17.7.07

El “Corb Marí”: un somni fet realitat (1)

Trobada de Badalona, juny de 2007 (Fotos de Marta Salomó)

Vaig saber de l’existència del “Corb Marí” per un anunci publicat en el número 34 de la revista “Mardemars”, ja desapareguda, corresponent als mesos de juliol i agost de 2003. Es ven un bot mallorquí de regates –deia l’anunci- construït amb fusta l’any 1954 a les drassanes Ballester de Palma. Ha estat restaurat l’any 2001. L’eslora és de 25 pams, la màniga d’1,80 m. i el puntal de 0,65 m. L’aparell i la maniobra estan preparats per participar en regates. La vela major té un gràtil de 8,50 m. i una superfície de 21,23 m2. El floc té un gràtil de 5,25 m. i una superfície de 6,42 m2. L’estat de conservació és molt bo.

Acompanyava l’anunci una foto del bot en qüestió, navegant amurat a estribord, amb una lleugera escora. Tot i anar a la mala, les veles pintaven perfectament, sense fer una sola arruga. L’antena tenia la mateixa inclinació que el gràtil del foc i el conjunt formava un triangle perfecte, com una gran ala blanca, lleugera i estilitzada. La proa vertical tallava l’aigua com un ganivet i deixava una estela per la popa més llarga que l’embarcació. Era un veler d’una gran bellesa i semblava molt ràpid. Me’n vaig enamorar al primer cop d’ull.

Malgrat els anys que fa que navego, mai no havia tingut cap vaixell. Ho havia somiat moltes vegades, però tenia altres prioritats i no m’ho podia permetre. Però vaig veure el “Corb Marí” i va poder més el cor que el cap. Em vaig dir a mi mateix que si desaprofitava l’ocasió, me’n penediria. No vaig trigar ni cinc minuts a prendre la decisió de comprar-lo.

Vaig trucar al propietari amb el cor en un puny, pensant que em diria que ja l’havia venut. Però no! Em va dir que el bot encara estava a la venda i em va convidar a anar-lo a veure a Cala Gamba, a Mallorca. Casualment, uns amics ens havien convidat a passar uns dies de vacances a l’illa, aquell estiu. Tot semblava, doncs, portar-me cap al “Corb Marí”.

Un matí d’agost, vaig quedar citat a Cala Gamba amb en Xavier Mulet, propietari del “Corb Marí” i armador també d’un llaüt clàssic magnífic, el “San Antonio de Padua”. En Xavier em va portar fins a l’amarrador on hi havia el vaixell. Era el primer bot mallorquí que veia i em va semblar una embarcació realment bonica. La proa fina i vertical, la popa de mirall i aquell llamp de pal, que em va semblar altíssim... i això que no duia l’antena! De dins era molt ample i còmode, i se’l veia molt ben conservat. Vaja, que no aparentava tenir 50 anys. Vaig estar temptat de dir “me’l quedo!”, però encara havia de resoldre algunes coses abans de fer el pas definitiu. La més immediata era el transport fins a la península. Li vaig dir al Xavier que faria quatre números i li donaria la resposta definitiva. Ell em va convidar a les properes regates de la “Diada de Mallorca”, que es feien al setembre, i en les quals hi participaria el seu bot. No podia ser. Si tornava a Mallorca, seria per emportar-me el “Corb Marí”. Però... com?

L’amic Quico Despuig, de Cadaqués, es va oferir generosament a acompanyar-me amb el seu cotxe i un remolc fins a Mallorca, a buscar el vaixell. Era l’opció més pràctica i la més econòmica, vistos els pressupostos que m’havien donat diversos transportistes a qui vaig demanar preus per portar-lo amb un camió. Total, que un divendres de setembre, a les 11 de la nit, embarcàvem a bord del “Fortuny”, rumb a Mallorca, per anar a buscar el “Corb Marí”, que tot just acabava de guanyar la “Diada de Mallorca” en la categoria de bots. El vaixell s’acomiadava de les Illes amb tots els honors.

Vam arribar a Palma de matinada i vam anar directament a Cala Gamba. No podíem perdre temps perquè aquell mateix matí, a la 1 del migdia, havíem d’agafar el vaixell de tornada a Barcelona. A les 8 del matí en Xavier Mulet ens ajudava a carregar el “Corb” al remolc. Un cop arranjat, vam anar a esmorzar i a tancar els tractes. Al Xavier li sabia molt de greu desprendre’s del bot. Se l’estimava i, com a armador, se’n sentia molt orgullós, sobretot després d’haver guanyat la Diada. No volia trencar el compromís adquirit amb mi –cosa que l’honra- i només podia esperar que, en l’últim moment, jo em fes enrera. Però ell no s’imaginava l’enorme il·lusió que em feia comprar el “Corb Marí”. Era el primer vaixell que tenia, un vell somni fet realitat. No m’hagués fet enrera per res del món. Aquella mateixa tarda vam arribar a Barcelona i el diumenge al matí el “Corb” ja surava a les aigües del Masnou, el seu nou port.

Des de llavors, el “Corb Marí” i jo ens hem anat coneixent. Va costar una mica adaptar-s’hi. A les primeres sortides, amb el Xito Jiménez, el meu company de navegació habitual, vam hissar només el foc. Els prop de 27 m2 de vela feien molt de respecte. Sabíem també que la tripulació habitual en regata era de quatre a cinc persones, i que si pujava el vent, el vaixell podria resultar ingovernable amb només dos tripulants. Érem conscients, doncs, que muntàvem un pura sang i que, si anaven mal dades, ens “descavalcaria” a la primera ratxa. Finalment, un dia de ventolina ens vam decidir a desplegar la major. Era impressionant veure tanta vela per sobre dels nostres caps! De seguida em vaig adonar que era un veler molt ràpid i que cenyia molt bé, fins i tot a la mala. El pal tan alt i en candela fa que l’antena quedi molt vertical i que el triangle de vela a proa de l’arbre sigui molt petit i no faci bossa. Gairebé sembla un aparell marconi. A més està molt ben equilibrat, sense tendència a orsar ni a arribar, ni tan sols quan carrega la ratxa, cosa que evita esforços sobre el timó per mantenir-lo a rumb. Això sí, a partir de força 3 cal fer banda com en una embarcació de vela lleugera.

El primer dia que en Xito es va penjar de la post –una taula de fusta que es treu per la borda, a l’extrem de la qual s’hi asseu un tripulant-, la nostra navegació i el domini de l’embarcació van millorar força. A partir de llavors ja vam poder aguantar tota la vela sense haver d’amollar escota contínuament, i això ens va permetre poder cenyir i guanyar barlovent. Ara bé, a partir de força 4, amb només tres tripulants soc incapaç de dominar-lo: o sobra vela –no es pot reduir perquè no porta rissos- o falta tripulació. Sembla un cavall desbocat! Alguna vegada hem tingut algun ensurt, com a la trobada de Badalona, el juny passat, en què ens va sorprendre una garbinada que de seguida va aixecar molta mar. Era impossible aguantar-lo dret amb la major caçada per poder cenyir. Si hem estat a punt de trabucar algun cop ha estat més per culpa d’errors meus al timó que per culpa del bot. El “Corb” ens ha salvat in extremis més d’una vegada, recuperant-se lentament d’una escora pronunciada, quan jo ja em veia a l’aigua.

Tot i que ja ha complert els 50, el “Corb Marí” es conserva jove com el primer dia. És un veler magnífic, noble i de bon navegar, que no deixa de donar-me satisfaccions. És evident que va ser construït per un bon mestre d’aixa i un profund coneixedor del seu ofici. Sovint en rebo elogis dels tripulants d’altres vaixells quan ens trobem navegant. No cal dir que em fan sentir orgullós de ser-ne l’armador.

Trobareu més fotos del "Corb Marí" en aquesta adreça:

El “Corb Marí”: història d’un bot (i 2)

Una de les coses més interessants de tenir un vaixell antic de fusta, a banda de la satisfacció de saber-te posseïdor d’una peça única, és la seva història. Part de la història del “Corb Marí” està recollida en el seu full d’assentament. Allà hi diu que va ser construït l’any 1954, a les Drassanes Ballester de Palma. També hi consten tots els propietaris que ha tingut. El primer va ser Antonio Vaurell, que li va posar “Antoñita”. El 1961 el va comprar Guillermo Alcover, que li va canviar el nom per l’actual de “Corb Marí”. Jo, seguint la tradició que diu que canviar el nom d’un vaixell porta mala sort, li he conservat. El 1969 va passar a mans de Manuel Domingo. El 1993 va ser venut a Francisco J. Mascaró. El 1999 el va adquirir Xavier Mulet, que me’l va vendre el 2003, i des de llavors consto en els papers com a nou armador.

Però la documentació no diu res del mestre d’aixa que el va construir. En Xavier Mulet, l’anterior propietari, m’havia dit que era obra del mestre mallorquí Antoni Munar, conegut com “Boliquet”. Vaig escriure-li una carta al senyor Munar i em va contestar el seu fill, l’Antoni Josep, que també és mestre d’aixa i membre de la junta rectora de l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca, des d’on fa una bona tasca en la recuperació del patrimoni marítim a les Illes. Soc –diu el Toni Pep a la carta- el darrer bauló d’una cadena de transmissió constituïda per mestre Antoni Llonch Vich i el meu pare, Antoni Munar Colom.

També m’informa que el seu pare, repassant la dilatada etapa d’aprenent, se’n recorda perfectament del bot “Antoñita”, tot i que no va participar en la seva construcció. D’altra banda –diu-, cal considerar que mestre Antoni Llonch Vich exercí l’ofici pel seu compte de forma intermitent des de 1924 fins al 1963, compaginant aquesta activitat autònoma amb períodes durant el transcórrer dels quals treballava contractat a les Drassanes Ballester. Pel que fa al meu pare, comença a treballar de mosset al seu costat a l’edat d’onze anys (1942), fins que s’independitzà (1958).

Pel fet que alguns artesans no disposessin de la titulació oficial escaient per a validar les seves obres de nova construcció –motiu pel qual es veien obligats a recórrer a mestres o empreses que sí tenien reconeguda la seva activitat i que n’assumien l’autoria-, sovint resulta difícil esbrinar la identitat del responsable de llur materialització. En aquest sentit, el registre marítim no és del tot fiable i l’única opció que ens queda passa per consultar la memòria col·lectiva d’aquelles persones que visqueren de prop aquella època, però la informació que he replegat no és gens concisa i no ens ajudarà gaire a clarificar aquest enigma.

En tot cas, la data de construcció del teu bot coincideix amb l’etapa d’aprenentatge del meu pare, i del seu testimoni se’n desprenen les següents conclusions: que el bastiment no fou construït exclusivament per Antoni Llonch, tot i que tampoc no podem descartar que hi intervingués en condició d’operari de Drassanes Ballester. No puc precisar, per tant, si hom pot atribuir el disseny de la barca a l’empresa o si aquest es correspon amb el segell personal de mestre Antoni. Al cap i a la fi estem parlant de formes molt semblants i hem de recordar que la majoria d’artesans copiaven o que, si més no, s’inspiraven a partir de models establerts, afegint després la seva empremta que és, sens dubte, la més difícil de rastrejar.

Pel que fa als gàlibs que coincidirien amb el disseny del “Corb Marí”, consevam gelosament guardades a la nostra drassana totes les plantilles que mestre Antoni Llonch regalà al seu deixeble predilecte. No obstant això, no tenen perquè coincidir exactament amb les formes del “Antoñita”. Les línies dels bots pensats per a navegar-hi a vela eren contínuament sotmeses a tota mena de modificacions que perseguien el seu màxim rendiment en regata i aquestes subtils alteracions, que fan que cada bastiment sigui diferent i singular, no sortiran reflectides a les plantilles originals, a partir de les quals evolucionarien altres models més afinats. El “Corb Marí” en seria un exemple clar d’aquesta evolució i te’n podria explicar molts d’altres que també parteixen d’un nucli del qual se’n dispersen formes lleugerament distintives.

Per mi un vaixell de fusta és una cosa viva. No només pels materials amb què està fet, sinó perquè és el resultat d’un art ancestral, d’un saber transmès de pares a fills i de mestres a aprenents, d’un ofici en evolució que va anar incorporant solucions basades en moltes experiències, com molt bé explica en Toni Pep Munar en la seva carta. Un vaixell amb l’edat i la història del “Corb Marí” és una part vivent del patrimoni marítim balear, del qual jo me'n considero només el dipositari actual. Penso que quan vaig comprar el "Corb Marí" vaig adquirir el compromís i la responsabilitat de conservar i mantenir viu aquest patrimoni. El dia que no ho pugui fer, el traspassaré a algú que se l’estimi i el pugui mantenir en condicions. M'agradaria que el "Corb" em sobrevisqués i que arribés a ser un d'aquests vaixells centenaris que continuen navegant. Els ho dec a tots aquells que m’han precedit.

9.6.07

Colom i l’os de pollastre

A Cristòfor Colom cada vegada li surten més competidors a l’hora d’atribuir-se el descobriment d’Amèrica. Ja fa temps que se sap que navegants víkings van arribar al continent americà a finals del segle X. Però ara resulta que cent anys abans que el genovès ja hi haurien arribat, per la banda de l’Oceà Pacífic, navegants procedents de la Polinèsia. I la prova és un os de pollastre!

Efectivament, l’anàlisi genètica d’un os de pollastre trobat en uns jaciments arqueològics de Xile demostra que l’ADN és semblant al dels pollastres originaris de Polinèsia i diferent al dels pollastres europeus. Per altra banda, la tècnica de datació per radiocarboni estableix les restes de l’au entre els anys 1321 i 1407. Això explicaria el fet que, quan Pizarro va arribar al Perú l’any 1532, comprovés que el pollastre ja formava part de la cultura i de les cerimònies religioses dels inques. Com havia arribat fins allà un au que no és originària d’Amèrica? Colom només feia 40 anys que havia desembarcat a les Bahames i això són molt pocs anys per explicar la implantació que el pollastre tenia entre els inques. Diuen els científics que aquesta és la primera prova concloent de la presència polinèsia a Amèrica. De fet, això ja s’intuïa perquè els polinesis eren uns grans navegants que van explorar tot el Pacífic, arribant fins a Hawaii, l’Illa de Pasqua i Nova Zelanda. Per tant no seria gens estrany que haguessin arribat fins a les costes del continent americà. És apassionant com la genètica està rescrivint la història.

A banda d’això, és dóna la curiosa circumstància que l’equip científic que ha fet la descoberta pertany a la Universitat d’Auckland, a Nova Zelanda. Caram amb els kiwis! No només eliminen el “Desafío Español” de la Copa Amèrica, sinó que ara volen “eliminar” Colom d’una de les grans gestes de la història d’Espanya! M’oloro una campanya de boicot als productes neozelandesos...

7.6.07

La più bella imbarcazione del mondo!

Gòndola i gondoler formen un conjunt equilibrat i harmònic

Diuen que la gòndola és l’embarcació més bonica del món. Ho diuen, naturalment, els gondolers i els venecians, que no poden ser imparcials en parlar d’aquesta nau única al món i que és un dels símbols de la seva ciutat. Realment és una embarcació preciosa. Una mena de cigne negre, estilitzat i majestuós, que llisca amb elegància per les aigües adormides dels canals.

Però... la veuríem igual de bonica, una gòndola, en una cala de la Costa Brava? M’imagino una escena d’allò més surrealista, com en un quadre de Dalí. Segurament, una gòndola, fora dels canals de Venècia que és el seu hàbitat natural, la trobaríem barroca, pretensiosa i potser una mica kitch. I a l’hora de navegar per aquelles mars batudes per la tramuntana, semblaria fràgil i desemparada. En canvi, robustos llaguts i gussis s’han mogut sempre amb desimboltura en aquest entorn petri i ventós, al nord i al sud del Cap de Creus. Barques de treball i també d’esbarjo dissenyades per fer bé la seva feina, aguantar el tràngol i tornar els tripulants a terra sans i estalvis. Barques senzilles i despullades d’ornaments, però també molt boniques. Quina fila farien envoltades de palaus en un canal de Venècia? Possiblement es veurien tosques i proletàries al costat de les seves parentes italianes.

Qualsevol embarcació tradicional té un espai natural propi, el seu paisatge, i respon a les necessitats que imposa el territori i el medi aquàtic en què ha de navegar, i també la feina per a la qual ha estat dissenyada i construïda. Per això cada embarcació està perfectament integrada en el seu entorn natural, forma part del paisatge, de la cultura i del patrimoni del lloc. En aquest sentit, una muleta de l’Ebre, una canoa del Congo i una barca de totora del llac Titicaca són també, en el seu context, embarcacions d’una gran bellesa.

A més, cada embarcació té una història, la seva pròpia, des que la van avarar per primera vegada fins a l’actualitat: el mestre d’aixa que la va construir, els propietaris que ha tingut, els viatges que ha fet i les transformacions que ha sofert. Però també té tot un saber ancestral impregnat en les seves fustes; l’art d’un ofici transmès a través de generacions, que ha desembocat en unes formes i unes tècniques constructives d’una gran eficàcia. Cada barca feta a mà, fusta a fusta, és una peça única, una obra d’art.

Les gòndoles, com tot a Venècia, són fruit d’un art molt refinat. La seva construcció, completament artesanal, requereix mestratge, tècnica i un gran sentit de les proporcions i de l’estètica. Una gòndola fa 11,10 metres d’eslora, 1,42 de màniga i un puntal màxim de 0,64. El fons es pla, per poder navegar amb molt poca fondària d’aigua. Però la característica més sorprenent de les gòndoles és el seu casc asimètric, amb la banda esquerra 24 centímetres més ampla que la dreta. Un cop a l’aigua, l’embarcació té una marcada escora cap a la banda d’estribord, cosa que facilita les maniobres del gondoler. Aquest, dret sobre el llançament de popa, al costat babord, impulsa la gòndola amb un sòl rem, inclinant rítmicament el cos endavant i endarrera, i sense treure’l de l’aigua. I amb uns hàbils i lleugers moviments de rotació, dirigeix l’embarcació i li fa fer les més extraordinàries evolucions, fins i tot en els canals més estrets. El rem, que no porta estrop, va simplement recolzat en un gran i robust escàlem, la fórcola, tallat en una sola peça de noguera, que sembla una escultura abstracta.

Diuen que moure una gòndola d’onze metres i 400 quilos de pes, amb tres persones a bord, exigeix al gondoler el mateix esforç que hauria de fer per caminar a la mateixa velocitat. És una mostra del grau de desenvolupament tecnològic d’aquesta embarcació tradicional i del refinament i eficàcia del seu disseny. Certament, gòndola i gondoler formen una perfecta unitat, d’una gran elegància i harmonia. La voga a la veneciana, elegant, silenciosa i, aparentment, sense esforç, no té res a veure amb la dels nostres remers, asseguts d’esquena a proa, amb les espatlles doblegades per la força i la tensió de cada estropada.

Cada gòndola porta el mapa de Venècia representat en el ferro en forma de pinta de la proa. Les sis dents de davant representen els sis sestieri o barris en què està dividida la ciutat; i la dent de popa, l’illa de la Giudecca. La doble curvatura del ferro, en forma d’essa, és el Gran Canal; i la part de dalt simbolitza el barret del Dux, el cap suprem de la Sereníssima República de Venècia.

Les góndoles han estat protagonistes de la vida quotidiana de Venècia i han acompanyat els venecians en tota mena d’esdeveniments: festes, casaments, funerals... Als segles XVII i XVIII hi havia 10.000 gòndoles a Venècia i actualment només n’hi ha 500, dedicades, bàsicament, a passejar turistes. Pagues el gust i les ganes, però un passeig en gòndola pels solitaris i silenciosos canals de San Polo, una tarda de primavera, lluny de la turistada que envaeix Sant Marc i Rialto, és una experiència única.

Vaig tornar de Venècia enamorat de les góndoles i els hi vaig fer un munt de fotos, amb el plaer de qui retrata una dona guapa i fotogènica. Però, un cop a casa, vaig arribar a la conclusió que la barca més bonica del món és la que un té, perquè és la que més es mima, s’estima i es gaudeix.



A les antípodes de Nova Zelanda

He llegit al diari, en relació a la classificació del vaixell de Nova Zelanda com a desafiador de la Copa Amèrica, que en aquell país austral la vela és l’esport nacional. Sabia que la vela és, certament, un esport molt popular per aquelles latituds, d’on han sortit navegants extraordinaris. Però no fins al punt de ser considerada l’activitat més patriòtica, com l’ha definit un dels molts neozelandesos que s’han desplaçat fins a València per donar suport a l’embarcació del seu país. Fins i tot n’hi ha que han vingut navegant, com els quatre tripulants del vaixell “Cutty Hunk”, que van sortir d’Auckland el 27 de desembre passat i van arribar al València el 10 de maig, després de recórrer 14.150 milles. Això és més que una simple afició.

M’assabento també que Nova Zelanda –un país de quatre milions d’habitants- té una embarcació per cada vuit habitants. I que allà, el primer bot no es compra, sinó que es construeix al jardí de casa. Igual que aquí que, malgrat la nostra història i tradició marinera, continuem destruint embarcacions i perdent patrimoni marítim. I mentre a les nostres costes creixen sense fre els edificis i les urbanitzacions, recuperar una barca amb valor patrimonial i fer-la navegar topa amb tota mana d’obstacles burocràtics i administratius. Continuem vivint d’esquena al mar i només ens hi posem de cara per treure’n un profit econòmic i per prendre el sol. Estem a les antípodes de Nova Zelanda, i mai millor dit.

22.5.07

El camí cap a un mateix

És molt difícil explicar una passió... Una passió com la que sentim tots aquells que un dia vam ser seduïts per la crida del mar. Difícil d'explicar i, sovint, també difícil d'entendre per les persones amb qui convivim. Tampoc no sabria dir d'on ve, aquesta passió. Arrela a dintre teu i et canvia la vida per sempre. Hi va haver un temps que vaig tractar d'ignorar-la, com si només hagués estat una afició passatgera; com una vocació frustrada fruit d'un somni infantil que, com la majoria de somnis infantils, no es va fer realitat. Però no ho vaig aconseguir. Un bon dia la passió va rebrotar amb força i em va atrapar per sempre.

No sé d'on em ve la passió pel mar. Recordo que un matí d'estiu, de jovenet, assegut a la vora de la platja, amb els peus dins l'aigua, em va venir al cap la idea que aquella mateixa aigua banyava també totes les ribes de la Terra; que aquella immensitat blava era, de fet, un camí que comunicava tots els països costaners del món. Només calia una barca amb una vela i una mica de vent per arribar a qualsevol punt d'aquell mar, per molt allunyat que estigués. Potser va ser en aquell moment quan vaig decidir que jo també seguiria algun dia aquell camí; el mateix camí que al llarg dels segles han seguit milers de persones a través de tots els mars i oceans. Molts han fet d'aquest camí el seu ofici, el seu mitjà de subsistència, el seu motiu d'inspiració... Molts hi han trobat la glòria i moltíssims més la desgràcia i la mort. I altres, simplement, hi han sobreviscut. Però sigui quina sigui la relació que hagin tingut amb el mar, la majoria de persones que n'han fet la seva vida sempre han volgut tornar-hi.

Què té el mar que et sedueix i t'atrapa d'aquesta manera i que fa que no te'n puguis allunyar? Ho explicaria el contacte amb la natura... Certament, jo no concebo un contacte més íntim amb la natura que estant a bord d'un veler al mig del mar. Una natura canviant, en perpetu moviment, que es mostra amb tota la seva força i bellesa. Però això no ho explica tot; això no explica què ens empeny, als mariners, a recórrer els camins del mar.

A mesura que em vaig fent gran intueixo que, en realitat, el mar és el camí cap a un mateix. El mar, els vaixells i la navegació ens diuen de quina pasta estem fets. Navegar posa a prova el nostre caràcter, valor i resistència; ens prosa a prova com a persones. Cito una vegada més el capità Joseph Conrad, que en el seu llibre "El espejo del mar" (1), descriu com no ha fet cap altre escriptor, la relació entre els homes, el mar i els vaixells. Los barcos son criaturas que nosotros hemos traído al mundo con el objetivo, por decirlo así, de que nos obliguen a dar la talla. Un barco no consentirá que un impostor lo maneje. (...) Esas sensibles criaturas no tienen oídos para nuestras lisonjas. Engatusarles para que hagan nuestra voluntad, para que nos cubran de gloria, cuesta algo más que palabras. (...) De todas las criaturas vivas de la tierra y el mar, son los barcos las únicas a las que no se puede engañar con pretensiones vanas, las únicas que no consentirán malas artes por parte de sus amos.

Conrad té una visió crua i descarnada del mar: Pese a todo lo que se haya dicho sobre el amor que ciertas naturalezas (en tierra) han manifestado sentir por él, pese a todas las celebraciones de que ha sido objeto en prosa y en verso, el mar nunca ha sido amigo del hombre. (...) El océano no tiene compasión, ni fe, ni ley, ni memoria. (...) Odi et amo podría muy bien ser la profesión de fe de los que consciente o ciegamente han rendido su existencia a la fascinación del mar. Todas las tempestuosas pasiones de los albores de la humanidad, el amor al botín y el amor a la gloria, el amor a la aventura y el amor al peligro, junto con el gran amor a lo desconocido y los fabulosos sueños de dominación y poder, han pasado, como imágenes reflejadas desde un espejo, sin dejar el menor rastro en la misteriosa faz del mar. Impenetrable y despiadado, el mar nada ha dado de sí a los pretendientes de sus precarios favores.

Per a mi navegar és un exercici de sinceritat que ens col·loca davant del repte d'enfrontar-nos amb nosaltres mateixos. A bord d'un vaixell ens mostrem tal com som. Depenem dels nostres coneixements, habilitats i valor. Al cap d'uns quants dies de navegació -sobretot si van mal dades-, no hi ha impostura que s'aguanti perquè el mar s'encarrega de posar-nos en el nostre lloc.

I tu quina relació tens amb el mar?

(1) "El espejo del mar". Traducció de l'anglès de Javier Marías. Ediciones Hiperión.

21.5.07

El Cutty Sark s'ha cremat

El "Cutty Sark" avança al vapor correu "Britannia", considerat el vaixell més ràpid del món

Avui és un dia molt trist per tots aquells que estimem el mar i els grans velers: s'ha cremat el "Cutty Sark". El llegendari vaixell, l'únic supervivent de la gloriosa era dels clípers, era una autèntica catedral de la vela. Des del 1954, després de més de mig segle de servei, descansava en un dic sec a Greenwich, disposat a fer realitat les paraules del seu primer capità, George Moodie: "un gran vaixell, un vaixell que durarà sempre". Malauradament no ha estat així.

Tindria al voltant de dotze anys la primera vegada que vaig sentir parlar de les impressionants singladures del "Cutty Sark" a través dels oceans, en la famosa "cursa del te", entre la Xina i Europa. Jo era un mariner novell de la "Escuela de Aprendices Marineros" del Club Nàutic de Tarragona. No recordo exactament les circumstàncies, però segurament deuria ser algun diumenge de mal temps, que feia del tot desaconsellable deixar sortir a navegar una colla d'aprenents de mariner inexperts. Per entretenir-nos, els professors de l'Escola de Marineria -que era com nosaltres en dèiem- ens reunien a la magnífica sala de juntes de l'antic edifici d'aquest club nàutic centenari, amb les vitrines plenes de copes i trofeus guanyats en mil regates, i ens donaven classes de nusos, de morse o de nomenclatura.

El fundador d'aquesta escola, el senyor Tomás Forteza Segura, armador i patró de la goleta "Vent de Dalt" -a la tripulació de la qual vaig tenir el privilegi de pertànyer- ens explicava els noms de les parts d'un vaixell, els diferents tipus d'arboradures i florit bocavulari utilitzat per nomenar veles i cordams. En una d'aquelles classes el "Jefe" -que era com li deiem tots- ens va parlar del "Cutty Sark" i de les seves èpiques cavalcades oceàniques, com la cursa de la llana del 1885, qua va guanyar fent el trajecte Sidney-Londres en 73 dies; o com aquella vegada que va avançar al nou correu de vapor "Britannia", prop de la costa australiana, a una velocitat de 17 nusos.

Un dia de setembre del 1978 vaig trepitjar per primera vegada la coberta de l'històric vaixell. Era la primera vegada que veia un gran veler de prop. L'esbeltesa de les seves línies i la magestuositat de la seva eixarcia, visible des de tot Greenwich, em van impressionar. Caminant per la gastada coberta, passant els dits per la brunyida roda del timó, vaig recordar les antiges gestes d'aquella magnífica criatura marina, presonera en una gàbia de pedra, que el "Jefe" ens explicava a uns quants aprenents de mariner els dies de mal temps. Allà estava el "Cutty Sark" amb la "resignació del vaixell captiu" que el capità i escriptor Joseph Conrad diu que tenen els vaixells amarrats en un moll, "com perduts en la profunda nostàlgia dels seus dies de llibertat i perill al mar".

Tot i que, segurament era la millor manera de conservar-lo, el "Cutty Sark" no estava fet per estar engabiat en un dic sec. Semblava que, d'un moment a l'altre, trencaria la presó de pedra que el retenia i sortiria navegant riu Tàmesis avall, buscant una mort més digna que la que ara li ha arribat. Segurament el restauraran i quedarà com si fos nou; però les velles fustes carregades d'`història, que tenien el toc de l'artesà que el va construir, les mateixes que van travessar els oceans del món, aquestes s'han perdut per sempre.

Més informació a la web del Cutty Sark Trust: http://www.cuttysark.org.uk/


El "Cutty Sark", el setembre de 1978, la primera vegada que el vaig veure