Capitans intrèpids (2)

Per completar el llistat de pel·lícules de temàtica marinera, iniciat en una entrada anterior amb “Capitanes intrépidos”, n’apunto unes quantes més. No pretenc fer-ne una llista exhaustiva. Les he triat perquè la relació de l’home amb el mar –punt de partida d’aquest bloc- hi és present i perquè n’hi ha unes quantes que en el seu moment em van impactar, sobretot les que vaig veure de jovenet. Podeu completar la llista amb les vostres preferències.

Pel·lícules de pescadors:
A més de “Capitanes intrépidos”, que té com a escenari la pesca del bacallà amb línia als bancs de Terranova, i ha unes quantes pel·lícules més que tracten el món de la pesca i la vida dels pescadors, com ara aquestes:

“La terra trema” (1948), de Luchino Visconti, és una de les joies del neorealisme italià. Explica les penes i treballs de Ntoni, un pescador de la localitat siciliana d’Aci Trezza que lluita contra l’opressió dels comerciants majoristes, per la seva llibertat individual. Però els seus esforços per convertir-se en pescador autònom i amb barca pròpia fracassen. Visconti dóna veu a un grup de pescadors sicilians de veritat, que amb els seus diàlegs espontanis van teixint el guió de la pel·lícula. “La terra trema” no és un film etnològic, sinó una mostra de cinema polític i del compromís del seu director. El film va més enllà de la lluita de classes i planteja la dicotomia entre individualisme i cultura tradicional.

“Moby Dick” (1956). Adaptació de la novel·la de Herman Melville, complexa i no gens fàcil de llegir, amb moltes referències bíbliques i simbòliques, que va més enllà d’una simple novel·la d’aventures i dóna peu a moltes interpretacions: la immutabilitat d’un destí ja escrit, la lluita infructuosa contra unes forces superiors a l’home (la natura o Déu totpoderós), el mite de Jonàs... Em quedo amb la versió de John Huston i amb una seqüència que em va impactar: la imatge final d’Acab lligat al llom de la balena blanca per un embolic de caps i d’arpons. Aquesta seqüència i part de la pel·lícula es va rodar a la badia de les Palmes de Gran Canària, utilitzant una gran maqueta de la balena construïda en unes drassanes del Puerto de la Luz.

Si voleu saber més coses sobre la pesca de la balena i conèixer el fet real que va inspirar Melville per escriure “Moby Dick”, llegiu “En el corazón del mar” (editorial Mondadori). És un apassionant treball d’investigació de Nathaniel Philbrick, escriptor i director de l’Egan Institute of Maritime Studies, que té la seu a la famosa illa balenera nord-americana de Nantucket. Philbrick explica amb detall la pèrdua del balener “Essex”, que va ser atacat i enfonsat per un catxalot, l’any 1819,i l’esgarrifós destí dels seus tripulants. Boníssim!

“El viejo y el mar” (1958). En aquesta adaptació de la novel·la de Hemingway, Spencer Tracy, l’entranyable Manuel, de “Capitanes intrépidos”, torna a fer de pescador. En aquesta ocasió dóna vida a Santiago, un vell pescador cubà a qui la sort sembla haver abandonat, ja que fa molt de temps que no pesca un sol peix. La comunitat on viu li ha girat una mica l’esquena, excepte un nen, en Manolito, que és l’únic que encara confia en el vell pescador. Santiago surt a pescar decidit a canviar la seva sort i atrapa un peix enorme amb el que lluita durant tres dies. Però, una vegada més, encara que el pescador obté una victòria moral en la seva lluita contra l’adversitat, li queda el regust amarg de la derrota ja que no pot canviar el seu destí, com si aquest hagués estat escrit des de fa temps; com si els pescadors estiguessin perpètuament condemnats a sortir perdedors de la seva lluita amb les forces de la natura. Hi ha una versió protagonitzada per Anthony Quinn que no he vist.

Aquí teniu dos fragments de “The old man and the sea”, en una estupenda versió de dibuixos animats, un gènere que professionalment m’és molt proper. És una obra mestra del cinema d’animació, creada per Alexander Petrov a base de pintures a l’oli, que va guanyar l’Oscar al millor curtmetratge animat l’any 2000 (Al YouTube trobareu una versió amb més bona qualitat d’imatge, però els diàlegs estan en japonès).






“La tormenta perfecta” (2000). És l’adaptació d’una novel·la basada també en fets reals: el naufragi del pesquer nord-americà “Andrea Gail”, enmig d’un temporal de proporcions còsmiques. Curiosament, tornem a trobar un argument similar al de “El viejo y el mar”: un patró veterà amb poca sort, que ha fet una mala temporada de pesca, fa una última sortida decidit a canviar la mala ratxa. Efectivament, la seva empenta i decisió es veuen recompensades amb una gran pesquera. Però quan tornen cap a casa amb la bodega plena de peix, no són els taurons qui es mengen el fruit del seu esforç, sinó una tempesta colossal, que els pren el peix... i la vida. No sé per què el cinema sempre ens mostra els pescadors condemnats a una vida d’esforços i penalitats, i aquell que vol escapar d’aquest destí tràgic és castigat pels déus. És així, realment, la vida dels pescadors? A “La tormenta perfecta” s’apunta la idea que l’ambició del patró i seu afany per fer diners els porta al desastre, cosa que va molestar molt als familiars de l’autèntic patró de l’”Andrea Gail”, mort en el naufragi. No ho sé. En qualsevol cas, la pel·lícula està ben feta i els efectes són espectaculars, però trobo que li falta alguna cosa que fa que no t’arribi a emocionar. Em quedo amb la imatge final d’un dels pobres pescadors, flotant tot sol, com un tap de suro a la deriva, enmig d’aquell mar monstruós. Uf!

I dins de la cinematografia espanyola, el director català Ferran Llagostera ha fet del món de la pesca l’escenari principal de bona part dels seus llargmetratges i documentals. “Gran Sol” (1989) es basa en la novel·la homònima de l’escriptor Ignacio Aldecoa. Explica les peripècies dels tretze pescadors que salpen d’un port de Cantàbria per anar a pescar al calador anomenat Gran Sol, al sud d’Irlanda. Amb ells –diu la fitxa de la pel·lícula- embarquen esperances, fracassos, odis i frustracions. Els problemes no triguen a aparèixer i una avaria els reté a port. Els temps no són bons, però no poden tornar amb la bodega buida. Finalment -seguint la tradició del gènere-, el mar es cobra el seu tribut.

“Terranova” (1990, telefilm i sèrie de televisió), la segona ficció de tema marítim de Llagostera, és una adaptació de la novel·la “El mar es mala mujer”, de Raul Guerra Garrido. Parteix de la tesi que el mar i les dones venen a ser el mateix, i explica la rivalitat, tant en el terreny professional com amorós, de dos capitans de vaixells bacallaners que pesquen en aigües de Terranova. Antxon, el protagonista, ha de lluitar aferrissadament per recuperar la feina, la dona que estima i el prestigi professional. El film es va rodar en aigües de Terranova, la badia de Baffin, Saint Pierre, Pasaia i Donosti, entre altres escenaris naturals.

No he vist cap de les dues pel·lícules. Si les heu vist i en voleu fer un comentari, serà molt ben rebut. També podeu opinar sobre la tesi que diu que “el mar es mala mujer”. Sí que he vist algun dels documentals del Ferran Llagostera, de la sèrie “La pesca”, coproduïda per diverses cadenes de televisió, i que mostren els diversos sistemes de pesca practicats a tot el litoral espanyol. També he vist el seu telefilm “Chapapote... o no” (2006), sobre els efectes que causa en un poble gallec el desastre del “Prestige”, i vaig tenir ocasió d’intervenir una mica, molt poc, en el guió. Però aquesta és una altra història.

En una propera i última entrada: pelis de pirates, de naufragis, de motins, de submarins... i alguna raresa.

L'Arxiu de l'experiència

El Ministeri d'Industria, Turisme i Comerç ha posat en marxa a través d'Internet un projecte que em sembla molt interessant. Porta per títol l'Arxiu de l'experiència i té per objectiu donar veu a la gent gran i, a través dels seu testimoni, documentar aspectes de la història d'Espanya durant el segle passat, sobre àmbits molt diversos, per a què en quedi constancia i sigui una font d'informació per les futures generacions.

Per mi, el projecte és interessant per diversos motius: acosta la gent gran al món de les noves teconolgies i, per tant, a la gent jove. Els avis es poden dirigir als seus nets a través del mitjà de comunicació que fan servir habitualment els més joves. Per altra banda, l'Arxiu de l'experiència dóna valor a aquest aspecte del patrimoni immaterial que és la memòria col·lectiva, els sabers i costums compartits per la gent en èpoques passades. Quan aquesta gent falti, tots aquests coneixements s'hauran perdut per sempre si algú no es dedica a recollir-los i a arxivar-los. Aquesta és una feina fantàstica per a totes aquelles associacions i entitats que es dediquen a la recuperació i conservació del patrimoni, sigui quin sigui, tant material com immaterial. El patrimoni marítim n'és un i també està representat en l'Arxiu de l'experiència, concretament a través del món de la pesca.

Finalment, hi ha un aspecte que crec que és important destacar: l'Arxiu de l'experiència respecta la llengua pròpia dels testimonis que hi surten. La mateixa web conté versions en totes les llengües oficials de l'Estat espanyol. I això és fonamental perquè la llengua és l'experessió d'una cultura: la llengua és part indisoluble de la cultura d'un poble. Cada llengua té paraules i expressions pròpies per designar conceptes específics d'aquell poble i d'aquella cultura i que sovint no tenen una traducció directa en altre llengües. I això forma part de la seva riquesa. Renunciar a aquest aspecte hauria significat, al meu entendre, devaluar força l'interés d'aquest projecte.

Com deia abans, l'Arxiu de l'experiència recull el testimoni de diverses persones que van tenir relació amb el món de la pesca, concretament a Galicia, perquè és una de les primers comunitats de l'Estat on s'han començat a fer aquests enregistraments. Aquesta que sentireu és la senyora Concha Artesín, d'A Coruña, que explica la seva experiència en la conserva i venda del peix a Riveira.

Capitans intrèpids

En els comentaris sobre l’entrada anterior dedicada a la pesca del bacallà a Terranova, publicats en aquest i altres blocs, s’ha fet referència a la pel·lícula “Capitanes intrépidos”. Aquesta és, sens dubte, una de les millors aproximacions cinematogràfiques a aquest tema, a banda dels documentals, i una de les pel·lícules de temàtica marinera més estimades tant pels crítics com pels espectadors, siguin o no aficionats al mar.

“Capitanes intrépidos” és, doncs, una magnífica pel·lícula amb mèrits suficients per encapçalar el ranking dels millors films de tema marítim. A banda de la història que explica, des del punt de vista nàutic és una pel·lícula versemblant, molt ben ambientada i, pel que recordo, amb un vocabulari acurat i precís; vull dir que no es diuen expressions del tipus “¡Izad el barlovento de sotavento!”, que solen ser bastant habituals. Cal destacar les seqüències de la regata de les goletes de tornada a casa amb les bodegues plenes: són d’antologia! No sé com es van rodar ni quins vaixells hi van participar. Només he trobat que la pel·lícula es va rodar a l’hivern davant de les costes de Califòrnia i que es va utilitzar un vaixell de pesca autèntic i d’altres per a aparèixer de fons i donar més autenticitat. Quan no rodaven, Spencer Tracy s’entrenava al timó, cosa que –segons diuen- no feia gaire feliç el vertader capità del veler. Si teniu més informació sobre el rodatge de “Capitanes intrépidos”, esteu convidats a compartir-la a través dels comentaris.

Aquest és el tràiler original de “Capitanes intrépidos”, estrenada a Espanya el 1940:

En una llista de les millors pel·lícules de tema marítim, jo hi inclouria “Rebelión a bordo”, però la de 1935. Per dues raons: Charles Laughton en el paper de capità William Bligh està impagable; al menys, a mi m’agrada molt més que el Bligh que fa Trevor Howard a la versió de 1962. L’altra raó es diu Clark Gable, en el paper de Fletcher Christian, el mateix personatge que interpreta Marlon Brando en la versió del 62 (Brando sempre m’ha carregat força, ho confesso). N’hi ha una altra versió, “Motín a bordo”, rodada el 1984, amb Anthony Hopkins (Bligh) i Mel Gibson (Christian), però aquesta no l’he vist.

Totes tres versions parteixen d’uns fets reals: el motí que va tenir lloc a bord del vaixell de l’armada anglesa “Bounty”, el 1789. Aquests fets van ser novel·lats per Charles Nordhoff i James N. Hall, que van participar també en l’escriptura del guió de la versió del 1935, que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula. El llibre de Nordhoff i Hall és també una magnífica novel·la d’aventures marítimes, especialment, la part titulada “Homes contra el mar”. Narra una de les grans gestes nàutiques de la història, viscuda pel capità Bligh i 18 mariners lleials, que van ser abandonats al mig de l’oceà en un bot equipat només amb una vela, un sextant i un rellotge. Bligh va portar el bot fins a l’illa de Timor, després de navegar 5.800 milles durant 41 dies, i només va perdre un tripulant. Seria un home cruel i despòtic, però per força havia de ser un excel·lent navegant.

El capità William Bligh interpretat pel gran Charles Laughton

En la meva llista particular de pel·lícules de tema marítim també hi tinc un film modern: “Master and Commander. Al otro lado del mundo”. He de dir que em feia molta por aquesta pel·lícula, perquè soc un fan incondicional de Patrick O’Brian i de la sèrie Aubrey-Maturin, que donaria per un bloc sencer. Doncs bé, trobo que la pel·lícula només és un petit tast de les obres d’O’Brian, un menú degustació. Està bé, té molt bon gust, passes una bona estona, però... li falta alguna cosa per acabar de ser una peli rodona. Per mi el problema és el personatge de Stephen Maturin, que en les novel·les té molts més matisos que en el film. La seva faceta d’espia al servei d’Anglaterra, que aporta totes les trames d’intriga a les novel·les, no està desenvolupada a la pel·lícula. A més, el Maturin de les novel·les és un personatge més aviat lleig i gras; molt intel·ligent, això sí, però desastrat i maldestre, i un negat en qüestions de mar. A mi no lliga gens el Maturin de les novel·les amb el personatge que compon l’actor Paul Bettany. En canvi, crec que Russell Crowe és perfecte pel paper del capità Jack Aubrey. I pel que fa a les qüestions nàutiques, crec que les batalles navals són el millor de la pel·lícula. El so de les bales de canó i les estelles volant pels aires donen una idea de l’infern que havia de ser una d’aquelles batalles navals.

Recordem unes quantes imatges de "Master and Commander":

En els comentaris, heu citat també “El mundo en sus manos” (1952), que està considerada una de les millors pel·lícules d’aventures de la historia del cinema. Diria que l’he vist, perquè és la típica pel·lícula que passaven al cinema del col·legi dels “hermanos” de La Salle, i els dissabte per televisió a “Sesión de tarde”, però no la recordo.

Quines són les teves pel·lícules preferides de tema marítim? Què és el que més t’agrada de cadascuna? S’accepten comentaris.

Alan Villiers i la pesca del bacallà

Fa pocs dies va caure a les meves mans un llibre fantàstic: “La campaña de la goleta Argus”. És la crònica d’un viatge als grans bancs de Terranova i Grenlàndia per anar-hi a pescar el bacallà. L’autor és el periodista, escriptor i capità de marina Alan Villiers. L’any 1950 es va embarcar a bord de la goleta “Argus”, un dels vaixells més emblemàtics de la famosa “Flota blanca” portuguesa, per fer una mena de reportatge d’aquesta activitat. El llibre està magníficament editat per Ediciones Trea i conté un munt de fotografies en blanc i negre que mostren l’activitat d’aquells pescadors heroics.

Alan Villiers a bord de l'Argus

Calia estar fet d’una pasta especial per dedicar-se a la pesca del bacallà a línia. El vaixell mare deixava els pescadors al mig de l’oceà, a bord d’uns petits bots descoberts anomenats “doris”, equipats amb una vela i un parell de rems. El pescador, tot sol, s’allunyava unes quantes milles del vaixell, per aquell mar gelat i boirós, i es passava el dia pescant bacallans a mà, amb una mena de palangres, que podien arribar a tenir 600 hams. Però la feina no acabava aquí, perquè quan tornava al vaixell –cosa no gens fàcil amb boira i mala mar-, encara havia de netejar i salar centenars de quilos de peix. I l’endemà, a les 4 del matí, plogués o nevés, tornem-hi. I així durant sis mesos. Segurament aquest tipus de pesca és un dels més durs que s’han practicat mai. Alan Villiers ho explica amb detall en el seu llibre, escrit amb un estil fluid i amè, i amb un to més periodístic que literari. El fet que ell fos també un mariner professional hi aporta la precisió i el rigor que de vegades no tenen els escriptors profans quan parlen del mar.

A més de la goleta “Argus”, la protagonista del llibre, també hi apareixen el “Creoula” i el “Santa Maria Manuela”, vaixells que encara es conserven. L’”Argus”, rebatejat amb el nom de “Polynesia”, navega pel Carib fent viatges turístics. El “Creoula” és un buc escola de la marina portuguesa. I el “Santa Maria Manuela” pertany a una fundació, formada per disset entitats públiques i privades, que s’ocupa de restaurar-lo. Per internet els podreu seguir l’estela. I si voleu aprofundir en la història d’aquests vaixells i la pesca del bacallà, visiteu el magnífic bloc “Nós e o mar”.

L’associació portuguesa “Barcos do Norte” va fer un treball de camp sobre aquest tema: “La pesca del bacallà, recull oral d’històries de vida d’antics pescadors”. L’amic Joao Baptista, membre d’aquesta entitat, va publicar una entrevista a un d’aquests pescadors al número 2 de la revista “Ardentía”, que edita la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial.

Fa uns quants anys vaig llegir el llibre de Mark Kurlansky “El bacalo. Biografía del pez que cambió el mundo”. És un estudi interessantíssim sobre la història de la pesca del bacallà fins als nostres dies. Kurlansky explica que els bascos van ser dels primers a pescar bacallà en els bancs de Terranova, a l’Edat Mitja, però ho van mantenir en secret. Haurien pogut reclamar la sobirania sobre Terranova i les terres de la desembocadura del riu San Lorenzo, com van fer més tard anglesos i francesos. Però van preferir no revelar el secret de les fonts del bacallà.

Al llibre de Villiers –a qui en el mateix pròleg s’acusa de ser condescendent amb el règim del dictador portuguès Salazar i de fer propaganda del seu programa pesquer- els pescadors espanyols no surten gaire ben parats. Sovint diu que malmeten les zones de pesca amb els seus arts d’arrossegament en parelles. Per contrastar aquesta opinió, i tenir el punt de vista dels pecadors de bacallà espanyols, és imprescindible la lectura del llibre “Hombres de Terranova. La pesca del bacalao, 1926 -2004”, un treball de Rosa García Orellán i Joseba Beobide Arburua, exhaustiu i molt documentat, editat per l’Autoritat Portuària de Pasajes. La diferència és que, mentre els portuguesos, el 1950, encara pescaven a vela i a mà, els espanyols ho feien amb vaixells de motor i amb xarxa. D’acord, la pesca a vela té una aurèola d’heroïcitat i romanticisme que no té la pesca a motor. Però el 1950 era ja obsoleta i tenia els dies comptats. En qualsevol cas, les penes i treballs que havien de suportar els pescadors de bacallà en aquells anys anaven repartides per igual.

Tots tres llibres, més la informació que proporcionen “Ardentía” i els webs, donen una visió panoràmica i molt completa d’un dels capítols més sucosos de la llarga, dura i apassionant relació de l’home amb el mar.

Però no vull acabar aquesta entrada sense fer referència a aquest personatge tant interessant i atractiu que va ser Alan Villiers (Melbourne, 1903 – Oxford, 1982). Diu la seva biografia que va ser periodista, escriptor y capità de la marina. Com a mariner, era un apassionat de la navegació a vela i va arribar a tenir dos grans velers. El 1931 va comprar, juntament amb un altre soci, el bricbarca de quatre pals “Parma”; i el 1934, el vaixell danès “Georg Stage”, que va rebatejar amb el nom de “Joseph Conrad” i el va convertir en un buc escola per a joves. Avui es pot visitar al Mistic Seaport Museum. Com a periodista i escriptor, Villiers va publicar una quarantena de llibres, aconseguint l’èxit internacional. També va rodar diversos documentals: un sobre la campanya de la goleta “Argus”, editat en DVD pel Museu Marítimo de Ílhavo; i un altre sobre el pas del Cap d’Hornos a bord del “Grace Harwar”, l’últim gran veler que va fer la ruta comercial entre Austràlia i Anglaterra. Aquí en teniu dos fragments:

Campanya pro Astilleros Nereo

La Plataforma ciudadana para la protección de la carpinteria de ribera de Astilleros Nereo, creada a Màlaga l’any 2003, continua lluitant per evitar l’enderrocament d’aquesta drassana històrica. Les drassanes Nereo, situades al barri de pescadors de Pedregalejo, estan afectades pel pla urbanístic promogut per l’Ajuntament de Màlaga i la Demarcació de Costes del Ministeri de Medi Ambient. Al costat de les drassanes hi ha els Baños del Carmen, una zona d’esbarjo amb jardins i instal·lacions esportives molt popular a la ciutat, que també està afectada.

La construcció i reparació d’embarcacions al mateix indret que ocupen les drassanes Nereo està documentada des de fa centenars d’anys. La Junta d’Andalusia ha declarat aquestes activitats d’interès etnològic. Actualment, Astilleros Nereo es dedica a la construcció i manteniment de les barques de xàvega de Màlaga i d’altres embarcacions tradicionals construïdes de manera artesanal. També han muntat una escola taller de mestres d’aixa i és la seu del “Club Deportivo La Barcaza”, on s’hi practica la vela llatina, el rem i la pesca tradicional.

La situació que viu el barri mariner de Pedregalejo és comuna a molts altres indrets del litoral espanyol en què, en nom de la modernitat, es practica un urbanisme especulatiu i una arquitectura de postal, que sovint comporta la destrucció de cases de pescadors, tinglados, perols i altres bens immobles del nostre patrimoni marítim. Només cal visitar algunes ciutats costaneres europees per adonar-se que la conservació de les antigues infrastructures portuàries i marineres és perfectament compatible amb la modernitat i el progrés. Cal denunciar aquells casos en què el patrimoni marítim es veu amenaçat per dubtoses actuacions que només afavoreixen els interessos d’uns quants.

La Federación Andaluza por la Cultura y el Patrimonio Marítimo y Fluvial ha posat en marxa una web demanant adhesions per a la protecció de les drassanes Nereo i de la zona de Pedregalejo, i per sol·licitar a la Junta d’Andalusia que les inscrigui en el Catàleg General del Patrimoni Històric Andalús.

Pedregalejo i les drassanes Nereo van ser la seu del “I Encuentro Marengo de Andalucía”, que es va celebrar el setembre de 2006, al qual hi van acudir embarcacions d’Andalusia, Galícia i Portugal. El setembre de 2008 es farà la segona edició.

Llista 0 per a les embarcacions patrimonials

La Direcció General de la Marina Mercant estudia crear una llista 0 específica per a les embarcacions amb valor històric i patrimonial. Així ho va manifestar el senyor Eliseo-Carlos Miranda, sots-director general adjunt de Calidad y Normalización de Buques y Equipos de la DGMM, durant una taula rodona que va tenir lloc en l’espai Marina Tradicional del Saló Nàutic de Barcelona. L’anunci coincideix amb la voluntat expressada, justament fa un any en la primera edició de l’espai Marina Tradicional, pel director general de la Marina Mercant, Felipe Martínez, de crear una llista específica per a matricular les embarcacions patrimonials i una normativa per a regular-les.

Ja fa temps que les associacions que es dediquen a la recuperació del patrimoni marítim flotant demanen la creació d’una llista específica per a matricular les embarcacions amb valor patrimonial. Moltes d’aquestes embarcacions procedeixen de la llista 3a. És a dir, són barques de pesca que, en causar baixa de la flota pesquera operativa, la llei obliga a desballestar. D’aquesta manera s’han destruït moltes embarcacions que, per la seva antiguitat i característiques, tenien un valor històric i patrimonial. Però l’article 13 del Reial Decret 3448/2000 de 22 de desembre contempla la possibilitat de salvar-les de la destrucció a través de su asignación definitiva a la conservación del patrimonio histórico. I l’article 6 del Reial Decret 1048/2003, d’1 d’agost sobre ordenació del sector pesquer i ajudes estructurals diu: podrá aceptarse que la materialización de la baja aportada para la construcción de un buque pesquero se realice por cambio de lista, exceptuando la lista cuarta y la lista séptima, siempre que se transfiera su propiedad a una entidad sin ánimo de lucro.

Però, en la práctica, quan una d’aquestes embarcacions es donava de baixa de la llista 3a., l’única possibilitat de matricular-la era la llista 8na; és a dir, la dels vaixells de l’Administració i organismes oficials. Per tant, l’associació que es feia càrrec de l’embarcació es veia obligada a recórrer a l’Ajuntament de la seva localitat, que es convertia en el propietari de la barca i en cedia l’ús a l’entitat. Així es va fer amb el “Sant Ramon”, el quillat que gestiona l’Associació Bricbarca de Vilassar de Mar, i amb la “Fúria”, una barca de pesca recuperada per l’Associació Bellamar de Premià de Mar i que pertany a l’Ajuntament d’aquesta vila. Calia, doncs, comptar amb el suport –prèvia signatura d’un conveni o no- amb un ens de l’Administració per a poder tirar endavant un projecte d’aquest tipus.

El "Sant Ramon" i la "Fúria", dues embarcacions d'associacions matriculades en llista 8na.

I què passa amb la llista 6na? Per què la DGMM no permet que les associacions culturals no lucratives puguin matricular en la llista 6na les embarcacions procedents de la llista 3a? Doncs perquè la llista 6a està destinada a les embarcacions esportives i d’esbarjo que s’explotin amb finalitats lucratives i això sembla que entra en contradicció amb la finalitat no lucrativa d’aquestes associacions.

La Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim va plantejar aquesta qüestió al director general de la Marina Mercant durant el Saló Nàutic del 2006. I un més després se li va tornar a demanar per carta. El problema –deia la carta- con el que se encuentran actualmente muchas asociaciones que se dedican a la recuperación y restauración de este tipo de embarcaciones es que no se les permite matricularlas en la lista sexta, por considerarse que las embarcaciones de dicha lista son objeto de explotación comercial. Sin embargo, debe tenerse en cuenta que los ingresos generados por el uso de esas embarcaciones –siempre en actividades de tipo cultural y divulgativo- se destina a su mantenimiento. Por otra parte, la Ley de Asociaciones permite facturar y cobrar actividades culturales, siempre y cuando dichos ingresos reviertan íntegramente en el proyecto.

Así pues, queremos transmitirle, de parte de esta Federación y de otras entidades de toda la geografía costera española, dedicadas a la recuperación y conservación del patrimonio marítimo y fluvial, la petición de que, mientras no entre en vigor una lista propia para la matriculación de embarcaciones históricas y tradicionales y un reglamento específico para su manejo, se permita su matriculación en la lista sexta. Ello permitiría, además de cumplir con la normativa vigente, expresada en los reales decretos antes mencionados, dar una salida a este tipo de proyectos y desencallar una serie de trámites que en estos momentos están en marcha en diversas capitanías marítimas y en los que está en juego la supervivencia de unas cuantas embarcaciones que corren el peligro de ser destruidas.

Aquesta va ser la resposta del senyor Felipe Martínez, director general de la Marina Mercant:

Segons aquest document, la DGMM no veu inconvenient en la matriculació d’una embarcació en la llista 6na per part d’una associació cultural no lucrativa, ja que això no entra en contradicció amb la Llei d’Associacions.

Ara bé, si finalment es crea una llista 0, substituirà o deixarà de banda la via de la llista 6na que semblava obrir-se per a les embarcacions procedents de la llista 3a? Això mateix li vam preguntar al senyor Eliseo-Carlos Miranda en la tala rodona de l’espai Marina Tradicional. La resposta del representant de la DGMM va ser força desconcertant: Marina Mercant no veu cap inconvenient pel qual aquestes embarcacions no es puguin matricular en la llista 6na i 7na. En què quedem? Llista 0, 6na o 7na? Què tindrà d’específic la llista 0? Quines embarcacions s’hi podran matricular? Les que hagin estat declarades bens d’interès cultural? No ho sabem. Només sabem una cosa que el senyor Miranda, sots-director general adjunt de Calidad y Normalización de Buques y Equipos de la DGMM, va deixar ben clara: en cap caps no es relaxarà la normativa en matèria de seguretat. Això planteja un altre problema: fer compatible els equipaments de seguretat i salvament que tota embarcació ha de portar per poder navegar amb les característiques d’una embarcació amb valor històric i patrimonial. Podria una embarcació declarada bé d’interès cultural perdre aquest segell per culpa dels dispositius de seguretat que la llei obliga a instal•lar-hi per a poder navegar? Aquesta qüestió l’abordarem en un altre post.

Cal un espai Marina Tradicional més actiu

Els participants en l'espai Marina Tradicional fan balanç (Fotos: Quico Despuig)

Cal dinamitzar l’espai Marina Tradicional i donar-li vida durant tots els dies del Saló Nàutic. No pot ser que els estands es dediquin només a mostrar cartells. És imprescindible fer activitats que atreguin i retinguin els visitants. I també és necessària una implicació més gran per part de les associacions locals. Aquestes són algunes de les conclusions a què van arribar els expositors de l’espai Marina Tradicional en una reunió informal per fer balanç, que va tenir lloc a Taverna l’últim dia del certamen nàutic.

Entre els aspectes positius d’aquesta segona edició de l’espai Marina Tradicional els expositors van destacar les grans dimensions del recinte, que van sorprendre els mateixos participants. Aquestes dimensions obliguen a omplir l’espai de contingut, amb més embarcacions, demostracions, tallers i altres activitats, com ara actuacions musicals, mostres gastronòmiques, etc. Tothom va coincidir que en les properes edicions cal crear un espai més viu i participatiu. També es va destacar com un aspecte positiu que l’espai Marina Tradicional permet que associacions, empreses i persones de tota la península que treballen en el camp de les embarcacions tradicionals i del patrimoni marítim es posin en contacte i intercanviïn experiències.

Pel que fa als aspectes negatius, es va dir que la ubicació de l’espai Marina Tradicional no estava prou ben senyalitzada a la resta de pavellons. Josep-Anton Trepat, coordinador de l’espai per part del Saló Nàutic, va admetre aquesta mancança i la necessitat de corregir-la en properes edicions. En aquest sentit, va avançar la voluntat de la direcció del certamen de mantenir l’espai Marina Tradicional, tot i que encara no se sabia amb quines condicions.

Podem dir, doncs, que el Saló Nàutic continuarà apostant per l’espai Marina Tradicional. Tot i això, sembla necessari assegurar l’èxit d’aquest espai per què aquest compromís de continuïtat es mantingui. I per aconseguir aquest èxit és imprescindible passar d’un espai estàtic i expositiu a un espai dinàmic i participatiu. Exhibicions con la de fabricació de cordes, a càrrec del Museu de Badalona i de l’Escola del Mar d'aquesta ciutat, i la construcció d’una petita embarcació en kit, a càrrec de Drassanes Despuig, estarien en aquesta línia. Cal fer-ne més. Cal que les associacions i entitats catalanes dinamitzin els seus estants organitzant activitats que acostin el públic a l’espai Marina Tradicional. Ja sabem que és difícil trobar persones en el si de les associacions que es puguin dedicar a aquestes tasques durant els dies feiners. Però caldria fer un esforç durant els caps de setmana que és quan més públic visita el Saló Nàutic. Cal mentalitzar-se que és una de les poques oportunitats que tenim les associacions per donar a conèixer la feina que fem i acostar-la a la ciutadania.

Sobre aquest punt, en Joao Batista, de l’associació “Barcos do Norte”, de Viana do Castelo, va expressar la seva perplexitat per l’escassa presència de les associacions locals, en comparació amb l’esforç que van haver de fer algunes entitats procedents dels punts més allunyats de la península. Es referia a les associacions de França, Portugal, Galícia, Andalusia, Balears, i el País Basc, algunes de les quals van anar a Barcelona amb diverses embarcacions. Certament, crec que hi ha hagut una certa passivitat, pels motius que sigui, per part de les associacions catalanes, representades per la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial. Penso que seria bo fer autocrítica i discutir-ho per mirar de tenir un paper més actiu en la propera edició.

En aquest sentit, és molt simptomàtica l’absència del Consorci El Far i la de l’associació “Barcelona, fes-te a la mar”. Tot el que hi havia del Far –que acaba d’inaugurar una escola de navegació tradicional- era un grapat de postals i fulletons sobre el taulell de l’estand de la FCCPMF. I “Barcelona, fes-te a la mar”, després de demanar un estand propi, al marge de la Federació de la qual n’és membre, no es va presentar. La imatge de les autoritats desfilant per davant de l’estand buit de “Barcelona, fes-te a la mar” el dia de la inauguració era tot un poema. Els esforços d’en Vicente García-Delgado, que va transportar personalment una embarcació d’aquesta entitat fins al Saló i va penjar quatre pòsters a l’estand perquè no es veiés tan abandonat, són molt lloables. Però l’absència d’aquesta associació que representa Barcelona en un esdeveniment que es fa a Barcelona, resulta com a mínim inexplicable. I si algú en té l’explicació, el convido a exposar-la en els comentaris.

Finalment, en un comunicat enviat fa pocs dies, en Josep-Anton Trepat anuncia ja les dates de la propera edició del Saló Nàutic de Barcelona: del 8 al 16 de novembre de 2008. Reitera que la direcció del Saló valora positivament aquest any 2007 i creu en la continuïtat. Afegeix, però, que les condicions econòmiques poden canviar. També apunta la possibilitat que hi hagi un espai al port de Barcelona per a les embarcacions tradicionals: una cosa que va quedar sobre la taula en les primeres reunions amb la direcció del Saló Nàutic va ser la de disposar d'un espai flotant per a les embarcacions tradicionals, durant els dies del Saló. Aquest any 2007, amb la sortida de la Barcelona World Race, era del tot impossible, però no es va descartar d'entrada per a futures edicions. Tal vegada sigui possible que el pròxim any les embarcacions més grans puguin estar juntes en un espai al port de Barcelona.

En definitiva, jo diria que el balanç és positiu; que l’evolució del sector de les embarcacions tradicionals “progressa adequadament”, tot i que hi ha algun aspecte del moviment associatiu que “necessita millorar”. Penso que, de cara al proper any, caldrà fer un esforç important entre tots si volem millorar la nota.

La marina tradicional al Saló Nàutic

Primera edició de l'espai "Marina Tradicional"

Una trentena llarga d’expositors es reuniran aquest any en l’espai “Marina Tradicional”, dins del 46è Saló Nàutic Internacional de Barcelona, que es fa del 3 a l’11 de novembre. Entre els expositors hi ha associacions, museus, drassanes i empreses de vaixells, procedents de Galícia, Euskadi, Andalusia, Múrcia, València, Catalunya i les Balears, i també de França i Portugal. Hi ha, però, alguna absència destacada i sorprenent, com la del Consorci El Far, el Centre de Treballs del Mar de la ciutat comtal.

Aquest és el segon any consecutiu que el Saló Nàutic munta un espai específic per a les embarcacions tradicionals i totes aquelles entitats i professionals que es dediquen a la recuperació i conservació del patrimoni marítim. L’èxit de la passada edició ha fet que enguany l’espai “Marina Tradicional” tingui un pavelló propi, ubicat al palau número 2. Enmig d’aquest espai s’hi podrà veure una mostra de barques de vela llatina procedents de Catalunya, València i les Illes, i també diverses tipologies d’embarcacions del Cantàbric i de l’Atlàntic.

Diversos mestres d’aixa exposaran les seves últimes construccions, que solen ser barques d’una gran bellesa. Drassanes Despuig, de Cadaqués, construirà una petita embarcació durant aquests dies; i els mestres d’aixa d’Astilleros Nereo, de Màlaga, també faran diversos treballs in situ. També es farà una mostra de fabricació artesanal de cordes, a càrrec de l’Escola del Mar de Badalona, el Museu de Badalona i l’Association pour la Sauvegarde du Patrimoine Maritime de Villefranche-sur-Mer.

Absència del Consorci El Far

Donat aquest entorn i aquests continguts, resulta incomprensible l’absència del Consorci El Far, un centre que es dedica, precisament, a formar professionals dins d’aquest sector més especialitzat de la construcció i reparació d’embarcacions de fusta, i que compta amb drassana pròpia. A més, aquesta tardor acaba d’inaugurar l’Escola de Navegació Tradicional, que es dedica a fer activitats de formació i capacitació professional en les competències marineres i en els treballs associats a la navegació tradicional. Sembla que estan molt ocupats en l’organització de la regata Barcelona World Race; tan ocupats que no han pogut trobar una sola persona –ni tan sols una hostessa- que aquests dies s’estigui en un estand del Saló repartint fulletons. Deu ser que organitzar regates oceàniques proporciona més ressò mediàtic i prestigi personal que donar suport a un esdeveniment petit, però que va a més, i que es fa a la teva pròpia ciutat. I si algú té una altra teoria al respecte, li agrairia que l’exposés als comentaris.

Naturalment en un lloc de trobada de gent de mar no hi pot faltar “La Taverna”. Així és diu el punt de reunió de tots els participants en aquest certamen. Un espai on fer-hi xerrades, taules rodones, escoltar música i prendre una copa. Cal destacar la sessió tècnica que s’hi farà el dijous dia 8, a les cinc de la tarda, i que porta per títol “Patrimoni marítim i embarcacions tradicionals”. Està organitzada per l'espai "Marina Tradicional i comptarà amb la participació de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat, la Direcció General de la Marina Mercant i el Museu Marítim de Barcelona.

Vegeu el programa d’activitats de l’espai “Marina Tradicional”