El “Palinuro” a Premià de Mar

Ahir a la tarda, quan anava cap a casa amb el tren, assegut a la banda del mar, vaig mirar per la finestra i… oh, sorpresa! Hi havia un gran veler fondejat davant de Premià de Mar. En baixar del tren me’l vaig mirar bé des de l’andana: tres pals, vergues al de proa, veles de tall als altres dos, alt de bordes, bandes blanques als costats… Tenia tota la pinta de ser el Palinuro, però calia assegurar-se’n. Vaig córrer cap a casa a buscar la càmera i el trípode, perquè la llum començava a anar de baixa. Després d’una bona caminada pel passeig, vaig plantar el trípode a les roques de la bocana del port i li vaig fer aquesta foto, a ISO 200, per evitar que sortís moguda.




Si amplieu la foto, podreu llegir el nom a la popa: Palinuro! Sempre he admirat aquells aficionats als ocells que són capaços de distingir una cadernera d’un pit-roig i, a sobre, dir-te’n el sexe, a cent metres de distància. Doncs ahir em vaig sentir una mica així. Suposo que tots desenvolupem el nostre sentit de l’observació cap a aquelles coses que més ens interessen. Aquí hi trobareu la fitxa tècnica i un historial breu d’aquesta “au marina”.




I què hi feia, el Palinuro, fondejat davant de Premià de Mar? Doncs ha vingut per participar en el Sailing to Barcelona (Rumb a Barcelona), un dels actes que es fan dins del Congrés Mundual de la Natura que es celebrarà a Barcelona del 5 al 14 d’octubre. El congrés l’organitza la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura), que és la xarxa del medi ambient més antiga i més gran del món. En formen part més de 1.000 entitats de 160 països, uns 200 governs i 800 ONG, a més 10.000 científics i experts. Durant aquests dies 8.000 persones es reuniran a Barcelona per discutir i prendre decisions sobre els problemes més greus en matèria de medi ambient i desenvolupament a tot el món. Esperem que realment s’arribi a acords que no acabin en paper mullat, com acostuma a passar en política mediambiental.

I dins d’aquest congrés, el Sailing to Barcelona reunirà diversos velers que pertanyen a entitats i organismes que fan tasques relacionades amb el medi ambient. La idea és promoure la conservació dels mars, costes i oceans a través del món de la nàutica i de la vela, i sensibilitzar el públic cap a aquestes qüestions. Els participants aportaran propostes i projectes per a un ús més sostenible de l’ambient marí.

Efectivament, cal que tots prenguem consciència de la situació precària en què es troben moltes zones del nostre litoral i exigir als nostres governants que facin alguna cosa al respecte. De tota manera, nosaltres, la gent, els ciutadans, hem d’assumir la nostra part de responsabilitat en l’estat actual del mar i de les costes. Cal que ens arromanguem i que col•laborem per canviar la situació. Hi ha coses a fer que no són, necessàriament, anar a recollir chapapote quan hi ha un accident. La custòdia marina és una via que permet a la societat civil participar en els processos de gestió i conservació dels espais litorals, tal com s’explicava en una entrada anterior, en aquest mateix bloc.

Aquí teniu la relació dels vaixells participants en el Sailing to Barcelona, però pot ser que se n’hi afegeixin molts més. El Palinuro obrirà la desfilada de tots els vaixells que es farà aquest dissabte, entre el port i el Fòrum, com a obertura del Congrés Mundial de la Natura.

Aquest matí he tornat a la platja a veure si “l’ocell” encara era al niu. I, efectivament, allà l’he trobat, mig adormit sota un cel que ja amenaçava amb la tempesta que ha caigut aquesta tarda. Li he fet unes quantes fotos més. Després, quan me n’anava cap a la feina, he vist que salpava i posava rumb a Barcelona.

Adéu a Olin Stephens

“En qualsevol disseny, els factors que més contribueixen a la velocitat són: superfícies vèliques grans, poc desplaçament i una superfície petita dins l’aigua. Això dóna línies netes, suaus i agradables, i aleshores apareix la bellesa. Tot i que per sí mateixa la bellesa no sigui un factor de velocitat, els vaixells més agradables a la vista són els més agradables de portar”.

La frase és de Olin J. Stephens, un dels grans arquitectes navals del segle XX, creador d’alguns dels vaixells més bonics i més ràpids del seu temps. El dissenyador de velers llegendaris com el Dorade, el Ranger, el Courageous, el Morning Cloud i el Brilliant, va morir el dia 13 de setembre, a l’edat de 100 anys.

Nascut a Nova York el 1908, Olin Stephens va crear 2.200 vaixells, sis dels quals van guanyar vuit edicions de la Copa Amèrica. Una de les seves primeres creacions va ser el Dorade, un yawl de 16 metres que va construir pel seu pare, amb el qual van guanyar la regata Transatlàntica i la Fastnet britànica el 1931.


Els èxits del Dorade –que encara navega- van catapultar a la fama la firma Sparkman & Stephens, l’empresa que havia fundat amb el broker Drake Sparkman, que continua sent una de les marques més prestigioses dins del món de la nàutica internacional. L’any 1937 va dissenyar el seu primer Copa Amèrica, el Ranger, un veler de 42 metres que va guanyar el britànic Endeavour II, i que es considera el Clase J més espectacular que mai s’ha construït. Després en vindrien cinc més, com el Courageous, el primer 12 metres construït en alumini, guanyador de la Copa el 74 i el 77. Uns altres dos velers extraordinaris sortits de la taula de dibuix d’Olin Stephens van ser els Morning Cloud I i II, propietat de qui va ser primer ministre britànic, Edward Head. Amb el primer va guanyar la Sidney-Hobart del 69, i amb el segon l’Admiral’s Cup del 71.

Olin Stephens era un artista de l’arquitectura naval, que va posar ales a la bellesa, construint alguns dels velers més ràpids i alhora més bonics que s’han vist mai en un camp de regates. Igual que els meus admirats Nathanael Herreshoff i William Fife. El Mystic Seaport Museum dedica una pàgina a recordar la figura i l’obra d’Olin Stephen amb abundant material que val la pena visitar.

Aquestes imatges pertanyen també al museu nord-americà. Fins al minut 1’45” són declaracions de l’arquitecte naval, i després ve un recull d’imatges de molts dels vaixells que ell va crear. I aleshores... apareix la bellesa! Bon viatge, mestre.

Vídeo: "Olin Stephens, Simply Brilliant". Mystic Seaport Museum.

Fotos: Sparkman & Stephens i Sparkman & Stephens Association.

Restauració o rèplica?

En Jaume Rosselló plantejava dies enrera una qüestió molt interessant en el seu bloc La goleta mallorquina Miquel Caldentey: “el que s'està fent amb el Miquel Caldentey és una autèntica restauració o, per el contrari, s'està construint una rèplica?” Diu que no sap quina és la diferència entre aquests dos tipus d’actuacions i afegeix: “sembla que es tracta d'una qüestió de percentatges de material original de l'embarcació que s'aprofiti... Miraré d'esbrinar-ho i ja en parlarem”.

Jo tampoc no ho sé. Precisament em vaig fer aquesta mateixa pregunta l’estiu passat, a bord del HMS Victory, al Portsmouth Històric Dockyard (16’50 lliures l’entrada. És una pasta, però val molt la pena). Sabia que era el vaixell autèntic, el de Trafalgar, la nau insígnia de Lord Nelson, on el gran almirall anglès hi va perdre la vida. Allà mateix, sota els meus peus, una placa de metall clavada a la coberta marcava el lloc exacte on havia caigut Nelson abatut pel tret d’un tirador enemic. Però el vaixell semblava acabat de sortir de la drassana. Està impecable, “a son de mar”, i això que ja te 243 anys! Quantes d’aquelles fustes eren originals?

En un fulletó que em van donar durant la visita hi diu que les fustes de roure de la coberta de bateries inferiors són originals. Però no ho diu de cap altra part del buc. Evidentment n’hi deu haver moltes mes, de peces originals. En qualsevol cas, no es va construir de zero, sinó que es va partir de la restauració del buc original. Per tant, no es pot dir que sigui una rèplica, un clon, una còpia de l’original. I, lògicament, l’única manera de conservar-lo com està és renovar tots aquells materials que es deterioren. L’important és que el HMS Victory s’hagi pogut conservar fins als nostres dies. I el mateix es pot dir del Miquel Caldentey, ja sigui una restauració o una rèplica el que hi fan, el cas és que el vaixell s’ha salvat de la destrucció.

Bé, és un debat interessant i jo només volia aportar a la discussió un text de l’European Maritime Heritage, que tracta d’aquesta qüestió: el “Manifest de Barcelona”, o “Carta Europea per a la Conservació i Restauració dels Vaixells Tradicionals que Naveguen”.

El Manifest de Barcelona

La Carta Europea per a la Conservació i Restauració dels Vaixells Tradicionals que Naveguen

PREÀMBUL

La Carta de Venècia va ser escrita el 1964 per a reafirmar els principis sobre la conservació i restauració del edificis i monuments. I començava així:

Impregnats amb un missatge del passat, els monuments històrics de generacions i generacions de pobles es mantenen fins avui com a testimonis vivents de la nostra tradició. La gent és cada vegada més conscient de la unitat dels valors humans i veu els monuments antics com un patrimoni comú. I reconeix que la responsabilitat de preservar-los per a les futures generacions és una responsabilitat compartida. És la nostra obligació transmetre’ls en la seva màxima esplendor i autenticitat.

És essencial que els principis que condueixin a la preservació i restauració dels edificis antics haurien de ser pactats i consensuats per la comunitat internacional, i que cada país fos responsable d’aplicar el pla dins la seva idiosincràsia, cultura i tradició.

Amb la definició per primera vegada d'aquest principis bàsics, la Carta d’Atenes de 1931 va contribuir al desenvolupament d'un extens moviment internacional que va prendre forma en documents nacionals, dins de la tasca de l’ICOM i la UNESCO i amb la fundació del Centre Internacional per a l'Estudi de la Restauració i Preservació de la Propietat Cultural.

Els dos manifests estan pensats específicament per als monuments i edificis en terra ferma. El patrimoni marítim no hi està inclòs tot i la seva afinitat.

No obstant això, el Quart Congrés de l’European Maritime Heritage, reunit a Barcelona el 2001, va prendre la decisió d’adaptar el Manifest de Venècia al patrimoni marítim europeu, conegut com el Manifest de Barcelona.

DEFINICIONS

ARTICLE 1er.- El concepte de patrimoni marítim flotant comprèn tant el vaixell tradicional únic, en el qual es troba l'evidencia d'una civilització única, com el desenvolupament d'un veler tradicional amb una significació especial, com aquell altre vaixell que ha tingut una remarcable història marinera, o com un altre que sigui una peça única per la feina realitzada per els seus constructors. Això es pot aplicar tant als grans vaixells com a les més modestes barques del passat, les quals hagin adquirit una significació cultural amb el pas del temps.

ARTICLE 2n.- La conservació i la tècnica de restauració dels vaixells tradicionals han de tenir accés a la ciència i a la tècnica, de manera que es pugui estudiar i salvaguardar el patrimoni marítim flotant.

FINALITATS

ARTICLE 3er.- La intenció de conservar i restaurar els vaixells tradicionals que es troben operatius és salvar-los, ja sigui per motius artístics i estètics, o perquè són monuments històrics, o per perpetuar oficis tradicionals.

CONSERVACIÓ

ARTICLE 4rt.- És essencial per a la supervivència dels vaixells tradicionals operatius el seu manteniment constant.

ARTICLE 5è.- Fer servir els vaixells per una funció social sempre en facilita la conservació. Aquest ús és desitjable, però no hauria de transformar profundament el disseny exterior. Les modificacions com a conseqüència d’un canvi en l’ús del vaixell s'han de mantenir dintre d’aquests límits.

ARTICLE 6è.- Un vaixell tradicional és inseparable de la historia local a la qual pertany i és el testimoni de les aigües que ha navegat. Per tant, la zona en què el vaixell ha navegat i s'ha utilitzat hauria de ser idealment la zona del seu port base.

RESTAURACIÓ

ARTICLE 7è.- El procés de restauració és una operació altament especialitzada. La seva finalitat és preservar-lo i mostrar-lo estèticament i funcionalment. El valor històric dels vaixells tradicionals es basa en el respecte al seu material original i als seus documents autèntics. La restauració ha d'anar precedida i acompanyada d'un estudi històric del vaixell.

ARTICLE 8è.- La restauració dels vaixells tradicionals s'haurà de fer amb tècniques i materials tradicionals. Quan les tècniques i els materials tradicionals siguin inadequats, la consolidació dels vaixells tradicionals operatius pot aconseguir-se a través de materials moderns de conservació, l’eficàcia dels quals ha d’estar recolzada amb l’experiència i les dades científiques de què es disposi.

ARTICLE 9è.- La restauració de vaixells tradicionals no requereix que el vaixell sigui restaurat tal com era en l’any de construcció. Alguns vaixells adquireixen un gran valor històric en algun període posterior. La restauració del vaixell tal com era en un determinat període només s'hauria de realitzar després d’una profunda consideració de la qualitat de la documentació històrica i tècnica, per aquest període escollit.

ARTICLE 10è.- Els equipaments obligatoris de seguretat per a la navegació han d’estar harmoniosament integrats en el conjunt del vaixell, però al mateix temps han de ser diferenciats de les parts originals, perquè la restauració no falsifiqui el testimoni artístic i històric del vaixell.

ARTICLE 11è.- Les parts afegides no es poden permetre, a excepció d'aquelles que no interfereixin en la tradicional harmonia del conjunt del vaixell i en l’equilibri de la seva aparença.

ARTICLE 12è.- Els treballs de restauració hauran d'anar acompanyats de la documentació precisa en forma d’informes tècnics i analítics; i il•lustrats amb dibuixos i/o fotografies o qualsevol altre mètode adient. Cada estadi de la feina de desmantellament, tractament, muntatge i addició de parts noves, així com les característiques tècniques i estructurals identificades durant el procés de restauració, hauran d'anar incloses.

El MANIFEST DE BARCELONA ha estat adoptat pel
Grup de Treball del EMH.

28 de setembre del 2002 a Enkhuizen.

Arne Gotved i Anders Berg
(President del consell cultural del EMH) (President EMH)

Signat el 30 de març del 2003
a bord de la Fragata Jylland, Ebeltoft

Nota: la traducció de l’anglès al català és meva. Si aneu al text original i trobeu errors de traducció, us agrairia que m’ho féssiu saber.

Muros, seu del "IX Encontro" de Galícia?

Muros fotografiat per l'Amiga Atlántica.

La localitat gallega de Muros té molts números per ser la seu del “IX Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia”, que tindrà lloc durant la primera quinzena del juliol de 2009, segons vaig saber ahir de fons de la FGCMF. L'altra localitat candidata que també té possibilitats d'acollir aquest certamen és Vilagarcía de Arousa. Suposo que la designació oficial se sabrà en els propers dies.

Muros és una de les localitats marineres més ben conservades de Galícia i conté nombrosos atractius des del punt de vista del patrimoni marítim, com ara un molí de marees, a més d’unes platges magnífiques. Segons em va dir el meu informant, “no s’ha fet cap encontro en un lloc tan bonic com aquest”. Però Vilagarcía compta amb l'al·licient d'una ría extraordinaria, ideal per la navegació. Caldrà veure què pesa més en l'elecció de la seu del proper Encontro.

El VII Encontro de Cambados, el 2005, va ser el primer al què vaig assistir i en tinc un record immillorable. En aquella ocasió, Catalunya va ser la convidada d’honor i des d’aquí hi vam anar amb quatre o cinc embarcacions. Crec que Cambados va servir per enfortir els lligams i les relacions entre associacions i persones de diverses comunitats, vinculades al patrimoni marítim i a tot aquest món de les embarcacions tradicionals. A l’encontro del Ferrol, el 2007, no hi vaig poder anar i em vaig quedar amb les ganes. Però el proper encontro, ja sigui a Muros o a Vilagarcía, no me’l penso perdre... vaja, si no hi ha un daltabaix! A banda de l’al•licient que representa descobrir un lloc de Galícia que no conec, hi ha el gran plaer de retrobar-me amb una colla d’amics i amigues, amb els quals m’uneixen uns lligams afectius que s’han anat estrenyent durant aquests anys. Serà també l’ocasió de conèixer personalment uns quants companys blocaires a qui només conec virtualment a través d’aquesta petita xarxa de blocs de temàtica marinera.

Estand de la FCCPMF a Cambados 2005.

La Maria Sílvia de Vilassar de Mar, a Cambados.

Per anar fent boca de Muros 2009, en el cas que, finalment, sigui la localitat escollida, aquí teniu el reportatge que l’Amiga Atlántica va publicar el juliol passat en el seu bloc.

Després de l’huracà Ike

Dies enrera vaig descobrir al Flickr la pàgina d’un excel•lent fotògraf de vaixells nord-americà que signa amb el nick de OneEighteen. Segons el seu perfil, és “ship pilot in Houston”; és a dir, pràctic a Houston (Texas). Per tant, suposo que deu ser capità de la marina mercant. En la seva pàgina OneEighteen mostra un sector de la navegació i dels vaixells que desconec: la dels grans bucs mercants que naveguen per tot el món transportant petroli, gas, contenidors... Generalment aquests grans monstres del mar no acostumen a despertar gaires simpaties, potser perquè ofereixen una imatge mecanitzada i industrialitzada del mar, i perquè solen anar associats a accidents i desastres mediambientals. Són com taques de greix i de brutícia enmig dels oceans idíl•lics i immaculats de la nostra imaginació. Però en les magnífiques fotos de OneEighteen, els petrolers, portacontenidors i vaixells-cisterna llueixen d’una manera especial i mostren el seu perfil més atractiu. Els retrats dels oficials i personal de bord també contribueixen a humanitzar aquestes criatures de metall i a recordar-nos que són persones qui les porten, treballadors del mar com els que hi ha hagut en tota la història de la navegació. Aquesta és una de les fotos preferides del seu "Maritime Portfolio":


Seduït per les fotos de OneEighteen, el vaig afegir al meus contactes del Flickr, per visitar-lo de tant en tant, i ell va tenir l’amabilitat de afegir-me als seus. Doncs bé, avui he entrat a la seva pàgina i hi he trobat aquestes dues fotos:



Són les restes de casa seva, a Seabrook, Texas, destruïda per l’huracà Ike. M’he quedat de pedra. Era una casa del 1898, que havia sobreviscut al gran huracà del 1900, al Carla del 1961, a l’Alícia del 1893 i a nombrosos huracans petits i tempestes tropicals. Però no ha pogut amb l’Ike.

Em sorprèn i m’admira la serenitat amb què OneEighteen encara el desastre: “No regrets. I loved my years with the house” , diu. Sense laments ni recança, s’estima els anys viscuts a la casa. I afegeix que quan vius en una zona d’huracans sempre tens un racó de la memòria ocupat en pensar: “què és el que realment necessito emportar-me quan hàgim d’evacuar? És un bon exercici sobre el que és important i el que no ho és”. Ell es va endur les fotos familiars, alguns treballs artístics i les còpies de seguretat de l’ordinador. Bàsicament va salvar els seus records més estimats, una part de la seva memòria. Més d’una vegada he pensat què salvaria de casa meva en cas d’un incendi devastador i les fotos són una de les primeres coses que em venen al cap. Els records. Som, en gran part, els nostres records, i la por de perdre aquesta part de la nostra memòria, de nosaltres mateixos, ens produeix un gran neguit.

A la segona foto es veu un cartell de color blau que OneEighteen tenia penjat a casa i que va aparèixer surant sobre un munt de fustes a la piscina del veí. En el cartell hi diu: “Una vista al mar no és qüestió de vida o mort. És molt més important que això”. Així doncs, vull pensar que, per OneEighteen, la vida continua, i sempre al costat del mar, malgrat tot.

Molts ànims, capità!

El veler “Asgard II” s’enfonsa al golf de Biscaia

Quan tot just han passat dos mesos des de l’enfonsament del Thopaga, ens arriba la notícia del naufragi d’un altre gran veler, l’ Asgard II, que va tenir lloc dijous passat, 11 de setembre, en aigües del golf de Biscaia. Es tracta d’un veler irlandès de sail training (vela formativa) que anava de Falmouth (GB) a La Rochelle (F). El cinc membres de la tripulació i els vint alumnes que anaven a bord van abandonar el vaixell en bots salvavides i van ser rescatats sans i estalvis per un guardacostes francès.

L’ Asgard II va llençar un senyal de socors a les 2 de la matinada tocades, després de detectar-se que el veler feia aigua. El capità Colm Newport, comandant del vaixell des del 1992, va prendre la decisió d’abandonar la nau. Tot i que era negra nit, l’evacuació es va fer sense problemes i els vint-i-cinc tripulants es van repartir en dos bots salvavides. L’operació es va fer en cinc minuts i, en declaracions posteriors, alguns dels alumnes van alabar la perícia i professionalitat del capità Newport, i el van considerar un heroi. També van tenir unes paraules d’agraïment i afecte pel seu vaixell, ja que, com en el cas del Thopaga, es va anar enfonsant lentament i això va facilitar l’evacuació. L’ Asgard II va desaparèixer poc abans de les 9 del matí a 20 milles al sud-oest de la localitat francesa de Belle-Îlle-en-Mer. Curiosament, la causa del naufragi també és un misteri, ja que no es va produir cap soroll ni res que pugui indicar una topada contra algun objecte.

L’ Asgard II es va construir el 1981 a Arklow i anava aparellat de bergantí-goleta. El vaixell és propietat de la República d’Irlanda i del ministeri de Defensa irlandès, però no és un vaixell militar, sinó que va ser concebut per a la formació de mariners civils. Podríem dir que és el buc-escola nacional irlandès i havia representat Irlanda en un munt de trobades de grans velers. Des de la seva entrada en servei havia desplegat una intensa activitat en el camp del sail training, de la quan en queda constància en seu web oficial, i també en el vídeo “Standing Tall”, de l’organització Sail Training International, realitzat per atraure els joves cap al món apassionant de la vela formativa.

Per tots aquests motius, l’ Asgard II era un vaixell molt estimat i, com és lògic, la seva pèrdua ha estat molt sentida a Irlanda i entre tota la gent que hi va navegat.

El Thopaga, localitzat

En plenes vacances d’agost ens arribava la bona notícia que, finalment, el Thopaga havia estat localitzat al fons del mar.

Segons els armadors hi ha possibilitats de recuperar-lo en bones condicions, sempre que es faci abans que arribin els temporals d’octubre i novembre. L’altre gran obstacle és el preu del rescat, que podria costar entre un i dos milions d’euros. L’associació “Sauvez la goélette Thopaga” té un compte bancari obert per a tothom que vulgui col•laborar econòmicament en la recuperació del vaixell.

Trobareu tota la informació i un reportatge televisiu de la localització del veler al web del Thopaga, apartat de premsa.

Paisatges marítims: les Illes Cíes

Ja fa dies que vam deixar enrera les Cíes, en l’estela d’un estiu que aviat arribarà a port, en el proper equinocci. Però el perfum de les illes continua omplint d’olor de mar els nostres records. Perfum d’algues i de terra humida, de bosc i de marisc. Vam arribar-hi a bord de l’Alefriz, el veler dels nostres amics atlàntics del bloc Una mirada a la Ría de Vigo. La Mar i en Haddock van ser uns amfitrions perfectes i els millors guies per unes aigües que tenen molt navegades.




Les Cíes pertanyen al Parc Nacional Marítimo-terrestre de les Illes Atlàntiques de Galícia i són un petit paradís natural. L’arxipèlag el componen tres illots: l’illa del nord o de Monteagudo, l’illa del mig o del Far, i l’illa del sud o de San Martiño. De fet, la del nord i la del mig estan unides per un istme de roques, formant una sola illa. Els visitants que a l’estiu s’acosten a Monteagudo, amb algun dels transbordadors que van i venen des de Vigo, Baiona i Cangas, ho fan amb bitllet d’anada i tornada pel mateix dia. I si es queden al càmping, l’estada màxima autoritzada és de 15 dies. Només el personal del parc té permís per viure-hi. El Robinson que vulgui fer de les Cíes la seva llar ho té difícil. De fet, segons em van explicar, a San Martiño hi ha alguna casa particular, però l’Administració té la intenció d’expropiar-la. Fora de temporada, les Cíes són de les sargantanes, els conills i les aus marines... I també d’alguns navegants afortunats, com la Mar i en Haddock, que s’hi acosten amb el seu vaixell. Per fondejar-hi cal demanar un permís que la patrullera de la Guàrdia Civil sol demanar a les embarcacions ancorades. L’Alefriz disposava d’un permís de dos dies.

Després d’una navegada a vela deliciosa, sota un ventet suau del nord, llençàvem el ferro davant de la famosa platja de Rodas, que ha estat qualificada com la millor del món. Rodas és una mitja lluna de sorra blanca, que uneix Monteagudo amb l’illa del Far. Quan fa sol, llueix com un somriure en la cara d’una noia bonica; una noia “de dent lluminosa i de geniva fresca”, que diria Josep Pla. Rodas és el somriure de les Cíes i fa que te n’enamoris a primera vista. Aquesta vegada, però, vam ensopegar un parell de dies una mica rúfols i les illes no van somriure gaire. Però, malgrat el mocador de núvols que les cenyia i del vel de boira que ocultava part del seu rostre, vam quedar captivats per la seva bellesa.



Dos dies donen per poc. Tot i això vam tenir el plaer de trepitjar la sorra immaculada de la platja de Rodas, que la marea, eterna bugadera, renta i planxa cada dia, i l’estén sobre la vora de l’aigua com un llençol net. Vam recollir un bon grapat de conxes de mol•luscs i crustacis, criatures marines que ara viuen una nova vida mineral. Vam furgar entre manats d’algues de colors vius i noms exòtics que la Mar, biòloga marina, ens va anar desgranant: Laminaria digitata, Uva lactuca, Fucus vesiculosus... I durant la nit, des de la coberta del vaixell, fondejat prop de la platja i a recer del vent del nord, vam contemplar extasiats la Via Làctia, un riu d’estrelles que corria sobre els nostres caps indicant, com un GPS sideral, el camí de pelegrinatge cap a la tomba de l’apòstol.

L’endemà el cel tenia color de ventre de burra. Però, a poc a poc, es va anar obrint i el sol va començar a jugar a fet a amagar entre els núvols, en un espectacle d’ombres xineses monumental. Al migdia va aparèixer l’Hidria Segundo, l’antic vaixell-aljub de vapor, que duia un grup de gent a visitar les Cíes. Ja en parlaré en una propera entrada, de l’Hidria, perquè pocs dies després vaig llegir a “La Voz de Galicia” que el vaixell es ven. Els armadors es lamenten de la manca de suport de l’Administració a les embarcacions patrimonials, que reben el mateix tracte que els iots d’esbarjo.



A mitja tarda, l’Alefriz deixava les Cíes i posava rumb a Bouzas. Des de la popa del veler vaig fer una última ullada a la platja de Rodas, per retenir el màxim nombre de detalls d’aquestes illes màgiques, batejades per Plini amb el nom d’Illes dels Deus o Afortunades. A mesura que ens allunyàvem, la deessa Natura ens va obsequiar amb l’últim acte d’aquest gran espectacle de llums i ombres que us he intentat explicar. Un mantell de boira espès es va desplegar sobre les Illes i les va anar cobrint a poc a poc. Finalment, van desaparèixer darrera del teló immens, mentre els raig del sol ponent s’escapaven per sota la cortina, a peu d’escenari. La representació s’havia acabat. Va ser per posar-se a aplaudir!

Aquí teniu unes quantes fotos de les Illes Cíes. La resta les trobareu a la meva pàgina del Flickr. No n’hi ha cap de terra endins, ni cap vista des dels fars, perquè no hi vam pujar. Però tant és, perquè estic segur que hi tornaré. Els meus llaços amb Galícia són cada cop més estrets i el retorn a aquelles costes és no només inevitable, sinó del tot imprescindible.

Impressions de Brest 2008

Dies enrera en Vicente García-Delgado em va enviar un correu explicant-me les seves impressions sobre Brest-2008, com a tripulant del Sant Elm, de Cadaqués. Per un d’aquells misteris del ciberespai, el missatge no em va arribar fins ahir. I tot i que havia decidit baixar la persiana fins al setembre, potser aleshores Brest ja quedarà massa lluny i hi haurà altres temés que tindran més interès i actualitat. Per tant, aquí teniu aquesta crònica encara fresca i de primera mà d’un testimoni d’excepció de “la mare de totes les trobades”.

El Sant Elm i la seva tripulació en ple

Después de varios años de rehabilitación de la embarcación Sant Elm, gracias al espíritu de recuperación de los hermanos Xirau de Cadaqués, y las estupendas manos de Quico Despuig y de Marcelino, y de sus otros compañeros del taller, hemos podido navegar a toda vela en aguas atlánticas, dentro del grupo de vela latina de la Catalunya Nord. No hemos sido los únicos, ya que han venido otros dignos representantes de Palamós, Cardona, Córcega, Croacia y Galicia.

Hemos podido probar las velas y tengo que decir que estoy muy contento de los resultados en cuanto a la navegación y la maniobrabilidad, dando una seguridad y estabilidad muy encomiables. Seguro en las trobades y regatas el Sant Elm dará que hablar, a pesar de que no se le ha puesto un aparejo de competición, sino para la navegación de placer.

En Brest la tripulación fue rotando a lo largo de los diferentes días, excepto una tripulación fija de 6 tripulantes, con un ambiente envidiable y bien cohesionado. Se entregó a la organización una Tabla de Mar, que nos representará en ese ámbito para siempre, en el que pudimos ver las entregadas por Quico Despuig, en donde están representados el Sant Isidre, el Jordi y la Cala Freda.

Mi opinión de Brest es que está muriendo de éxito, y están demasiado comercializados los diferentes ámbitos en tierra; ya que he notado a faltar talleres de diferentes ámbitos tradicionales, que no sean una simple exposición de posters, mezclados con artículos de todo tipo. Algunos días era imposible pasar de un lado a otro por quedar colapsado todo, desde el tránsito peatonal, los espacios para las comidas, o para hacer las necesidades imprescindibles y básicas.

Desde luego, la organización es muy profesional, pero necesitan hallar una financiación imprescindible para dicho evento, que seguro que sube cada año más del presupuesto, para poder mantener el listón alto. Se montaron ámbitos para los gallegos, que dejaron el pabellón bien alto y fueron el alma de la fiesta noche y día. También estaban los noruegos, Vietnam, Madagascar y Croacia.

Realmente es un espectáculo para ver y sentir; pero, como en las fallas de Valencia, una y no más. Es agotador, si no se es joven, y difícil de aguantar jornadas desde las 8 de la mañana hasta la 1 de la madrugada, saliendo a navegar, mañana, tarde y a veces por la noche, para ver o formar parte del espectáculo, durante una semana seguida.

En Douarnenez, se ve otro ambiente, más familiar, pero que va a remolque de Brest y no sé si podrán financiarse lo necesario para mantener esta fiesta -que a buen seguro les pica el bolsillo- y a la que asisten la mitad de embarcaciones de Brest.

Los vascos estaban en su ambiente y bien representados con diversas embarcaciones; y pudimos ver su pericia y buen navegar, ya que se podían ver desde unas gradas las evoluciones que hacían apenas unos metros separados de la costa (Cosa que deberíamos tener en cuenta en estas latitudes si queremos darnos a conocer).

De los grandes veleros debo decir que el Cala Millor, a pesar de notar la falta del Thö-pa-ga, destacaba orgulloso sus velas, y tuve la oportunidad de acercarme a ellos lo suficiente para hacerle alguna foto aceptable y hacerles llegar el sonido del cuerno Mediterráneo, en señal de saludo y pésame, ya que es un sonido melancólico.

En la etapa de Brest-Douarnenez, hubo un incidente con una motora y uno de los veleros de recreo más veloces, tanto que se la pasaron por la quilla, literalmente. Suerte que la pericia y la suerte, evitaron víctimas, que podían haberse producido por la ignorancia de una clase de motoristas que sin formación adecuada y con ayuda de potentes motores se meten en cualquier parte, creyendo tener una superioridad de desplazamiento con los veleros, pero a veces el tiro les sale por la culata, como puede verse.

Tendría muchas cosas que contar pero no es el momento ni el lugar donde extenderse. Te adjunto algunas fotos que pueden dar de más en el blog tan estupendo y que tantas sinergias te debe estar llevando.

Text i fotos: Vicente García-Delgado

Moltes gràcies, Vicente, per acostarnos a Brest a tots aquells que no hi vam poder anar. I ara sí: fins al setembre!