8.7.08

El “Thopaga” s’ha enfonsat!



A les 10’42, he rebut una trucada de mòbil del Josep-Anton Trepat: “el Thopaga s’ha enfonsat, a prop de Brest”, m’ha dit. No m’ho podia creure! Immediatament m’ha passat pel cap el tràgic naufragi del Maria Assumpta en aigües angleses. Però el Josep-Anton ha afegit de seguida que tots els tripulants havien estat rescatats sans i estalvis per un helicòpter, i que semblava que una via d’aigua havia estat la causa del desastre. Una hora i mitja després he rebut un missatge de la Marga, lectora d’aquest bloc, comunicant-me també la notícia. A Internet, la Mar també se’n feia ressò en el seu blog Una mirada a la Ría de Vigo, on hi publica el reportatge fotogràfic que va fer al Thopaga i al Cala Millor, durant l’estada de les dues goletes a Vigo abans de salpar cap a Brest. Més tard el Pepe Vázquez m’enviava per mail la nota de premsa que hi ha penjada al web de Brest 2008 i que és aquesta que reprodueixo:

Le Tho-Pa-Ga, goelette majorquine (Pailebot Goélette) originaire d’Ibiza (Baléares, Espagne) construite en 1924, a sombré cette nuit au large de Penmarc’h, alors qu’elle faisait route sur Brest pour participer au Festival maritime international de Brest 2008 du 11 au 17 juillet. Bien heureusement, cette fortune de mer n’a entraîné aucune perte humaine. Il faut rendre hommage à l’ensemble des sauveteurs qui ont œuvré sur cette opération et à Brittany Ferries qui a dérouté son navire amiral le Pont-Aven, pour venir en aide à l’équipage. Les dernières nouvelles du bateau provenaient de leur escale à Vigo. Les armateurs, Nicole Legler et Gérald Delgado, des professionnels aguerris, mettaient un point d’honneur à être présents à Brest 2008. «Bien entendu», souligne Jacques Sévellec, directeur de la fête, «toute l’équipe de Brest 2008 les attend et met tout en œuvre pour les accueillir et manifester toute la solidarité de l’équipe, de la Ville de Brest et de tout le milieu maritime. L’entraide pratique et humaine s’organise». Le naufrage du Tho-Pa-Ga est une perte inestimable pour le patrimoine maritime européen dont elle était l’un des fleurons.

Una desconsolada Nicole Legler, armadora del Thopaga, explica les circumstàncies de la pèrdua del seu estimat vaixell:

Un voilier espagnol fait naufrage au large des côtes bretonnes - kewego
Un voilier espagnol fait naufrage au large des côtes bretonnes - kewego

Vaig tenir ocasió de visitar el Thopaga amb motiu de la celebració del quinzè aniversari de l’edició catalana del programa Thalassa, en una petita festa al Moll de la Fusta de Barcelona. La goleta era a punt d’iniciar un viatge per les costes de Catalunya i Balears per celebrar els quinze anys d’emissió d’aquest programa emblemàtic. Entre els membres de l’equip hi havia en Josep-Anton Trepat, reporter de Thalassa, que aquest matí m’ha donat la notícia de la pèrdua del vaixell. Avui és un dia trist per tots els que estimem els vells i grans velers.

4.7.08

Paisatges marítims: Formentera

Geologia masegada pel vent i les onades. Penya-segats imponents coronats per fars i torres de guaita que miren de reüll a Barbaria. Barques antigues com la mateixa mar, arrapades a les roques sobre quatre pals gastats. Roques corcades per les aigües salabroses. Mar de turquesa i de maragda. Cristall que el sol fon en reflexos d’or i escata. Líquid amniòtic, tebi i acollidor. Ventre matern del qual no n’hagués sortit mai. Blau de mar, de porta i de finestra. Blanc de calç, de núvol, de sorra i de sal. Verd de sargantana, de vinya, de figuera i de pi. Aire lleuger i perfumat. Olor de resina i d’algues marines. Flaires de maria i de patxulí. Ventet que acarona la pell, les cortines i alguna vela llatina. Culte al Sol, a la Lluna i al cos. Cossos nus i daurats, joves i vells. La naturalitat dels cossos viscuts i la vergonya dels que encara estan per fer. Sensació de llibertat, de viure al marge del rellotge, al ritme que marquen els astres. Mandra infinita. Essències pures del Mediterrani, amb regust de Carib i mars del Sud.

Aquestes són les impressions que conservo de la Formentera que vaig conèixer l’estiu de 1991. Hi vaig anar buscant altres mars i altres platges, diferents als meus. Hi els vaig trobar: la mar més cristal•lina en què m’he banyat mai, amb permís d’alguna caleta amagada i solitària de l’illa grega de Skiathos. La pressió del turisme ja es feia notar i el perill d’espatllar el delicat ecosistema illenc planava sobre la petita de les Pitiüses. Diuen que ara, al bo de l’estiu, no s’hi pot anar. De fet, cada cop és més difícil trobar petits paradisos com Formentera en ple estiu. No sé què se n’ha fet de Formentera d’aquells anys ençà. No hi he tornat... No és veritat! Hi vaig tornar uns quants mesos després d’aquell estiu, a mitjans de març, a gravar un reportatge per televisió. Hi vam arribar amb un veler, des d’Eivissa. Però les fotos d’aquest últim viatge a Formentera les deixo per més endavant.

Aquestes són algunes de les diapositives que vaig fer a Formentera l’estiu de 1991.











29.6.08

La revista "Argo" ja navega

Aquesta setmana es va presentar en societat la revista Argo, dedicada al patrimoni i la cultura marítima, en un acte que va tenir lloc al Museu Marítim de Barcelona. Com ja vaig explicar en una entrada anterior, Argo vol ser la veu de tots aquells sectors del nostre país que treballen en la recuperació, conservació i difusió del patrimoni i la cultura marítima.

En aquest primer número, que té 46 pàgines a color, apareix com a tema de portada l’article titulat El patrimoni marítim a Catalunya. Entendre el passat per construir el futur, que firma Olga López, adjunta a la Direcció Tècnica del MMB. L’article fa un repàs a la feina feta fins ara en aquest cap i es mostra esperançador de cara al futur. Però diu una cosa que em sembla important destacar:


continuarà sent necessari un esforç permanent de conscienciació de la nostra societat respecte de la importància del patrimoni marítim i la seva preservació; tots haurem de trobar el nostre paper en un escenari de col•laboració i cooperació, renunciant als protagonismes i a la
patrimonialització d’idees i iniciatives.


La secció Homenatge està dedicada a Javier Pastor, un dels historiadors marítims més reconeguts de l’Estat espanyol, que va morir l’any passat a Mallorca. Pastor va publicar nombrosos treballs de recerca sobre les embarcacions mediterrànies, en especial el xabec i la coca, que es consideren obres de referència. També va ser un gran modelista naval i va fundar l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca, des de la qual va treballar per la recuperació d’aquest museu tancat l’any 1974.



La Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana forma part del consell editorial d’Argo, que dedica diverses pàgines a informar de les seves activitats. A més, hi ha un reportatge sobre el Museu del Mar de Lloret, instal•lat a Can Garriga, una casa d’indians de gran valor històric i patrimonial. El museu mostra la relació de Lloret amb el mar en diversos àmbits, especialment en el del comerç tant amb Amèrica com al Mediterrani. Cal destacar una col•lecció de maquetes navals que els experts qualifiquen d’extraordinària.

La secció Mestre de marina l’ocupa una llarga entrevista amb el mestre d’aixa Salvador Feliu, de L’Escala, que diu coses com aquesta:



Els mestres d’aixa moren com els arbres. Moren drets. Un cop de serra, un cop de destral i pam! A terra! Poc que em puc jubilar. La feina aquesta és la meva vida.


El sardinal Sant Pau és un dels seus últims treballs.

El Sant Pau apareix, precisament, en el reportatge que aquest primer Argo dedica a Sant Pol de Mar. La construcció del sardinal i la restauració de la caseta del motor que es feia servir antigament per traure les barques formen part del projecte integral de recuperació del passat marítim d’aquest poble del Maresme. En projecte hi estan implicats l’associació A Tot Drap, l’Ajuntament de Sant Pol i el Museu Marítim de Barcelona.


La secció Fusta de bona lluna s’ocupa de la recuperació del pailebot Miquel Caldentey, del qual també n’hem parlat en aquest bloc. Els viatges a indrets costaners de Catalunya i d’arreu també tenen cabuda a la revista. Cambrils i Croàcia, concretament l’ecomuseu La Casa de la Batana de la ciutat adriàtica de Rovinj, són els destins escollits en aquest primer número.

Cal destacar també una entrevista Pere Forés, dissenyador industrial barceloní, que als onze anys va construir el seu primer submarí. Ara ha dissenyat l’Ictineu 3, un petit submergible per a treballs d’investigació, capaç de baixar fins als 1.200 de profunditat, i que estarà operatiu a finals del 2009, cent-cinquanta anys després del primer submarí de Narcís Monturiol.

Finalment, Argo inclou també diverses seccions amb notícies diverses, relacionades amb el patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, un calendari de trobades, una secció de modelisme naval i una mena de calaix de sastre que porta el nom de Rata de pallol, on es parla de llibres, cançons, cuina marinera i també dels mars d’Internet. El primer mar virtual visitat per Argo és, precisament, el d’aquest bloc: El mar és el camí.

Argo costa 5 € i es distribueix a través de la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana, de les llibreries nàutiques i d'alguns clubs nàutics. També es pot aconseguir per subscripció a través d'aquest web del Museu Marítim de Barcelona. La subscripció per un any (tres números) és de 15 €. Qui s'hi subscrigui ara, a més dels tres números del 2009, rebrà gratis el número dos, que sortirà més o menys durant el Saló Nàutic.

23.6.08

Trobades d'estiu

Ja ha arribat l’estiu i com sempre, en aquesta època, han arribat també les trobades de vela llatina. Aquest cap de setmana passat es van fer les de Silla, Sa Riera i Vilassar de Mar. Vaig anar a la de Vilassar, amb el Corb Marí, que organitzen els amics de l’Associació Bricbarca i, si el temps acompanya, és de visita obligada. Aquesta vegada el temps va acompanyar, i molt! Després d’uns quants dies de garbí fort, va fer una tarda de dissabte esplèndida, amb un garbinet de força 2-3, ideal pel meu bot, ja que només hi anàvem la Marta i jo. Si el vent hagués pujat mig grau més, no hauríem pogut anar a vela, perquè ens hagués faltat pes. Amb vent es necessiten quatre o cinc tripulants per poder aguantar els prop de 28 metres quadrats de vela que porta el Corb Marí. Dissabte no va ser el cas, però va caldre fer banda en algunes cenyides i amollar escota més d’una vegada. Va ser fantàstic! El Corb i jo teníem ganes de mar; perquè entre avaries del motor, fines de manteniment i les pluges de maig feia moltes setmanes que no sortíem. I la veritat és que ens ho vam passar molt bé.

Set barques més van acompanyar el Sant Ramon a la trobada d'aquest any.

La Trobada de Vilassar de Mar també va estar bé. Ens vam reunir vuit embarcacions: el Massagran i la Tortuga, de Sant Pol; la Bolere, la Pinta, el Toni i el Sant Ramon, de Vilassar, i el Capitán Argüello i el Corb Marí, de Premià de Mar. El Sant Ramon duia a bord el capità Pigat i la Lucia que, com cada any, venien de les Amèriques per assistir a la festa major del seu poble. Aquests il•lustres visitants van desembarcar a l’espigó de Garbí on els esperaven molts dels seus convilatans. A la Plaça de l’Era hi havia instal•lada la IV Fira d’Oficis de Mar i Entitats Nàutiques i allà mateix s’hi va fer el sopar per les tripulacions i participants en la fira. En la meva opinió, aquest nou emplaçament és molt més agradable i acollidor que el Camí Ral, on s’havien fet les edicions anteriors. Per sopar ens van donar marmitako de tonyina: sensacional!

L'arribada del Pigat i la Lucía, l'any 2006.

I el proper cap de setmana es farà la 16na Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell, una de les clàssiques del calendari, organitzada per l’associació d’Amics de la Vela Llatina d’aquella localitat empordanesa. Aquest any, la Trobada de Calella coincideix amb el 80è aniversari del llaüt Santa Espina. Després d’haver estat una llarga temporada sotmesa a diversos treballs de rehabilitació (orla, codast, quilla i banc d’arborar), l’embarcació es presentarà guarnida amb la vela de cotó, que només llueix en les grans ocasions.


El mateix dia, diversos membres del Club de Vela Calella faran l’avarada del Far, un dinghi acabat de construir, que s’afegirà a la navegada col•lectiva fins a les Illes Formigues. Com ja és tradicional, les embarcacions fondejaran a sotavent de les illes, per dinar i prendre el bany. Esperem que el temps ho permeti, perquè l’any passat es va girar una garbinada monumental que ens va obligar a buscar refugi als ports de Palamós.

Durant la Trobada de Calella veurà la llum el tercer número de la col•lecció de llibrets sobre temes relacionats amb les embarcacions tradicionals i el seu treball. El número d’aquest any tracta de la pesca amb sardinal. Els dos anteriors es titulen “La barca de mitjana” i “La varada de fusa i la de treure”.

En el Calendari Nàutic que figura al final d’aquesta pàgina hi trobareu les dates de les properes trobades i altres esdeveniments relacionats amb les embarcacions tradicionals.

14.6.08

Avarada del “Correíllo La Palma”


Foto d’Eduardo Pérez Castañeda, FCCLP

Avui té lloc a Santa Cruz de Tenerife l’avarada del Correíllo La Palma, un buc de vapor que feia de correu entre les illes de l’arxipèlag canari. El vaixell torna al mar després d’un llarg procés de recuperació i restauració que ha durant més de vint anys. Convertit en buc museu, biblioteca i espai cultural itinerant, el La Palma farà escala a diversos ports de les Canàries, seguint les rutes que feia a principis del segle XX.

Antigament, el transport de mercaderies i passatgers entre les illes Canàries es feia a vela, amb goletes de 40 a 50 tones. A partir del 1886 es van establir unes línies regulars ateses per vaixells de la Compañía de Vapores Correos Interinsulares Canarios. Però el servei aviat va resultar insuficient. Per atendre la demanda, l’any 1911, Vapores Interinsulares va encarregar a Angleterra la construcció de sis nous vapors, entre els quals hi havia el La Palma. Les noves unitats van ser lliurades durant el 1912, l’any de l’enfonsament del Titanic.


El La Palma va ser construït per W. Harkerss & Son Ltd., a Middlesbrough, Gran Bretanya, amb les característiques següents: vaixell mixt de passatge i càrrega; de 61 metres d’escola, 9’14 de mànega i 12 de calat; casc d’acer amb dues cobertes; propulsat per una màquina de vapor de 700 cavalls de potència, que li permetia navegar a 11 nusos. Tenia capacitat per a 190 passatgers repartits en tres classes. Va ser avarat el 15 de febrer de 1912 i va arribar a Las Palmas el 24 d’abril. Va estar en servei fins l’any 1976. A la pàgina de la Fundación Canaria Correíllo La Palma, l’entitat que gestiona l’embarcació, hi trobareu tota la història y moltes més fotos.

La recuperació i restauració del Correíllo ha estat un procés llarg i ple d’entrebancs que ha durant més de vint anys. Però, afortunadament, els membres de la Asociación Pro-restauración y Conservación del Correíllo La Palma no van defallir mai en el seu propòsit de salvar del desballestament aquest vaixell històric. Actualment el Correíllo La Palma és el buc de passatge en funcionament més antic del món.

Amb aquest ja són dos els bucs de vapor recuperats a Espanya. L’altre és el vaixell gallec Hidria Segundo, que té la seva base a O Grove; però és més “jove”, ja que va ser construït els anys 60. Trobareu un interessant reportatge fotogràfic d’aquesta embarcació al bloc de la nostra Amiga Atlántica. Vaig tenir ocasió de veure navegar l’Hidria durant l’encontro de Cambados de l’any 2005 i feia molt de goig. El més sorprenent, però, era sentir el xiulet de la seva sirena de vapor, que feia la sensació de venir d’una altra època.

L’avarada del Correíllo La Palma és, doncs, una molt bona notícia pel patrimoni marítim espanyol i des d’aquí li desitgem molt llarga vida.

8.6.08

Player’s Navy Cut: el tabac dels mariners

La imatge d’un mariner amb una pipa a la boca és una de les representacions clàssiques de la iconografia marítima. El tabac i la marineria estan íntimament units, i la història d’aquest producte discorre paral·lela a la història de la navegació. De fet, el conreu i comerç del tabac té una estreta relació amb un dels períodes més tenebrosos de la història marítima: el del tràfic d’esclaus. El tabac es va utilitzar com a moneda per comprar esclaus africans que, un cop a l’altra banda de l’Atlàntic, van ser obligats a treballar a les plantacions de tabac, cotó i canya de sucre. Molts d’aquests esclaus van anar a parar a les plantacions nord-americanes de Virgínia, productores d’una de les varietats de tabac més populars del món.

Amb tabac Virgínia s’elaboraven, precisament, uns cigarrets que van fer de la iconografia marinera la seva imatge de marca: els Player’s Navy Cut, amb el seu famós logotip del mariner dins d’una roda salvavides. En els elements que componen aquest logotip s’hi amaguen dades força interessants. Entrem-hi.

L’any 1891, la firma tabaquera John Player & Sons Limitada, de Nottingham (Gran Bretanya), va ajuntar els logotips de dues marques anteriors per a una nova campanya de publicitat. D’una banda, el salvavides amb la inscripció Player’s Navy Cut, que data del 1888; i d’una altra, el dibuix del mariner barbut.

Chris Mullen, en el seu llibre Cigarette Pack Art. A Unique Blend of Cigarette Pack Design (New York, St. Martin's Press), suggereix que el mariner que apareix enmig del salvavides podria ser Thomas Huntley Wood, membre de la tripulació del HMS Edinburgh. Sobre els dos vaixells que apareixen al fons hi ha pocs dubtes que el de l’esquerra sigui el HMS Britannia. En canvi, sobre el de la dreta hi ha una discussió entre el HMS Dreadnought (hi ha hagut uns quants vaixells amb aquest nom) i el HMS Hero (i també amb aquest nom). A banda d’això, el dibuix del mariner conté dues diferències respecte a l’uniforme original de la Royal Navy: a la banda de la gorra hi falten les sigles HMS (Her Magesty Ship) davant del nom del vaixell Hero; i després, al coll de la marinera només hi ha dues ratlles blanques, mentre que a l’uniforme de l’Armada n’hi havia tres.

Aquesta capsa de llauna és un model de la Segona Guerra Mundial produït a Montreal, Canadà, en què s’han tret els dos vaixells, però es continua fent servir el logotip de la marca registrada original Nottingham Castle. Ara totes aquestes capses i paquets de tabac antics són objectes de col·leccionista.

Això pel que fa a la marca, però què significa navy cut, quin és l’origen d’aquesta expressió que podríem traduir com “tall de l’Armada”? He llegit que es refereix a la manera com els mariners de la Royal Navy anglesa conservaven el tabac sota compressió, per evitar que es fes malbé, i també a la manera de tallar-lo. Però això requereix una explicació més detallada, que he trobat en una de les moltes i bones webs que hi ha a Internet dedicades a l’antiga tradició de fumar en pipa. Des de sempre, els mariners han estat uns destacats fumadors de pipa. Però, antigament, els viatges per mar duraven tant que el tabac s’acabava assecant i perdia el gust. Per conservar-lo humit es feien servir diversos trucs: des de mullar-lo amb aigua, fins a embolicar-lo amb lona i segellar el paquet amb quitrà. Però això feia que el tabac agafés un desagradable gust de quitrà. Fins que a algú se li va acudir impregnar-lo amb una solució de sucre fos amb aigua calenta. Aquesta melassa no només humitejava el tabac i li donava bon gust, sinó que permetia premsar les fulles fins a formar unes pastilles compactes que evitaven que el tabac es deshidratés amb rapidesa. I també ocupava menys espai entre les pertinences del mariner.


A bord dels vaixells, en els moments de descans i quan el capità donava permís per fumar, els mariners es reunien en un racó de la nau, treien la pipa i el bloc de tabac i procedien al ritual de tallar-lo. Col·locaven la pastilla de tabac sobre la fusta de tallar i amb un ganivet ben esmolat tallaven llesques el més fines possibles. D’aquestes llesques en deien flakes (escames), que doblegaven pel centre, en forma de “U”, procurant que no es desfessin, i carregaven la pipa. Aquest és l’origen del tabac de pipa conegut com flake, que avui dia ja ve tallat de fàbrica. I de la manera de tallar-lo dels mariners prové l’expressió navy cut; tot i que no és segur que fos un invent exclusiu dels mariners de l’Armada britànica, sinó que té més aviat un origen incert. Per això es tradueix, de manera molt més genèrica, com “tall mariner”.

El Player’s Navy Cut no és l’únic tabac amb iconografia marítima. Hi ha també el Senior Service, amb l’escut d’un veler a l’anvers i d’una àncora al revers. Aquest era el tabac que fumava el Jefe, el director de l’Escola de Marineria de Tarragona, que vaig explicar en una entrada anterior. En la meva memòria olfactiva encara conservo els efluvis d’aquell tabac ros i perfumat que em transporten a una de les millors èpoques de la meva vida marinera. Records que floten a l’aire com l’aroma dolç del bon tabac de pipa.

La iconografia relacionada amb el tabac és d’una gran varietat i riquesa. Una blocaire que respon al nom de Lamarde n’ha fet d’això el tema central del seu bloc i fotobloc. La visita val molt la pena.

2.6.08

Paisatges marítims: Holanda

Vaig anar a Holanda per primera vegada l’estiu del 1986. Per casualitat em va caure a les mans un fulletó d’una agència de viatges que oferia una setmana de navegació per la costa holandesa a bord d’un antic vaixell mercant reconvertit per a usos turístics, de nom Avontuur. I m’hi vaig apuntar. Va ser la millor decisió de la meva vida, per dos motius. El primer és que a Holanda vaig descobrir un paradís per als amants de la mar i de les embarcacions tradicionals. Em va impressionar el gran nombre de vaixells antics que es conserven i que naveguen. També em va sorprendre la gran quantitat de gent que viu a bord de vaixells, ja siguin velers o barcasses transformades en habitatges. I em va enamorar la bellesa dels petits ports holandesos, amb els seus dics i pontets, sempre atapeïts de vaixells. Encara que el dia fos gris i rúfol, el mar sempre estava ple de veles, i sovint et trobaves vaixells amb famílies a bord, navegant tranquil•lament. Els set dies passats a bord de l’Avontuur, amb vint-i-quatre persones més, dividits en sis equips que ens tornàvem per fer la compra, cuinar, netejar, fer les maniobres, etc., van ser una de les millors vacances de la meva vida. Bé, i el segon motiu és que allà hi vaig conèixer la Marta, i aviat farà vint-i-dos anys que estem junts.

En aquella època feia fotos en blanc i negre que revelava jo mateix. Les cameres digitals eren cosa de ciència-ficció. Però gràcies, precisament, a la tecnologia digital he pogut escanejar els vells negatius i rescatar dels bagul dels records unes quantes imatges d’aquell inoblidable estiu del 86.













28.5.08

La poesia atlàntica de María Lado (i 2)


Com explico en l’entrada anterior, aquesta entrevista col·lectiva a l’escriptora gallega María Lado és una iniciativa de Moncho Bouzas, administrador del bloc Singradura da relinga. En Moncho ens va proposar, a un grup d’administradors i administradores de diversos blocs relacionats amb el mar i la cultura marítima, escrits en diverses llengues, fer un parell de preguntes a la María en les nostres respectives llengües, a partir de la lectura del seu poemari titulat “Berlín”.

Els blocs i blocaires que participem en aquesta entrevista col·lectiva som:
En llengua gallega: Besbe, de Beliscos pequenos; Moncho, de Singradura da Relinga; i Manuel, de Homes de pedra en barcos de pau.
En llengua castellana: Mar, de Una mirada a la ría de Vigo; i Noe, de El observatorio de la Noe.
En llengua portuguesa: Marieke de Ponto de encontro.
I en llengua catalana, aquest bloc.



El mar és el camí: He vist alguns video-clips amb els teus poemes, i el mateix “Berlín” forma part d’una obra més àmplia, que combina poesia, la música de “Fanny+Alexander” i la teva pròpia interpretació dels poemes. Vas escriure “Berlín” pensant ja en donar-li aquesta dimensió “multimèdia”?

María Lado: Nun principio a escritura de berlín tratábase só de escribir unha serie de poemas, sen máis dimensión que esa. De feito berlín foi un libro feito por encarga para a colección Poeta en Compostela que promovía a AELG, o Concello de Santiago e o xornal Correo Gallego. De modo que nun principio só pretendía ser un libro en papel do máis tradicional. O feito de que despois se convertera nun poemario publicado en rede (a primeira publicación en rede foi na sección Letras de Balde de Arredemo) e máis tarde gañara esa dimensión de spoken word da man de Fanny e Alexander (a quen llo agradecerei enorme toda a vida, pois foi iniciativa deles) foi posterior. Non foi algo que planificara dende o principio. Aínda que si que é certo que teño ese interese en darlle á poesía máis dimensións que a escrita. Esa concepción da obra literaria que traspasa xéneros interésame moito.

El mar és el camí: Tu vas néixer i vas créixer a la Costa da Morte, prop de Fisterra; un lloc on la presència del mar es fa sentir en tot moment. Quina influència té, el mar, en la teva obra? I com és la teva relació personal amb el mar? També el portes “aniñado no peito”, com la Genoveva d’un dels teus poemes?

María Lado: Malia que isto pareza un tópico, creo que o mar é algo que marca moito á xente que somos da costa, xa que é un elemento moi potente, algo cunha presencia moi evidente. Para min o mar leva toda a vida aí, forma parte das miñas paisaxes, tanto reais como sentimentais, e por iso é moi recurrente no que escribo, xa que tamén é moi recurrente na miña vida. A miña relación co mar é de fascinación e mesmo necesidade. Fáiseme moi difícil vivir sen el. Pode ser que tamén o leve aniñado no peito como Genoveva :)




Una Mirada a la Ría de Vigo: Los distintos océanos y mares son diferentes; unos más cálidos, otros más fríos, unos con más sal, otros más densos; así la vida que en ellos se desarrolla también es diferente, su color es diferente, su luz es diferente, su olor es diferente, hasta el sabor de su pescado, de su marisco es diferente. ¿Has percibido esa diferencia del Atlántico respecto de otros mares y océanos?

María Lado: Teño a sensación, pero só é unha vaga impresión, de que pode haber unha diferencia -tamén plasmada na literatura, no modo en que se expresa literariamente,- entre océanos como o Atlántico das terras do norte e mares como o Mediterráneo, que , ao meu ver, transmiten unha idea diferente, unha imaxe distinta. Pero isto, xa digo, é algo que só presinto. O que si creo que hai son diferentes maneiras e visións, á hora de achegarse ao mar. Cousas que dependen máis das persoas, do enfoque, das intencións... que do mar en si.


Una Mirada a la Ría de Vigo: ¿Qué tiene de personal e identificativo el Atlántico, por tanto, que no tengan otros mares u océanos, para que hayas encontrado allí tu inspiración?

María Lado: Para min o Atlántico é o meu océano, quero dicir que é co que teño trato e o que coñezo, así que iso é o que o fai persoal e identificativo para min, pois forma parte do meu imaxinario íntimo.




Ponto de Encontro: Para escrever uma obra como Berlim não basta só ter inspiração, tem de se ter um estado de alma, preenchido com saudade, melancolia, uma pitada de tristeza, enfim diz-me como foi escrever Berlim?

María Lado: Partindo da base de que foi escrito con moita constancia (pois xa digo que a obra foi un encargo que tiña un tempo de entrega e todo iso) si é certo que superado ese trámite tiven que facer que o proxecto fose meu, persoal e propio e moi afincado en min para poder escribila. De modo que adoptar un estado da alma -por conservar esa denominación que propós- era algo basicamente necesario. berlín é unha historia de amor inventado, algo xa precedido polo fracaso, e para escribilo adoptei tamén esa sensación que oscilaba entre a emoción do imaxinado, con moita tenrura, e unha tristeza na que desemboca todo. Nos meses que o escribín, que creo que foron dous, estiven metida nese ambiente continuamente. Pero sobre todo tiña a sensación de estar escribindo unha historia fermosa de final agridoce. É unha sensación moi bonita deixarse arrastrar así por un libro. Algo que parece un pouco enfermizo, si, pero moi gratificante.

Ponto de Encontro: Para se escrever um poema como Novembro tem de se ter uma relação com o Mar.diz-me, qual a tua relação com o mar e de que forma ele te inspira?

María Lado: Para min o mar é un elemento de forza impresionante que forma parte do meu entorno dende sempre. E dende sempre me inspira de maneiras diferentes; nel atopo imaxes de tránsito, de camiño, véxoo como fonte de vida e tamén animal famento... No caso de nove (que foi finalmente o título do libro onde está o poema novembro que mencionas) o mar gañou un matiz moi violento, moi animal, que se relaciona directamente co sentimento de pertenza a un lugar, o cal tampouco era un lugar moi apracible, senón todo o contrario. O mar é ademais o axente principal das cousas que ocorren no lugar, por iso ten ese carácter en todo o poemario e non outro.





El Observatorio de la Noé: Soy una convencida activista contra el canon por préstamo en las bibliotecas y eso es algo que reflejo en mi blog casi continuamente. Son muchos los creadores que se han manifestado en contra de esta normativa, es por ello que como autora y dado que tu obra es objeto de préstamo bibliotecario, quisiera que me respondieras a la siguiente pregunta: ¿Qué piensas sobre la Directiva 2006/115/CE sobre derechos de alquiler y préstamo, que fija un canon por cada préstamo público de libros y que se viene aplicando en España desde 2007?

María Lado: Eu creo firmemente que é bo que a cultura sexa de acceso libre e que ademais ese sistema é viable para que tanto autores como outros axentes da cultura poidan vivir dignamente se replantexamos a cousas .
Claro que no sistema actual hai cousas que os autores tampouco poden controlar. Se os meus libros son obxecto de préstamo é algo que eu non podo controlar, pois eu teño libros dos que non teño os dereitos e, doutra banda, non podo pretender saber a onde van todos e cada un dos meus libros. De calquera maneira paréceme unha inxustiza enorme, porque ademais creo que as bibliotecas públicas son un dos maiores tesouros da sociedade, representan en si o acceso libre á literatura. Pola miña banda, eu intento facer o que podo porque os meus libros e textos se poidan consultar libremente, fotocopiar, imprimir, citar... e todo iso sen que se teña que pagar por eles. Non pretendo vivir dos dereitos (así polas boas) do que escribo, senón do que escribo e do que recito.

El Observatorio de la Noé: He leído en alguna entrevista previa que te quejabas de la poca afición que, en general, la gente siente por la poesía. Tus palabras concretamente fueron: “…hay muy pocos lectores y muy pocas personas que asistan a los recitales y eso, me imagino, que en parte es culpa de los poetas.” ¿Por qué piensa que los propios poetas son los culpables de esta situación? ¿Cuál cree que es el mejor método para difundir, así como crear afición a la poesía?

María Lado: A idea que durante moitos anos houbo do poeta era unha imaxe moi marcada pola aureola de tipo inspirado de altura intelectual superior ao común dos mortais. Ou sexa, alguén difícil de entender (comentario co que aínda a día de hoxe me atopo) serio e bastante aburridiño, co seu libriño debaixo do brazo adormecendo ás masas. Tamén está a imaxe do poeta máis social, que –para desgracia dos poetas e da sociedade- vénche sendo un tipo máis cercano pero igual de brasas. Esa é a idea que a xente ten metida na cabeza de poeta. Ou, cando menos é a que eu atopo nos colexios e nos institutos cando vou ler ou dar talleres e mesmo entre adultos, tamén. Iso é culpa principalmente do sistema educativo, non nos enganemos, que nos grava esa idea a lume na fronte. Pero tamén dalgúns poetas, que se distancian eles mesmos do público, que teñen cinco minutos para ler e len quince, que se agochan detrás do libro e largan os seus textos como quen reza e cousas moito peores que fan que a xente se bote a tremer cando escoita falar de poesía. Aínda así, eu son un pouco esaxerada; non todos os poetas (e isto é así en todos os tempos) son así. Moitos teñen unha imaxe cercana e viva da poesía a así o demostran. E hoxe en día é moita a xente que se ocupa de transmitir esa idea que, durante anos, subsistía un pouco nas marxes da poesía oficial.
Doutra banda a poesía é variada e adopta diversas formas e estilos, está en moitos máis sitios que nos poemas (está nas películas, nos vídeos musicais, na publicidade...) e a xente -e tamén os poetas- comezan a tomar conciencia desa diversificación, o que mata un pouco esa idea clásica de poeta.




Singradura da Relinga: A creación artística en xeral e a literaria en particular non se conciben senón é ligada á comunicación social. Neste sentido hai autores e autoras que seguen circunscribindo a súa acción as redes de distribución tradicionais a través de editoras e librarías. Na sociedade actual existe outra rede de distribución de contidos (internet) que non está en competencia coa tradicional, senón que mesmo a potencia establecendo relacións sinérxicas mutuamente proveitosas. Hai consciencia sobre este fenómeno por parte das autoras e autores galegos e danse pasos cara o aproveitamento da rede a favor da literatura?

María Lado: Eu creo que esa consciencia é aínda moi pouca, quero dicir, que existe e que hai xente que traballa nesa liña, mesmo proxectos comunitarios e editoriais que se achegan a esas novas redes de transmisión. Pero creo que aínda é algo case anecdótico, que é moi pouca a xente que se anima a dar o salto á rede. E é algo que me estraña, e moito, sobre todo entre autores novos, que teñen na rede unha posibilidade incríble de facer chegar os seus textos aos lectores e practicamente non o aproveita ninguén. Non hai máis que ver unha plataforma como aregueifa para darse conta da cantidade de música que hai fronte a uns poucos libros. Sen embargo supoño que é algo que chegará co tempo. Polo de agora penso que a maior parte dos autores seguen precisando ter un libro de papel entre as mans. Tamén me sorprende atoparme con críticos que din iso, que os libros en internet non son libros para reseñar. Que é obra invisible. Iso é algo que me flipa e me parece simplemente unha pequena ignorancia.

Singradura da Relinga: Berlín é un poemario meritorio non só pola sinxeleza e profundidade da mensaxe, senón que nos parece tamén destacable porque a súa edición para a rede se enriquece coa fusión con otros creadores de ámbitos distintos á literatura; a música “indi” de Fanny+Alexander que están embarcados nun proxecto de contemporaneización da música galega, e na ilustración e o deseño nada menos que coa aportación do debuxante David Rubín.
Esta fusión converte a Berlín en algo cualitativamente distinto, porque a creación interdisciplinar ten unha enorme potencia comunicativa. Tes previsto impulsar máis proxectos das mesmas características?


María Lado: Se todo vai ben, en moi breve tempo sairá en papel e á maneira de toda a vida o poemario nove (do que antes falei) xa que foi gañador dun premio que contempla a edición. Falando co editor que sacará o libro (Fervenza) chegamos ao acordo de que terei liberdade para facer unha edición dixital que tal vez se retrase por cuestións de axenda propia (é que, simplemente, non dou feito :) pero que estará dispoñible nos mesmo termos de descarga que berlín. Non teño aínda pechado todo o que será nove, aínda que me gustaría que fose algo semellante, un proxecto onde se engloban varias expresións.





Beliscos Pequenos: A túa obra é moi persoal, ou iso é o que semella tras varias lecturas. No caso que nos ocupa, Berlín, todo o que expresas está baseado en vivencias reais ou a poesía sempre axuda a construír outros universos?

María Lado: En berlín hai pouco de experiencia persoal cando menos así á vista. Para construír os poemas o que adoito facer é situar unha pequena amarra coa realidade, un vínculo a min ou a algo que recoñezo que se vai cubrindo e transformando a medida que o poema avanza e se vai convertendo en literatura. A poesía, e a literatura en xeral, son métodos marabillosos para construír outros universos. e ás veces para construír este, tamén.

Beliscos Pequenos: Utilizaches durante moito tempo a rede para comunicarte cos teus amigos, lectores e expoñer a túa obra. Dende decembro do ano pasado non actualizas o blogue, que foi o que che levou a tomar esta decisión cando agora outros autores están utilizando a rede para o mesmo que a utilizaches ti?

María Lado: Pois non foi algo planificado. Agora volvín retomar o blog, hai só uns días, pero botei uns meses sen facer nada porque o fun deixando deixando -por outras presións da vida que me restaban tempo-, e así quedou. Non me gusta ter tampouco unha relación de obligación co blog e por veces tiña esa sensación, de modo que deixeino uns meses e, ao comprobar que non pasaba nada (que o mundo non deixaba de rodar nin o ceo se desplomaba sobre as nosas cabezas) foi cando me vin con ánimo e tranquilidade suficiente para volver a el. Para min é unha maneira de forzarme a min mesma a escribir e de probar textos pequenos sen ningunha presión. Doutra banda é tamén un exercicio de comunicación co entorno, de compartir e intercambiar cos outros, ao tempo que vale para iso que todos chamamos autobombo: é dicir, para convocar polos teus propios medios á xente, sen facer carteis nin ter que agardar a que a prensa seria lle interese meter o teu recital, acto ou merenda na axenda do día.




Homes de pedra en barcos de pau: Como xa O_Fartura e Besbe che fan as súas preghuntas en galego , eu , aproveitando que recitas con Gheada e seseo, voume dar o ghusto de faser as miñas preghuntas tal e como falo, en ghallegho costeño, mariñeiro e muradán . Escoitarche ler Berlín en ghallegho, ca doSe sonoridade que da o “noso seseo costeño”, faime sentir ben , e identificarme mais se cabe ca túa poesía. Pero en Sertos Sírculos , pareSe pecado expresarse co noso aSento. Non tes medo de que os “deuses” da normativiSaSión lingGHüistica che condenen ó inferno do despreSio?

María Lado: Da verdade é que o da gheada e o seseo foi unha determinación que tomei dende sempre, dende que empecei a escribir e ler coas xentes do Batallón Literario da Costa da Morte. Para min é honra e orgullo falar coma falo. Ler poesía así é unha maneira de dignificar trazos lingüísticos que están historicamente mal vistos e que, non nos enganemos, nalgúns círculos aínda se ven como algo entre o anecdótico e o pouco aconsellable para a expresión culta. O que si dubidei moito, especialmente a raíz de abrir o blog, foi sobre se debía grafalos ou non, tanto a gheada e o seseo como outros trazos lingüísticos ( como diptongos e terminacións verbais). Finalmente decidín que non, non sei moi ben porque, e ás veces arrepíntome un pouco porque son solucións que co tempo se perderán completamente e eu na fala oral emprégoas a cotío, sendo tamén parte da miña maneira de expresarme.

Homes de pedra en barcos de pau: “Quen me dera que todo na rede fose peixe”! Esa sería a maior ilusión para un mariñeiro. Pero por desghrasia non todo na rede é peixe , nin andar no mar é doado. Naveghar no medio do oséano das verbas, a min, as veses, prodúseme serto mareo , por iso da falta de costume. Tí que estas máis acostumada a andar neses mares, aínda che dan arcadas ó naveghar por eses caladoiros?

María Lado: Ás veces si, e non por outra cousa que pola cantidade de literatura que aínda me falta por ler....uf! Ás veces entro nas librerías e penso “dios... pero que inculta es mariquiña”.

Foi todo un pracer.