Paisatges marítims: les Illes Cíes

Ja fa dies que vam deixar enrera les Cíes, en l’estela d’un estiu que aviat arribarà a port, en el proper equinocci. Però el perfum de les illes continua omplint d’olor de mar els nostres records. Perfum d’algues i de terra humida, de bosc i de marisc. Vam arribar-hi a bord de l’Alefriz, el veler dels nostres amics atlàntics del bloc Una mirada a la Ría de Vigo. La Mar i en Haddock van ser uns amfitrions perfectes i els millors guies per unes aigües que tenen molt navegades.




Les Cíes pertanyen al Parc Nacional Marítimo-terrestre de les Illes Atlàntiques de Galícia i són un petit paradís natural. L’arxipèlag el componen tres illots: l’illa del nord o de Monteagudo, l’illa del mig o del Far, i l’illa del sud o de San Martiño. De fet, la del nord i la del mig estan unides per un istme de roques, formant una sola illa. Els visitants que a l’estiu s’acosten a Monteagudo, amb algun dels transbordadors que van i venen des de Vigo, Baiona i Cangas, ho fan amb bitllet d’anada i tornada pel mateix dia. I si es queden al càmping, l’estada màxima autoritzada és de 15 dies. Només el personal del parc té permís per viure-hi. El Robinson que vulgui fer de les Cíes la seva llar ho té difícil. De fet, segons em van explicar, a San Martiño hi ha alguna casa particular, però l’Administració té la intenció d’expropiar-la. Fora de temporada, les Cíes són de les sargantanes, els conills i les aus marines... I també d’alguns navegants afortunats, com la Mar i en Haddock, que s’hi acosten amb el seu vaixell. Per fondejar-hi cal demanar un permís que la patrullera de la Guàrdia Civil sol demanar a les embarcacions ancorades. L’Alefriz disposava d’un permís de dos dies.

Després d’una navegada a vela deliciosa, sota un ventet suau del nord, llençàvem el ferro davant de la famosa platja de Rodas, que ha estat qualificada com la millor del món. Rodas és una mitja lluna de sorra blanca, que uneix Monteagudo amb l’illa del Far. Quan fa sol, llueix com un somriure en la cara d’una noia bonica; una noia “de dent lluminosa i de geniva fresca”, que diria Josep Pla. Rodas és el somriure de les Cíes i fa que te n’enamoris a primera vista. Aquesta vegada, però, vam ensopegar un parell de dies una mica rúfols i les illes no van somriure gaire. Però, malgrat el mocador de núvols que les cenyia i del vel de boira que ocultava part del seu rostre, vam quedar captivats per la seva bellesa.



Dos dies donen per poc. Tot i això vam tenir el plaer de trepitjar la sorra immaculada de la platja de Rodas, que la marea, eterna bugadera, renta i planxa cada dia, i l’estén sobre la vora de l’aigua com un llençol net. Vam recollir un bon grapat de conxes de mol•luscs i crustacis, criatures marines que ara viuen una nova vida mineral. Vam furgar entre manats d’algues de colors vius i noms exòtics que la Mar, biòloga marina, ens va anar desgranant: Laminaria digitata, Uva lactuca, Fucus vesiculosus... I durant la nit, des de la coberta del vaixell, fondejat prop de la platja i a recer del vent del nord, vam contemplar extasiats la Via Làctia, un riu d’estrelles que corria sobre els nostres caps indicant, com un GPS sideral, el camí de pelegrinatge cap a la tomba de l’apòstol.

L’endemà el cel tenia color de ventre de burra. Però, a poc a poc, es va anar obrint i el sol va començar a jugar a fet a amagar entre els núvols, en un espectacle d’ombres xineses monumental. Al migdia va aparèixer l’Hidria Segundo, l’antic vaixell-aljub de vapor, que duia un grup de gent a visitar les Cíes. Ja en parlaré en una propera entrada, de l’Hidria, perquè pocs dies després vaig llegir a “La Voz de Galicia” que el vaixell es ven. Els armadors es lamenten de la manca de suport de l’Administració a les embarcacions patrimonials, que reben el mateix tracte que els iots d’esbarjo.



A mitja tarda, l’Alefriz deixava les Cíes i posava rumb a Bouzas. Des de la popa del veler vaig fer una última ullada a la platja de Rodas, per retenir el màxim nombre de detalls d’aquestes illes màgiques, batejades per Plini amb el nom d’Illes dels Deus o Afortunades. A mesura que ens allunyàvem, la deessa Natura ens va obsequiar amb l’últim acte d’aquest gran espectacle de llums i ombres que us he intentat explicar. Un mantell de boira espès es va desplegar sobre les Illes i les va anar cobrint a poc a poc. Finalment, van desaparèixer darrera del teló immens, mentre els raig del sol ponent s’escapaven per sota la cortina, a peu d’escenari. La representació s’havia acabat. Va ser per posar-se a aplaudir!

Aquí teniu unes quantes fotos de les Illes Cíes. La resta les trobareu a la meva pàgina del Flickr. No n’hi ha cap de terra endins, ni cap vista des dels fars, perquè no hi vam pujar. Però tant és, perquè estic segur que hi tornaré. Els meus llaços amb Galícia són cada cop més estrets i el retorn a aquelles costes és no només inevitable, sinó del tot imprescindible.

Impressions de Brest 2008

Dies enrera en Vicente García-Delgado em va enviar un correu explicant-me les seves impressions sobre Brest-2008, com a tripulant del Sant Elm, de Cadaqués. Per un d’aquells misteris del ciberespai, el missatge no em va arribar fins ahir. I tot i que havia decidit baixar la persiana fins al setembre, potser aleshores Brest ja quedarà massa lluny i hi haurà altres temés que tindran més interès i actualitat. Per tant, aquí teniu aquesta crònica encara fresca i de primera mà d’un testimoni d’excepció de “la mare de totes les trobades”.

El Sant Elm i la seva tripulació en ple

Después de varios años de rehabilitación de la embarcación Sant Elm, gracias al espíritu de recuperación de los hermanos Xirau de Cadaqués, y las estupendas manos de Quico Despuig y de Marcelino, y de sus otros compañeros del taller, hemos podido navegar a toda vela en aguas atlánticas, dentro del grupo de vela latina de la Catalunya Nord. No hemos sido los únicos, ya que han venido otros dignos representantes de Palamós, Cardona, Córcega, Croacia y Galicia.

Hemos podido probar las velas y tengo que decir que estoy muy contento de los resultados en cuanto a la navegación y la maniobrabilidad, dando una seguridad y estabilidad muy encomiables. Seguro en las trobades y regatas el Sant Elm dará que hablar, a pesar de que no se le ha puesto un aparejo de competición, sino para la navegación de placer.

En Brest la tripulación fue rotando a lo largo de los diferentes días, excepto una tripulación fija de 6 tripulantes, con un ambiente envidiable y bien cohesionado. Se entregó a la organización una Tabla de Mar, que nos representará en ese ámbito para siempre, en el que pudimos ver las entregadas por Quico Despuig, en donde están representados el Sant Isidre, el Jordi y la Cala Freda.

Mi opinión de Brest es que está muriendo de éxito, y están demasiado comercializados los diferentes ámbitos en tierra; ya que he notado a faltar talleres de diferentes ámbitos tradicionales, que no sean una simple exposición de posters, mezclados con artículos de todo tipo. Algunos días era imposible pasar de un lado a otro por quedar colapsado todo, desde el tránsito peatonal, los espacios para las comidas, o para hacer las necesidades imprescindibles y básicas.

Desde luego, la organización es muy profesional, pero necesitan hallar una financiación imprescindible para dicho evento, que seguro que sube cada año más del presupuesto, para poder mantener el listón alto. Se montaron ámbitos para los gallegos, que dejaron el pabellón bien alto y fueron el alma de la fiesta noche y día. También estaban los noruegos, Vietnam, Madagascar y Croacia.

Realmente es un espectáculo para ver y sentir; pero, como en las fallas de Valencia, una y no más. Es agotador, si no se es joven, y difícil de aguantar jornadas desde las 8 de la mañana hasta la 1 de la madrugada, saliendo a navegar, mañana, tarde y a veces por la noche, para ver o formar parte del espectáculo, durante una semana seguida.

En Douarnenez, se ve otro ambiente, más familiar, pero que va a remolque de Brest y no sé si podrán financiarse lo necesario para mantener esta fiesta -que a buen seguro les pica el bolsillo- y a la que asisten la mitad de embarcaciones de Brest.

Los vascos estaban en su ambiente y bien representados con diversas embarcaciones; y pudimos ver su pericia y buen navegar, ya que se podían ver desde unas gradas las evoluciones que hacían apenas unos metros separados de la costa (Cosa que deberíamos tener en cuenta en estas latitudes si queremos darnos a conocer).

De los grandes veleros debo decir que el Cala Millor, a pesar de notar la falta del Thö-pa-ga, destacaba orgulloso sus velas, y tuve la oportunidad de acercarme a ellos lo suficiente para hacerle alguna foto aceptable y hacerles llegar el sonido del cuerno Mediterráneo, en señal de saludo y pésame, ya que es un sonido melancólico.

En la etapa de Brest-Douarnenez, hubo un incidente con una motora y uno de los veleros de recreo más veloces, tanto que se la pasaron por la quilla, literalmente. Suerte que la pericia y la suerte, evitaron víctimas, que podían haberse producido por la ignorancia de una clase de motoristas que sin formación adecuada y con ayuda de potentes motores se meten en cualquier parte, creyendo tener una superioridad de desplazamiento con los veleros, pero a veces el tiro les sale por la culata, como puede verse.

Tendría muchas cosas que contar pero no es el momento ni el lugar donde extenderse. Te adjunto algunas fotos que pueden dar de más en el blog tan estupendo y que tantas sinergias te debe estar llevando.

Text i fotos: Vicente García-Delgado

Moltes gràcies, Vicente, per acostarnos a Brest a tots aquells que no hi vam poder anar. I ara sí: fins al setembre!

III Trobada de Vela Llatina de Sant Pol de Mar

El dissabte dia 26 de juliol es va celebrar a Sant Pol de Mar, al Maresme, la “III Trobada de Vela Llatina” organitzada per l’associació local “A tot drap”. La cita santpolenca tenia dos bons al•licients per mi: veure navegar el Sant Pau, la nova embarcació dels amics de “A tot drap”; i participar-hi a bord del Sant Ramon, el vaixell de l’associació “Bricbarca” de Vilassar de Mar, amb el qual encara no havia navegat. Aprofito, doncs, per agrair l’amable invitació que el seu capità, l’Agustí Martín, ens va fer a la Marta i a mi.


La III Trobada de Sant Pol va reunir 14 embarcacions i va estar molt bé. El vent, molt fluixet durant tot el dia, no va acompanyar gaire. Però això va permetre navegar tothom sense problemes ni ensurts. Als tripulants del Sant Pau la bonança els va anar bé per provar maniobres i anar adaptant-se a l’embarcació. A més, van comptar amb l’ajuda d’un bon mestre, l’Albert de l’associació “Latina Cup”, de Palavas les Flots, que és d’on prové el casc del sardinal. Diuen que els va fer anar a cop de xiulet.

El Sant Ramon, malgrat haver hissat tot el velam, feia poc camí. Al migdia caminàvem tan poc que fins i tot vam poder prendre un bany sense que calgués aturar el vaixell. En aquella hora el sol queia a plom i l’aigua estava estupenda. La navegada i el bany van anar perfectes per fer gana i l’arròs que ens van servir per dinar va entrar d’allò més bé. Cal dir que allà on s’esperaven tres-centes persones, en van menjar més de quatre-centes. Per tant, hem de felicitar la gent de “A tot drap”, perquè te molt de mèrit fer dinar per tanta tropa.

És admirable el dinamisme d’associacions com “A tot drap” i “Bricbarca”, capaces d’engegar projectes d’envergadura i mobilitzar un gran nombre de persones per tirar-los endavant. En el cas de l’entitat santpolenca, els dos grans projectes que els han ocupat durant aquests últims anys han estat la recuperació de l’antiga caseta del motor per treure les barques a la platja i la construcció del sardinal Sant Pau. I en el cas dels de Vilassar de Mar, la recuperació i reconstrucció del quillat San Ramon, un projecte que te el suport de centenars de persones –els “Amics del Sant Ramon”- i compta amb la participació activa d’una seixantena de voluntaris. I no oblidem les altres embarcacions que aquesta entitat ha salvat del desballestament, com la Bolere. I aquí també hi podem afegir la feina que fa el col•lectiu “La mar d’amics”, de Palamós, que s’ha embarcat en la recuperació de l’Elvira.

Totes tres entitats fan una feina molt important de cara a la recuperació del nostre patrimoni marítim i, sobretot, una gran tasca de divulgació entre la ciutadania, a diferència de les simples associacions d’armadors, que només es mobilitzen quan han d’organitzar la seva trobada anual. Naturalment, aquests armadors privats són imprescindibles per a la conservació de la major part de la nostra flota d’embarcacions tradicional, que –no ho oblidem- mantenen amb els seus diners i sense rebre subvencions. Però jo diria que són aquests col•lectius de gent engrescada al voltant d’un projecte comú els que marquen el camí a seguir i dels quals depèn el futur d’aquest moviment.

Uns deixo amb unes quantes fotos de la “III Trobada de Vela Llatina de Sant Pol de Mar”. La resta del reportatge el trobareu a la meva pàgina de Flickr des d’on podreu descarregar aquelles fotos que us agradin. Només heu de clicar sobre la foto i, després, triar l’opció “todos los tamaños” que hi ha a la part superior.






I amb aquesta entrada penjo el cartell de “Tancat per vacances”. Ens retrobarem al setembre. Que els vents us siguin favorables!

La Marina francesa no troba el “Thopaga”

Aquesta nit passada, el dragamines de la Marina francesa Le Sagittaire va intentar localitzar el Thopaga amb l’objectiu d’avaluar l’estat del vaixell, enfonsat a 120 metres de profunditat. Però, de moment, la recerca a resultat infructuosa i el veler no s’ha trobat, segons informa el diari digital Ouest France en una nota de la tarda d’avui dimarts. Abans de plantejar-se el rescat de la goleta és essencial saber com va quedar després del naufragi. “Si el vaixell està partit en dos, es veurà de seguida”, havia dit el portaveu de la prefectura marítima. Però el sonar del dragamines no ha pogut detectar l’eco corresponent a un vaixell enfonsat.

L’associació “Sauvez la goelette Tho Pa Ga”, constituïda dies enrere a Brest, confia en la solidesa del buc. En un comunicat de premsa publicat al web del Thopaga, l’associació es mostra molt feliç pel fet que la Marina francesa hagi respost tant ràpidament a la demanda d’ajuda. Tot i això, l’operació té un cost econòmic important. De moment, aquestes primeres inspeccions del fons marí representen una despesa de 7.000 euros per tres hores d’intervenció. “Un cost modest –diu el comunicat- a la vista dels mitjans utilitzats, però no menys importants pels armadors que ho han perdut tot i per l’associació que s’ha creat”.

La Marina francesa disposa de l’equipament més modern per acudir al rescat de la seva flota de submarins a qualsevol lloc del món. Entre aquests equips hi ha diversos aparells submarins que s’utilitzen també en sinistres que afecten embarcacions civils, com vaixells mercants i de pesca. El dragamines Sagittaire, que aquesta nit passada ha estat buscant el Thopaga, va fer una intervenció similar a començament d’any: obtenir imatges de les restes de La P’tite Julie, un pesquer que es va enfonsar el 7 de gener passat. La missió es va fer sota requeriment judicial del procurador de Saint-Brieuc (Bretanya), amb l’objectiu d’esbrinar les causes del naufragi del pesquer. Les imatges de La P’tite Julie al fons del mar es van enregistrar mitjançant un vehicle submarí PAP (peix auto-propulsat). Veient-les ens podem fer una idea força exacta de la magnitud d’un rescat submarí com el del Thopaga, com a mínim en la fase inicial d’avaluació dels danys.

Fins ara, tothom donava per fet que el Thopaga estava perfectament localitzat. I això donava ales a l’esperança de poder-lo rescatar. El fet que no s’hagi trobat és, sens dubte, un cop dur per tots aquells que confien en veure’l tornar a navegar. Però sempre s’ha dit que l’esperança és l’última cosa que es perd... fins i tot al fons del mar.

Especulacions sobre el naufragi del "Thopaga"

El diari digital La Opinión A Coruña publica en la seva edició d’avui un article titulat “Despacho de un barco al naufragio”, en què s’especula sobre les condicions de seguretat del Thopaga i les circumstàncies del salvament de la tripulació.

El hundimiento del Thopaga –diu l’article- ha levantado nuevas inquietudes en los medios marítimos consultados, que se preguntan como es posible que se hubiera despachado de salida en Ibiza una embarcacion con nueve tripulantes que disponía de tan sólo una balsa salvavidas de cinco plazas.

Això contrasta amb les declaracions que Gérald Delgado, l’armador del vaixell, feia poc després del rescat a Thalassa-online:

Todo ha funcionado a la perfección, la coordinación de la tripulación ha sido excelente. El Thopaga iba perfectamente equipado con todo el material de salvamento.

L’article del diari digital fa referència també al que qualifica de “contradicció notable”. Aquesta contradicció estaria en el fet que, mentre Salvament Marítim espanyol no és partidari de la intervenció de mitjans aliens al propi servei en els rescats a la mar, els francesos van recórrer a l’ajuda un ferry anglès per al salvament de cinc dels tripulants del pailebot. I ho relaciona amb el naufragi del mercant francès Traden, l’any 2001, en què Salvament Marítim hauria permès només la intervenció del remolcador Ría de Vigo, rebutjant l’oferiment d’ajuda d’altres vaixells propers i arribant, fins i tot, a silenciar les estacions costeres de ràdio espanyoles. L’articulista diu que això hauria despertat les suspicàcies dels professionals de la mar, que es pregunten si en aquella ocasió Salvament Marítim va actuar mogut pel fet que el vaixell accidentat era un mercant i, per tant, pensant en obtenir beneficis del rescat.

No conec el cas del Traden ni tinc els coneixements suficients sobre salvament marítim per valorar-lo. Però em sembla que barrejar aquest cas amb el naufragi del Thopaga només fa que crear confusió. Primer perquè no hi veig la relació i després perquè escampa una sospita de negligència sobre l’armador i les autoritats encarregades de despatxar-lo. Em costa molt de creure que un vaixell que habitualment es dedicava al charter no disposés de les mesures de seguretat necessàries per a la tripulació i els passatgers que pogués portar. Tampoc no cec que un vaixell de fusta de 84 anys hagi de ser un vaixell insegur, com sembla desprendre’s de l’article. Com ja vaig comentar en una entrada anterior, l’empresa Circum Navegaciones, propietària del Thopaga i del Cala Millor, feia revisar els dos pailebots un cop l’any a les instal·lacions de l’empresa Varadero Vinaròs.

Creada una associació per rescatar el pailebot

Per altra banda, la creació d’un organisme per salvar la goleta Thopaga ja és un fet. Es va constituir dimecres passat, dia del Carme, a Brest, amb el suport dels organitzadors del festival marítim i del grup CaraMed, que agrupa les embarcacions de les costes mediterrànies. L’objectiu és inspeccionar el vaixell, que es troba enfonsat a 120 metres de profunditat, comprovar-ne l’estat i mirar de rescatar-lo abans de la tardor. Però per fer això, evidentment, cal recaptar fons. Gérald Delgado, l’armador del Thopaga, té la intenció de crear també una associació a Espanya amb la mateixa finalitat.

Aquest és el mail de l'associació: sauvez@ tho-pa-ga.com

Noticies de l'expedició catalana a Brest 2008

Aquests dies la festa marinera internacional Brest 2008 és en la ment de tots els apassionats de les embarcacions tradicionals. Malgrat que l’enfonsament del Thopaga va tenyir de tristesa el començament d’aquesta cinquena edició del certamen, a Brest la festa continua i cada dia centenars d’embarcacions procedents de diversos mars del planeta surten a navegar juntes en la trobada més gran del món. Segurament som molts els que ens hem quedat amb les ganes d’anar a la Bretanya. Però gràcies al bloc que han obert els membres de l’expedició palamosina de l’associació “La Mar d’Amics”, podem fer-nos una idea de l’ambient que es viu aquests dies a Brest.

L’expedició la formen les barques Nena i Xerina, i cinc tripulants. Allà es van trobar amb el Sant Elm, el sardinal de Cadaqués, que completa la flota catalana de vela llatina desplaçada a Brest.

El bloc de "La mar d’amics" conté un extens reportatge fotogràfic amb fotos com aquesta,

amb la Xerina en primer terme.

Mallorca recupera el llaüt “Alzina”

El passat dissabte 12 de juliol es va presentar al Club Nàutic de S’Arenal de Llucmajor (Mallorca) el llaüt Alzina, recentment recuperat pels integrants de l’escola de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca. Corrien els anys vuitanta quan quatre amics de Llucmajor –un d’ells era Lluc Tomàs, actual batle del municipi– adquiriren l’embarcació el mateix dia que anava a ser cremada. En pagaren trenta mil pessetes. Els amics llucmajorers van fer les reparacions necessàries per poder navegar i el varen destinar al seu esbarjo.

En 1992, amb motiu de l’Exposició Universal de Sevilla, l’Alzina fou traslladat a la ciutat andalusa per a ser exhibit al pavelló de les Illes Balears a l’Expo. Després de l’experiència andalusa, el llaüt es va enfonsar a S’Estanyol –població del sud de l’illa– i va iniciar-se un altre procés de degradació.

Ara fa quatre anys l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca s’interessa per l’estat del vaixell, que torna a ser precari. L’entitat, presidida per Hortensia Blanco, adquireix l’embarcació i aconsegueix que el Consell de Mallorca, a través de l’Escola de Mestres d’Aixa, n’impulsi un altre procés de restauració que ha durat fins ara. El febrer passat l’Alzina fou declarat Bé d’Interés Cultural.

Els 42 pams de l’Alzina –uns vuit metres i mig– tornen a solcar les aigües mallorquines pel goig de tots els habitants de l’illa. A partir d’ara es dedicarà a vaixell museu, a cursos de vela llatina, a excursions dins l’àmbit del turisme rural del municipi de Llucmajor i a participar, representant Mallorca, a les diferents trobades de vela llatina de la Mediterrània. Tots els mallorquins i mallorquines, i els amants del patrimoni marítim en general, estam d’enhorabona. La presentació del dissabte va tenir, però, un caràcter agredolç, ja que a l’ambient surava el record del Thö-pa-ga.

Text i fotos: Jaume Rosselló

-----------

Agraeixo molt sincerament en nom meu i dels lectors d’aquest bloc la generositat d’en Jaume Rosselló, periodista i fotògraf de Mallorca, que m’ha fet arribar aquesta crònica i les fotos de la presentació de l’Alzina. En Jaume segueix també de prop la restauració del pailebot mallorquí Miquel Caldentey, que es fa a Port-Vendres, de la qual n’informa en un article publicat en el primer número de la revista Argo, i que hem anat seguint des d’aquest bloc.

Fundació per rescatar el “Thopaga”

Gérald Delgado i Nicole Legler, els armadors del Thopaga tenen la idea de crear una fundació per rescatar el vaixell. Recordem que el veler va naufragar la matinada del 8 de juliol quan es dirigia a Brest, a causa d’una via d’aigua, i que està enfonsat a uns 120 metres de profunditat. Segons publicava el diari digital “Ultima Hora” d’Eivissa, els armadors volen implicar el govern balear en el projecte. En aquest sentit, Delgado recorda que el Thopaga formava part del patrimoni marítim europeu i considera que és missió de tots recuperar-lo.

Certament l’enfonsament del Thopaga representa una pèrdua important pel patrimoni marítim balear, que era un dels pocs pailebots construïts a les Illes que quedaven en actiu. I si s’han conservat ha estat gràcies a l’esforç d’alguns armadors privats y de l’entusiasme d’uns quants amants del patrimoni marítim, com és el cas del Miquel Caldentey, un altre pailebot balear que també s’ha salvat de la destrucció. Segons el “Diari de Balears”, l’Ajuntament d’Eivissa havia presentat fa unes setmanes un projecte d’expedient per catalogar el Thopaga com a Bé Cultural, que hauria assegurat la protecció de l’embarcació. La proposta s’havia de sotmetre aviat a la decisió del ple municipal. Malauradament no s’hi ha arribat a temps.

I pel que fa a les causes de l’enfonsament del veler, es manté la hipòtesi d’una topada contra algun objecte flotant que hauria obert una via d’aigua. També es va dir que una fusta de l’obra viva s’hauria pogut desprendre. Però en Gérald Delgado descartava aquesta possibilitat. A més, el Thopaga i el Cala Millor eren revisats periòdicament a l’escar de l’empresa Varadero Vinaròs S.L., com explica el diari digital “Vinaròs News”.