iPhoneografia marítima

Recupero el desig expressat al final de l’entrada anterior de retrobar-me amb els amics i companys de viatge que em feu l’honor de seguir aquest blog. I ho faig amb aquesta senzilla entrada –sovint, menys és més- dedicada també a la fotografia... Fotografia de tema marítim, és clar! La meva intenció en redactar-la és cridar la vostra atenció sobre les possibilitats fotogràfiques que ofereixen els anomenats “smartphones”, els telèfons mòbils intel·ligents, a la vora del mar o a bord d’una embarcació. La lleugeresa d’aquests aparells, les prestacions de les càmeres que porten i, sobretot, la variada gamma d’aplicacions que s’hi poden instal·lar, amb filtres i acabats de tota mena, permeten obtenir unes fotos que tenen la seva gràcia. Amb això no vull dir que qualsevol que faci fotos amb un iPhone i l’Instagram ja es pugui considerar un fotògraf, ni que les fotos fetes amb un mòbil siguin comparables en qualitat a les obtingudes amb una bona càmera fotogràfica per un fotògraf expert. Tot i que, sobre això, podríem discutir força estona, perquè les bones fotos no les fa la càmera, sinó l’ull i la ment del fotògraf.

Personalment, utilitzo el mòbil per prendre notes visuals, apunts ràpids del natural sense gaires possibilitats de retoc posteriors. La naturalitat i el trencament de les normes de composició són, en aquest estil de fotografia, una virtut. Però confesso que, educat de manera racional i cartesiana, em falta l’espontaneïtat i la gràcia que tenen els joves d’ara amb un mòbil a les mans. Hi ha estructures mentals i criteris estètics que són difícil de trencar pels qui no vam néixer en un entorn audiovisual. Per això, abans que intentar trencar motlles, m’interessa més l’experimentació d’aquelles aplicacions que em permeten obtenir unes determinades textures i atmosferes, on hi ha molt de camp per córrer. 

Aquí teniu una petita mostra de les meves fotos de tema marítim fetes amb un iPhone 4S –d’aquí vé això d’iPhoneofragia- i diverses aplicacions com Instagram, Lo-Mob, Camera+, ProHDR i Hipstamatic, la meva preferida. Si esteu a Facebook, als grups Vela Latina i Slow Sailing - Navegació Tranquil·la, és possible que ja les hàgiu vist. Se m’acut que, si també feu fotos del mar i de vaixells amb el mòbil, les podem compartir a través d’algun d’aquests grups. 

Natura morta

Platja de Premià de Mar

Platja de Premià de Mar

Trobada de l'Escala 2011

Platja de Calafell

Port Rhü. Douarnenez

Festival marítim de Douarnenez 2012

Boira a Cadaqués

Boira a Cadaqués

Amarres del "Corb Marí"

Arbres de la "Santa Espina" i el "Sant Ramon"

La "Santa Espina" i el "Sant Pau"

La "Santa Espina" navegant a la valenciana

Navegant al Mystic Seaport Museum

Navegant per Holanda, 1986

Aquestes dues últimes tenen trampa: no estan fetes amb un mòbil sinó amb una càmera reflex i, després, pujades al mòbil i passades pels filtres d'Instagram. Trobareu més iPhoneografies de temes diversos aquí. 

"Slow Sailing", un pas més

A la passada edició del Saló Nàutic de Barcelona, en el marc de l’Espai Marina Tradicional, es va fer la presentació pública d’això que anomenem “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la”. Era la primera vegada que aquesta idea –potser encara és aviat per dir-ne “moviment”- sortia de l’àmbit de la xarxa i es presentava en societat. L’acte va tenir bona acollida i alguns mitjans de comunicació, com Ona Mallorca, 360ràdio i la revista Navegar, se’n van fer ressò. La idea, certament, agrada i cau simpàtica; i fins i tot hi ha qui troba “poètic” el manifest que la defineix. Però ara, després de dos anys de córrer per la xarxa, em pregunto si amb això n’hi ha prou. Penso que no. Penso que si volem que la idea del “Slow Sailing” qualli i s’escampi, ha d’aportar alguna cosa: ha d’aportar valor, ha de ser útil, i no només als navegants sinó a la societat en general.  Quins valors pot aportar la navegació tranquil·la per esdevenir un autèntic moviment?

Presentació del Slow Sailing al 50è Saló Nàutic de Barcelona,
amb en Jordi Salvador (Foto: Toni Clapés) 

Abans d’agafar el toro per les banyes, sapiguem on som. El 19 de gener de 2009, el “Manifest del Slow Sailing” era llençat a l’oceà d’Internet, com un missatge dins d’una ampolla, des d’aquest mateix blog. Altres blogs d’aquí i de l’estranger se’n van fer ressò i el manifest es va traduir a l’anglès, a més del català, castellà i gallec. Però el que ha donat una empenta considerable a la seva difusió ha estat la creació del grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” a Facebook, que actualment compta amb 314 membres de diversos països. Fruit de la col·laboració d’alguns membres del grup són les traduccions del manifest al francès, portuguès, grec i turc. El grup de Facebook és l’espai de coneixement, relació i intercanvi entre tots els navegants que compartim aquesta manera de viure la mar i la navegació. És un espai on hi té cabuda tothom que s’identifiqui amb aquest ideari, que connecta amb la filosofia del moviment slow.  I això també inclou els regatistes, perquè la navegació tranquil·la no està en contra de l’esport ni de les regates, tot i que la competició no sigui la motivació principal per a navegar de molts dels membres del grup. 

El "Manifest de la Navegació Tranquil·la" ja s'ha traduït a vuit
 llengües, entre elles el francès.

Les regates són sovint un tema de discussió, en el sentit de si haurien de formar part o no de la navegació tranquil·la. Inicialment no apareixien en el “Manifest del Slow Sailing”, però algú em va fer notar que podien ser una font de coneixement i aprenentatge important. Per això es va incloure un onzè punt al decàleg inicial que fa referència a les regates. És el punt número 9 que diu: “Fes regates, si t’agraden, però no pensant en el premi, sinó perquè regatejant aprens a conèixer millor el mar, el teu vaixell i a tu mateix. No hi ha premi més important que aquest aprenentatge”.  Fa poc he llegit el llibre del navegant oceànic Albert Bargués, “Palabras alrededor del mundo”, en què explica la seva experiència a la regata Barcelona World Race, a bord del vaixell “Educación Sin Fronteras”.  Crec que Bargués és un regatista que entén la competició com una font de descobriment d’un mateix i d’aprenentatge de la vida en general. En un dels capítols del llibre reflexiona sobre la tranquil·litat amb què encaixa les avaries i entrebancs que apareixen contínuament en una regata tan dura i selectiva al voltant del món, i que fan perdre terreny al vaixell en relació als altres contrincants. Pienso –diu Bargués- que la tranquilidad que me acompaña al vivir todo lo que nos ocurre puede llevar a creer que estoy asentado en la indiferencia y la falta de competitividad. Qué làstima. Parece que sólo aquellos que no aceptan lo que ya no pueden cambiar sean unos luchadores. Parece que el espíritu competitivo se base más en las fanfarronadas que se sueltan de cara a la galería que no en la calidad de saber manejarse con las circunstancias que a cada uno le tocan. Saber ser paciente y esperar el momento también puede ser sinónimo de competitividad.  És evident, doncs, que hi ha una manera de viure les regates que encaixa plenament amb l’esperit de la navegació tranquil·la.

De moment, la bandera del slow sailing només oneja
en pals de fusta (Foto: Jordi Salvador)

Per tant, els regatistes slow o tranquils –tot i que això sembli un oxímoron- tenen cabuda dins del slow sailing; és més, penso que els pot aportar nous al·licients al marge de la competició. Precisament, una de les coses que ha aportat el grup de Facebook han estat les “quedades”, entre els navegants de vela llatina. A Catalunya, fora del calendari de trobades de vela llatina, que va de maig a juny, els navegants no solien trobar-se per navegar plegats. Doncs ara, gràcies a la connectivitat i immediatesa de les xarxes socials, hi ha un grup de navegants de vela llatina que queden per navegar en diversos llocs de la costa, fins i tot a l’hivern. La idea és quedar en un port i navegar amb les embarcacions d’allà, sense que els que venen de fora hagin de portar les seves barques. L’hivern passat se’n van fer com a mínim quatre, d’aquestes trobades improvisades. L’última i la més celebrada, que va congregar cinc barques i una quinzena de persones, es va fer el 12 d’octubre passat, en una cala de S’Agaró, i va permetre els assistents gaudir d’un magnífic dia d’estiu en plena tardor.  Segurament, aquest hivern i primavera se’n faran més; només cal que algú llanci la convocatòria via Facebook. De moment, tres associacions del Maresme, “Bricbarca”, de Vilassar, “A Tot Drap”, de Sant Pol, i “El Mamelló”, de Pineda, han organitzat la “I Navegada del Maresme” per l’últim cap de setmana d’abril.

Navegada tranquil·la del 12 d'octubre passat (Foto: Ll. Estefanell) 

Una de les primeres aportacions del grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” ha estat, doncs, dinamitzar el sector de la vela llatina a Catalunya. Aquest sector de la navegació tradicional, representat majoritàriament per membres de Catalunya i Balears, és el més dinàmic del grup. Això fa que aquest es vegi monopolitzat pels interessos d’aquests dos col·lectius majoritaris, tant des del punt de vista temàtic com lingüístic. Això no és dolent en si, ni molt menys, però segurament limita la participació de navegants d’altres països i altres llengües, i potser també de navegants que no practiquen la navegació tradicional. Com es pot obrir el grup a navegants d’altres països i cultures marineres? Doncs pensant que el mar és molt gran i toca moltes costes, i fent aportacions que puguin ser d’interès general; compartint vídeos, fotos, notícies, idees... de persones de tot arreu, encara que s’expressin en un idioma diferent del nostre. L’objectiu és el coneixement mutu i l’intercanvi d’experiències al voltant d’aquesta manera de relacionar-nos amb la mar, la navegació i els vaixells. Reconec, però, que com a objectiu això pot ser una mica massa ambigu i dispers; i que, segurament, per saber cap a on anem i en quin terreny ens movem, cal definir uns objectius més específics, establir unes accions concretes i marcar unes estratègies clares que permetin assolir els objectius fixats.

I amb això torno al començament: si volem que l’slow sailing arribi a ser alguna cosa més que una idea bonica, poètica i romàntica, i que prengui cos entre els navegants i la societat en general, ha d’aportar valor. Quin i com?

D’entrada, la navegació tranquil·la com, en general, qualsevol manifestació del moviment slow, està relacionada amb l’entorn on es desenvolupa aquesta experiència de navegació, és a dir, amb el medi ambient, en aquest cas, el mar. Llegia dies enrere una entrevista interessantíssima amb l’arquitecte, urbanista i dissenyador William McDonough (vegeu els seus “Principis de Hannover” sobre el disseny),  en què deia que “la nostra existència ha de millorar el planeta”. Tot això em va fer pensar que, efectivament, el moviment de la navegació tranquil·la havia d’establir un compromís ferm en la protecció i conservació del medi ambient marí. D’exemples en aquesta línia n’hi ha uns quants. L’organització “Sailors for the Sea” és una entitat no lucrativa que té per objectiu proporcionar a la comunitat de navegants esportius les eines necessàries per què puguin actuar a favor de la protecció i rehabilitació dels oceans i les aigües del litoral. Entre els seus programes tenen les clean regattas o “regates netes”, que posen al servei dels clubs, amb una sèrie de mesures per evitar que les regates tinguin un impacte mediambiental negatiu en les llocs on es desenvolupen. Fins i tot han aconseguit que les proves de la Copa Amèrica es desenvolupin sota els paràmetres de protecció mediambiental de les regates netes.

Determinades experiències de navegació tranquil·la tenen
una relació estreta i directa amb l'entorn natural on es
desenvolupen. Trobada de Calella de 2009.

A Europa, la “Surfrider Fundation”, creada per un grup de surfistes a Biarritz, l’any 1990, es dedica a “la defensa, salvaguarda, valorització i gestió sostenible del mar, del litoral, de les onades i de la població que en gaudeix”. Actualment té 1.500 voluntaris, 8.000 membres, una quarantena d’entitats locals i més de 40.000 simpatitzants. Aquest moviment va sorgir a les platges de Malibú, Califòrnia, el 1984, quan el surfistes van decidir organitzar-se per a protegir el seu entorn de la pol·lució local. Avui dia la “Surfrider Fundation” és una xarxa mundial i està present a tots els continents. Si entreu a la seva web, veureu la mena d’activitats que fan. Una de les més importants és el programa “Iniciativas Oceánicas”, una gran campanya internacional de neteja de platges, que organitzen des de fa setze anys. La propera tindrà lloc del 22 al 25 de març de 2012. Si us fixeu en el mapa, a Catalunya només se n’han set, i totes en el tram de costa comprès entre Badalona i Tarragona.  No us dóna això alguna idea?

Què pot fer el moviment “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” en l’àmbit de la protecció i conservació del medi ambient? Se me n’acudeixen algunes:

• Fomentar i divulgar la pràctica de la navegació neta i respectuosa amb el medi ambient: la vela, el rem, el windsurg, el kitesurf, el piragüisme…
• Organitzar navegades tranquil·les periòdicament i fer-ne difusió. Com les “quedades” que s’organitzen en l’àmbit de la vela llatina, però obertes a tots tipus de vaixells. Estaria bé que hi hagués un intercanvi de tripulacions; és a dir, que els navegants “tradicionals” poguessin navegar en vaixells moderns i a l’inrevés, que els “moderns” poguessin navegar en embarcacions tradicionals.
• Promoure i difondre l’organització de regates i trobades netes, en la línea de les clean regattas.
• Organitzar i participar en la neteja de platges i cales del nostre litoral, segons les directrius del programa “Iniciativas Oceánicas”. Aquesta és una iniciativa que transcendeix clarament l’àmbit nàutic i té una incidència social directa.
• Fomentar, practicar i difondre l’econavegació. Aquest punt sembla una repetició del primer, però mereix un comentari a part.

Què és l’econavegació? En línies molt generals consisteix a repensar amb criteris ecològics i de sostenibilitat tots els àmbits del sector marítim: el transport marítim, la pesca, la navegació d’esbarjo, els serveis portuaris... I promoure l’ecoconstrucció d’embarcacions amb tècniques i materials sostenibles i respectuosos amb el medi ambient, i que utilitzin energies renovables. Temps enrere vaig dedicar una entrada a una naviliera holandesa que transporta mercaderies en vaixells de vela. A Espanya, l’associació gallega de mestres d’aixa Agalcari aposta de manera decidida per la recuperació de la construcció naval en fusta, no només en el sector de la nàutica d’esbarjo, sinó també en el sector pesquer. Una de les drassanes associades, Triñanes, té en projecte la construcció d’un petit veler que s’ajusta als criteris de l’econavegació.

Els navegants tradicionals, que naveguem en embarcacions de fusta i a vela, practiquem en bona mesura l’econavegació. I segurament ho faria molta més gent si la construcció amateur tingués aquí la difusió i les facilitats que té a altres països. Poso només a tall d’exemple una activitat que fa periòdicament la drassana-escola nord-americana WoodenBoat School, a Maine: la “Family Week”. Durant una setmana diversos membres d’una família, grans i petits, treballen conjuntament en la construcció d’una petita embarcació. Comencen a fer-la un dilluns i el dissabte la tiren a l’aigua. A banda d’aquest exemple, a la xarxa trobareu imatges d’un munt de trobades i festivals de petites embarcacions, moltes d’elles autoconstruïdes. 

Construïnt un kayak en família a la WoodenBoat School

A Espanya la construcció amateur d’embarcacions és tota una odissea, ja que cal superar un munt de requeriments tècnics i administratius per a “legalitzar” un vaixell fet per un mateix. A més, sovint es dóna el cas que les taxes i certificacions necessàries costen tant o més diners que els materials per fer l’embarcació. No sé si a altres països es donen més facilitats per a la construcció amateur d’embarcacions, però tot fa pensar que sí, perquè és una activitat més corrent i estesa que aquí. Fa la sensació que aquí l’administració de marina, amb el suport de la legislació corresponent, posa tota mena d’entrebancs cap a tot allò que els fa nosa o que els pot representar alguna mena de problema. És molt difícil en aquest país navegar al marge d’unes vies establertes. I això lliga amb una altra qüestió que crec que des del moviment “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” hauríem d’abordar: l’accés al mar i a la navegació. 

El mar és patrimoni de la humanitat. Encara que les lleis dels estats sobirans s’apliquin sobre les aigües territorials de cada país, i encara que els oceans i la navegació es regeixin per lleis internacionals, el mar no és propietat privada: tothom té el dret a accedir-hi i ha de tenir la possibilitat de fer-ho. Però, a casa nostra, l’accés al mar cada vegada és més complicat. El litoral cada cop està més privatitzat, i accedir al mar i navegar implica haver de pagar un peatge: el que imposen marines, clubs nàutics i instal·lacions portuàries, no ja per tenir-hi una embarcació, sinó per poder tirar-la a l’aigua. Últimament veiem com proliferen les marines per a megaiots de luxe –aviat el Port Vell de Barcelona ho serà-, mentre les embarcacions petites s’han de buscar la vida. És evident que els petits fem nosa, cosa que trobo un contrasentit quan el 85 % de la flota d’esbarjo a Espanya són embarcacions menors de 8 metres d’eslora. Ens volen fora de l’aigua perquè, diuen, falten amarratges i els que hi ha cada cop són més cars. Des del sector es diu que la solució són marines seques i rampes d’accés al mar públiques i gratuïtes, com tenen a França, “perquè la nàutica remolcable és clau per sortir de la crisi i popularitzar l’afició”. Potser sí, però, de moment, ja sé d’alguns companys que han hagut de treure la barca de l’aigua per l’increment del cost de l’amarratge. I les poques rampes que hi ha a Catalunya estan a dins dels ports i són de pagament. Si una cosa no va acompanyada de l’altra, si no es fan rampes i accessos al mar públics i gratuïts, les embarcacions petites, a la llarga, ho tenim fotut. A banda que a les barques de fusta i de vela llatina, molt més pesants i lentes d’aparellar, se’ns compliquen força les sortides. I tots aquests entrebancs poden representar un fre a l’hora de recuperar i mantenir aquest tipus d’embarcacions.

En Bosco Plana, constructor amateur que ha hagut de superar diversos

entrebancs per poder navegar amb el seu vaixell.

Què pot aportar el moviment “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” en relació a aquests dos últims punts que hem plantejat: l’ecoconstrucció i l’accés al mar?

• Fomentar i promoure l’ecoconstrucció d’embarcacions, mitjançant la realització de cursos i tallers, en col·laboració amb drassanes i mestres d’aixa, i l’organització de trobades d’embarcacions autoconstruïdes.
• Buscar fórmules que facilitin i abarateixin la construcció amateur d’embarcacions. No hi ha cap ONG tipus “Enginyers Navals Sense Fronteres” que vulgui donar un cop de mà en aquest sentit? 
• Exigir i fer campanya per a l’obertura d’accessos al mar, públics i gratuïts, que permetin a tothom avarar una embarcació i poder navegar. 

I a tu què se t’acut que podria aportar l’”Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” per edevenir un moviment amb una certa influència dins del món de la navegació?

Massa vent i poques barques a la trobada de Calella

L’escassetat de barques –una desena- i el vent fort de gregal, que va aixecar un onatge considerable, van deslluir una mica la 19a. Trobada d’Embarcacions de Calella de Palafrugell que es va celebrar dissabte passat. Però això va com va i tant les condicions atmosfèriques com el grau de participació mai no es poden preveure amb antelació. Fins i tot m’atreviria a dir que és més fàcil saber quin temps farà, perquè el nombre de barques no se sap mai fins el dia mateix de la trobada. Tot i això, la jornada va tenir els seus moments emotius...  

L’edició d’aquest any es va avançar una setmana amb motiu del quart viatge dels sardinals, des de Calella fins a Cambrils, per participar en la trobada que hi tindrà lloc el proper cap de setmana. Això va fer que el Port Bo no estigués guarnit de festa major com els altres anys, quan la trobada d’embarcacions tradicionals coincideix amb la celebració de les festes en honor a Sant Pere, el patró de la localitat. Total, que entre una cosa i l’altra, vaig tenir la impressió que la trobada de Calella no va lluir com altres vegades. Però això segurament canviarà en les properes edicions, perquè durant la reunió de patrons en Pere de Prada, president de l’Associació d’Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, va anunciar la bona sintonia que hi ha amb el nou consistori callellenc i la voluntat de l’alcaldia de col·laborar amb l’entitat i donar suport a la trobada. 

Crec que l’entesa entre els ajuntaments i les entitats que es dediquen a la recuperació i conservació del patrimoni marítim, i a acostar aquest patrimoni a la ciutadania, ja sigui a través d’una trobada, d’una festa marinera, d’una exposició, etc., és imprescindible i totes dues parts en poden sortir beneficiades. Qualsevol d’aquestes manifestacions culturals al voltant del patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, ben organitzades i gestionades, pot ser un motor econòmic per a una localitat costanera. I el sector que en pot sortir més directament beneficiat és el turístic. En el “X Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia” que tindrà lloc a Carril a final de mes, es fan unes jornades amb un títol prou eloqüent: “Turisme i embarcacions tradicionals, un recurs a explorar”. A Catalunya aquest recurs encara està molt poc explorat i penso que és urgent que ho comencem a fer. 

Tornant a la trobada de Calella, un dels moments més emotius de la jornada va ser quan en Pere de Prada va investir la Glòria Mauri i el Ricardo Canalda, armadors de la Pepeta, socis d’honor de l’Associació d’Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, els primers que té l’entitat. I els hi va lliurar un parell d’obsequis especialment dedicats: a la Glòria, un parell de maneguetes de fusta amb les quals –va dir- seria capaç de fer-ne un escultura “que no et cansaries de mirar”; i al Ricardo una caixa d’eines, també de fusta, com les dels mestres d’aixa, amb el seu nom gravat, en agraïment pels treballs de restauració del Joma, un petit llaüt que es va presentar durant la trobada. 

Un parell de maneguetes per a la Glòria...

...i una caixa d'eines amb el seu nom per al Ricardo.

I per a tots els que som seguidors i practicants de la navegació tranquil·la, l’altre moment emotiu del dia va ser veure la nostra bandera hissada per primer cop en els pals d’algunes barques. La silueta del caragol de mar sobre la bandera de la lletra “S” del codi internacional, disseny de l’amic Jordi Salvador, és el símbol que identifica l’Slow Sailing, aquesta filosofia –potser encara és aviat per dir-ne “moviment”- que proposa una manera especial de relacionar-se amb la mar, els vaixells i la navegació, recollida en un manifest d’onze punts. Actualment, el “Manifest de la Navegació Tranquil·la” està traduït a sis idiomes; i el grup creat al Facebook, on s’informa de les activitats dels seus membres i altres temes relacionats, arriba ja als 210 seguidors de diversos països. La primera tirada de banderes s’ha exhaurit de seguida i ja se n’ha encarregat una segona, que es distribuirà en les trobades i esdeveniments marítims d’aquest estiu. I a veure fins on arriba. Divendres passat, en Jordi i jo en parlàvem al programa “Terra de Mar” de Ràdio Palamós.

La bandera del Slow Sailing ja oneja. (Foto: Jordi Salvador)

A quarts d’una del migdia, la flota va sortir a navegar. Però el vent fort de gregal i l’onatge que va aixecar van dispersar les barques i van impedir fondejar al resguard de les illes Formigues, un lloc fantàstic per prendre el bany i dinar, abans de tornar cap al Port Bo a mitja tarda, com és habitual. A bord del sardinal Sant Pau vam hissar la major amb dues faixes de rissos, però tot i això la cosa feia respecte i la prudència va aconsellar recollir vela i tirar cap a casa. L’any que ve hi tornarem.

Us deixo unes quantes fotos més de la 19a. Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell. De la navegada no en tinc, perquè aquesta vegada, en comptes de fer fotos, vaig gravar en vídeo. I encara l’he d’editar, cosa que no he fet mai. Ja veurem si me’n surto. 

Més fotos de la trobada de Calella i del pas dels sardinals per Sant Pol de Mar a la web de "A Tot Drap".

Any nou, blog nou

Ja feia temps que volia canviar la imatge del blog. L’inici d’un nou any, amb els aires de renovació que això comporta, m’han decidit a fer el pas i aquí teniu la nova versió de “El mar és el camí”. La idea era esponjar el format antic, que, a base d’afegir-hi coses, havia quedat molt atapeït. Buscava claredat, senzillesa i força aire; que tot el conjunt respirés. Com podeu veure, la plantilla és molt senzilla, una de les més senzilles de Blogger, personalitzada amb la foto d’aquesta vela, que és la major del Sant Pau. La intenció era donar prioritat al contingut sobre al continent, reduint l’aspecte formal a la mínima expressió.

El Sant Pau, navegant de Sitges a Vilanova, durant la II Festa de la Mar.

Veureu que la columna de la dreta –que abans estava a l’esquerra- s’ha escurçat considerablement. Bàsicament he desplaçat part de la informació a diverses pàgines noves a les quals s’hi accedeix fent clic a les pestanyes “Al timó…”,  “Enllaços” i “Documents”, situades a sota de la capçalera. La primera fa referència al meu perfil. La segona és un recull de pàgines web relacionades amb la cultura i el patrimoni marítim, les embarcacions tradicionals i el mar en general. I la tercera conté els enllaços a diversos documents que podeu descarregar complets. Aquestes pàgines i d’altres que s’hi puguin afegir s’aniran ampliant amb noves aportacions. De tota manera, aviat podreu trobar tots aquests enllaços i els que apareixen en aquest blog a Delicious, que és una eina fantàstica per a compartir els bookmarks o favorits amb persones de tot arreu.

Compartir informació i coneixements relatius al mar, els vaixells i la navegació amb persones de tot el món ha estat sempre un dels principals objectius d’aquest espai. Amb aquesta idea he reorganitzat la distribució de continguts,  situant a la part superior de la pàgina aplicacions com Twitter, Facebook i el blogroll amb els blogs que segueixo i que s’actualitzen contínuament. En aquest sentit, us recomano que llegiu periòdicament les informacions publicades a Twitter, que és l’eina que faig servir per difondre notícies d’actualitat i fets puntuals procedents de diferents fonts d’informació. I a través de Facebook podeu accedir al grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la”, que a dia d’avui compta amb 122 membres de diversos països, i a una xarxa cada cop més extensa de persones aficionades al mar, la navegació i els vaixells. Crec que aquests contactes i intercanvis són la millor manera de crear comunitat i de mantenir viva aquesta passió que compartim.

“El mar és el camí” no seria el que és ni hagués arribat fins aquí sense la vostra col·laboració, sense els vostres comentaris i aportacions. Per això us demano que manifesteu la vostra opinió sobre el nou look del blog. Què us sembla, què us agrada i què no, que us sobra i què hi trobeu a faltar. Els vostres suggeriments em seran de gran ajuda per acabar de donar-li forma.

Gràcies per la vostra col·laboració i que durant aquest any que tot just comencem pugueu fer realitat tots els vostres projectes. 

Tornen els vaixells mercants de vela

Llegeixo al “Classic Boat” de novembre que, actualment, la majoria de vaixells portacontenidors, naveguen més lentament que els velers mercants més ràpids de fa 150 anys. És el que en diuen slow steaming, que podríem traduir per “marxa lenta” o “poca màquina”, i que te per objectiu estalviar combustible, o sigui, diners. Aquesta pràctica coincideix amb un altre fet sorprenent: la recuperació del vaixell de vela en el transport de mercaderies. Aquest és el projecte de la naviliera holandesa Fairtransport, que ja disposa de dos velers per al transport de càrrega general i treballa en la construcció d’un mercant híbrid de 3.000 tones a motor i vela.

El Cutty Sark, construït a Escòcia el 1869,  va ser un dels grans velers mercants més ràpids de la història. Transportava te de la Xina i llana des d’Austràlia fins a Gran Bretanya, arribant a fer aquest últim trajecte en només 67 dies. La seva millor marca va ser de 360 milles en 24 hores, a 15 nusos de mitjana i puntes de més de 17.  Molts portacontenidors moderns poden fer 25 nusos. Però segons l’informe “Slow steaming: una moda passatgera o ha vingut per quedar-se?”, elaborat per la firma holandesa Dynamar, a mitjans d’aquest any, la meitat de la flota activa de contenidors, que transporta el 35 per cent del comerç mundial en valor, navegava més lentament que abans de la crisi econòmica, a 15 nusos o menys de mitjana, per estalviar combustible.  És a dir, els grans bucs mercants del segle XXI naveguen més a poc a poc que els velers mercants més ràpids de finals del segle XIX.

El Cutty Sark supera el vapor correu Britannia, considerat el vaixell 

més ràpid de la seva època.

No soc expert en transport marítim i, per tant, no puc valorar aquest fet ni des del punt de vista econòmic, ni des del punt de vista tècnic. Però, pel que he pogut llegir en alguns fòrums, sembla que l’slow steaming representarà un canvi permanent i global per a tot el sector i es mantindrà després de la recuperació econòmica, com a mínim per al tràfic de contenidors.  Suposo que en aquest nou escenari, condicionat per la crisi econòmica i els problemes mediambientals, s’obren noves oportunitats i allò que en diuen “nínxols de mercat” per a empreses joves i agosarades amb propostes alternatives, com l’holandesa Fairtransport.

M’assabento de l’existència de Fairtransport a través del blog “El mar, que gran tema para hablar”, del marí mercant José R. Montero, dedicat als diversos àmbits de la marina professional. Entro en la web de la companyia i el primer que em crida l’atenció és la imatge d’un noi ros, amb aspecte de hippy vestit d’executiu, que em mira des de la finestra d’un vídeo de YouTube. Es tracta d’en Jorn Langelaan, un dels tres socis fundadors de Fairtransport, empresa dedicada al desenvolupament del transport marítim verd, amb seu a la localitat holandesa de Den Helder. Per a Langelaan i els seus socis, l’energia eòlica és neta, ecològica i justa; l'única alternativa per aconseguir un transport marítim de mercaderies sostenible. Aquestes són les seves idees i projectes:

Personatge polifacètic, en Jorn Langelaan és marí, constructor de vaixells, broker marítim, fuster, empresari, artista i escriptor. Va néixer en una família de naviliers i va començar a navegar a 12 anys en un dels vaixells mercants de la família. Des de llavors va desenvolupar les seves habilitats marineres a bord d’una àmplia veritat de vaixells: goletes, quetxs, un bergantí, dues bricbarques, un vaixell d’investigació, embarcacions de pràctics, remolcadors i diversos bucs mercants. Va estudiar a l’Escola Nàutica d’Enkhuizen i es va convertir en oficial del bricbarca Europa en les seves expedicions a l’Antàrtida. També ha treballat en la construcció de vaixells de fusta. I tot això ho ha compaginat amb la pintura, esposant els seus quadres en galeries d’Holanda, Bèlgica i els Estats Units. Des de fa uns quants anys, es dedica a les organitzacions de les quals n’és co-fundador, juntament amb dos amics, capitans de marina, l'Atlantis Merchant Sailing Ship Company, Fairtransport BV i Tres Hombres SA. Actualment està a càrrec de Fairtransport.  Shipbrokers i del departament d'I+D de Fairtransport BV. Viu en un antic veler correu danès amarrat al port de Den Helder.

El bergantí goleta Tres Hombres és el buc insígnia de Fairtransport i pren el nom dels tres amics que van fundar la companyia. “Ambaixador de la nova flota de vaixells de vela híbrids sostenibles”, el Tres Hombres va entrar en servei el desembre de 2009. Transporta mercaderies entre Europa, les illes de l’Atlàntic, el Carib i Amèrica. Fa 32 metres d’eslora, té una capacitat de càrrega de 35 tones, i pot allotjar 5 tripulants i 10 alumnes. Aquest novembre va salpar de Den Helder i va arribar al port d’A Corunya per carregar 800 ampolles de vi espanyol i oli d’oliva. En el moment de redactar aquesta entrada es trobava al mig de l’Atlàntic, rumb al Carib, on farà escala a Anguilla, Bonaire, Curaçao, Haití, Saint Martin i novament Anguilla.

El Tres Hombres també admet alumnes. És a dir, persones que vulguin formar-se com a marineres alhora que veuen món. Viatjar com a aprenent en un veler mercant –diu la web de l’empresa- és una manera diferent de veure món; una experiència diferent a la que ofereixen la majoria d’agències de viatges. Però no es tracta d’un viatge de plaer: “pot ser una aventura, però també una vida dura i difícil”. Els viatges poden durar des d’uns quants dies fins a un any sencer, segons el programa de formació que esculli l’alumne, i que està dividit en vuit certificats corresponents a vuit especialitats. Aquí podem veure imatges de la vida a bord i sentir el testimoni d’alguns mariners i marineres.

A més del Tres Hombres, Fairtransport disposa del quetx Bessie Ellen, de 35 metres d’eslora i amb una capacitat de càrrega de 30 tones. Tots dos vaixells formen part d’un projecte pilot destinat a obrir nous mercats en el sector del transport marítim de mercaderies. Mentrestant, la companyia treballa –com hem pogut veure en un dels vídeos- en el disseny i construcció de l’Ecoliner Revolution, un mercant híbrid de 3.000 tones, propulsat per una combinació de vela d'alta tecnologia i motor. Segons l’empresa, aquesta característica híbrida, permet oferir el mateix servei, quant a velocitat i rendiment, que un mercant de motor tradicional. Fent ús d’ecoliners com a mitjà de transport marítim, es reduirien les emissions contaminants dels vaixells en un 50%. Aquest és el pla vèlic de l’Ecoliner, distribuït en tres pals amb aparell de creu, sense flocs ni estais. Actualment hi ha un vaixell amb aquest tipus d’arboradura: el súper-iot de luxe The Maltese Falcon.

El pla vèlic de l'Ecoliner. (Gràfic: Fairtransport)

The Maltese Falcon entrant a San Francisco.

L’època daurada de la marina mercant a vela va quedar enrere fa més d’un segle. Però si les idees de Jorn Langelaan i els seus socis tenen èxit, en aquests temps de crisi i de canvis en tots els sectors, potser tornem a assistir a una nova era de la vela.


Actualització:


Foto del vaixell de pesca (palangrer) a motor i vela, que té el port base a l'Escala, i del qual se'n parla en els comentaris.

(Foto: Josep Montmany)

El mar i les xarxes socials

A causa de problemes informàtics no he pogut mantenir actualitzat aquest espai amb la periodicitat habitual.  Un cop m’hagi familiaritzat amb el nou sistema operatiu –m’he passat a Mac- i recuperi els programes que feia servir per al tractament de textos i d’imatges, espero posar-me al corrent aviat. De tota manera, encara que no publiqui entrades noves, el blog no està mort. A través del blogroll podeu seguir les últimes actualitzacions d’altres blogs amics, i via Twitter teniu accés a noticies relatives al mar, procedents de diverses fonts, que crec que poden ser del vostre interès. En aquests moments, Twitter i Facebook, màxim exponent de les xarxes socials, que són el gran fenomen comunicatiu d’aquest començament de segle XXI, bullen d’activitat relacionada amb el mar, els vaixells i la navegació, com en qualsevol altre àmbit de l’activitat humana. Cal conèixer aquestes eines i navegar per aquest mar que, tot i ser virtual, banya tots els racons del planeta i ens permet entrar en contacte amb persones de tot el món amb qui compartim la mateixa passió. Dels vincles que establim en aquest mar virtual i de les coses que hi descobrim i aprenguem ens en podem beneficiar en la vida real.

Segurament molts de vosaltres ja n’esteu al corrent; però, per si hi ha gent que no ho sap, us informo que fa poc es va obrir a Facebook el grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la”. La iniciativa, que s’inspira en el moviment Slow, com explico en una entrada antiga, té per objectiu compartir una determinada manera d’entendre el mar, els vaixells i la navegació, amb navegants i aficionats de tot el món. Aquesta manera de relacionar-se amb el mar i la navegació queda reflectida en el “Manifest del Slow Sailing” o “Manifest de la Navegació Tranquil·la”, que de moment s’ha traduït a quatre idiomes: anglès, espanyol, català i gallec. Però ja hi ha dues persones que n’estan fent la traducció al francès i al portuguès de Brasil. És un manifest obert, que pot créixer a mesura que s’hi vagin afegint articles. I que es pot traduir a qualsevol llengua, sempre que hi hagi algú disposat a fer-ho.

De moment s’han fet quatre logotips en quatre idiomes que us podeu descarregar de les fotos del grup i col·locar en el vostre blog o web si us ve de gust. També s’esta dissenyant una mena de distintiu o bandera del grup. Els procés és obert i evoluciona dia a dia en funció de les observacions fetes en els comentaris. Ara ja hi ha dues opcions finalistes que i cal escollir-ne una que serà la definitiva. 

El grup ha arrencat, doncs, amb molta força: en el moment de publicar aquesta entrada tenia 70 membres inscrits. I el més important de tot: ja s’ha organitzat la primera “quedada” per sortir a navegar aquest diumenge, a la qual s’hi pot apuntar tothom que vulgui. L’objectiu d’aquestes trobades espontànies, organitzades al marge d’entitats i associacions, és poder navegar tot l’any. Molts armadors es troben que no poden sortir per falta de tripulació o no els ve de gust navegar sols, sense altres barques a prop, sobretot a l’hivern. A través del grup poden trobar tripulants o bé sortir en altres barques quan no puguin portar la seva al lloc de la trobada. La idea és que aquesta mena de trobades es puguin fer a qualsevol punt de la costa; només cal que uns quants navegants es posin d’acord i quedin per sortir a navegar.

La facilitat d’ús i la immediatesa d’aquestes noves eines que ens proporciona Internet permet una comunicació ràpida, fluïda i participativa entre tots els membres del grup o comunitat, que amb les seves aportacions i comentaris van teixint una xarxa de relacions que creix dia a dia. Recordo el que comentava en una entrada anterior, i disculpeu l’autocita: “Si volem ser un moviment actiu i dinàmic del segle XXI, amb capacitat de penetració social, hem d’adoptar noves maneres d’organitzar-nos, utilitzant les eines que ens proporciona Internet i les noves tecnologies de la comunicació, en l’entorn de les xarxes socials. Sense l’aportació de cadascuna de les persones actives que es mouen en l’àmbit de les embarcacions tradicionals, no sortirem d’on estem. Comuniquem-nos entre nosaltres, directament i obertament, de manera que tothom pugui participar en la conversa. Obrim-nos, creem nous espais de trobada en què tothom hi pugui col•laborar i aportar valor”. 

Aquest futur ja és aquí. A banda dels blogs, que funcionen des de fa temps i que tots més o menys coneixem, el món de les embarcacions i la navegació tradicional s’obren camí a través de les xarxes socials. A casa nostra, a més del grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la”, s’acaba d’obrir a Facebook la pàgina de “Terra de Mar”, al voltant del programa de ràdio creat per l’associació “La Mar d’Amics” i “Ràdio Palamós”, que també serà un espai de trobada del col·lectiu de les embarcacions tradicionals, per tocar temes i debatre qüestions sobre tot aquest món nostre i fer-ne divulgació. I cada dia són més els particulars, entitats i empreses relacionades amb aquest sector de la nàutica que tenen el seu espai a la xarxa on expliquen les seves activitats i experiències.

Espero, doncs, que “El mar és el camí” torni a operar amb normalitat a partir de dilluns. En qualsevol cas, ens podem retrobar en qualsevol indret de la xarxa via Facebook i Twitter.