Campanya pro Astilleros Nereo

La Plataforma ciudadana para la protección de la carpinteria de ribera de Astilleros Nereo, creada a Màlaga l’any 2003, continua lluitant per evitar l’enderrocament d’aquesta drassana històrica. Les drassanes Nereo, situades al barri de pescadors de Pedregalejo, estan afectades pel pla urbanístic promogut per l’Ajuntament de Màlaga i la Demarcació de Costes del Ministeri de Medi Ambient. Al costat de les drassanes hi ha els Baños del Carmen, una zona d’esbarjo amb jardins i instal·lacions esportives molt popular a la ciutat, que també està afectada.

La construcció i reparació d’embarcacions al mateix indret que ocupen les drassanes Nereo està documentada des de fa centenars d’anys. La Junta d’Andalusia ha declarat aquestes activitats d’interès etnològic. Actualment, Astilleros Nereo es dedica a la construcció i manteniment de les barques de xàvega de Màlaga i d’altres embarcacions tradicionals construïdes de manera artesanal. També han muntat una escola taller de mestres d’aixa i és la seu del “Club Deportivo La Barcaza”, on s’hi practica la vela llatina, el rem i la pesca tradicional.

La situació que viu el barri mariner de Pedregalejo és comuna a molts altres indrets del litoral espanyol en què, en nom de la modernitat, es practica un urbanisme especulatiu i una arquitectura de postal, que sovint comporta la destrucció de cases de pescadors, tinglados, perols i altres bens immobles del nostre patrimoni marítim. Només cal visitar algunes ciutats costaneres europees per adonar-se que la conservació de les antigues infrastructures portuàries i marineres és perfectament compatible amb la modernitat i el progrés. Cal denunciar aquells casos en què el patrimoni marítim es veu amenaçat per dubtoses actuacions que només afavoreixen els interessos d’uns quants.

La Federación Andaluza por la Cultura y el Patrimonio Marítimo y Fluvial ha posat en marxa una web demanant adhesions per a la protecció de les drassanes Nereo i de la zona de Pedregalejo, i per sol·licitar a la Junta d’Andalusia que les inscrigui en el Catàleg General del Patrimoni Històric Andalús.

Pedregalejo i les drassanes Nereo van ser la seu del “I Encuentro Marengo de Andalucía”, que es va celebrar el setembre de 2006, al qual hi van acudir embarcacions d’Andalusia, Galícia i Portugal. El setembre de 2008 es farà la segona edició.

Llista 0 per a les embarcacions patrimonials

La Direcció General de la Marina Mercant estudia crear una llista 0 específica per a les embarcacions amb valor històric i patrimonial. Així ho va manifestar el senyor Eliseo-Carlos Miranda, sots-director general adjunt de Calidad y Normalización de Buques y Equipos de la DGMM, durant una taula rodona que va tenir lloc en l’espai Marina Tradicional del Saló Nàutic de Barcelona. L’anunci coincideix amb la voluntat expressada, justament fa un any en la primera edició de l’espai Marina Tradicional, pel director general de la Marina Mercant, Felipe Martínez, de crear una llista específica per a matricular les embarcacions patrimonials i una normativa per a regular-les.

Ja fa temps que les associacions que es dediquen a la recuperació del patrimoni marítim flotant demanen la creació d’una llista específica per a matricular les embarcacions amb valor patrimonial. Moltes d’aquestes embarcacions procedeixen de la llista 3a. És a dir, són barques de pesca que, en causar baixa de la flota pesquera operativa, la llei obliga a desballestar. D’aquesta manera s’han destruït moltes embarcacions que, per la seva antiguitat i característiques, tenien un valor històric i patrimonial. Però l’article 13 del Reial Decret 3448/2000 de 22 de desembre contempla la possibilitat de salvar-les de la destrucció a través de su asignación definitiva a la conservación del patrimonio histórico. I l’article 6 del Reial Decret 1048/2003, d’1 d’agost sobre ordenació del sector pesquer i ajudes estructurals diu: podrá aceptarse que la materialización de la baja aportada para la construcción de un buque pesquero se realice por cambio de lista, exceptuando la lista cuarta y la lista séptima, siempre que se transfiera su propiedad a una entidad sin ánimo de lucro.

Però, en la práctica, quan una d’aquestes embarcacions es donava de baixa de la llista 3a., l’única possibilitat de matricular-la era la llista 8na; és a dir, la dels vaixells de l’Administració i organismes oficials. Per tant, l’associació que es feia càrrec de l’embarcació es veia obligada a recórrer a l’Ajuntament de la seva localitat, que es convertia en el propietari de la barca i en cedia l’ús a l’entitat. Així es va fer amb el “Sant Ramon”, el quillat que gestiona l’Associació Bricbarca de Vilassar de Mar, i amb la “Fúria”, una barca de pesca recuperada per l’Associació Bellamar de Premià de Mar i que pertany a l’Ajuntament d’aquesta vila. Calia, doncs, comptar amb el suport –prèvia signatura d’un conveni o no- amb un ens de l’Administració per a poder tirar endavant un projecte d’aquest tipus.

El "Sant Ramon" i la "Fúria", dues embarcacions d'associacions matriculades en llista 8na.

I què passa amb la llista 6na? Per què la DGMM no permet que les associacions culturals no lucratives puguin matricular en la llista 6na les embarcacions procedents de la llista 3a? Doncs perquè la llista 6a està destinada a les embarcacions esportives i d’esbarjo que s’explotin amb finalitats lucratives i això sembla que entra en contradicció amb la finalitat no lucrativa d’aquestes associacions.

La Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim va plantejar aquesta qüestió al director general de la Marina Mercant durant el Saló Nàutic del 2006. I un més després se li va tornar a demanar per carta. El problema –deia la carta- con el que se encuentran actualmente muchas asociaciones que se dedican a la recuperación y restauración de este tipo de embarcaciones es que no se les permite matricularlas en la lista sexta, por considerarse que las embarcaciones de dicha lista son objeto de explotación comercial. Sin embargo, debe tenerse en cuenta que los ingresos generados por el uso de esas embarcaciones –siempre en actividades de tipo cultural y divulgativo- se destina a su mantenimiento. Por otra parte, la Ley de Asociaciones permite facturar y cobrar actividades culturales, siempre y cuando dichos ingresos reviertan íntegramente en el proyecto.

Así pues, queremos transmitirle, de parte de esta Federación y de otras entidades de toda la geografía costera española, dedicadas a la recuperación y conservación del patrimonio marítimo y fluvial, la petición de que, mientras no entre en vigor una lista propia para la matriculación de embarcaciones históricas y tradicionales y un reglamento específico para su manejo, se permita su matriculación en la lista sexta. Ello permitiría, además de cumplir con la normativa vigente, expresada en los reales decretos antes mencionados, dar una salida a este tipo de proyectos y desencallar una serie de trámites que en estos momentos están en marcha en diversas capitanías marítimas y en los que está en juego la supervivencia de unas cuantas embarcaciones que corren el peligro de ser destruidas.

Aquesta va ser la resposta del senyor Felipe Martínez, director general de la Marina Mercant:

Segons aquest document, la DGMM no veu inconvenient en la matriculació d’una embarcació en la llista 6na per part d’una associació cultural no lucrativa, ja que això no entra en contradicció amb la Llei d’Associacions.

Ara bé, si finalment es crea una llista 0, substituirà o deixarà de banda la via de la llista 6na que semblava obrir-se per a les embarcacions procedents de la llista 3a? Això mateix li vam preguntar al senyor Eliseo-Carlos Miranda en la tala rodona de l’espai Marina Tradicional. La resposta del representant de la DGMM va ser força desconcertant: Marina Mercant no veu cap inconvenient pel qual aquestes embarcacions no es puguin matricular en la llista 6na i 7na. En què quedem? Llista 0, 6na o 7na? Què tindrà d’específic la llista 0? Quines embarcacions s’hi podran matricular? Les que hagin estat declarades bens d’interès cultural? No ho sabem. Només sabem una cosa que el senyor Miranda, sots-director general adjunt de Calidad y Normalización de Buques y Equipos de la DGMM, va deixar ben clara: en cap caps no es relaxarà la normativa en matèria de seguretat. Això planteja un altre problema: fer compatible els equipaments de seguretat i salvament que tota embarcació ha de portar per poder navegar amb les característiques d’una embarcació amb valor històric i patrimonial. Podria una embarcació declarada bé d’interès cultural perdre aquest segell per culpa dels dispositius de seguretat que la llei obliga a instal•lar-hi per a poder navegar? Aquesta qüestió l’abordarem en un altre post.

Cal un espai Marina Tradicional més actiu

Els participants en l'espai Marina Tradicional fan balanç (Fotos: Quico Despuig)

Cal dinamitzar l’espai Marina Tradicional i donar-li vida durant tots els dies del Saló Nàutic. No pot ser que els estands es dediquin només a mostrar cartells. És imprescindible fer activitats que atreguin i retinguin els visitants. I també és necessària una implicació més gran per part de les associacions locals. Aquestes són algunes de les conclusions a què van arribar els expositors de l’espai Marina Tradicional en una reunió informal per fer balanç, que va tenir lloc a Taverna l’últim dia del certamen nàutic.

Entre els aspectes positius d’aquesta segona edició de l’espai Marina Tradicional els expositors van destacar les grans dimensions del recinte, que van sorprendre els mateixos participants. Aquestes dimensions obliguen a omplir l’espai de contingut, amb més embarcacions, demostracions, tallers i altres activitats, com ara actuacions musicals, mostres gastronòmiques, etc. Tothom va coincidir que en les properes edicions cal crear un espai més viu i participatiu. També es va destacar com un aspecte positiu que l’espai Marina Tradicional permet que associacions, empreses i persones de tota la península que treballen en el camp de les embarcacions tradicionals i del patrimoni marítim es posin en contacte i intercanviïn experiències.

Pel que fa als aspectes negatius, es va dir que la ubicació de l’espai Marina Tradicional no estava prou ben senyalitzada a la resta de pavellons. Josep-Anton Trepat, coordinador de l’espai per part del Saló Nàutic, va admetre aquesta mancança i la necessitat de corregir-la en properes edicions. En aquest sentit, va avançar la voluntat de la direcció del certamen de mantenir l’espai Marina Tradicional, tot i que encara no se sabia amb quines condicions.

Podem dir, doncs, que el Saló Nàutic continuarà apostant per l’espai Marina Tradicional. Tot i això, sembla necessari assegurar l’èxit d’aquest espai per què aquest compromís de continuïtat es mantingui. I per aconseguir aquest èxit és imprescindible passar d’un espai estàtic i expositiu a un espai dinàmic i participatiu. Exhibicions con la de fabricació de cordes, a càrrec del Museu de Badalona i de l’Escola del Mar d'aquesta ciutat, i la construcció d’una petita embarcació en kit, a càrrec de Drassanes Despuig, estarien en aquesta línia. Cal fer-ne més. Cal que les associacions i entitats catalanes dinamitzin els seus estants organitzant activitats que acostin el públic a l’espai Marina Tradicional. Ja sabem que és difícil trobar persones en el si de les associacions que es puguin dedicar a aquestes tasques durant els dies feiners. Però caldria fer un esforç durant els caps de setmana que és quan més públic visita el Saló Nàutic. Cal mentalitzar-se que és una de les poques oportunitats que tenim les associacions per donar a conèixer la feina que fem i acostar-la a la ciutadania.

Sobre aquest punt, en Joao Batista, de l’associació “Barcos do Norte”, de Viana do Castelo, va expressar la seva perplexitat per l’escassa presència de les associacions locals, en comparació amb l’esforç que van haver de fer algunes entitats procedents dels punts més allunyats de la península. Es referia a les associacions de França, Portugal, Galícia, Andalusia, Balears, i el País Basc, algunes de les quals van anar a Barcelona amb diverses embarcacions. Certament, crec que hi ha hagut una certa passivitat, pels motius que sigui, per part de les associacions catalanes, representades per la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial. Penso que seria bo fer autocrítica i discutir-ho per mirar de tenir un paper més actiu en la propera edició.

En aquest sentit, és molt simptomàtica l’absència del Consorci El Far i la de l’associació “Barcelona, fes-te a la mar”. Tot el que hi havia del Far –que acaba d’inaugurar una escola de navegació tradicional- era un grapat de postals i fulletons sobre el taulell de l’estand de la FCCPMF. I “Barcelona, fes-te a la mar”, després de demanar un estand propi, al marge de la Federació de la qual n’és membre, no es va presentar. La imatge de les autoritats desfilant per davant de l’estand buit de “Barcelona, fes-te a la mar” el dia de la inauguració era tot un poema. Els esforços d’en Vicente García-Delgado, que va transportar personalment una embarcació d’aquesta entitat fins al Saló i va penjar quatre pòsters a l’estand perquè no es veiés tan abandonat, són molt lloables. Però l’absència d’aquesta associació que representa Barcelona en un esdeveniment que es fa a Barcelona, resulta com a mínim inexplicable. I si algú en té l’explicació, el convido a exposar-la en els comentaris.

Finalment, en un comunicat enviat fa pocs dies, en Josep-Anton Trepat anuncia ja les dates de la propera edició del Saló Nàutic de Barcelona: del 8 al 16 de novembre de 2008. Reitera que la direcció del Saló valora positivament aquest any 2007 i creu en la continuïtat. Afegeix, però, que les condicions econòmiques poden canviar. També apunta la possibilitat que hi hagi un espai al port de Barcelona per a les embarcacions tradicionals: una cosa que va quedar sobre la taula en les primeres reunions amb la direcció del Saló Nàutic va ser la de disposar d'un espai flotant per a les embarcacions tradicionals, durant els dies del Saló. Aquest any 2007, amb la sortida de la Barcelona World Race, era del tot impossible, però no es va descartar d'entrada per a futures edicions. Tal vegada sigui possible que el pròxim any les embarcacions més grans puguin estar juntes en un espai al port de Barcelona.

En definitiva, jo diria que el balanç és positiu; que l’evolució del sector de les embarcacions tradicionals “progressa adequadament”, tot i que hi ha algun aspecte del moviment associatiu que “necessita millorar”. Penso que, de cara al proper any, caldrà fer un esforç important entre tots si volem millorar la nota.

La marina tradicional al Saló Nàutic

Primera edició de l'espai "Marina Tradicional"

Una trentena llarga d’expositors es reuniran aquest any en l’espai “Marina Tradicional”, dins del 46è Saló Nàutic Internacional de Barcelona, que es fa del 3 a l’11 de novembre. Entre els expositors hi ha associacions, museus, drassanes i empreses de vaixells, procedents de Galícia, Euskadi, Andalusia, Múrcia, València, Catalunya i les Balears, i també de França i Portugal. Hi ha, però, alguna absència destacada i sorprenent, com la del Consorci El Far, el Centre de Treballs del Mar de la ciutat comtal.

Aquest és el segon any consecutiu que el Saló Nàutic munta un espai específic per a les embarcacions tradicionals i totes aquelles entitats i professionals que es dediquen a la recuperació i conservació del patrimoni marítim. L’èxit de la passada edició ha fet que enguany l’espai “Marina Tradicional” tingui un pavelló propi, ubicat al palau número 2. Enmig d’aquest espai s’hi podrà veure una mostra de barques de vela llatina procedents de Catalunya, València i les Illes, i també diverses tipologies d’embarcacions del Cantàbric i de l’Atlàntic.

Diversos mestres d’aixa exposaran les seves últimes construccions, que solen ser barques d’una gran bellesa. Drassanes Despuig, de Cadaqués, construirà una petita embarcació durant aquests dies; i els mestres d’aixa d’Astilleros Nereo, de Màlaga, també faran diversos treballs in situ. També es farà una mostra de fabricació artesanal de cordes, a càrrec de l’Escola del Mar de Badalona, el Museu de Badalona i l’Association pour la Sauvegarde du Patrimoine Maritime de Villefranche-sur-Mer.

Absència del Consorci El Far

Donat aquest entorn i aquests continguts, resulta incomprensible l’absència del Consorci El Far, un centre que es dedica, precisament, a formar professionals dins d’aquest sector més especialitzat de la construcció i reparació d’embarcacions de fusta, i que compta amb drassana pròpia. A més, aquesta tardor acaba d’inaugurar l’Escola de Navegació Tradicional, que es dedica a fer activitats de formació i capacitació professional en les competències marineres i en els treballs associats a la navegació tradicional. Sembla que estan molt ocupats en l’organització de la regata Barcelona World Race; tan ocupats que no han pogut trobar una sola persona –ni tan sols una hostessa- que aquests dies s’estigui en un estand del Saló repartint fulletons. Deu ser que organitzar regates oceàniques proporciona més ressò mediàtic i prestigi personal que donar suport a un esdeveniment petit, però que va a més, i que es fa a la teva pròpia ciutat. I si algú té una altra teoria al respecte, li agrairia que l’exposés als comentaris.

Naturalment en un lloc de trobada de gent de mar no hi pot faltar “La Taverna”. Així és diu el punt de reunió de tots els participants en aquest certamen. Un espai on fer-hi xerrades, taules rodones, escoltar música i prendre una copa. Cal destacar la sessió tècnica que s’hi farà el dijous dia 8, a les cinc de la tarda, i que porta per títol “Patrimoni marítim i embarcacions tradicionals”. Està organitzada per l'espai "Marina Tradicional i comptarà amb la participació de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat, la Direcció General de la Marina Mercant i el Museu Marítim de Barcelona.

Vegeu el programa d’activitats de l’espai “Marina Tradicional”

Ajuda per al “Miquel Caldentey”

El "Miquel Caldentey" abandonat al port de Canet (Fotos: web)

El periodista i fotògraf mallorquí Jaume Rosselló ha enviat un missatge a aquest blog per fer-nos partícips –diu- de la seva dèria personal i que ens la fem nostra. Aquesta dèria és la recuperació de la goleta mallorquina “Miquel Caldentey”, construïda a les drassanes Llompart de Palma, entre els anys 1913 i 1916.

El “Miquel Caldentey” va ser un dels molts pailebots dedicats al transport de mercaderies entre les Illes i el continent. Després de molts anys de servei i de tenir diversos armadors, el va comprar l’Ajuntament de la localitat rossellonesa de Canet i es va dir “Principat de Catalunya”. L’any 1994 un temporal va malmetre el vaixell, que va quedar en un estat d’abandó i de deteriorament progressiu al port de Canet. La destrucció del “Miquel Caldentey” semblava cantada, tot i haver estat declarat monument històric pel govern francès. Però l’any 2002, l’associació “Sauvons Idéal” de Banyuls va denunciar l’estat catastròfic del buc i es va mobilitzar per a tirar endavant un projecte de restauració.

En Jaume Rosselló ha fet seva aquesta causa hi ha creat un bloc per donar a conèixer la història i la situació del “Miquel Caldentey” i, sobretot, per trobar el suport necessari per entre tots i totes intentar convèncer les institucions mallorquines per a que s'impliquin en el projecte de restauració d'aquest vaixell, que hores d'ara s'està duent a terme a Narbonne, com podeu veure a l'apartat història d'aquest web.

Sense voler caure en el xovinisme –diu en Jaume -, consider penós que una part tan important del nostre patrimoni hagi d'ésser recuperat per institucions alienes a les que ens representen, que són les que haurien d'haver actuat en el seu moment, tot i que encara no és massa tard...

La veritat és que de moment em trob sol en aquesta aventura, però esper que aquesta sigui una situació transitòria, i que molts de vosaltres em doneu el vostre suport. Voldria trobar molta gent disposada a col·laborar, encara no sé com, en aquesta tasca.

En qualsevol cas, la restauració del “Miquel Caldentey” està en marxa i el vaixell sembla que s’ha salvat de la destrucció a què estava condemnat. Esperem que ben aviat s’afegeixi a la flota de pailebots que naveguen pel Mediterrani, com el “Santa Eulàlia”, el “Thopaga”, el “Cala Millor” o el “Isla Ebusitana”.Tothom que estigui disposat a compartir la dèria d’en Jaume Rosselló i tingui interès a col·laborar en aquest projecte pot posar-s'hi en contacte a través del bloc.

El “Besitos” torna a casa

Des de les Illes ens arriba una bona notícia que ens envien els Amics de la Mar de Menorca i que reproduïm íntegrament:

Des del passat dissabte 6 d'octubre ja tornam a tenir el "Besitos" amarrat a la caseta de comandància del port de Ciutadella. Ha passat més d'un any i mig des d'aquell 27 de març de 2006, quan va ser declarat Bé d'Interès Cultural (BIC), i no ha estat fins avui quan hem pogut amarrar-lo al mateix lloc on estava ja l'any 2003. Ara, definitivament, el “Besitos” pot tenir un lloc per amarrar, cosa que li pertoca per ser Bé d'Interès Cultural.

Enrere queden les incomptables gestions i les mil i una demandes desateses. Són ones passades que ja no fan cap por i ens han donat més coratge per seguir el rumb que ens havíem marcat: exigir l'amarrador per al “Besitos” que legalment, agradés o no agradés a segons qui, tenia dret el nostre llaüt.

Ara disposam de lloc i temps per dedicar-lo a navegar, l'escola de vela i, per què no, embellir el port de Ciutadella amb una embarcació tradicional aparellada amb vela llatina.

Gràcies a tots per la vostra solidaritat i paciència.

Realment tots els tràmits relacionats amb la recuperació, documentació i maneig de les embarcacions tradicionals són d’allò mes feixuc. Un simple canvi de nom o la tramitació d’un certificat de navegabilitat poden durar mesos, si no anys. A més, depèn de les capitanies i del funcionari de torn. La mateixa gestió que una capitania marítima resol en quinze dies, en altres capitanies pot durar eternament. L’Administració no s’ha posat les piles en aquest sector. És imprescindible que les associacions que es dediquen a la recuperació d’embarcacions patrimonials facin pinya per aconseguir que l’Administració es posi al dia en tots aquests procediments i agiliti tots aquests tràmits.

Penso que l’espai Marina Tradicional que, per segon any consecutiu, es muntarà dins del Saló Nàutic de Barcelona, és l’àmbit ideal per debatre aquesta qüestió, donat que hi haurà persones i entitats de tota la península afectades per aquest problema.

En qualsevol cas, felicito als Amics de la Mar de Menorca i els convido a que ens expliquin la seva experiència en aquest procés de declarar una embarcació Bé d’Interès Cultural.

12 d’octubre

No soc gaire amic de pàtries, ni de banderes, ni de religions, perquè en nom d’aquestes tres coses els homes hem fet i seguirem fent autèntiques barbaritats. Avui, 12 d’octubre de 2007, Día de la Hispanidad –i, antigament, Día de la Raza-, la pàtria i la bandera estan al primer pla de l’actualitat i, com sempre, són motiu de confrontació. Tot va començar amb una gesta nàutica, el “descobriment” d’Amèrica per Cristòfor Colom. D’aquí ve que als Estats Units celebrin el “Columbus’ Day”, una denominació sense tantes connotacions patrioteres. Els viatges de Colom són, sens dubte, un dels capítols més apassionants de la història de la navegació, com els de Magallanes i tants altres grans navegants. Però no és d’això que vull parlar, sinó que avui, aprofitant que és 12 d’octubre, vull referir-me a aquella pàtria comuna en què, des de temps antics, hi han conviscut amb harmonia homes, països i cultures d’allò més divers. Una pàtria sense estat, gairebé intangible, però que dóna a tots els que l’habiten una raó de ser, un sentit de la vida i un sentit de pertinença al món i a l’univers. Aquest pàtria és el mar. No seré jo qui en faci esment, sinó persones que han expressat millor que ningú aquests sentiments, amb els quals m’identifico plenament.

José de Esponceda.- “La canción del pirata”

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad;
mi ley, la fuerza y el viento;
mi única patria, la mar.

Josep M. de Sagarra – Toti Soler.- “Aiguamarina”

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.

Joan Manuel Serrat.- “Mediterráneo”

Si un día para mi mal
viene a buscarme la parca,
empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte,
quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...
Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo...

Charles Baudelaire – Xavier Benguerel.- “L’home i la mar”

Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!

Espill de la teva ànima, l’hi veus emmirallada

en l’infinit vaivé d’onada rera onada,

i tu ja ets un abisme més amargant encar.

Kavafis – Carles Riba – Lluís Llach.- “Viatge a Ítaca”

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

Antonio Machado.- “Cantares”

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Segurament coneixes altres textos i altres cançons que parlen de tot això. T’agrairia que els apuntessis en els teus comentaris, perquè aquest blog necessita les teves aportacions.

Paisatges marítims: Cornualla

St Ives, poble d'artistes i gent de mar

Espadats vertiginosos batuts per les onades oceàniques. Platges de sorra daurada que la marea escombra dos cops al dia, deixant-les netes i a punt per a tornar a ser passejades. Estuaris d’aigües manses on vaixells i barques es gronxen plàcidament, seguint el vaivé del corrent, des de la seguretat dels seus ancoratges. Pobles mariners de cases arrenglerades al voltant d’un port petit i atapeït, on les embarcacions de treball comparteixen moll amb les d’esbarjo. Antigues esculleres de pedres gastades amb la torre d’un far a la punta, fotogènic sentinella de casaca blanca i casc lluent rematat amb un penell. Velles tavernes sobre la porta de les quals hi penja un rètol d’allò més evocador, i on un s’imagina els més endurits homes de mar recolzats a la barra, explicant les mil peripècies, entre pinta i pinta de cervesa... Per tot això i moltes coses més, el ducat anglès de Cornualla és un paradís per a tots els qui ens agrada el mar.

Cornualla té més de 300 milles de costa, repartides a banda i banda de la punta sud-occidental d’Anglaterra, plenes de racons a quin més bonic. En alguns casos, arribar-hi és tota una odissea. Cal endinsar-se per camins estrets, flanquejats per parets de pedra seca i bardisses altíssimes, pels quals amb prou feines hi passa el cotxe. Al final t’hi espera un portet amb quatre barques o una antiga cala de pescadors. La vegetació, espessa i humida, ja sigui bosc o matolls, arriba fins a la vora del mar. Pots estar estirat en un prat d’herba, ple de flors, amb ovelles pasturant al teu voltant, i gairebé amb els peus en remull. A qualsevol lloc de Cornualla no ets mai a més de 16 milles del mar. El mar s’entreveu entre els turons, s’olora, es nota a prop en tot moment.

Per als qui venim d’una costa com la catalana hi ha unes quantes coses que sorprenen de Cornualla:

A Cornualla no hi ha ports esportius com els nostres. És a dir, el típic aparcament d’embarcacions, ple de bars, restaurants i brokers nàutics, allà no hi és. Al menys, jo no en vaig veure cap. Vaig veure, això sí, molts ports, la majoria petits, perfectament integrats al nucli urbà, sense barreres que separin les cases dels molls. Uns molls on les barques de pesca es barregen amb les embarcacions esportives i d’esbarjo, i on la gent hi treballa, hi tira la canya, hi menja, hi pren una copa o, simplement, hi passeja. El port és carrer, és casa, és plaça pública i lloc de trobada. A Cornualla els ports són vius perquè la gent hi fa vida.

A Cornualla la tradició marinera forma part de la vida quotidiana. És un país de mar i ho porten al moll l’os. Ho veus en com han conservat el patrimoni marítim. En els noms de molts hotelets, cases d’hostes, tavernes i habitatges particulars. Noms amb referències marítimes explícites: un peix, una embarcació, un lloc de la costa. Ho veus en la caseta del bot de salvament, present a molts ports; un hangar on hi guarden una embarcació a prova de temporals, sempre a punt per a un rescat. I en les guardioles que hi ha a molts establiments per a recollir diners per als seus lifeboats. El mar s’ha endut moltes vides en aquelles costes. Allà, viure del mar, deu haver estat molt dur. Però, malgrat tot, mai no s’hi han girat d’esquena.

A Cornualla hi ha moltes embarcacions de fusta. Suposo que com a conseqüència de tot això que diem. Als ports i estuaris es veuen moltes barques i vaixells de fusta en perfecte estat de conservació. I que naveguen! L’embarcació tradicional més emblemàtica d’aquelles costes és el lugger, un vaixell de pesca aparellat amb veles al terç, del qual encara en queden moltes unitats en actiu. Al port de Penzance hi ha una drassana oberta al públic on hi restauren un lugger històric, el “Ripple”. Hi ha exposats uns panells que expliquen la història del vaixell i, fins hi tot, hi han posat una guardiola per a qui vulgui col·laborar econòmicament en la restauració.

L'"Eve", una de les moltes embarcacions tradicionals que hi ha en actiu

Cornualla és també un paisatge literari. Les costes i erms –els famosos “páramos” o “moors”- de la regió són els escenaris de moltes novel·les de renom internacional. Des de Saint Ives es pot veure el llum que va inspirar “Al far”, de Virginia Woolf. La fusió entre el món dels pescadors i la bohèmia artística d’aquesta mena de Cadaqués anglès són la base de “Los buscadores de conchas”, de Rosamunde Pilcher. Els erms de Bodmin Moor i les platges de Polkerris serveixen de teló de fons a “Posada Jamaica” i “Rebeca”, les més celebrades novel·les de Daphne de Maurier, totes dues portades al cinema. A St. Agnes, Perranporth i Truro es desenvolupa la televisiva “Poldark”, de Winston Graham, una novel·la ambientada al segle XVIII, en el món de la mineria, molt important en la industria de Cornualla. I no parlem de les llegendes artúriques –els orígens del rei Artur se situen a Tintagel- ni de tota la cultura celta que impregna aquesta terra, igual que a Bretanya i a Galícia, que són dos dels meus paisatges marítims més estimats i als quals sempre ve de gust tornar-hi.

Trobareu un reportatge fotogràfic de Cornualla i de molts dels indrets citats en aquests article en aquest enllaç: http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157602391344797/