Mallorca recupera el llaüt “Alzina”

El passat dissabte 12 de juliol es va presentar al Club Nàutic de S’Arenal de Llucmajor (Mallorca) el llaüt Alzina, recentment recuperat pels integrants de l’escola de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca. Corrien els anys vuitanta quan quatre amics de Llucmajor –un d’ells era Lluc Tomàs, actual batle del municipi– adquiriren l’embarcació el mateix dia que anava a ser cremada. En pagaren trenta mil pessetes. Els amics llucmajorers van fer les reparacions necessàries per poder navegar i el varen destinar al seu esbarjo.

En 1992, amb motiu de l’Exposició Universal de Sevilla, l’Alzina fou traslladat a la ciutat andalusa per a ser exhibit al pavelló de les Illes Balears a l’Expo. Després de l’experiència andalusa, el llaüt es va enfonsar a S’Estanyol –població del sud de l’illa– i va iniciar-se un altre procés de degradació.

Ara fa quatre anys l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca s’interessa per l’estat del vaixell, que torna a ser precari. L’entitat, presidida per Hortensia Blanco, adquireix l’embarcació i aconsegueix que el Consell de Mallorca, a través de l’Escola de Mestres d’Aixa, n’impulsi un altre procés de restauració que ha durat fins ara. El febrer passat l’Alzina fou declarat Bé d’Interés Cultural.

Els 42 pams de l’Alzina –uns vuit metres i mig– tornen a solcar les aigües mallorquines pel goig de tots els habitants de l’illa. A partir d’ara es dedicarà a vaixell museu, a cursos de vela llatina, a excursions dins l’àmbit del turisme rural del municipi de Llucmajor i a participar, representant Mallorca, a les diferents trobades de vela llatina de la Mediterrània. Tots els mallorquins i mallorquines, i els amants del patrimoni marítim en general, estam d’enhorabona. La presentació del dissabte va tenir, però, un caràcter agredolç, ja que a l’ambient surava el record del Thö-pa-ga.

Text i fotos: Jaume Rosselló

-----------

Agraeixo molt sincerament en nom meu i dels lectors d’aquest bloc la generositat d’en Jaume Rosselló, periodista i fotògraf de Mallorca, que m’ha fet arribar aquesta crònica i les fotos de la presentació de l’Alzina. En Jaume segueix també de prop la restauració del pailebot mallorquí Miquel Caldentey, que es fa a Port-Vendres, de la qual n’informa en un article publicat en el primer número de la revista Argo, i que hem anat seguint des d’aquest bloc.

Fundació per rescatar el “Thopaga”

Gérald Delgado i Nicole Legler, els armadors del Thopaga tenen la idea de crear una fundació per rescatar el vaixell. Recordem que el veler va naufragar la matinada del 8 de juliol quan es dirigia a Brest, a causa d’una via d’aigua, i que està enfonsat a uns 120 metres de profunditat. Segons publicava el diari digital “Ultima Hora” d’Eivissa, els armadors volen implicar el govern balear en el projecte. En aquest sentit, Delgado recorda que el Thopaga formava part del patrimoni marítim europeu i considera que és missió de tots recuperar-lo.

Certament l’enfonsament del Thopaga representa una pèrdua important pel patrimoni marítim balear, que era un dels pocs pailebots construïts a les Illes que quedaven en actiu. I si s’han conservat ha estat gràcies a l’esforç d’alguns armadors privats y de l’entusiasme d’uns quants amants del patrimoni marítim, com és el cas del Miquel Caldentey, un altre pailebot balear que també s’ha salvat de la destrucció. Segons el “Diari de Balears”, l’Ajuntament d’Eivissa havia presentat fa unes setmanes un projecte d’expedient per catalogar el Thopaga com a Bé Cultural, que hauria assegurat la protecció de l’embarcació. La proposta s’havia de sotmetre aviat a la decisió del ple municipal. Malauradament no s’hi ha arribat a temps.

I pel que fa a les causes de l’enfonsament del veler, es manté la hipòtesi d’una topada contra algun objecte flotant que hauria obert una via d’aigua. També es va dir que una fusta de l’obra viva s’hauria pogut desprendre. Però en Gérald Delgado descartava aquesta possibilitat. A més, el Thopaga i el Cala Millor eren revisats periòdicament a l’escar de l’empresa Varadero Vinaròs S.L., com explica el diari digital “Vinaròs News”.

Solidaritat amb els armadors del "Thopaga"

Incredulitat i consternació són les sensacions compartides durant les últimes hores, des que ahir al matí es va conèixer la notícia de l’enfonsament del Thopaga, per tots aquelles persones que coneixien el vaixell i els seus armadors. Poc a poc es van sabent detalls de com es va produir el naufragi. El web del programa Thalassa publica una entrevista amb Gérald Delgado, armador del veler, en què apunta com a possible causa de l'enfonsament una topada amb un contenidor a la deriva.

No cal dir que es tracta d’una gran pèrdua pel patrimoni marítim europeu; però sobretot ho és per la Nicole Legler i el Gérald Delgado, armadors del Thopaga, que han perdut part de la seva empresa i també el què ha estat casa seva durant molts anys.

Des d’aquest bloc volem expressar tot el nostre suport a la Nicole i el Gérald en aquests moments difícils. I si us voleu posar en contacte amb ells personalment, ho podeu fer a través de la seva pàgina web.

El “Thopaga” s’ha enfonsat!

A les 10’42, he rebut una trucada de mòbil del Josep-Anton Trepat: “el Thopaga s’ha enfonsat, a prop de Brest”, m’ha dit. No m’ho podia creure! Immediatament m’ha passat pel cap el tràgic naufragi del Maria Assumpta en aigües angleses. Però el Josep-Anton ha afegit de seguida que tots els tripulants havien estat rescatats sans i estalvis per un helicòpter, i que semblava que una via d’aigua havia estat la causa del desastre. Una hora i mitja després he rebut un missatge de la Marga, lectora d’aquest bloc, comunicant-me també la notícia. A Internet, la Mar també se’n feia ressò en el seu blog Una mirada a la Ría de Vigo, on hi publica el reportatge fotogràfic que va fer al Thopaga i al Cala Millor, durant l’estada de les dues goletes a Vigo abans de salpar cap a Brest. Més tard el Pepe Vázquez m’enviava per mail la nota de premsa que hi ha penjada al web de Brest 2008 i que és aquesta que reprodueixo:

Le Tho-Pa-Ga, goelette majorquine (Pailebot Goélette) originaire d’Ibiza (Baléares, Espagne) construite en 1924, a sombré cette nuit au large de Penmarc’h, alors qu’elle faisait route sur Brest pour participer au Festival maritime international de Brest 2008 du 11 au 17 juillet. Bien heureusement, cette fortune de mer n’a entraîné aucune perte humaine. Il faut rendre hommage à l’ensemble des sauveteurs qui ont œuvré sur cette opération et à Brittany Ferries qui a dérouté son navire amiral le Pont-Aven, pour venir en aide à l’équipage. Les dernières nouvelles du bateau provenaient de leur escale à Vigo. Les armateurs, Nicole Legler et Gérald Delgado, des professionnels aguerris, mettaient un point d’honneur à être présents à Brest 2008. «Bien entendu», souligne Jacques Sévellec, directeur de la fête, «toute l’équipe de Brest 2008 les attend et met tout en œuvre pour les accueillir et manifester toute la solidarité de l’équipe, de la Ville de Brest et de tout le milieu maritime. L’entraide pratique et humaine s’organise». Le naufrage du Tho-Pa-Ga est une perte inestimable pour le patrimoine maritime européen dont elle était l’un des fleurons.

Una desconsolada Nicole Legler, armadora del Thopaga, explica les circumstàncies de la pèrdua del seu estimat vaixell:


Un voilier espagnol fait naufrage au large des côtes bretonnes - kewego

Vaig tenir ocasió de visitar el Thopaga amb motiu de la celebració del quinzè aniversari de l’edició catalana del programa Thalassa, en una petita festa al Moll de la Fusta de Barcelona. La goleta era a punt d’iniciar un viatge per les costes de Catalunya i Balears per celebrar els quinze anys d’emissió d’aquest programa emblemàtic. Entre els membres de l’equip hi havia en Josep-Anton Trepat, reporter de Thalassa, que aquest matí m’ha donat la notícia de la pèrdua del vaixell. Avui és un dia trist per tots els que estimem els vells i grans velers.

Paisatges marítims: Formentera

Geologia masegada pel vent i les onades. Penya-segats imponents coronats per fars i torres de guaita que miren de reüll a Barbaria. Barques antigues com la mateixa mar, arrapades a les roques sobre quatre pals gastats. Roques corcades per les aigües salabroses. Mar de turquesa i de maragda. Cristall que el sol fon en reflexos d’or i escata. Líquid amniòtic, tebi i acollidor. Ventre matern del qual no n’hagués sortit mai. Blau de mar, de porta i de finestra. Blanc de calç, de núvol, de sorra i de sal. Verd de sargantana, de vinya, de figuera i de pi. Aire lleuger i perfumat. Olor de resina i d’algues marines. Flaires de maria i de patxulí. Ventet que acarona la pell, les cortines i alguna vela llatina. Culte al Sol, a la Lluna i al cos. Cossos nus i daurats, joves i vells. La naturalitat dels cossos viscuts i la vergonya dels que encara estan per fer. Sensació de llibertat, de viure al marge del rellotge, al ritme que marquen els astres. Mandra infinita. Essències pures del Mediterrani, amb regust de Carib i mars del Sud.

Aquestes són les impressions que conservo de la Formentera que vaig conèixer l’estiu de 1991. Hi vaig anar buscant altres mars i altres platges, diferents als meus. Hi els vaig trobar: la mar més cristal•lina en què m’he banyat mai, amb permís d’alguna caleta amagada i solitària de l’illa grega de Skiathos. La pressió del turisme ja es feia notar i el perill d’espatllar el delicat ecosistema illenc planava sobre la petita de les Pitiüses. Diuen que ara, al bo de l’estiu, no s’hi pot anar. De fet, cada cop és més difícil trobar petits paradisos com Formentera en ple estiu. No sé què se n’ha fet de Formentera d’aquells anys ençà. No hi he tornat... No és veritat! Hi vaig tornar uns quants mesos després d’aquell estiu, a mitjans de març, a gravar un reportatge per televisió. Hi vam arribar amb un veler, des d’Eivissa. Però les fotos d’aquest últim viatge a Formentera les deixo per més endavant.

Aquestes són algunes de les diapositives que vaig fer a Formentera l’estiu de 1991.

La revista "Argo" ja navega

Aquesta setmana es va presentar en societat la revista Argo, dedicada al patrimoni i la cultura marítima, en un acte que va tenir lloc al Museu Marítim de Barcelona. Com ja vaig explicar en una entrada anterior, Argo vol ser la veu de tots aquells sectors del nostre país que treballen en la recuperació, conservació i difusió del patrimoni i la cultura marítima.

En aquest primer número, que té 46 pàgines a color, apareix com a tema de portada l’article titulat El patrimoni marítim a Catalunya. Entendre el passat per construir el futur, que firma Olga López, adjunta a la Direcció Tècnica del MMB. L’article fa un repàs a la feina feta fins ara en aquest cap i es mostra esperançador de cara al futur. Però diu una cosa que em sembla important destacar:

continuarà sent necessari un esforç permanent de conscienciació de la nostra societat respecte de la importància del patrimoni marítim i la seva preservació; tots haurem de trobar el nostre paper en un escenari de col•laboració i cooperació, renunciant als protagonismes i a la
patrimonialització d’idees i iniciatives.

La secció Homenatge està dedicada a Javier Pastor, un dels historiadors marítims més reconeguts de l’Estat espanyol, que va morir l’any passat a Mallorca. Pastor va publicar nombrosos treballs de recerca sobre les embarcacions mediterrànies, en especial el xabec i la coca, que es consideren obres de referència. També va ser un gran modelista naval i va fundar l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca, des de la qual va treballar per la recuperació d’aquest museu tancat l’any 1974.



La Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana forma part del consell editorial d’Argo, que dedica diverses pàgines a informar de les seves activitats. A més, hi ha un reportatge sobre el Museu del Mar de Lloret, instal•lat a Can Garriga, una casa d’indians de gran valor històric i patrimonial. El museu mostra la relació de Lloret amb el mar en diversos àmbits, especialment en el del comerç tant amb Amèrica com al Mediterrani. Cal destacar una col•lecció de maquetes navals que els experts qualifiquen d’extraordinària.

La secció Mestre de marina l’ocupa una llarga entrevista amb el mestre d’aixa Salvador Feliu, de L’Escala, que diu coses com aquesta:

Els mestres d’aixa moren com els arbres. Moren drets. Un cop de serra, un cop de destral i pam! A terra! Poc que em puc jubilar. La feina aquesta és la meva vida.

El sardinal Sant Pau és un dels seus últims treballs.

El Sant Pau apareix, precisament, en el reportatge que aquest primer Argo dedica a Sant Pol de Mar. La construcció del sardinal i la restauració de la caseta del motor que es feia servir antigament per traure les barques formen part del projecte integral de recuperació del passat marítim d’aquest poble del Maresme. En projecte hi estan implicats l’associació A Tot Drap, l’Ajuntament de Sant Pol i el Museu Marítim de Barcelona.

La secció Fusta de bona lluna s’ocupa de la recuperació del pailebot Miquel Caldentey, del qual també n’hem parlat en aquest bloc. Els viatges a indrets costaners de Catalunya i d’arreu també tenen cabuda a la revista. Cambrils i Croàcia, concretament l’ecomuseu La Casa de la Batana de la ciutat adriàtica de Rovinj, són els destins escollits en aquest primer número.

Cal destacar també una entrevista Pere Forés, dissenyador industrial barceloní, que als onze anys va construir el seu primer submarí. Ara ha dissenyat l’Ictineu 3, un petit submergible per a treballs d’investigació, capaç de baixar fins als 1.200 de profunditat, i que estarà operatiu a finals del 2009, cent-cinquanta anys després del primer submarí de Narcís Monturiol.

Finalment, Argo inclou també diverses seccions amb notícies diverses, relacionades amb el patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, un calendari de trobades, una secció de modelisme naval i una mena de calaix de sastre que porta el nom de Rata de pallol, on es parla de llibres, cançons, cuina marinera i també dels mars d’Internet. El primer mar virtual visitat per Argo és, precisament, el d’aquest bloc: El mar és el camí.

Argo costa 5 € i es distribueix a través de la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana, de les llibreries nàutiques i d'alguns clubs nàutics. També es pot aconseguir per subscripció a través d'aquest web del Museu Marítim de Barcelona. La subscripció per un any (tres números) és de 15 €. Qui s'hi subscrigui ara, a més dels tres números del 2009, rebrà gratis el número dos, que sortirà més o menys durant el Saló Nàutic.

Trobades d'estiu

Ja ha arribat l’estiu i com sempre, en aquesta època, han arribat també les trobades de vela llatina. Aquest cap de setmana passat es van fer les de Silla, Sa Riera i Vilassar de Mar. Vaig anar a la de Vilassar, amb el Corb Marí, que organitzen els amics de l’Associació Bricbarca i, si el temps acompanya, és de visita obligada. Aquesta vegada el temps va acompanyar, i molt! Després d’uns quants dies de garbí fort, va fer una tarda de dissabte esplèndida, amb un garbinet de força 2-3, ideal pel meu bot, ja que només hi anàvem la Marta i jo. Si el vent hagués pujat mig grau més, no hauríem pogut anar a vela, perquè ens hagués faltat pes. Amb vent es necessiten quatre o cinc tripulants per poder aguantar els prop de 28 metres quadrats de vela que porta el Corb Marí. Dissabte no va ser el cas, però va caldre fer banda en algunes cenyides i amollar escota més d’una vegada. Va ser fantàstic! El Corb i jo teníem ganes de mar; perquè entre avaries del motor, fines de manteniment i les pluges de maig feia moltes setmanes que no sortíem. I la veritat és que ens ho vam passar molt bé.

Set barques més van acompanyar el Sant Ramon a la trobada d'aquest any.

La Trobada de Vilassar de Mar també va estar bé. Ens vam reunir vuit embarcacions: el Massagran i la Tortuga, de Sant Pol; la Bolere, la Pinta, el Toni i el Sant Ramon, de Vilassar, i el Capitán Argüello i el Corb Marí, de Premià de Mar. El Sant Ramon duia a bord el capità Pigat i la Lucia que, com cada any, venien de les Amèriques per assistir a la festa major del seu poble. Aquests il•lustres visitants van desembarcar a l’espigó de Garbí on els esperaven molts dels seus convilatans. A la Plaça de l’Era hi havia instal•lada la IV Fira d’Oficis de Mar i Entitats Nàutiques i allà mateix s’hi va fer el sopar per les tripulacions i participants en la fira. En la meva opinió, aquest nou emplaçament és molt més agradable i acollidor que el Camí Ral, on s’havien fet les edicions anteriors. Per sopar ens van donar marmitako de tonyina: sensacional!

L'arribada del Pigat i la Lucía, l'any 2006.

I el proper cap de setmana es farà la 16na Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell, una de les clàssiques del calendari, organitzada per l’associació d’Amics de la Vela Llatina d’aquella localitat empordanesa. Aquest any, la Trobada de Calella coincideix amb el 80è aniversari del llaüt Santa Espina. Després d’haver estat una llarga temporada sotmesa a diversos treballs de rehabilitació (orla, codast, quilla i banc d’arborar), l’embarcació es presentarà guarnida amb la vela de cotó, que només llueix en les grans ocasions.

El mateix dia, diversos membres del Club de Vela Calella faran l’avarada del Far, un dinghi acabat de construir, que s’afegirà a la navegada col•lectiva fins a les Illes Formigues. Com ja és tradicional, les embarcacions fondejaran a sotavent de les illes, per dinar i prendre el bany. Esperem que el temps ho permeti, perquè l’any passat es va girar una garbinada monumental que ens va obligar a buscar refugi als ports de Palamós.

Durant la Trobada de Calella veurà la llum el tercer número de la col•lecció de llibrets sobre temes relacionats amb les embarcacions tradicionals i el seu treball. El número d’aquest any tracta de la pesca amb sardinal. Els dos anteriors es titulen “La barca de mitjana” i “La varada de fusa i la de treure”.

En el Calendari Nàutic que figura al final d’aquesta pàgina hi trobareu les dates de les properes trobades i altres esdeveniments relacionats amb les embarcacions tradicionals.

Avarada del “Correíllo La Palma”

Foto d’Eduardo Pérez Castañeda, FCCLP

Avui té lloc a Santa Cruz de Tenerife l’avarada del Correíllo La Palma, un buc de vapor que feia de correu entre les illes de l’arxipèlag canari. El vaixell torna al mar després d’un llarg procés de recuperació i restauració que ha durant més de vint anys. Convertit en buc museu, biblioteca i espai cultural itinerant, el La Palma farà escala a diversos ports de les Canàries, seguint les rutes que feia a principis del segle XX.

Antigament, el transport de mercaderies i passatgers entre les illes Canàries es feia a vela, amb goletes de 40 a 50 tones. A partir del 1886 es van establir unes línies regulars ateses per vaixells de la Compañía de Vapores Correos Interinsulares Canarios. Però el servei aviat va resultar insuficient. Per atendre la demanda, l’any 1911, Vapores Interinsulares va encarregar a Angleterra la construcció de sis nous vapors, entre els quals hi havia el La Palma. Les noves unitats van ser lliurades durant el 1912, l’any de l’enfonsament del Titanic.

El La Palma va ser construït per W. Harkerss & Son Ltd., a Middlesbrough, Gran Bretanya, amb les característiques següents: vaixell mixt de passatge i càrrega; de 61 metres d’escola, 9’14 de mànega i 12 de calat; casc d’acer amb dues cobertes; propulsat per una màquina de vapor de 700 cavalls de potència, que li permetia navegar a 11 nusos. Tenia capacitat per a 190 passatgers repartits en tres classes. Va ser avarat el 15 de febrer de 1912 i va arribar a Las Palmas el 24 d’abril. Va estar en servei fins l’any 1976. A la pàgina de la Fundación Canaria Correíllo La Palma, l’entitat que gestiona l’embarcació, hi trobareu tota la història y moltes més fotos.

La recuperació i restauració del Correíllo ha estat un procés llarg i ple d’entrebancs que ha durant més de vint anys. Però, afortunadament, els membres de la Asociación Pro-restauración y Conservación del Correíllo La Palma no van defallir mai en el seu propòsit de salvar del desballestament aquest vaixell històric. Actualment el Correíllo La Palma és el buc de passatge en funcionament més antic del món.

Amb aquest ja són dos els bucs de vapor recuperats a Espanya. L’altre és el vaixell gallec Hidria Segundo, que té la seva base a O Grove; però és més “jove”, ja que va ser construït els anys 60. Trobareu un interessant reportatge fotogràfic d’aquesta embarcació al bloc de la nostra Amiga Atlántica. Vaig tenir ocasió de veure navegar l’Hidria durant l’encontro de Cambados de l’any 2005 i feia molt de goig. El més sorprenent, però, era sentir el xiulet de la seva sirena de vapor, que feia la sensació de venir d’una altra època.

L’avarada del Correíllo La Palma és, doncs, una molt bona notícia pel patrimoni marítim espanyol i des d’aquí li desitgem molt llarga vida.