El patrimoni subaquàtic a “Argo”

Ja és al carrer el número 3 de la revista “Argo”, que en aquesta edició té com a tema central el patrimoni cultural subaquàtic. En l’editorial, Roger Marcet, director de la publicació i del MMB, ressalta la importància d’aquest “ric patrimoni cultural submergit que ens ha permès i ens ha de permetre conèixer millor les relacions comercials, culturals i socials de les diferents cultures i, al mateix temps, ens aporta tots els elements necessaris per comprendre millor l’arquitectura naval antiga i els elements associats a la navegació”. Marcet insisteix en la necessitat de protegir el patrimoni subaquàtic que, des de fa molts anys, és objecte d’espoli i destrucció per part de l’home. Últimament tenim una bona mostra de la depredació que sobre aquest patrimoni practiquen determinades empreses dedicades a la recerca de tresors submergits, com és el cas d’Odyssey. El govern espanyol manté un plet amb aquesta companyia nord-americana per establir la propietat del tresor extret de les restes del galió espanyol Nuestra Señora de las Mercedes, enfonsat el 1808 en aigües de Gibraltar. És, doncs, un tema d’actualitat, i més des de l’entrada en vigor, el 2 de gener passat, de la Convenció de la UNESCO sobre la Protecció del Patrimoni Cultural Subaquàtic.


Signa aquest tema central en Francesc Xavier Nieto, director del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), un organisme capdavanter en l’estudi, protecció, conservació i difusió del patrimoni subaquàtic. I també s’inclou una entrevista amb Rafael Azuar, director del flamant Museo Nacional de Arqueologia Subacuática (ARQUA), inaugurat a Cartagena el novembre passat.

A més d’aquest tema central, el número 3 d’”Argo” té altres continguts d’interès:
Un homenatge a dues persones relacionades amb el mar des de àmbits molt diferents i desaparegudes el novembre passat: el doctor Santiago Hernández Yzal, jurista i capità de la marina mercant, que va publicar diversos llibres sobre dret i transport marítim, a més de recollir els costums marítims de Barcelona; i Antoni Sagaró, l’últim mestre d’aixa de Lloret de Mar.
- Una entrevista a Miguel Angel Sánchez Terry, faroner de Salou i autor de diversos llibres imprescindibles sobre el món dels fars, dins de la secció “mestre de marina”.
- Un reportatge sobre Sa Perola de Calella de Palafrugell, que és el lloc on es tenyien les xarxes; un altre sobre la fabricació de cordes a Badalona, que va ser una indústria molt important en aquesta localitat; i un parell més dedicats a dos museus marítims, el Museu Municipal de Nàutica del Masnou i el Museo della Marineria de Cesenatico.
- La secció “de viatge” ens proposa una ruta pel Canal Marítim de l’Ebre.
- I la secció “fusta de bona lluna”, s’ocupa de la recuperació del quillat Sant Ramon, a càrrec de l’Associació Bricbarca de Vilassar de Mar. L’article –del qual en soc l’autor- es titula “El Sant Ramon, el vaixell d’un poble”, en referència al model de gestió d’aquesta embarcació, que pertany a una associació cultural i a un ajuntament.


Trobareu aquest nou exemplar de la revista “Argo”, que no es ven als quioscos, a la llibreria del Museu Marítim de Barcelona, a les llibreries Força 6 i Llibreria Nàutica, també de Barcelona, i als museus de la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana. La millor manera d’assegurar-vos el vostre exemplar és omplint la butlleta de subscripció que trobareu a la web del MMB. I de pas contribuireu a sostenir l’única revista de divulgació de la cultura i el patrimoni marítim escrita en català que es publica en aquests moments, a banda d’altres més especialitzades. A la web del MMB hi trobareu també els dos primers números en format pdf i un suplement “audible” de la revista, on hi podreu escoltar un breu informatiu sobre temes marítims.

Una tarda d’agost de 1975

Una tarda d’agost de 1975. El Ruixim V ha salpat d’Alacant i navega rumb a l’illa de Tabarca. Fa una brisa suau de mar que arrissa lleugerament l’aigua. La llum, el vent, la mar, la temperatura... tenen el grau i la intensitat precisos: és una tarda deliciosa, esplèndida. A bord, portant tot sol el vaixell, hi ha un noi de 18 anys: tors nu, texans i una gorra vermella al cap. El seu únic company de tripulació és a la zodiac fent fotos des de l’aigua. És la primera vegada que porta un vaixell tan gran, però sap perfectament què ha de fer i se sent segur. Tot i que no pot evitar les papallones a l’estómac, viu el moment amb intensitat i emoció continguda. Fa el que més li agrada fer: navegar. Ja sap que mai no s’hi podrà dedicar professionalment, com ell hauria volgut, i que ben aviat, després d’aquell estiu, la seva vida emprendrà un altre rumb que potser l’acabi allunyant del mar. Però ara no pensa en això. Ara repassa mentalment les maniobres que haurà de fer per canviar de bordada.


Som-hi! El noi gira la gran roda del timó cap a sobrevent i el Ruixim comença a orsar suaument. Ràpidament, deixa el timó i corre a amollar l’escota del gènova. L’enorme vela flameja mentre el vaixell s’aproa lentament. Un cop ha virat recupera la roda i corregeix el gir del timó per frenar la inèrcia del veler i evitar que caigui excessivament. Amb el vaixell a rumb, s’afanya a caçar el gènova que ha quedat flamejant per l’altra banda. Dóna tres voltes d’escota al winch i comença a caçar amb les dues mans. Els primers metres els recupera amb facilitat, però a mesura que la vela comença a treballar, el cap fa cada vegada més força. Agafa la maneta del winch i la fa girar, però és difícil estirar el cap amb una mà i fer anar el winch amb l’altra. No es pot encantar si no vol que el vaixell, amb el centre vèlic desplaçat a popa, s’aproï al vent i s’aturi. Amb la marxa lenta del winch se’n va sortint a poc a poc; i al cap d’una estona la vela està caçada correctament. El noi encara panteixa, els braços li cremen i té la boca seca, però està content i satisfet: ha fet virar tot sol un vaixell de prop d’onze metres. No ha estat la més perfecta de les maniobres, però se n’ha sortit. I allò que per un navegant experimentat hauria estat una maniobra rutinària i insignificant, ell ho viu com una proesa. Sí, és una tarda perfecta. A la proa, Tabarca; i després potser saltaran a Eivissa; i després... El noi de la gorra vermella no voldria que aquest estiu s’acabés mai. Posaria rumb al sud-oest i seguiria navegant fins a la fi del món.


Recordo que aquell noi de la gorra vermella vaig ser jo, però... gairebé m’estimaria més pensar que no tenim res a veure. No vull fer un exercici inútil de nostàlgia. Ni vull caure en la temptació d’envejar la seva joventut, el seu cos, la seva força; ni d’enyorar la sensació de sentir que tot pot durar sempre, que hi ha tota una vida per davant. No vull mirar enrere. A la vida -ja ho vaig escriure una vegada en aquest mateix bloc-, la maniobra de Butakov no serveix per rescatar res del que vam deixar caure per la borda, perquè no és possible virar en rodó i tornar a navegar sobre l’estela. Cenyim-nos, doncs, als fets. O, més ben dit, cenyim-nos als records; perquè, de fet, la nostra vida passada no és el que vam viure realment, sinó només allò que recordem.


Recordo que vaig baixar a Alacant convidat pels fills de l’armador del vaixell, el senyor Josep Darder Seguí, geòleg eminent i navegant de llarga trajectòria, molt vinculat als clubs nàutics de Tarragona i de Cambrils. En Tomeu i en Quim m’havien convidat a anar a buscar el nou veler del seu pare, el cinquè de la nissaga Ruixim, i a portar-lo navegant fins a Tarragona. Com aquell que diu, no havia vist el món per un forat, ni havia fet mai una navegada tan llarga. Per tant, el viatge al qual era a punt d’embarcar-me tenia tots els al•licients d’una gran aventura. El Ruixim V ens esperava amarrat al Club Nàutic d’Alacant. Era un flamant Drac One Toner 35, un disseny d’André Mauric, construït al Campello per l’empresa Astilleros Maryola, ja desapareguda. El vaixell era magnífic; Alacant, una ciutat molt bonica; i la vida marinera, el millor dels móns.

Per diverses circumstàncies, la sortida es va endarrerir i en Tomeu i jo ens vam quedar sols a Alacant. Una tarda vam sortir a navegar rumb a Santa Pola i l’illa de Tabarca, i en Tomeu va fer unes quantes fotos des de la zodic, mentre jo, que m’havia quedat tot sol a bord, gaudia exultant de la navegada. Però va arribar el dia de tornar a casa i com que d’Alacant a Tarragona hi ha unes quantes milles, vam reclutar tripulació: tres estudiants de l’Escola de Nàutica de Barcelona que s’havien d’incorporar aviat a les classes i que es van oferir a acompanyar-nos. Finalment vam salpar d’Alacant rumb a Tarragona, però passant per Eivissa que, com tothom sap, ve de pas. L’any 75 Eivissa no era el cafarnaüm actual: a l’agost s’hi cabia. Recordo el Ruixim fondejat en una cala d’aigües transparents i l’ombra del vaixell projectant-se sobre la sorra blanca del fons, a deu metres de profunditat. Dies de sol i de mar interminables, de llibertat absoluta i relax total; i les cançons dels Carpenters sonant a l’equip de música del vaixell. Sé, perquè a mi em passa cada any, que en algun moment el noi de la gorra vermella va desitjar que aquell estiu no s’acabés mai.


Però l’estiu del 75, com tots els anterior estius des que el món existeix, també es va acabar. I el noi de la gorra vermella se’n va anar a viure a una altra ciutat per estudiar una carrera que no tenia res a veure amb el mar. Havia arribat l’hora de navegar en solitari, lluny del recer de la família, i descobrir altres platges i altres ports. No recordo si durant aquells dies feliços passats al mar, el noi va ser conscient que acabava de tancar un període de la seva vida i era a punt d’obrir-ne un altre. No ho crec. És molt fàcil, a pilota passada, reconèixer aquesta mena de cruïlla de camins en què, de vegades, ens col•loca la vida, i pensar que, si en comptes d’agafar el de la dreta haguéssim agafat el de l’esquerra, la nostra vida hauria pogut resultar molt diferent. Però a 18 anys, sense la perspectiva que dóna la vida, és molt difícil. En qualsevol cas, segur que el noi no s’imaginava que, al cap de pocs mesos, el país viuria un gran terrabastall: el dictador moriria al llit i res ja no tornaria a ser com abans.


De tant en tant remeno fotos velles que guardo en sobres de paper Ilford, la meva marca preferida de material fotogràfic. I entremig sempre em surten les fotos d’aquell viatge, aquestes que ara veieu. Normalment no m’hi entretinc, però avui hi he vist una cosa que m’ha cridat l’atenció i me les he quedat mirant una bona estona. Han passat trenta-quatre anys des que es van fer i n’hi ha algunes que han perdut els colors i han agafat una tonalitat vermellosa. Em pregunto si les altres també s’aniran velant... I si, a mesura que passin els anys, una mena de vel semblant, fi com la tela d’un spinnaker, caurà sobre la meva memòria, desdibuixant els colors dels records i fent que tots es barregin. Sé, però encara no em vull fer a la idea, que amb el pas dels anys aquest vel s’anirà fent més opac, i que els records s’aniran tornant cada cop més borrosos. Potser per això m’he posat a escriure sobre aquella tarda d’agost de 1975.

Sortida amb el “Sant Pau”

Avui he sortit a navegar amb el Sant Pau, el sardinal de l’associació “A tot drap” de Sant Pol, que han tingut la gentilesa de convidar-m’hi. A quarts d’onze del matí hem salpat del port d’Arenys de Mar, que és on està amarrada la barca, al començament del moll dels pescadors. La veritat és que em feia molta il•lusió des que vaig veure navegar el Sant Pau a la trobada de Sant Pol de l’estiu passat. A més, havia anat seguint tot el procés de construcció de l’embarcació i només em faltava navegar-hi.

El matí ha estat assolellat i amb una temperatura força agradable, però el vent no ens ha acompanyat gaire, per no dir gens. Al moment de sortir feia una lleugera brisa de llevant, però amb una mica de mar de fons. Semblava que més endins volia entrar el garbí i l’hem anat a buscar. Hem hissat i feia la impressió que la cosa prometia, però el vent no ha acabat de pujar. Al final ha quedat una mena de xaloc que, com diu la dita, ni molt ni poc; però que ha resultat del tot insuficient per gaudir d’una navegació alegre i còmoda.

L’embarcació l’he trobat molt còmoda; pots anar ben assegut i l’esquena d’ase no és tan pronunciada com la d’una barca de treball més “pura”, per dir-ho així. Això fa que, amb la barca plana, sigui més còmode moure’t per coberta. La del Sant Pau és molt ampla i desembarassada; ideal per un vaixell associatiu que se suposa que sempre portarà força gent. M’han deixat portar la canya i la veritat és que era la primera vegada que duia una barca d’aquestes mides amb arjau. He portat el Sant Isidre i el Sant Ramon, que són més grans, però van amb roda, que és molt diferent. Acostumat a la canya i al timó del Corb Marí, que és una ploma, el timó del Sant Pau l’he trobat dur, vull dir que t’hi has d’agafar bé; i m’han dit que amb vent té força tendència a orsar i l’has de portar amb les dues mans. M’ha sorprès també la senzillesa i claredat de l’eixàrcia de treball, que en embarcacions més grans és bastant més complicada, sobre tot a proa; i això facilita molt les maniobres.

Malgrat el vent escàs, m’ho he passat molt bé; potser perquè feia molts dies que no sortia i m’ha anat la mar de bé que em toqués l’aire i el sol. He fet bastants fotos i aquí en teniu una mostra. Agraeixo la convidada a la gent d’ “A tot drap”, especialment, a l’amic Josep Montmany, i em quedo amb moltes ganes de repetir.

La memòria històrica del mar

El patrimoni marítim immaterial, que és el conjunt de sabers, creences, memòries, tradicions i maneres de ser i de fer de la gent de mar, compta des de fa poc temps amb una nova peça de valor: el llibre “La pesca i els pescadors”, publicat a Sant Pol de Mar pels germans Pere i Jordi Sauleda Parés. El llibre forma part de la col•lecció “El Sant Pol d’ahir i de sempre” i fa un retrat exhaustiu del món de la pesca i dels pescadors d’aquesta localitat del Maresme. Aquest llibre, juntament amb altres iniciatives, apareix en un moment en què la nostra societat reclama recuperar la memòria històrica. Però, en aquest cas, es tracta de la història amb minúscula; de tot allò que ha format i forma part de la vida quotidiana de moltes persones i que els dóna un sentiment d’identitat i de pertinença a una comunitat. Una història que tot just comencem a valorar.



Quan es parla de la memòria històrica, s’associa immediatament a la qüestió dels desapareguts de la Guerra Civil. Però, al marge d’aquesta qüestió, hi ha també una memòria històrica del dia a dia, compartida dins col•lectius socials vinculats a una determinada activitat o comunitat, que cal recuperar i conservar. I això és el que fa el llibre “La pesca i els pescadors”, explicant una història que va tenir lloc a la platja de Sant Pol, des de les primeres dades que es coneixen fins a l’actualitat. És una història magníficament il•lustrada amb prop de 300 fotografies, procedents dels fons dels germans Sauleda i d’altres institucions. Però també n’hi ha moltes que provenen d’àlbums familiars, de santpolencs vinculats al mar, que les han cedit pel llibre. Crec que aquesta posta en valor de les fotos de família, dels records i experiències dels ciutadans anònims és molt important. Primer, perquè dóna a la gent la possibilitat de participar en l’elaboració de la seva pròpia història. I segon, perquè és una font de dades i d’informació impagable a l’hora de fer estudis més especialitzats.

L’any 2005 vaig tenir l’immens plaer de participar en la creació i publicació d’un llibre semblant: “Els premianencs i el mar”, editat per l’Associació Bellamar i l’Ajuntament de Premià de Mar. El llibre mostra una relació que ve d’antic entre la gent d’aquest poble del Maresme –avui, ja ciutat- i el mar, centrada en tres àmbits: la platja, la pesca i la marina mercant. Les intencions del llibre són clares: “no pretén ser un manual d’història, ni un estudi etnogràfic, sinó un àlbum de fotos de la memòria col•lectiva de la gent de Premià de Mar. Un llibre fet amb imatges familiars, experiències personals i fragments de la vida de mols premianencs”.



Tots dos llibres es nodreixen dels mateixos materials. I en tots dos, les persones que surten a les fotos tenen noms i cognoms, i la gent els reconeix i es reconeix com a part d’aquell món i s’hi sent identificat. I tant és que moltes d’aquelles persones hagin mort, perquè la mirada del lector desperta els records i fa que tornin a reviure. Aquesta connexió amb el nostre passat mariner ens defineix com a poble, és una part essencial de la nostra identitat mediterrània, ens dóna sentit de pertinença a una terra, a una tradició i a una cultura, que prové dels nostres avantpassats i de la qual en som dipositaris.

La platja de Premià de Mar, quan encara hi havia pescadors.

A Premià de Mar hi ha una altra iniciativa molt important en aquest àmbit de la recuperació i conservació de la memòria històrica: “La mirada dels premianencs”. Es tracta d’una sèrie de documentals, fets a partir de pel•lícules recuperades, que expliquen la vida de Premià de Mar en diversos àmbits: la indústria, el camp, el mar, l’esport, les festes, etc. Moltes d’aquestes imatges eren pel•lícules velles que van estar un munt d’anys perdudes en trasters, golfes i armaris, i que ha calgut restaurar i conservar per a evitar-ne la destrucció. Els documentals compten també amb el testimoni d’un bon grapat de premianencs que posen veu a les imatges, la majoria mudes, i situen allò que veiem en un temps i un context concret. És emocionant tornar a veure barques i pescadors a la platja de Premià!

Iniciatives d’aquesta mena comencen a sorgir en altres comunitats. A Galícia, el Museo do Mar engegava, ara fa un any, el projecte “A memoria do mar”, que té per objectiu la recuperació i digitalització d’àlbums fotogràfics familiars. La campanya porta un subtítol força explícit: “Construint patrimoni foto a foto”. A diferència d’un llibre, que difícilment tindrà continuïtat, Internet i el món digital permeten crear espais on aquests materials poden créixer al mateix temps que es mostren al públic. A més de la pàgina web on s’hi poden veure moltes de les fotos digitalitzades, hi ha un bloc que permet la comunicació amb la gent que porta el projecte. Em sembla una iniciativa molt bona que valdria la pena que tinguessin en compte els museus de casa nostra i les associacions que es dediquen a la recuperació i conservació del patrimoni marítim.



I, finalment, fa un any i escaig, el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç va posar en marxa a través d'Internet el “Archivo de la experiencia”, del qual ja en vaig parlar en una entrada anterior. Té per objectiu donar veu a la gent gran i, a través dels seu testimoni, documentar aspectes de la història d'Espanya durant el segle passat, sobre àmbits molt diversos, perquè en quedi constància i sigui una font d'informació per a les futures generacions. Aquest és un dels testimonis recollits.

El testimoni d'Eugeni Soler, pescador de Palamós, recollit al "Archivo de la experiencia".

Crec que és fonamental recuperar i conservar, amb els mitjans tecnològics de què avui disposem, la història de les nostres comunitats marineres i donar-la a conèixer. Per defensar la nostra cultura i el nostre patrimoni marítim cal conèixer els nostres orígens, cal saber d’on venim. Sabent això tothom pot entendre la importància de salvar de la destrucció una barraca de pescadors, un ormeig de pesca, una barca vella... Perquè vol dir salvar les nostres arrels, allò que som. Hi ha un mena d’eslògan, allò que ara en diuen una idea-força, que ho defineix ben clar: “Es defensa allò que s’estima i s’estima allò que es coneix”.

Charles Darwin i el viatge del “Beagle”

M’agraden els llibres sobre grans expedicions, perquè entre les seves pàgines hi ha alguns dels millors episodis de la història de la navegació. Grans viatges d’exploració i descoberta de nous móns, a través de mars i oceans sovint desconeguts. En tinc bastants a la meva biblioteca nàutica, amb els noms dels protagonistes a la portada: Colom, Magallanes, Lope de Aguirre, Marco Polo, Bougainville, Humboldt, Cook, Darwin, Shackleton... Tots tenen la seva dosi d’heroisme, aventura i passions humanes, com la millor de les ficcions, a més de descobriments científics i fet històrics que canviarien el curs de la humanitat. Entre tots aquests llibres n’hi ha dos que se’n parlarà força durant aquest any: “Viatge d’un naturalista al voltant del món” i “Sobre l’origen de les espècies”. Tots dos protagonitzats per Charles Darwin.




Aquest dijous, 12 de febrer de 2009, fa exactament 200 anys del naixement de Charles Darwin al poble de Shrewsbury, capital del comptat escocès de Shropshire. I el proper 24 de novembre en farà 150 de l’aparició de la primera edició del llibre que convertiria Darwin en el naturalista més famós de tots els temps: “Sobre l’origen de les espècies”. Estem, doncs, començant l’Any Darwin, durant el qual hi ha previstos un munt d’actes commemoratius a tot el món. En aquesta web del Museu d’Història Natural de Londres hi trobareu alguns d’aquests certàmens. Podeu començar fent una visita virtual a l’exposició “Darwin Big Idea” que li dedica el museu londinenc.




Certament, la teoria de l’evolució de Darwin és una de les grans idees del pensament científic humà, que va capgirar la concepció del món i de la vida. Una idea que impregna la nostra cultura i que continua generant un debat intents entre creacionistes i evolucionistes, com el dia que Darwin la va exposar per primera vegada, fet que en demostra la vigència. Però no vull parlar d’això, sinó del vaixell i del viatge on es va plantar la llavor de la teoria de l’evolució. Un viatge al voltant del món que va durar cinc anys, de 1831 a 1836. Els protagonistes, un naturalista de 22 anys, Charles Darwin, i un capità de 26, Robert Fitz-Roy, a bord del HMS Beagle.




Com era el HMS Beagle? En moltes referències es diu que era un bergantí; és a dir, un vaixell de dos pals, de tres peces cadascun i amb cofes, encreuats amb vergues i amb veles rodones. Però si observem les nombroses pintures i gravats que se’n conserven, veurem que es tracta d’un vaixell de tres pals, amb un aparell de corbeta o bricbarca; és a dir, tres pals, amb el messana de dues peces, sense cofa i sense encreuar, i aparellat amb dues veles de tall, cangrea i escandalosa. Com és això? Originalment, quan va ser avarat, l’11 de maig de 1820, al Tàmesi, el Beagle era, efectivament, un bergantí de la classe Cherokee. Aquests eren uns vaixells de guerra, amb aparell de bergantí, que la Royal Navy va fer construir després de les guerres napoleòniques per a tasques de defensa costanera. Feien unes 30 metres d’eslora, 8 de màniga i 4 de calat, i anaven artillats amb 8 canons de curt abast i 2 de llarg abast. Els anglesos en deien 10-gun brig-sloop, “bergantí de 10 canons”.

Poc després de l’avarada, el Beagle va participar en la parada naval que es va fer al Tàmesi amb motiu de la coronació del rei Jordi IV, i va ser el primer vaixell que va navegar per sota del nou Pont de Londres. Després va estar cinc anys sense prestar servei, fins que el setembre de 1825 li van fer una sèrie de reformes per adaptar-lo a les necessitats dels viatges que hauria de fer. Entre les reformes, li van reduir el nombre de canons i li van afegir un pal de messana, transformant-lo en una corbeta o bricbarca, que és com el veiem representat a tot arreu.




El 27 de desembre de 1831 el HMS Beagle iniciava la segona expedició hidrogràfica a les ordres del capità Robert Fitz-Roy. Aquest segon viatge havia de completar una primera expedició a l’Amèrica del Sud, explorant la Patagònia i Terra de Foc. En aquella ocasió, el Beagle navegava a les ordres del capità Pringle Stokes, i el jove Fitz-Roy hi anava com a segon oficial. Però a Terra de Foc, Stokes es va suïcidar d’un tret i el tinent de navili Fitz-Roy va haver d’assumir el comandament del vaixell i tornar-lo a casa. Per tant, en aquest segon viatge, Fitz-Roy era un capità experimentat, a més d’un bon cartògraf. Però, què hi feia a bord del Beagle un naturalista de 22 anys, anomenat Charles Darwin, en aquell viatge al voltant del món?

Charles Darwin, de jove.

La missió oficial que Fitz-Roy tenia encomanada era cartografiar aigües costaneres, però la seva passió era buscar proves per a una interpretació literal de la creació, tal com s’explicava a la Bíblia. Com que Darwin tenia formació eclesiàstica, va pensar que seria el company de navegació ideal. A més, Fitz-Roy era d’ascendència aristocràtica i això li impedia compartir la taula i la cabina amb algú que no fos un cavaller. I Darwin era de bona família, tenia estudis i una bona educació. Paradoxalment, aquell jove company de viatge seria l’autor d’una de les teories més revolucionàries del món de la ciència, que tirava per terra tot allò en què creia el capità Fitz-Roy. Es pot dir que l’il•lustre navegant, que es faria famós amb aquell viatge i arribaria al grau de vicealmirall, va ser un col•laborador fonamental d’aquell científic boig i diabòlic, posant els mitjans per fer possibles les seves teories. Diuen que Fitz-Roy no ho va pair mai, i que això, unit al fet que tenia antecedents familiars de problemes mentals, el podria haver empès al suïcidi el 1865. En qualsevol cas, són fets prou coneguts i es troben a les enciclopèdies.

El vicealmirall Robert Fitz-Roy, capità del Beagle en el segon viatge.

El temps que Darwin va passar a bord del Beagle, de 1831 a 1836, va ser la gran experiència formativa de la seva vida. Una bona part d’aquesta experiència l’explica en el seu llibre “Viatge d’un naturalista al voltant del món”, publicat el 1839, el mateix any del seu casament amb Emma Wedgwood. La traducció al català es va publicar el 1879. Però va ser també una experiència molt dura, de la qual gairebé no en parla. Les primeres setmanes ho va passar fatal per culpa del mareig. En una carta que va enviar a casa deia: “el patiment que em produeix el mareig va més enllà de tot el que m’havia imaginat... El vertader patiment comença quan estàs tan cansat que al mínim esforç tens la sensació que perds el sentit. No hi trobo solució, però quedant-me al coi em trobo força millor”. D’altra banda, Darwin i Fitz-Roy compartien una cabina petita, i no deuria ser fàcil conviure amb un capità que tenia rampells de fúria seguits de períodes de ressentiment latent. Constantment estaven embolicats en discussions que, en alguns casos, “fregaven la bogeria”, segons recordaria el mateix Darwin.

El 1836, als 26 años, Darwin va tornar a casa i no va sortir mai més d’Anglaterra. Cinc anys després va començar a perfilar les primeres idees de la seva famosa teoria de l’evolució; i dos anys més tard les va desenvolupar en un esbós de 230 pàgines. Llavors va fer una cosa insòlita: va deixar els apunts en un calaix durant quinze anys i es va dedicar a altres coses: va engendrar deu fills i, durant prop de vuit anys, va escriure una obra exhaustiva sobre els percebes. “Odio els percebes com cap home els ha arribat a odiar mai!”, va dir un cop acabada la obra.

Charles Darwin a l’època que va publicar “Sobre l’origen de les espècies”.

I, mentrestant, què se’n va fer del Beagle? De 1837 a 1843 encara va fer un tercer viatge a la costa australiana a les ordres de John Clements Wickham, que havia estat tinent en el segon periple al voltant del món. I a partir del 1845 va fer de guardacostes a la costa d’Essex i a l’estuari del Tàmesi, fins que va quedar amarrat a la riba del riu Roach, a Paglesham (Essex). A partir del 1851 apareixia a les llistes de la Navy sota l’anotació Southend “W.V. No. 7” at Paglesham. Finalment, el 1870 el van vendre per ser desballestat.

Pintura de Ron Scobie que representa el Beagle aproximant-se a Fort Macquarie,
on actualment hi ha l’Òpera de Sidney, durant el viatge a Austràlia l'any 1838.

Però vet aquí que l’any 2000 un equip de la Universitat de St. Andrews va trobar uns documents que confirmaven que el “W.V. No 7” era el Beagle. Llavors es van fer una sèrie d’investigacions a la zona on hauria estat amarrat el vaixell per última vegada i s’hi van trobar restes de fustes que tenien les mides i la forma de la part inferior d’un buc. També s’hi va trobar una àncora del 1841 i altres elements que podrien ser del Beagle.

Les investigacions continuen però, paral•lelament, l’any 2006 es va anunciar el projecte de construir una rèplica exacta del Beagle. El vaixell havia d’estar acabat aquest 2009 per afegir-se als actes commemoratius del bicentenari de Darwin. La construcció s’havia de fer a Milford Haven, Pembrokeshire, sota la supervisió de l’arquitecte naval Detlev Loell. Però, pel que he pogut llegir, el col•lectiu que mou el projecte encara no hauria reunit els 5 milions de lliures necessaris per finançar la construcció.

Plànols de la rèplica/reconstrucció del Beagle.

El navegant i blocaire britànic Dick Durham, en una entrada del novembre passat en el seu bloc explica que en la presentació d’una campanya de captació de fons que es va fer a la Cambra dels Lords se li va demanar que no es referís a la nova embarcació con una “rèplica”, tot i que als fulletons que es van repartir hi constava aquesta expressió. I per què? Doncs perquè l’Heritage Lottery Found (alguna cosa així com el Fons de Loteria per al Patrimoni), una institució parlamentària anglesa que es dedica a distribuir diners recaptats a través de la Loteria Nacional per a grans causes, no posaria diners per pagar una rèplica; però, en canvi, no te cap problema en posar-ne si es tracta d’una restauració.

“Però es va salvar alguna cosa del Beagle original?”, es pregunta Durham en el seu bloc; i ell mateix es contesta: “sí, sembla que les seves restes són al fons del riu Roach, a Paglesham, Essex”. I proposa que els buscadors de diners considerin la possibilitat d’excavar fins a les fustes del buc, que deuen estar ben conservades sota una capa de fang, i començar la restauració a partir d’això. I afegeix que l’HLF va pagar 950.000 lliures per la reconstrucció de l’últim veler de Gran Bretanya, la barcassa del Tàmesi Cambria, que conservava molt poques fustes originals. Això em recorda el debat sobre què és una rèplica i què és una restauració, a partir de la recuperació del Miquel Caldentey, del qual en vam parlar en una entrada anterior. Ara per ara, tot fa pensar que veurem navegar abans el pailebot mallorquí que el bricbarca anglès.

Regates de clàssics a Galícia

Amb motiu de l’entrada “La bellesa eterna dels clàssics”, l’amic Lino Prieto, president de l’associació “Amigos da Dorna Meca” d’O Grove, em va enviar unes fotos fetes per ell de dues regates de clàssics celebrades l’estiu passat en aigües gallegues. Es tracta de la “II Marin Yacht Classic”, organitzada pel Club Nàutic Beluso de Bueu, que es va fer el 23 d’agost; i la “1ª Regata de Clásicos Emprosal”, organitzada pel Club Nàutic de Sant Vicente do Mar, a O Grove, que es va fer el 30 d’agost. Em crida l’atenció que són dues proves molt joves i també que en totes dues hi competeixen iots d’esbarjo i embarcacions tradicionals. Curiosament, moltes d’aquestes últimes són de nova construcció i, per tant, no poden competir ni en la categoria de “vaixells d’època”, ni en la de “vaixells clàssics”, sinó que ho han de fer en la categoria “esperit de tradició”, encara que siguin idèntiques a les embarcacions de treball que navegaven a Galícia en segles passats.

Per tant, crec que contribueix igualment a la conservació del patrimoni marítim qui construeix una rèplica d’una embarcació tradicional, com qui manté operatiu un iot de principis del segle passat. En Lino m’explica que a Galícia, tots dos sectors, el dels “clásics” i el del “tradicionals”, com jo els hi dic, es respecten y saben apreciar la feina que fa cadascú. Bona part d’aquesta sintonia queda reflectida en el fulletó editat per a la regata de San Vicente, on hi trobareu una descripció d’algunes de les embarcacions participants. Per la seva banda, la “Marin Yacht Classic” aspira a convertir-se en la cita de referència de la vela clàssica a la costa atlàntica i cantàbrica. Sembla, doncs, que les regates de clàssics comencen a proliferar; i això oferirà més possibilitats de poder gaudir d’aquests vaixells, alhora que contribuirà a difondre el món de les embarcacions tradicionals.

“II Marin Yacht Classic”

El Zana

El Tango, un quetx procedent d'Argentina.

L'Ortac, un "avi" de 70 anys, disseny de Robert Clark.

El Pingüino Uno, un veler esvelt i guanyador.

“1ª Regata de Clásicos Emprosal”

El galeón Nuevo Sofía, guanyador de la categoria de vaixells d'època.

El Naya, rèplica d'un iot dels anys 40, construïda pel seu armador.

La dorna A Meca, tota una institució a Galícia.

El Cassandra, un Hillyard 12 Ton de 1969.

Aquí trobareu més fotos de la “1ª Regata de Clásicos Emprosal”.

I per acabar, un vídeo amb alguns dels vaixells més emblemàtics sorgits de la taula de dibuix d’un dels grans dissenyadors navals de iots: Alfred Mylne, rodat els anys 30 en aigües del fiord de Clyde, a Escòcia.

Espectacles de Cadaqués

La mar a Cadaqués és tan a mà, té tanta importància, tot hi és tan immens en l’aura marina, que és impossible de no viure-hi els seus espectacles.

Josep Pla, “Cadaqués” (1947)

Per cap d’any hi vaig passar uns dies, a Cadaqués, i vaig tenir el plaer de viure-hi alguns dels seus espectacles. I en vaig fer fotos i les he afegit a l’àlbum que vaig començar fa molts anys, quan Cadaqués em va robar el cor. Aquí en teniu una mostra. La resta les trobareu seguint aquest enllaç. Un recomano que cliqueu a Presentación i les vegeu a pantalla completa.

La crida del “Thopaga”

El “Thalassa” d’ahir divendres va emetre un únic reportatge dedicat al naufragi de la goleta Thopaga i de la campanya que els seus armadors, la Nicole Legler i el Gérald Delgado, han posat en marxa per rescatar el vaixell del fons del mar i fer que torni a navegar. El reportatge ja està penjat a la web del servei 3 a la carta de TV3, juntament amb molts altres reportatges del “Thalassa”.

Jo el vaig veure divendres, mentre l’emetien per la tele, i la veritat és que se’m va fer un nus a la gola veient les cares de la Nicole i el Gérald davant les imatges que enviava el robot submarí del seu estimat Thopaga, ajagut al fons del mar i ple de ferides causades per un art de pesca. També em va impressionar la manera com en Gérald Delgado deia sentir la presència del seu vaixell: “és aquí... el noto... em crida...”

Antigament, quan un vaixell s’enfonsava desapareixia per sempre. Un podia pensar que havia anat a parar a un cementiri de vaixells on les naus engolides pel mar dormien un somni etern; però sabia segur que no el tornaria a veure mai més. Però avui dia, gràcies als aparells d’exploració submarina més moderns, és possible acostar-se fins a les tombes dels vaixells, encara que reposin a 3.000 metres de profunditat, com en el cas del Titanic. I no només això, sinó que fins i tot és possible, en alguns casos, arrencar-los del seu llit submarí i fer-los tornar a la superfície, com en el cas del Mary Rose, un vaixell de guerra de la flota d’Enric VIII, que es enfonsar el 1545 i va ser reflotat –només mig buc- el 1982.

Per tant, poder veure el teu vaixell sencer al fons del mar, gairebé a tocar, i saber que és possible rescatar-lo ha de ser molt esperançador. Però alhora ha de ser molt dur saber que l’operació costa una fortuna i que tot és qüestió de diners. Entenc que els armadors remoguin cel i terra per rescatar el Thopaga, costi el que costi, tot i sabent, a més, que si el recuperen mai més serà seu. Però el Gérald Delgado ho té ben clar quan diu “soc el portaveu d’aquest vaixell i ho faré fins que em quedin forces”. I mentre hi hagi vida, hi ha esperança.