Any nou, blog nou

Ja feia temps que volia canviar la imatge del blog. L’inici d’un nou any, amb els aires de renovació que això comporta, m’han decidit a fer el pas i aquí teniu la nova versió de “El mar és el camí”. La idea era esponjar el format antic, que, a base d’afegir-hi coses, havia quedat molt atapeït. Buscava claredat, senzillesa i força aire; que tot el conjunt respirés. Com podeu veure, la plantilla és molt senzilla, una de les més senzilles de Blogger, personalitzada amb la foto d’aquesta vela, que és la major del Sant Pau. La intenció era donar prioritat al contingut sobre al continent, reduint l’aspecte formal a la mínima expressió.

El Sant Pau, navegant de Sitges a Vilanova, durant la II Festa de la Mar.

Veureu que la columna de la dreta –que abans estava a l’esquerra- s’ha escurçat considerablement. Bàsicament he desplaçat part de la informació a diverses pàgines noves a les quals s’hi accedeix fent clic a les pestanyes “Al timó…”,  “Enllaços” i “Documents”, situades a sota de la capçalera. La primera fa referència al meu perfil. La segona és un recull de pàgines web relacionades amb la cultura i el patrimoni marítim, les embarcacions tradicionals i el mar en general. I la tercera conté els enllaços a diversos documents que podeu descarregar complets. Aquestes pàgines i d’altres que s’hi puguin afegir s’aniran ampliant amb noves aportacions. De tota manera, aviat podreu trobar tots aquests enllaços i els que apareixen en aquest blog a Delicious, que és una eina fantàstica per a compartir els bookmarks o favorits amb persones de tot arreu.

Compartir informació i coneixements relatius al mar, els vaixells i la navegació amb persones de tot el món ha estat sempre un dels principals objectius d’aquest espai. Amb aquesta idea he reorganitzat la distribució de continguts,  situant a la part superior de la pàgina aplicacions com Twitter, Facebook i el blogroll amb els blogs que segueixo i que s’actualitzen contínuament. En aquest sentit, us recomano que llegiu periòdicament les informacions publicades a Twitter, que és l’eina que faig servir per difondre notícies d’actualitat i fets puntuals procedents de diferents fonts d’informació. I a través de Facebook podeu accedir al grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la”, que a dia d’avui compta amb 122 membres de diversos països, i a una xarxa cada cop més extensa de persones aficionades al mar, la navegació i els vaixells. Crec que aquests contactes i intercanvis són la millor manera de crear comunitat i de mantenir viva aquesta passió que compartim.

“El mar és el camí” no seria el que és ni hagués arribat fins aquí sense la vostra col·laboració, sense els vostres comentaris i aportacions. Per això us demano que manifesteu la vostra opinió sobre el nou look del blog. Què us sembla, què us agrada i què no, que us sobra i què hi trobeu a faltar. Els vostres suggeriments em seran de gran ajuda per acabar de donar-li forma.

Gràcies per la vostra col·laboració i que durant aquest any que tot just comencem pugueu fer realitat tots els vostres projectes. 

Tornen els vaixells mercants de vela

Llegeixo al “Classic Boat” de novembre que, actualment, la majoria de vaixells portacontenidors, naveguen més lentament que els velers mercants més ràpids de fa 150 anys. És el que en diuen slow steaming, que podríem traduir per “marxa lenta” o “poca màquina”, i que te per objectiu estalviar combustible, o sigui, diners. Aquesta pràctica coincideix amb un altre fet sorprenent: la recuperació del vaixell de vela en el transport de mercaderies. Aquest és el projecte de la naviliera holandesa Fairtransport, que ja disposa de dos velers per al transport de càrrega general i treballa en la construcció d’un mercant híbrid de 3.000 tones a motor i vela.

El Cutty Sark, construït a Escòcia el 1869,  va ser un dels grans velers mercants més ràpids de la història. Transportava te de la Xina i llana des d’Austràlia fins a Gran Bretanya, arribant a fer aquest últim trajecte en només 67 dies. La seva millor marca va ser de 360 milles en 24 hores, a 15 nusos de mitjana i puntes de més de 17.  Molts portacontenidors moderns poden fer 25 nusos. Però segons l’informe “Slow steaming: una moda passatgera o ha vingut per quedar-se?”, elaborat per la firma holandesa Dynamar, a mitjans d’aquest any, la meitat de la flota activa de contenidors, que transporta el 35 per cent del comerç mundial en valor, navegava més lentament que abans de la crisi econòmica, a 15 nusos o menys de mitjana, per estalviar combustible.  És a dir, els grans bucs mercants del segle XXI naveguen més a poc a poc que els velers mercants més ràpids de finals del segle XIX.

El Cutty Sark supera el vapor correu Britannia, considerat el vaixell 

més ràpid de la seva època.

No soc expert en transport marítim i, per tant, no puc valorar aquest fet ni des del punt de vista econòmic, ni des del punt de vista tècnic. Però, pel que he pogut llegir en alguns fòrums, sembla que l’slow steaming representarà un canvi permanent i global per a tot el sector i es mantindrà després de la recuperació econòmica, com a mínim per al tràfic de contenidors.  Suposo que en aquest nou escenari, condicionat per la crisi econòmica i els problemes mediambientals, s’obren noves oportunitats i allò que en diuen “nínxols de mercat” per a empreses joves i agosarades amb propostes alternatives, com l’holandesa Fairtransport.

M’assabento de l’existència de Fairtransport a través del blog “El mar, que gran tema para hablar”, del marí mercant José R. Montero, dedicat als diversos àmbits de la marina professional. Entro en la web de la companyia i el primer que em crida l’atenció és la imatge d’un noi ros, amb aspecte de hippy vestit d’executiu, que em mira des de la finestra d’un vídeo de YouTube. Es tracta d’en Jorn Langelaan, un dels tres socis fundadors de Fairtransport, empresa dedicada al desenvolupament del transport marítim verd, amb seu a la localitat holandesa de Den Helder. Per a Langelaan i els seus socis, l’energia eòlica és neta, ecològica i justa; l'única alternativa per aconseguir un transport marítim de mercaderies sostenible. Aquestes són les seves idees i projectes:

Personatge polifacètic, en Jorn Langelaan és marí, constructor de vaixells, broker marítim, fuster, empresari, artista i escriptor. Va néixer en una família de naviliers i va començar a navegar a 12 anys en un dels vaixells mercants de la família. Des de llavors va desenvolupar les seves habilitats marineres a bord d’una àmplia veritat de vaixells: goletes, quetxs, un bergantí, dues bricbarques, un vaixell d’investigació, embarcacions de pràctics, remolcadors i diversos bucs mercants. Va estudiar a l’Escola Nàutica d’Enkhuizen i es va convertir en oficial del bricbarca Europa en les seves expedicions a l’Antàrtida. També ha treballat en la construcció de vaixells de fusta. I tot això ho ha compaginat amb la pintura, esposant els seus quadres en galeries d’Holanda, Bèlgica i els Estats Units. Des de fa uns quants anys, es dedica a les organitzacions de les quals n’és co-fundador, juntament amb dos amics, capitans de marina, l'Atlantis Merchant Sailing Ship Company, Fairtransport BV i Tres Hombres SA. Actualment està a càrrec de Fairtransport.  Shipbrokers i del departament d'I+D de Fairtransport BV. Viu en un antic veler correu danès amarrat al port de Den Helder.

El bergantí goleta Tres Hombres és el buc insígnia de Fairtransport i pren el nom dels tres amics que van fundar la companyia. “Ambaixador de la nova flota de vaixells de vela híbrids sostenibles”, el Tres Hombres va entrar en servei el desembre de 2009. Transporta mercaderies entre Europa, les illes de l’Atlàntic, el Carib i Amèrica. Fa 32 metres d’eslora, té una capacitat de càrrega de 35 tones, i pot allotjar 5 tripulants i 10 alumnes. Aquest novembre va salpar de Den Helder i va arribar al port d’A Corunya per carregar 800 ampolles de vi espanyol i oli d’oliva. En el moment de redactar aquesta entrada es trobava al mig de l’Atlàntic, rumb al Carib, on farà escala a Anguilla, Bonaire, Curaçao, Haití, Saint Martin i novament Anguilla.

El Tres Hombres també admet alumnes. És a dir, persones que vulguin formar-se com a marineres alhora que veuen món. Viatjar com a aprenent en un veler mercant –diu la web de l’empresa- és una manera diferent de veure món; una experiència diferent a la que ofereixen la majoria d’agències de viatges. Però no es tracta d’un viatge de plaer: “pot ser una aventura, però també una vida dura i difícil”. Els viatges poden durar des d’uns quants dies fins a un any sencer, segons el programa de formació que esculli l’alumne, i que està dividit en vuit certificats corresponents a vuit especialitats. Aquí podem veure imatges de la vida a bord i sentir el testimoni d’alguns mariners i marineres.

A més del Tres Hombres, Fairtransport disposa del quetx Bessie Ellen, de 35 metres d’eslora i amb una capacitat de càrrega de 30 tones. Tots dos vaixells formen part d’un projecte pilot destinat a obrir nous mercats en el sector del transport marítim de mercaderies. Mentrestant, la companyia treballa –com hem pogut veure en un dels vídeos- en el disseny i construcció de l’Ecoliner Revolution, un mercant híbrid de 3.000 tones, propulsat per una combinació de vela d'alta tecnologia i motor. Segons l’empresa, aquesta característica híbrida, permet oferir el mateix servei, quant a velocitat i rendiment, que un mercant de motor tradicional. Fent ús d’ecoliners com a mitjà de transport marítim, es reduirien les emissions contaminants dels vaixells en un 50%. Aquest és el pla vèlic de l’Ecoliner, distribuït en tres pals amb aparell de creu, sense flocs ni estais. Actualment hi ha un vaixell amb aquest tipus d’arboradura: el súper-iot de luxe The Maltese Falcon.

El pla vèlic de l'Ecoliner. (Gràfic: Fairtransport)

The Maltese Falcon entrant a San Francisco.

L’època daurada de la marina mercant a vela va quedar enrere fa més d’un segle. Però si les idees de Jorn Langelaan i els seus socis tenen èxit, en aquests temps de crisi i de canvis en tots els sectors, potser tornem a assistir a una nova era de la vela.


Actualització:


Foto del vaixell de pesca (palangrer) a motor i vela, que té el port base a l'Escala, i del qual se'n parla en els comentaris.

(Foto: Josep Montmany)

“El mar és el camí” fa dos anys

Avui fa dos anys que vaig obrir aquest bloc. Vaig començar amb una entrada trista, parlant de l’incendi del Cutty Sark, que havia passat aquella matinada. Va ser una casualitat. De fet, m’hagués agradat més arrencar amb la segona entrada, El camí cap a un mateix, en què intento explicar d’on em ve la passió pel mar. Però vaig pensar que no podia passar per alt la notícia marítima del dia, i més tractant-se d’un vaixell que havia visitat en dues ocasions.

Quan vaig començar no sabia fins on arribaria. El meu objectiu inicial era força abstracte: intentar entendre què tenen el mar i els vaixells que t’atrapen d’aquesta manera. I pensava que tots aquells que esteu tocats pel mar i el vent com jo m’ho diríeu. Ara, al cap de 117 entrades, no puc dir que hagi obtingut respostes gaire concretes. Segurament hi ha sentiments i emocions difícils d’expressar amb paraules... o potser és que no té cap sentit preguntar-se el perquè d’allò que sentim, sinó que l’important és sentir-ho, viure-ho i, si pot ser, compartir-ho. Sí, potser no calen tantes explicacions per viure la vida.

En aquestes 117 entrades he donat el meu punt de vista sobre qüestions molt diverses: el patrimoni marítim, la vela llatina, la pesca, la relació amb el mar, el cinema de temàtica marinera, els llibres sobre el mar, els paisatges marítims, determinats vaixells, alguns navegants destacats, records de la meva vida marinera, trobades i navegades... Temes sense cap classificació ni ordre preestablert, que han anat sorgint de manera espontània dins d’aquest gran contenidor que és la cultura marítima. Alguns han estat molt comentats i altres no tant. En qualsevol cas, amb pocs o molts comentaris, sempre he après alguna cosa de cadascuna de les entrades.

He fet un ranking de les cinc entrades més comentades, només com a curiositat:

1. La meva biblioteca nàutica: 36 comentaris
2. Dia del llibre mariner: 35 comentaris
3. L’Alzina i la supervivència dels llaüts: 28 comentaris
4. Slow Sailing: 27 comentaris
5. Alan Villiers i la pesca del bacallà: 19 comentaris

Si de totes aquestes 117 entrades n’hagués de triar una, possiblement escolliria El port vell de Tarragona, en què explico els orígens de la meva vocació marinera, les meves primeres passes en el món de la mar i els vaixells.


Però, per damunt de tot, hi ha una cosa que tinc molt clara: si he arribat fins aquí, ha estat gràcies a vosaltres, a les vostres visites i als comentaris que m’heu fet arribar per escrit i de paraula. Sovint, els comentaris són tant o més interessants que les entrades, cosa que em satisfà moltíssim, perquè sempre he pensat que aquest bloc el fem entre tots. A més, saber que allò que escrivia us interessava m’ha esperonat a continuar escrivint i m’ha compensat amb escreix de les moltes hores que dedico a aquest bloc. I aquí vull esmentar especialment la Marta, que alguns de vosaltres ja coneixeu, per agrair-li públicament el seu suport i la seva santa paciència. És el mínim que puc fer després del temps de convivència que li he robat. Aquest camí també el fem junts i no me’l puc imaginar sense ella a bord.

(Foto: Amiga Atlántica)

Aquest bloc m’ha donat molt més del què em podia imaginar quan el vaig obrir fa un parell d’anys. M’ha donat l’oportunitat de conèixer persones fantàstiques i generoses que m’han fet el millor dels regals: el seu afecte i amistat. I moltes altres que he conegut en actes i trobades diverses; i les que espero conèixer personalment al proper encontro de Muros. Només per això ja ha valgut molt la pena obrir aquest bloc. També m’ha permès formar part d’una xarxa de blocs de temàtica marinera, cada cop més extensa i consolidada. Una xarxa d’intercanvi d’idees, coneixements, experiències i punts de vista diferents sobre àmbits molts diversos de la cultura marítima. Una xarxa social que aplega persones de diversos països, llengües i cultures, que compartim una mateixa passió, i que jo crec que té molt de potencial de cara a desenvolupar idees i projectes comuns.


Només em queda donar-vos les gràcies a totes i a tots els que fondegeu habitualment en aquestes aigües i als que hi navegueu de tant en tant. Gràcies pel vostre suport i per la vostra companyia durant aquests dos anys. Però encara queda molt camí per fer i espero que el continuem fent plegats.

100 Anys navegant per la Costa Brava

Algunes de les embarcacions amb aparells tradicionals més emblemàtiques de Catalunya es reuniran, la propera Setmana Santa, en la franja de litoral compresa entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós per commemorar el centenari de la Costa Brava. Entre aquestes embarcacions hi haurà els bastiments més grans de la flota tradicional catalana: el pailebot Santa Eulàlia, el jackt Far Barcelona, el bergantí goleta Sea-Star, la goleta Pepa Bandera i les barques de mitjana Sant Ramon, Sant Isidre i Rafael. Aquesta navegació conjunta porta per títol “100 anys navegant per la Costa Brava” i l’organitzen l’associació La Mar d’Amics, de Palamós, i la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial.


“100 Anys navegant per la Costa Brava” és molt més que qualsevol de les típiques trobades de vela llatina que es fan a diverses poblacions de la costa a partir del maig. En primer lloc perquè la navegació està oberta a tota mena d’embarcacions amb aparells tradicionals, ja sigui de vela llatina, veles de creu, cangrees, etc. En segon lloc perquè es tracta d’una navegació per etapes. I finalment hi podríem afegir que, a més de la navegada, es faran diverses activitats paral•leles.

L’objectiu d’aquesta activitat és donar a conèixer l’existència d’unes embarcacions, eixàrcies i velams que havien estat habituals al nostre litoral i que avui, tot i que n’hi ha molt poques, es mantenen vives; mostrar la feina que es fa des de les associacions i petites empreses per recuperar i conservar aquest patrimoni; i difondre la navegació tradicional entre la ciutadania. És per això que les embarcacions, sempre que el temps ho permeti, navegaran molt a prop de la costa, perquè el públic pugui gaudir de la bellesa i les maniobres dels vells bastiments des dels diversos camins de ronda, passeigs i espigons. L’activitat marítima es completarà amb una sèrie d’activitats a terra, en cadascuna de les viles. A la web de La Mar d’Amics hi trobareu el programa i tota la informació detallada.


Finalment, no em puc estar de dir que l’organització de “100 Anys navegant per la Costa Brava” ha decidit acollir-se a l’esperit del “Manifest del Slow Sailing” (Navegació Tranquil•la), que vaig publicar en una entrada anterior, per reivindicar aquesta manera de navegar i de viure la mar. La veritat és que és una gran satisfacció i els ho agraeixo moltíssim.

Costa Brava: l’èxit d’una marca

En l’era de les marques, una marca com “Costa Brava” no te preu. Defineix tan bé el producte i està tan ben posicionada en els mercats internacionals, que caldria fer una campanya de publicitat enorme per aconseguir uns resultats similars. “Costa Brava” és, doncs, una marca d’èxit, encara que alguns sapastres escassos d’imaginació es dediquin a adulterar-la intentant fer passar platges de les Bahames i d’Austràlia com si fossin del nostres litoral. Vergonyós! I després ens queixarem de la mena de turisme que ens visita, quan nosaltres som els primers de fer passar bou per bèstia grossa.

Sobre l’origen del topònim Costa Brava, aplicat al litoral que va de Blanes a Portbou, hi ha diverses teories. La més acceptada diu que va sorgir fa cent anys, la tardor del 1908, a la sobretaula d’un banquet polític celebrat a Fornells de Mar, terme municipal de Begur, a la finca El Paradís, propietat de Bonaventura Sabater, que aleshores era diputat de la Lliga Regionalista. A més de Sabater hi van assistir els líders del partit, com Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch i el periodista Ferran Agulló, que era el secretari de la Lliga i director del diari “La Veu de Catalunya”.

Postal de Llançà, a l’extrem nord de la Costa Brava.

Hi ha divergències sobre si va ser Sabater o Agulló qui, a l’hora dels brindis, va pronunciar el nom de Costa Brava. Però se sap segur que va ser Ferran Agulló qui el va posar per primera vegada per escrit, dies després d’aquella trobada. Va ser, concretament, el 12 de setembre del 1908 a “La Veu de Catalunya”. Sota el pseudònim de Pol, el periodista va publicar un article titulat “Per la costa brava”, en minúscules, en què deia:

Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que el golf atià contra l’illa fa milers d’anys; la Costa d’Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somiosa: una faldada de flors; però la nostra, des de la Tordera al cap de Creus, i seguint per Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu i brodada pels besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacienta per a qui les hores, els dies i el anys no tenen valor de temps.

Cal dir, però, que la primera denominació “costa brava” no es referia al litoral gironí, sinó a la costa de Tramuntana de Mallorca, i era el títol d’un poema del poeta català Gabriel Alomar, publicat l’any 1903. Curiosament, hi ha un altre poema del mateix any i amb el mateix títol, però d’un poeta mallorquí, mossèn Miquel Costa i Llobera, que també fa referència a la costa de Mallorca. Agulló, que el juny de 1908 va visitar l’illa en un viatge institucional, hauria estat el primer d’utilitzar l’expressió “costa brava” en comparar els penya-segats dels litorals català i mallorquí.

Tot i que l’expressió va quallar de seguida, perquè l’any 1909 el Centre Excursionista de Catalunya va organitzar una excursió amb vaixell a “la Costa Brava”, hi havia qui la trobava excessiva. A l’escriptor empordanès Josep Pla, que va escriure les millors pàgines sobre aquest litoral i la gent de mar, no li agradava gens. I això que, fins i tot, va publicar la “Guía de la Costa Brava” el 1941. Pla va proposar el nom de Costa del Corall, que també és bonic, però no va acabar d’arrelar. Un altre escriptor gironí, Joaquim Ruyra, l’autor de “Marines i boscatges”, era partidari de anomenar-la Costa Serena; un qualificatiu que potser li va inspirar la costa de Blanes a la qual va estar molt unit. Fa temps que tinc pendent la lectura de la novel•la breu “El rem de trenta-quatre”, continguda dins de “Marines i boscatges”, on es descriu el naufragi d’una barca de cabotatge. Les descripcions de la natura que Ruyra fa en aquesta novel•la s’han comparat a les de Conrad i Stevenson, dos dels meus escriptors de tema marítim preferits.

Postal de Blanes, a l’extrem sud de la Costa Brava.

I si ens remuntem al 1883, trobarem que a “Historia del Ampurdán” (1883), l’escriptor i polític begurenc Josep Pella i Forgas, gran apassionat de les ruïnes d’Empúries, havia proposat el nom de Costa Grega de Catalunya. Però, finalment, va ser el nom Costa Brava el que es va acabar imposant per designar aquest bocí de costa que, fa més de cent anys, era conegut com Marina de la Selva, Marina de l’Empordà o, simplement, Costes de Llevant.

La Costa Brava en llibres

A banda de l’esmentada “Guía de la Costa Brava” de Josep Pla, que ja fa 68 anys que es va escriure, us recomano el llibre “Viatge per la Costa Brava” (Brau Edicions, 2008), de l’escriptor, periodista i viatger Xavier Moret. A banda de recórrer aquest fragment de litoral de sud o nord i donar el seu punt de vista, Moret recull les veus, vivències i anècdotes d’un munt de persones que n’estan vinculades íntimament.

Un altre llibre deliciós, que ens mostra com era el litoral gironí durant els anys 50 i 60, és “Memòries de la Costa Brava” (Lupita Books, 2005); un recorregut documental i nostàlgic per aquest territori, a través de 330 fotografies en blanc i negre de dos dels grans fotògrafs del nostre país, Francesc Català-Roca i Xavier Miserachs. El text és de l’escriptora Rosa Regàs, resident habitual de l’Empordà; i el pròleg, de l’escriptor anglès Tom Sharpe, que estiueja des de fa molts anys a Llafranc.

I com que sé que entre la comunitat blocaire hi ha molts aficionats als fars, també us recomano el llibret “Fars i senyals marítims” (Quaderns de la Revista de Girona), de David Moré, historiador i arxiver de Tossa de Mar, que també és autor del llibre “150 anys del far de Sant Sebastià”.