Els vaixells volen moixaines

He trobat per internet uns quants vídeos de vaixells i els tenia guardats en un bagul esperant l’ocasió per adjuntar-los a alguna entrada. Però, finalment, m’he decidit a penjar-ne uns quants tots junts. Són de velers clàssics, d’aquells que a mi m’agraden. Són criatures d’una gran bellesa, cadascun amb la seva història i la seva idiosincràsia. Menar un d’aquests vaixells ha de donar una satisfacció enorme. He dit “menar” i no “manar” expressament. La diferència és subtil, però important. I estic convençut que la relació que hi ha entre els capitans i patrons d’aquests vaixells i la seva embarcació ha de ser molt especial. Volia publicar els vídeos a pal sec, perquè fossin els vaixells els únics protagonistes d’aquesta entrada. Però al final m’ha semblat oportú embolicar aquestes imatges amb les paraules de Joseph Conrad, capità i escriptor, que va descriure amb molta més precisió i coneixement de causa tot això que us intento explicar.

Los barcos son criaturas que nosotros hemos traído al mundo con el objetivo, por decirlo así, de que nos obliguen a dar la talla. (…) Esas sensibles criaturas no tienen oídos para nuestras lisonjas. Engatusarles para que hagan nuestra voluntad, para que nos cubran de gloria, cuesta algo más que palabras.

Los barcos quieren ser mimados. Hay que mimarlos al gobernarlos. (…) Un barco es una criatura delicada, y debe tenerse muy en cuenta su idiosincrasia si se aspira a que tanto él como uno mismo salgan bien librados de los avatares de su vida.

Sí, un barco quiere que se lo mime con conocimiento de causa. Uno debe tratar con comprensiva consideración los misterios de su naturaleza femenina, y entonces él estará a nuestro lado, fielmente, en nuestra incesante lucha contra fuerzas ante las que no avergüenza salir derrotado. Es una relación seria, aquella en la que un hombre vela celosamente por su barco. Este tiene sus derechos igual que si pudiera respirar y hablar; y de hecho hay barcos que, por el hombre que lo merezca, harán cualquier cosa, como dice el refrán, menos hablar.

Un barco no es un esclavo. No hay que forzarlo en una mar gruesa, no hay que olvidar que uno le debe la mayor parte de sus ideas, de su habilidad, de su amor propio. Si uno recuerda esa obligación naturalmente y sin esfuerzo, como si fuera un sentimiento instintivo de su propia vida interior, el barco navegará, aguantará, correrá por uno mientras pueda, o, como un ave marina cuando va a reposar sobre las enfurecidas aguas, capeará el temporal más fuerte que jamás le haya hecho a uno dudar de si viviría lo bastante para volver a ver salir el sol.

Joseph Conrad
El espejo del mar (Libros Hiperión)
Traducció de Javier Marías

Capitans intrèpids (i 3)

Amb aquesta tercera entrada acabo aquesta sèrie dedicada a les pel·lícules de tema marítim. En les dues anteriors en faltaven unes quantes d’essencials, que he agrupat en diverses temàtiques.

Pel·lícules de pirates:
Les pel·lícules de pirates ocupen un lloc destacat en la filmografia de tema marítim. En algun comentari ha sortit “La isla del tesoro”, basada en la famosa novel·la de Robert L. Stevenson, que és un dels meus llibres preferits. Se n’han fet diverses versions, però em quedo amb la de 1934, que és la que vaig veure de petit i que intueixo que va tenir alguna influència en la meva vocació marinera.

"La isla del tesoro"

Un altre dels grans creadors de novel·les de pirates va ser Rafael Sabatini, magnífic escriptor italià en llengua anglesa. És l’autor de les novel·les que donarien peu a tres obres mestres del gènere: “Capitán Blood”, “El halcón del mar” i “El cisne negro”; les dues primeres protagonitzades pel carismàtic Errol Flynn (armador i patró d’un dels grans iots clàssics que encara es conserven, el “Zaca”), i la tercera per Tyrone Power. Cinema d’aventures a raig fet i amb unes estupendes seqüències de vaixells (tot i que el rigor històric, en aquestes pel·lícules, se’l passen pel folre de... la quilla). I encara que no vingui al cas, no me’n puc estar de recomanar-vos una altra deliciosa novel·la de Sabatini: “Scaramouche”, tot un clàssic del gènere de capa i espasa, que també es va adaptar al cinema (sublim el duel final d’esgrima entre Steward Granger i Mel Ferrer!).

"El halcón del mar"

Més pelis de pirates: “Viento en las velas”, una de les bones del gènere. Raoul Walsh va dirigir “El pirata Barbanegra”, però les seves millors pel·lícules de mar són “El hidalgo de los mares” i “El mundo en sus manos”, totes dues amb Gregory Peck (el capità Acab de “Moby Dick”). Aquesta última es considera un dels millors films d’aventures marines de tots els temps. Però no tots els pirates eren homes. Hi va haver dones pirates molt famoses y amb més valor y empenta que molts dels seus companys, com Anne Bonny i Mary Read. En elles s’inspira, segurament, un altre clàssic del gènere, en aquest cas protagonitzat per una dona: “La mujer pirata”, de Jacques Tourneur. El director francès era un bon creador de personatges femenins, tot i que en aquest cas, com ha suggerit una lectora en els comentaris de l’entrada anterior, la protagonista perd part de la seva força i encant quan esdevé una dona enamorada.

“Capità Escalaborns”, del director català Carles Benpar, no és una pel·lícula de pirates pròpiament dita. Segurament sí que beu en les fonts clàssiques del gènere, ja que respon a l’intent de fer un film d’aventures marítimes, a l’estil dels de l’Errol Flynn, però a la catalana. La pel·lícula és desigual i no acaba de ser prou rodona. Per a la pel·lícula es van construir expressament dues embarcacions, que volen ser una rèplica de les barques de mitjana del segle XVIII. Una d’aquestes barques, l’“Odina”, encara navega per la zona de la Costa Brava.

L'"Odina"

Pel·lícules de naufragis:
Segurament se n’han fet moltes. En cito les que he vist i em venen al cap:
“Náufragos”, d’Alfred Hitichcock, és una de les millors obres del mag del suspens, considerada un estudi magistral de la naturalesa humana. Se’n destaca sempre el pla inicial, amb les restes del naufragi surant al mar, i la seva influència en altres films.

“Náufrago”, amb el Tom Hanks. Aquí és un home sol qui s’enfronta a la natura i a ell mateix, a les seves pors i fantasmes. Però l’home és un ser social i porta fatal la solitud. Per això el nàufrag es busca ben aviat un company amb qui poder parlar, encara que sigui una pilota a qui anomena Wilson. M’agrada la part en què abandona l’illa amb el rai i perd el seu “amic”. Som tan poca cosa en la immensitat del mar!

Crec que val la pena completar el visionat d’aquesta pel·lícula amb la lectura de “Robinson Crusoe”, el nàufrag per excel·lència. Inspirada en un fet real, la novel·la més famosa de Daniel Defoe és una obra densa i complexa, que va més enllà de les peripècies d’un nàufrag en una illa deserta i ha estat objecte de diverses interpretacions: exemple del colonialisme britànic, símbol del puritanisme, una metàfora de la lluita del home contra la natura per convertir-la, a través de la cultura i la tècnica, en un món habitable... La primera adaptació pel cinema la va fer Georges Meliès el 1902, i el “Náufrago” de Hanks deu ser de les últimes.

“Tormenta blanca”, de Ridley Scott. Està basada també en un fet real, el naufragi del buc-escola nord-americà “Albatros”, l’any 1960, a la zona del triangle de les Bermudes. Una violentíssima tempesta va sorprendre el veler, que va bolcar i es va enfonsar en 90 segons. Sis persones van perdre la vida en el naufragi, del qual se’n va fer responsable al capità, que va ser portat a judici. La pel·lícula està ben feta i el naufragi també, però em va deixar bastant fred. Sempre m’he preguntat si és possible que una tempesta pugui sorprendre un vaixell sense donar-li temps a reaccionar ni a aplicar cap mesura per a la navegació amb mal temps. M’agradaria que navegants més experts que jo hi diguessin la seva.

“Titanic”, de James Cameron, una de les pel·lícules més taquilleres i “oscaritzades” de la història del cinema, que explica el naufragi més famós de la història de la navegació. La pel·lícula em va agradar, però el que més m’interessa no és la història d’amor, sinó la part d’investigació submarina i la recreació de l’enfonsament del vaixell; és a dir, poder veure i viure el drama des de la coberta, des del mateix punt de vista dels nàufrags. El “Titanic” –el buc més modern i avançat de la seva època- es va construir en un temps en què l’home es creia capaç de dominar la natura amb les màquines. Però un simple bloc de gel a la deriva va posar les coses al seu lloc. Hi ha un abans i un després del “Titanic” en la història de la navegació, sobretot pel que fa a mesures de seguretat.

Pel·lícules de motins:
Ja he citat “Rebelión a bordo” i totes les versions sobre l’històric motí de la “Bounty”. Hi ha un altre motí més modern: “El motín del Caine”, amb un excel·lent Humphrey Bogart, en el paper del capità desequilibrat, incapaç de manar amb les dosis de serenitat, seguretat i equilibri que exigeix el govern d’un vaixell. No m’hi he trobat mai, però deu ser terrible veure’t en mans d’un patró insegur i desbordat per les circumstàncies. Bogart està molt bé en aquest film, però s’ha de reconèixer que, amb un timó a les mans, està molt més simpàtic a “La reina de Africa” i a “Tener y no tener”.

Pel·lícules de submarins:
No crec que pogués treballar mai en un submarí. I no és perquè tingui claustrofòbia, sinó perquè no concebo navegar sense veure el mar, sense sentir el vent a la cara. De fet, vaig abandonar la meva intenció de fer la carrera de nàutica quan, el dia que vaig fer l’examen mèdic per entrar a l’Escola de Nàutica de Barcelona –aleshores encara no era facultat universitària-, em van dir que, a causa de la meva miopia, només podia aspirar a oficial de màquines. Tenia 17 anys i, segurament, una visió massa romàntica de la professió de mariner. Però tenia claríssim que mai no em faria mariner per navegar sota la coberta. Tot i això, trobo que els submarins són un enginys fascinants. Suposo que aquesta fascinació em deu venir de petit, de la fantàstica sèrie de televisió dels anys 60 “Viaje al fondo del mar”, amb el submarí “Seaview”; i també, naturalment, de l’estupenda novel·la d’aventures de Juli Verne i la seva corresponent pel·lícula “20.000 leguas de viaje submarino” , del mateix director, Richard Fleischer, i protagonista, Kirk Douglas, de “Los vikingos”, una altra peli d’aventures memorable.

"20.000 leguas...", el gran clàssic de les aventures submarines

Parlant de Juli Verne, gràcies a un comentari en el bloc “Una mirada a la ría de Vigo”, he sabut que l’escriptor francès tenia un amic gallec: Antonio Sanjurjo Badía, calderer de professió, que va inventar una boia llançatorpedes pensada per defensar les costes gallegues d’un hipotètic atac nord-americà, durant la guerra de Cuba. Sanjurjo i Verne es van conèixer l’any 1878, quan el “Sant Michel”, el vaixell de l’escriptor francès, va entrar al port de Vigo amb una avaria a les calderes i el taller de Sanjurjo es va encarregar de la reparació. Una història interessantíssima que una descendent d’aquest industrial inventor explica en el seu bloc “Las acerolas”.

El cinema català també té la seva peli de submarins: “Monturiol, el senyor del mar”, de Francesc Bellmunt. És un “biopic” sobre la vida de Narcís Monturiol, l’inventor del “Ictíneo”, el primer submarí del món. Coetani de Verne i de Sanjurjo, Monturiol va ser un dels grans pioners de la navegació submarina, juntament amb Isaac Peral. La pel·lícula em va interessar, més pel seu valor documental que cinematogràfic. La rèplica a escala natural de l’”Ictíneo II”, construïda expressament per a la pel·lícula es pot veure al Port Vell de Barcelona, davant dels cinemes Imax.

De pel·lícules de submarins, també se n’han fet moltes. N’hi ha dues molt bones ambientades a la segona guerra mundial. Una és “Duelo en el Atlántico”: un destructor nordamericà i un submarí alemany jugant al gat i a la rata enmig de l’oceà. L’altra és “El submarino”, de l’alemany Wolfgang Petersen, el mateix director de “La tormenta perfecta”, però quan encara no l’havia temptat l’or de Hollywood. És la meva peli de submarins preferida, perquè crec que és la que reflecteix amb més fidelitat la vida a bord d’aquesta mena de bucs. Les altres són més modernes i estan ambientades en l’època de la guerra freda: “La caza del Octubre Rojo”, “Marea roja” i “K-19. The widowmaker”.

Pel·lícules d’animació:
En l’entrada anterior citava la magnífica versió en dibuixos animats de “El vell i el mar”, d’Alexander Petrov. I en els comentaris, els amics de “La Caja Negra” em van recordar una altra pel·lícula d’animació de tema marítim sensacional: “De profundis”, obra del dibuixant gallec Migelanxo Prado. He aprofitat l’avinentesa per regalar-me el doble DVD “Edició especial col·leccionistes” i m’he submergit una vegada més en les acollidores aigües de color turquesa d’aquest “poema visual i musical”, com l’ha definit el seu autor. “Qui no sigui capaç d’estar 15 minuts davant del mar, que no vagi a veure aquesta pel·lícula”, va dir Prado per advertir els caçadors d’emocions ràpides. Evidentment, no és el meu cas i, suposo, el de la majoria dels que us acosteu per aquestes pàgines. Us penjo el trailer de “De profundis”. Que vagi de gust.

Astilleros Nereo: la lluita continua

La construcció i manteniment de les barques de jàbega malagenyes

és una de les activitats dels Astilleros Nereo

La lluita que la Plataforma para la Defensa de la Carpintería de Ribera de Astilleros Nereo como Patrimonio Histórico Andaluz manté amb l’Administració des de l’any 2003 ha entrat en una nova fase. Segons ens informa Francisco Sánchez Guitard en un comentari en aquest mateix bloc, fa poc s’ha obert el tràmit d’informació pública previ a la licitació de les obres del pla de remodelació urbanística de la zona, promogut per l’Ajuntament de Màlaga i la Demarcació de Costes del Ministeri de Medi ambient. L’execució de les obres comportaria l’enderrocament i desaparició d’aquesta drassana històrica.

Els Astilleros Nereo estan situats al barri de pescadors de Pedregalejo de la capital malaguenya i són la seu d’una escola-taller de mestres d’aixa i d’un petit museu dedicat a la construcció naval, que mantenen viva aquesta indústria tradicional desenvolupada a la zona des de fa centenars d’anys. Aquesta activitat ha estat inscrita al Catàleg General del Patrimoni Històric Andalús com a “Activitat d’interès etnològic”. Tot i això, la supervivència d’aquestes instal·lacions no està garantida; al contrari, les excavadores són cada cop més a prop.

És per això que des de la Plataforma fan una crida d’ajuda urgent, mitjançant la presentació d’al·legacions en contra d’aquest pla urbanístic que atempta contra el patrimoni històric. El cas ja és en mans dels tribunals de justícia d’Andalusia. Però cal assegurar el tret presentant quantes més al·legacions millor en el termini de 20 que marca la llei i que ja deuen ser uns quants menys.

L’adreça on s’han d’enviar els escrits a la Demarcació de Costes de Màlaga és la següent:

Dirección General De Puertos Y Costas Delegación Provincial.
Paseo de la Farola 12, 29016 - Málaga.
Tel.:952 211 537

Trobareu més informació sobre la situació d’Astilleros Nereo aquí:

- Campanya pro Astilleros Nereo
- Foro de “La taberna del puerto”
- Observatorio del Patrimonio Histórico Español
- Adhesió del professor José Castillo Ruíz

I si encara no ho heu fet, podeu deixar la vostra firma en la web A flote.

El patrimoni marítim està greument amenaçat per la depredació urbanística a totes les costes peninsulars. Ara tenim una oportunitat d’intentar posar-hi fre. Depèn de nosaltres.

El delta de l'Ebre pot desaparèixer

El delta de l’Ebre és un dels meus paisatges marins preferits. Vaig començar a anar-hi a principis dels anys 80, buscant el mestral potent y constant que hi bufa sovint. En aquella època jo era un windsurfista fanàtic que vivia pendent de la informació del temps i anava amunt i avall amb el cotxe buscant el vent allà on bufés. I al delta el vent no fallava mai.

Navegant y gaudint de la soledat d’aquells sorrals pràcticament verges, la bellesa del delta em va seduir i em declaro un enamorat d’aquest paisatge. El delta canvia de pell i de color segons l’estació de l’any: a l’hivern té el color i la textura de la terra; a la primavera, amb els camps inundats, llueix com un paper de plata arrugat; i a l’estiu el cobreix la cabellera verda de l’arròs. I qual hi bufa el mestral, colors i textures s’intensifiquen com en una foto pujada de contrast.

El delta del Ebre és un ecosistema amb una gran riquesa biològica, que es manté en un delicat equilibri. Malgrat la pressió que l’activitat humana exerceix sobre el territori, aquest equilibri s’ha mantingut estable durant centenars d’anys. Però aquesta situació pot canviar a causa del canvi climàtic.

Segons un estudi de l’Institut Espanyol d’Oceanografia, des de mitjans dels anys noranta el nivell del Mediterrani ha pujat 16 centímetres. Si aquesta tendència continua, es calcula que en els propers cinquanta anys el nivell del mar podria pujar entre 12 i 50 centímetres. Dit d’una altra manera: la meitat del delta de l’Ebre podria haver desaparegut l’any 2050.

La Setmana Santa del 1992 vaig anar a fer windsurf al delta. El mestral també va acudir a la cita. Vaig tirar un rodet de diapositives –llavors encara no hi havia cameres digitals- entre les quals he triat aquestes que ara veieu. Me les miro i no em puc imaginar que tot això s’ho pugui arribar a empassar el mar algun dia. Crec que ha arribat l’hora que tots prenguem consciència del problema del canvi climàtic i intentem trobar-hi solucions, perquè com veieu –i això només és un cas- hi tenim molt a perdre.

Des del punt de vista etnològic, el riu Ebre i el seu delta constitueixen un món d’una enorme riquesa cultural. Centrant-nos en la cultura marítima i fluvial, que és l’objecte d’aquest bloc, a la part alta del riu i dels seus afluents hi trobem tot el món dels raiers i del transport de la fusta des de la muntanya fins al mar. Des de Mequinensa i per tot el curs inferior del riu s’estén el món dels llaguters i del transport de mercaderies a bord dels llaguts, que feien el camí de sirga. Llaguts i muletes són les barques pròpies de l’Ebre, algunes de les quals s’han conservat fins avui i encara naveguen. A més d’aquestes embarcacions específiques, al delta s’hi practiquem també sistemes de pesca ancestrals adaptats a l’entramat de canals i llacunes. Per tot plegat el delta de l’Ebre constitueix un territori molt ric en tota una sèrie de sabers, usos i costums, íntimament lligats a aquella terra. I sense la terra que li serveix de base, aquesta cultura també està condemnada a desaparèixer.

Una manera d’acostar-se a les terres de l’Ebre i a la seva gent és a través de la literatura. Per mi hi ha dos escriptors imprescindibles que han fet d’aquest riu l’escenari principal de la seva obra: Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902), autor de “Terres de l’Ebre”, i Jesús Moncada (Mequinensa, 1941), autor de “Camí de sirga”. A través d’aquestes dues magnífiques novel·les reviureu un món ja desaparegut; un món que, en el seu espai natural, sembla abocat a quedar submergit sota les aigües del mar.

Nova York mariner

Nova York va ser i encara ho és un dels ports més importants dels Estats Units. Durant els segles XIX i XX va ser la porta d’entrada de milers d’immigrants europeus que arribaven a Amèrica per començar una nova vida. També va ser un port comercial molt actiu durant l’època daurada de la vela. A la zona del Lower Manhattan, a la vora de l’Est River, s’hi conserven els últims edificis on hi havia les oficines dels armadors i comerciants. També hi ha el dipòsit de mercaderies d’A.A. Low, un comerciant especialitzat en el comerç amb la Xina i armadors de clipers. En aquest edifici hi ha la seu del South Street Seaport Museum, dedicat a la conservació d’aquest passat mariner del port de Nova York. També pertanyen al museu diverses embarcacions, entre elles dos grans velers, el “Wavertree”, construït a Anglaterra l’any 1885, i el “Peking”, un fantàstic bricbarca de quatre pals, construït a Alemanya l’any 1911 per a la famosa “P-Line”, i bessó del famós “Passat”.

Vaig tenir ocasió de visitar el South Street Seaport el passat Nadal, però sembla que a l’hivern el museu funciona a mig gas i els vaixells no es podien visitar. Per tant, només els vaig poder fotografiar des de fora. És sorprenent el contrast entre aquests velers centenaris i els gratacels futuristes que els envolten. De nit, sembla que naveguin sota la cúpula d’un cel estelat. Des de les terrasses del Pier 17 hi ha unes magnífiques vistes del pont de Brooklyn.

Trobareu el reportatge fotogràfic de Nova York complet aquí.

Buscant informació del "Peking", he trobat aquests dos magnífics blocs nord-americans de tema marítim, amb abundant material gràfic sobre aquest vaixell:

Sea Fever Blog

Tugster: a waterblog

Justícia per a la mar

El dimecres 16 de gener de 2008 serà un dia històric per a totes aquelles persones i organitzacions que lluiten des de fa temps per què hi hagi un control estricte sobre el transport de cru a bord de grans bucs petrolers i per evitar el desastre que representa l’enfonsament d’un d’aquests vaixells. Però, sobretot, ho serà per totes aquelles persones que han patit en les seves costes les conseqüències directes del desastre: roques i platges impregnades de “chapapote”, ocells morts, la pesca arruïnada... Ahir la justícia va començar a arribar al mar.

Ahir, la companyia petrolera francesa Total va ser declarada culpable pel Tribunal Correccional de París d’una falta d’imprudència per la catàstrofe ecològica de l’”Erika” i haurà de pagar prop de 200 milions d’euros en indemnitzacions. L’”Erika”, un petroler de 25 anys en un estat de manteniment força dubtós, es va enfonsar el 13 de desembre de 1999 davant les costes de Bretanya, i el fuel que transportava va causar un catàstrofe ecològica monumental: 150.000 aus mortes i la desaparició d’una espècie sencera a la costa francesa. I no parlem ja dels danys causats a la indústria pesquera, marisquera i turística de la zona.

La sentència ha estat qualificada d’històrica perquè per primera vegada a França es reconeix l’existència de danys i perjudicis contra el medi ambient, com reclamaven les organitzacions ecologistes, tot i que aquesta figura no està reconeguda a la legislació. En fi, a la premsa d’aquests dies hi trobareu tota la informació que fa al cas.

L’important és això, aquest precedent legal de danys ecològics, d’atemptat contra el medi ambient, que és patrimoni de tots. Potser s’ho pensaran, a partir d’ara, totes aquelles companyies petroleres que contracten vaixells en condicions de manteniment i navegabilitat sense control i sota banderes de conveniència, per estalviar diners i eludir responsabilitats en cas de problemes. També s’ho pensaran els armadors i les societats de classificació que firmen certificats de navegabilitat.

Ja veurem què passa amb el cas del naufragi del “Prestige”. El mes de novembre passat va fer cinc anys del desastre ecològic més gran que hi ha hagut mai a Espanya i encara està pendent de judici. De moment ja ens ha costat a tots 415 milions d’euros. La Unitat de Cooperació Judicial de la Unió Europea demana que es faci un judici únic i a Espanya, on hi ha 800 parts afectades, entre individuals i col·lectives, i 71 afectats més a França. Es contemplarà també el dany ecològic com en el cas de l’”Erika”? I quina responsabilitat tindrà el govern espanyol que va gestionar pèssimament la crisi, des que el capità Mangouras va llençar el primer SOS fins que el “Prestige” es va enfonsar al cap de cinc dies?

Aquí teniu dos vídeoclips que resumeixen la catàstrofe de l’”Erika” sobre la qual s’ha pronunciat la justícia.

Capitans intrèpids (2)

Per completar el llistat de pel·lícules de temàtica marinera, iniciat en una entrada anterior amb “Capitanes intrépidos”, n’apunto unes quantes més. No pretenc fer-ne una llista exhaustiva. Les he triat perquè la relació de l’home amb el mar –punt de partida d’aquest bloc- hi és present i perquè n’hi ha unes quantes que en el seu moment em van impactar, sobretot les que vaig veure de jovenet. Podeu completar la llista amb les vostres preferències.

Pel·lícules de pescadors:
A més de “Capitanes intrépidos”, que té com a escenari la pesca del bacallà amb línia als bancs de Terranova, i ha unes quantes pel·lícules més que tracten el món de la pesca i la vida dels pescadors, com ara aquestes:

“La terra trema” (1948), de Luchino Visconti, és una de les joies del neorealisme italià. Explica les penes i treballs de Ntoni, un pescador de la localitat siciliana d’Aci Trezza que lluita contra l’opressió dels comerciants majoristes, per la seva llibertat individual. Però els seus esforços per convertir-se en pescador autònom i amb barca pròpia fracassen. Visconti dóna veu a un grup de pescadors sicilians de veritat, que amb els seus diàlegs espontanis van teixint el guió de la pel·lícula. “La terra trema” no és un film etnològic, sinó una mostra de cinema polític i del compromís del seu director. El film va més enllà de la lluita de classes i planteja la dicotomia entre individualisme i cultura tradicional.

“Moby Dick” (1956). Adaptació de la novel·la de Herman Melville, complexa i no gens fàcil de llegir, amb moltes referències bíbliques i simbòliques, que va més enllà d’una simple novel·la d’aventures i dóna peu a moltes interpretacions: la immutabilitat d’un destí ja escrit, la lluita infructuosa contra unes forces superiors a l’home (la natura o Déu totpoderós), el mite de Jonàs... Em quedo amb la versió de John Huston i amb una seqüència que em va impactar: la imatge final d’Acab lligat al llom de la balena blanca per un embolic de caps i d’arpons. Aquesta seqüència i part de la pel·lícula es va rodar a la badia de les Palmes de Gran Canària, utilitzant una gran maqueta de la balena construïda en unes drassanes del Puerto de la Luz.

Si voleu saber més coses sobre la pesca de la balena i conèixer el fet real que va inspirar Melville per escriure “Moby Dick”, llegiu “En el corazón del mar” (editorial Mondadori). És un apassionant treball d’investigació de Nathaniel Philbrick, escriptor i director de l’Egan Institute of Maritime Studies, que té la seu a la famosa illa balenera nord-americana de Nantucket. Philbrick explica amb detall la pèrdua del balener “Essex”, que va ser atacat i enfonsat per un catxalot, l’any 1819,i l’esgarrifós destí dels seus tripulants. Boníssim!

“El viejo y el mar” (1958). En aquesta adaptació de la novel·la de Hemingway, Spencer Tracy, l’entranyable Manuel, de “Capitanes intrépidos”, torna a fer de pescador. En aquesta ocasió dóna vida a Santiago, un vell pescador cubà a qui la sort sembla haver abandonat, ja que fa molt de temps que no pesca un sol peix. La comunitat on viu li ha girat una mica l’esquena, excepte un nen, en Manolito, que és l’únic que encara confia en el vell pescador. Santiago surt a pescar decidit a canviar la seva sort i atrapa un peix enorme amb el que lluita durant tres dies. Però, una vegada més, encara que el pescador obté una victòria moral en la seva lluita contra l’adversitat, li queda el regust amarg de la derrota ja que no pot canviar el seu destí, com si aquest hagués estat escrit des de fa temps; com si els pescadors estiguessin perpètuament condemnats a sortir perdedors de la seva lluita amb les forces de la natura. Hi ha una versió protagonitzada per Anthony Quinn que no he vist.

Aquí teniu dos fragments de “The old man and the sea”, en una estupenda versió de dibuixos animats, un gènere que professionalment m’és molt proper. És una obra mestra del cinema d’animació, creada per Alexander Petrov a base de pintures a l’oli, que va guanyar l’Oscar al millor curtmetratge animat l’any 2000 (Al YouTube trobareu una versió amb més bona qualitat d’imatge, però els diàlegs estan en japonès).






“La tormenta perfecta” (2000). És l’adaptació d’una novel·la basada també en fets reals: el naufragi del pesquer nord-americà “Andrea Gail”, enmig d’un temporal de proporcions còsmiques. Curiosament, tornem a trobar un argument similar al de “El viejo y el mar”: un patró veterà amb poca sort, que ha fet una mala temporada de pesca, fa una última sortida decidit a canviar la mala ratxa. Efectivament, la seva empenta i decisió es veuen recompensades amb una gran pesquera. Però quan tornen cap a casa amb la bodega plena de peix, no són els taurons qui es mengen el fruit del seu esforç, sinó una tempesta colossal, que els pren el peix... i la vida. No sé per què el cinema sempre ens mostra els pescadors condemnats a una vida d’esforços i penalitats, i aquell que vol escapar d’aquest destí tràgic és castigat pels déus. És així, realment, la vida dels pescadors? A “La tormenta perfecta” s’apunta la idea que l’ambició del patró i seu afany per fer diners els porta al desastre, cosa que va molestar molt als familiars de l’autèntic patró de l’”Andrea Gail”, mort en el naufragi. No ho sé. En qualsevol cas, la pel·lícula està ben feta i els efectes són espectaculars, però trobo que li falta alguna cosa que fa que no t’arribi a emocionar. Em quedo amb la imatge final d’un dels pobres pescadors, flotant tot sol, com un tap de suro a la deriva, enmig d’aquell mar monstruós. Uf!

I dins de la cinematografia espanyola, el director català Ferran Llagostera ha fet del món de la pesca l’escenari principal de bona part dels seus llargmetratges i documentals. “Gran Sol” (1989) es basa en la novel·la homònima de l’escriptor Ignacio Aldecoa. Explica les peripècies dels tretze pescadors que salpen d’un port de Cantàbria per anar a pescar al calador anomenat Gran Sol, al sud d’Irlanda. Amb ells –diu la fitxa de la pel·lícula- embarquen esperances, fracassos, odis i frustracions. Els problemes no triguen a aparèixer i una avaria els reté a port. Els temps no són bons, però no poden tornar amb la bodega buida. Finalment -seguint la tradició del gènere-, el mar es cobra el seu tribut.

“Terranova” (1990, telefilm i sèrie de televisió), la segona ficció de tema marítim de Llagostera, és una adaptació de la novel·la “El mar es mala mujer”, de Raul Guerra Garrido. Parteix de la tesi que el mar i les dones venen a ser el mateix, i explica la rivalitat, tant en el terreny professional com amorós, de dos capitans de vaixells bacallaners que pesquen en aigües de Terranova. Antxon, el protagonista, ha de lluitar aferrissadament per recuperar la feina, la dona que estima i el prestigi professional. El film es va rodar en aigües de Terranova, la badia de Baffin, Saint Pierre, Pasaia i Donosti, entre altres escenaris naturals.

No he vist cap de les dues pel·lícules. Si les heu vist i en voleu fer un comentari, serà molt ben rebut. També podeu opinar sobre la tesi que diu que “el mar es mala mujer”. Sí que he vist algun dels documentals del Ferran Llagostera, de la sèrie “La pesca”, coproduïda per diverses cadenes de televisió, i que mostren els diversos sistemes de pesca practicats a tot el litoral espanyol. També he vist el seu telefilm “Chapapote... o no” (2006), sobre els efectes que causa en un poble gallec el desastre del “Prestige”, i vaig tenir ocasió d’intervenir una mica, molt poc, en el guió. Però aquesta és una altra història.

En una propera i última entrada: pelis de pirates, de naufragis, de motins, de submarins... i alguna raresa.

L'Arxiu de l'experiència

El Ministeri d'Industria, Turisme i Comerç ha posat en marxa a través d'Internet un projecte que em sembla molt interessant. Porta per títol l'Arxiu de l'experiència i té per objectiu donar veu a la gent gran i, a través dels seu testimoni, documentar aspectes de la història d'Espanya durant el segle passat, sobre àmbits molt diversos, per a què en quedi constancia i sigui una font d'informació per les futures generacions.

Per mi, el projecte és interessant per diversos motius: acosta la gent gran al món de les noves teconolgies i, per tant, a la gent jove. Els avis es poden dirigir als seus nets a través del mitjà de comunicació que fan servir habitualment els més joves. Per altra banda, l'Arxiu de l'experiència dóna valor a aquest aspecte del patrimoni immaterial que és la memòria col·lectiva, els sabers i costums compartits per la gent en èpoques passades. Quan aquesta gent falti, tots aquests coneixements s'hauran perdut per sempre si algú no es dedica a recollir-los i a arxivar-los. Aquesta és una feina fantàstica per a totes aquelles associacions i entitats que es dediquen a la recuperació i conservació del patrimoni, sigui quin sigui, tant material com immaterial. El patrimoni marítim n'és un i també està representat en l'Arxiu de l'experiència, concretament a través del món de la pesca.

Finalment, hi ha un aspecte que crec que és important destacar: l'Arxiu de l'experiència respecta la llengua pròpia dels testimonis que hi surten. La mateixa web conté versions en totes les llengües oficials de l'Estat espanyol. I això és fonamental perquè la llengua és l'experessió d'una cultura: la llengua és part indisoluble de la cultura d'un poble. Cada llengua té paraules i expressions pròpies per designar conceptes específics d'aquell poble i d'aquella cultura i que sovint no tenen una traducció directa en altre llengües. I això forma part de la seva riquesa. Renunciar a aquest aspecte hauria significat, al meu entendre, devaluar força l'interés d'aquest projecte.

Com deia abans, l'Arxiu de l'experiència recull el testimoni de diverses persones que van tenir relació amb el món de la pesca, concretament a Galicia, perquè és una de les primers comunitats de l'Estat on s'han començat a fer aquests enregistraments. Aquesta que sentireu és la senyora Concha Artesín, d'A Coruña, que explica la seva experiència en la conserva i venda del peix a Riveira.