encuentro tuvo sus frutos dos años más tarde ya que, con ocasión de celebrarse el Milenario de Catalunya (988-1988), Cadaqués cogería la antorcha de las “trobades”, y desde entonces se han venido celebrando ininterrumpidamente. El próximo més de agosto tendrá lugar la vigésimocuarta edición.

Ese invierno acudí a Cadaqués para tomar medidas a varias embarcaciones. Cerca de S’Arenella me acordé de Luis y, sin previo aviso, me presenté en la cala, donde había varios bussis. Luis al vernos acudió enseguida para enseñarnos  el llaüt Peix Viu, el bussi Carmen, el Abili y la “barca d’encesa” Lola, que ya estaba en seco, de la cual me enamoré a primera vista. Años más tarde, entre 1992 y 1995, la empecé a restaurar junto con Francisco Oller y David Zendrera, en homenaje a Luis, que había fallecido súbitamente. Hoy en día está declarada como BIC (bien de interés cultural) y ha sido donada al Museo Marítimo de Barcelona, por ser la última “barca d’encesa” que nos queda. Este sistema de participación ha servido para evitar, por ahora, la desaparición de muchas de estas barcas y esperemos que la gente sepa valorar lo que tiene y se responsabilice de un patrimonio vivo y participativo -ya que no siempre han de ser las instituciones las que asuman toda la responsabilidad-, y se evite que desaparezcan en el olvido.

Cartell del segon viatge dels sardinals. El
quart arribarà a Cambrils. (Arxiu V.G.D.) 

Espero que Cambrils sepa recoger la antorcha de este aniversario, ya que de nuevo la Santa Espina, ahora en manos de los Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, y otras barcas como el Sant Elm, y las francesas Notre Dame de Consolation y Espèrance navegaran haciendo la ruta de los sardinales para participar en la trobada de Cambrils, que deseo que sea todo un éxito de participación.

Calella obre les trobades de vela llatina

Després de l’aturada hivernal, comença la temporada de trobades i regates de vela llatina a Catalunya. La primera és una de les clàssiques del calendari, la Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell, que aquest any s’avança una setmana per no coincidir amb la trobada de Cambrils. El motiu és que de Calella salparà la flota dels sardinals per participar en la trobada cambrilenca. Serà la quarta vegada que els sardinals Santa Espina, Sant Elm, Notre Dame de Consolation i Espèrence es trobin per fer un viatge junts –els dos primers van ser a Menorca i el tercer al golf de Lleó-, amb l’objectiu d’acostar el patrimoni marítim flotant a diverses localitats i mostrar-lo com un patrimoni viu i actiu.  La travessia fins a Menorca és el motiu d’una exposició itinerant que s’ha vist ja en diverses poblacions, l’última a Sant Pol de Mar, inaugurada divendres passat.

Cambrils serà, doncs, el destí final d’aquet IV Viatge dels Sardinals; però el viatge no es farà d’una tirada, sinó amb escales a diverses localitats: Pineda, Sant Pol de Mar, Badalona i Calafell. En cadascuna d’aquestes poblacions els sardinals participaran en diverses activitats i les embarcacions que ho desitgin podran sortir a rebre els sardinals o, fins tot, acompanyar-los durant una part del recorregut. A més dels quatre sardinals, el llaüt Sa Xicota, de Sant Feliu de Guíxols, farà també el viatge des del Port Bo de Calella fins a Cambrils.

Per tant, la V Trobada de Vela Llatina de Cambrils promet ser de les més importants de la temporada, tant per les embarcacions que hi participaran, com per les diverses activitats que omplirant els tres dies del cap de setmana de Sant Joan, de les quals ja informarem quan s’acosti la data. 

Aquest és el calendari de trobades i regates de vela llatina elaborat per la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial per a aquest 2011:

18 i 19 de juny.- XIX Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell. Organitza: Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell.

Invitació i programa – Butlleta d’inscripció

24 a 26 de juny.- V Trobada de Vela Llatina de Cambrils. 

Organitza: Arjau. Vela Llatina de Cambrils. 

25 de juny.- V Trobada de Vela Llatina de Vilassar de Mar.

Organitza: Associació Bricbarca. 

2 i 3 de juliol.- VI Trobada de Vela Llatina de l'Ametlla de Mar.

Organitza: Club Nàutic L'Ametlla de Mar

18 d’agost.- Regata de vela llatina. Club Vela Calella de Palafrugell 

(conjunta amb la classe Laser) Organitza: FCV i CVCP

27 d’agost.- XXIV Trobada de Vela Llatina de Cadaqués. 

Organitza: Amics de la Vela Llatina de Cadaqués. 

3 de setembre.- III Regata de Vela Llatina – Trofeu Ciutat de Cambrils. 

Organitza: Arjau, FCV i Club Nàutic de Cambrils. 

3 de setembre.- II Regata de Vela Llatina L'Ametlla de Mar. 

Organitza: FCV i C.N. Ametlla de Mar

10 de setembre.- XVI Trobada de Vela Llatina de l’Escala. 

Organitza: Amics de la Vela Llatina de l’Escala. 

I pel que fa a les activitats fluvials, n’hi ha dues de programades:

30, 1,2 i 3 de juliol.- XXXIII Diada dels Raiers – La Pobla de Segur. 

13 d’agost.- XXII Baixada dels Raiers de Coll de Nargó.

Organitza: Associació Raiers de Coll de Nargó. 

L'ensenyament de la vela llatina

L’altre dia em van preguntar: “on es pot aprendre a navegar amb vela llatina?” Aquesta és una qüestió recurrent de la qual ja n’he parlat alguna altra vegada. Però aquest cop la pregunta me la feien amb la intenció d’explorar les diverses maneres d’enfocar-la de cara a muntar un debat radiofònic sobre el present i, sobretot, el futur de la vela llatina. La qüestió és més complexa del que pot semblar a primer cop d’ull. La resposta més fàcil i més immediata és dir que qualsevol persona interessada por iniciar-se a través d’algunes de les associacions d’amics de la vela llatina i de les embarcacions tradicionals que hi ha a Catalunya. Però, dit això, jo mateix em vaig adonar que no és tan senzill. La majoria d’associacions ho són d’armadors, és a dir, de propietaris de barques que en fan un ús privat i restringit, amb la família i els amics. Si no coneixes cap armador i que tingui ganes d’ensenyar-te’n, ho tens difícil. És veritat que a les trobades sempre hi ha la possibilitat d’embarcar-se amb algú que vagi curt de tripulació; però, vaja, tret d’alguna passejada esporàdica, dubto que la cosa tingui gaire continuïtat. 

Les trobades poden ser una bona ocasió per iniciar-se. 

En l’àmbit associatiu l’aprenentatge de la vela llatina queda reduït a aquelles entitats que són propietàries d’una embarcació i la posen a l’abast de tots els seus afiliats. Actualment, aquestes entitats són “Bricbarca”, de Vilassar de Mar, propietària del Sant Ramon, la Bolere i alguna altra barca, que compten amb una seixantena de voluntaris que les mantenen i hi naveguen; i “A Tot Drap”, de Sant Pol de Mar, propietària del Sant Pau. I a Catalunya poca cosa més, que jo sàpiga. A les Illes, els “Amics de la Mar de Menorca” van fer fa poc un curs d’introducció a la vela llatina a bord del Besitos, com expliquen en el seu blog. 

En l’àmbit de les entitats públiques, l’Escola de Navegació Tradicional del Consorci El Far de Barcelona fa activitats educatives adreçades a les escoles, programes de navegació d’altura i activitats ciutadanes. Però en cap lloc de la seva web he trobat que anunciïn cursos específics de vela llatina per al públic en general. La Càtedra d’Estudis Marítims també organitza un curs de navegació tradicional, juntament amb el Museu de la Pesca de Palamós i el vaixell Rafael, entre les matèries del qual hi ha introducció a la vela llatina. 

Programa de la desapareguda "Barcelona, fes-te a la mar".
(Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

Per tant, és evident que, ara per ara, una persona que vulgui aprendre a navegar en vela llatina, si no coneix ningú d’aquest món, ho té força complicat. En canvi, qui vulgui aprendre vela moderna, per dir-ho així, ho pot fer a través d’una escola municipal de vela, dels cursets d’iniciació que fan la majoria de clubs nàutics, sobretot, dirigits als més joves, i també a través d’una escola de nàutica privada. Els nens i joves ho tenen facilíssim per accedir a cursets d’Optimist, Laser, windsurf, etc.  Des de l’any 2005, la Federació Catalana de Vela té també la vela llatina entre les seves classes federades. I ha fet cursets específics de vela llatina per als seus monitors, amb l’objectiu que puguin impartir l’ensenyament d’aquesta especialitat en cursets d’iniciació.

En Vicente García-Delgado, especialista en vela llatina i pioner de la seva recuperació a Catalunya, va participar en l’elaboració dels estàndards per a la formació de monitors de vela llatina i de la metodologia per a ensenyar aquest tipus de navegació. En aquests moments hi ha prop d’una vintena de monitors de la FCV preparats per a impartir cursets de vela llatina als clubs. Ara, l’únic que cal és que els clubs nàutics demandin els seus serveis muntant els cursets corresponents. No en sé de cap que ho hagi fet, però estic completament desconnectat del món de la nàutica esportiva i dels clubs nàutics. Si sabeu d’algun club que hagi fet algun curset d’iniciació a la vela llatina o tingui previst fer-ne, us agrairia que ens ho féssiu saber. En teoria, doncs, existeix la possibilitat d’aprendre a navegar en vela llatina a través d’algun curset impartit per la FCV, però no sé fins a quin punt aquesta via està operativa en aquests moments. 

Un dels primers cursos de formació de monitors.
(Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

Malauradament, la classe vela llatina va quedar força tocada dins de la FCV després de la suspensió del l’últim Campionat de Catalunya per falta d’inscripcions. Era el segon que s’organitzava de manera oficial i substituïa l’antiga Copa Catalunya, que també va començar amb molta empenta. Amb motiu de la segona edició d’aquesta, organitzada pel RCMB l’any 2001, en què hi van participar quinze barques, es van fer declaracions del tipus “a Catalunya, la cultura i l’esport estaven enfrontats, i ara aquest concepte s’ha trencat”. Però a la tercera edició la cosa ja va començar a fer figa. Més que cultura i esport, jo diria que a Catalunya, els dos conceptes enfrontats o antagònics són vela llatina i regates. Segons en Joaquim Soler, secretari de la classe, la suspensió del Campionat de Catalunya per falta de participants comprometrà les relacions del sector amb la Federació i “el projecte de futur de la vela llatina”. Malgrat tot, aquest any hi ha tres regates programades, a l’Ametlla de Mar, Calella i Cambrils, al marge de les trobades tradicionals. Ja veurem com van. Suposo que hi participaran les flotes locals i potser algunes barques dels voltants. De fet, al primer Campionat de Catalunya celebrat el 2009 al Pot de la Selva, de les 10 barques inscrites, 6 eren del club nàutic local, i les altres 4 eren de la Costa Brava. Per molt que aquell esdeveniment fos qualificat com “una fita que evidencia la maduresa d’aquesta modalitat de la vela”, crec que es va tractar d’una il·lusió, d’un miratge. 

La trobada de Cadaqués, la més "competitiva" de totes les trobades.

Aquesta situació planteja una altra qüestió que sovint és motiu de debat entre les associacions: de quina manera es poden atraure els joves cap a la pràctica de la vela llatina? Hi ha qui pensa que la regata pot ser un bon al·licient per reclutar nous practicants, sobretot entre els joves. Però, no ens enganyem, la vela llatina no té els al·licients que ofereix la vela esportiva moderna, a través de la majoria de les seves modalitats: esport extrem, competició, velocitat, adrenalina, lleugeresa, maniobrabilitat, últimes tecnologies... Les emocions que proporciona la vela llatina són d’una altra naturalesa: la navegació pausada, el tacte de la fusta, la relació més estreta amb un determinat entorn marí, la connexió amb la tradició i el passat, la conservació del patrimoni marítim, el sentir-se hereu i transmissor d’aquest llegat. I, si m’apureu, el goig més prosaic de passar un dia a l’aire lliure, fer un bon àpat i xerrar amb els amics. A la majoria de gent que navega en vela llatina li interessa tot això i no li interessa gaire, per no dir gens, la competició. Parlo de Catalunya. A les Balears sí que hi ha una flota força nombrosa que es dedica a les regates, especialment a Mallorca. I no diguem a Múrcia i les Canàries, on la vela llatina és regata pura i amb apostes i tot. Per tant, el jove que busqui l’al·licient de l’esport i la competició en la vela llatina, a casa nostra dubto que el trobi ara mateix.

Un altre fre que dificultat la iniciació i aprenentatge de la vela llatina per la via esportiva és que no hi ha un monotip que faciliti competir en igualtat de condicions. La FCV disposa d’un parell de llaüts Capeador, unes barquetes de fibra pensades per a la iniciació a la vela llatina, que posa a disposició d’aquelles entitats que vulguin participar en les regates de la classe. Però només n’hi ha dues!  No existeix l’Optimist ni el Raquero de la vela llatina, el veleret que permeti l’accés massiu a aquesta disciplina, a través de clubs nàutics, escoles de vela i particulars.

Un dels Capeador de la FCV per a la iniciació.

Però és que la mateixa definició d’aquest monotip també és objecte de debat dins del sector: fibra o fusta? Els més puristes es decanten per la fusta. Jo no ho tinc tant clar. És evident que aquest monotip ha de ser una embarcació molt pràctica: lleugera, segura, fàcil d’aparellar i de navegar-hi, còmoda de transportar i, sobretot, econòmica i fàcil de mantenir. De manera que els clubs nàutics i les escoles de vela en puguin gestionar unes quantes, com es fa amb els Optimist i altres embarcacions de vela lleugera. En això crec que la fibra ofereix més avantatges que la fusta. Ara bé, la fusta té un avantatge que la fibra no té i és la possibilitat d’autoconstrucció, un camí escassament transitat al nostre país. 

A Mallorca hi ha un prototip de fusta concebut com a vaixell-escola de la vela llatina: el Dragonera. Fa 3’70 m d’eslora i està pensat per a dos tripulants, encara que n’hi poden anar més. La revista “Mardemars” de desembre de 2000 el definia com “una simbiosi entre un bot tradicional mallorquí i les formes anguloses pròpies de la construcció en tauler marí”. Dissenyat i construït per l’Escola-Taller de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca, a partir d’un projecte de la conselleria de Promoció Econòmica i Ocupació del govern balear, el Dragonera va néixer amb l’objectiu de “fomentar la navegació tradicional, especialment entre els joves, despertar l’interès pel patrimoni marítim i també per oferir als propis alumnes de l’escola-taller una ocupació per a un futur proper si la demanda del monotip assoleix el nivell desitjat”. La proposta havia de tenir gran difusió, però alguna cosa deuria fallar, perquè només se’n fan fer cinc unitats que, actualment, segons m’informen, estan cedides al Club Nàutic de S’Arenal per a cursets d’iniciació.

Dragonera a la Diada de Mallorca de 2010.
(Foto: Molinar Sailing Team)

A Catalunya es va fer un monotip anterior al Dragonera, que responia a la mateixa filosofia; és a dir, un bastiment de fusta de baix cost, fàcil de mantenir i de transportar. Es deia Drag Màgic i va ser fruit d’un projecte del Centre de Treballs del Mar del Consorci El Far. Feia 3’25 m d’eslora i podia muntar diversos aparells, inclòs el llatí. Igual que el model mallorquí també estava previst vendre’l en kit, perquè el muntés el client, o a punt per navegar. Llegeixo en el número 6 de “Mardemars”, de novembre de 1999, que “el Drac Màgic podria erigir-se en una autèntica escola per als futurs navegants de les emergents trobades de vela llatina”. Doncs tampoc no va ser així. Tot i que en van arribar a navegar algunes unitats, el projecte no va acabar de quallar.

És una pena perquè, tant un projecte com l’altre, eren ideals per a un programa d’escola més ampli que el dedicat exclusivament a la navegació; un programa que comprengui des de la construcció a la navegació i posterior manteniment de l’embarcació construïda. Em sembla una proposta molt interessant per a aquelles escoles-taller que proporcionen ocupació juvenil i, fins i tot, per a escoles de formació professional.  Què millor que dissenyar, construir, navegar i competir amb una petita flota d’embarcacions construïdes pels mateixos alumnes. A Catalunya hi ha un professor d’institut, en Bosco Plana, que ho fa en les seves classes de tecnologia, com ens va explicar en aquest blog. I a Mallorca em consta que hi ha algun professional del ram que té la intenció de posar en marxa una iniciativa similar, una escola-taller per a joves on aprenguessin a construir una petita embarcació i després a navegar-hi. Un monotip com el Dragonera seria perfecte, perquè permetria anar ampliant la flota d’aquestes embarcacions. Però, pel que sembla, l’entitat propietària del disseny -l’Escola-Taller de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca- no té cap intenció de cedir-ne els plànols. Fantàstic! Potser si això s’hagués pagat amb diner privat en comptes de públic seria molt més fàcil. 

Joves regatejant amb una Dragonera a Mallorca.
(Foto: Club Nàutic Cala Gamba)

Total, que l’única opció és comprar els plànols d’una embarcació que s’adapti a aquestes necessitats a la web de Woodenboat, per exemple, que té un munt de dissenys a la venda, o d’algun dissenyador naval, dels molts que venen els seus dissenys a la xarxa. Això, als Estats Units, és la cosa més corrent del món; un particular pot comprar uns plànols i fer-se des d’un bot de rems fins a un veler de 40 peus, si li ve de gust i té els mitjans per fer-lo. Però aquí és impossible accedir als plànols d’un veler nostre, del Mediterrani, que permetria ampliar la flota i facilitaria l’accés dels joves a la vela llatina.  I si te’l fas pel teu compte,  després, feina rai per legalitzar-lo, i per trobar un lloc per tirar-lo a l’aigua, etc., etc. Per què són tan complicades, en aquest país, les coses relacionades amb el mar? 

Davant d’aquest panorama, la mateixa persona del començament, que em preguntava on es pot aprendre a navegar amb vela llatina, em feia una observació que m’ha motivat a escriure aquesta entrada. Em deia que el món de la vela llatina és molt tancat, i que la conversa al voltant d’aquest món circula sempre entre la mateixa gent. Què passarà –em preguntava- quan tot els que ara us hi dediqueu ja no pugueu fer-ho per qüestions d’edat?” Jo li deia que, certament, el relleu generacional és un altre dels temes de debat recurrents dins del sector. I és que s’agafi per on s’agafi la vela llatina, el seu aprenentatge, la seva pràctica i el seu futur, el debat està servit i dóna per a uns quants programes de ràdio. De moment, però, continuem estant allà mateix.