Mar de primavera

Aquests dies d’abril el cel és un vol de falciots esvalotats; un ball de núvols, trons i llampecs; una orgia de llums, ombres i contrastos. Plou i fa sol. Als ruixats intensos segueixen estones d’un sol viu que ja es fa notar sobre la pell. Els canvis de llum, l’olor de la terra mullada i l’alè del vent primaveral estoven els sentits i predisposen a la contemplació.

A la tarda m’acosto fins a la platja a fer quatre fotos. Ha caigut un bon aiguat, però després ha escampat i ha quedat una tarda deliciosa. Sobre la ratlla de l’horitzó, núvols d’un blanc puríssim comencen a tenyir-se amb els esquitxos de grosella del sol ponent i adopten tons i textures de sucre filat. Les llums són d’una delicadesa subtil i exquisida, gens estrident, com filtrades per una gassa. El mar, adormit, gairebé no es mou. Només un fil d’escuma arran de platja delata el vaivé incansable de la seva respiració profunda. Intento fotografiar el quadre que tinc davant dels ulls, procurant captar-ne tots els matisos possibles, però no estic segur de sortir-me’n. Noto que més enllà d’unes formes fetes de llum i vapor d’aigua hi ha alguna cosa que se m’escapa. Una cosa que s’amaga darrera del paisatge i que intueixo teixida amb els mateixos fils que els somnis incomplits, que els desigs insatisfets. Malgrat tot, ho intento...








Deixo de fer fotos i m’assec en una roca. Per molt que m’hi entesti no aconseguiré retratar un estat d’ànim. M’abandono, doncs, a la contemplació. Miro de no pensar. Que res no s’interposi entre el mar i jo. Busco la manera de donar forma a un sentiment en estat pur, despullat de tota idea preconcebuda, sense cap judici de valor, net d’adjectius i qualificacions, com un haiku: quatre paraules nues que expressen una emoció fugissera, l’essència d’un instant efímer. I aleshores, gairebé sense pensar-ho, m'ha sortit això:

orfe de somnis,
bec, mar, la teva copa.
calfred d’onades.

Veles i blocs per la Costa Brava

Malgrat que el temps va fer la guitza tot el que va poder, la navegada commemorativa del centenari de la Costa Brava va poder complir tots els punts del programa i amb força èxit; fins i tot el primer bany de l’any, que es va fer sota una pluja fina i emprenyadora. I també es va poder navegar, que és del què es tractava. De les tres sortides previstes, se’n van poder fer dues. I la primera, de Sant Feliu de Guíxols a Sant Antoni de Calonge, va ser tot un espectacle que va congregar força gent a la bocana del port per veure la sortida dels vaixells. Tot i que hi havia més mar que vent i la navegació resultava bastant incòmoda, veure navegar junts el Santa Eulàlia, el Sea Star, el Pepa Bandera i el Far Barcelona sota un cel de ventre de burra i a tocar de la costa compensava de totes les incomoditats. I les embarcacions més petites també feien força goig, si més no les que vaig poder veure des del Sant Isidre: el Sant Pau, amb botaló i pollacra, tot i que no és la vela definitiva; la Pepeta, que ha substituït la vela llatina per dues cangrees, seguint la mateixa evolució històrica de l’aparell llatí; l’Onawind Blue, construït per l’intrèpid Ben Crawshaw, esvelt i lleugeríssim com una au marina; la Nena, la dotzena unitat de la flota de Cardona; la Neisha, la Xerina, Sa Xicota, La Pollosa... Suposo que la gent que va seguir la navegada des dels camins de ronda també deurien gaudir d’un bon espectacle, en una mena de viatge en el temps fins a l’època dels grans velers. Tant de bo serveixi per acostar el públic al món de les embarcacions tradicionals, que era un dels objectius de la navegada.

Concert de corns a la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Això va ser divendres. I dissabte, després que el sol s’obrís pas entre els núvols, es va tornar a sortir. També hi havia més mar que vent i el Santa Eulàlia, que amb prou feines es movia, de seguida va girar cua i va tornar a port. El Far Barcelona i el Pepa Bandera es van animar a fer unes quantes bordades, i vaig poder fer unes bones fotos del Far que ens va passar ben a prop amb tot el velem desplegat excepte les escandaloses. És un veler robust, però harmoniós i proporcionat; un regal per a la vista veure’l navegar. Parlant amb el seu patró, en Miquel Borillo, comentava que ja hi ha tres jakts a Catalunya: el Far Barcelona (ex Anne Dorthea), noruec; l’Arän, suec; i el Ciutat de Badalona (ex Johanne Regina), danès i en fase de restauració. I feia broma dient que “les nòrdiques tornen a la Costa Brava”.

Aquí teniu unes quantes fotos d’aquesta primera gran trobada d’embarcacions tradicional de la Costa Brava i que podria ser que es consolidés. Si més no, en el dinar de cloenda, en Jordi Salvador, president de La Mar d’Amics, va passar el testimoni. Caldrà veure si es recull i la cosa prospera. En qualsevol cas, s’ha de felicitar aquesta entitat pels resultats aconseguits en aquesta primera edició.

La Nena 12, la Neisha i la Pepeta sortint de Sant Feliu.

La Pepeta, amb el nou aparell.

El Sant Pau de Sant Pol de Mar. I al fons, el Far Barcelona i el Santa Eulàlia.

El Sant Pau, amb una pollacra improvisada, i el Pepa Bandera.

Els vaixells van navegar molt a prop de terra per donar espectacle.

Els més grans de la flota: Far Barcelona, Sea Star i Santa Eulàlia.

Aquesta imatge sembla treta d'un altre temps.

Popes: de goleta mediterrània i de goleta nuruega.

L'elegància de línies del Far Barcelona.

Trinqueta, floc, pitifloc i floc volant del Far Barcelona.

L'Onawind Blue, el més petit de la flota.

De Fisterra a Cap de Creus

Si sou lectors d’aquest bloc des de fa temps, ja coneixeu la Mar, l’Amiga Atlàntica, creadora del bloc “Una mirada a la Ría de Vigo”, un dels espais relacionats amb el mar més interessants i alhora més populars de la blogosfera peninsular. La Mar i el seu marit, en Tin, l’entranyable Capità Haddock, van estar aquesta Setmana Santa a casa nostra per participar en la ruta “100 Anys navegant per la Costa Brava”, a bord del Sant Isidre. Però abans d’embarcar-nos, ells dos, la Marta i jo vam voltar pel bocí de costa comprès entre Calella de Palafrugell, Cadaqués i Cotlliure, que ells no coneixien. Van quedar encantats amb totes tres localitats, especialment amb Cadaqués, on hi vam establir el port base. En el bloc de la Mar hi trobareu les fotos i impressions de la seva estada a Cadaqués. Naturalment, vam pujar a Cap de Creus, que és un punt costaner de visita obligada, i en aquest cas encara més després de l’èxit que va tenir el concurs de fars entre la comunitat de blocs de temàtica marinera. Allà, a peu de far, encastada sobre una roca, hi ha una placa de bronze que diu “De Cabo Finisterre a Cap de Creus”, amb els perfils de tots dos accidents geogràfics units. Gairebé sense dir-nos res, la Mar i jo vam saltar sobre la roca i ens vam donar la mà com a símbol de la unió entre els dos punts més extrems de la península, tan lluny i alhora tan a prop.

Un pont de mar blava de Fisterra a Cap de Creus (Foto: Haddock).

La veritat és que em fa il•lusió aquesta foto perquè, a través d’aquest espai, he tingut l’oportunitat de conèixer diverses membres de la comunitat de blocaires o blogueiros de Galícia, que escriuen blocs de tema marítim, amb els quals s’ha establert una relació que considero molt enriquidora. M’agradaria que ens féssim una foto semblant a Fisterra. Potser el proper estiu...

La blogosfera marítima està resultant un espai de coneixement i trobada de persones de diversos indrets i procedències que compartim una mateixa passió pel mar i els vaixells i que, en alguns casos, expressem a través d’un bloc. Una d’aquestes persones és en Ben Crawshaw, que escriu el bloc “The Invisible Workshop”. En Ben va venir a la navegada per la Costa Brava amb el seu Onawind Blue, el petit veler construït per ell mateix i amb el qual ha navegat tot sol per la costa catalana, com explica en el seu bloc. Malgrat el mal temps d’aquests dies passats, en Ben dormia a bord de la seva barqueta, abarloada al Sant Isidre, sota una tenda de campanya que feia les funcions de cabina. La Mar el va definir –i penso que encertadament- com “un esperit lliure”.

Un servidor, la Mar i en Ben a bord del Santa Eulàlia (Foto: Haddock).

El Sant Isidre és una festa

Una vegada més, la vida a bord del Sant Isidre va estar presidida per la cordialitat i el bon humor, amb alguns moments d’hilaritat col•lectiva memorables. No sé què té aquest vaixell que fa que els riures estiguin garantits en cada viatge. I això que vam penjar el cartell de “complet”: onze adults i dos nens, compartint un espai reduït durant quatre dies, més un parell de persones que es van afegir als àpats. En alguns moments la cabina semblava la dels germans Marx i el guirigall era impressionant. Però ens ho vam passar molt bé. Fins i tot m’atreviria a dir que les sessions de risoteràpia van resultar força terapèutiques, el millor antídot contra les friccions causades per l’amuntegament i la falta d’espai. Per a què la cosa funcioni s’han de donar, al meu entendre, dues condicions fonamentals: un grup de gent sanota, oberta i sense manies, i una bona teca. De l’alimentació se’n va ocupar en Marcelino, mestre d’aixa fi i cuiner dotat, que ens va preparar uns menús variats i saborosos: marmitako, arròs negre, truites variades, cigrons amb sobrassada... Amb la panxa plena el món es veu d’una altra manera, encara que plogui a bots i barrals.

La cabina dels germans Marx en versió Sant Isidre (Foto: Toni Clapés).

Una part de la tripulació partint-se la caixa (Foto: Toni Clapés).

I pel que fa a la tripulació, a més del Quico Despuig, el patró, i del Marcelino, el cuiner, aquesta vegada ens vam reunir un grup força heterogeni, amb gent de Mallorca, el Jaume Amengual i la seva família, l’Aïna i els nens, el Tià i la Mariona; de Galícia, la Mar i el Tin; del Maresme, les dues Martes i jo; i de Barcelona, en Toni Clapés i l’Anna. Com que encara no érem gaires, vam “adoptar” en Ben i la Montse, tripulant del Sant Pau que havia fet nit al Sea Star i es va quedar a terra quan el bergantí de Sant Feliu va salpar sense avisar, emportant-se la seva motxilla i les seves cremes. Encara riem ara! Bé, s’ha de dir que unes quantes rondes d’anís mallorquí i d’orujo d’herbes gallec van contribuir força a animar la vetllada. Amb el Quico comentàvem aquest poder de convocatòria que té el vaixell per esdevenir el centre de la festa allà on vagi: és l’esperit del Sant Isidre.

Podeu veure més fotos de la trobada "100 Anys navegant per la Costa Brava" en aquest enllaç de Flickr.

“Äran 1903”: d’Estocolm a Vilanova

La goleta Äran, el 1920

La flota d’embarcacions tradicionals de Catalunya compta des de fa un any i mig amb un nou vaixell, l’Äran 1903; però amb prou feines se’l coneix perquè encara no està operatiu. Es tracta d’una antiga goleta bàltica de cabotatge, de 23’5 metres d’eslora, que l’empresa Veles e Vents Navegació Tradicional S.L. va comprar a Suècia per dedicar-la a activitats culturals relacionades amb el patrimoni marítim, el medi ambient i l’entorn marí. Actualment el vaixell és a Sant Carles de la Ràpita, on els mestres d’aixa de Drassanes Alfacs li estan fent diverses feines de manteniment perquè pugui començar a funcionar el proper estiu. L’Äran 1903 tindrà el port base a Vilanova i la Geltrú.

Així serà el plànol vèlic de l'Äran 1903 un cop estigui operatiu.

Inicialment, deu fer uns quatre anys, aproximadament, Veles e Vents tenia un projecte diferent i molt interessant: construir una rèplica d’una goleta del segle XIX, com les que es bastien a molts indrets de la costa de llevant i es dedicaven al transport de mercaderies per la Mediterrània, arribant també fins a Galícia. Però el cost elevat del projecte els va fer decantar-se per la compra d’un vaixell ja construït. L’Äran no és del segle XIX per només tres anys i és suec en comptes de català; però és una embarcació de treball i reuneix les condicions per a convertir-lo en un buc escola que permeti assolir els objectius d’aquesta iniciativa.

L'Äran l'any 1960

Amb l’Äran 1903, Veles e Vents es planteja quatre objectius: recuperar la memòria històrica dels pobles amb tradició marinera; donar a conèixer el nostre entorn marí; educar en el respecte pel medi natural i contribuir a una consciència medioambiental; i utilitzar la navegació tradicional com a recurs educatiu per fomentar el treball en equip, el respecte als altres, la solidaritat i el sentit de responsabilitat. Les activitats del vaixell s’estructuraran en diversos quaderns o programes: d’història, de biologia marina, de medi ambient i de navegació tradicional. Els continguts d’aquests quaderns aniran adreçats tant a alumnes de secundària com a estudiants universitaris i a adults.

Aspecte que tenia l'any 1977, sense els mastelers.

L'Äran va ser construït l’any 1903 a Viken, al sud-oest de Suècia, pel mestre d’aixa A. Olsson, de Heiselborg. El buc es va fer amb fusta d’avet i quadernes de roure. Fa 23’5 metres d’eslora, 6’2 de màniga, 2’82 de calat i pesa 68 tones. La capacitat diürna és de 35 persones i només de 12 en navegació d’altura. Durant molts anys l’Äran va transportar mercaderies diverses entre els països del Mar Bàltic i el Mar del Nord, entre elles botes d’arengades, que es canviaven per peix salat per exportar-lo a la península ibèrica, on es proveïen de sal i vi. A finals de la dècada dels anys 20 del segle passat, se li va instal•lar el primer motor, que tenia 30 cavalls. I lany 1932 se li va canviar l’arboradura de goleta per la de quetx.

En un escar de Suècia, durant els anys 80.

El 1933 Nils Jönsson, que era el timoner del vaixell, i el seu germà Henry Efraim el van comprar i el van transportar fins a l’illa d’Öresund. Durant els anys 50 va canviar de propietaris diverses vegades, fins que se’n va fer càrrec el mestre d’aixa Janne Karlsson, que el va portar a Estocolm, on va ser reconstruït de dalt a baix. Va ser a la capital sueca on el vaixell va adoptar el nom de la seva nova residència: Ärand of Stockholm.

Aquest és l'aspecte que tenia el vaixell quan el va comprar Veles e Vents.

L’hivern de 2006 el compra Veles e Vents i l’estiu de 2007 el trasllada d’Estocolm a Barcelona, en un viatge força mogut. Després de passar uns mesos a Roses, finalment el porten a les Drassanes Alfacs de Sant Carles de la Ràpita, on les últimes setmanes li han fer diverses feines de reparació i manteniment: calafatejat del folre i de la coberta, canvi de diverses llates, tancament de la fogonadura del pal major, pintura... Dimarts passat el van tirar a l’aigua i, durant el proper mes i mig, acabaran de fer-hi els treballs perquè pugui navegar i començar a desenvolupar els programes previstos.

Navegant entre illes a la sortida d'Estocolm.

Hagués estat fantàstic poder veure l’Áran 1903 a la ruta “100 Anys navegant per la Costa Brava”, al costat d’altres velers de tipologies diverses, com el jakt noruec Far Barcelona, el pailebot Santa Eulàlia, el bergantí goleta Sea Star, les barques de mitjana Sant Isidre, Sant Ramon i Rafael, i el sardinal Sant Pau, entre moltes de les embarcacions que hi participaran. Però haurem d’esperar una altra ocasió.

Boira espessa al Bàltic.

Dia de mala mar entre Portsmouth i A Coruña (Dibuix d'Oriol Llongueres)

L'Äran a Roses

A l'escar de Sant Carles de la Ràpita on se li fan les primeres feines.

L'Äran 1903 amb la cara neta i sense el nom d'Estocolm a popa.

L'Äran torna a l'aigua, pero encara queda molta feina per fer.
(Fotos: "Veles e Vents Navegació Tradicional S.L.)

Salvem el pescador Miquel

Amb motiu de l’entrada anterior, l’amic Massagran pescador professional, fa un comentari en què exposa alguns dels problemes que afecten els pescadors d’arts menors, en aquests moments. Entre ells es refereix als entrebancs que constantment els posa l’Administració, i ens recomana que fem una ullada al bloc “Salvem el pescador Miquel”, que ha creat el pescador empordanès Antoni Roig per denunciar que no pot treballar per culpa d’un despropòsit administratiu. Aquí el podem veure explicant el seu cas per televisió.

No és la primera vegada que sento els pescadors queixar-se del mal tracte que reben per part de l’Administració, i del menyspreu i la insensibilitat d’alguns funcionaris davant l’esforç econòmic que representa per ells l’aplicació d’unes normes, moltes vegades absurdes, que canvien cada dos per tres i que semblen pensades per fer que deixin de pescar. Sembla com si hi hagués la consigna d’acabar amb la pesca d’arts menors, a base de fer la vida i la feina impossible als pescadors. Generalment es tracta de petits negocis familiars del quals en viu una família i, de vegades, amb prou feines. En aquesta època de crisi -que és quan caldria tractar més bé que mai la persona que és capaç de mantenir un negoci i generar feina-, em sembla un crim destruir llocs de treball i condemnar la gent a l’atur a base de posar-los pals a les rodes. Em sembla antieconòmic i, sobretot, una injustícia i una indignitat monumentals.

En la meva opinió –i m’agradaria sentir-ne d’altres-, una part important del problema és que, a Espanya, l’Administració de marina és la cosa més antiquada, burocratitzada, obsoleta i poc operativa del món. Les capitanies marítimes són regnes de taifes en què els tràmits i gestions es poden agilitar o eternitzar en funció de si li caus bé o malament al funcionari de torn, o de si aquell dia s’ha llevat de bon humor o no. No és seriós que en unes capitanies hi hagi més màniga ampla que en altres. No és just ni democràtic que l’aplicació de normes i reglaments, que hauria de ser igual per tothom, depengui de la potestat d’una persona. No és normal, al segle XXI, que triguis dos anys a obtenir un certificat de navegabilitat. No voldria fer demagògia; per això, si algú té una explicació sobre aquesta situació o un punt de vista diferent al meu, m’agradaria que m’ho expliqués.

Finalment, llegint el bloc del pescador Miquel Roig, he sentit diverses vegades que els pescadors no estan prou units. Possiblement, si hi hagués un sindicat de pescadors potent, moltes d’aquestes qüestions quedarien resoltes en convenis negociats directament de tu a tu amb l’Administració. És sorprenent que, per resoldre un problema que deu afectar molta més gent, cadascú hagi de fer la guerra pel seu compte. Ara, també m’agradaria saber si als grans del sector pesquer els interessa ajudar els petits. I també m’agradarà veure què hi diuen els nostre polítics, perquè sempre he tingut la sensació que en l’àmbit marítim, com en tants d’altres, el bacallà el continuen tallant a Madrid.

Gambes barates i peixos robot

La Vanguardia d’avui informa de la caiguda dels preus del marisc i del peix en general a causa del descens del consum. Diu que a les llotges catalanes les gambes han baixat un 30 %. Les famoses gambés de Palamós i de Tarragona, i també les de Vilanova, Llançà i Roses anaven ahir a 40 € el quilo les més grosses, i a 20 les mitjanes. Segons dades de Mercabarna, ara fa un any, per aquesta mateixa gamba se’n pagava un 46 % més. A Blanes, el lluç petit anava ahir a 2 i 3 € el quilo, i el més gros a 12 €, un 50 % més barat que fa sis o set mesos. I el mateix passa amb els escamarlans (a 18’54 € el quilo), els llagostins (18’56), el llobarro salvatge (14’98) i les cloïsses cultivades (3’85), entre altres espècies.

Des del punt de vista del consumidor, això està bé perquè es poden comprar varietats de peix i de marisc que abans eren intocables; i sembla que als restaurants també s’ha notat un consum més variat de plats de peix. Ara bé, segons el diari, la situació és “dramàtica pels pescadors”. No ho sé. Ignoro quin marge hi ha entre el preu que els pescadors venen el peix i el preu que paguem els consumidors. I tampoc no sé si l’abaratiment dels carburants compensa aquesta baixada de preus del peix. M’agradaria conèixer el punt de vista dels pescadors, perquè el reportatge no el recull.

El món de la pesca ha canviat tant i tant de pressa que es fa difícil imaginar cap a on pot evolucionar. Sovint llegim noticies que parlen de sobreexplotació pesquera, de caladors exhaurits i d’espècies en vies d’extinció. S’acaba, la pesca, tal com l’hem conegut? Tinc la intuïció que, tard o d’hora, acabarem menjant peix de granja; i que la pesca a mar obert estarà molt restringida i els productes de la mar, a causa de la seva escassetat, seran molt cars i només estaran a l’abast de qui els pugui pagar. El salmó, per exemple, que anys enrere era una menja exquisida i selecta, ja s’ha convertit en el pollastre del mar... de granja, és clar.

Peixos de mentida

I al costat d’això, una noticia que no te res a veure... o potser sí! Diu que un equip de científics britànics ha desenvolupat un robot en forma de peix per detectar la contaminació de l’aigua. Les primeres proves de mar es faran al port de Gijón i si tenen èxit, esperen que altres peixos robot es puguin utilitzar en rius, llacs i mars de tot el món. El peix robot imita els moviments d’un peix real i pot “nedar” de manera completament autònoma, sense controls remots ni cap mena d’interacció humana. Va equipat amb uns sensors químics per a localitzar contaminants potencialment perillosos, com filtracions de vaixells o de canonades subterrànies; i transmet la informació a terra mitjançant tecnologia wifi.

I per què han fet un robot en forma de peix i no un minisubmarí? Doncs perquè un peix és un disseny provat i ajustat durant milions d’anys d’evolució i, segons els científics, és “increïblement eficient des del punt de vista energètic”. I això permet que pugui funcionar en un entorn submarí durant hores i hores. La veritat és que el peix robot em sembla fascinant perquè, realment, es mou com un peix de veritat. Això sí, el quilo de peix robot surt més car que el de la gamba de Palamós, fins i tot en època nadalenca, perquè cada exemplar costa 21.250 €.

Curiosament, mentre buscava informació sobre peixos robòtics, n’he trobat un altre, de peix. L’han desenvolupat científics de la Universitat de Kitakyushu, al Japó, i és una imitació perfecta d’un besuc, però no sé perquè serveix. Diu que pesa set quilos, però no sé a quant va el quilo de besuc robòtic. De tota manera, fet al forn no sé si notaríem gaire la diferència amb el peix de granja...

Estiu tot l’any? No, gràcies!

A mi, que m’agrada el mar, el sol i la calor, aquest hivern que acabem de passar se m’ha fet llarguíssim: pluja, vent, temporals, més fred que altres anys... Més d’una vegada, fastiguejat per aquests dies rúfols interminables, he dit: “com m’agradaria viure al Carib!”, somiant en un lloc on tot l’any fos estiu. Doncs bé, sembla que el meu desig –fruit d’un emprenyament momentani amb la meteorologia- es farà realitat. La Vanguardia d’avui –pàgina 28, secció Tendencias- ho diu ben clar: Diez meses de sol y playa.

Benidorm, el megasolàrium

El titular, que m’ha fet saltar de la cadira, és una síntesi de l’informe que va presentar ahir la Fundación Empresa y Clima titulat Afectaciones del cambio climático sobre el sector turístico español. Segons aquest informe, les temperatures màximes poden augmentar de 3 a 5 graus a mitjan segle XXI, i fins a 8 graus entre 2070 i 2100. L’escalfament global farà pujar el nivell del mar fins a 59 centímetres i un descens de les precipitacions del 40 % a finals de segle; i el resultat seran més onades de calor, sequera, inundació de zones costaneres... i tots els efectes del famós canvi climàtic del qual ja fa molt de temps que se’n parla. Ara bé, des del punt de vista social i econòmic, l’escalfament provocarà, segons l’informe de la FEC, la desestacionalització turística; és a dir, que la temporada es podrà allargar fins a deu mesos en els destins de sol i platja. Diu que, d’aquí a 40 anys, les temperatures agradables que s’assoliran al març o al novembre convidaran els turistes europeus a visitar llocs de platja en èpoques de l’any en què la majoria d’hotels estan tancats. Vaja, que allò que no ha aconseguit el sector en les últimes dècades s’aconseguirà gràcies al canvi climàtic.

Aquí ja se m’han començat a posar els pèls de punta, perquè ja em veig el nostre litoral convertit en un solàrium per a turistes gairebé tot l’any. Segons Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona i coordinador de l’estudi del FEC, això no hauria de comportar necessàriament un augment del nombre de turistes, sinó que caldria distribuir-los homogèniament al llarg de tot l’any. Diu l’expert que en algunes zones del Mediterrani ja s’ha arribat al límit; que ja s’ha superat el factor de càrrega i no es pot sotmetre el territori a més pressió. “Factor de càrrega”; m’agrada aquesta expressió! En el cas d’Espanya, segon destí turístic mundial, el pes d’aquesta càrrega és de 60 milions de turistes estrangers l’any. Podrà aguantar més càrrega, el nostre litoral, per més ben repartida que estigui? Estic convençut que, donada la tendència tan espanyola del pan para hoy y hambre para mañana, més d’un es deu estar fregant les mans davant les possibilitats de fer, no ja l’agost, sinó el març i el novembre amb el turisme de sol i platja, i com més en vingui, millor.

És trist que ara, quan aquest model de turisme barat de sol i platja es comença a considerar obsolet i es busquen alternatives per atraure un turisme de més qualitat, en la línea del turisme cultural i del turisme blau, el clima ens torni a empènyer cap al solàrium. Ja sé que una cosa no està renyida amb l’altra, però... haurem après alguna cosa, dels errors del passat? Ara que, pràcticament, tenim el litoral asfaltat de nord a sud i convertit en un mur de ciment, serem capaços de capgirar la situació i apostar per la qualitat en comptes de fer-ho per la quantitat i... caixa, cobri? Tinc els meus dubtes.

Platja de Roses. Hi cabrà més gent d’aquí a 40 anys? (Foto: Robin Towsend. EFE)

El catedràtic Martín diu que, a mitjan segle XXI, els destins espanyols ideals des del punt de vista climatològic seran la Costa Brava i Menorca; i, a finals de segle, la costa cantàbrica. Sembla que cap allà al 2100 farà tanta calda a la costa mediterrània que s’estarà millor a la zona del Cantàbric i els països del nord Europa. Això farà que la gent prefereixi aquests destins i que el turisme es desplaci més cap al nord i cap a l’interior; mentre que al sud –i això ho dic jo- s’hi deuran quedar aquells que no s’ho puguin permetre. La perspectiva fa esgarrifar força i allò de “nosaltres ja no ho veurem”, a mi, personalment, no em consola gens.

Els autors de l’estudi plantegen que, davant de les conseqüències derivades del canvi climàtic (pèrdua de platges per l’augment del nivell del mar, disminució dels recursos hídrics, augment del consum elèctric, etc.), el sector turístic i l’Administració promoguin accions per adaptar-se a la nova situació. I entre aquestes accions s’apunten la construcció d’edificis bioclimàtics, la instal•lació de dessaladores, la construcció de dics per a protegir el litoral i el desplaçament de les infraestructures turístiques cap a l’interior. Vaja, que es posin les piles abans que la megatemporada de sol i platja ens agafi a tots amb els pixats al ventre. Però vivint en un país on impera la cultura del totxo, de la depredació urbanística, de l’espoli del patrimoni natural i paisatgístic, i del benefici a curt termini, el meu escepticisme arriba al grau d’un termòmetre exposat al sol en ple més d’agost.

M’agradaria viure en un lloc on fos estiu tot l’any o, si m’apureu, on sempre fos primavera, per poder gaudir del mar, de la llum, del sol i de l’aigua, en qualsevol moment, però no així; no per culpa d’una alteració del clima, de conseqüències imprevisibles, que nosaltres mateixos hem causat. Per això, parafrasejant aquell vell eslògan ecologista de la lluita antinuclear, a partir d’ara, els dies rúfols d’hivern diré: “Estiu tot l’any? No, gràcies!”

Concursos literaris sobre el mar

El mar o la mar, com prefereix anomenar-la la gent que hi treballa i en viu, segurament per sentir-la més propera, ha inspirat algunes de les millors pàgines de la literatura universal. I continua sent un motiu d’inspiració molt potent per a escriptors de qualsevol gènere. Si us apassiona el mar i us agrada escriure, els concursos literaris de tema marítim poden ser un bon incentiu per a plasmar sobre el paper aquella història que fa temps que us balla pel cap; aquella aventura de la qual en vau ser protagonistes, o aquell conte que, en una nit d’inspiració, vau inventar pels vostres fills abans de fer nones. Amb una mica de sort, fins i tot us poden donar fama i fortuna... molt relatives, és clar! I encara més: us poden proporcionar el plaer i la satisfacció de veure l’obra publicada. Precisament fa poc que es van donar a conéixer les bases de dos concursos de tema marítim ja consolidats i de prestigi creixent: el “Concurs de narracions breus Port d’Aiguadolç” i el “Premi Literari Nostromo”.

El mar, el seus paisatges, la seva gent, fons d’inspiració inexhaurible.

El certamen sitgetà que convoca el Port d’Aiguadolç arriba enguany a la catorzena edició. S’admeten, segons les bases, històries reals o inventades en què el mar hi tingui un protagonisme especial i important: “han de ser narracions al voltant de vaixells de vela, personatges de la mar, navegacions, aventures, tradicions, viatges, etc.” Naturalment han de ser obres inèdites, en català o castellà, i amb una extensió de dos a vuit fulls. Teniu temps fins al 26 d’abril.

Els premis -600 € pel guanyador i 300 € pel finalista- es lliuraran durant la vetllada marinera de la festivitat del Carme, que se celebrarà al Port d’Aiguadolç la tarda del 16 de juliol. Un altre aspecte molt interessant d’aquest certamen és que cada any s’edita un llibret que recull les dotze millors narracions presentades a concurs, i cada obra s’il•lustra amb dibuixos originals fets per artistes sitgetans.

Dibuix de Marcial Fernández que il•lustra una de les narracions de l’any passat.

Si el “Concurs de narracions breus Port d’Aiguadolç” és l’equivalent a una travessia costanera, el “Premi Literari Nostromo – L’Aventura Marítima” és navegació d’altura. Cal escriure un mínim de 50.000 paraules, en català o castellà, per participar un dels certàmens més reconeguts i prestigiosos de temàtica marinera, obert a autors de qualsevol nacionalitat. Diuen les bases que el tema de la narració ha de ser fictici i ha de tenir relació amb la navegació, la indústria, l’aventura i la cultura marítima, i amb el mar en general. El termini de lliurament acaba el 30 de juny. El premi per l’obra guanyadora, 10.000 € a més de la publicació per part d’Editorial Joventut, l’empresa amb el catàleg de llibres nàutics més interessant dels set mars i els cinc continents. Quin aficionat al mar no te a la seva biblioteca un exemplar, com a mínim, dels mítics llibres de cobertes grogues?

Hi ha molt bons aficionats a la literatura marítima i a les lletres en general entre la gent de mar. Precisament va ser un grup de mariners, membres de l’”Associació d’Amics de Nostromo”, qui l’any 1996 va tenir la iniciativa de crear un premi literari relacionat amb el mar. Li van donar el nom de Nostromo en honor de Joseph Conrad, capità de la Marina Mercant i escriptor, a qui els aficionats al mar i a la literatura venerem. La idea va ser recolzada pel Museu Marítim de Barcelona, que el gestiona, per l’Editorial Joventut, que l’edita, i per una llarga llista d’empreses i entitats.

Cartell del “XIII Premi Literari Nostromo”.

En aquesta tretzena edició, el Premi Nostromo està dedicat a la figura i l’obra d’Alfonsina Storni, mestra i escriptora argentina d’origen suís, considerada una de les grans poetesses d’Amèrica Llatina. Va escriure diverses obres de teatre, però se la coneix sobretot pels seus poemes, alguns dels quals estan dedicats al mar. Operada d’un càncer de mama, que la va afectar molt físicament i emocionalment, va posar fi a la seva vida llançant-se a l’oceà a Mar del Plata. La llegenda diu que va anar entrant lentament al mar... Tenia 46 anys. La cançó “Alfonsina i el mar”, composta per Ariel Ramírez i Félix Luna, s’inspira en els últims moments de la poetessa. Se n’han fet moltes versions, interpretades per cantants dels estils més diversos, però jo diria que la millor i la més coneguda és la de Mercedes Sosa.

En record de la capitana Molly Kool

Avui, Dia Internacional de la Dona, és un bon dia per recordar Molly Kool, la primera dona de Nord-amèrica i la segona del món que va obtenir el títol de capitana de la marina mercant l’any 1939. La primera va ser una russa que s’havia tret el títol pocs mesos abans que Molly. Aquesta dona de mar, pionera en un món tradicionalment masculí i carregat de supersticions sobre la presència de les dones a bord dels vaixells, va morir el passat dia 24 a Bangor (Maine), l’endemà de complir 93 anys.


Molly Kool va néixer a Alma, un dels poblets de la costa de New Brunswick, a la badia canadenca de Fundy. Era filla de Paul Anderson i Myrtle Kool, la segona de cinc germans, quatre nenes i un nen. El seu pare era un mariner holandès que va arribar al Canadà el 1912 i es va instal•lar a Alma, on es va construir un scow, un petit vaixell de càrrega per fer cabotatge, que va batejar amb el nom de Jean K, com la seva filla gran. Però va ser la segona, Molly, la que es va adaptar millor a la vida marinera de la badia. Paul Kool li va ensenyar l’ofici de mariner, i la Molly aviat va ser capaç de fer qualsevol feina a bord del Jean K, des de portar el vaixell i ajustar les veles, a reparar el motor, cuinar i el que convingués. I treballar a bord d’un veler de càrrega a la Badia de Fundy té el seu mèrit perquè aquelles aigües es consideren de les més imprevisibles del món i poden arribar a ser molt traïdores.

Una vegada, un vapor va abordar el Jean K enmig d’una boira espessa. La Molly va saltar per la borda i, un cop a l’aigua, va estar a punt de ser xuclada per les hèlices del vapor. Per sort es va poder agafar a unes fustes salvant la vida in extremis. Mentrestant, des del vapor li anaven llençant rodes salvavides, fins que la Molly va cridar: “Ja estic surant, deixeu de llençar coses inútils i envieu-me un bot!” També s’explica que, en una tarda d’estiu de 1938 se les va tenir amb el capità i la tripulació del vapor noruec Salamis. El Jean K estava atracat al moll públic del Moncton, a la riba del riu Petitcodiac, i el vapor volia atracar en aquell lloc abans que baixes la marea. Amb quatre tocs de sirena el Salamis havia foragitat un altre vaixell que s’interposava en el seu camí. Però el Jean K no es va moure del seu lloc. El capirà del vapor va enviar un parell de mariners a bord del veler, per mirar de moure’l, però allà els esperava la Molly amb un garrot i els mariners van fugir escopetejats. La noia els tenia ben posats.

El 19 d’abril de 1939, la Molly va rebre un telegrama de l’escola de navegació de Yarmouth, Nova Escòcia, en què li deien que havia aprovat els exàmens de capità, títol que la capacitava per comandar vaixells de motor per qualsevol lloc de la costa d’Amèrica del Nord. Però en aquella època no estava previst que les dones poguessin adquirir l’experiència i la capacitat de comandament per manar un vaixell mercant. Gràcies a la Molly Kool es va haver de modificar la legislació de transport marítim del Canadà per incloure-hi les dones.

Tot i això, el desig de la Molly de convertir-se en capitana va provocar molt d’enrenou a l’època. Es considerava que era una broma que una dona volgués estudiar navegació; i a la premsa, que va seguir el seu cas, es feien acudits sobre ella i comentaris del tipus “qui manarà a casa si mai s’arribava a casar”. Però les bromes van anar disminuint quan es va saber que era una de les millors estudiants del seu curs. I el dia que va tenir el títol a la butxaca va enviar un telegrama a algunes de les persones que no se l’havien pres seriosament, que deia: “Pot dir-me capità d’ara en endavant”. Tenia 23 anys.

La capitana Molly Kool va exercir la seva professió durant cinc anys, fins que es va casar amb Ray Blaisdell, de Bucksport, Maine, el 1944, i mai més no va tornar a treballar al mar. El marit va morir els anys 60 i es va casar amb John Carney, d’Orrington, Maine. Llavors es va comprar un vaixell per dedicar-se a la navegació de plaer, però mai no va deixar de treballar per guanyar-se la vida; i, entre altres coses, va ser venedora de màquines de cosir Singer. Va morir el 24 de febrer passat, l’endemà de fer 93 anys. Aquí teniu l’obituari que li va dedicar el “New York Times”.

Marineres i escriptores

Que es faci un Dia Internacional de la Dóna posa de manifest que encara està lluny el dia que les dones tinguin els mateixos drets, oportunitats i consideració que els homes. De tota manera, penso que al mar i a bord dels vaixells ja fa temps que s’han guanyat el respecte com a marineres perfectament capacitades per fer el mateix que fem els homes. La seva presència en els ponts de comandament dels vaixells de transport i militars es considera normal a molts països. I en el terreny esportiu contínuament donen mostres de la seva capacitat. Navegants com Naomi James, Florence Arthaud, Issabelle Autissier, Ellen MacArthur o Dee Caffari, sisena classificada a la última Vendée Globe, per citar algunes de les més conegudes, han posat el llistó altíssim, superant molts dels seus companys en proves d’una duresa extrema. Si llegiu qualsevol dels seus llibres, us adonareu d’allò que és capaç de fer una dona al mar, si és que encara en teníeu dubtes. En aquesta magnífica entrada de Nautiblog, que escriu l’amic Nautijorge, trobareu una relació detallada de dones que han fet del mar la seva vida.

Dee Caffari en acció, a la Vendée Globe

Però tornant a les pioneres, com la capitana Molly Kool, hi ha un llibre molt interessant escrit per una dona que narra la seva vida a bord de la goleta nord-americana de quatre pals Minnie A. Caine. Aquesta dona era la filla d’un capità de la Companyia d’Alaska que va tenir molts fills, però tots se li morien. L’onzè era una nena i el capità va dir: “és l’última i la salvaré”. I amb només onze mesos se la va emportar amb ell al vaixell on hi va viure i navegar durant disset anys. La nena es deia Joan Lowell i el llibre en què explica la seva vida entremig de mariners és “Mi cuna, el mar” (Cradle of the Deep), un clàssic de la literatura marítima. Me’l va recomanar fa molts anys, molts anys, el patró de la goleta Vent de Dalt, el veler on vaig fer el meu bateig de mar i segur que va contribuir a alimentar els meus somnis de mariner.