Tercer espai Marina Tradicional

Dissabte passat es va inaugurar el tercer espai Marina Tradicional en el marc del 47è Saló Nàutic Internacional de Barcelona. Una vintena d’estands, ocupats per associacions, federacions, museus i petites empreses relacionades amb les embarcacions tradicionals i el patrimoni marítim, s’apleguen al Palau 4, compartint pavelló amb altres empreses del sector nàutic, fet que afavoreix el flux de visitants. Tot i això, la afluència de públic no és per tirar coets, a causa de la famosa crisi, que ha fet baixar el nombre d’expositors.

A la flota d’embarcacions tradicionals no sembla afectar-li la crisi, perquè creix dia a dia. A l’espai Marina Tradicional es poden veure dues de les últimes incorporacions; dos llaüts esplèndids, acabats de restaurar, i tots dos d’una gran bellesa: el Joana Mary i el Menjavents.


Si entre les embarcacions hi hagués “top-models”, segur que la Joana Mary en seria una, perquè és una barca guapa, guapa, i tothom se la mira. És un llaüt clàssic de 32, aparellat amb major i mitjana, construït el 1924 a les drassanes Blanco de Mallorca. Segons s’explica en el llibre “Mestres d’aixa menorquins” d’Alfons Sintes (Edicions Llevant, 2008), “aquest llaüt té un particular valor sentimental per a molta gent, ja que va ser des Juanete, pescador aficionat i el darrer assaonador de pells de Ciutadella, el mateix que feia els vestuaris de s’homo des be a les festes de Sant Joan”. Conscient de la joia que tenia entre mans, el seu armador es va resistir a fer-la nova i en va encarregar la restauració, peça per peça, al mestre d’aixa de Menorca Miquel Huguet, que hi ha fet un treball de cirurgia plàstica digne d’una estrella de Hollywood. El resultat deu tenir el seu preu, però quan s’enamora d’una barca guapa...


El Menjavents té la mateixa edat que la Joana Mary -80 anys-, i també es va fa mirar. És un llaüt descobertat de rem i vela llatina, de 24 pams, construït a les drassanes Joan Guitart de Roses l’any 1924. Anteriorment es deia Pedro i, des de l’any de la construcció fins a finals del segle passat, dues generacions de pescadors de la família Viñas de Colera hi van pescar artesanalment amb diversos tipus d’arts: nanses, sardinal, soltes, filat, gomiteres i sepieres. La tercera generació va tenir la sensibilitat de guardar la barca durant diverses dècades salvant-la de la destrucció, fins que l’any 2005 la va adquirir i restaurar l’actual propietari, en Francesc Jordán, que hi ha fet una feina extraordinària. Com que l’antiga vela de cotó, cosida a mà, es va conservar en bon estat, se n’ha pogut fer una rèplica exacta, que conserva tots els detalls de les veles antigues. El Menjavents encara no ha tocat l’aigua i suposo que el proper estiu ja el podrem veure a moltes de les trobades de vela llatina on segur que serà una de les barques més admirades.

Paraules de mar, senzilles i tendres

En Jordi Salvador, president de l’associació “La Mar d’Amics” de Palamós, va presentar el llibre "Paraules de mar", un recull terminològic de navegació tradicional, del qual ja en vam parlar en el seu dia en aquest mateix bloc. El Jordi va dir una cosa molt interessant: que en els diccionaris marítims, la majoria de definicions que es refereixen a les embarcacions antigues i a la navegació tradicional estan escrites en passat, com si fessin referència a coses que ja estan mortes. En canvi, a “Paraules de mar” totes les definicions estan escrites en present, perquè es refereixen a embarcacions que naveguen i a coses que estan vives i es fan servir. En la mateixa línia, el recull de termes no està il•lustrat amb dibuixos, sinó amb fotografies fetes actualment i en color, fet que demostra que són coses reals, actuals i que funcionen.


“Paraules de mar” es pot consultar per internet, fet que, com va dir en Jordi Salvador, deixa la porta oberta a la incorporació de nous termes. He de dir que, per una feina de traducció que he fet últimament, el llibre m’ha estat d’una gran utilitat.

Converses de Taverna

Les “Converses de Taverna” que el Museu de la Pesca de Palamós organitza periòdicament al local palamosí Ca la Pepa Caneja, es van traslladar dissabte a la taverna de l’espai Marina Tradicional. El tema de la conversa va ser “Vivències a la mar” i va reunir tres pescadors artesanals: Ramon Costa, de Badalona; Albert Ros, de Blanes; i Gumersind Salvador, de Palamós. Tots tres van explicar com era la pesca quan ells van començar i, realment, feia esgarrifar quan explicaven en les condicions precàries que sortien a la mar a guanyar-se la vida.


Després d’explicar quines havien estat les millors pesqueres de la seva vida i els moments més difícils que havien viscut a la mar, els moderador els va demanar com veien el futur de la pesca. Tots tres van coincidir que el veien molt negre, a causa de la sobreexplotació dels recursos i la pèrdua d’espècies. L’Albert Ros, citant un científic marítim, va dir que l’any 2040 al Mediterrani només hi haurien meduses i algues. També van fer referència a la invasió de peix de fora, de països en què els costos són molt menors i, per tant, és un peix barat, que fa caure els preus del peix d’aquí. I tots tres van coincidir també en les traves que els posa la mateixa Administració, a base de prohibicions, limitacions i –en segons quina capitania- d’exigències absurdes a l’hora de tramitar els certificats i papers necessaris per poder treballar, cosa que em va semblar vergonyosa i lamentable. “Des de l’Administració et van apretant perquè pleguis”, va dir un dels pescadors que, malgrat tots els pals a les rodes, pensa continuar pescant com ha fet sempre.

L’amic Uxío Allo, pescador de l’Illa d’Arousa i membre de la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial, es fa afegir a la conversa i va explicar que els pescadors gallecs que practiquen la pesca artesanal tenen els mateixos problemes que els seus col•legues catalans; i que cal que la societat prengui consciència d’aquests problemàtica i doni suport als productes d’aquí.

Una mirada al número 2 d’Argo

Coincidint amb el Saló Nàutic ha sortit al carrer el número 2 de la revista de cultura i patrimoni marítim “Argo”. El número és realment sucós, amb 50 pàgines, quatre més que el primer. Destaca un llarg article central dedicat al patrimoni immaterial marítim, titulat “La cultura de la gent de mar”, que firma Eliseu Carbonell.


I la secció “Els mars d’Internet” està dedicada al bloc d’una bona amiga –atlàntica, per més senyes- que, en poc més d’un any, s’ha convertit en un dels punts de trobada més visitats de la blogosfera marítima: el bloc de la Mar, “Una mirada a la ría de Vigo”. Els reportatges de la Mar, elaborats amb bones imatges i textos escrits amb rigor i un llenguatge proper i col•loquial, han seduït lectors de diversos llocs del món, inclòs Premià de Mar. Gràcies a la Mar i al seu bloc vaig descobrir les Illes Cíes, que ja formen part dels meus paradisos marítims.

De Brest 2008 a Muros 2009

Continuen arribant fotos de Brest 2008. L’amic Fernando, de Dornablog, en publica unes quantes del portuguès Luis da Fonte, com aquesta que teniu aquí. Val la pena fer-hi una ullada per anar fent caliu de cara a la gran trobada del proper estiu: el IX Encontro d’Embarcacións Tradicionais de Galicia, que tindrà lloc a Muros, vila marinera d’origen medieval, del 6 al 12 de juliol de 2009. L’Encontro de Muros es presenta el proper dissabte, dia 15 de novembre, a les 17’30, en l’espai Marina Tradicional del Saló Nàutic. En parlarem en una propera entrada.

D’altra banda, diversos blocs de temàtica marinera preparem una entrevista conjunta al president de la comissió organitzadora de Muros 2009, Manuel García Sendón, perquè ens expliqui amb detall tot el que es prepara de cara a aquest Encontro.

Foto: Luis da Fonte, publicada a Dornablog.

Per ampliar el reportatge fotogràfic de Brest 2008 a Dornablog, us penjo aquest vídeo del programa de televisió francès Thalassa, sobre les gameles i altres embarcacions tradicionals gallegues, realitzat amb motiu de la participació de Galícia a Brest com a convidada d’honor. Hi veureu en Fernando “doblat” al francès.

Brest 2008 : Galice : Les Gamelas
Cargado por Korrandon

L'oceà Internet

Internet és un oceà d’informació extens i profund on, de tant en tant, m’hi capbusso per trobar materials sobre les coses que m’agraden. Avui, en una d’aquestes immersions, he descobert un petit vídeo sobre les Illes Chausey, l’arxipèlag més gran d’Europa, gravat en alta definició per la productora francesa Transkom. El vídeo pertany a una sèrie de 52 documentals de 3 minuts que tracten de la vida dels insulars.

Les imatges tenen una qualitat extraordinària i, s’hi cliqueu a “menú”, podreu escollir diverses possibilitats de reproducció, fins i tot, a pantalla completa. No m’estranya que la gent miri cada dia menys la televisió, si cadascú es pot fer la seva televisió personal, amb els continguts que li vinguin més de gust. Donat que em guanyo les garrofes en aquest sector, potser m'hauria de començar a llegir "¿Quién se ha llevado mi queso?"...

îles Chausey - Documentaire en vidéo HD par Transkom
Cargado por transkom

Temporal en blanc i negre

Avui la notícia del dia ha estat el temporal que ha escombrat Catalunya de sud a nord, provocant destrosses importants en alguns indrets, com a Salou, a la costa tarragonina. A Premià de Mar ha plogut tot el dia i també ha fet molt de vent. A mig matí s’han enregistrat ratxes de 98,2 km/h, les màximes del dia. En aquell moment, el baròmetre estava situat al voltant dels 1.000 hPa, el punt més baix de la depressió. Per sort no ha fet fred. Trobareu totes les estadístiques meteorològiques de la jornada al web de Meteo Premià.

A quarts de dues del migdia hem baixat a la platja a veure el mar. En aquell moment no plovia i semblava que es volien obrir clarianes. Bufava vent de component sud de força cinc a sis. El mar, de color de xocolata, estava força mogut, amb onades que passaven per sobre de l’espigó del port. Entre els esquitxos del rompent i la pluja, l’aire estava tant saturat d’aigua que de seguida m’han quedat les ulleres cobertes per una pel•lícula de gotetes minúscules. He tret la càmera i he fet unes quantes fotos ràpides, gairebé sense veure res. I quan he arribat a casa i m’he mirat les fotos... oh, sorpresa! Eren en blanc i negre! Resulta que, fent proves, em vaig deixar el control del color de la càmera en B/W. La veritat és que el resultat m’agrada, perquè reprodueix la variada gamma de grisos d’aquest dia profundament gris, trencada només per les crestes blanques de les onades i els raig de llum del cel. M’he recordat quan feia fotos en blanc i negre que revelava jo mateix, pensant que eren més artístiques perquè captaven allò més essencial, que quedava ocult sota l’anècdota del color.

Bé, a banda de criteris artístics, aquest és l’aspecte que tenia el mar aquest migdia a Premià.

José Huertas Morión, mariner i escriptor

Dies enrere, buscant documentació per un treball, vaig descobrir la figura i l’obra del mariner i escriptor José Huertas Morión (Cadis, 1909 – València, 1998). Huertas va dedicar tota la seva vida al mar. El 1925 s’embarcava per primera vegada en el llaüt de pesca Ramona y García, com a noi de barca, i començava una llarga trajectòria marinera, rica en coneixements i experiències, que s’estendria fins al 1971. Durant aquests anys va navegar en un total de 53 vaixells de tota mena, entre els quals hi ha pailebots i grans velers, i va travessar el Cap d’Hornos diverses vegades a vela. Trobareu una biografia més detallada de José Huertas, juntament amb una entrevista en vídeo, en el bloc que administra la seva neta, Mercè Galán.

José Huertas, el 1934 (foto del seu bloc)

Huertas va ser, doncs, un testimoni d’excepció del declinar de la navegació comercial a vela al Mediterrani. Però, sortosament per nosaltres, el mariner també tenia ànima d’escriptor i va conservar les seves vivències en els diaris de navegació de tots els vaixells en què havia navegat. I un cop jubilat, es va dedicar a escriure sobre temes relacionats amb el mar i els vaixells. Fruit d’aquest treball és una dotzena de llibres, entre els que destaquen “Los últimos veleros del Mediterráneo. Torrevieja marinera” (dos volums), “Motoveleros del Mediterráneo. El final de una época” i “La València marítima” (dos volums). Tots aquest treballs són imprescindibles per tenir informació de primera mà d’aquest període de la nostra història marítima; i més ara, quan assistim a la recuperació d’alguns velers d’aquella època, com el pailebot Pascual Flores, bessó del Santa Eulàlia (ex Carmen Flores), tots dos construïts a Torrevella, i el pailebot Miquel Caldentey.

El pailebot Santa Eulàlia, ex Carmen Flores, construït a Torrevella

La setmana passada vaig anar a València per feina i vaig aprofitar per acostar-me fins al Museu Valencià d’Etnologia on vaig poder adquirir els dos volums editats fins ara de “La València marítima”. Són un recull de notícies del món mariner dels segles XIX i XX, que tenen per escenari aquella costa, recollides per l’autor dels principals diaris de cada moment. El primer volum està dedicat a la pesca del bou; i el segon, als altres protagonistes de la navegació valenciana: els constructors i les embarcacions.

Un dels llibres de José Huertas (foto del seu bloc)

Aprofito per dir que la llibreria del museu té un bon assortit de llibres sobre el patrimoni marítim local, entre ells “La vela latina en Valencia”, un llibre de gran format, magníficament ben editat, de lectura obligada per conèixer el passat i, sobretot, el moment en què es troba actualment la vela llatina a València. Tinc la impressió que a Catalunya, quan parlem de vela llatina –i m’atreviria a dir que en altres àmbits de la cultura també passa-, tenim tendència a mirar cap a la costa gironina i cap a les illes, però no baixem la mirada més avall de l’Ebre. Bé; és cert que els amics de la Associació Barques Tradicionals de Xàbia -que, per cert, tenen web nova- representen un punt de contacte amb aquelles terres. Però hi ha la vela llatina de l’Albufera, que forma part indissoluble d’aquell ecosistema, i que es manté viva a llocs com Catarroja, Silla i El Palmar. Em fa l’efecte que aquest és un món força desconegut pels “marítims” i amb el qual, per les raons que sigui, no hi tenim contacte.

Crec que l’obra de José Huertas pot ser una molt bona porta d’entrada a la cultura marítima valenciana. Part d’aquesta obra s’exposa al Museo del Mar y de la Sal de Torrevella, al qual Huertas va donar els seus instruments de navegació, dos llibres incunables i moltes de les cartes marines que va utilitzar en els seus viatges. El vincle de Huertas amb aquesta ciutat alacantina era força estret, com ho demostra, a més del museu, el carrer que porta el seu nom.

El Bellamar de Premià

Des de fa unes quantes setmanes, es repeteixen a la premsa notícies relacionades amb la delimitació, a tot el litoral peninsular, de la zona anomenada “domini públic marítimo-terrestre”, per part del Ministeri de Medi Ambient, en aplicació de la Llei de Costes del 1988. És el que en castellà s’anomena “deslinde”. Segons la llei, totes les finques i edificacions particulars que quedin dins d’aquesta zona de domini públic passaran a ser propietat de l’Estat sense dret a indemnització. Bé, tot això ja està prou explicat i ara no vull entrar-hi. Curiosament, a Premià de Mar, la delimitació del litoral, que ha generat la protesta de milers d’afectats a tota la costa espanyola, no ens afecta. I és que a Premià ja fa 160 anys que tenim un doble “deslinde” estatal: el ferrocarril de la línia Barcelona-Mataró, primer, i la carretera Nacional II, després. Dues barreres que separen la nostra ciutat del mar.

A Premià, però, hi va haver un edifici afectat per la llei de Costes, i potser n’ha estat l’únic, no ho sé del cert; un edifici emblemàtic que donava un tret característic a la fisonomia rectilínia i monòtona del litoral premianenc: el Bellamar.


Reprodueixo el capítol que li dedica el llibre “Els premianencs i el mar”.

Parlar del Bellamar és evocar el record i la nostàlgia de molts premianencs, perquè forma part del seu paisatge sentimental. Tenia una part de balneari que, segons un cartell publicitari de la primera època, oferia banys de mar i platja per a famílies; i també banys de pila, amb aigua dolça i salada. A més era casino, però no de joc, que en aquella època estava prohibit, sinó entès com a local social, i a sota hi havia una pista de bitlles. El Bellamar era el centre de reunió d’allò que abans en deien “la colònia estiuenca”. En aquest sentit era una mica elitista, perquè només s’hi podia accedir pagant entrada, i la gent del poble no el freqüentava.


Un dels records que més perduren del Bellamar són els balls que s’hi feien, amb l’actuació de grans orquestres, que es retransmetien per ràdio a través d’un programa anomenat “Las tardes del Bellamar”. Diuen que, fins i tot, una estrella de la cançó popular del moment com l’Antonio Machin, va actuar en un d’aquests balls. Música romàntica, nits de lluna plena a la vora del mar... No és estrany que el Bellamar hagi conservat sempre una certa aurèola de romanticisme per a totes aquelles parelles que s’hi van conèixer en l’època de màxima esplendor del local.


El Bellamar va ser construït per Josep Picola entre els anys 1947 i 48. L’edifici, aixecat sobre columnes assentades sobre la platja, es va convertir en una de les construccions més significatives de la postguerra a Premià de Mar. El constructor n’estava tan orgullós que en el segell de les seves factures hi feia constar: “Josep Picola, Constructor del Bellamar”. El propietari va ser el senyor Josep Rué i Llobet, i l’arquitecte, en Giral i Ortet, que va firmar els plànols amb el títol de ”Proyecto de Establecimiento para Restaurante y Baños Propiedad de Don José Rué“. L’obra tenia l'autorització de la "Dirección General de Puertos y Señales Marítimas" per ocupar terrenys de la platja, atenent-se a la Llei de Ports del 7 de Maig de 1880 i al reglament de l’1 de juliol de 1912. Llegim en la copia d'un certificat: Don José Rué Llobet está autorizado en virtud de la orden del ministerio de Obras Públicas, dictada sentencia en fecha de 8 de mayo de 1947, para ocupar a título precario con las restricciones señaladas... La concessió d'ocupació de terrenys públics tenia una vigència de cinquanta anys; i el 8 de juliol de 1998, un cop vençuda la concessió i en aplicació de la Llei de Costes, es va començar a enderrocar. Una colla de veïns van assistir impotents i estupefactes a l’enderrocament amb l’esperança que es produís algun miracle d’última hora que permetés salvar l’edifici.

Per als contraris a l’enderrocament, el Bellamar va morir víctima d’una Llei de Costes feta lluny de la costa i aplicada sobre una geografia desconeguda, sense conèixer-ne les particularitats, els elements significatius que donen caràcter a un territori. I també per la manca de sensibilitat cap al patrimoni d’aquells que potser n’haurien pogut evitar la destrucció.


Podríem dir, doncs, que el Bellamar ha estat per a molts premianencs com una petita Cuba: records, nostàlgia, romanticisme... i al final, el desastre. Només li falta una havanera per a mantenir-ne viu el record. Amb la desaparició del Bellamar, Premià va perdre un trosset de la seva història i una bonica postal del seu paisatge físic i sentimental. Ara només en queda el nom de la platja que va ocupar durant cinquanta anys.

Ja no! El Bellamar ja te una havanera, que es diu precisament així: “Bellamar”. En són els autors el grup d’havaneres premianenc “Barca de Mitjana”.

“Els premianencs i el mar” és un llibre editat per l’”Associació Bellamar – Centre d’Estudis Marítims” i l’Ajuntament de Premià de Mar.

El joc continua: saps quin és aquest far?

Primera pista:

38 anys de la tràgica regata Arenys-Blanes

El dissabte dia 11 vam sortir del port del Masnou amb el Corb Marí i vam posar rumb al port veí de Premià de Mar per participar en la trobada de barques de vela llatina que es feia dins dels actes de la “IV Fira Mercat del Mar”. Ens acompanyava el Ciutadella, el flamant bot d’en Xavier Nadal, construït l’any passat pel mestre d’aixa menorquí Miquel Huguet. El dia era grisot, amb vent de component est i una mar de fons bastant imponent, de la mateixa direcció. Es veia que el vent i la mar anaven en augment: de fet, la previsió meteorològica anunciava un empitjorament del temps. Però Premià era a menys d’una hora a motor i confiava en arribar-hi sense problemes, com així va ser.

Mentre intentava sortejar les onades que ens venien de proa, vaig pensar que aquell mateix dia es complien trenta-vuit anys de la tràgica regata de creuers d’Arenys de Mar a Blanes, en què hi van perdre la vida vuit persones. N’havia sentit parlar d’aquell desastre, que va colpir la comarca i el món de la nàutica, perquè desgràcies d’aquesta magnitud són del tot inusuals a les nostres costes. Segurament des del temporal del 31 de gener de 1911, que va acabar amb la vida de 69 pescadors, entre el Maresme i el Barcelonès, no s’havia tornat a produir un sinistre amb tantes víctimes. Casualment, fa uns quants anys, em va caure a les mans un exemplar de la revista “Gaceta Ilustrada”, que encara conservo, i que publica un reportatge del desastre nàutic d’Arenys. És aquest que veieu aquí:

Aquell matí de l’11 d’octubre de 1970 feia un dia més aviat rúfol. Hi havia mar de fons de llevant i vent de força tres a quatre, però el baròmetre es mantenia estable i el “parte” meteorològic preveia una millora del temps. Les condicions meteorològiques no eren, doncs, a priori, especialment difícils per la navegació de creuer; més aviat eren empipadores, ja que implicaven haver de fer la meitat del recorregut d’Arenys a Blanes amb mar i vent de proa. Tot i això, alguns vaixells inscrits en la regata ja no es van presentar a la línea de sortida. Finalment, vuit velers van prendre la sortida a les 10 en punt del matí.

Aquesta va ser, a partir d’aquell moment, la cronologia dels fets, segons l’informe de la Comandància Militar de Marina de Barcelona, publicat a la premsa el dimecres 14d’octubre:

A las 11 horas regresaron, por causa de avería, los yates Xaloc y Stella Maris, entrando en el puerto de Arenys sin novedad, continuando el resto de los yates hacia Blanes.
A las 11’30 horas los yates Atthis y Avante intentaron su regreso al puerto de Arenys de Mar, con viento de fuerza cuatro y mar que rompía en la barra de entrada.
Al rebasar la barra debido a un brusco bandazo, tres tripulantes del Avante cayeron a la mar, y al intentar salvarlos desde a bordo, según apreciación de los testigos presenciales que se encontraban en tierra, un nuevo golpe de mar desmanteló el buque, hundiéndose posteriormente en cinco brazas de agua en las cercanías de Caldetas.
El yate Atthis intentaba al mismo tiempo entrar en puerto, y al parecer un golpe de mar arrebató a sus dos tripulantes, quedando el barco al garete, varando por si solo en la playa de Caldetes.

Què va passar entre les 11 i les 11’30? El dimarts dia 13 La Federació Catalana de Vela havia fet pública la seva versió dels fets, donant detalls de l’evolució del temps que no estan recollits en l’informe de Comandància de Marina:

A las 12 refrescó el tiempo, formándose una repentina e insólita rompiente en la entrada del puerto, lo que hacía muy difícil su toma.

Malgrat la diferència d’horaris –segons la FCV tot va passar una hora més tard-, la causa del desastre hauria estat la formació d’aquest rompent sobtat que hauria fet molt difícil l’entrada a port. La “Gaceta Ilustrada”, que va sortir uns dies més tard de la tragèdia, afina una mica més:

Al parecer, se formó una barra de arena, insólita segun los técnicos, con grandes olas.

Però, a més, a la tarda el temps va empitjorar, com explica la nota de la Federació:

Entre las 16 i las 17 horas, descargó un chubasco muy fuerte que empeoró notablemente las condiciones de visibilidad y de las rompientes en la bocana del puerto.

Reprenem el relat de la Comandància de Marina a partir d’aquí:

A partir de las 16 horas los cuatro yates Simbad, Hustler, Ampurdanés y Alegría, que habían continuado la regata hasta Blanes, entraron en Arenys de Mar con gran dificultad al pasar la barra. Uno de estos cuatro yates, denominado Hustler, por efecto de un golpe de mar escoró fuertemente, cayendo a la mar tres tripulantes; por su patrón se procedió al salvamento, consiguiendo a pesar de los esfuerzos realizados, recuperar solamente a dos de ellos.

Ningú no es va atrevir a sortir en auxili dels nàufrags, ni tal sols els pescadors d’Arenys amb les seves barces, de tant fotut que ho deurien veure. I vuit persones van perdre la vida allà mateix, a l’entrada del port, davant de tothom. Paradoxalment, moltes embarcacions es perden arribant a port. Suposo que ha de ser molt difícil, quan el port ja és a tocar, prendre la decisió d’endinsar-se en el mar, que és on diuen que un vaixell es pot defensar millor en cas de temporal. No m’hi he trobat mai, però si mai m’hi trobo, espero saber distingir quan una costa a sotavent esdevé una trampa mortal, en comptes d’oferir un refugi segur, i prendre la decisió correcta.

Dissabte passat, prop de la bocana del port de Premià, vaig pensar què passaria si en aquell moment s’aturés el motor. No sé si, amb la platja a menys de cent metres, ens hagués donat temps d’hissar el foc –la major la dúiem aferrada- o de fondejar. Per sort el motor, acabat de reparar, es va portar bé i vam entrar a port sense problemes. Després el vent va pujar i la mar va augmentar. Les sortides per al públic del Mercat del Mar es van suspendre, però la gent també s’ho va passar bé entrant i sortint del Sant Isidre, el Sant Ramon i el Rafael, i navegant amb els raqueros per dins del port. Només el Sant Pau, amb la major rissada, va sortir a traure el nas. Però van tornar al cap d’una estona, una mica mullats, i van decidir deixar-ho per un dia que les condicions fossin més bones, ja que encara no tenen la barca per la mà. I aquella tarda, com que la previsió del temps no pintava gaire bé, tothom va decidir ajornar la tornada als seus respectius ports d’origen fins que la cosa es calmés. Sabia i prudent decisió.

L’amic Martí Rosselló, observador agut de la vida premianenca i cronista amatent de la seva generació, conserva un dibuix del natural de les condicions meteorològiques d’aquell 11 d’octubre de 1970, i les descriu amb precisió i riquesa de detalls en el seu bloc.

Informacions: "Gaceta Ilustrada", núm 733, 25/Oct/1970, "La Vanguardia", 13 i 14/Oct/1970