Slow sailing

Aquests dies, els aficionats a la vela de competició s’ho passen d’allò més bé seguint el desenllaç de la Volvo Ocean Race i de la Vendée Globe, dues de les regates oceàniques més importants que es fan actualment. Doncs a mi les regates no em diuen res. De jovenet en vaig córrer algunes dins de la classe Snipe. Fins i tot vaig participar en el Trofeu Princesa Sofia de Palma del 1972, si no recordo malament, que en classe snipe va guanyar el regatista malagueny Félix Gancedo, amb el mític Gran Numa. Però aquelles regates no em van motivar prou per dedicar-m’hi. Després, ja de gran, he participat dues vegades en la Ruta de la Sal, de Barcelona a Eivissa, com a tripulant del Sant Isidre, de vela llatina. Però ni el vaixell ni la tripulació teníem prou esperit competitiu i ens vam retirar les dues vegades. En la primera vam veure balenes i... qui pot resistir la temptació d’aturar-se i fotografiar-les, encara que estiguis en regata? També vam veure dofins i tortugues... En fi, que si no arribem a posar el motor encara hi fórem.

Sortida de la regata Ruta de la Sal 2003

Definitivament, els esports de competició no m’interessen i, com a espectacle, m’avorreixen força. I això també inclou les regates. Per mi, la navegació a vela forma part de la meva relació personal amb el mar i aquesta no passa per la competició. Crec que la vida a terra ja és prou competitiva i atrafegada com per traslladar tot això al mar. Quan surto a navegar no vull que em vinguin amb presses, ni que em diguin on he d’anar i per on he de passar per arribar-hi. Trobo que el viatge és tan o més interessant que la meta, sigui quin sigui el premi. A més, quan arribes a port, la navegació i, per tant, el plaer de navegar s’acaba. Quin sentit te, doncs, córrer per arribar el primer? Si arribar primer és més gratificant que el viatge, quin sentit té llavors navegar? La velocitat m’agrada fins que m’impedeix contemplar el paisatge. I, posats a triar sensacions fortes, prefereixo la serotonina a l’adrenalina; l’enamorament pausat i durador al “subidón” momentani.

Ruta de la Sal 2003: rumb a Eivissa

Cada vegada hi ha més gent que busca un ritme de vida més pausat, que els alliberi de l’estrès i els permeti assaborir les coses amb tranquil•litat i gaudir plenament de cada moment. Això ha generat una mena de filosofia de la vida que es coneix com el Moviment Slow. Aquest corrent s’estén a diversos àmbits de la vida diària, i ja es parla del slow food, del slow sex... i, fins i tot, de ciutats slow. Ignoro si hi ha un corrent slow dins de món de la nàutica, però estic convençut que hi ha molts navegants que el practiquen. Per això se m’ha acudit intentar resumir en una mena de manifest els principis del què en podríem dir slow sailing, inspirat en aquesta filosofia slow. No pretenc anar en contra de res, ni de les regates, ni de les motores, ni... de les motos d’aigua, tot i que sovint em toquem molt allò que no sona. És, simplement, una proposta per gaudir del mar i de la navegació amb què m’identifico.

Manifest del slow sailing

1.- L’important no és el vaixell, sinó la teva relació amb ell i amb el mar. Tant se val l’eslora, el preu o l’equipament del teu vaixell. Tant és que sigui un bot de rems com un gran iot. El que importa és que no el consideris un objecte més de tots el que tens, sinó un company de viatge que et pot proporcionar plaer, experiències inoblidables i un coneixement del mar i, sobretot, de tu mateix.

2.- Passa temps a bord del teu vaixell, ni que sigui amarrat a port. Converteix-lo en una part del teu espai vital. Treballa-hi, fes-hi alguna feina, de manera que alguna part del vaixell sigui obra teva, i que alguna part de la teva obra estigui vinculada al vaixell. Això reforçarà els lligams entre el teu vaixell i tu.

3.- Deixa les presses al moll quan surtis a navegar. Surt sense una hora de tornada, com si anessis a fer un viatge llarg. Oblidat del rellotge i deixa’t guiar pel sol. Si elimines la velocitat i el temps de l’equació, només queda l’espai: el mar.

4.- Surt a navegar sense rumb, sense tenir un punt d’arribada. Simplement navega, deixa’t portar pel vent i la mar. No pensis en les milles que has fet ni en les que falten per arribar. No vas enlloc. Només navega i gaudeix del moment.

5.- Desconnecta l’electrònica i navega com s’havia fet sempre. Aprèn a no dependre dels instruments. Quant temps fa que no prens una demora o l’altura d’un astre? Situa’t i dibuixa el rumb sobre una carta de paper. Oblida’t del catavents: sent el vent a la cara o al clatell. Aprèn l’art de navegar que és el que defineix els navegants de veritat.



6.- Desconnecta el mòbil, la ràdio i l’equip de música. Talla durant un temps els lligams que t’uneixen a terra. Silenci! Escolta la remor del mar: l’onada a la proa, el batec de la vela, l’alè del vent.

7.- No t’aferris a la canya o a la roda. Cedeix el timó a algun tripulant i deixa’t portar. Quant temps fa que no t’estires a coberta o seus a proa amb els peus penjant? Si vas sol, amarra el timó, equilibra el vaixell amb les veles i deixa’t portar. Confia en la tripulació i en el teu vaixell.

8.- Escriu un diari de navegació. Descriu amb detall les sortides que facis i anota les sensacions que experimentes. Així podràs conservar les emocions de cada sortida i reviure-les molt de temps després. Comparteix aquestes experiències i emocions amb altres persones a través d’un bloc com aquest o com et sembli millor.

9.- No abandonis el teu vaixell, ell mai no ho faria.

10.- Contempla el mar una estona cada dia, impregna’t de la seva energia i emporta-te-la allà on vagis.

Alguns precursors del slow sailing

Konstandinos Kavafis, poeta grec, autor del conegudíssim poema “Ítaca” (1911). En els seus versos resumeix a la perfecció el que intento dir matusserament en el segon paràgraf d’aquesta entrada:

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.



Julio Villar, navegant solitari basc. L’abril del 68 va salpar de Barcelona a bord d’un petit veler de 7 metres, el Mistral, i va donar la volta al món fins a l’abril del 72. Les impressions d’aquell viatge les va plasmar en el llibre “Ei, petrell! Quadern d’un navegant solitari”. En una propera entrada parlaré del Julio Villar i del seu llibre, perquè vaig tenir el plaer, breu però intens, de conèixer-lo personalment:

Me’n vaig. Afluixo amarres. La vida és meva i l’agafo de la mà per anar-nos-en per aquests móns de Déu. Deixo enrera totes les coses que no m’agraden. Les coses absurdes. Els senyors que prometen amb gestos paternals. Els sistemes que enfarfeguen i hipotequen les alegries de la vida. Prenc el camí que haig de prendre, per conèixer la terra; la meva vida i jo, jo i la meva vida.

Bernard Moitessier, navegant solitari francès. Quan anava al capdavant de la Golden Globe Race, la primera regata al voltant del món per a navegants solitaris, va decidir abandonar la cursa i anar-se’n al Pacífic. El 18 de març de 1969 va enviar un missatge a un vaixell que es va trobar pel camí, que deia: Continuo sense escala cap a les illes del Pacífic, perquè soc feliç al mar, i potser també per salvar la meva ànima.

Moitessier va recollir les vivències i reflexions d’aquell llarg periple en un llibre mític: “El largo viaje”, que ha servit d’inspiració a navegants de tot el món. El navegant va ser fidel a aquesta manera de viure fins al final de la seva vida. En aquest documental del “Thalassa” francès (dividit en dues parts) el podeu veure navegant lliure i feliç pels mars del sud, amb algunes imatges del seu llarg viatge de 1969.

Mon Maître Bernard Moitessier
Cargado por dokamo

Mon Maître Bernard Moitessier-
Cargado por dokamo

Si t’identifiques amb l’esperit del slow sailing i vols afegir més articles al manifest, deixa’ls als comentaris. La idea és fer-lo créixer entre tots.

Muros 2009: entrevista a Manuel G. Sendón

Quan es va fer públic que la localitat marinera de Muros seria la seu del proper Encontro de Embarcacions Tradicionáis de Galícia, va sorgir la iniciativa de fer una entrevista col•lectiva, entre diversos blocs de temàtica marinera, a Manuel García Sendón, president de la Comissió Organitzadora de Muros 2009. L’entrevista amplia la crònica publicada el novembre passat sobre la presentació d’aquesta gran festa marinera que es va fer en el marc de l’últim Saló Nàutic.

Els blocs que han participat en aquesta entrevista són: Singradura da relinga, Amigos da dorna meca, Homes de pedra en barcos de pau, Bou de vara i El mar és el camí, a més de comptar amb la col•laboració de l’historiador i especialista en temes marítims Dionisio Pereira, que va ser president de la FGCMF entre 1994 i 1999.

Si teniu dificultats per entendre el gallec, podeu utilitzar el traductor on line Opentrad.

Manuel G. Sendón i Fernando Piñeiro presenten Muros 2009 al Saló Nàutic.

Elección da candidatura

Singradura da Relinga: O dinamismo da Cultura Marítima organizada manifestouse neste encontro con dúas candidaturas optando á sede do IX Encontro de Embarcacións Tradicionais, que foron Vilagarcía e Muros. A labor de conformación dunha candidatura para un evento da importancia e dimensión da que posiblemente é a principal cita da cultura marítima peninsular, supón un intenso traballo de concertación e posta en común, pódesnos explicar como foi, e continúa a ser este proceso e explicarnos cales foron os principais argumentos que decantaron a balanza do lado muradán fronte a Vilagarcía, da que nos gustaría tamén, desde o teu coñecemento, nos apuntases os puntos fortes da súa candidatura?

Manuel G. Sendón: Non vou entrar a valorar a candidatura de Vilagarcía, que tiña sen dúbida méritos sobrados e mellores instalacións e capacidade hoteleira moi superiores ás nosas, de maneira que foron outros os factores que determinaron a escolla de Muros. Velaquí os máis salientables:

1. Unha ubicación nova que permite espallar o ideario e o labor da Federación. Nunca na ría de Muros e Noia se celebrara un Encontro. Por outra banda, Muros dá remate ás Rías Baixas e dá inicio á Costa da Morte, o que nos permite implicar unha enorme bisbarra.

2. A propia singularidade da vila de Muros: é un marco perfectamente acaído por ser a única vila mariñeira declarada conxunto histórico, que está en proceso de rehabilitación e conserva a tradicional fasquía mariñeira, tanto na súa estructura de conxunto como na maioría das edificacións.

3. Muros e a súa contorna posúen un extraordinario patrimonio marítimo construído. A baixa presión urbanística (respecto a outras zonas da beiramar galega) permitiunos conservar moitos e variados elementos dese patrimonio. Algún rehabilitouse, outros están en proceso e os máis están durmidos ou abandonados pero pódense recuperar. Esperamos que a celebración do Encontro e o seu desvelamento e tratamento nas Xornadas sirvan de pulo para a súa recuperación e posta en valor.

4. A bisbarra muradá é pioneira en Galicia nalgunhas iniciativas vencelladas aos propósitos da Federación. Verbo disto salienta o labor da Confraría de Lira a través dos proxectos de Mar de Lira: turismo mariñeiro, pesca sustentable, reserva mariña dos Miñarzos, etc.

5. Outro factor importante foi o carácter colectivo da candidatura. Se ben a candidatura foi asinada e presentada en principio polas asociacións Mar de Muros e Canle de Lira, co respaldo do goberno municipal de Muros, axiña se implicaron outras: varias asociacións da propia vila de Muros (Xubimar –xubilados do mar de Muros-, asoc. xuvenil Praia do Castelo, asoc. de empresarios) Mar de Noia, Terra de Outes, Colectivo de Cultura Mariñeira de Esteiro, asocs. cultural e de veciños da Abelleira; as confrarías de Muros e de Lira; os estaleiros do Freixo...

Este proceso aínda non rematou nin no propio Muros nin na bisbarra. Pero antes de seguir implicando colectivos, queremos ter establecidas as liñas xerais do Encontro para podermos gobernar tantas agrupacións. Tamén foi importante a implicación e colaboración de moitas persoas, da bisbarra e de fóra, que están a poñer e poñerán o seu tempo e saber ao servizo do Encontro.



Apoio social á candidatura

Dionisio Pereira: Dende hai bastante tempo barallouse a importancia de levar a cabo o Encontro de Embarcacións Tradicionais en Muros, quer polo seu impresionante emprazamento, quer pola súa condición de vila mariñeira relativamente ben conservada, quer porque, estratexicamente, Muros e Lira son portas para a extensión tanto da FGCMF como das angueiras de recuperación e revalorización da cultura marítima pola Costa da Morte. Agora, por fin concretouse ese anceio sentido por moitos e moitas. ¿Con qué apoio social conta a Comisión Organizadora tanto a nivel local como na contorna (Esteiro, Lira, Noia...) para levar a bo porto o Encontro?¿Pénsase nalgunha estratexia para procurar a participación de colectivos e organismos da Costa da Morte no Encontro, de cara a consolidar unha colaboración futura coa FGCMF como referente?

Manuel G. Sendón: Creo que no último punto da cuestión anterior xa vai a resposta, pero o que podo a estas alturas afirmar é que a ilusión e as ganas de colaborar en toda a contorna son enormes. Persoas e asociacións do máis diverso achéganse a nós con preguntas e ofrecementos de colaboración, pero temos que ter ben establecido o esquema do programa para non perdernos. Respecto á participación da Costa da Morte, fóra Lira, é no que imos máis retrasados malia iniciarmos xa os contactos (O Pindo, Fisterra...) É un compromiso adquirido e compartido, e coido que o labor da Confraría de Lira neste sentido vai ser moi importante.

Socialización do patrimonio

Dionisio Pereira: Muros é, por desgracia, un exemplo case único na nosa beiramar de conservación en mellores ou peores condicións de múltiples elementos do noso patrimonio litoral: fábricas de salgazón, arquitectura portuaria, vivenda mariñeira, faros, muíños de marea, cruces de afogados, exvotos mariñeiros nas súas igrexas, gastronomía, etc. ¿En qué medida o Encontro de Embarcacións Tradicionais vai permitir visualizar e socializar este patrimonio e de qué maneira se pensa integralo no propio espírito ou sinal de identidade do evento?

Manuel G. Sendón: Amais da presenza das embarcacións, que son o elemento central do Encontro, o patrimonio marítimo, exemplificado en boa medida no da nosa beiramar, será a achega fundamental do IX Encontro, baixo o concepto do que se vén en chamar ecomuseo: a vinculación do territorio coa memoria colectiva, a poboación e o propio patrimonio. Esta é a idea que dun xeito neboento expresamos ao presentar a candidatura e á que logo van dando forma Pablo Carrera e quen fai a pregunta, Dionisio.

Aínda non o temos concretado, está aberto ás vosas aportacións, pero algunhas actividades xa van collendo forma a través das Xornadas, exposicións, obradoiros...:

-Obradoiros de saberes tradicionais: realización de redes, velas... gastronómicos, de distintos oficios...

-Stand e obradoiro da Asociación de Carpintería de Ribeira.

-Mesa redonda e exposición sobre o conxunto histórico de Muros e a vivenda mariñeira.

-Catálogo dos elementos patrimoniais de Muros e dunha parte da Costa da Morte.

-A xeito de exemplo foráneos participarían nas Xornadas representantes desta temática de Cataluña, Portugal ou Francia.

-Respecto ao medio: visitas guiadas a elementos salientables do noso patrimonio, percorridos polo entorno paisaxístico e etnográfico.

En definitiva, co formato máis axeitado a cada caso (visitas, charlas, exposicións...) tentaremos deixar patente a riqueza e variedade do noso patrimonio, que exemplifica todo o que hai en Galicia, e sentar as bases para o seu posterior estudo pormenorizado e a súa posta en valor.

Encontro de Ferrol 2007

O programa

Singradura da Relinga: Na nosa opinión os Encontros de Embarcacións Tradicionais teñen un carácter poliédrico no sentido de seren útiles desde perspectivas diversas; cultural de valorización e defensa do patrimonio marítimo material e inmaterial, social de dignificación do pasado e o presente das comunidades costeiras, económico de incentivo turístico e fomento de actividades complementarias á pesca capaces de crear valor engadido no marco do desenvolvemento económico sostible, etc... Neste sentido, cales son os conceptos vertebradores e transversais que lle dan unidade ao programa de actividades do Encontro no seu conxunto?

Manuel G. Sendón: O elemento vertebrador vén sendo a conxunción de todos eses elementos través do devandito concepto de ecomuseo, que permite axuntar o patrimonio marítimo, prestando especial atención ao da bisbarra (embarcacións, construccións e instalacións da beiramar, a vivenda e os poboamentos mariñeiros...) a explotación tradicional e sostible do mar coma unha base para unha actual pesca sostible e mais o patrimonio natural. Todo isto conforma obviamente unha base económica que se atina no seu deseño e desenvolvemento. Boa parte dos contidos das xornadas técnicas versarán sobre estes asuntos.

Bou de Vara: No ano do Encontro. Illa 2003, a comisión organizadora tentou crear un pavillón coa denominación “O Mar dos Recursos” onde ían estar agrupadas iniciativas empresariais relacionadas coa recuperación e dinamización do patrimonio marítimo. Finalmente e por distintos motivos non se puido facer, pero a idea foi aproveitada na edición de Cambados-2005 co “Pavillón na Onda” con ese mesmo obxectivo. Tendo en conta que na edición Ferrol-2007 non se instala un espacio para estas iniciativas, ¿contémplase algunha actuación no proxecto Muros 09?

Manuel G. Sendón: A nosa intención é recuperar a iniciativa de Cambados achegando algunha das iniciativas galegas máis interesantes xunto con algunha relevante da nosa bisbarra, pero aínda está por concretar. Admítense propostas. Nestes momentos andamos na procura de instalacións que lle poidan dar cabida.

Amigos da Dorna Meca: Unha parte importante do programa do VII Encontro en Cambados foi a programación cultural elaborada para o mesmo; teredes en conta este aspecto como atractivo e complemento da actividade global?

Manuel G. Sendón: Desde logo. Do que máis ou menos temos en cartel citaría as seguintes actividades e temáticas: música (non só as actuacións festivas nocturnas, tamén grupos de gaiteiros e unha charanga amenizarán o encontro a diario, un encontro de corais...) literatura (amais da participación de escritores, temos en mente a celebración dun concurso entre todo o estudantado galego non universitario que sería premiado coa súa visita ou participación no propio Encontro), teatro (sobre todo teatro de rúa) historia e lingua. Asemade, reservaremos un espazo cunha programación especial para os nenos basada fundamentalmente en xogos e enredos tradicionais.

El mar és el camí: Els Encontros de Galícia, igual que les trobades i festes que organitzen les diverses federacions i associacions de patrimoni marítim, són punts de trobada d’entitats, empreses i col•lectius professionals amb problemes i interessos comuns. S’ha pensat en habilitar algun espai a Muros 2009 que serveixi de fòrum per tractar totes aquestes qüestions i avançar en l’elaboració d’estratègies comuns?

Manuel G. Sendón: Todos poden ter cabida nas xornadas técnicas e nos espazos expositivos ou obradoiros: confrarías, estaleiros, empresas, gastronomía, rutas patrimoniais e naturais, turismo. Calquera proposta concreta que se queira facer, achegádenola.

Encontro de Ferrol 2007

Innovación

Bou de Vara: Unha das cousas que gusta cando se celebra un Encontro é atoparse con algo que se faga por primeira vez. ¿Podes anticipar algunha actuación que non se tivese realizado en edicións anteriores?

Manuel G. Sendón: Amais dalgunhas cousas que fun adiantando máis arriba, creo que o máis novidoso pode ser a participación da veciñanza e o engalanamento de toda a vila, se as cousas transcorren como pretendemos.

Participación, comunicación e información

Bou de Vara: Unha da carencias que se teñen detectado no celebración dos Encontros é non xestionar un servicios de saídas ó mar para o público asistente. ¿Tedes pensado establecer algún tipo de servicio para que o público poda seguir os barcos dende o mar?

Manuel G. Sendón: En principio, dependerá en parte dos orzamentos, participarán como embarcacións de apoio e con esa finalidade O Hidria, Nieves, Nauja... e non sei ata que punto o poderiamos completar con algunha embarcación local, porque cumpriría non ter problemas coa seguridade e tampouco estragar o mínimo rigor dunha navegación de embarcacións tradicionais.

Amigos da Dorna Meca: Creo que a difusión do Encontro é primordial; a publicidade incrementouse gradualmente nos últimos anos, pero non coidas que sería moi beneficioso deseñar unha campaña de difusión no mais amplo sentido: entrevistas de radio, entrevistas en programas, convidar a programas de TV a emitir en directo desde o Encontro...?

Manuel G. Sendón: Desde logo que si. De momento o que se está a programar é unha previa polas principais poboacións de Galicia que comezaría no mes de maio e iría anunciando o Encontro. Xa no ámbito máis achegado esperamos contar cunha ruta mariñeira que irá percorrendo as localidades da ría durante a semana anterior ao Encontro. Amais da campaña ordinaria que se contemple nos orzamentos (cunha partida importante) tamén poderán botar unha man amigos xornalistas, escritores, etc. que fagan referencia ao evento.

Bou de Vara: Internet estase convertendo nunha ferramenta moi importante de difusión. ¿Tedes pensado xestionar unha web de información, axuda, foro, consulta, ideas, etc., en definitiva de información e participación?.

Manuel G. Sendón: Niso estamos, en breve estará operativa unha páxina exclusiva para o Encontro que está a elaborar o concello de Muros e que poderemos xestionar conxuntamente as asociacións organizadoras e mais a Federación.

Amigos da Dorna Meca: Cando se celebrara a itinerancia Nabeira 08 na Vila de Bouzas, mentres facía fotos do que máis adiante se inauguraría como o primeiro pantalán específico de embarcacións tradicionais de toda Galicia, asistín sen querer a unha escena na que participaban varias persoas, unha delas, referíndose á traiñeira Vig05 construída pola Escola Obradoiro Mar de Vigo, afirmaba categoricamente que se trataba dun “barco salvavidas de aquellos que llevaban los trasatlánticos”. Con esto quixera referirme á actividade divulgativa para o público. Sería unha boa idea organizar visitas guiadas, para grupos a determinadas horas, polos pantaláns onde se lle expliquen aos participantes os nomes e utilidades das diversas tipoloxías?

Manuel G. Sendón: A nosa idea é atracar os barcos consonte a clase e tipoloxía para ter ao pé dos mesmos paneis informativos. Isto complementariámolo cuns guías que lles vaian dando explicacións aos visitantes, e mesmo non descartamos deixar en terra unha mínima mariña seca.

Encontro de Cambados 2005

Influencias de aquí e de acolá

Amigos da Dorna Meca: Os encontros gozan de boa saúde, mostra delo é a concorrencia de dúas candidaturas á convocatoria bianual. É imprescindible mirar sempre ao fronte, por suposto, pero penso que tamén é oportuno botar a vista atrás e revisar o que se leva andado, Cres que sería beneficioso que parte da comisión organizadora realizara un exercicio retrospectivo na historia dos Encontros para retomar actividades que foran exitosas, ou intentar mudar o enfoque de algún aspecto que se poida reformular?

Manuel G. Sendón: Niso andamos. A memoria que se lles presentou ás administracións vén sendo un catálogo das actividades realizadas nos encontros anteriores, reparando obviamente naquilo que mellor funcionou. Hai elementos que son fixos por conformaren a esencia dos encontros, outros hanse de mudar, pero todo baixo dúas perspectivas: que haxa un certo rigor e que unhas actividades non solapen outras. De todas as maneiras, os membros da Federación que estiveron na organización dos últimos encontros e que os viviron in situ son os máis acaídos para faceren esas revisións ou valoracións con máis criterio. Neste sentido, desde aquí estamos ao que mandedes.

El mar és el camí: Galícia va ser la convidada d’honor a Brest 2008, on va estar representada per un grup força nombrós de persones i d’embarcacions. Quines experiències i conclusions es van treure de Brest 2008 de cara a la seva possible aplicació a Muros 2009?

Manuel G. Sendón: Eu non sabería dar resposta atinada a esta cuestión, debera facelo a directiva da Federación. O que se me ocorren son dúas consideracións: dunha banda, ser Galicia país convidado é un orgullo para o asociacionismo galego e para a Federación (algo se debeu estar facendo ben para ter ese peso e repercusión) e por outro lado obríganos a ser esixentes e rigorosos nas actividades que programemos e nomeadamente no Encontro, por se converter nun referente europeo.

Infraestructuras

Bou de Vara: Cales son a priori as deficiencias que detectan en canto a infraestructuras para albergar o Encontro. En concreto ¿considera que a escasa oferta hostaleira pode supoñer unha limitación?

Manuel G. Sendón: Abofé que non é unha vantaxe. Desde a propia organización e a través da páxina web tentaremos ofrecer as maiores facilidades. Programamos traballar estes ámbitos:

-Para os participantes (tripulantes, xente da organización...) poremos ao seu dispor un pavillón municipal que está na propia vila e dous pequenos dos institutos. Na finca dunha vella conserveira que está fronte ao porto estamos intentando montar un cámping, que podería acoller tamén ás súas familias.

-A fin de deixar o centro da vila o máis libre posible de obstáculos, reservaremos espazo no recén construído parque empresarial (queda a pouco máis de un quilómetro do porto) para aparcar vehículos e os carros das embarcacións.

-Para os visitantes, amais dunha relación das hospedaxes e cámpings posibles en Muros e nos arredores, abriremos unha listaxe de pisos, apartamentos e casas que os veciños estean dispostos a alugar.

Estes servizos xestionaranse desde unha oficina facilitada polo Concello. Un servizo permanente de buses facilitará os desprazamentos, pero hase ter en conta que todas as actividades se desenvolverán arredor da dársena, no corazón da fachada marítima de Muros, e Muros é unha vila ben pequena. Pero certamente é unha das cuestións que máis temos que coidar e para a que debemos atopar alternativas. É un dos principais compromisos que o goberno municipal adquiriu connosco.

Cartos

El mar és el camí: Els Encontros mouen un pressupost important... Creus que la crisi econòmica afectarà el finançament de Muros 2009 i que els seus continguts es veuran retallats per aquest motiu? Muros 2009 serà l’Encontro de la crisi?

Manuel G. Sendón: Desde logo que non é unha vantaxe e certamente podemos ter problemas. A maiores, tropezamos con outro atranco: a paralización administrativa por mor das eleccións galegas, o que nos obriga a ter pechado o esencial dos orzamentos antes de que remate o mes de xaneiro a fin de evitarmos sorpresas desagradables. De todos os xeitos, das reunións tidas ata agora coas distintas administracións non concluímos unha mingua económica importante, aínda que tampouco unha melloría.

Bou de Vara: Tendo en conta os obxectivos coincidentes dos Grupos de Accións Costeira creados en Galicia ó abeiro do Eixo 4 do novo Fondo Europeo da Pesca cos obxectivos dos Encontros e tendo en conta que o GAC4 Seo Fisterra Muros-Noia vai ter un 25% do total (a maior parte deste orzamento para o ano 2009), ¿vaise contemplar esta vía de financiamento?

Manuel G. Sendón: Particularmente, a esta altura, son ignorante acerca disto. Non estaría mal contar con esa axuda. Estudarémolo, pero quen saiba máis que se poña ao labor.

Encontro de Cambados 2005

Repercusións e alcances

Dionisio Pereira: Ao meu entender, o Encontro de Cambados tivo unha consecuencia especialmente positiva, que foi establecer unha canle de colaboración e mutuo respecto entre as asociacións da FGCMF e as Confrarías de Pescadores como representantes que son dos/as profesionais da pesca e o marisqueo. Dende hai algún tempo, algunhas Confrarías e de xeito sinalado a de Lira e outras da Costa da Morte como O Pindo, Fisterra ou Laxe, tentan diversificar as súas actividades desenvolvendo novos recursos baseados na activación e valorización dos seus sinais de identidade e da cultura marítima que atesouran. O devandito, pode configurar un futuro espazo de traballo en común e de relación entre as asociacións que conforman o movemento a prol da recuperación do patrimonio marítimo, as entidades museísticas e o sector profesional. ¿Vaise ter en conta esta realidade emerxente, de múltiples posibilidades futuras, no devalar do Encontro?

Manuel G. Sendón: O Encontro está totalmente aberto á súa participación. As confrarías de Lira e Muros apoiaron desde a primeiría a candidatura. Todas teñen moito que dicir, de maneira que esperamos a súa participación nas xornadas técnicas e en todo canto atinxe á mostra das súas actividades. A este respecto contamos coa colaboración de Milucho, secretario da Confraría de Lira: anda el a matinar sobre este particular, e nós seremos receptores entusiastas das súas propostas. Así como das túas, Dionisio.

Singradura da Relinga: Coidamos que o encontro serve de revulsivo e elemento catalizador que introduce dinamismo nas iniciativas cidadás a prol da cultura marítima, para que a acción positiva do Encontro se alongue no tempo. Podes enumerar e describir os efectos positivos sobre o conxunto das iniciativas en marcha no conxunto de Galicia e tamén concretamente na Ría de Muros e Noia e Costa da Morte?

Manuel G. Sendón: Non sería quen de facelo atinadamente respecto á totalidade do país, pero no que atinxe a esta contorna diría que soamente a confirmación da candidatura espertou do letargo ou serviu de impulso para algunhas asociacións: nós mesmos, o colectivo mariñeiro de Esteiro e o de Noia, a implicación da asociación Terra de Outes, a reparación ou construcción de ata catro embarcacións tradicionais que están en curso... E conforme se achegue o Encontro aparecerán máis persoas e colectivos interesados. Pero o fundamental será xestionar o que suceda despois respecto á recuperación e posta en valor do rico patrimonio marítimo que temos.

Bou de Vara: En xeral ¿que efectos e repercusións pensa que poden ter a celebración do Encontro na vila de Muros?

Manuel G. Sendón: Creo que a resposta vai avanzada nas cuestións anteriores, pero se atinamos a xestionalo os efectos poden ser estratéxicos. Por un lado asentar como unha cultura de enorme valor todo o referente ao patrimonio e mundo mariñeiros, hoxe baixo unha forte crise e a miúdo desprezada. O substrato desta valorización debera ser a base dunha chea de iniciativas culturais e con repercusión económica, de sabermos encarreirar como recursos os elementos patrimoniais, paisaxísticos e humanos. Aquí aínda non hai nada profundamente estragado, temos as bases para un desenvolvemento sustentable: dánnola o medio, os saberes tradicionais e as ferramentas modernas.

Dende ó fondo

Homes de Pedra en Barcos de Pau: Cando paseo por calquera dos peiraos nos que adoito entrar co meu barco, gústame falar cos vellos mariñeiros locais, pois son os que poden achegarme as vivencias mais afastadas no tempo. Nestas charlas-interrogatorios cando sae o tema da forma de vida e da maneira de andar o mar que tiñan os nosos maiores, sempre se lle aloumiñan os ollos lembrando tempos pasados. Son conscientes de que andar no mar naqueles tempos era moito mais duro que hoxe en día, pero falan con orgullo das súas navegacións, das súas pescas, dos seus caladoiros e, como non, das súas embarcacións. Eu que non vivín aqueles tempos nin naveguei nunca nunha lancha, nin tiven que remar longas horas para achegarme a calquera dos caladoiros mais afastados da nosa costa, identifícome cos protagonistas desas historias e sinto que son unha parte de min mesmo, que son as vivencias que nos transmiten os nosos maiores e que debemos de, nós, na medida das nosas posibilidades trasladar aos nosos fillos. E esta é a miña pregunta: ti crees Manuel que, algún día, os nosos fillos aloumiñaranse tamén os ollos falándolle os seus netos das súas embarcacións, do mar e da vida dos seus devanceiros. Seremos quen de transmitir as novas xeracións o orgullo de pertencer a unha comunidade que fixo do mar o centro das súas vidas?

Manuel G. Sendón: Manter e transmitir esa cultura como un valor en si e de noso é un dos primordiais obxectivos de cantos conforman a Federación. Para iso existimos e para iso se poñen en marcha as distintas actividades, os Encontros son o elemento máis salientable ou vistoso. A maiores, as accións arredor do mar seguirán sendo o cerne da vida e da prosperidade das poboacións mariñeiras: a crise da actividade mariñeira levou a esta bisbarra a unha crise global con perda de poboación, etc. Obviamente cómpren accións transformadoras e diversificadas, pero sen o mar nada somos.

Ora ben, temos que introducir no debate o patrimonio e a memoria do mar dunha maneira viva. Poño un exemplo: comezouse agora a rehabilitar en Muros a vella conserveira da Porteliña: para que memoria e patrimonio sexan activos temos que lograr que ese espazo se transforme nun centro vivo, non só un museo con obxectos e fotos. Que aí haxa embarcacións tradicionais e sirvan para navegar e crear unha escola de navegación tradicional, que haxa unha carpintería de ribeira que repare e constrúa embarcacións, que haxa obradoiros diversos... Así, os nosos netos sairán ao mar en compaña dos bisavós.

P.D. Percibiredes que algunhas das respostas son pouco concretas, sexa por ignorancia propia, sexa porque estamos en fase de elaboración do programa. Por outra banda, moitas das preguntas veñen sendo en realidade propostas, de maneira que o que vos pediría é que as concretásedes o máis posible e nolas fagades chegar. De podermos, levarémolas á práctica. Unha aperta.

“Thalassa”, la videoteca del mar

A Catalunya, tenim la sort, des de fa prop de 20 anys, de poder gaudir d’un programa de televisió dedicat al mar: “Thalassa”, que s’emet els divendres a la nit pel Canal 33. Cada programa sol combinar reportatges sobre qualsevol tema d’àmbit internacional relacionat amb el mar amb reportatges de proximitat, fets des d’aquí. Aquests solen ser, per mi, els més interessants, perquè toquen temes propers sobre el patrimoni i la cultura marítima de casa nostra i de la Mediterrània, i també d’altres zones de la península. Des de fa un temps, aquests reportatges estan a l’abast de tothom per Internet, a través del canal de vídeos “3 a la carta”, de Televisió de Catalunya. A més, els vídeos es poden enllaçar i inserir en qualsevol bloc i pàgina web, com he fet a continuació.

Divendres passat van emetre el reportatge “La saga dels William Fife”, sobre aquests velers preciosos creats pel genial arquitecte naval anglès.

I de la sofisticació dels dissenys de Fife a la simplicitat màxima que defineix el patí català, una embarcació que sempre m’ha semblat fascinant per la seva senzillesa i grans prestacions. “Thalassa” va emetre aquest reportatge el novembre passat.

Trobareu molts més vídeos de “Thalassa” en aquest enllaç; i si us hi subscriviu via RSS, rebreu informació puntual sobre els nous reportatges que s’emetin a través del vostre lector de blocs.

Bon any nou des del Cap de Creus

Aquestes són les primeres llums de l’any 2009 vistes des del Cap de Creus, on uns quants centenars de persones ens hem trobat aquesta matinada per rebre l’any nou. Ha estat, però, una albada molt poc lluïda, perquè hi havia núvols baixos que han impedit el pas dels raig solars. Segur que molta gent s’ha quedat amb les ganes de fer-se la foto amb el primer sol de l’any. Però, vaja, no feia gaire fred i l’ambient ha estat força festiu, amenitzat amb una ballada de sardanes i una xocolatada popular.

En veure que el sol no tenia ganes de sortir, la gent ha començat a desfilar. Abans d’anar a dormir hem passejat pels carrers de Cadaqués, que són molt agradables per fer-hi un tomb a primeres hores del matí. En alguns llocs encara es podien veure les conseqüències del temporal d’aquestes últims dies. El vaixell Simba jeia solitari a la platja de Portdogué, on va anar empès per les onades després de trencar les amarres. I per ara ningú no sap com el trauran d’allà. Passaran encara uns quants dies fins que Cadaqués recuperi la normalitat.

Que tingueu molt bon any.

Després del temporal

Aquest matí el mar semblava més tranquil, gronxat per un marejol de fons suau. Després de tres dies de galop desbocat, se’l veia cansat i brut, amb les crineres blanques tacades de fang. Les restes de la cavalcada salvatge han quedat escampades al llarg de la costa catalana i valenciana: ports i molls esbotzats, ribes i passeigs ensorrats, platges desaparegudes, baixos inundats, negocis rebentats, embarcacions trinxades, unes quantes persones mortes... La pitjor llevantada dels últims seixanta anys, diuen.

Restes del temporal a Blanes

La llevantada de Sant Esteve ha causat molts estralls que encara són visibles. Moltes embarcacions s’han perdut o han quedat malmeses. Entre elles n’hi ha unes quantes de conegudes. En Quico Despuig m’explicava que, a Cadaqués, dues barques de vela llatina, la Cala Freda i l’Antonia, que eren al Llané Petit, van quedar molt tocades i tenen danys importants. I al Pianc, la Jonquet, també va rebre de valent. A les barques de Port Lligat els va anar pitjor, perquè se'n van enfonsar unes quantes. Al port esportiu de Roses, el corrent era tan fort que el Sant Isidre va trencar les amarres, es va separar de popa i va envestir el moll per la proa, trencant el botaló. Hagués pogut ser molt pitjor.

El pal més gran se’l va endur la gent de La Mar d’Amics. A l’escar de Palamós hi tenien un espai on hi reparaven unes quantes barques. El temporal va convertir el racó en un camp de batalla: barques trinxades, eines fetes malbé, trastos i runa per tot arreu... I uns quants mesos de feina perduts. A la seva web hi podeu veure les fotos del desastre. Són per posar-se a plorar.

El temporal ha malmès les barques que l’associació La Mar d’Amics restaurava a l’escar de Palamós.

A Sant Pol, els amics de A tot drap –em deia el Josep Montmany- van ser previsors i van pujar les barques fins a la part alta de la platja, a tocar de la via del tren, com es feia antigament al Maresme quan hi havia temporal. L’aigua va arribar fins als peus de la caseta del motor, restaurada fa poc, però no va causar danys. I a Vilassar, la llevantada no va afectar les embarcacions de Bricbarca. Per l’Agustí Martín he sabut que el Sant Ramon no va patir desperfectes al port de Mataró, tot i que van tenir-hi gent de guàrdia. I les barques petites, que eren a la platja, també les tenien a recer. Jo vaig anar al Masnou, a veure el Corb Marí. Brandava una mica, però no semblava que patís.

Premià de Mar. Temporal de llevant del 1964 i barques a recer a l’altra banda de la via
(Del llibre “Els premianencs i el mar”)

Hi ha qui diu que aquest és el tribut que el mar ens cobra periòdicament a canvi de deixar-nos viure a prop seu i d’aprofitar-nos dels seus recursos. Però això seria atribuir qualitats gairebé humanes al mar, equiparables a les d’aquells antics senyors feudals, amos de vides i terres, que cobraven un delme als seus vassalls a canvi de deixar-los conrear els camps i pescar a les aigües de la seva propietat. No; per molt que ens encaparrem a atribuir-li un caràcter i una personalitat –plàcid, acollidor, inquiet, misteriós, impetuós, traïdor, esquerp...-, el mar no actua segons una mena de “psicologia marina”, sinó que es regeix per les lleis de la natura. I, segons aquestes lleis, quan es donen alhora certes condicions de pressió atmosfèrica, temperatura, humitat, règim de marees, etc., el mar s’encabrona i s’emporta tot el que troba pel davant. El fenomen està estudiat i, generalment, és previsible. El que ja costa més de preveure és la magnitud del temporal i els estralls que pugui causar.

Nit de temporal a Blanes.

Dies enrere, en un dels comentaris de l’entrada anterior vaig escriure: “El mar és la natura en estat pur, amb una vessant cruel, salvatge i despietada. Ens pensem que la tenim dominada, però no és veritat. De tant en tant ens ensenya les dents, ens clava una urpada i ens col•loca al nostre lloc”. I això és, ni més ni menys, el que ha passat amb aquest temporal: la natura ens ha fet una "demo" del seu poder i ens ha posat a lloc. A més, així com a la terra se la pot “domesticar”, més o menys, el mar és indomable. Ara mateix només recordo un intent de posar el mar a ratlla que hagi tingut èxit: els pòlders holandesos. No en trobareu gaires més.

S’ha escrit molt sobre la naturalesa del mar i la relació que hi tenim les persones. Un dels escriptors més lúcids sobre aquesta qüestió –suposo que pel fet d’haver estat mariner professional durant setze anys abans de dedicar-se a escriure- és Joseph Conrad. En el seu llibre “El espejo del mar” –molt citat en aquest bloc- escriu el següent sobre el mar (ho transcric literalment en castellà, perquè –que jo sàpiga- no hi ha traducció al català d’aquest llibre):

Pese a todo lo que se ha dicho sobre el amor que ciertas naturalezas (en tierra) han manifestado sentir por él, pese a todas las celebraciones de que ha sido objeto en prosa y en verso, el mar nunca ha sido amigo del hombre. A lo sumo ha sido el cómplice de las inquietudes humanas, desempeñando el papel de peligroso instigador de ambiciones mundiales. (...) ¡Necio es aquel –hombre o pueblo- que, confiando en la amistad del mar, descuida la fuerza y la maña de su mano derecha! Como si fuera demasiado grande, demasiado poderoso para las virtudes comunes, el océano no tiene compasión, ni fe, ni ley, ni memoria.

La nit de Sant Esteve el mar no va tenir compassió amb Blanes
ni amb altres poblacions de la Costa Brava.

Conrad diu que l’única manera de contenir la inconstància del mar és a base d’una decisió a prova de defalliments i d’una vigilància desperta, armada i gelosa, en què, potser, sempre hi ha hagut més odi que amor.

Odi et amo podría muy bien ser la profesión de fe de los que consciente o ciegamente han rendido su existencia a la fascinación del mar. Todas las tempestuosas pasiones de los albores de la humanidad, el amor al botín y el amor a la gloria, el amor a la aventura y el amor al peligro, junto con el gran amor a lo desconocido y los fabulosos sueños de dominación y poder, han pasado, como imágenes reflejadas desde un espejo, sin dejar el menor rastro en la misteriosa faz del mar. Impenetrable y despiadado, el mar nada ha dado de sí a los pretendientes de sus precarios favores.

Aquesta idea del mar pot semblar molt poc “romàntica”, per dir-ho així, a tots aquells que en tenen una visió poètica. Però això no ho va escriure un poeta, sinó un mariner que les va passar molt putes al mar i sabia el pa que s’hi dóna.

Tota la força del mar es posa de manifest a Portlligat (Cadaqués)

Aquests dies, en les imatges del temporal que tots hem pogut veure per televisió i a la premsa, he vist moltes cares de tristesa. És lògic; però també diria que, en general, eren cares de resignació, sense retrets ni rancúnia pel que havia passat. Els mar és així i l’acceptem tal com és. Ens proporciona moltes estones de felicitat i plaer, però, de tant en tant, també ens dóna disgustos. Ho sabem tots els que hi tenim tractes d’una manera més o menys intensa i continuada. Sabem que no li hem de perdre el respecte, perquè podem prendre mal. Per això em costen d’entendre les morts estúpides al mar, com alguna de les que s’ha produït aquests dies. S’ha dit i s’ha repetit fins a l’avorriment que amb el mar no s’hi juga i que tota precaució és poca, perquè en aquest joc sempre tens les de perdre. Tot i això, la gent continua perdent la vida al mar per culpa de la seva inconsciència i del seu poc senderi.

Dissabte a la tarda, a Premià de mar, diverses espècies de surfistes (wind i kite) s’entretenien a fer cabrioles davant les urpes del lleó. És veritat que el llevant havia minvat i tots semblaven dominar força els seus aparells; però també és cert que, de tant en tant, la fera es cruspeix algun domador.

Vull aprofitar per donar ànims als companys de les diverses associacions que han patit els efectes del temporal en les seves embarcacions. Sé, però, que les tornareu a recuperar i a restaurar, perquè segur que n’heu salvat més d’una que tothom us deia que només servia pel foc de Sant Joan. Serà una feinada però us en sortireu, n’estic convençut, perquè fareu pinya i això té més força que qualsevol temporal.

Bona sort i feliç any 9 a tothom!

La meva biblioteca nàutica

Aquests dies, qui més qui menys, tothom va de bòlit comprant els regals de Nadal. El més difícil sempre és escollir un regal per a qui ja té de tot. Doncs bé, si teniu algun apassionat del mar a la família, hi ha un regal que, per molt que el repetiu, sempre li farà il•lusió: un llibre de tema marítim. Jo en compro molts però, tot i això, m’agrada que me’n regalin. De fet, cada Nadal passo una petita llista de títols a la família. D’aquesta manera ells no s’han d’escarrassar buscant un regal per mi –amb el perill que em regalin alguna andròmina que mai no faré servir-, i segur que l’encerten perquè són llibres que igualment m’hagués acabat comprant.


Penso que és una bona manera d’anar ampliant la biblioteca. Me l’estimo molt, la meva biblioteca nàutica. Vaig començar-la de jovenet i hi tinc llibres que han envellit amb mi i m’han acompanyat en totes les cases on he viscut. Si se’m cremés la casa o se l’emportés un huracà, com li va passar al pràctic de Houston i fotògraf nàutic OneEighteen, crec que el em sabria més greu perdre seria la meva biblioteca nàutica. Hi ha llibres que estan exhaurits i que no els podria recuperar. Però, a banda d’això, n’hi ha que van molt lligats a determinades èpoques i moments de la meva vida marinera; llibres que m’han proporcionat moltes hores de plaer, a més de molts coneixements; llibres que alimenten els meus somnis de mar. M’encanta solcar les aigües d’aquest oceà de paper i perdre la noció del temps mirant fotos o buscant dades per escriure alguna entrada al bloc, i tenir-los escampats, com ara, pel voltant de la taula de treball.

La meva biblioteca nàutica compren diversos temes, que vaig ampliant periòdicament. Aquí us en mostro uns quants:


Tinc debilitat pels grans dissenyadors navals dels iots que avui dia en diem clàssics: William Fife, Nathaniel Herreshoff, John G. Alden, Albert Strange, George L. Watson, Olin Stephens... Aquesta col•lecció no fa gaires anys que la vaig començar, perquè aquesta mena de llibres són cars i en compro molt de tant en tant. Aquest Nadal m’he regalat “Sparkman & Stephens: Classic Modern Yacht”, del fotògraf italià Franco Pace, autor de llibres esplèndids de gran format, entre ells el de Fife.


Sobre la vela llatina procuro aconseguir tot el que es publica, tant aquí com a altres països. Crec que tinc els llibres més importants que s’han publicat sobre la matèria. Les últimes adquisicions han estat “La vela latina en Valencia”, de Josep Carles Laínez, i el catàleg de l’exposició “La vela llatina. Barques a l’Albufera”. Tots dos els vaig trobar a la llibreria del Museu Valencià d’Etnologia. Per completar la col•lecció, em falten alguns llibres sobre la vela llatina de regates que es practica a Andalusia i Canàries.


També tinc un bon grapat de llibres sobre embarcacions tradicionals, tant de la península com d’altres països. Sempre que viatjo a algun país costaner procuro comprar algun llibre sobre les embarcacions locals. Galícia potser és el lloc d’on en tinc més, perquè n’editen molts i molt bons. Em falta el clàssic de Staffan Mörling “Las embarcaciones tradicionales de Galicia”, que està exhaurit i no hi ha manera de trobar-lo. Però m’honora tenir el seu “Lanchas y dornas”, amb una dedicatòria personal de l’autor, regal del meu amic Fernando Piñeiro. L’última adquisició és la petita guia d’embarcacions tradicionals gallegues “Onde se vive o mar”, del Lino Prieto.


Conèixer la història de la pesca és fonamental perquè connecta directament amb les embarcacions tradicionals, que són embarcacions de treball, i perquè és l’origen de gran part de la cultura marinera. En català s’han publicat uns quants llibres molt bons sobre la pesca, començant pel clàssic d’Emerencià Roig “La pesca a Catalunya”. El Museu de la Pesca de Palamós treu periòdicament monografies sobte temes pesquers que procuro aconseguir a mesura que surten. Un dels llibres més interessants que s’han publicat sobre la matèria és “Les ordinacions de la pesquera de Cadaqués (s.XVI – XVIII)”, que tracta del conjunt de normes que regulaven l’ús comunal de la pesca per part dels pescadors de Cadaqués que treballaven a les cales que depenien de la vila.

El segle XVIII marca l’inici de la industrialització de la pesca y s’han publicat molt bons llibres sobre aquest període. L’estiu passat vaig trobar en una llibreria de vell de Vigo “El desarrollo industrial pesquero en el siglo XVIII. Los salazoneros catalanes llegan a Galicia”, del professor Francisco López Capont. I en una de les llibreries de l’últim Saló Nàutic vaig comprar “La guerra de la sardina”, de María Luisa Meijide, que tracta dels plets entre gallecs i catalans pels arts de pesca a les costes gallegues entre el 1750 i el 1890. La bíblia sobre aquest període és el famós “Diccionario histórico de los artes de la pesca nacional”, escrit per Antonio Sáñez Reguart el 1791. No el tinc, però algun dia caurà (l’edició facsímil costa 102’50 euros). Si voleu regalar un bon llibre sobre pesca, us recomano “La campaña de la goleta Argus”, del capità Alan Villiers, en què explica el seu viatge a bord d’una goleta bacallanera portuguesa als bancs de Terranova, l’any 1950. Boníssim!


Després hi ha la categoria dels “llibres bonics”, d’aquells que en diuen “llibres de regal”, que no és cap categoria temàtica ni cap gènere literari, però que són una aposta segura quan es vol fer feliç a algú que li agraden els llibres, siguin de la matèria que siguin. Són llibres grans, molt ben editats, amb tapes dures i paper de qualitat; i, generalment, solen tenir més fotografies que text, i les fotos són espectaculars. Són llibres per badar, per repapar-se en una butaca ben còmoda, posar-se’ls sobre la falta i passar-se una bona estona observant cada foto detingudament i perdent-se en els detalls. El meu preferit de tots els llibres que tinc d’aquest estil és “El Mar”, de Philip Plisson. Me’l va regalar la Marta pel meu aniversari i ho va encertar de ple.


Alguns dels meus llibres de mar preferits els vaig trobar en llibreries de vell i en fires del llibre d’ocasió. Un dels que més m’estimo és “La ruta del Cabo de Hornos”, escrit pel capità anglès William H. S. Jones l’any 1956, en què explica el seu viatge de pràctiques per obtenir el títol d’oficial de la marina mercant britànica, a bord de la fragata British Isles, entre els anys 1905 i 1909. Les penes i treballs que viure per passar el Cap d’Hornos a vela amb un temps infernal són impressionats. Tinc la primera edició de 1957 amb 25 fotografies originals. També tinc la primera edició castellana de 1968 d’un clàssic de la navegació en solitari: “La vuelta al mundo del Gipsy Moth”, de Sir Francis Chichester. És un llibre de segona mà i l’antic propietari deuria ser un aficionat al mar, perquè dins del llibre hi havia diversos retalls de premsa sobre notícies de tema marítim.


Un llibre nàutic antic pot ser un regal molt apreciat per un apassionat del mar. La Marta, que coneix els meus gustos, em va regalar “El camino azul”, el llibre de Josep M. de Sagarra en què explica el seu viatge a la Polinèsia, en una primera edició de 1942 (fa poc que s’ha gravat un documental sobre aquest viatge, amb la participació del fill del l’escriptor, Joan de Sagarra). I per Sant Joan em va regalar “Lau o les aventures d’un aprenent de pilot”, de Carles Soldevila (segona edició, 1933), amb unes il•lustracions delicioses de Joan G. Junceda. Dins d’aquest apartat us recomano per regalar “La gesta del Evalú”, que narra l’heroica travessia de l’Atlàntic, des de Boston a Barcelona, que el professor d’escola Enric Blanco, fill de la Barceloneta, va fer l’any 1930, a bord d’un petit veler amb la seva dona i la seva filla. Jo tinc la primera edició en castellà de 1931; però, fa poc, La Campana va reeditar el llibre en català, amb un extens pròleg de Sergi Doria, explicant la història d’aquest navegant singular i les circumstàncies d’aquell viatge.


La meva biblioteca nàutica també té una secció de revistes bastant ben assortida. Naturalment són revistes sobre vaixells clàssics i marina tradicional. La meva preferida és l’anglesa “Classic Boat”, que acostumo a comprar cada mes en un quiosc de la Rambla de Barcelona. Si us va la construcció naval, la vostra revista és la nord-americana “WoodenBoat” que, a més, és una editorial molt potent de llibres i plànols per construir tota mena de vaixells de fusta. A Europa, la bíblia de la història i l’etnologia marítima és la revista francesa “Chasse Marée”. Una subscripció a qualsevol d’aquestes tres revistes és un regal que faria fer tombarelles d’alegria a qualsevol apassionat del mar, una mica informat. Aquí tenim la gallega “Ardentía”, una meravella, tant de continguts com d’edició, però surt amb comptagotes. A les Illes s’editava “Mardemars”, pionera, entranyable, propera; però va plegar. Per sort en tinc la col•lecció completa. I ara tenim “Argo”, la nova revista del patrimoni marítim que edita el Museu Marítim de Barcelona. De moment n’han sortit dos números i aviat sortirà el tercer. Una subscripció a “Argo” és un regal assequible (15 euros l’any, 3 números) que, a més de fer feliç qui el rep, ajuda a mantenir l’única revista en català sobre aquestes matèries.


Bé, a la meva biblioteca nàutica hi ha molts més llibres sobre diversos temes relacionats amb el mar, i entre ells moltíssimes novel•les. Però no parlaré aquí de narrativa marítima, perquè això dóna per una altra entrada tan llarga com aquesta. Però ja us avanço que tinc la intenció de parlar periòdicament de llibres marítims. I aviat us demanaré la vostra col•laboració. De moment ja podeu anar pensant quins són els vostres 10 llibres preferits sobre el mar, aquells que salvaríeu d’un incendi, o d’un naufragi, o que us emportaríeu a una illa deserta. En una propera entrada publicaré els meus.

Que passeu molt bon Nadal!

El “Thopaga” estrena web

Fa pocs dies va entrar en funcionament la pàgina web “Sauvez la goélette Tho Pa Ga”, que ha posat en marxa l’associació del mateix nom, creada per a rescatar el pailebot eivissenc, que es va enfonsar el juliol passat davant de la costa francesa, quan es dirigia al festival nàutic de Brest.

La pàgina informa de tots els passos que han seguit els armadors del Thopaga, el Gérald Delgado i la Nicole Legler, des del dia del naufragi fins a l’actualitat per intentar recuperar el vaixell, que descansa a 133 metres de profunditat. El més destacat són, sens dubte, les imatges del Thopaga obtingudes per un robot submarí (ROV), que mostren clarament el buc sencer i en bon estat, tot i que ha sofert uns quants desperfectes causats pels arts d’arrossegament d’alguna embarcació de pesca. En qualsevol cas, les imatges demostren que el rescat és factible tècnicament i permeten alimentar l’esperança de recuperar el veler.

Ara el gran escull a superar és el cost econòmic de l’operació de rescat. Per aquest motiu, l’associació “Sauvez la goélette Tho Pa Ga” i la seva filial a Espanya, l’associació “Reflotar el Tho Pa Ga”, han obert un compte corrent cadascuna, perquè tothom que vulgui col·laborar econòmicament en el rescat pugui fer la seva aportació. Per altra banda, també busquen un patrocinador que vulgui participar en la recuperació i restauració del vaixell.

A la pàgina "Sauvez la goélette Tho Pa Ga" hi trobareu la història del vaixell; fotos realment sorprenents de diverses èpoques de la vida del veler i dels treballs de recuperació; i un vídeo del pailebot navegant majestuós sota un fort vent portant. També és interessant l’article sobre contenidors a la deriva; una deriva certament inquietant, com diu el títol, i que potser va ser la causa de l’enfonsament del Thopaga.

Conferència sobre John G. Alden

Tots els apassionats y admiradors dels iots clàssics de vela tenim una cita obligada el proper divendres, a les 19’30 hores, a la “sala de metopas” del Reial Club Nàutic de Barcelona. El motiu de la cita és la conferència titulada “John G. Alden y las goletas del Maine”, a càrrec de Leonardo García de Vicentiis.

El protagonista de la sessió, John G. Alden, va ser un dels grans dissenyadors nord-americans de vaixells de vela del segle XX, juntament amb Starling Burgess, Nathaniel Herreshoff, Olin Stephens i Philip Rhodes. Entre els més de mil dissenys i projectes que va fer, destaquen una sèrie de goletes inspirades en els vaixells de pesca i de cabotatge de la zona de Nova Anglaterra, dels quals n’era un gran admirador.

Molts dels iots que John G. Alden va crear continuen navegant i se’ls pot veure a les regates de clàssics que es fan al Mediterrani, entre elles les de Barcelona, Palma i Menorca. Precisament, al RCNB hi ha amarrada des de fa uns mesos una de les goletes més famoses d’Alden, el Malabar X, que té el port base a Barcelona. La sèrie de velers que duien el nom de Malabar van donar molta fama a Alden. El primer va ser construir el 1921. L’any 1923 el Malabar IV no només va guanyar la regata de les Bermudes, sinó que uns altres dos Malabar es van classificar entre els cinc primers. I el 1932 va ser l’any triomfal del Malabar X, l’última goleta de la nissaga, que ara es pot veure a Barcelona.

Maqueta del Malabar X, obra mestra de John G. Alden

Els dissenys de John G. Alden continuen vigents i la firma Niels Helleberg Yacht Design segueix fent vaixells a partir dels seus models. I, per acabar de situar-vos, us recomano una visita virtual a Maine, a la costa est dels Estats Units; una zona d’una bellesa natural extraordinària i d’una gran tradició marinera, on es construeixen els iots de vela més fins i elegants del món.