Saps quin és aquest far?

Dies enrera, el bloc Singradura da relinga ens proposava un joc molt interessant: identificar un far, a partir d’una foto de la torre amb la llanterna i d’una altra foto que serveix de pista per ajudar a localitzar-lo. La iniciativa ha tingut força èxit entre els blocs de temàtica marinera, i ja se n’hi ha apuntat uns quants, proposant altres fars per identificar. Aquesta ha estat fins ara l’evolució de joc; i espero no deixar-me'n cap:

Singradura da relinga: el far de’s Penjats d’Eivissa.
Una mirada a la Ría de Vigo: el far de Punta Frouxeira.
El rincón del marino: el far del Cap d’Hornos.

I aquesta és la meva proposta: sabeu on és aquest far?

Primera pista:


El premi és un exemplar del número 1 d’Argo, la revista del patrimoni i la cultura marítima.

A punt la “IV Fira Mercat del Mar” de Premià

Les tres barques de mitjana que hi ha en aquests moments a Catalunya, el Sant Isidre, el Sant Ramon i el Rafael, a més del sardinal Sant Pau, i unes quantes embarcacions més de vela llatina es trobaran el proper cap de setmana a Premià de Mar per participar en la “IV Fira Mercat del Mar”. Entre els ingredients d’aquest certamen també hi haurà una subhasta de peix a l’antiga, música marinera, cuina del mar i tallers de nusos, de vela llatina i de rem.

Organitzada per Promoció Econòmica de l’Ajuntament premianenc, la Fira del Mar va néixer amb la intenció de promocionar el comerç local. Se li va donar aquest aire “mariner” per donar-li singularitat i diferenciar-la d’altres mostres similars. Certament Premià de Mar té uns orígens clarament mariners -fins al punt que a l’escut municipal hi figura una barca de mitjana-, encara que el pes de l’economia local sempre va recaure en la indústria. En qualsevol cas, va ser una bona idea associar aquesta fira a un dels aspectes més atractius i vistosos de la història ciutadana de Premià de Mar. Tot i això, en les dues primeres edicions de la fira aquest aire mariner era força escàs i més aviat decoratiu. Però en l’edició de l’any passat ja es va fer un canvi de rumb i es va intentar donar-li contingut mariner autèntic, amb la presència del Sant Ramon, el Far Barcelona, el pailebot Santa Eulàlia i unes quantes barques de vela llatina, a més d’altres activitats relacionades directament amb el mar. El vaixell de Vilassar es va fer un tip de treure gent i al port s’hi va congregar força públic per veure aquestes embarcacions de prop.

Suposo que aquest any encara hi baixarà més gent, perquè el programa del dissabte està farcit d’actes atractius per a tots els públics: mostra de barques de vela llatina, bateig de mar, taller de rem en un llagut català, cantada de cançons marineres, subhasta de peix, taller de vela llatina a bord del Rafael, tapetes marineres, classes de windsurf, taller de nusos, mostra d’oficis artesans... I l’endemà, diumenge, destaca com a novetat la “I Nit gastronòmica del Mercat del Mar”.

A banda de la finalitat de promoció econòmica que hi pugui haver al darrera d’aquesta mena d’esdeveniments, crec que són molt positius si serveixen per acostar la gent al mar, per ajudar a descobrir l’existència d’una sèrie d’embarcacions tradicionals i a interessar-s’hi, i també per donar feina a aquests grans vaixells, propietat de petites empreses i d’associacions, que sense això no es podrien mantenir.

Jo tinc previst participar en la “IV Fira Mercat del Mar” del meu poble –crec que després de 22 anys de viure-hi ja li puc dir així- amb el Corb Marí, si el temps i el motor no ho impedeixen, com l’any passat, que una avaria al moment de sortir em va obligar a quedar-me a terra. Si teniu una barca de vela llatina i us hi voleu apuntar, ja ho sabeu.

Entre la terra i el mar

Dilluns passat es va inaugurar a l’Institut Francès de Barcelona l’exposició fotogràfica Entre terre et mer, les rivages français. Es tracta d’una mostra de la col•lecció de fotografies del Conservatoire du littoral, que presenta obres de set fotògrafs que aporten una nova mirada sobre diversos indrets de les costes franceses.

Harry Gruyaert. Baie d'Authie, Pas-de-Calais.

El Conservatoire du litoral és un organisme públic creat l’any 1975 per a dur, conjuntament amb les entitats locals, una política territorial encaminada a protegir de manera definitiva determinats espais naturals francesos que es troben a les ribes marítimes i a les ribes dels llacs. El Conservatoire és propietari de gairebé 1.000 quilòmetres de ribes, més de l’11% de les costes de França. L’objectiu és garantir la transmissió a les generacions futures d’un patrimoni natural, terrestre i marítim que representa el “terç salvatge” de les ribes de la França metropolitana i d’ultramar. Aquesta és una actuació similar a la que fa a casa nostra l’Àrea Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya: comprar espais de gran valor ecològic i paisatgístic que corren el perill de ser alterats per alguna actuació humana, per gestionar-los posteriorment amb la col•laboració d'entitats conservacionistes, d'ONG i de les administracions públiques. Aquí hi trobareu la relació d’espais en propietat, tot i que gairebé no n’hi ha de litorals.

Alain Ceccaroli. Sites du débarquement.

Tornant a la mostra que ens ocupa, des de fa més de vint anys, el Conservatoire du littoral convida a fotògrafs a visitar els terrenys que estan sota la seva protecció. Cada artista dóna la seva visió sobre un indret concret, que representa un redescobriment d’aquells paisatges i una replantejament de la idea que se’n tenia. L’exposició també pretén cridar l’atenció dels responsables polítics i administratius, i dels habitants i visitants d’aquests llocs, que construeixen el futur d’aquest patrimoni natural, perquè s’adonin que convé conservar-lo i protegir-lo en benefici de tots.

Fa temps que fotografio paisatges costaners, perquè m’agraden i perquè penso que també es una manera de conservar-los. Mirar fotos antigues d’alguns indrets costaners permet adonar-se de la transformació brutal que ha sofert el nostre litoral i de la pèrdua irreversible del nostre patrimoni natural. Crec que la fotografia és una mena de veu de la consciència que ens recorda allò que hem fet malament i ens permet fer alguna cosa per evitar que es torni a repetir.

Raymond Depardon. Pointe du Raz, Finistère.

La mostra Entre terre et mer, les rivages français es podrà visitar fins al 22 de novembre, a la galeria de l’Institut Francès, al carrer Moià, número 8, de Barcelona.

El “Palinuro” a Premià de Mar

Ahir a la tarda, quan anava cap a casa amb el tren, assegut a la banda del mar, vaig mirar per la finestra i… oh, sorpresa! Hi havia un gran veler fondejat davant de Premià de Mar. En baixar del tren me’l vaig mirar bé des de l’andana: tres pals, vergues al de proa, veles de tall als altres dos, alt de bordes, bandes blanques als costats… Tenia tota la pinta de ser el Palinuro, però calia assegurar-se’n. Vaig córrer cap a casa a buscar la càmera i el trípode, perquè la llum començava a anar de baixa. Després d’una bona caminada pel passeig, vaig plantar el trípode a les roques de la bocana del port i li vaig fer aquesta foto, a ISO 200, per evitar que sortís moguda.




Si amplieu la foto, podreu llegir el nom a la popa: Palinuro! Sempre he admirat aquells aficionats als ocells que són capaços de distingir una cadernera d’un pit-roig i, a sobre, dir-te’n el sexe, a cent metres de distància. Doncs ahir em vaig sentir una mica així. Suposo que tots desenvolupem el nostre sentit de l’observació cap a aquelles coses que més ens interessen. Aquí hi trobareu la fitxa tècnica i un historial breu d’aquesta “au marina”.




I què hi feia, el Palinuro, fondejat davant de Premià de Mar? Doncs ha vingut per participar en el Sailing to Barcelona (Rumb a Barcelona), un dels actes que es fan dins del Congrés Mundual de la Natura que es celebrarà a Barcelona del 5 al 14 d’octubre. El congrés l’organitza la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura), que és la xarxa del medi ambient més antiga i més gran del món. En formen part més de 1.000 entitats de 160 països, uns 200 governs i 800 ONG, a més 10.000 científics i experts. Durant aquests dies 8.000 persones es reuniran a Barcelona per discutir i prendre decisions sobre els problemes més greus en matèria de medi ambient i desenvolupament a tot el món. Esperem que realment s’arribi a acords que no acabin en paper mullat, com acostuma a passar en política mediambiental.

I dins d’aquest congrés, el Sailing to Barcelona reunirà diversos velers que pertanyen a entitats i organismes que fan tasques relacionades amb el medi ambient. La idea és promoure la conservació dels mars, costes i oceans a través del món de la nàutica i de la vela, i sensibilitzar el públic cap a aquestes qüestions. Els participants aportaran propostes i projectes per a un ús més sostenible de l’ambient marí.

Efectivament, cal que tots prenguem consciència de la situació precària en què es troben moltes zones del nostre litoral i exigir als nostres governants que facin alguna cosa al respecte. De tota manera, nosaltres, la gent, els ciutadans, hem d’assumir la nostra part de responsabilitat en l’estat actual del mar i de les costes. Cal que ens arromanguem i que col•laborem per canviar la situació. Hi ha coses a fer que no són, necessàriament, anar a recollir chapapote quan hi ha un accident. La custòdia marina és una via que permet a la societat civil participar en els processos de gestió i conservació dels espais litorals, tal com s’explicava en una entrada anterior, en aquest mateix bloc.

Aquí teniu la relació dels vaixells participants en el Sailing to Barcelona, però pot ser que se n’hi afegeixin molts més. El Palinuro obrirà la desfilada de tots els vaixells que es farà aquest dissabte, entre el port i el Fòrum, com a obertura del Congrés Mundial de la Natura.

Aquest matí he tornat a la platja a veure si “l’ocell” encara era al niu. I, efectivament, allà l’he trobat, mig adormit sota un cel que ja amenaçava amb la tempesta que ha caigut aquesta tarda. Li he fet unes quantes fotos més. Després, quan me n’anava cap a la feina, he vist que salpava i posava rumb a Barcelona.

Adéu a Olin Stephens

“En qualsevol disseny, els factors que més contribueixen a la velocitat són: superfícies vèliques grans, poc desplaçament i una superfície petita dins l’aigua. Això dóna línies netes, suaus i agradables, i aleshores apareix la bellesa. Tot i que per sí mateixa la bellesa no sigui un factor de velocitat, els vaixells més agradables a la vista són els més agradables de portar”.

La frase és de Olin J. Stephens, un dels grans arquitectes navals del segle XX, creador d’alguns dels vaixells més bonics i més ràpids del seu temps. El dissenyador de velers llegendaris com el Dorade, el Ranger, el Courageous, el Morning Cloud i el Brilliant, va morir el dia 13 de setembre, a l’edat de 100 anys.

Nascut a Nova York el 1908, Olin Stephens va crear 2.200 vaixells, sis dels quals van guanyar vuit edicions de la Copa Amèrica. Una de les seves primeres creacions va ser el Dorade, un yawl de 16 metres que va construir pel seu pare, amb el qual van guanyar la regata Transatlàntica i la Fastnet britànica el 1931.


Els èxits del Dorade –que encara navega- van catapultar a la fama la firma Sparkman & Stephens, l’empresa que havia fundat amb el broker Drake Sparkman, que continua sent una de les marques més prestigioses dins del món de la nàutica internacional. L’any 1937 va dissenyar el seu primer Copa Amèrica, el Ranger, un veler de 42 metres que va guanyar el britànic Endeavour II, i que es considera el Clase J més espectacular que mai s’ha construït. Després en vindrien cinc més, com el Courageous, el primer 12 metres construït en alumini, guanyador de la Copa el 74 i el 77. Uns altres dos velers extraordinaris sortits de la taula de dibuix d’Olin Stephens van ser els Morning Cloud I i II, propietat de qui va ser primer ministre britànic, Edward Head. Amb el primer va guanyar la Sidney-Hobart del 69, i amb el segon l’Admiral’s Cup del 71.

Olin Stephens era un artista de l’arquitectura naval, que va posar ales a la bellesa, construint alguns dels velers més ràpids i alhora més bonics que s’han vist mai en un camp de regates. Igual que els meus admirats Nathanael Herreshoff i William Fife. El Mystic Seaport Museum dedica una pàgina a recordar la figura i l’obra d’Olin Stephen amb abundant material que val la pena visitar.

Aquestes imatges pertanyen també al museu nord-americà. Fins al minut 1’45” són declaracions de l’arquitecte naval, i després ve un recull d’imatges de molts dels vaixells que ell va crear. I aleshores... apareix la bellesa! Bon viatge, mestre.

Vídeo: "Olin Stephens, Simply Brilliant". Mystic Seaport Museum.

Fotos: Sparkman & Stephens i Sparkman & Stephens Association.

Restauració o rèplica?

En Jaume Rosselló plantejava dies enrera una qüestió molt interessant en el seu bloc La goleta mallorquina Miquel Caldentey: “el que s'està fent amb el Miquel Caldentey és una autèntica restauració o, per el contrari, s'està construint una rèplica?” Diu que no sap quina és la diferència entre aquests dos tipus d’actuacions i afegeix: “sembla que es tracta d'una qüestió de percentatges de material original de l'embarcació que s'aprofiti... Miraré d'esbrinar-ho i ja en parlarem”.

Jo tampoc no ho sé. Precisament em vaig fer aquesta mateixa pregunta l’estiu passat, a bord del HMS Victory, al Portsmouth Històric Dockyard (16’50 lliures l’entrada. És una pasta, però val molt la pena). Sabia que era el vaixell autèntic, el de Trafalgar, la nau insígnia de Lord Nelson, on el gran almirall anglès hi va perdre la vida. Allà mateix, sota els meus peus, una placa de metall clavada a la coberta marcava el lloc exacte on havia caigut Nelson abatut pel tret d’un tirador enemic. Però el vaixell semblava acabat de sortir de la drassana. Està impecable, “a son de mar”, i això que ja te 243 anys! Quantes d’aquelles fustes eren originals?

En un fulletó que em van donar durant la visita hi diu que les fustes de roure de la coberta de bateries inferiors són originals. Però no ho diu de cap altra part del buc. Evidentment n’hi deu haver moltes mes, de peces originals. En qualsevol cas, no es va construir de zero, sinó que es va partir de la restauració del buc original. Per tant, no es pot dir que sigui una rèplica, un clon, una còpia de l’original. I, lògicament, l’única manera de conservar-lo com està és renovar tots aquells materials que es deterioren. L’important és que el HMS Victory s’hagi pogut conservar fins als nostres dies. I el mateix es pot dir del Miquel Caldentey, ja sigui una restauració o una rèplica el que hi fan, el cas és que el vaixell s’ha salvat de la destrucció.

Bé, és un debat interessant i jo només volia aportar a la discussió un text de l’European Maritime Heritage, que tracta d’aquesta qüestió: el “Manifest de Barcelona”, o “Carta Europea per a la Conservació i Restauració dels Vaixells Tradicionals que Naveguen”.

El Manifest de Barcelona

La Carta Europea per a la Conservació i Restauració dels Vaixells Tradicionals que Naveguen

PREÀMBUL

La Carta de Venècia va ser escrita el 1964 per a reafirmar els principis sobre la conservació i restauració del edificis i monuments. I començava així:

Impregnats amb un missatge del passat, els monuments històrics de generacions i generacions de pobles es mantenen fins avui com a testimonis vivents de la nostra tradició. La gent és cada vegada més conscient de la unitat dels valors humans i veu els monuments antics com un patrimoni comú. I reconeix que la responsabilitat de preservar-los per a les futures generacions és una responsabilitat compartida. És la nostra obligació transmetre’ls en la seva màxima esplendor i autenticitat.

És essencial que els principis que condueixin a la preservació i restauració dels edificis antics haurien de ser pactats i consensuats per la comunitat internacional, i que cada país fos responsable d’aplicar el pla dins la seva idiosincràsia, cultura i tradició.

Amb la definició per primera vegada d'aquest principis bàsics, la Carta d’Atenes de 1931 va contribuir al desenvolupament d'un extens moviment internacional que va prendre forma en documents nacionals, dins de la tasca de l’ICOM i la UNESCO i amb la fundació del Centre Internacional per a l'Estudi de la Restauració i Preservació de la Propietat Cultural.

Els dos manifests estan pensats específicament per als monuments i edificis en terra ferma. El patrimoni marítim no hi està inclòs tot i la seva afinitat.

No obstant això, el Quart Congrés de l’European Maritime Heritage, reunit a Barcelona el 2001, va prendre la decisió d’adaptar el Manifest de Venècia al patrimoni marítim europeu, conegut com el Manifest de Barcelona.

DEFINICIONS

ARTICLE 1er.- El concepte de patrimoni marítim flotant comprèn tant el vaixell tradicional únic, en el qual es troba l'evidencia d'una civilització única, com el desenvolupament d'un veler tradicional amb una significació especial, com aquell altre vaixell que ha tingut una remarcable història marinera, o com un altre que sigui una peça única per la feina realitzada per els seus constructors. Això es pot aplicar tant als grans vaixells com a les més modestes barques del passat, les quals hagin adquirit una significació cultural amb el pas del temps.

ARTICLE 2n.- La conservació i la tècnica de restauració dels vaixells tradicionals han de tenir accés a la ciència i a la tècnica, de manera que es pugui estudiar i salvaguardar el patrimoni marítim flotant.

FINALITATS

ARTICLE 3er.- La intenció de conservar i restaurar els vaixells tradicionals que es troben operatius és salvar-los, ja sigui per motius artístics i estètics, o perquè són monuments històrics, o per perpetuar oficis tradicionals.

CONSERVACIÓ

ARTICLE 4rt.- És essencial per a la supervivència dels vaixells tradicionals operatius el seu manteniment constant.

ARTICLE 5è.- Fer servir els vaixells per una funció social sempre en facilita la conservació. Aquest ús és desitjable, però no hauria de transformar profundament el disseny exterior. Les modificacions com a conseqüència d’un canvi en l’ús del vaixell s'han de mantenir dintre d’aquests límits.

ARTICLE 6è.- Un vaixell tradicional és inseparable de la historia local a la qual pertany i és el testimoni de les aigües que ha navegat. Per tant, la zona en què el vaixell ha navegat i s'ha utilitzat hauria de ser idealment la zona del seu port base.

RESTAURACIÓ

ARTICLE 7è.- El procés de restauració és una operació altament especialitzada. La seva finalitat és preservar-lo i mostrar-lo estèticament i funcionalment. El valor històric dels vaixells tradicionals es basa en el respecte al seu material original i als seus documents autèntics. La restauració ha d'anar precedida i acompanyada d'un estudi històric del vaixell.

ARTICLE 8è.- La restauració dels vaixells tradicionals s'haurà de fer amb tècniques i materials tradicionals. Quan les tècniques i els materials tradicionals siguin inadequats, la consolidació dels vaixells tradicionals operatius pot aconseguir-se a través de materials moderns de conservació, l’eficàcia dels quals ha d’estar recolzada amb l’experiència i les dades científiques de què es disposi.

ARTICLE 9è.- La restauració de vaixells tradicionals no requereix que el vaixell sigui restaurat tal com era en l’any de construcció. Alguns vaixells adquireixen un gran valor històric en algun període posterior. La restauració del vaixell tal com era en un determinat període només s'hauria de realitzar després d’una profunda consideració de la qualitat de la documentació històrica i tècnica, per aquest període escollit.

ARTICLE 10è.- Els equipaments obligatoris de seguretat per a la navegació han d’estar harmoniosament integrats en el conjunt del vaixell, però al mateix temps han de ser diferenciats de les parts originals, perquè la restauració no falsifiqui el testimoni artístic i històric del vaixell.

ARTICLE 11è.- Les parts afegides no es poden permetre, a excepció d'aquelles que no interfereixin en la tradicional harmonia del conjunt del vaixell i en l’equilibri de la seva aparença.

ARTICLE 12è.- Els treballs de restauració hauran d'anar acompanyats de la documentació precisa en forma d’informes tècnics i analítics; i il•lustrats amb dibuixos i/o fotografies o qualsevol altre mètode adient. Cada estadi de la feina de desmantellament, tractament, muntatge i addició de parts noves, així com les característiques tècniques i estructurals identificades durant el procés de restauració, hauran d'anar incloses.

El MANIFEST DE BARCELONA ha estat adoptat pel
Grup de Treball del EMH.

28 de setembre del 2002 a Enkhuizen.

Arne Gotved i Anders Berg
(President del consell cultural del EMH) (President EMH)

Signat el 30 de març del 2003
a bord de la Fragata Jylland, Ebeltoft

Nota: la traducció de l’anglès al català és meva. Si aneu al text original i trobeu errors de traducció, us agrairia que m’ho féssiu saber.

Muros, seu del "IX Encontro" de Galícia?

Muros fotografiat per l'Amiga Atlántica.

La localitat gallega de Muros té molts números per ser la seu del “IX Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia”, que tindrà lloc durant la primera quinzena del juliol de 2009, segons vaig saber ahir de fons de la FGCMF. L'altra localitat candidata que també té possibilitats d'acollir aquest certamen és Vilagarcía de Arousa. Suposo que la designació oficial se sabrà en els propers dies.

Muros és una de les localitats marineres més ben conservades de Galícia i conté nombrosos atractius des del punt de vista del patrimoni marítim, com ara un molí de marees, a més d’unes platges magnífiques. Segons em va dir el meu informant, “no s’ha fet cap encontro en un lloc tan bonic com aquest”. Però Vilagarcía compta amb l'al·licient d'una ría extraordinaria, ideal per la navegació. Caldrà veure què pesa més en l'elecció de la seu del proper Encontro.

El VII Encontro de Cambados, el 2005, va ser el primer al què vaig assistir i en tinc un record immillorable. En aquella ocasió, Catalunya va ser la convidada d’honor i des d’aquí hi vam anar amb quatre o cinc embarcacions. Crec que Cambados va servir per enfortir els lligams i les relacions entre associacions i persones de diverses comunitats, vinculades al patrimoni marítim i a tot aquest món de les embarcacions tradicionals. A l’encontro del Ferrol, el 2007, no hi vaig poder anar i em vaig quedar amb les ganes. Però el proper encontro, ja sigui a Muros o a Vilagarcía, no me’l penso perdre... vaja, si no hi ha un daltabaix! A banda de l’al•licient que representa descobrir un lloc de Galícia que no conec, hi ha el gran plaer de retrobar-me amb una colla d’amics i amigues, amb els quals m’uneixen uns lligams afectius que s’han anat estrenyent durant aquests anys. Serà també l’ocasió de conèixer personalment uns quants companys blocaires a qui només conec virtualment a través d’aquesta petita xarxa de blocs de temàtica marinera.

Estand de la FCCPMF a Cambados 2005.

La Maria Sílvia de Vilassar de Mar, a Cambados.

Per anar fent boca de Muros 2009, en el cas que, finalment, sigui la localitat escollida, aquí teniu el reportatge que l’Amiga Atlántica va publicar el juliol passat en el seu bloc.

Després de l’huracà Ike

Dies enrera vaig descobrir al Flickr la pàgina d’un excel•lent fotògraf de vaixells nord-americà que signa amb el nick de OneEighteen. Segons el seu perfil, és “ship pilot in Houston”; és a dir, pràctic a Houston (Texas). Per tant, suposo que deu ser capità de la marina mercant. En la seva pàgina OneEighteen mostra un sector de la navegació i dels vaixells que desconec: la dels grans bucs mercants que naveguen per tot el món transportant petroli, gas, contenidors... Generalment aquests grans monstres del mar no acostumen a despertar gaires simpaties, potser perquè ofereixen una imatge mecanitzada i industrialitzada del mar, i perquè solen anar associats a accidents i desastres mediambientals. Són com taques de greix i de brutícia enmig dels oceans idíl•lics i immaculats de la nostra imaginació. Però en les magnífiques fotos de OneEighteen, els petrolers, portacontenidors i vaixells-cisterna llueixen d’una manera especial i mostren el seu perfil més atractiu. Els retrats dels oficials i personal de bord també contribueixen a humanitzar aquestes criatures de metall i a recordar-nos que són persones qui les porten, treballadors del mar com els que hi ha hagut en tota la història de la navegació. Aquesta és una de les fotos preferides del seu "Maritime Portfolio":


Seduït per les fotos de OneEighteen, el vaig afegir al meus contactes del Flickr, per visitar-lo de tant en tant, i ell va tenir l’amabilitat de afegir-me als seus. Doncs bé, avui he entrat a la seva pàgina i hi he trobat aquestes dues fotos:



Són les restes de casa seva, a Seabrook, Texas, destruïda per l’huracà Ike. M’he quedat de pedra. Era una casa del 1898, que havia sobreviscut al gran huracà del 1900, al Carla del 1961, a l’Alícia del 1893 i a nombrosos huracans petits i tempestes tropicals. Però no ha pogut amb l’Ike.

Em sorprèn i m’admira la serenitat amb què OneEighteen encara el desastre: “No regrets. I loved my years with the house” , diu. Sense laments ni recança, s’estima els anys viscuts a la casa. I afegeix que quan vius en una zona d’huracans sempre tens un racó de la memòria ocupat en pensar: “què és el que realment necessito emportar-me quan hàgim d’evacuar? És un bon exercici sobre el que és important i el que no ho és”. Ell es va endur les fotos familiars, alguns treballs artístics i les còpies de seguretat de l’ordinador. Bàsicament va salvar els seus records més estimats, una part de la seva memòria. Més d’una vegada he pensat què salvaria de casa meva en cas d’un incendi devastador i les fotos són una de les primeres coses que em venen al cap. Els records. Som, en gran part, els nostres records, i la por de perdre aquesta part de la nostra memòria, de nosaltres mateixos, ens produeix un gran neguit.

A la segona foto es veu un cartell de color blau que OneEighteen tenia penjat a casa i que va aparèixer surant sobre un munt de fustes a la piscina del veí. En el cartell hi diu: “Una vista al mar no és qüestió de vida o mort. És molt més important que això”. Així doncs, vull pensar que, per OneEighteen, la vida continua, i sempre al costat del mar, malgrat tot.

Molts ànims, capità!