Gambes barates i peixos robot

La Vanguardia d’avui informa de la caiguda dels preus del marisc i del peix en general a causa del descens del consum. Diu que a les llotges catalanes les gambes han baixat un 30 %. Les famoses gambés de Palamós i de Tarragona, i també les de Vilanova, Llançà i Roses anaven ahir a 40 € el quilo les més grosses, i a 20 les mitjanes. Segons dades de Mercabarna, ara fa un any, per aquesta mateixa gamba se’n pagava un 46 % més. A Blanes, el lluç petit anava ahir a 2 i 3 € el quilo, i el més gros a 12 €, un 50 % més barat que fa sis o set mesos. I el mateix passa amb els escamarlans (a 18’54 € el quilo), els llagostins (18’56), el llobarro salvatge (14’98) i les cloïsses cultivades (3’85), entre altres espècies.

Des del punt de vista del consumidor, això està bé perquè es poden comprar varietats de peix i de marisc que abans eren intocables; i sembla que als restaurants també s’ha notat un consum més variat de plats de peix. Ara bé, segons el diari, la situació és “dramàtica pels pescadors”. No ho sé. Ignoro quin marge hi ha entre el preu que els pescadors venen el peix i el preu que paguem els consumidors. I tampoc no sé si l’abaratiment dels carburants compensa aquesta baixada de preus del peix. M’agradaria conèixer el punt de vista dels pescadors, perquè el reportatge no el recull.

El món de la pesca ha canviat tant i tant de pressa que es fa difícil imaginar cap a on pot evolucionar. Sovint llegim noticies que parlen de sobreexplotació pesquera, de caladors exhaurits i d’espècies en vies d’extinció. S’acaba, la pesca, tal com l’hem conegut? Tinc la intuïció que, tard o d’hora, acabarem menjant peix de granja; i que la pesca a mar obert estarà molt restringida i els productes de la mar, a causa de la seva escassetat, seran molt cars i només estaran a l’abast de qui els pugui pagar. El salmó, per exemple, que anys enrere era una menja exquisida i selecta, ja s’ha convertit en el pollastre del mar... de granja, és clar.

Peixos de mentida

I al costat d’això, una noticia que no te res a veure... o potser sí! Diu que un equip de científics britànics ha desenvolupat un robot en forma de peix per detectar la contaminació de l’aigua. Les primeres proves de mar es faran al port de Gijón i si tenen èxit, esperen que altres peixos robot es puguin utilitzar en rius, llacs i mars de tot el món. El peix robot imita els moviments d’un peix real i pot “nedar” de manera completament autònoma, sense controls remots ni cap mena d’interacció humana. Va equipat amb uns sensors químics per a localitzar contaminants potencialment perillosos, com filtracions de vaixells o de canonades subterrànies; i transmet la informació a terra mitjançant tecnologia wifi.

I per què han fet un robot en forma de peix i no un minisubmarí? Doncs perquè un peix és un disseny provat i ajustat durant milions d’anys d’evolució i, segons els científics, és “increïblement eficient des del punt de vista energètic”. I això permet que pugui funcionar en un entorn submarí durant hores i hores. La veritat és que el peix robot em sembla fascinant perquè, realment, es mou com un peix de veritat. Això sí, el quilo de peix robot surt més car que el de la gamba de Palamós, fins i tot en època nadalenca, perquè cada exemplar costa 21.250 €.

Curiosament, mentre buscava informació sobre peixos robòtics, n’he trobat un altre, de peix. L’han desenvolupat científics de la Universitat de Kitakyushu, al Japó, i és una imitació perfecta d’un besuc, però no sé perquè serveix. Diu que pesa set quilos, però no sé a quant va el quilo de besuc robòtic. De tota manera, fet al forn no sé si notaríem gaire la diferència amb el peix de granja...

Estiu tot l’any? No, gràcies!

A mi, que m’agrada el mar, el sol i la calor, aquest hivern que acabem de passar se m’ha fet llarguíssim: pluja, vent, temporals, més fred que altres anys... Més d’una vegada, fastiguejat per aquests dies rúfols interminables, he dit: “com m’agradaria viure al Carib!”, somiant en un lloc on tot l’any fos estiu. Doncs bé, sembla que el meu desig –fruit d’un emprenyament momentani amb la meteorologia- es farà realitat. La Vanguardia d’avui –pàgina 28, secció Tendencias- ho diu ben clar: Diez meses de sol y playa.

Benidorm, el megasolàrium

El titular, que m’ha fet saltar de la cadira, és una síntesi de l’informe que va presentar ahir la Fundación Empresa y Clima titulat Afectaciones del cambio climático sobre el sector turístico español. Segons aquest informe, les temperatures màximes poden augmentar de 3 a 5 graus a mitjan segle XXI, i fins a 8 graus entre 2070 i 2100. L’escalfament global farà pujar el nivell del mar fins a 59 centímetres i un descens de les precipitacions del 40 % a finals de segle; i el resultat seran més onades de calor, sequera, inundació de zones costaneres... i tots els efectes del famós canvi climàtic del qual ja fa molt de temps que se’n parla. Ara bé, des del punt de vista social i econòmic, l’escalfament provocarà, segons l’informe de la FEC, la desestacionalització turística; és a dir, que la temporada es podrà allargar fins a deu mesos en els destins de sol i platja. Diu que, d’aquí a 40 anys, les temperatures agradables que s’assoliran al març o al novembre convidaran els turistes europeus a visitar llocs de platja en èpoques de l’any en què la majoria d’hotels estan tancats. Vaja, que allò que no ha aconseguit el sector en les últimes dècades s’aconseguirà gràcies al canvi climàtic.

Aquí ja se m’han començat a posar els pèls de punta, perquè ja em veig el nostre litoral convertit en un solàrium per a turistes gairebé tot l’any. Segons Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona i coordinador de l’estudi del FEC, això no hauria de comportar necessàriament un augment del nombre de turistes, sinó que caldria distribuir-los homogèniament al llarg de tot l’any. Diu l’expert que en algunes zones del Mediterrani ja s’ha arribat al límit; que ja s’ha superat el factor de càrrega i no es pot sotmetre el territori a més pressió. “Factor de càrrega”; m’agrada aquesta expressió! En el cas d’Espanya, segon destí turístic mundial, el pes d’aquesta càrrega és de 60 milions de turistes estrangers l’any. Podrà aguantar més càrrega, el nostre litoral, per més ben repartida que estigui? Estic convençut que, donada la tendència tan espanyola del pan para hoy y hambre para mañana, més d’un es deu estar fregant les mans davant les possibilitats de fer, no ja l’agost, sinó el març i el novembre amb el turisme de sol i platja, i com més en vingui, millor.

És trist que ara, quan aquest model de turisme barat de sol i platja es comença a considerar obsolet i es busquen alternatives per atraure un turisme de més qualitat, en la línea del turisme cultural i del turisme blau, el clima ens torni a empènyer cap al solàrium. Ja sé que una cosa no està renyida amb l’altra, però... haurem après alguna cosa, dels errors del passat? Ara que, pràcticament, tenim el litoral asfaltat de nord a sud i convertit en un mur de ciment, serem capaços de capgirar la situació i apostar per la qualitat en comptes de fer-ho per la quantitat i... caixa, cobri? Tinc els meus dubtes.

Platja de Roses. Hi cabrà més gent d’aquí a 40 anys? (Foto: Robin Towsend. EFE)

El catedràtic Martín diu que, a mitjan segle XXI, els destins espanyols ideals des del punt de vista climatològic seran la Costa Brava i Menorca; i, a finals de segle, la costa cantàbrica. Sembla que cap allà al 2100 farà tanta calda a la costa mediterrània que s’estarà millor a la zona del Cantàbric i els països del nord Europa. Això farà que la gent prefereixi aquests destins i que el turisme es desplaci més cap al nord i cap a l’interior; mentre que al sud –i això ho dic jo- s’hi deuran quedar aquells que no s’ho puguin permetre. La perspectiva fa esgarrifar força i allò de “nosaltres ja no ho veurem”, a mi, personalment, no em consola gens.

Els autors de l’estudi plantegen que, davant de les conseqüències derivades del canvi climàtic (pèrdua de platges per l’augment del nivell del mar, disminució dels recursos hídrics, augment del consum elèctric, etc.), el sector turístic i l’Administració promoguin accions per adaptar-se a la nova situació. I entre aquestes accions s’apunten la construcció d’edificis bioclimàtics, la instal•lació de dessaladores, la construcció de dics per a protegir el litoral i el desplaçament de les infraestructures turístiques cap a l’interior. Vaja, que es posin les piles abans que la megatemporada de sol i platja ens agafi a tots amb els pixats al ventre. Però vivint en un país on impera la cultura del totxo, de la depredació urbanística, de l’espoli del patrimoni natural i paisatgístic, i del benefici a curt termini, el meu escepticisme arriba al grau d’un termòmetre exposat al sol en ple més d’agost.

M’agradaria viure en un lloc on fos estiu tot l’any o, si m’apureu, on sempre fos primavera, per poder gaudir del mar, de la llum, del sol i de l’aigua, en qualsevol moment, però no així; no per culpa d’una alteració del clima, de conseqüències imprevisibles, que nosaltres mateixos hem causat. Per això, parafrasejant aquell vell eslògan ecologista de la lluita antinuclear, a partir d’ara, els dies rúfols d’hivern diré: “Estiu tot l’any? No, gràcies!”

Concursos literaris sobre el mar

El mar o la mar, com prefereix anomenar-la la gent que hi treballa i en viu, segurament per sentir-la més propera, ha inspirat algunes de les millors pàgines de la literatura universal. I continua sent un motiu d’inspiració molt potent per a escriptors de qualsevol gènere. Si us apassiona el mar i us agrada escriure, els concursos literaris de tema marítim poden ser un bon incentiu per a plasmar sobre el paper aquella història que fa temps que us balla pel cap; aquella aventura de la qual en vau ser protagonistes, o aquell conte que, en una nit d’inspiració, vau inventar pels vostres fills abans de fer nones. Amb una mica de sort, fins i tot us poden donar fama i fortuna... molt relatives, és clar! I encara més: us poden proporcionar el plaer i la satisfacció de veure l’obra publicada. Precisament fa poc que es van donar a conéixer les bases de dos concursos de tema marítim ja consolidats i de prestigi creixent: el “Concurs de narracions breus Port d’Aiguadolç” i el “Premi Literari Nostromo”.

El mar, el seus paisatges, la seva gent, fons d’inspiració inexhaurible.

El certamen sitgetà que convoca el Port d’Aiguadolç arriba enguany a la catorzena edició. S’admeten, segons les bases, històries reals o inventades en què el mar hi tingui un protagonisme especial i important: “han de ser narracions al voltant de vaixells de vela, personatges de la mar, navegacions, aventures, tradicions, viatges, etc.” Naturalment han de ser obres inèdites, en català o castellà, i amb una extensió de dos a vuit fulls. Teniu temps fins al 26 d’abril.

Els premis -600 € pel guanyador i 300 € pel finalista- es lliuraran durant la vetllada marinera de la festivitat del Carme, que se celebrarà al Port d’Aiguadolç la tarda del 16 de juliol. Un altre aspecte molt interessant d’aquest certamen és que cada any s’edita un llibret que recull les dotze millors narracions presentades a concurs, i cada obra s’il•lustra amb dibuixos originals fets per artistes sitgetans.

Dibuix de Marcial Fernández que il•lustra una de les narracions de l’any passat.

Si el “Concurs de narracions breus Port d’Aiguadolç” és l’equivalent a una travessia costanera, el “Premi Literari Nostromo – L’Aventura Marítima” és navegació d’altura. Cal escriure un mínim de 50.000 paraules, en català o castellà, per participar un dels certàmens més reconeguts i prestigiosos de temàtica marinera, obert a autors de qualsevol nacionalitat. Diuen les bases que el tema de la narració ha de ser fictici i ha de tenir relació amb la navegació, la indústria, l’aventura i la cultura marítima, i amb el mar en general. El termini de lliurament acaba el 30 de juny. El premi per l’obra guanyadora, 10.000 € a més de la publicació per part d’Editorial Joventut, l’empresa amb el catàleg de llibres nàutics més interessant dels set mars i els cinc continents. Quin aficionat al mar no te a la seva biblioteca un exemplar, com a mínim, dels mítics llibres de cobertes grogues?

Hi ha molt bons aficionats a la literatura marítima i a les lletres en general entre la gent de mar. Precisament va ser un grup de mariners, membres de l’”Associació d’Amics de Nostromo”, qui l’any 1996 va tenir la iniciativa de crear un premi literari relacionat amb el mar. Li van donar el nom de Nostromo en honor de Joseph Conrad, capità de la Marina Mercant i escriptor, a qui els aficionats al mar i a la literatura venerem. La idea va ser recolzada pel Museu Marítim de Barcelona, que el gestiona, per l’Editorial Joventut, que l’edita, i per una llarga llista d’empreses i entitats.

Cartell del “XIII Premi Literari Nostromo”.

En aquesta tretzena edició, el Premi Nostromo està dedicat a la figura i l’obra d’Alfonsina Storni, mestra i escriptora argentina d’origen suís, considerada una de les grans poetesses d’Amèrica Llatina. Va escriure diverses obres de teatre, però se la coneix sobretot pels seus poemes, alguns dels quals estan dedicats al mar. Operada d’un càncer de mama, que la va afectar molt físicament i emocionalment, va posar fi a la seva vida llançant-se a l’oceà a Mar del Plata. La llegenda diu que va anar entrant lentament al mar... Tenia 46 anys. La cançó “Alfonsina i el mar”, composta per Ariel Ramírez i Félix Luna, s’inspira en els últims moments de la poetessa. Se n’han fet moltes versions, interpretades per cantants dels estils més diversos, però jo diria que la millor i la més coneguda és la de Mercedes Sosa.

En record de la capitana Molly Kool

Avui, Dia Internacional de la Dona, és un bon dia per recordar Molly Kool, la primera dona de Nord-amèrica i la segona del món que va obtenir el títol de capitana de la marina mercant l’any 1939. La primera va ser una russa que s’havia tret el títol pocs mesos abans que Molly. Aquesta dona de mar, pionera en un món tradicionalment masculí i carregat de supersticions sobre la presència de les dones a bord dels vaixells, va morir el passat dia 24 a Bangor (Maine), l’endemà de complir 93 anys.


Molly Kool va néixer a Alma, un dels poblets de la costa de New Brunswick, a la badia canadenca de Fundy. Era filla de Paul Anderson i Myrtle Kool, la segona de cinc germans, quatre nenes i un nen. El seu pare era un mariner holandès que va arribar al Canadà el 1912 i es va instal•lar a Alma, on es va construir un scow, un petit vaixell de càrrega per fer cabotatge, que va batejar amb el nom de Jean K, com la seva filla gran. Però va ser la segona, Molly, la que es va adaptar millor a la vida marinera de la badia. Paul Kool li va ensenyar l’ofici de mariner, i la Molly aviat va ser capaç de fer qualsevol feina a bord del Jean K, des de portar el vaixell i ajustar les veles, a reparar el motor, cuinar i el que convingués. I treballar a bord d’un veler de càrrega a la Badia de Fundy té el seu mèrit perquè aquelles aigües es consideren de les més imprevisibles del món i poden arribar a ser molt traïdores.

Una vegada, un vapor va abordar el Jean K enmig d’una boira espessa. La Molly va saltar per la borda i, un cop a l’aigua, va estar a punt de ser xuclada per les hèlices del vapor. Per sort es va poder agafar a unes fustes salvant la vida in extremis. Mentrestant, des del vapor li anaven llençant rodes salvavides, fins que la Molly va cridar: “Ja estic surant, deixeu de llençar coses inútils i envieu-me un bot!” També s’explica que, en una tarda d’estiu de 1938 se les va tenir amb el capità i la tripulació del vapor noruec Salamis. El Jean K estava atracat al moll públic del Moncton, a la riba del riu Petitcodiac, i el vapor volia atracar en aquell lloc abans que baixes la marea. Amb quatre tocs de sirena el Salamis havia foragitat un altre vaixell que s’interposava en el seu camí. Però el Jean K no es va moure del seu lloc. El capirà del vapor va enviar un parell de mariners a bord del veler, per mirar de moure’l, però allà els esperava la Molly amb un garrot i els mariners van fugir escopetejats. La noia els tenia ben posats.

El 19 d’abril de 1939, la Molly va rebre un telegrama de l’escola de navegació de Yarmouth, Nova Escòcia, en què li deien que havia aprovat els exàmens de capità, títol que la capacitava per comandar vaixells de motor per qualsevol lloc de la costa d’Amèrica del Nord. Però en aquella època no estava previst que les dones poguessin adquirir l’experiència i la capacitat de comandament per manar un vaixell mercant. Gràcies a la Molly Kool es va haver de modificar la legislació de transport marítim del Canadà per incloure-hi les dones.

Tot i això, el desig de la Molly de convertir-se en capitana va provocar molt d’enrenou a l’època. Es considerava que era una broma que una dona volgués estudiar navegació; i a la premsa, que va seguir el seu cas, es feien acudits sobre ella i comentaris del tipus “qui manarà a casa si mai s’arribava a casar”. Però les bromes van anar disminuint quan es va saber que era una de les millors estudiants del seu curs. I el dia que va tenir el títol a la butxaca va enviar un telegrama a algunes de les persones que no se l’havien pres seriosament, que deia: “Pot dir-me capità d’ara en endavant”. Tenia 23 anys.

La capitana Molly Kool va exercir la seva professió durant cinc anys, fins que es va casar amb Ray Blaisdell, de Bucksport, Maine, el 1944, i mai més no va tornar a treballar al mar. El marit va morir els anys 60 i es va casar amb John Carney, d’Orrington, Maine. Llavors es va comprar un vaixell per dedicar-se a la navegació de plaer, però mai no va deixar de treballar per guanyar-se la vida; i, entre altres coses, va ser venedora de màquines de cosir Singer. Va morir el 24 de febrer passat, l’endemà de fer 93 anys. Aquí teniu l’obituari que li va dedicar el “New York Times”.

Marineres i escriptores

Que es faci un Dia Internacional de la Dóna posa de manifest que encara està lluny el dia que les dones tinguin els mateixos drets, oportunitats i consideració que els homes. De tota manera, penso que al mar i a bord dels vaixells ja fa temps que s’han guanyat el respecte com a marineres perfectament capacitades per fer el mateix que fem els homes. La seva presència en els ponts de comandament dels vaixells de transport i militars es considera normal a molts països. I en el terreny esportiu contínuament donen mostres de la seva capacitat. Navegants com Naomi James, Florence Arthaud, Issabelle Autissier, Ellen MacArthur o Dee Caffari, sisena classificada a la última Vendée Globe, per citar algunes de les més conegudes, han posat el llistó altíssim, superant molts dels seus companys en proves d’una duresa extrema. Si llegiu qualsevol dels seus llibres, us adonareu d’allò que és capaç de fer una dona al mar, si és que encara en teníeu dubtes. En aquesta magnífica entrada de Nautiblog, que escriu l’amic Nautijorge, trobareu una relació detallada de dones que han fet del mar la seva vida.

Dee Caffari en acció, a la Vendée Globe

Però tornant a les pioneres, com la capitana Molly Kool, hi ha un llibre molt interessant escrit per una dona que narra la seva vida a bord de la goleta nord-americana de quatre pals Minnie A. Caine. Aquesta dona era la filla d’un capità de la Companyia d’Alaska que va tenir molts fills, però tots se li morien. L’onzè era una nena i el capità va dir: “és l’última i la salvaré”. I amb només onze mesos se la va emportar amb ell al vaixell on hi va viure i navegar durant disset anys. La nena es deia Joan Lowell i el llibre en què explica la seva vida entremig de mariners és “Mi cuna, el mar” (Cradle of the Deep), un clàssic de la literatura marítima. Me’l va recomanar fa molts anys, molts anys, el patró de la goleta Vent de Dalt, el veler on vaig fer el meu bateig de mar i segur que va contribuir a alimentar els meus somnis de mariner.

100 Anys navegant per la Costa Brava

Algunes de les embarcacions amb aparells tradicionals més emblemàtiques de Catalunya es reuniran, la propera Setmana Santa, en la franja de litoral compresa entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós per commemorar el centenari de la Costa Brava. Entre aquestes embarcacions hi haurà els bastiments més grans de la flota tradicional catalana: el pailebot Santa Eulàlia, el jackt Far Barcelona, el bergantí goleta Sea-Star, la goleta Pepa Bandera i les barques de mitjana Sant Ramon, Sant Isidre i Rafael. Aquesta navegació conjunta porta per títol “100 anys navegant per la Costa Brava” i l’organitzen l’associació La Mar d’Amics, de Palamós, i la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial.


“100 Anys navegant per la Costa Brava” és molt més que qualsevol de les típiques trobades de vela llatina que es fan a diverses poblacions de la costa a partir del maig. En primer lloc perquè la navegació està oberta a tota mena d’embarcacions amb aparells tradicionals, ja sigui de vela llatina, veles de creu, cangrees, etc. En segon lloc perquè es tracta d’una navegació per etapes. I finalment hi podríem afegir que, a més de la navegada, es faran diverses activitats paral•leles.

L’objectiu d’aquesta activitat és donar a conèixer l’existència d’unes embarcacions, eixàrcies i velams que havien estat habituals al nostre litoral i que avui, tot i que n’hi ha molt poques, es mantenen vives; mostrar la feina que es fa des de les associacions i petites empreses per recuperar i conservar aquest patrimoni; i difondre la navegació tradicional entre la ciutadania. És per això que les embarcacions, sempre que el temps ho permeti, navegaran molt a prop de la costa, perquè el públic pugui gaudir de la bellesa i les maniobres dels vells bastiments des dels diversos camins de ronda, passeigs i espigons. L’activitat marítima es completarà amb una sèrie d’activitats a terra, en cadascuna de les viles. A la web de La Mar d’Amics hi trobareu el programa i tota la informació detallada.


Finalment, no em puc estar de dir que l’organització de “100 Anys navegant per la Costa Brava” ha decidit acollir-se a l’esperit del “Manifest del Slow Sailing” (Navegació Tranquil•la), que vaig publicar en una entrada anterior, per reivindicar aquesta manera de navegar i de viure la mar. La veritat és que és una gran satisfacció i els ho agraeixo moltíssim.

Costa Brava: l’èxit d’una marca

En l’era de les marques, una marca com “Costa Brava” no te preu. Defineix tan bé el producte i està tan ben posicionada en els mercats internacionals, que caldria fer una campanya de publicitat enorme per aconseguir uns resultats similars. “Costa Brava” és, doncs, una marca d’èxit, encara que alguns sapastres escassos d’imaginació es dediquin a adulterar-la intentant fer passar platges de les Bahames i d’Austràlia com si fossin del nostres litoral. Vergonyós! I després ens queixarem de la mena de turisme que ens visita, quan nosaltres som els primers de fer passar bou per bèstia grossa.

Sobre l’origen del topònim Costa Brava, aplicat al litoral que va de Blanes a Portbou, hi ha diverses teories. La més acceptada diu que va sorgir fa cent anys, la tardor del 1908, a la sobretaula d’un banquet polític celebrat a Fornells de Mar, terme municipal de Begur, a la finca El Paradís, propietat de Bonaventura Sabater, que aleshores era diputat de la Lliga Regionalista. A més de Sabater hi van assistir els líders del partit, com Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch i el periodista Ferran Agulló, que era el secretari de la Lliga i director del diari “La Veu de Catalunya”.

Postal de Llançà, a l’extrem nord de la Costa Brava.

Hi ha divergències sobre si va ser Sabater o Agulló qui, a l’hora dels brindis, va pronunciar el nom de Costa Brava. Però se sap segur que va ser Ferran Agulló qui el va posar per primera vegada per escrit, dies després d’aquella trobada. Va ser, concretament, el 12 de setembre del 1908 a “La Veu de Catalunya”. Sota el pseudònim de Pol, el periodista va publicar un article titulat “Per la costa brava”, en minúscules, en què deia:

Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que el golf atià contra l’illa fa milers d’anys; la Costa d’Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somiosa: una faldada de flors; però la nostra, des de la Tordera al cap de Creus, i seguint per Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu i brodada pels besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacienta per a qui les hores, els dies i el anys no tenen valor de temps.

Cal dir, però, que la primera denominació “costa brava” no es referia al litoral gironí, sinó a la costa de Tramuntana de Mallorca, i era el títol d’un poema del poeta català Gabriel Alomar, publicat l’any 1903. Curiosament, hi ha un altre poema del mateix any i amb el mateix títol, però d’un poeta mallorquí, mossèn Miquel Costa i Llobera, que també fa referència a la costa de Mallorca. Agulló, que el juny de 1908 va visitar l’illa en un viatge institucional, hauria estat el primer d’utilitzar l’expressió “costa brava” en comparar els penya-segats dels litorals català i mallorquí.

Tot i que l’expressió va quallar de seguida, perquè l’any 1909 el Centre Excursionista de Catalunya va organitzar una excursió amb vaixell a “la Costa Brava”, hi havia qui la trobava excessiva. A l’escriptor empordanès Josep Pla, que va escriure les millors pàgines sobre aquest litoral i la gent de mar, no li agradava gens. I això que, fins i tot, va publicar la “Guía de la Costa Brava” el 1941. Pla va proposar el nom de Costa del Corall, que també és bonic, però no va acabar d’arrelar. Un altre escriptor gironí, Joaquim Ruyra, l’autor de “Marines i boscatges”, era partidari de anomenar-la Costa Serena; un qualificatiu que potser li va inspirar la costa de Blanes a la qual va estar molt unit. Fa temps que tinc pendent la lectura de la novel•la breu “El rem de trenta-quatre”, continguda dins de “Marines i boscatges”, on es descriu el naufragi d’una barca de cabotatge. Les descripcions de la natura que Ruyra fa en aquesta novel•la s’han comparat a les de Conrad i Stevenson, dos dels meus escriptors de tema marítim preferits.

Postal de Blanes, a l’extrem sud de la Costa Brava.

I si ens remuntem al 1883, trobarem que a “Historia del Ampurdán” (1883), l’escriptor i polític begurenc Josep Pella i Forgas, gran apassionat de les ruïnes d’Empúries, havia proposat el nom de Costa Grega de Catalunya. Però, finalment, va ser el nom Costa Brava el que es va acabar imposant per designar aquest bocí de costa que, fa més de cent anys, era conegut com Marina de la Selva, Marina de l’Empordà o, simplement, Costes de Llevant.

La Costa Brava en llibres

A banda de l’esmentada “Guía de la Costa Brava” de Josep Pla, que ja fa 68 anys que es va escriure, us recomano el llibre “Viatge per la Costa Brava” (Brau Edicions, 2008), de l’escriptor, periodista i viatger Xavier Moret. A banda de recórrer aquest fragment de litoral de sud o nord i donar el seu punt de vista, Moret recull les veus, vivències i anècdotes d’un munt de persones que n’estan vinculades íntimament.

Un altre llibre deliciós, que ens mostra com era el litoral gironí durant els anys 50 i 60, és “Memòries de la Costa Brava” (Lupita Books, 2005); un recorregut documental i nostàlgic per aquest territori, a través de 330 fotografies en blanc i negre de dos dels grans fotògrafs del nostre país, Francesc Català-Roca i Xavier Miserachs. El text és de l’escriptora Rosa Regàs, resident habitual de l’Empordà; i el pròleg, de l’escriptor anglès Tom Sharpe, que estiueja des de fa molts anys a Llafranc.

I com que sé que entre la comunitat blocaire hi ha molts aficionats als fars, també us recomano el llibret “Fars i senyals marítims” (Quaderns de la Revista de Girona), de David Moré, historiador i arxiver de Tossa de Mar, que també és autor del llibre “150 anys del far de Sant Sebastià”.

El patrimoni subaquàtic a “Argo”

Ja és al carrer el número 3 de la revista “Argo”, que en aquesta edició té com a tema central el patrimoni cultural subaquàtic. En l’editorial, Roger Marcet, director de la publicació i del MMB, ressalta la importància d’aquest “ric patrimoni cultural submergit que ens ha permès i ens ha de permetre conèixer millor les relacions comercials, culturals i socials de les diferents cultures i, al mateix temps, ens aporta tots els elements necessaris per comprendre millor l’arquitectura naval antiga i els elements associats a la navegació”. Marcet insisteix en la necessitat de protegir el patrimoni subaquàtic que, des de fa molts anys, és objecte d’espoli i destrucció per part de l’home. Últimament tenim una bona mostra de la depredació que sobre aquest patrimoni practiquen determinades empreses dedicades a la recerca de tresors submergits, com és el cas d’Odyssey. El govern espanyol manté un plet amb aquesta companyia nord-americana per establir la propietat del tresor extret de les restes del galió espanyol Nuestra Señora de las Mercedes, enfonsat el 1808 en aigües de Gibraltar. És, doncs, un tema d’actualitat, i més des de l’entrada en vigor, el 2 de gener passat, de la Convenció de la UNESCO sobre la Protecció del Patrimoni Cultural Subaquàtic.


Signa aquest tema central en Francesc Xavier Nieto, director del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), un organisme capdavanter en l’estudi, protecció, conservació i difusió del patrimoni subaquàtic. I també s’inclou una entrevista amb Rafael Azuar, director del flamant Museo Nacional de Arqueologia Subacuática (ARQUA), inaugurat a Cartagena el novembre passat.

A més d’aquest tema central, el número 3 d’”Argo” té altres continguts d’interès:
Un homenatge a dues persones relacionades amb el mar des de àmbits molt diferents i desaparegudes el novembre passat: el doctor Santiago Hernández Yzal, jurista i capità de la marina mercant, que va publicar diversos llibres sobre dret i transport marítim, a més de recollir els costums marítims de Barcelona; i Antoni Sagaró, l’últim mestre d’aixa de Lloret de Mar.
- Una entrevista a Miguel Angel Sánchez Terry, faroner de Salou i autor de diversos llibres imprescindibles sobre el món dels fars, dins de la secció “mestre de marina”.
- Un reportatge sobre Sa Perola de Calella de Palafrugell, que és el lloc on es tenyien les xarxes; un altre sobre la fabricació de cordes a Badalona, que va ser una indústria molt important en aquesta localitat; i un parell més dedicats a dos museus marítims, el Museu Municipal de Nàutica del Masnou i el Museo della Marineria de Cesenatico.
- La secció “de viatge” ens proposa una ruta pel Canal Marítim de l’Ebre.
- I la secció “fusta de bona lluna”, s’ocupa de la recuperació del quillat Sant Ramon, a càrrec de l’Associació Bricbarca de Vilassar de Mar. L’article –del qual en soc l’autor- es titula “El Sant Ramon, el vaixell d’un poble”, en referència al model de gestió d’aquesta embarcació, que pertany a una associació cultural i a un ajuntament.


Trobareu aquest nou exemplar de la revista “Argo”, que no es ven als quioscos, a la llibreria del Museu Marítim de Barcelona, a les llibreries Força 6 i Llibreria Nàutica, també de Barcelona, i als museus de la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana. La millor manera d’assegurar-vos el vostre exemplar és omplint la butlleta de subscripció que trobareu a la web del MMB. I de pas contribuireu a sostenir l’única revista de divulgació de la cultura i el patrimoni marítim escrita en català que es publica en aquests moments, a banda d’altres més especialitzades. A la web del MMB hi trobareu també els dos primers números en format pdf i un suplement “audible” de la revista, on hi podreu escoltar un breu informatiu sobre temes marítims.

Una tarda d’agost de 1975

Una tarda d’agost de 1975. El Ruixim V ha salpat d’Alacant i navega rumb a l’illa de Tabarca. Fa una brisa suau de mar que arrissa lleugerament l’aigua. La llum, el vent, la mar, la temperatura... tenen el grau i la intensitat precisos: és una tarda deliciosa, esplèndida. A bord, portant tot sol el vaixell, hi ha un noi de 18 anys: tors nu, texans i una gorra vermella al cap. El seu únic company de tripulació és a la zodiac fent fotos des de l’aigua. És la primera vegada que porta un vaixell tan gran, però sap perfectament què ha de fer i se sent segur. Tot i que no pot evitar les papallones a l’estómac, viu el moment amb intensitat i emoció continguda. Fa el que més li agrada fer: navegar. Ja sap que mai no s’hi podrà dedicar professionalment, com ell hauria volgut, i que ben aviat, després d’aquell estiu, la seva vida emprendrà un altre rumb que potser l’acabi allunyant del mar. Però ara no pensa en això. Ara repassa mentalment les maniobres que haurà de fer per canviar de bordada.


Som-hi! El noi gira la gran roda del timó cap a sobrevent i el Ruixim comença a orsar suaument. Ràpidament, deixa el timó i corre a amollar l’escota del gènova. L’enorme vela flameja mentre el vaixell s’aproa lentament. Un cop ha virat recupera la roda i corregeix el gir del timó per frenar la inèrcia del veler i evitar que caigui excessivament. Amb el vaixell a rumb, s’afanya a caçar el gènova que ha quedat flamejant per l’altra banda. Dóna tres voltes d’escota al winch i comença a caçar amb les dues mans. Els primers metres els recupera amb facilitat, però a mesura que la vela comença a treballar, el cap fa cada vegada més força. Agafa la maneta del winch i la fa girar, però és difícil estirar el cap amb una mà i fer anar el winch amb l’altra. No es pot encantar si no vol que el vaixell, amb el centre vèlic desplaçat a popa, s’aproï al vent i s’aturi. Amb la marxa lenta del winch se’n va sortint a poc a poc; i al cap d’una estona la vela està caçada correctament. El noi encara panteixa, els braços li cremen i té la boca seca, però està content i satisfet: ha fet virar tot sol un vaixell de prop d’onze metres. No ha estat la més perfecta de les maniobres, però se n’ha sortit. I allò que per un navegant experimentat hauria estat una maniobra rutinària i insignificant, ell ho viu com una proesa. Sí, és una tarda perfecta. A la proa, Tabarca; i després potser saltaran a Eivissa; i després... El noi de la gorra vermella no voldria que aquest estiu s’acabés mai. Posaria rumb al sud-oest i seguiria navegant fins a la fi del món.


Recordo que aquell noi de la gorra vermella vaig ser jo, però... gairebé m’estimaria més pensar que no tenim res a veure. No vull fer un exercici inútil de nostàlgia. Ni vull caure en la temptació d’envejar la seva joventut, el seu cos, la seva força; ni d’enyorar la sensació de sentir que tot pot durar sempre, que hi ha tota una vida per davant. No vull mirar enrere. A la vida -ja ho vaig escriure una vegada en aquest mateix bloc-, la maniobra de Butakov no serveix per rescatar res del que vam deixar caure per la borda, perquè no és possible virar en rodó i tornar a navegar sobre l’estela. Cenyim-nos, doncs, als fets. O, més ben dit, cenyim-nos als records; perquè, de fet, la nostra vida passada no és el que vam viure realment, sinó només allò que recordem.


Recordo que vaig baixar a Alacant convidat pels fills de l’armador del vaixell, el senyor Josep Darder Seguí, geòleg eminent i navegant de llarga trajectòria, molt vinculat als clubs nàutics de Tarragona i de Cambrils. En Tomeu i en Quim m’havien convidat a anar a buscar el nou veler del seu pare, el cinquè de la nissaga Ruixim, i a portar-lo navegant fins a Tarragona. Com aquell que diu, no havia vist el món per un forat, ni havia fet mai una navegada tan llarga. Per tant, el viatge al qual era a punt d’embarcar-me tenia tots els al•licients d’una gran aventura. El Ruixim V ens esperava amarrat al Club Nàutic d’Alacant. Era un flamant Drac One Toner 35, un disseny d’André Mauric, construït al Campello per l’empresa Astilleros Maryola, ja desapareguda. El vaixell era magnífic; Alacant, una ciutat molt bonica; i la vida marinera, el millor dels móns.

Per diverses circumstàncies, la sortida es va endarrerir i en Tomeu i jo ens vam quedar sols a Alacant. Una tarda vam sortir a navegar rumb a Santa Pola i l’illa de Tabarca, i en Tomeu va fer unes quantes fotos des de la zodic, mentre jo, que m’havia quedat tot sol a bord, gaudia exultant de la navegada. Però va arribar el dia de tornar a casa i com que d’Alacant a Tarragona hi ha unes quantes milles, vam reclutar tripulació: tres estudiants de l’Escola de Nàutica de Barcelona que s’havien d’incorporar aviat a les classes i que es van oferir a acompanyar-nos. Finalment vam salpar d’Alacant rumb a Tarragona, però passant per Eivissa que, com tothom sap, ve de pas. L’any 75 Eivissa no era el cafarnaüm actual: a l’agost s’hi cabia. Recordo el Ruixim fondejat en una cala d’aigües transparents i l’ombra del vaixell projectant-se sobre la sorra blanca del fons, a deu metres de profunditat. Dies de sol i de mar interminables, de llibertat absoluta i relax total; i les cançons dels Carpenters sonant a l’equip de música del vaixell. Sé, perquè a mi em passa cada any, que en algun moment el noi de la gorra vermella va desitjar que aquell estiu no s’acabés mai.


Però l’estiu del 75, com tots els anterior estius des que el món existeix, també es va acabar. I el noi de la gorra vermella se’n va anar a viure a una altra ciutat per estudiar una carrera que no tenia res a veure amb el mar. Havia arribat l’hora de navegar en solitari, lluny del recer de la família, i descobrir altres platges i altres ports. No recordo si durant aquells dies feliços passats al mar, el noi va ser conscient que acabava de tancar un període de la seva vida i era a punt d’obrir-ne un altre. No ho crec. És molt fàcil, a pilota passada, reconèixer aquesta mena de cruïlla de camins en què, de vegades, ens col•loca la vida, i pensar que, si en comptes d’agafar el de la dreta haguéssim agafat el de l’esquerra, la nostra vida hauria pogut resultar molt diferent. Però a 18 anys, sense la perspectiva que dóna la vida, és molt difícil. En qualsevol cas, segur que el noi no s’imaginava que, al cap de pocs mesos, el país viuria un gran terrabastall: el dictador moriria al llit i res ja no tornaria a ser com abans.


De tant en tant remeno fotos velles que guardo en sobres de paper Ilford, la meva marca preferida de material fotogràfic. I entremig sempre em surten les fotos d’aquell viatge, aquestes que ara veieu. Normalment no m’hi entretinc, però avui hi he vist una cosa que m’ha cridat l’atenció i me les he quedat mirant una bona estona. Han passat trenta-quatre anys des que es van fer i n’hi ha algunes que han perdut els colors i han agafat una tonalitat vermellosa. Em pregunto si les altres també s’aniran velant... I si, a mesura que passin els anys, una mena de vel semblant, fi com la tela d’un spinnaker, caurà sobre la meva memòria, desdibuixant els colors dels records i fent que tots es barregin. Sé, però encara no em vull fer a la idea, que amb el pas dels anys aquest vel s’anirà fent més opac, i que els records s’aniran tornant cada cop més borrosos. Potser per això m’he posat a escriure sobre aquella tarda d’agost de 1975.

Sortida amb el “Sant Pau”

Avui he sortit a navegar amb el Sant Pau, el sardinal de l’associació “A tot drap” de Sant Pol, que han tingut la gentilesa de convidar-m’hi. A quarts d’onze del matí hem salpat del port d’Arenys de Mar, que és on està amarrada la barca, al començament del moll dels pescadors. La veritat és que em feia molta il•lusió des que vaig veure navegar el Sant Pau a la trobada de Sant Pol de l’estiu passat. A més, havia anat seguint tot el procés de construcció de l’embarcació i només em faltava navegar-hi.

El matí ha estat assolellat i amb una temperatura força agradable, però el vent no ens ha acompanyat gaire, per no dir gens. Al moment de sortir feia una lleugera brisa de llevant, però amb una mica de mar de fons. Semblava que més endins volia entrar el garbí i l’hem anat a buscar. Hem hissat i feia la impressió que la cosa prometia, però el vent no ha acabat de pujar. Al final ha quedat una mena de xaloc que, com diu la dita, ni molt ni poc; però que ha resultat del tot insuficient per gaudir d’una navegació alegre i còmoda.

L’embarcació l’he trobat molt còmoda; pots anar ben assegut i l’esquena d’ase no és tan pronunciada com la d’una barca de treball més “pura”, per dir-ho així. Això fa que, amb la barca plana, sigui més còmode moure’t per coberta. La del Sant Pau és molt ampla i desembarassada; ideal per un vaixell associatiu que se suposa que sempre portarà força gent. M’han deixat portar la canya i la veritat és que era la primera vegada que duia una barca d’aquestes mides amb arjau. He portat el Sant Isidre i el Sant Ramon, que són més grans, però van amb roda, que és molt diferent. Acostumat a la canya i al timó del Corb Marí, que és una ploma, el timó del Sant Pau l’he trobat dur, vull dir que t’hi has d’agafar bé; i m’han dit que amb vent té força tendència a orsar i l’has de portar amb les dues mans. M’ha sorprès també la senzillesa i claredat de l’eixàrcia de treball, que en embarcacions més grans és bastant més complicada, sobre tot a proa; i això facilita molt les maniobres.

Malgrat el vent escàs, m’ho he passat molt bé; potser perquè feia molts dies que no sortia i m’ha anat la mar de bé que em toqués l’aire i el sol. He fet bastants fotos i aquí en teniu una mostra. Agraeixo la convidada a la gent d’ “A tot drap”, especialment, a l’amic Josep Montmany, i em quedo amb moltes ganes de repetir.