Internet és un oceà d’informació extens i profund on, de tant en tant, m’hi capbusso per trobar materials sobre les coses que m’agraden. Avui, en una d’aquestes immersions, he descobert un petit vídeo sobre les Illes Chausey, l’arxipèlag més gran d’Europa, gravat en alta definició per la productora francesa Transkom. El vídeo pertany a una sèrie de 52 documentals de 3 minuts que tracten de la vida dels insulars.
4.11.08
2.11.08
Temporal en blanc i negre
Avui la notícia del dia ha estat el temporal que ha escombrat Catalunya de sud a nord, provocant destrosses importants en alguns indrets, com a Salou, a la costa tarragonina. A Premià de Mar ha plogut tot el dia i també ha fet molt de vent. A mig matí s’han enregistrat ratxes de 98,2 km/h, les màximes del dia. En aquell moment, el baròmetre estava situat al voltant dels 1.000 hPa, el punt més baix de la depressió. Per sort no ha fet fred. Trobareu totes les estadístiques meteorològiques de la jornada al web de Meteo Premià.
A quarts de dues del migdia hem baixat a la platja a veure el mar. En aquell moment no plovia i semblava que es volien obrir clarianes. Bufava vent de component sud de força cinc a sis. El mar, de color de xocolata, estava força mogut, amb onades que passaven per sobre de l’espigó del port. Entre els esquitxos del rompent i la pluja, l’aire estava tant saturat d’aigua que de seguida m’han quedat les ulleres cobertes per una pel•lícula de gotetes minúscules. He tret la càmera i he fet unes quantes fotos ràpides, gairebé sense veure res. I quan he arribat a casa i m’he mirat les fotos... oh, sorpresa! Eren en blanc i negre! Resulta que, fent proves, em vaig deixar el control del color de la càmera en B/W. La veritat és que el resultat m’agrada, perquè reprodueix la variada gamma de grisos d’aquest dia profundament gris, trencada només per les crestes blanques de les onades i els raig de llum del cel. M’he recordat quan feia fotos en blanc i negre que revelava jo mateix, pensant que eren més artístiques perquè captaven allò més essencial, que quedava ocult sota l’anècdota del color.
Bé, a banda de criteris artístics, aquest és l’aspecte que tenia el mar aquest migdia a Premià.
A quarts de dues del migdia hem baixat a la platja a veure el mar. En aquell moment no plovia i semblava que es volien obrir clarianes. Bufava vent de component sud de força cinc a sis. El mar, de color de xocolata, estava força mogut, amb onades que passaven per sobre de l’espigó del port. Entre els esquitxos del rompent i la pluja, l’aire estava tant saturat d’aigua que de seguida m’han quedat les ulleres cobertes per una pel•lícula de gotetes minúscules. He tret la càmera i he fet unes quantes fotos ràpides, gairebé sense veure res. I quan he arribat a casa i m’he mirat les fotos... oh, sorpresa! Eren en blanc i negre! Resulta que, fent proves, em vaig deixar el control del color de la càmera en B/W. La veritat és que el resultat m’agrada, perquè reprodueix la variada gamma de grisos d’aquest dia profundament gris, trencada només per les crestes blanques de les onades i els raig de llum del cel. M’he recordat quan feia fotos en blanc i negre que revelava jo mateix, pensant que eren més artístiques perquè captaven allò més essencial, que quedava ocult sota l’anècdota del color.
Bé, a banda de criteris artístics, aquest és l’aspecte que tenia el mar aquest migdia a Premià.
27.10.08
José Huertas Morión, mariner i escriptor
Dies enrere, buscant documentació per un treball, vaig descobrir la figura i l’obra del mariner i escriptor José Huertas Morión (Cadis, 1909 – València, 1998). Huertas va dedicar tota la seva vida al mar. El 1925 s’embarcava per primera vegada en el llaüt de pesca Ramona y García, com a noi de barca, i començava una llarga trajectòria marinera, rica en coneixements i experiències, que s’estendria fins al 1971. Durant aquests anys va navegar en un total de 53 vaixells de tota mena, entre els quals hi ha pailebots i grans velers, i va travessar el Cap d’Hornos diverses vegades a vela. Trobareu una biografia més detallada de José Huertas, juntament amb una entrevista en vídeo, en el bloc que administra la seva neta, Mercè Galán.
José Huertas, el 1934 (foto del seu bloc)
Huertas va ser, doncs, un testimoni d’excepció del declinar de la navegació comercial a vela al Mediterrani. Però, sortosament per nosaltres, el mariner també tenia ànima d’escriptor i va conservar les seves vivències en els diaris de navegació de tots els vaixells en què havia navegat. I un cop jubilat, es va dedicar a escriure sobre temes relacionats amb el mar i els vaixells. Fruit d’aquest treball és una dotzena de llibres, entre els que destaquen “Los últimos veleros del Mediterráneo. Torrevieja marinera” (dos volums), “Motoveleros del Mediterráneo. El final de una época” i “La València marítima” (dos volums). Tots aquest treballs són imprescindibles per tenir informació de primera mà d’aquest període de la nostra història marítima; i més ara, quan assistim a la recuperació d’alguns velers d’aquella època, com el pailebot Pascual Flores, bessó del Santa Eulàlia (ex Carmen Flores), tots dos construïts a Torrevella, i el pailebot Miquel Caldentey.
El pailebot Santa Eulàlia, ex Carmen Flores, construït a Torrevella
La setmana passada vaig anar a València per feina i vaig aprofitar per acostar-me fins al Museu Valencià d’Etnologia on vaig poder adquirir els dos volums editats fins ara de “La València marítima”. Són un recull de notícies del món mariner dels segles XIX i XX, que tenen per escenari aquella costa, recollides per l’autor dels principals diaris de cada moment. El primer volum està dedicat a la pesca del bou; i el segon, als altres protagonistes de la navegació valenciana: els constructors i les embarcacions.
Un dels llibres de José Huertas (foto del seu bloc)
Aprofito per dir que la llibreria del museu té un bon assortit de llibres sobre el patrimoni marítim local, entre ells “La vela latina en Valencia”, un llibre de gran format, magníficament ben editat, de lectura obligada per conèixer el passat i, sobretot, el moment en què es troba actualment la vela llatina a València. Tinc la impressió que a Catalunya, quan parlem de vela llatina –i m’atreviria a dir que en altres àmbits de la cultura també passa-, tenim tendència a mirar cap a la costa gironina i cap a les illes, però no baixem la mirada més avall de l’Ebre. Bé; és cert que els amics de la Associació Barques Tradicionals de Xàbia -que, per cert, tenen web nova- representen un punt de contacte amb aquelles terres. Però hi ha la vela llatina de l’Albufera, que forma part indissoluble d’aquell ecosistema, i que es manté viva a llocs com Catarroja, Silla i El Palmar. Em fa l’efecte que aquest és un món força desconegut pels “marítims” i amb el qual, per les raons que sigui, no hi tenim contacte.
Crec que l’obra de José Huertas pot ser una molt bona porta d’entrada a la cultura marítima valenciana. Part d’aquesta obra s’exposa al Museo del Mar y de la Sal de Torrevella, al qual Huertas va donar els seus instruments de navegació, dos llibres incunables i moltes de les cartes marines que va utilitzar en els seus viatges. El vincle de Huertas amb aquesta ciutat alacantina era força estret, com ho demostra, a més del museu, el carrer que porta el seu nom.
José Huertas, el 1934 (foto del seu bloc)Huertas va ser, doncs, un testimoni d’excepció del declinar de la navegació comercial a vela al Mediterrani. Però, sortosament per nosaltres, el mariner també tenia ànima d’escriptor i va conservar les seves vivències en els diaris de navegació de tots els vaixells en què havia navegat. I un cop jubilat, es va dedicar a escriure sobre temes relacionats amb el mar i els vaixells. Fruit d’aquest treball és una dotzena de llibres, entre els que destaquen “Los últimos veleros del Mediterráneo. Torrevieja marinera” (dos volums), “Motoveleros del Mediterráneo. El final de una época” i “La València marítima” (dos volums). Tots aquest treballs són imprescindibles per tenir informació de primera mà d’aquest període de la nostra història marítima; i més ara, quan assistim a la recuperació d’alguns velers d’aquella època, com el pailebot Pascual Flores, bessó del Santa Eulàlia (ex Carmen Flores), tots dos construïts a Torrevella, i el pailebot Miquel Caldentey.
El pailebot Santa Eulàlia, ex Carmen Flores, construït a Torrevella La setmana passada vaig anar a València per feina i vaig aprofitar per acostar-me fins al Museu Valencià d’Etnologia on vaig poder adquirir els dos volums editats fins ara de “La València marítima”. Són un recull de notícies del món mariner dels segles XIX i XX, que tenen per escenari aquella costa, recollides per l’autor dels principals diaris de cada moment. El primer volum està dedicat a la pesca del bou; i el segon, als altres protagonistes de la navegació valenciana: els constructors i les embarcacions.
Un dels llibres de José Huertas (foto del seu bloc)Aprofito per dir que la llibreria del museu té un bon assortit de llibres sobre el patrimoni marítim local, entre ells “La vela latina en Valencia”, un llibre de gran format, magníficament ben editat, de lectura obligada per conèixer el passat i, sobretot, el moment en què es troba actualment la vela llatina a València. Tinc la impressió que a Catalunya, quan parlem de vela llatina –i m’atreviria a dir que en altres àmbits de la cultura també passa-, tenim tendència a mirar cap a la costa gironina i cap a les illes, però no baixem la mirada més avall de l’Ebre. Bé; és cert que els amics de la Associació Barques Tradicionals de Xàbia -que, per cert, tenen web nova- representen un punt de contacte amb aquelles terres. Però hi ha la vela llatina de l’Albufera, que forma part indissoluble d’aquell ecosistema, i que es manté viva a llocs com Catarroja, Silla i El Palmar. Em fa l’efecte que aquest és un món força desconegut pels “marítims” i amb el qual, per les raons que sigui, no hi tenim contacte.
Crec que l’obra de José Huertas pot ser una molt bona porta d’entrada a la cultura marítima valenciana. Part d’aquesta obra s’exposa al Museo del Mar y de la Sal de Torrevella, al qual Huertas va donar els seus instruments de navegació, dos llibres incunables i moltes de les cartes marines que va utilitzar en els seus viatges. El vincle de Huertas amb aquesta ciutat alacantina era força estret, com ho demostra, a més del museu, el carrer que porta el seu nom.
22.10.08
El Bellamar de Premià
Des de fa unes quantes setmanes, es repeteixen a la premsa notícies relacionades amb la delimitació, a tot el litoral peninsular, de la zona anomenada “domini públic marítimo-terrestre”, per part del Ministeri de Medi Ambient, en aplicació de la Llei de Costes del 1988. És el que en castellà s’anomena “deslinde”. Segons la llei, totes les finques i edificacions particulars que quedin dins d’aquesta zona de domini públic passaran a ser propietat de l’Estat sense dret a indemnització. Bé, tot això ja està prou explicat i ara no vull entrar-hi. Curiosament, a Premià de Mar, la delimitació del litoral, que ha generat la protesta de milers d’afectats a tota la costa espanyola, no ens afecta. I és que a Premià ja fa 160 anys que tenim un doble “deslinde” estatal: el ferrocarril de la línia Barcelona-Mataró, primer, i la carretera Nacional II, després. Dues barreres que separen la nostra ciutat del mar.
A Premià, però, hi va haver un edifici afectat per la llei de Costes, i potser n’ha estat l’únic, no ho sé del cert; un edifici emblemàtic que donava un tret característic a la fisonomia rectilínia i monòtona del litoral premianenc: el Bellamar.
Reprodueixo el capítol que li dedica el llibre “Els premianencs i el mar”.
Parlar del Bellamar és evocar el record i la nostàlgia de molts premianencs, perquè forma part del seu paisatge sentimental. Tenia una part de balneari que, segons un cartell publicitari de la primera època, oferia banys de mar i platja per a famílies; i també banys de pila, amb aigua dolça i salada. A més era casino, però no de joc, que en aquella època estava prohibit, sinó entès com a local social, i a sota hi havia una pista de bitlles. El Bellamar era el centre de reunió d’allò que abans en deien “la colònia estiuenca”. En aquest sentit era una mica elitista, perquè només s’hi podia accedir pagant entrada, i la gent del poble no el freqüentava.
Un dels records que més perduren del Bellamar són els balls que s’hi feien, amb l’actuació de grans orquestres, que es retransmetien per ràdio a través d’un programa anomenat “Las tardes del Bellamar”. Diuen que, fins i tot, una estrella de la cançó popular del moment com l’Antonio Machin, va actuar en un d’aquests balls. Música romàntica, nits de lluna plena a la vora del mar... No és estrany que el Bellamar hagi conservat sempre una certa aurèola de romanticisme per a totes aquelles parelles que s’hi van conèixer en l’època de màxima esplendor del local.
El Bellamar va ser construït per Josep Picola entre els anys 1947 i 48. L’edifici, aixecat sobre columnes assentades sobre la platja, es va convertir en una de les construccions més significatives de la postguerra a Premià de Mar. El constructor n’estava tan orgullós que en el segell de les seves factures hi feia constar: “Josep Picola, Constructor del Bellamar”. El propietari va ser el senyor Josep Rué i Llobet, i l’arquitecte, en Giral i Ortet, que va firmar els plànols amb el títol de ”Proyecto de Establecimiento para Restaurante y Baños Propiedad de Don José Rué“. L’obra tenia l'autorització de la "Dirección General de Puertos y Señales Marítimas" per ocupar terrenys de la platja, atenent-se a la Llei de Ports del 7 de Maig de 1880 i al reglament de l’1 de juliol de 1912. Llegim en la copia d'un certificat: Don José Rué Llobet está autorizado en virtud de la orden del ministerio de Obras Públicas, dictada sentencia en fecha de 8 de mayo de 1947, para ocupar a título precario con las restricciones señaladas... La concessió d'ocupació de terrenys públics tenia una vigència de cinquanta anys; i el 8 de juliol de 1998, un cop vençuda la concessió i en aplicació de la Llei de Costes, es va començar a enderrocar. Una colla de veïns van assistir impotents i estupefactes a l’enderrocament amb l’esperança que es produís algun miracle d’última hora que permetés salvar l’edifici.
Per als contraris a l’enderrocament, el Bellamar va morir víctima d’una Llei de Costes feta lluny de la costa i aplicada sobre una geografia desconeguda, sense conèixer-ne les particularitats, els elements significatius que donen caràcter a un territori. I també per la manca de sensibilitat cap al patrimoni d’aquells que potser n’haurien pogut evitar la destrucció.
Podríem dir, doncs, que el Bellamar ha estat per a molts premianencs com una petita Cuba: records, nostàlgia, romanticisme... i al final, el desastre. Només li falta una havanera per a mantenir-ne viu el record. Amb la desaparició del Bellamar, Premià va perdre un trosset de la seva història i una bonica postal del seu paisatge físic i sentimental. Ara només en queda el nom de la platja que va ocupar durant cinquanta anys.
Ja no! El Bellamar ja te una havanera, que es diu precisament així: “Bellamar”. En són els autors el grup d’havaneres premianenc “Barca de Mitjana”.
“Els premianencs i el mar” és un llibre editat per l’”Associació Bellamar – Centre d’Estudis Marítims” i l’Ajuntament de Premià de Mar.
A Premià, però, hi va haver un edifici afectat per la llei de Costes, i potser n’ha estat l’únic, no ho sé del cert; un edifici emblemàtic que donava un tret característic a la fisonomia rectilínia i monòtona del litoral premianenc: el Bellamar.
Reprodueixo el capítol que li dedica el llibre “Els premianencs i el mar”.
Parlar del Bellamar és evocar el record i la nostàlgia de molts premianencs, perquè forma part del seu paisatge sentimental. Tenia una part de balneari que, segons un cartell publicitari de la primera època, oferia banys de mar i platja per a famílies; i també banys de pila, amb aigua dolça i salada. A més era casino, però no de joc, que en aquella època estava prohibit, sinó entès com a local social, i a sota hi havia una pista de bitlles. El Bellamar era el centre de reunió d’allò que abans en deien “la colònia estiuenca”. En aquest sentit era una mica elitista, perquè només s’hi podia accedir pagant entrada, i la gent del poble no el freqüentava.
Un dels records que més perduren del Bellamar són els balls que s’hi feien, amb l’actuació de grans orquestres, que es retransmetien per ràdio a través d’un programa anomenat “Las tardes del Bellamar”. Diuen que, fins i tot, una estrella de la cançó popular del moment com l’Antonio Machin, va actuar en un d’aquests balls. Música romàntica, nits de lluna plena a la vora del mar... No és estrany que el Bellamar hagi conservat sempre una certa aurèola de romanticisme per a totes aquelles parelles que s’hi van conèixer en l’època de màxima esplendor del local.
El Bellamar va ser construït per Josep Picola entre els anys 1947 i 48. L’edifici, aixecat sobre columnes assentades sobre la platja, es va convertir en una de les construccions més significatives de la postguerra a Premià de Mar. El constructor n’estava tan orgullós que en el segell de les seves factures hi feia constar: “Josep Picola, Constructor del Bellamar”. El propietari va ser el senyor Josep Rué i Llobet, i l’arquitecte, en Giral i Ortet, que va firmar els plànols amb el títol de ”Proyecto de Establecimiento para Restaurante y Baños Propiedad de Don José Rué“. L’obra tenia l'autorització de la "Dirección General de Puertos y Señales Marítimas" per ocupar terrenys de la platja, atenent-se a la Llei de Ports del 7 de Maig de 1880 i al reglament de l’1 de juliol de 1912. Llegim en la copia d'un certificat: Don José Rué Llobet está autorizado en virtud de la orden del ministerio de Obras Públicas, dictada sentencia en fecha de 8 de mayo de 1947, para ocupar a título precario con las restricciones señaladas... La concessió d'ocupació de terrenys públics tenia una vigència de cinquanta anys; i el 8 de juliol de 1998, un cop vençuda la concessió i en aplicació de la Llei de Costes, es va començar a enderrocar. Una colla de veïns van assistir impotents i estupefactes a l’enderrocament amb l’esperança que es produís algun miracle d’última hora que permetés salvar l’edifici.
Per als contraris a l’enderrocament, el Bellamar va morir víctima d’una Llei de Costes feta lluny de la costa i aplicada sobre una geografia desconeguda, sense conèixer-ne les particularitats, els elements significatius que donen caràcter a un territori. I també per la manca de sensibilitat cap al patrimoni d’aquells que potser n’haurien pogut evitar la destrucció.
Podríem dir, doncs, que el Bellamar ha estat per a molts premianencs com una petita Cuba: records, nostàlgia, romanticisme... i al final, el desastre. Només li falta una havanera per a mantenir-ne viu el record. Amb la desaparició del Bellamar, Premià va perdre un trosset de la seva història i una bonica postal del seu paisatge físic i sentimental. Ara només en queda el nom de la platja que va ocupar durant cinquanta anys.
Ja no! El Bellamar ja te una havanera, que es diu precisament així: “Bellamar”. En són els autors el grup d’havaneres premianenc “Barca de Mitjana”.
“Els premianencs i el mar” és un llibre editat per l’”Associació Bellamar – Centre d’Estudis Marítims” i l’Ajuntament de Premià de Mar.
15.10.08
14.10.08
38 anys de la tràgica regata Arenys-Blanes
El dissabte dia 11 vam sortir del port del Masnou amb el Corb Marí i vam posar rumb al port veí de Premià de Mar per participar en la trobada de barques de vela llatina que es feia dins dels actes de la “IV Fira Mercat del Mar”. Ens acompanyava el Ciutadella, el flamant bot d’en Xavier Nadal, construït l’any passat pel mestre d’aixa menorquí Miquel Huguet. El dia era grisot, amb vent de component est i una mar de fons bastant imponent, de la mateixa direcció. Es veia que el vent i la mar anaven en augment: de fet, la previsió meteorològica anunciava un empitjorament del temps. Però Premià era a menys d’una hora a motor i confiava en arribar-hi sense problemes, com així va ser.
Mentre intentava sortejar les onades que ens venien de proa, vaig pensar que aquell mateix dia es complien trenta-vuit anys de la tràgica regata de creuers d’Arenys de Mar a Blanes, en què hi van perdre la vida vuit persones. N’havia sentit parlar d’aquell desastre, que va colpir la comarca i el món de la nàutica, perquè desgràcies d’aquesta magnitud són del tot inusuals a les nostres costes. Segurament des del temporal del 31 de gener de 1911, que va acabar amb la vida de 69 pescadors, entre el Maresme i el Barcelonès, no s’havia tornat a produir un sinistre amb tantes víctimes. Casualment, fa uns quants anys, em va caure a les mans un exemplar de la revista “Gaceta Ilustrada”, que encara conservo, i que publica un reportatge del desastre nàutic d’Arenys. És aquest que veieu aquí:
Aquesta va ser, a partir d’aquell moment, la cronologia dels fets, segons l’informe de la Comandància Militar de Marina de Barcelona, publicat a la premsa el dimecres 14d’octubre:
A las 11 horas regresaron, por causa de avería, los yates Xaloc y Stella Maris, entrando en el puerto de Arenys sin novedad, continuando el resto de los yates hacia Blanes.
A las 11’30 horas los yates Atthis y Avante intentaron su regreso al puerto de Arenys de Mar, con viento de fuerza cuatro y mar que rompía en la barra de entrada.
Al rebasar la barra debido a un brusco bandazo, tres tripulantes del Avante cayeron a la mar, y al intentar salvarlos desde a bordo, según apreciación de los testigos presenciales que se encontraban en tierra, un nuevo golpe de mar desmanteló el buque, hundiéndose posteriormente en cinco brazas de agua en las cercanías de Caldetas.
El yate Atthis intentaba al mismo tiempo entrar en puerto, y al parecer un golpe de mar arrebató a sus dos tripulantes, quedando el barco al garete, varando por si solo en la playa de Caldetes.
Dissabte passat, prop de la bocana del port de Premià, vaig pensar què passaria si en aquell moment s’aturés el motor. No sé si, amb la platja a menys de cent metres, ens hagués donat temps d’hissar el foc –la major la dúiem aferrada- o de fondejar. Per sort el motor, acabat de reparar, es va portar bé i vam entrar a port sense problemes. Després el vent va pujar i la mar va augmentar. Les sortides per al públic del Mercat del Mar es van suspendre, però la gent també s’ho va passar bé entrant i sortint del Sant Isidre, el Sant Ramon i el Rafael, i navegant amb els raqueros per dins del port. Només el Sant Pau, amb la major rissada, va sortir a traure el nas. Però van tornar al cap d’una estona, una mica mullats, i van decidir deixar-ho per un dia que les condicions fossin més bones, ja que encara no tenen la barca per la mà. I aquella tarda, com que la previsió del temps no pintava gaire bé, tothom va decidir ajornar la tornada als seus respectius ports d’origen fins que la cosa es calmés. Sabia i prudent decisió.
L’amic Martí Rosselló, observador agut de la vida premianenca i cronista amatent de la seva generació, conserva un dibuix del natural de les condicions meteorològiques d’aquell 11 d’octubre de 1970, i les descriu amb precisió i riquesa de detalls en el seu bloc.
Informacions: "Gaceta Ilustrada", núm 733, 25/Oct/1970, "La Vanguardia", 13 i 14/Oct/1970
Mentre intentava sortejar les onades que ens venien de proa, vaig pensar que aquell mateix dia es complien trenta-vuit anys de la tràgica regata de creuers d’Arenys de Mar a Blanes, en què hi van perdre la vida vuit persones. N’havia sentit parlar d’aquell desastre, que va colpir la comarca i el món de la nàutica, perquè desgràcies d’aquesta magnitud són del tot inusuals a les nostres costes. Segurament des del temporal del 31 de gener de 1911, que va acabar amb la vida de 69 pescadors, entre el Maresme i el Barcelonès, no s’havia tornat a produir un sinistre amb tantes víctimes. Casualment, fa uns quants anys, em va caure a les mans un exemplar de la revista “Gaceta Ilustrada”, que encara conservo, i que publica un reportatge del desastre nàutic d’Arenys. És aquest que veieu aquí:
Aquell matí de l’11 d’octubre de 1970 feia un dia més aviat rúfol. Hi havia mar de fons de llevant i vent de força tres a quatre, però el baròmetre es mantenia estable i el “parte” meteorològic preveia una millora del temps. Les condicions meteorològiques no eren, doncs, a priori, especialment difícils per la navegació de creuer; més aviat eren empipadores, ja que implicaven haver de fer la meitat del recorregut d’Arenys a Blanes amb mar i vent de proa. Tot i això, alguns vaixells inscrits en la regata ja no es van presentar a la línea de sortida. Finalment, vuit velers van prendre la sortida a les 10 en punt del matí.
Aquesta va ser, a partir d’aquell moment, la cronologia dels fets, segons l’informe de la Comandància Militar de Marina de Barcelona, publicat a la premsa el dimecres 14d’octubre:
A las 11 horas regresaron, por causa de avería, los yates Xaloc y Stella Maris, entrando en el puerto de Arenys sin novedad, continuando el resto de los yates hacia Blanes.
A las 11’30 horas los yates Atthis y Avante intentaron su regreso al puerto de Arenys de Mar, con viento de fuerza cuatro y mar que rompía en la barra de entrada.
Al rebasar la barra debido a un brusco bandazo, tres tripulantes del Avante cayeron a la mar, y al intentar salvarlos desde a bordo, según apreciación de los testigos presenciales que se encontraban en tierra, un nuevo golpe de mar desmanteló el buque, hundiéndose posteriormente en cinco brazas de agua en las cercanías de Caldetas.
El yate Atthis intentaba al mismo tiempo entrar en puerto, y al parecer un golpe de mar arrebató a sus dos tripulantes, quedando el barco al garete, varando por si solo en la playa de Caldetes.
Què va passar entre les 11 i les 11’30? El dimarts dia 13 La Federació Catalana de Vela havia fet pública la seva versió dels fets, donant detalls de l’evolució del temps que no estan recollits en l’informe de Comandància de Marina:
A las 12 refrescó el tiempo, formándose una repentina e insólita rompiente en la entrada del puerto, lo que hacía muy difícil su toma.
Malgrat la diferència d’horaris –segons la FCV tot va passar una hora més tard-, la causa del desastre hauria estat la formació d’aquest rompent sobtat que hauria fet molt difícil l’entrada a port. La “Gaceta Ilustrada”, que va sortir uns dies més tard de la tragèdia, afina una mica més:
Al parecer, se formó una barra de arena, insólita segun los técnicos, con grandes olas.
Però, a més, a la tarda el temps va empitjorar, com explica la nota de la Federació:
Entre las 16 i las 17 horas, descargó un chubasco muy fuerte que empeoró notablemente las condiciones de visibilidad y de las rompientes en la bocana del puerto.
Reprenem el relat de la Comandància de Marina a partir d’aquí:
A partir de las 16 horas los cuatro yates Simbad, Hustler, Ampurdanés y Alegría, que habían continuado la regata hasta Blanes, entraron en Arenys de Mar con gran dificultad al pasar la barra. Uno de estos cuatro yates, denominado Hustler, por efecto de un golpe de mar escoró fuertemente, cayendo a la mar tres tripulantes; por su patrón se procedió al salvamento, consiguiendo a pesar de los esfuerzos realizados, recuperar solamente a dos de ellos.
Ningú no es va atrevir a sortir en auxili dels nàufrags, ni tal sols els pescadors d’Arenys amb les seves barces, de tant fotut que ho deurien veure. I vuit persones van perdre la vida allà mateix, a l’entrada del port, davant de tothom. Paradoxalment, moltes embarcacions es perden arribant a port. Suposo que ha de ser molt difícil, quan el port ja és a tocar, prendre la decisió d’endinsar-se en el mar, que és on diuen que un vaixell es pot defensar millor en cas de temporal. No m’hi he trobat mai, però si mai m’hi trobo, espero saber distingir quan una costa a sotavent esdevé una trampa mortal, en comptes d’oferir un refugi segur, i prendre la decisió correcta.
Dissabte passat, prop de la bocana del port de Premià, vaig pensar què passaria si en aquell moment s’aturés el motor. No sé si, amb la platja a menys de cent metres, ens hagués donat temps d’hissar el foc –la major la dúiem aferrada- o de fondejar. Per sort el motor, acabat de reparar, es va portar bé i vam entrar a port sense problemes. Després el vent va pujar i la mar va augmentar. Les sortides per al públic del Mercat del Mar es van suspendre, però la gent també s’ho va passar bé entrant i sortint del Sant Isidre, el Sant Ramon i el Rafael, i navegant amb els raqueros per dins del port. Només el Sant Pau, amb la major rissada, va sortir a traure el nas. Però van tornar al cap d’una estona, una mica mullats, i van decidir deixar-ho per un dia que les condicions fossin més bones, ja que encara no tenen la barca per la mà. I aquella tarda, com que la previsió del temps no pintava gaire bé, tothom va decidir ajornar la tornada als seus respectius ports d’origen fins que la cosa es calmés. Sabia i prudent decisió.
L’amic Martí Rosselló, observador agut de la vida premianenca i cronista amatent de la seva generació, conserva un dibuix del natural de les condicions meteorològiques d’aquell 11 d’octubre de 1970, i les descriu amb precisió i riquesa de detalls en el seu bloc.
Informacions: "Gaceta Ilustrada", núm 733, 25/Oct/1970, "La Vanguardia", 13 i 14/Oct/1970
12.10.08
Saps quin és aquest far?
Dies enrera, el bloc Singradura da relinga ens proposava un joc molt interessant: identificar un far, a partir d’una foto de la torre amb la llanterna i d’una altra foto que serveix de pista per ajudar a localitzar-lo. La iniciativa ha tingut força èxit entre els blocs de temàtica marinera, i ja se n’hi ha apuntat uns quants, proposant altres fars per identificar. Aquesta ha estat fins ara l’evolució de joc; i espero no deixar-me'n cap:
Singradura da relinga: el far de’s Penjats d’Eivissa.
Una mirada a la Ría de Vigo: el far de Punta Frouxeira.
El rincón del marino: el far del Cap d’Hornos.
I aquesta és la meva proposta: sabeu on és aquest far?
Singradura da relinga: el far de’s Penjats d’Eivissa.
Una mirada a la Ría de Vigo: el far de Punta Frouxeira.
El rincón del marino: el far del Cap d’Hornos.
I aquesta és la meva proposta: sabeu on és aquest far?
Primera pista:
El premi és un exemplar del número 1 d’Argo, la revista del patrimoni i la cultura marítima.
9.10.08
A punt la “IV Fira Mercat del Mar” de Premià
Les tres barques de mitjana que hi ha en aquests moments a Catalunya, el Sant Isidre, el Sant Ramon i el Rafael, a més del sardinal Sant Pau, i unes quantes embarcacions més de vela llatina es trobaran el proper cap de setmana a Premià de Mar per participar en la “IV Fira Mercat del Mar”. Entre els ingredients d’aquest certamen també hi haurà una subhasta de peix a l’antiga, música marinera, cuina del mar i tallers de nusos, de vela llatina i de rem.
Suposo que aquest any encara hi baixarà més gent, perquè el programa del dissabte està farcit d’actes atractius per a tots els públics: mostra de barques de vela llatina, bateig de mar, taller de rem en un llagut català, cantada de cançons marineres, subhasta de peix, taller de vela llatina a bord del Rafael, tapetes marineres, classes de windsurf, taller de nusos, mostra d’oficis artesans... I l’endemà, diumenge, destaca com a novetat la “I Nit gastronòmica del Mercat del Mar”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)