12 d’octubre

No soc gaire amic de pàtries, ni de banderes, ni de religions, perquè en nom d’aquestes tres coses els homes hem fet i seguirem fent autèntiques barbaritats. Avui, 12 d’octubre de 2007, Día de la Hispanidad –i, antigament, Día de la Raza-, la pàtria i la bandera estan al primer pla de l’actualitat i, com sempre, són motiu de confrontació. Tot va començar amb una gesta nàutica, el “descobriment” d’Amèrica per Cristòfor Colom. D’aquí ve que als Estats Units celebrin el “Columbus’ Day”, una denominació sense tantes connotacions patrioteres. Els viatges de Colom són, sens dubte, un dels capítols més apassionants de la història de la navegació, com els de Magallanes i tants altres grans navegants. Però no és d’això que vull parlar, sinó que avui, aprofitant que és 12 d’octubre, vull referir-me a aquella pàtria comuna en què, des de temps antics, hi han conviscut amb harmonia homes, països i cultures d’allò més divers. Una pàtria sense estat, gairebé intangible, però que dóna a tots els que l’habiten una raó de ser, un sentit de la vida i un sentit de pertinença al món i a l’univers. Aquest pàtria és el mar. No seré jo qui en faci esment, sinó persones que han expressat millor que ningú aquests sentiments, amb els quals m’identifico plenament.

José de Esponceda.- “La canción del pirata”

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad;
mi ley, la fuerza y el viento;
mi única patria, la mar.

Josep M. de Sagarra – Toti Soler.- “Aiguamarina”

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.

Joan Manuel Serrat.- “Mediterráneo”

Si un día para mi mal
viene a buscarme la parca,
empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte,
quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...
Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo...

Charles Baudelaire – Xavier Benguerel.- “L’home i la mar”

Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!

Espill de la teva ànima, l’hi veus emmirallada

en l’infinit vaivé d’onada rera onada,

i tu ja ets un abisme més amargant encar.

Kavafis – Carles Riba – Lluís Llach.- “Viatge a Ítaca”

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

Antonio Machado.- “Cantares”

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Segurament coneixes altres textos i altres cançons que parlen de tot això. T’agrairia que els apuntessis en els teus comentaris, perquè aquest blog necessita les teves aportacions.

Paisatges marítims: Cornualla

St Ives, poble d'artistes i gent de mar

Espadats vertiginosos batuts per les onades oceàniques. Platges de sorra daurada que la marea escombra dos cops al dia, deixant-les netes i a punt per a tornar a ser passejades. Estuaris d’aigües manses on vaixells i barques es gronxen plàcidament, seguint el vaivé del corrent, des de la seguretat dels seus ancoratges. Pobles mariners de cases arrenglerades al voltant d’un port petit i atapeït, on les embarcacions de treball comparteixen moll amb les d’esbarjo. Antigues esculleres de pedres gastades amb la torre d’un far a la punta, fotogènic sentinella de casaca blanca i casc lluent rematat amb un penell. Velles tavernes sobre la porta de les quals hi penja un rètol d’allò més evocador, i on un s’imagina els més endurits homes de mar recolzats a la barra, explicant les mil peripècies, entre pinta i pinta de cervesa... Per tot això i moltes coses més, el ducat anglès de Cornualla és un paradís per a tots els qui ens agrada el mar.

Cornualla té més de 300 milles de costa, repartides a banda i banda de la punta sud-occidental d’Anglaterra, plenes de racons a quin més bonic. En alguns casos, arribar-hi és tota una odissea. Cal endinsar-se per camins estrets, flanquejats per parets de pedra seca i bardisses altíssimes, pels quals amb prou feines hi passa el cotxe. Al final t’hi espera un portet amb quatre barques o una antiga cala de pescadors. La vegetació, espessa i humida, ja sigui bosc o matolls, arriba fins a la vora del mar. Pots estar estirat en un prat d’herba, ple de flors, amb ovelles pasturant al teu voltant, i gairebé amb els peus en remull. A qualsevol lloc de Cornualla no ets mai a més de 16 milles del mar. El mar s’entreveu entre els turons, s’olora, es nota a prop en tot moment.

Per als qui venim d’una costa com la catalana hi ha unes quantes coses que sorprenen de Cornualla:

A Cornualla no hi ha ports esportius com els nostres. És a dir, el típic aparcament d’embarcacions, ple de bars, restaurants i brokers nàutics, allà no hi és. Al menys, jo no en vaig veure cap. Vaig veure, això sí, molts ports, la majoria petits, perfectament integrats al nucli urbà, sense barreres que separin les cases dels molls. Uns molls on les barques de pesca es barregen amb les embarcacions esportives i d’esbarjo, i on la gent hi treballa, hi tira la canya, hi menja, hi pren una copa o, simplement, hi passeja. El port és carrer, és casa, és plaça pública i lloc de trobada. A Cornualla els ports són vius perquè la gent hi fa vida.

A Cornualla la tradició marinera forma part de la vida quotidiana. És un país de mar i ho porten al moll l’os. Ho veus en com han conservat el patrimoni marítim. En els noms de molts hotelets, cases d’hostes, tavernes i habitatges particulars. Noms amb referències marítimes explícites: un peix, una embarcació, un lloc de la costa. Ho veus en la caseta del bot de salvament, present a molts ports; un hangar on hi guarden una embarcació a prova de temporals, sempre a punt per a un rescat. I en les guardioles que hi ha a molts establiments per a recollir diners per als seus lifeboats. El mar s’ha endut moltes vides en aquelles costes. Allà, viure del mar, deu haver estat molt dur. Però, malgrat tot, mai no s’hi han girat d’esquena.

A Cornualla hi ha moltes embarcacions de fusta. Suposo que com a conseqüència de tot això que diem. Als ports i estuaris es veuen moltes barques i vaixells de fusta en perfecte estat de conservació. I que naveguen! L’embarcació tradicional més emblemàtica d’aquelles costes és el lugger, un vaixell de pesca aparellat amb veles al terç, del qual encara en queden moltes unitats en actiu. Al port de Penzance hi ha una drassana oberta al públic on hi restauren un lugger històric, el “Ripple”. Hi ha exposats uns panells que expliquen la història del vaixell i, fins hi tot, hi han posat una guardiola per a qui vulgui col·laborar econòmicament en la restauració.

L'"Eve", una de les moltes embarcacions tradicionals que hi ha en actiu

Cornualla és també un paisatge literari. Les costes i erms –els famosos “páramos” o “moors”- de la regió són els escenaris de moltes novel·les de renom internacional. Des de Saint Ives es pot veure el llum que va inspirar “Al far”, de Virginia Woolf. La fusió entre el món dels pescadors i la bohèmia artística d’aquesta mena de Cadaqués anglès són la base de “Los buscadores de conchas”, de Rosamunde Pilcher. Els erms de Bodmin Moor i les platges de Polkerris serveixen de teló de fons a “Posada Jamaica” i “Rebeca”, les més celebrades novel·les de Daphne de Maurier, totes dues portades al cinema. A St. Agnes, Perranporth i Truro es desenvolupa la televisiva “Poldark”, de Winston Graham, una novel·la ambientada al segle XVIII, en el món de la mineria, molt important en la industria de Cornualla. I no parlem de les llegendes artúriques –els orígens del rei Artur se situen a Tintagel- ni de tota la cultura celta que impregna aquesta terra, igual que a Bretanya i a Galícia, que són dos dels meus paisatges marítims més estimats i als quals sempre ve de gust tornar-hi.

Trobareu un reportatge fotogràfic de Cornualla i de molts dels indrets citats en aquests article en aquest enllaç: http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157602391344797/

XII Trobada de Barques de Vela Llatina de L'Escala

Vint-i-tres embarcacions es van reunir a l'Escala, el dia 15 de setembre, per participar en la "XII Trobada de Barques de Vela Llatina". Va fer un temps esplèndid, amb sol i vent suau, que va permetre gaudir d'un dia de navegació fantàstic, plàcid i sense ensurts. A més, el mateix dia es va fer la tradicional "Festa de la sal", en què hi van participar algunes de les embarcacions. També hi era present el pailebot "Santa Eulàlia", encorat prop de la platja.

La concentració de veles llatines davant de la vila em va recordar en alguns moments les antigues fotografies de Josep Esquirol, el gran fotògraf escalenc que, a començament del segle XX, va deixar constància de la vida marinera de l'Escala a través de les seves fotos en blanc i negre, d'una qualitat i riquesa de detalls extraordinàries.

Trobareu fotos de la trobada de l'Escala en aquest enllaç: http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157602121331769/

XX Trobada de Vela Llatina de Cadaqués

El dia 1 de setembre va tenir lloc a Cadaqués la trobada de barques de vela llatina, que aquest any celebrava la vintena edició. La tramuntana, com sol ser habitual, tampoc no va faltar a la cita i va impedir que les embarcacions, especialment les més petites, poguessin navegar fora de la badia.

Tot i això, es va decidir navegar per davant de la Platja Gran, a recer de les cases. El dia, malgrat el vent, va ser esplèndid i la navegada, arran de platja, va proporcionar un bon espectacle.

En trobareu unes quantes imatges punxant aquest enllaç:
http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157601958770306/

El llenguatge del mar

El "Far Barcelona" fotografiat per Pere de Prada

Amb aquest títol tant suggeridor s’inaugura el dissabte 8 de setembre, a les 8 del vespre, al Museu Monjo de Vilassar de Mar, una exposició fotogràfica d’en Pere de Prada. El mar és molt present en l’obra d’aquest jove fotògraf gironí. Suposo que és perquè l’ha mamat des de petit. Ser fill d’un dels pioners de la recuperació de la vela llatina al nostre país i haver esdevingut mariner a bord de la “Santa Espina” ha de marcar i força.

En Pere fotografia paisatges marins i també vaixells; velers antics, amb tot el sabor de la història i la tradició marinera, com els que a mi m’agraden i com els que podeu veure en aquest blog. Les fotos en blanc i negre del “Far Barcelona” m’han fet recordar, salvant totes les distàncies, les de Frank Beken, el mestre de Cowes. Tenen aquell aire clàssic, eteri, intemporal. No em consta que hi hagi gaires fotògrafs al nostre país que treballin aquesta temàtica. Qui ho sap, però potser estem assistint al naixement d’un “Beken of Calella de Palafrugell”...

L’exposició “El llenguatge del mar” estarà oberta fins al 30 de setembre. I si mentrestant voleu fer un tast de l’obra d’en Pere de Prada, podeu visitar la seva pàgina web: http://www.peredeprada.com/

Catedrals de la vela

A mitjans de juliol van arribar a Barcelona una trentena de vaixells participants en la “Regata Grans Velers 2007 Mediterrània”. Una bona ocasió per a poder veure de prop alguns dels grans velers que avui dia es mantenen actius, navegant per tot el món. Si a port ja impressionen, és navegant, amb tot el velam desplegat, quan aquestes autèntiques catedrals de la vela adquireixen tota la seva magnificència.

Poc abans de la sortida de la tercera etapa d’aquesta regata, rumb a Palamós i Toulon, l’espectacle de tota la flota desplegant les veles i fent maniobres per davant de Barcelona era realment impressionant. M’imagino que deuria ser un espectacle molt similar al que, fa poc més de cent anys, es podia contemplar un dia qualsevol al port de Barcelona, amb tot el trànsit de vaixells que arribaven i salpaven de la ciutat.

No t’adones ben bé de la magnitud d’un d’aquests grans velers fins que no hi navegues al costat i comproves que el pal del teu vaixell amb prou feines sobrepassa la seva borda. Malgrat els centenars de metres quadrats de vela que arboren, es veuen sòlids i segurs. Ja intueixes que, quan van mal dades, maniobrar amb tot aquell velam deu fer molt de respecte. Però, vaja, entre el motor, els aparells moderns de navegació que tots incorporen i els equips de salvament i seguretat ben visibles a coberta, donen una gran sensació de confort i seguretat. Res o molt poc a veure amb les condicions de vida i de navegació a bord dels seus avantpassats en l’època de la navegació a vela, quan encara no hi havia motor i tota la maniobra la feien els mariners, fes el temps que fes, enfilats a l’arboradura.

He aprofitat per rellegir una petita joia que tinc entre els meus llibres nàutics, que descriu amb tota la cruesa les duríssimes condicions de vida que es donaven a bord dels grans velers mercants en les seves travessies oceàniques. El llibre es titula “La ruta del Cabo de Hornos” (“The Cape Horn breed”) i n’és autor William H.S. Jones, capità de la marina mercant anglesa. Jo en tinc una exemplar de la primera edició en castellà, publicada per Ediciones Garriga, S.A, l’octubre del 1957, i el vaig trobar en una fira del llibre vell i d’ocasió. Tota una troballa que encara es pot aconseguir per internet.

En selecciono un fragment que posa de manifest la duresa d’aquelles travessies, enmig de temporals que duraven setmanes i setmanes, i a temperatures sota zero: el continuo roce de los puños del traje de agua en las muñecas mojadas y cubiertas de sal, producía en todos los hombres de a bordo después de una semana o dos, dolorosas ampollas en las muñecas, las cuales no era posible curar ni evitar. Las vendas eran inútiles, ya que pronto quedaban saturadas y resecas con la sal que depositaba en ellas el agua de mar, haciendo así más doloroso el quitar las ampollas, expuestas luego al roce de los puños. Al caer la piel, los tejidos quedaban al descubierto y lacerados y con el picor del agua salada causaban una fuerte irritación física, que se traducía pronto en una obsesión mental, agriando el carácter del paciente.

Un altre llibre magnífic per conèixer la vida a bord dels grans vaixells que feien la ruta del cap d’Hornos és “Dos años al pie del mástil” (Alba Editorial). El va escriure un estudiant de Harvard, Richard Henry Dana, que l’any 1834 es va enrolar com a mariner a bord del “Pilgrim”, un vaixell mercant que feia la ruta de Boston a Califòrnia passant pel mític cap. Diuen que aquesta és la primera incursió d’un home culte en l’ambient rude de la vida marinera, que descriu amb força realisme i gens de romanticisme. Publicat el 1840, el llibre de Dana va tenir un gran èxit i va inspirar Herman Melville, l’autor de “Moby Dick”, en l’escriptura de “Chaqueta blanca”.

Finalment, em permeto recomanar-vos un altre llibre molt interessant per saber més coses sobre el funcionament dels grans vaixells, però des del punt de vista de la navegació: “La maniobra en els grans velers de creu”. L’autor és Ricard Jaime Pérez, capità de la Marina Mercant i professor del Departament de Ciència i Enginyeria Nàutiques de la Universitat Politècnica de Catalunya. L’edita la mateixa UPC, dins de la col·lecció Politext. És un manual excel·lent per conèixer la disposició i els noms de l’eixàrcia i el velam de diversos tipus de velers, i les maniobres que poden fer d’acord amb l’aparell que arborin. Hi ha maniobres realment espectaculars, com la virada per avant a barlovent de la costa per evitar una embarrancada, fent girar el vaixell sobre l’àncora prèviament fondejada... I sense motor, és clar! Devia ser impressionant!

Podeu veure més fotos d’alguns dels grans velers reunits a Barcelona fent clic aquí:

http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157600990304975/

El “Corb Marí”: un somni fet realitat (1)

Trobada de Badalona, juny de 2007 (Fotos de Marta Salomó)

Vaig saber de l’existència del “Corb Marí” per un anunci publicat en el número 34 de la revista “Mardemars”, ja desapareguda, corresponent als mesos de juliol i agost de 2003. Es ven un bot mallorquí de regates –deia l’anunci- construït amb fusta l’any 1954 a les drassanes Ballester de Palma. Ha estat restaurat l’any 2001. L’eslora és de 25 pams, la màniga d’1,80 m. i el puntal de 0,65 m. L’aparell i la maniobra estan preparats per participar en regates. La vela major té un gràtil de 8,50 m. i una superfície de 21,23 m2. El floc té un gràtil de 5,25 m. i una superfície de 6,42 m2. L’estat de conservació és molt bo.

Acompanyava l’anunci una foto del bot en qüestió, navegant amurat a estribord, amb una lleugera escora. Tot i anar a la mala, les veles pintaven perfectament, sense fer una sola arruga. L’antena tenia la mateixa inclinació que el gràtil del foc i el conjunt formava un triangle perfecte, com una gran ala blanca, lleugera i estilitzada. La proa vertical tallava l’aigua com un ganivet i deixava una estela per la popa més llarga que l’embarcació. Era un veler d’una gran bellesa i semblava molt ràpid. Me’n vaig enamorar al primer cop d’ull.

Malgrat els anys que fa que navego, mai no havia tingut cap vaixell. Ho havia somiat moltes vegades, però tenia altres prioritats i no m’ho podia permetre. Però vaig veure el “Corb Marí” i va poder més el cor que el cap. Em vaig dir a mi mateix que si desaprofitava l’ocasió, me’n penediria. No vaig trigar ni cinc minuts a prendre la decisió de comprar-lo.

Vaig trucar al propietari amb el cor en un puny, pensant que em diria que ja l’havia venut. Però no! Em va dir que el bot encara estava a la venda i em va convidar a anar-lo a veure a Cala Gamba, a Mallorca. Casualment, uns amics ens havien convidat a passar uns dies de vacances a l’illa, aquell estiu. Tot semblava, doncs, portar-me cap al “Corb Marí”.

Un matí d’agost, vaig quedar citat a Cala Gamba amb en Xavier Mulet, propietari del “Corb Marí” i armador també d’un llaüt clàssic magnífic, el “San Antonio de Padua”. En Xavier em va portar fins a l’amarrador on hi havia el vaixell. Era el primer bot mallorquí que veia i em va semblar una embarcació realment bonica. La proa fina i vertical, la popa de mirall i aquell llamp de pal, que em va semblar altíssim... i això que no duia l’antena! De dins era molt ample i còmode, i se’l veia molt ben conservat. Vaja, que no aparentava tenir 50 anys. Vaig estar temptat de dir “me’l quedo!”, però encara havia de resoldre algunes coses abans de fer el pas definitiu. La més immediata era el transport fins a la península. Li vaig dir al Xavier que faria quatre números i li donaria la resposta definitiva. Ell em va convidar a les properes regates de la “Diada de Mallorca”, que es feien al setembre, i en les quals hi participaria el seu bot. No podia ser. Si tornava a Mallorca, seria per emportar-me el “Corb Marí”. Però... com?

L’amic Quico Despuig, de Cadaqués, es va oferir generosament a acompanyar-me amb el seu cotxe i un remolc fins a Mallorca, a buscar el vaixell. Era l’opció més pràctica i la més econòmica, vistos els pressupostos que m’havien donat diversos transportistes a qui vaig demanar preus per portar-lo amb un camió. Total, que un divendres de setembre, a les 11 de la nit, embarcàvem a bord del “Fortuny”, rumb a Mallorca, per anar a buscar el “Corb Marí”, que tot just acabava de guanyar la “Diada de Mallorca” en la categoria de bots. El vaixell s’acomiadava de les Illes amb tots els honors.

Vam arribar a Palma de matinada i vam anar directament a Cala Gamba. No podíem perdre temps perquè aquell mateix matí, a la 1 del migdia, havíem d’agafar el vaixell de tornada a Barcelona. A les 8 del matí en Xavier Mulet ens ajudava a carregar el “Corb” al remolc. Un cop arranjat, vam anar a esmorzar i a tancar els tractes. Al Xavier li sabia molt de greu desprendre’s del bot. Se l’estimava i, com a armador, se’n sentia molt orgullós, sobretot després d’haver guanyat la Diada. No volia trencar el compromís adquirit amb mi –cosa que l’honra- i només podia esperar que, en l’últim moment, jo em fes enrera. Però ell no s’imaginava l’enorme il·lusió que em feia comprar el “Corb Marí”. Era el primer vaixell que tenia, un vell somni fet realitat. No m’hagués fet enrera per res del món. Aquella mateixa tarda vam arribar a Barcelona i el diumenge al matí el “Corb” ja surava a les aigües del Masnou, el seu nou port.

Des de llavors, el “Corb Marí” i jo ens hem anat coneixent. Va costar una mica adaptar-s’hi. A les primeres sortides, amb el Xito Jiménez, el meu company de navegació habitual, vam hissar només el foc. Els prop de 27 m2 de vela feien molt de respecte. Sabíem també que la tripulació habitual en regata era de quatre a cinc persones, i que si pujava el vent, el vaixell podria resultar ingovernable amb només dos tripulants. Érem conscients, doncs, que muntàvem un pura sang i que, si anaven mal dades, ens “descavalcaria” a la primera ratxa. Finalment, un dia de ventolina ens vam decidir a desplegar la major. Era impressionant veure tanta vela per sobre dels nostres caps! De seguida em vaig adonar que era un veler molt ràpid i que cenyia molt bé, fins i tot a la mala. El pal tan alt i en candela fa que l’antena quedi molt vertical i que el triangle de vela a proa de l’arbre sigui molt petit i no faci bossa. Gairebé sembla un aparell marconi. A més està molt ben equilibrat, sense tendència a orsar ni a arribar, ni tan sols quan carrega la ratxa, cosa que evita esforços sobre el timó per mantenir-lo a rumb. Això sí, a partir de força 3 cal fer banda com en una embarcació de vela lleugera.

El primer dia que en Xito es va penjar de la post –una taula de fusta que es treu per la borda, a l’extrem de la qual s’hi asseu un tripulant-, la nostra navegació i el domini de l’embarcació van millorar força. A partir de llavors ja vam poder aguantar tota la vela sense haver d’amollar escota contínuament, i això ens va permetre poder cenyir i guanyar barlovent. Ara bé, a partir de força 4, amb només tres tripulants soc incapaç de dominar-lo: o sobra vela –no es pot reduir perquè no porta rissos- o falta tripulació. Sembla un cavall desbocat! Alguna vegada hem tingut algun ensurt, com a la trobada de Badalona, el juny passat, en què ens va sorprendre una garbinada que de seguida va aixecar molta mar. Era impossible aguantar-lo dret amb la major caçada per poder cenyir. Si hem estat a punt de trabucar algun cop ha estat més per culpa d’errors meus al timó que per culpa del bot. El “Corb” ens ha salvat in extremis més d’una vegada, recuperant-se lentament d’una escora pronunciada, quan jo ja em veia a l’aigua.

Tot i que ja ha complert els 50, el “Corb Marí” es conserva jove com el primer dia. És un veler magnífic, noble i de bon navegar, que no deixa de donar-me satisfaccions. És evident que va ser construït per un bon mestre d’aixa i un profund coneixedor del seu ofici. Sovint en rebo elogis dels tripulants d’altres vaixells quan ens trobem navegant. No cal dir que em fan sentir orgullós de ser-ne l’armador.

Trobareu més fotos del "Corb Marí" en aquesta adreça:

http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157601003224152/

El “Corb Marí”: història d’un bot (i 2)

Una de les coses més interessants de tenir un vaixell antic de fusta, a banda de la satisfacció de saber-te posseïdor d’una peça única, és la seva història. Part de la història del “Corb Marí” està recollida en el seu full d’assentament. Allà hi diu que va ser construït l’any 1954, a les Drassanes Ballester de Palma. També hi consten tots els propietaris que ha tingut. El primer va ser Antonio Vaurell, que li va posar “Antoñita”. El 1961 el va comprar Guillermo Alcover, que li va canviar el nom per l’actual de “Corb Marí”. Jo, seguint la tradició que diu que canviar el nom d’un vaixell porta mala sort, li he conservat. El 1969 va passar a mans de Manuel Domingo. El 1993 va ser venut a Francisco J. Mascaró. El 1999 el va adquirir Xavier Mulet, que me’l va vendre el 2003, i des de llavors consto en els papers com a nou armador.

Però la documentació no diu res del mestre d’aixa que el va construir. En Xavier Mulet, l’anterior propietari, m’havia dit que era obra del mestre mallorquí Antoni Munar, conegut com “Boliquet”. Vaig escriure-li una carta al senyor Munar i em va contestar el seu fill, l’Antoni Josep, que també és mestre d’aixa i membre de la junta rectora de l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca, des d’on fa una bona tasca en la recuperació del patrimoni marítim a les Illes. Soc –diu el Toni Pep a la carta- el darrer bauló d’una cadena de transmissió constituïda per mestre Antoni Llonch Vich i el meu pare, Antoni Munar Colom.

També m’informa que el seu pare, repassant la dilatada etapa d’aprenent, se’n recorda perfectament del bot “Antoñita”, tot i que no va participar en la seva construcció. D’altra banda –diu-, cal considerar que mestre Antoni Llonch Vich exercí l’ofici pel seu compte de forma intermitent des de 1924 fins al 1963, compaginant aquesta activitat autònoma amb períodes durant el transcórrer dels quals treballava contractat a les Drassanes Ballester. Pel que fa al meu pare, comença a treballar de mosset al seu costat a l’edat d’onze anys (1942), fins que s’independitzà (1958).

Pel fet que alguns artesans no disposessin de la titulació oficial escaient per a validar les seves obres de nova construcció –motiu pel qual es veien obligats a recórrer a mestres o empreses que sí tenien reconeguda la seva activitat i que n’assumien l’autoria-, sovint resulta difícil esbrinar la identitat del responsable de llur materialització. En aquest sentit, el registre marítim no és del tot fiable i l’única opció que ens queda passa per consultar la memòria col·lectiva d’aquelles persones que visqueren de prop aquella època, però la informació que he replegat no és gens concisa i no ens ajudarà gaire a clarificar aquest enigma.

En tot cas, la data de construcció del teu bot coincideix amb l’etapa d’aprenentatge del meu pare, i del seu testimoni se’n desprenen les següents conclusions: que el bastiment no fou construït exclusivament per Antoni Llonch, tot i que tampoc no podem descartar que hi intervingués en condició d’operari de Drassanes Ballester. No puc precisar, per tant, si hom pot atribuir el disseny de la barca a l’empresa o si aquest es correspon amb el segell personal de mestre Antoni. Al cap i a la fi estem parlant de formes molt semblants i hem de recordar que la majoria d’artesans copiaven o que, si més no, s’inspiraven a partir de models establerts, afegint després la seva empremta que és, sens dubte, la més difícil de rastrejar.

Pel que fa als gàlibs que coincidirien amb el disseny del “Corb Marí”, consevam gelosament guardades a la nostra drassana totes les plantilles que mestre Antoni Llonch regalà al seu deixeble predilecte. No obstant això, no tenen perquè coincidir exactament amb les formes del “Antoñita”. Les línies dels bots pensats per a navegar-hi a vela eren contínuament sotmeses a tota mena de modificacions que perseguien el seu màxim rendiment en regata i aquestes subtils alteracions, que fan que cada bastiment sigui diferent i singular, no sortiran reflectides a les plantilles originals, a partir de les quals evolucionarien altres models més afinats. El “Corb Marí” en seria un exemple clar d’aquesta evolució i te’n podria explicar molts d’altres que també parteixen d’un nucli del qual se’n dispersen formes lleugerament distintives.

Per mi un vaixell de fusta és una cosa viva. No només pels materials amb què està fet, sinó perquè és el resultat d’un art ancestral, d’un saber transmès de pares a fills i de mestres a aprenents, d’un ofici en evolució que va anar incorporant solucions basades en moltes experiències, com molt bé explica en Toni Pep Munar en la seva carta. Un vaixell amb l’edat i la història del “Corb Marí” és una part vivent del patrimoni marítim balear, del qual jo me'n considero només el dipositari actual. Penso que quan vaig comprar el "Corb Marí" vaig adquirir el compromís i la responsabilitat de conservar i mantenir viu aquest patrimoni. El dia que no ho pugui fer, el traspassaré a algú que se l’estimi i el pugui mantenir en condicions. M'agradaria que el "Corb" em sobrevisqués i que arribés a ser un d'aquests vaixells centenaris que continuen navegant. Els ho dec a tots aquells que m’han precedit.