Tertúlies marineres a bord del “Cyrano”

Amb el tema “Singladures d’estiu: imatges i comentaris” va començar fa dos dissabtes la tercera temporada de tertúlies marineres que organitza l’associació La mar d’amics de Palamós. En edicions anteriors les tertúlies es feien a la Casa del Mar palamosina, però aquest any s’han traslladat a un escenari molt original: la bodega del bergantí Cyrano (nom nou del Sea Star), amarrat al port de Sant Feliu de Guíxols. La propera tertúlia, que es farà el 17 d’octubre, em toca de prop perquè tractarà de l'slow sailing, una manera d’entendre la navegació que l’amic Jordi Salvador ha traduït molt encertadament per “Navegació tranquil•la”.

Com vaig explicar en una entrada anterior, això de l’slow sailing s’inspira en la filosofia de l’anomenat Moviment slow, que té per objectiu viure la vida més pausadament, assaborint les coses amb tranquil•litat i gaudint plenament de cada moment. A partir d’aquesta idea se’m va acudir el “Manifest de l’slow sailing”, que vol ser una proposta per gaudir del mar i de la navegació amb tranquil•litat. Al principi, el manifest constava de deu punts. Però després, en els comentaris, alguns de vosaltres us vau declarar partidaris de les regates, argumentant que són una bona escola de navegació, i hi vaig incloure un nou punt al respecte. Vet aquí perquè s’ha convertit en un decàleg d’onze punts! Serà un plaer que els comentem entre tots en la tertúlia del 17 d’octubre i fins i tot, a partir de l’intercanvi d’experiències, és possible que en surtin de nous.

Manifest de la navegació tranquil·la (2.0)

1.- L’important no és el vaixell, sinó la teva relació amb ell i amb el mar. Tant se val l’eslora, el preu o l’equipament del teu vaixell. Tant és que sigui un bot de rems com un gran iot. El que importa és que no el consideris un objecte més de tots el que tens, sinó un company de viatge que et pot proporcionar plaer, experiències inoblidables i un coneixement del mar i, sobretot, de tu mateix.

2.- Passa temps a bord del teu vaixell, ni que sigui amarrat a port. Converteix-lo en una part del teu espai vital. Treballa-hi, fes-hi alguna feina, de manera que alguna part del vaixell sigui obra teva, i que alguna part de la teva obra estigui vinculada al vaixell. Això reforçarà els lligams entre el teu vaixell i tu.

3.- Deixa les presses al moll quan surtis a navegar. Surt sense una hora de tornada, com si anessis a fer un llarg viatge. Oblidat del rellotge i deixa’t guiar pel sol. Si elimines la velocitat i el temps de l’equació, només queda l’espai: el mar.

4.- Surt a navegar sense rumb, sense tenir un punt d’arribada. Simplement navega, deixa’t portar pel vent i la mar. No pensis ni en les milles que has fet ni en les que falten per arribar. No vas enlloc. Només navega i gaudeix del moment.

5.- Desconnecta l’electrònica i navega com s’havia fet sempre. Aprèn a no dependre dels instruments. Quant temps fa que no prens una demora o l’altura d’un astre? Situa’t i dibuixa el rumb sobre una carta de paper. Oblida’t del catavents: sent el vent a la cara o al clatell. Aprèn l’art de navegar que és el que defineix els navegants de veritat.

6.- Desconnecta el mòbil, la ràdio i l’equip de música. Talla durant un temps els lligams que t’uneixen a terra. Silenci! Escolta la remor del mar: l’onada a la proa, el batec de la vela, l’alè del vent.

7.- No t’aferris a canya o a la roda. Cedeix el timó a algun tripulant i deixa’t portar. Quant temps fa que no t’estires a coberta o seus a proa amb els peus penjant? Si vas sol, amarra el timó, equilibra el vaixell amb les veles i deixa’t portar. Confia en la tripulació i en teu vaixell.

(Foto: Lino Prieto)

8.- Escriu un diari de navegació. Descriu amb detall les sortides que facis i anota les sensacions que experimentes. Així conservaràs les emocions de cada sortida i les podràs reviure molt de temps després. Comparteix aquestes experiències i emocions amb altres persones a través d’un bloc com aquest o com et sembli millor.

9.- Fes regates, si t’agraden, però no pensant en el premi, sinó perquè regatejant aprens a conèixer millor el mar, el teu vaixell i a tu mateix. No hi ha premi més estimulant que aquest aprenentatge.

10.- No abandonis el teu vaixell, ell mai no ho faria.

11.- Contempla el mar una estona cada dia, impregna’t de la seva energia i emporta-te-la allà on vagis.

Us apunto les dates de les properes tertúlies mariners, que es fan el tercer dissabte de cada més, de 17 a 19 hores. Trobareu una explicació detallada dels continguts a la web de La mar d’amics.

17/10/2009.- Slow sailing (navegació tranquil•la)
21/11/2009.- Reserva marina de les Illes Formigues
19/12/2009.- Cinema i patrimoni marítim
16/01/2010.- Construcció amateur d’embarcacions
20/02/2010.- Vela tradicional i art
20/03/2010.- Instruments de navegació: ahir i avui
17/04/2010.- Les regates de vela llatina a debat
15/05/2010.- Seguretat i salvament marítim
19/06/2010.- Equipament bàsic de les barques

“El mar és el camí” fa dos anys

Avui fa dos anys que vaig obrir aquest bloc. Vaig començar amb una entrada trista, parlant de l’incendi del Cutty Sark, que havia passat aquella matinada. Va ser una casualitat. De fet, m’hagués agradat més arrencar amb la segona entrada, El camí cap a un mateix, en què intento explicar d’on em ve la passió pel mar. Però vaig pensar que no podia passar per alt la notícia marítima del dia, i més tractant-se d’un vaixell que havia visitat en dues ocasions.

Quan vaig començar no sabia fins on arribaria. El meu objectiu inicial era força abstracte: intentar entendre què tenen el mar i els vaixells que t’atrapen d’aquesta manera. I pensava que tots aquells que esteu tocats pel mar i el vent com jo m’ho diríeu. Ara, al cap de 117 entrades, no puc dir que hagi obtingut respostes gaire concretes. Segurament hi ha sentiments i emocions difícils d’expressar amb paraules... o potser és que no té cap sentit preguntar-se el perquè d’allò que sentim, sinó que l’important és sentir-ho, viure-ho i, si pot ser, compartir-ho. Sí, potser no calen tantes explicacions per viure la vida.

En aquestes 117 entrades he donat el meu punt de vista sobre qüestions molt diverses: el patrimoni marítim, la vela llatina, la pesca, la relació amb el mar, el cinema de temàtica marinera, els llibres sobre el mar, els paisatges marítims, determinats vaixells, alguns navegants destacats, records de la meva vida marinera, trobades i navegades... Temes sense cap classificació ni ordre preestablert, que han anat sorgint de manera espontània dins d’aquest gran contenidor que és la cultura marítima. Alguns han estat molt comentats i altres no tant. En qualsevol cas, amb pocs o molts comentaris, sempre he après alguna cosa de cadascuna de les entrades.

He fet un ranking de les cinc entrades més comentades, només com a curiositat:

1. La meva biblioteca nàutica: 36 comentaris
2. Dia del llibre mariner: 35 comentaris
3. L’Alzina i la supervivència dels llaüts: 28 comentaris
4. Slow Sailing: 27 comentaris
5. Alan Villiers i la pesca del bacallà: 19 comentaris

Si de totes aquestes 117 entrades n’hagués de triar una, possiblement escolliria El port vell de Tarragona, en què explico els orígens de la meva vocació marinera, les meves primeres passes en el món de la mar i els vaixells.


Però, per damunt de tot, hi ha una cosa que tinc molt clara: si he arribat fins aquí, ha estat gràcies a vosaltres, a les vostres visites i als comentaris que m’heu fet arribar per escrit i de paraula. Sovint, els comentaris són tant o més interessants que les entrades, cosa que em satisfà moltíssim, perquè sempre he pensat que aquest bloc el fem entre tots. A més, saber que allò que escrivia us interessava m’ha esperonat a continuar escrivint i m’ha compensat amb escreix de les moltes hores que dedico a aquest bloc. I aquí vull esmentar especialment la Marta, que alguns de vosaltres ja coneixeu, per agrair-li públicament el seu suport i la seva santa paciència. És el mínim que puc fer després del temps de convivència que li he robat. Aquest camí també el fem junts i no me’l puc imaginar sense ella a bord.

(Foto: Amiga Atlántica)

Aquest bloc m’ha donat molt més del què em podia imaginar quan el vaig obrir fa un parell d’anys. M’ha donat l’oportunitat de conèixer persones fantàstiques i generoses que m’han fet el millor dels regals: el seu afecte i amistat. I moltes altres que he conegut en actes i trobades diverses; i les que espero conèixer personalment al proper encontro de Muros. Només per això ja ha valgut molt la pena obrir aquest bloc. També m’ha permès formar part d’una xarxa de blocs de temàtica marinera, cada cop més extensa i consolidada. Una xarxa d’intercanvi d’idees, coneixements, experiències i punts de vista diferents sobre àmbits molts diversos de la cultura marítima. Una xarxa social que aplega persones de diversos països, llengües i cultures, que compartim una mateixa passió, i que jo crec que té molt de potencial de cara a desenvolupar idees i projectes comuns.


Només em queda donar-vos les gràcies a totes i a tots els que fondegeu habitualment en aquestes aigües i als que hi navegueu de tant en tant. Gràcies pel vostre suport i per la vostra companyia durant aquests dos anys. Però encara queda molt camí per fer i espero que el continuem fent plegats.

100 Anys navegant per la Costa Brava

Algunes de les embarcacions amb aparells tradicionals més emblemàtiques de Catalunya es reuniran, la propera Setmana Santa, en la franja de litoral compresa entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós per commemorar el centenari de la Costa Brava. Entre aquestes embarcacions hi haurà els bastiments més grans de la flota tradicional catalana: el pailebot Santa Eulàlia, el jackt Far Barcelona, el bergantí goleta Sea-Star, la goleta Pepa Bandera i les barques de mitjana Sant Ramon, Sant Isidre i Rafael. Aquesta navegació conjunta porta per títol “100 anys navegant per la Costa Brava” i l’organitzen l’associació La Mar d’Amics, de Palamós, i la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial.


“100 Anys navegant per la Costa Brava” és molt més que qualsevol de les típiques trobades de vela llatina que es fan a diverses poblacions de la costa a partir del maig. En primer lloc perquè la navegació està oberta a tota mena d’embarcacions amb aparells tradicionals, ja sigui de vela llatina, veles de creu, cangrees, etc. En segon lloc perquè es tracta d’una navegació per etapes. I finalment hi podríem afegir que, a més de la navegada, es faran diverses activitats paral•leles.

L’objectiu d’aquesta activitat és donar a conèixer l’existència d’unes embarcacions, eixàrcies i velams que havien estat habituals al nostre litoral i que avui, tot i que n’hi ha molt poques, es mantenen vives; mostrar la feina que es fa des de les associacions i petites empreses per recuperar i conservar aquest patrimoni; i difondre la navegació tradicional entre la ciutadania. És per això que les embarcacions, sempre que el temps ho permeti, navegaran molt a prop de la costa, perquè el públic pugui gaudir de la bellesa i les maniobres dels vells bastiments des dels diversos camins de ronda, passeigs i espigons. L’activitat marítima es completarà amb una sèrie d’activitats a terra, en cadascuna de les viles. A la web de La Mar d’Amics hi trobareu el programa i tota la informació detallada.


Finalment, no em puc estar de dir que l’organització de “100 Anys navegant per la Costa Brava” ha decidit acollir-se a l’esperit del “Manifest del Slow Sailing” (Navegació Tranquil•la), que vaig publicar en una entrada anterior, per reivindicar aquesta manera de navegar i de viure la mar. La veritat és que és una gran satisfacció i els ho agraeixo moltíssim.

Costa Brava: l’èxit d’una marca

En l’era de les marques, una marca com “Costa Brava” no te preu. Defineix tan bé el producte i està tan ben posicionada en els mercats internacionals, que caldria fer una campanya de publicitat enorme per aconseguir uns resultats similars. “Costa Brava” és, doncs, una marca d’èxit, encara que alguns sapastres escassos d’imaginació es dediquin a adulterar-la intentant fer passar platges de les Bahames i d’Austràlia com si fossin del nostres litoral. Vergonyós! I després ens queixarem de la mena de turisme que ens visita, quan nosaltres som els primers de fer passar bou per bèstia grossa.

Sobre l’origen del topònim Costa Brava, aplicat al litoral que va de Blanes a Portbou, hi ha diverses teories. La més acceptada diu que va sorgir fa cent anys, la tardor del 1908, a la sobretaula d’un banquet polític celebrat a Fornells de Mar, terme municipal de Begur, a la finca El Paradís, propietat de Bonaventura Sabater, que aleshores era diputat de la Lliga Regionalista. A més de Sabater hi van assistir els líders del partit, com Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch i el periodista Ferran Agulló, que era el secretari de la Lliga i director del diari “La Veu de Catalunya”.

Postal de Llançà, a l’extrem nord de la Costa Brava.

Hi ha divergències sobre si va ser Sabater o Agulló qui, a l’hora dels brindis, va pronunciar el nom de Costa Brava. Però se sap segur que va ser Ferran Agulló qui el va posar per primera vegada per escrit, dies després d’aquella trobada. Va ser, concretament, el 12 de setembre del 1908 a “La Veu de Catalunya”. Sota el pseudònim de Pol, el periodista va publicar un article titulat “Per la costa brava”, en minúscules, en què deia:

Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que el golf atià contra l’illa fa milers d’anys; la Costa d’Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somiosa: una faldada de flors; però la nostra, des de la Tordera al cap de Creus, i seguint per Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu i brodada pels besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacienta per a qui les hores, els dies i el anys no tenen valor de temps.

Cal dir, però, que la primera denominació “costa brava” no es referia al litoral gironí, sinó a la costa de Tramuntana de Mallorca, i era el títol d’un poema del poeta català Gabriel Alomar, publicat l’any 1903. Curiosament, hi ha un altre poema del mateix any i amb el mateix títol, però d’un poeta mallorquí, mossèn Miquel Costa i Llobera, que també fa referència a la costa de Mallorca. Agulló, que el juny de 1908 va visitar l’illa en un viatge institucional, hauria estat el primer d’utilitzar l’expressió “costa brava” en comparar els penya-segats dels litorals català i mallorquí.

Tot i que l’expressió va quallar de seguida, perquè l’any 1909 el Centre Excursionista de Catalunya va organitzar una excursió amb vaixell a “la Costa Brava”, hi havia qui la trobava excessiva. A l’escriptor empordanès Josep Pla, que va escriure les millors pàgines sobre aquest litoral i la gent de mar, no li agradava gens. I això que, fins i tot, va publicar la “Guía de la Costa Brava” el 1941. Pla va proposar el nom de Costa del Corall, que també és bonic, però no va acabar d’arrelar. Un altre escriptor gironí, Joaquim Ruyra, l’autor de “Marines i boscatges”, era partidari de anomenar-la Costa Serena; un qualificatiu que potser li va inspirar la costa de Blanes a la qual va estar molt unit. Fa temps que tinc pendent la lectura de la novel•la breu “El rem de trenta-quatre”, continguda dins de “Marines i boscatges”, on es descriu el naufragi d’una barca de cabotatge. Les descripcions de la natura que Ruyra fa en aquesta novel•la s’han comparat a les de Conrad i Stevenson, dos dels meus escriptors de tema marítim preferits.

Postal de Blanes, a l’extrem sud de la Costa Brava.

I si ens remuntem al 1883, trobarem que a “Historia del Ampurdán” (1883), l’escriptor i polític begurenc Josep Pella i Forgas, gran apassionat de les ruïnes d’Empúries, havia proposat el nom de Costa Grega de Catalunya. Però, finalment, va ser el nom Costa Brava el que es va acabar imposant per designar aquest bocí de costa que, fa més de cent anys, era conegut com Marina de la Selva, Marina de l’Empordà o, simplement, Costes de Llevant.

La Costa Brava en llibres

A banda de l’esmentada “Guía de la Costa Brava” de Josep Pla, que ja fa 68 anys que es va escriure, us recomano el llibre “Viatge per la Costa Brava” (Brau Edicions, 2008), de l’escriptor, periodista i viatger Xavier Moret. A banda de recórrer aquest fragment de litoral de sud o nord i donar el seu punt de vista, Moret recull les veus, vivències i anècdotes d’un munt de persones que n’estan vinculades íntimament.

Un altre llibre deliciós, que ens mostra com era el litoral gironí durant els anys 50 i 60, és “Memòries de la Costa Brava” (Lupita Books, 2005); un recorregut documental i nostàlgic per aquest territori, a través de 330 fotografies en blanc i negre de dos dels grans fotògrafs del nostre país, Francesc Català-Roca i Xavier Miserachs. El text és de l’escriptora Rosa Regàs, resident habitual de l’Empordà; i el pròleg, de l’escriptor anglès Tom Sharpe, que estiueja des de fa molts anys a Llafranc.

I com que sé que entre la comunitat blocaire hi ha molts aficionats als fars, també us recomano el llibret “Fars i senyals marítims” (Quaderns de la Revista de Girona), de David Moré, historiador i arxiver de Tossa de Mar, que també és autor del llibre “150 anys del far de Sant Sebastià”.

Slow sailing

Aquests dies, els aficionats a la vela de competició s’ho passen d’allò més bé seguint el desenllaç de la Volvo Ocean Race i de la Vendée Globe, dues de les regates oceàniques més importants que es fan actualment. Doncs a mi les regates no em diuen res. De jovenet en vaig córrer algunes dins de la classe Snipe. Fins i tot vaig participar en el Trofeu Princesa Sofia de Palma del 1972, si no recordo malament, que en classe snipe va guanyar el regatista malagueny Félix Gancedo, amb el mític Gran Numa. Però aquelles regates no em van motivar prou per dedicar-m’hi. Després, ja de gran, he participat dues vegades en la Ruta de la Sal, de Barcelona a Eivissa, com a tripulant del Sant Isidre, de vela llatina. Però ni el vaixell ni la tripulació teníem prou esperit competitiu i ens vam retirar les dues vegades. En la primera vam veure balenes i... qui pot resistir la temptació d’aturar-se i fotografiar-les, encara que estiguis en regata? També vam veure dofins i tortugues... En fi, que si no arribem a posar el motor encara hi fórem.

Sortida de la regata Ruta de la Sal 2003

Definitivament, els esports de competició no m’interessen i, com a espectacle, m’avorreixen força. I això també inclou les regates. Per mi, la navegació a vela forma part de la meva relació personal amb el mar i aquesta no passa per la competició. Crec que la vida a terra ja és prou competitiva i atrafegada com per traslladar tot això al mar. Quan surto a navegar no vull que em vinguin amb presses, ni que em diguin on he d’anar i per on he de passar per arribar-hi. Trobo que el viatge és tan o més interessant que la meta, sigui quin sigui el premi. A més, quan arribes a port, la navegació i, per tant, el plaer de navegar s’acaba. Quin sentit te, doncs, córrer per arribar el primer? Si arribar primer és més gratificant que el viatge, quin sentit té llavors navegar? La velocitat m’agrada fins que m’impedeix contemplar el paisatge. I, posats a triar sensacions fortes, prefereixo la serotonina a l’adrenalina; l’enamorament pausat i durador al “subidón” momentani.

Ruta de la Sal 2003: rumb a Eivissa

Cada vegada hi ha més gent que busca un ritme de vida més pausat, que els alliberi de l’estrès i els permeti assaborir les coses amb tranquil•litat i gaudir plenament de cada moment. Això ha generat una mena de filosofia de la vida que es coneix com el Moviment Slow. Aquest corrent s’estén a diversos àmbits de la vida diària, i ja es parla del slow food, del slow sex... i, fins i tot, de ciutats slow. Ignoro si hi ha un corrent slow dins de món de la nàutica, però estic convençut que hi ha molts navegants que el practiquen. Per això se m’ha acudit intentar resumir en una mena de manifest els principis del què en podríem dir slow sailing, inspirat en aquesta filosofia slow. No pretenc anar en contra de res, ni de les regates, ni de les motores, ni... de les motos d’aigua, tot i que sovint em toquem molt allò que no sona. És, simplement, una proposta per gaudir del mar i de la navegació amb què m’identifico.

Manifest del slow sailing

1.- L’important no és el vaixell, sinó la teva relació amb ell i amb el mar. Tant se val l’eslora, el preu o l’equipament del teu vaixell. Tant és que sigui un bot de rems com un gran iot. El que importa és que no el consideris un objecte més de tots el que tens, sinó un company de viatge que et pot proporcionar plaer, experiències inoblidables i un coneixement del mar i, sobretot, de tu mateix.

2.- Passa temps a bord del teu vaixell, ni que sigui amarrat a port. Converteix-lo en una part del teu espai vital. Treballa-hi, fes-hi alguna feina, de manera que alguna part del vaixell sigui obra teva, i que alguna part de la teva obra estigui vinculada al vaixell. Això reforçarà els lligams entre el teu vaixell i tu.

3.- Deixa les presses al moll quan surtis a navegar. Surt sense una hora de tornada, com si anessis a fer un viatge llarg. Oblidat del rellotge i deixa’t guiar pel sol. Si elimines la velocitat i el temps de l’equació, només queda l’espai: el mar.

4.- Surt a navegar sense rumb, sense tenir un punt d’arribada. Simplement navega, deixa’t portar pel vent i la mar. No pensis en les milles que has fet ni en les que falten per arribar. No vas enlloc. Només navega i gaudeix del moment.

5.- Desconnecta l’electrònica i navega com s’havia fet sempre. Aprèn a no dependre dels instruments. Quant temps fa que no prens una demora o l’altura d’un astre? Situa’t i dibuixa el rumb sobre una carta de paper. Oblida’t del catavents: sent el vent a la cara o al clatell. Aprèn l’art de navegar que és el que defineix els navegants de veritat.



6.- Desconnecta el mòbil, la ràdio i l’equip de música. Talla durant un temps els lligams que t’uneixen a terra. Silenci! Escolta la remor del mar: l’onada a la proa, el batec de la vela, l’alè del vent.

7.- No t’aferris a la canya o a la roda. Cedeix el timó a algun tripulant i deixa’t portar. Quant temps fa que no t’estires a coberta o seus a proa amb els peus penjant? Si vas sol, amarra el timó, equilibra el vaixell amb les veles i deixa’t portar. Confia en la tripulació i en el teu vaixell.

8.- Escriu un diari de navegació. Descriu amb detall les sortides que facis i anota les sensacions que experimentes. Així podràs conservar les emocions de cada sortida i reviure-les molt de temps després. Comparteix aquestes experiències i emocions amb altres persones a través d’un bloc com aquest o com et sembli millor.

9.- No abandonis el teu vaixell, ell mai no ho faria.

10.- Contempla el mar una estona cada dia, impregna’t de la seva energia i emporta-te-la allà on vagis.

Alguns precursors del slow sailing

Konstandinos Kavafis, poeta grec, autor del conegudíssim poema “Ítaca” (1911). En els seus versos resumeix a la perfecció el que intento dir matusserament en el segon paràgraf d’aquesta entrada:

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.



Julio Villar, navegant solitari basc. L’abril del 68 va salpar de Barcelona a bord d’un petit veler de 7 metres, el Mistral, i va donar la volta al món fins a l’abril del 72. Les impressions d’aquell viatge les va plasmar en el llibre “Ei, petrell! Quadern d’un navegant solitari”. En una propera entrada parlaré del Julio Villar i del seu llibre, perquè vaig tenir el plaer, breu però intens, de conèixer-lo personalment:

Me’n vaig. Afluixo amarres. La vida és meva i l’agafo de la mà per anar-nos-en per aquests móns de Déu. Deixo enrera totes les coses que no m’agraden. Les coses absurdes. Els senyors que prometen amb gestos paternals. Els sistemes que enfarfeguen i hipotequen les alegries de la vida. Prenc el camí que haig de prendre, per conèixer la terra; la meva vida i jo, jo i la meva vida.

Bernard Moitessier, navegant solitari francès. Quan anava al capdavant de la Golden Globe Race, la primera regata al voltant del món per a navegants solitaris, va decidir abandonar la cursa i anar-se’n al Pacífic. El 18 de març de 1969 va enviar un missatge a un vaixell que es va trobar pel camí, que deia: Continuo sense escala cap a les illes del Pacífic, perquè soc feliç al mar, i potser també per salvar la meva ànima.

Moitessier va recollir les vivències i reflexions d’aquell llarg periple en un llibre mític: “El largo viaje”, que ha servit d’inspiració a navegants de tot el món. El navegant va ser fidel a aquesta manera de viure fins al final de la seva vida. En aquest documental del “Thalassa” francès (dividit en dues parts) el podeu veure navegant lliure i feliç pels mars del sud, amb algunes imatges del seu llarg viatge de 1969.

Mon Maître Bernard Moitessier
Cargado por dokamo

Mon Maître Bernard Moitessier-
Cargado por dokamo

Si t’identifiques amb l’esperit del slow sailing i vols afegir més articles al manifest, deixa’ls als comentaris. La idea és fer-lo créixer entre tots.