Colom i l’os de pollastre

A Cristòfor Colom cada vegada li surten més competidors a l’hora d’atribuir-se el descobriment d’Amèrica. Ja fa temps que se sap que navegants víkings van arribar al continent americà a finals del segle X. Però ara resulta que cent anys abans que el genovès ja hi haurien arribat, per la banda de l’Oceà Pacífic, navegants procedents de la Polinèsia. I la prova és un os de pollastre!

Efectivament, l’anàlisi genètica d’un os de pollastre trobat en uns jaciments arqueològics de Xile demostra que l’ADN és semblant al dels pollastres originaris de Polinèsia i diferent al dels pollastres europeus. Per altra banda, la tècnica de datació per radiocarboni estableix les restes de l’au entre els anys 1321 i 1407. Això explicaria el fet que, quan Pizarro va arribar al Perú l’any 1532, comprovés que el pollastre ja formava part de la cultura i de les cerimònies religioses dels inques. Com havia arribat fins allà un au que no és originària d’Amèrica? Colom només feia 40 anys que havia desembarcat a les Bahames i això són molt pocs anys per explicar la implantació que el pollastre tenia entre els inques. Diuen els científics que aquesta és la primera prova concloent de la presència polinèsia a Amèrica. De fet, això ja s’intuïa perquè els polinesis eren uns grans navegants que van explorar tot el Pacífic, arribant fins a Hawaii, l’Illa de Pasqua i Nova Zelanda. Per tant no seria gens estrany que haguessin arribat fins a les costes del continent americà. És apassionant com la genètica està rescrivint la història.

A banda d’això, és dóna la curiosa circumstància que l’equip científic que ha fet la descoberta pertany a la Universitat d’Auckland, a Nova Zelanda. Caram amb els kiwis! No només eliminen el “Desafío Español” de la Copa Amèrica, sinó que ara volen “eliminar” Colom d’una de les grans gestes de la història d’Espanya! M’oloro una campanya de boicot als productes neozelandesos...

La più bella imbarcazione del mondo!

Gòndola i gondoler formen un conjunt equilibrat i harmònic

Diuen que la gòndola és l’embarcació més bonica del món. Ho diuen, naturalment, els gondolers i els venecians, que no poden ser imparcials en parlar d’aquesta nau única al món i que és un dels símbols de la seva ciutat. Realment és una embarcació preciosa. Una mena de cigne negre, estilitzat i majestuós, que llisca amb elegància per les aigües adormides dels canals.

Però... la veuríem igual de bonica, una gòndola, en una cala de la Costa Brava? M’imagino una escena d’allò més surrealista, com en un quadre de Dalí. Segurament, una gòndola, fora dels canals de Venècia que és el seu hàbitat natural, la trobaríem barroca, pretensiosa i potser una mica kitch. I a l’hora de navegar per aquelles mars batudes per la tramuntana, semblaria fràgil i desemparada. En canvi, robustos llaguts i gussis s’han mogut sempre amb desimboltura en aquest entorn petri i ventós, al nord i al sud del Cap de Creus. Barques de treball i també d’esbarjo dissenyades per fer bé la seva feina, aguantar el tràngol i tornar els tripulants a terra sans i estalvis. Barques senzilles i despullades d’ornaments, però també molt boniques. Quina fila farien envoltades de palaus en un canal de Venècia? Possiblement es veurien tosques i proletàries al costat de les seves parentes italianes.

Qualsevol embarcació tradicional té un espai natural propi, el seu paisatge, i respon a les necessitats que imposa el territori i el medi aquàtic en què ha de navegar, i també la feina per a la qual ha estat dissenyada i construïda. Per això cada embarcació està perfectament integrada en el seu entorn natural, forma part del paisatge, de la cultura i del patrimoni del lloc. En aquest sentit, una muleta de l’Ebre, una canoa del Congo i una barca de totora del llac Titicaca són també, en el seu context, embarcacions d’una gran bellesa.

A més, cada embarcació té una història, la seva pròpia, des que la van avarar per primera vegada fins a l’actualitat: el mestre d’aixa que la va construir, els propietaris que ha tingut, els viatges que ha fet i les transformacions que ha sofert. Però també té tot un saber ancestral impregnat en les seves fustes; l’art d’un ofici transmès a través de generacions, que ha desembocat en unes formes i unes tècniques constructives d’una gran eficàcia. Cada barca feta a mà, fusta a fusta, és una peça única, una obra d’art.

Les gòndoles, com tot a Venècia, són fruit d’un art molt refinat. La seva construcció, completament artesanal, requereix mestratge, tècnica i un gran sentit de les proporcions i de l’estètica. Una gòndola fa 11,10 metres d’eslora, 1,42 de màniga i un puntal màxim de 0,64. El fons es pla, per poder navegar amb molt poca fondària d’aigua. Però la característica més sorprenent de les gòndoles és el seu casc asimètric, amb la banda esquerra 24 centímetres més ampla que la dreta. Un cop a l’aigua, l’embarcació té una marcada escora cap a la banda d’estribord, cosa que facilita les maniobres del gondoler. Aquest, dret sobre el llançament de popa, al costat babord, impulsa la gòndola amb un sòl rem, inclinant rítmicament el cos endavant i endarrera, i sense treure’l de l’aigua. I amb uns hàbils i lleugers moviments de rotació, dirigeix l’embarcació i li fa fer les més extraordinàries evolucions, fins i tot en els canals més estrets. El rem, que no porta estrop, va simplement recolzat en un gran i robust escàlem, la fórcola, tallat en una sola peça de noguera, que sembla una escultura abstracta.

Diuen que moure una gòndola d’onze metres i 400 quilos de pes, amb tres persones a bord, exigeix al gondoler el mateix esforç que hauria de fer per caminar a la mateixa velocitat. És una mostra del grau de desenvolupament tecnològic d’aquesta embarcació tradicional i del refinament i eficàcia del seu disseny. Certament, gòndola i gondoler formen una perfecta unitat, d’una gran elegància i harmonia. La voga a la veneciana, elegant, silenciosa i, aparentment, sense esforç, no té res a veure amb la dels nostres remers, asseguts d’esquena a proa, amb les espatlles doblegades per la força i la tensió de cada estropada.

Cada gòndola porta el mapa de Venècia representat en el ferro en forma de pinta de la proa. Les sis dents de davant representen els sis sestieri o barris en què està dividida la ciutat; i la dent de popa, l’illa de la Giudecca. La doble curvatura del ferro, en forma d’essa, és el Gran Canal; i la part de dalt simbolitza el barret del Dux, el cap suprem de la Sereníssima República de Venècia.

Les góndoles han estat protagonistes de la vida quotidiana de Venècia i han acompanyat els venecians en tota mena d’esdeveniments: festes, casaments, funerals... Als segles XVII i XVIII hi havia 10.000 gòndoles a Venècia i actualment només n’hi ha 500, dedicades, bàsicament, a passejar turistes. Pagues el gust i les ganes, però un passeig en gòndola pels solitaris i silenciosos canals de San Polo, una tarda de primavera, lluny de la turistada que envaeix Sant Marc i Rialto, és una experiència única.

Vaig tornar de Venècia enamorat de les góndoles i els hi vaig fer un munt de fotos, amb el plaer de qui retrata una dona guapa i fotogènica. Però, un cop a casa, vaig arribar a la conclusió que la barca més bonica del món és la que un té, perquè és la que més es mima, s’estima i es gaudeix.

Si voleu saber més coses sobre les gòndoles, visiteu els webs següents:
- http://www.tramontingondole.it/it-la-gondola.htm
- http://www.vogaveneta.it/index.shtml
- http://www.forcole.com/it-home.htm
- http://www.elfelze.com/italiano-home.html
- http://www.gondolavenezia.it/home.asp

A les antípodes de Nova Zelanda

He llegit al diari, en relació a la classificació del vaixell de Nova Zelanda com a desafiador de la Copa Amèrica, que en aquell país austral la vela és l’esport nacional. Sabia que la vela és, certament, un esport molt popular per aquelles latituds, d’on han sortit navegants extraordinaris. Però no fins al punt de ser considerada l’activitat més patriòtica, com l’ha definit un dels molts neozelandesos que s’han desplaçat fins a València per donar suport a l’embarcació del seu país. Fins i tot n’hi ha que han vingut navegant, com els quatre tripulants del vaixell “Cutty Hunk”, que van sortir d’Auckland el 27 de desembre passat i van arribar al València el 10 de maig, després de recórrer 14.150 milles. Això és més que una simple afició.

M’assabento també que Nova Zelanda –un país de quatre milions d’habitants- té una embarcació per cada vuit habitants. I que allà, el primer bot no es compra, sinó que es construeix al jardí de casa. Igual que aquí que, malgrat la nostra història i tradició marinera, continuem destruint embarcacions i perdent patrimoni marítim. I mentre a les nostres costes creixen sense fre els edificis i les urbanitzacions, recuperar una barca amb valor patrimonial i fer-la navegar topa amb tota mana d’obstacles burocràtics i administratius. Continuem vivint d’esquena al mar i només ens hi posem de cara per treure’n un profit econòmic i per prendre el sol. Estem a les antípodes de Nova Zelanda, i mai millor dit.

El camí cap a un mateix

És molt difícil explicar una passió... Una passió com la que sentim tots aquells que un dia vam ser seduïts per la crida del mar. Difícil d'explicar i, sovint, també difícil d'entendre per les persones amb qui convivim. Tampoc no sabria dir d'on ve, aquesta passió. Arrela a dintre teu i et canvia la vida per sempre. Hi va haver un temps que vaig tractar d'ignorar-la, com si només hagués estat una afició passatgera; com una vocació frustrada fruit d'un somni infantil que, com la majoria de somnis infantils, no es va fer realitat. Però no ho vaig aconseguir. Un bon dia la passió va rebrotar amb força i em va atrapar per sempre.

No sé d'on em ve la passió pel mar. Recordo que un matí d'estiu, de jovenet, assegut a la vora de la platja, amb els peus dins l'aigua, em va venir al cap la idea que aquella mateixa aigua banyava també totes les ribes de la Terra; que aquella immensitat blava era, de fet, un camí que comunicava tots els països costaners del món. Només calia una barca amb una vela i una mica de vent per arribar a qualsevol punt d'aquell mar, per molt allunyat que estigués. Potser va ser en aquell moment quan vaig decidir que jo també seguiria algun dia aquell camí; el mateix camí que al llarg dels segles han seguit milers de persones a través de tots els mars i oceans. Molts han fet d'aquest camí el seu ofici, el seu mitjà de subsistència, el seu motiu d'inspiració... Molts hi han trobat la glòria i moltíssims més la desgràcia i la mort. I altres, simplement, hi han sobreviscut. Però sigui quina sigui la relació que hagin tingut amb el mar, la majoria de persones que n'han fet la seva vida sempre han volgut tornar-hi.

Què té el mar que et sedueix i t'atrapa d'aquesta manera i que fa que no te'n puguis allunyar? Ho explicaria el contacte amb la natura... Certament, jo no concebo un contacte més íntim amb la natura que estant a bord d'un veler al mig del mar. Una natura canviant, en perpetu moviment, que es mostra amb tota la seva força i bellesa. Però això no ho explica tot; això no explica què ens empeny, als mariners, a recórrer els camins del mar.

A mesura que em vaig fent gran intueixo que, en realitat, el mar és el camí cap a un mateix. El mar, els vaixells i la navegació ens diuen de quina pasta estem fets. Navegar posa a prova el nostre caràcter, valor i resistència; ens prosa a prova com a persones. Cito una vegada més el capità Joseph Conrad, que en el seu llibre "El espejo del mar" (1), descriu com no ha fet cap altre escriptor, la relació entre els homes, el mar i els vaixells. Los barcos son criaturas que nosotros hemos traído al mundo con el objetivo, por decirlo así, de que nos obliguen a dar la talla. Un barco no consentirá que un impostor lo maneje. (...) Esas sensibles criaturas no tienen oídos para nuestras lisonjas. Engatusarles para que hagan nuestra voluntad, para que nos cubran de gloria, cuesta algo más que palabras. (...) De todas las criaturas vivas de la tierra y el mar, son los barcos las únicas a las que no se puede engañar con pretensiones vanas, las únicas que no consentirán malas artes por parte de sus amos.

Conrad té una visió crua i descarnada del mar: Pese a todo lo que se haya dicho sobre el amor que ciertas naturalezas (en tierra) han manifestado sentir por él, pese a todas las celebraciones de que ha sido objeto en prosa y en verso, el mar nunca ha sido amigo del hombre. (...) El océano no tiene compasión, ni fe, ni ley, ni memoria. (...) Odi et amo podría muy bien ser la profesión de fe de los que consciente o ciegamente han rendido su existencia a la fascinación del mar. Todas las tempestuosas pasiones de los albores de la humanidad, el amor al botín y el amor a la gloria, el amor a la aventura y el amor al peligro, junto con el gran amor a lo desconocido y los fabulosos sueños de dominación y poder, han pasado, como imágenes reflejadas desde un espejo, sin dejar el menor rastro en la misteriosa faz del mar. Impenetrable y despiadado, el mar nada ha dado de sí a los pretendientes de sus precarios favores.

Per a mi navegar és un exercici de sinceritat que ens col·loca davant del repte d'enfrontar-nos amb nosaltres mateixos. A bord d'un vaixell ens mostrem tal com som. Depenem dels nostres coneixements, habilitats i valor. Al cap d'uns quants dies de navegació -sobretot si van mal dades-, no hi ha impostura que s'aguanti perquè el mar s'encarrega de posar-nos en el nostre lloc.

I tu quina relació tens amb el mar?

(1) "El espejo del mar". Traducció de l'anglès de Javier Marías. Ediciones Hiperión.

El Cutty Sark s'ha cremat

El "Cutty Sark" avança al vapor correu "Britannia", considerat el vaixell més ràpid del món

Avui és un dia molt trist per tots aquells que estimem el mar i els grans velers: s'ha cremat el "Cutty Sark". El llegendari vaixell, l'únic supervivent de la gloriosa era dels clípers, era una autèntica catedral de la vela. Des del 1954, després de més de mig segle de servei, descansava en un dic sec a Greenwich, disposat a fer realitat les paraules del seu primer capità, George Moodie: "un gran vaixell, un vaixell que durarà sempre". Malauradament no ha estat així.

Tindria al voltant de dotze anys la primera vegada que vaig sentir parlar de les impressionants singladures del "Cutty Sark" a través dels oceans, en la famosa "cursa del te", entre la Xina i Europa. Jo era un mariner novell de la "Escuela de Aprendices Marineros" del Club Nàutic de Tarragona. No recordo exactament les circumstàncies, però segurament deuria ser algun diumenge de mal temps, que feia del tot desaconsellable deixar sortir a navegar una colla d'aprenents de mariner inexperts. Per entretenir-nos, els professors de l'Escola de Marineria -que era com nosaltres en dèiem- ens reunien a la magnífica sala de juntes de l'antic edifici d'aquest club nàutic centenari, amb les vitrines plenes de copes i trofeus guanyats en mil regates, i ens donaven classes de nusos, de morse o de nomenclatura.

El fundador d'aquesta escola, el senyor Tomás Forteza Segura, armador i patró de la goleta "Vent de Dalt" -a la tripulació de la qual vaig tenir el privilegi de pertànyer- ens explicava els noms de les parts d'un vaixell, els diferents tipus d'arboradures i florit bocavulari utilitzat per nomenar veles i cordams. En una d'aquelles classes el "Jefe" -que era com li deiem tots- ens va parlar del "Cutty Sark" i de les seves èpiques cavalcades oceàniques, com la cursa de la llana del 1885, qua va guanyar fent el trajecte Sidney-Londres en 73 dies; o com aquella vegada que va avançar al nou correu de vapor "Britannia", prop de la costa australiana, a una velocitat de 17 nusos.

Un dia de setembre del 1978 vaig trepitjar per primera vegada la coberta de l'històric vaixell. Era la primera vegada que veia un gran veler de prop. L'esbeltesa de les seves línies i la magestuositat de la seva eixarcia, visible des de tot Greenwich, em van impressionar. Caminant per la gastada coberta, passant els dits per la brunyida roda del timó, vaig recordar les antiges gestes d'aquella magnífica criatura marina, presonera en una gàbia de pedra, que el "Jefe" ens explicava a uns quants aprenents de mariner els dies de mal temps. Allà estava el "Cutty Sark" amb la "resignació del vaixell captiu" que el capità i escriptor Joseph Conrad diu que tenen els vaixells amarrats en un moll, "com perduts en la profunda nostàlgia dels seus dies de llibertat i perill al mar".

Tot i que, segurament era la millor manera de conservar-lo, el "Cutty Sark" no estava fet per estar engabiat en un dic sec. Semblava que, d'un moment a l'altre, trencaria la presó de pedra que el retenia i sortiria navegant riu Tàmesis avall, buscant una mort més digna que la que ara li ha arribat. Segurament el restauraran i quedarà com si fos nou; però les velles fustes carregades d'`història, que tenien el toc de l'artesà que el va construir, les mateixes que van travessar els oceans del món, aquestes s'han perdut per sempre.

Més informació a la web del Cutty Sark Trust: http://www.cuttysark.org.uk/

El "Cutty Sark", el setembre de 1978, la primera vegada que el vaig veure