5.6.09

El Sail 90 d’Amsterdam


Dies enrera, amb motiu de la sortida del Desafío Atlántico de Grandes Veleros 2009 des de Vigo, vaig recordar la primera vegada que vaig assistir a una concentració de grans velers: el Sail 90 d’Amsterdam. A diferència del Desafío, en què la participació va ser més aviat escassa i els aficionats als grans velers van quedar bastant decebuts, el Sail 90 va ser un autèntic festival, amb la participació de centenars d’embarcacions tradicionals de tota mena, entre les quals hi havia nombrosos bucs-escola de diversos països. A més, Amsterdam es va abocar en l’esdeveniment. La ciutat respirava ambient mariner i tota la zona portuària era un espectacle multicolor de pals, veles, banderes, gent, mariners i vaixells anant amunt i avall.




Anar al Sail 90 va ser un rampell d’aquells que m’agafen de tant en tant. No sé on vaig veure un anunci del festival i se’m va acudir agafar el cotxe i anar-hi. Sense pensar-m’ho gaire, vaig trucar a la Marta i li vaig dir: “anem a Amsterdam a veure una concentració de grans velers? I de tornada podem passar uns quants dies voltant per la Bretanya”. Sabia que li faria il•lusió tornar a la ciutat on ens havíem conegut quatre anys abans, precisament navegant a bord d’un veler clàssic holandès. A més, Amsterdam és una ciutat mot bonica i acollidora, que sempre ve de gust tornar-hi. I em va dir que sí.



No vam buscar hotel ni res. Vam agafar el cotxe i cap a Holanda falta gent. Vam arribar a Amsterdam la vigília del Sail, a quarts de 9 del vespre, i ens vam posar a buscar hotel. Semblàvem la Mare de Déu i Sant Josep intentant trobar un hostal a Betlem la vigília de Nadal. En ple estiu i amb el Sail, la ciutat estava plena a vessar. Finalment, un recepcionista molt amable d’un “estable” de cinc estrelles que no podíem pagar, ens va trobar un hotel a Utrecht, a 45 quilòmetres d’Amsterdam. Per tant, cada dia havíem d’agafar el cotxe per desplaçar-nos fins a la ciutat portuària; però el gran espectacle del Sail compensava de sobra aquesta petita molèstia.



Un cop al port, el primer que vam fer va ser embarcar-nos en un iot clàssic, un quetx preciós, que admetia passatge i et passejava entre els velers que anaven arribant. Allò era una processó de vaixells de tota mena i no sabies quin fotografiar. La policia portuària ho tenia tot sota control, i des de diverses llanxes dirigia el trànsit densíssim d’embarcacions, barrant l’accés a les zones restringides pels participants del Sail. Per altra banda, un servei de transbordadors connectava tots els molls on hi havia atracats els velers, que es podien visitar. N’hi havia tants que vam haver de triar o encara hi fórem. Vaig fer un munt de diapositives, de les quals n’he triat les que podeu veure a continuació.
















Buscant informació, m’he adonat que l’estiu de 2010 es torna a fer el Sail d’Amsterdam! Estaria bé tornar a veure aquest gran festival de la vela al cap de vint anys. Ho he deixat caure per casa, com qui no vol la cosa, però... aquesta vegada no ha colat. No passa res! Ara bé, si a vosaltres us interessa, aquí trobareu tota la informació del Sail 2010.

Sobre el Desafío Atlántico 2009 de Vigo trobareu un magnífic reportatge en vídeo en el bloc de Navegante que us permetrà reviure l'ambient dels moments previs a la sortida.


24.5.09

Barques del món

Gairebé sense proposar-m’ho, he reunit una petita col•lecció de reproduccions d’embarcacions típiques de diversos indrets del món. En tinc d’Amèrica central i del sud, de l’Àfrica, de Hong Kong i un parell de Galícia, que són les més elaborades. En general, són reproduccions molt senzilles, fetes per artesans anònims, que es venen com a record turístic d’aquella zona. La majoria no les he comprat jo, sinó que me les han portat d’algun viatge. La meva cunyada Mercè, viatgera incansable, és la meva proveïdora principal i sempre me’n porta quan fa algun dels seus viatges a països remots.

M’agraden molt aquestes peces no tant per la seva qualitat tècnica, que ja us dic que és molt senzilla, sinó pel que simbolitzen. Darrere de cadascuna d’aquestes barquetes hi ha una cultura ancestral i una manera determinada de relacionar-se amb la natura, especialment amb el medi aquàtic de cada indret, de la qual se’n deriven unes determinades tècniques aplicades a la construcció d’embarcacions i l’ús d’uns materials molt concrets. Només cal seguir el fil de la informació que ens proporciona cada model per comprovar-ho.


Barques de totora.- Embarcació primitiva, construïda amb joncs d’una planta anomenada totora, lligats entre si amb un cordatge de fibres vegetals. És típica de Bolívia i el Perú, i actualment encara es fa servir al llac Titicaca. S’utilitza per al transport de persones i de càrrega, i pot anar a rem o a vela, feta del mateix material que l’embarcació. La vida dels indis Uro, que significa “fills de la matinada”, està íntimament lligada a la totora, fins al punt que viuen en una vintena d’illes flotants al llac Titicaca, fabricades amb aquesta planta.

N’hi ha de mides molt diverses, des dels petits caballitos de totora, que es feien servir a la costa peruana per pescar al mar i avui dia s’utilitzen esportivament en una mena de surf, fins a grans rais de més de 25 metres, com les famoses Mata Rangi, de les expedicions oceàniques de l’aventurer espanyol Kitin Muñoz, i les de les expedicions dels germans Limachi. Sempre s’ha dit que aquestes embarcacions van ser utilitzades pels pobles precolombins per colonitzar les illes del Pacífic, que és el que es volia demostrar amb aquesta mena d’expedicions.


La peça de ceràmica que veieu a la foto és una còpia d’una ceràmica precolombina, comprada a Lima (Perú), i representa un inca assegut en una barca de totora. Una barca molt curiosa, que té la proa rematada amb un cap de puma i la popa rematada amb un cap de còndor. El puma és un dels deus principals de les grans cultures andines, com la Inca. Temut i divinitzat per la seva feresa, els inques el van representar en l’art tèxtil i en l’arquitectura. I també, pel que sembla, en el seu art naval. El còndor, símbol i senyor dels Andes, també està associat a les grans cultures prehispàniques; i es diu que “allà un còndor es deixa caure hi ha un puma”. Per tant, no és estrany que tots dos animals sagrats estiguin junts en una embarcació.



Canoa amazònica.- L’embarcació de la foto procedeix d’Iquitos (Perú) i reprodueix una canoa utilitzada pels indis shipibos a l’Amazones. Els shipibos són la tercera ètnia més gran del Perú. Les seves principals activitats econòmiques són la pesca, l’artesania, l’agricultura i la caça. Les embarcacions com la del model porten un sostre vegetal, a sota del qual s’hi estiben les mercaderies i també s’hi fa vida. El model està fet amb fusta de balsa.



Canoes d’Amèrica Central.- Aquí tenim dos models procedents de Panamà i de Guatemala. La canoa blava i blanca –com es pot llegir a la banda- és de Kuna Yala, una comarca indígena de Panamà habitada per l’ètnia kuna. Concretament està comprada a l’illa d’Ukupseni. Aquestes canoes petites es fan servir per desplaçar-se i per pescar. La pesca a Kuna Yala és artesanal, i s’utilitza tant el fil com la xarxa. La major part de la pesca és per a la venda, sobretot el marisc, que cada dia venen a buscar amb avionetes. Especialment es ven llagosta, cabra, calamars i pop. I parlant de pops, la bandera de Kuna Yala, és com una bandera espanyola amb una esvàstica investida al centre. Però, naturalment, no té res a veure amb el símbol nazi, sinó que representa un pop, l’animal que, segons la tradició local, va crear el món. Fixeu-vos, doncs, si en surten de coses d’una senzilla barqueta!

La segona canoa de la foto està comprada a Livingston (Guatemala) que, juntament amb Puerto Barrios, és un dels principals enclavaments de la comunitat garífuna en aquell país centre-americà. Els garifuna se’ls coneix també amb el nom de “caribs negres”, a causa del color de la pell, perquè són descendents d’esclaus nigerians. Llegeixo que l’any 1635 dos vaixells espanyols que transportaven esclaus de Nigèria fins a les Indies Occidentals van naufragar prop de l’illa de San Vicente. Els esclaus van fugir i van arribar a l’illa, on els indis caribs els van oferir protecció. Els matrimonis mixtes van formar el poble garífuna, nom derivat de kalipuna, que era com en deien els indis caribs. Sembla que a aquests també s’hi haurien afegit esclaus que els caribs capturaven en les seves lluites contra els britànics i francesos a les illes veïnes. Pot ser, doncs, que la meva canoa l’hagi fet algun descendent d’aquells antics esclaus.



Canoes africanes.- La canoa de proa afuada i decorada amb motius geomètrics és una pinaza del riu Níger, procedent de Tombuctú (Mali). Diria que està feta com les seves germanes grans, és a dir, a partir d’un tronc sencer buidat per dins. Però no n’estic segur perquè no és de formes arrodonides, sinó que té els costats i el fons pla, com una pastera, per entendre’ns. Podria ser, doncs, que estigués feta amb taulons. A les fotos que he vist no es pot apreciar. I n’hi ha de molt grans; massa grans per estar fetes d’una sola peça. Potser les mes petites sí que les construeixen a partir d’un únic tronc. En qualsevol cas, és una embarcació preciosa, estilitzada, elegant i molt airosa, a causa dels seus extrems tan llançats. Es porten a rem, amb perxa i fins i tot a vela, amb una vela quadrada per aprofitar els vents portants.

La canoa més ampla i polida procedeix de Kafountine, un poble de pescadors del sud de Senegal. De tota manera, no és una reproducció fidel de les embarcacions que fan servir els pescadors d’allà, els famosos cayucos; barques grans, de proes dretes i molt llançades, adaptades per entrar i sortir de platges molt obertes i batudes constantment per les onades oceàniques. Malauradament, moltes d’aquestes embarcacions també s’utilitzen per traslladar emigrants clandestins fins a les Illes Canàries, en uns viatges perillosíssims que sovint acaben en una tragèdia. En aquesta entrada del bloc de la Mercè, “Viajes y experiencias”, veureu com les construeixen.



Sampán de Hong Kong.- Sampán –llegeixo a l’enciclopèdia “El Mar” (Salvat)- és el nom genèric de tota embarcació menor, sense coberta o parcialment cobertada, utilitzada a l’Extrem Orient per al transport de persones i coses. No acostumen a passar dels 10 metres d’eslora i la màniga sol fer una quarta part d’aquella. Normalment porta un o dos pals, amb veles al terç, fetes d’estora o cotó. El pal de proa va molt inclinat endavant, mentre que el de popa té força caiguda enrera. Però el més corrent és el d’un sol pal en candela o amb una lleugera caiguda a popa. Es governen amb un rem en comptes de timó.

El model de la foto reprodueix amb força fidelitat un sampán de Hong Kong, a motor, naturalment, dels que avui dia transporten gent i mercaderies entre les illes i els diversos ports d’aquesta regió administrativa xinesa.




Barques de Galícia.- He deixat pel final un parell de models d’embarcacions peninsulars: una dorna i una gamela, dues de les embarcacions tradicionals gallegues més emblemàtiques. Me’ls van portar de Vigo i estan molt ben fets. Malgrat la senzillesa, trobo que reprodueixen amb força exactitud les formes i proporcions dels diversos elements de les barques que representen. M’agradaria trobar models d’embarcacions tradicionals catalanes d’aquesta qualitat. Però tots els que veig a les botigues de records i d’objectes de decoració marinera estan fets molt barroerament. Suposo que els fan en sèrie i qui els fa no en té ni idea de com és l’embarcació que vol reproduir, i ni tan sols s’ha molestat en mirar un plànol o quatre fotos. Sí que hi ha maquetes molt ben fetes, però t’hi has de gastar diners. En general, la majoria de maquetes que es venen a l’engròs, per dir-ho així, i que trobes repetides en totes les botigues, són unes pèssimes imitacions.

Sobre la dorna i la gamela hi ha documentació abundant a Internet i també una bibliografia força extensa sobre els usos, disseny i construcció d’aquestes dues embarcacions de treball; per tant, no m’hi entretindré, perquè tampoc no podria aportar res. Confesso que soc un enamorat de la dorna. Les he vist navegar a Galícia, a la Costa Brava i a Màlaga, en diverses condicions de mar i de vent, i em sembla una embarcació impressionant. Fa temps que tinc moltes ganes de provar una dorna però encara no he tingut ocasió. Espero poder fer-ho a l’encontro de Muros i llavors sí, explicar per experiència pròpia les sensacions que transmeten d’aquests vaixells. Segur que serà una experiència inoblidable.



Per saber més coses sobre dornes, gameles i altres embarcacions tradicionals gallegues:

- “Agüiño: las últimas dornas gallegas”, de F. Cabrera de Aizpuru i E. Lechuga.
- “Madeira de Mar. Apuntes sobre a gamela”, de Íñigo Echenique. Editorial Galaxia.
- “Lanchas y dornas”, de Staffan Mörling. Xunta de Galicia.
- “Las embarcaciones tradicionales de Galicia”, de Staffan Mörling. Xunta de Galicia.
- “Onde se vive o mar. Pequena guía de embarcacións”, de Lino Prieto. FGCMF.

21.5.09

“El mar és el camí” fa dos anys


Avui fa dos anys que vaig obrir aquest bloc. Vaig començar amb una entrada trista, parlant de l’incendi del Cutty Sark, que havia passat aquella matinada. Va ser una casualitat. De fet, m’hagués agradat més arrencar amb la segona entrada, El camí cap a un mateix, en què intento explicar d’on em ve la passió pel mar. Però vaig pensar que no podia passar per alt la notícia marítima del dia, i més tractant-se d’un vaixell que havia visitat en dues ocasions.

Quan vaig començar no sabia fins on arribaria. El meu objectiu inicial era força abstracte: intentar entendre què tenen el mar i els vaixells que t’atrapen d’aquesta manera. I pensava que tots aquells que esteu tocats pel mar i el vent com jo m’ho diríeu. Ara, al cap de 117 entrades, no puc dir que hagi obtingut respostes gaire concretes. Segurament hi ha sentiments i emocions difícils d’expressar amb paraules... o potser és que no té cap sentit preguntar-se el perquè d’allò que sentim, sinó que l’important és sentir-ho, viure-ho i, si pot ser, compartir-ho. Sí, potser no calen tantes explicacions per viure la vida.

En aquestes 117 entrades he donat el meu punt de vista sobre qüestions molt diverses: el patrimoni marítim, la vela llatina, la pesca, la relació amb el mar, el cinema de temàtica marinera, els llibres sobre el mar, els paisatges marítims, determinats vaixells, alguns navegants destacats, records de la meva vida marinera, trobades i navegades... Temes sense cap classificació ni ordre preestablert, que han anat sorgint de manera espontània dins d’aquest gran contenidor que és la cultura marítima. Alguns han estat molt comentats i altres no tant. En qualsevol cas, amb pocs o molts comentaris, sempre he après alguna cosa de cadascuna de les entrades.

He fet un ranking de les cinc entrades més comentades, només com a curiositat:

1. La meva biblioteca nàutica: 36 comentaris
2. Dia del llibre mariner: 35 comentaris
3. L’Alzina i la supervivència dels llaüts: 28 comentaris
4. Slow Sailing: 27 comentaris
5. Alan Villiers i la pesca del bacallà: 19 comentaris

Si de totes aquestes 117 entrades n’hagués de triar una, possiblement escolliria El port vell de Tarragona, en què explico els orígens de la meva vocació marinera, les meves primeres passes en el món de la mar i els vaixells.


Però, per damunt de tot, hi ha una cosa que tinc molt clara: si he arribat fins aquí, ha estat gràcies a vosaltres, a les vostres visites i als comentaris que m’heu fet arribar per escrit i de paraula. Sovint, els comentaris són tant o més interessants que les entrades, cosa que em satisfà moltíssim, perquè sempre he pensat que aquest bloc el fem entre tots. A més, saber que allò que escrivia us interessava m’ha esperonat a continuar escrivint i m’ha compensat amb escreix de les moltes hores que dedico a aquest bloc. I aquí vull esmentar especialment la Marta, que alguns de vosaltres ja coneixeu, per agrair-li públicament el seu suport i la seva santa paciència. És el mínim que puc fer després del temps de convivència que li he robat. Aquest camí també el fem junts i no me’l puc imaginar sense ella a bord.


Aquest bloc m’ha donat molt més del què em podia imaginar quan el vaig obrir fa un parell d’anys. M’ha donat l’oportunitat de conèixer persones fantàstiques i generoses que m’han fet el millor dels regals: el seu afecte i amistat. I moltes altres que he conegut en actes i trobades diverses; i les que espero conèixer personalment al proper encontro de Muros. Només per això ja ha valgut molt la pena obrir aquest bloc. També m’ha permès formar part d’una xarxa de blocs de temàtica marinera, cada cop més extensa i consolidada. Una xarxa d’intercanvi d’idees, coneixements, experiències i punts de vista diferents sobre àmbits molts diversos de la cultura marítima. Una xarxa social que aplega persones de diversos països, llengües i cultures, que compartim una mateixa passió, i que jo crec que té molt de potencial de cara a desenvolupar idees i projectes comuns.


Només em queda donar-vos les gràcies a totes i a tots els que fondegeu habitualment en aquestes aigües i als que hi navegueu de tant en tant. Gràcies pel vostre suport i per la vostra companyia durant aquests dos anys. Però encara queda molt camí per fer i espero que el continuem fent plegats.


15.5.09

Navegar amb seguretat

El 14 de juny de 1998, el navegant francès Éric Tabarly, un dels grans ídols del món de la vela, perdia la vida al mar en caure per la borda del seu estimat Pen Duick, durant una travessia pel mar d’Irlanda. Les circumstàncies de l’accident, explicades en aquest article, unides al fet que Tabarly no feia servir salvavides ni arnès, van tenir conseqüències fatals.



Confesso que la mort d’Éric Tabarly em va causar una certa decepció. No entenia com un navegant de la seva magnitud podia haver mort d’una manera tan estúpida i perfectament evitable. Buscant informació per Internet he trobat algunes frases atribuïdes a l’heroi de tantes gestes oceàniques. Una: “prefereixo mirar la mort cara a cara que estar lligar per un arnès”. Una altra, que va ser molt polèmica en el seu dia: “un home que cau a l’aigua no te lloc a bord d’un vaixell”. Qui li havia de dir!

Al llibre “Memorias de Alta Mar” (Editorial Juventud), escrit per ell mateix, Tabarly explica la seva postura en relació a aquests sistemes de seguretat elementals. Diu que qui cau al mar en aigües molt fredes està perdut perquè la supervivència és de pocs minuts. Y que el temps necessari per arriar les veles, posar en marxa el motor, virar i trobar aquell punt minúscul perdut enmig de les onades, fa que tota esperança de salvament sigui inútil.

Estos dramas del mar siempre resucitan la cuestión de los arneses. A bordo no impongo nada, ya que para exigir a los demás, hay que dar ejemplo. Por lo que a mí respecta, me niego a llevar arnés. Mi razonamiento es muy simple: prefiero desaparecer en muy pocos minutos, por muy desagradables que sean, antes que fastidiarme permanentemente la vida a bordo con cinturones.

Mis tripulantes están sumamente entrenados, saben mantenerse en cubierta con mal tiempo, están atentos y corren por lo tanto menos riesgos que otros. Finalmente, no prohíbo el uso de arnés en cubierta, y de hecho algunos no se privan de ponerse uno. Que quede claro que ese libre albedrío no se puede aplicar al crucerista medio. Con mal tiempo, el arnés es indispensable para ellos, y menos molesto ya que maniobran mucho más despacio que nosotros en regata.

Potser si Éric Tabarly hagués anat enganxat a una línia de vida en aquella nit fatídica, encara viuria. I la seva dona y la seva filla s’haurien estalviat un gran patiment. Admeto que tothom té dret a fer el que vulgui amb la seva vida. I jo mateix només em poso el salvavides amb arnés quan navego sol. Però penso que a partir d’ara m’hi miraré més, perquè la petita nosa de portar-lo no és res comparada amb el dolor i el patiment que pot evitar.

Tot això ve a tomb d’una campanya, per dir-ho així, que ha sorgit de manera espontània en el bloc Una mirada a la Ría de Vigo. La campanya té per objectiu difondre l’ús de l’armilla salvavides i de l’arnés durant la navegació, en qualsevol condició de mar i de vent. Per aquest motiu l’Amiga Atlántica ens demana que dissenyem un cartell amb un eslògan que serveixi per promoure l’ús d’aquest sistema de seguretat. Alguns hem triat com a eslògan el popular “Póntelo, pónselo”, manllevat d’aquella famosa campanya en favor de l’ús del preservatiu, llençada pel govern socialista el 1990, per evitar els embarassos juvenils. En aquest cas, el que t’has de posar és el salvavides y si és amb arnès, millor, perquè si caus a l’aigua sense estar unit al vaixell, feina rai.

Aquesta és la meva proposta de cartell. La idea és meva i el disseny és d’un amic grafista que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Tot el mèrit és seu, perquè una idea, si no es posa en pràctica, no serveix de gran cosa. Els textos són en castellà perquè la campanya és d’àmbit peninsular; però és evident que poden anar en qualsevol llengua. Així, doncs: “Posa-te’l, posa-li... I enganxat!”.

10.5.09

“Salitre”, el port de mar de TVG


“Salitre” és el títol del programa dedicat als ports gallecs que emet TVG, la televisió autonòmica de Galícia, des de finals d’abril. El programa, que s’emet els dilluns a dos quarts de 10 de la nit, presenta cada setmana un port de la geografia gallega, però mostrant-lo des del punt de vista dels homes i dones que hi treballen. La idea de “Salitre” és unir el factor humà i la geografia emblemàtica del mar. Mariners, percebeiros, estibadors, policies portuaris, redeiras, tècnics de les confraries, membres de salvament marítim... són alguns dels professionals relacionats amb el mar que sortiran explicant les seves experiències en els diversos programes.

Fins ara s’han emès tres programes, dedicats als ports de Fisterra, Cangas i Burela, que es poden veure a través de "Televisión a carta" de TVG; i aquest dilluns s’emetrà, si no hi ha cap canvi, el dedicat a Vilagarcia. Els propers programes mostraran els ports de Ribeira, Sada, Ribadeo, Vigo, Celeiro, Malpica, Cambados, Cariño i O Grove. Precisament, la setmana passada es va gravar l’últim de la sèrie, dedicat a O Grove; i un dels personatges entrevistats és l’amic Lino Prieto, president de l’associació “Amigos da Dorna Meca”, que va treure l’equip del programa a navegar amb la Meca.



Diversos moments de la gravació del programa dedicat a O Grove
a bord de la dorna Meca (Fotos: Lino Prieto).

Crec que el programa “Salitre” és una bona mostra de televisió pública, que en el cas de TVG està plenament justificat donada la importància de la Galícia marítima en aquesta comunitat, tant des del punt de vista econòmic com cultural. A Televisió de Catalunya hi tenim el programa “Thalassa”, que s’emet des de fa prop de 20 anys, i que constitueix una de les marques més estimades i de més prestigi de la cadena. La tasca de divulgació de la cultura marítima que fan aquests programes, acostant el mar als espectadors, em sembla del tot imprescindible. Espero, doncs, que després d’aquests 13 primers programes de “Salitre” en vinguin molts més, perquè a Galícia encara queden un munt de ports amb història per ensenyar.

TV marítima per Internet

A banda d’aquests programes de televisió dedicats al mar, com “Salitre” i “Thalassa”, que també tenen una finestra per Internet, a la xarxa hi ha altres televisions on line dedicades al mar i als esports nàutics. Aquí en teniu unes quantes.

Oceana TV.- Televisió on line d’aquesta coneguda organització consagrada a la defensa dels mars i oceans, de la qual en soc simpatitzant. Hi trobareu un reportatge colpidor sobre els estralls que causen les xarxes de deriva que, tot i estar prohibides, es continuen utilitzant.

Maritime TV.- Diuen que és el primer canal de televisió marítima del món. Tracta temes de la marina mercant i la navegació comercial. Però hi trobareu un enllaç a la sèrie documental “Victory at Sea”: 26 episodis de mitja hora sobre la II Guerra Mundial al mar. Si us interessen aquest temes històrics, val molt la pena. En anglès.

Sail TV.- Dedicada a la nàutica esportiva i a les regates, amb reportatges espectaculars de les competicions més importants del món. En anglès.

Sailing TV.- Dedicada també a les regates de vela. En anglès.

Si en descobriu alguna altra, en ho feu saber.


7.5.09

Proper rescat del “Thopaga”?

El Thopaga al port de Vigo, a punt de salpar cap a Brest on no arribaria mai. (Foto: Amiga Atlàntica).

El “Diario de Ibiza” publicava en l’edició digital de dimarts la notícia del possible rescat del pailebot Thopaga, enfonsat l’estiu passat prop de la costa bretona, en un termini relativament curt de temps. Segons aquest diari, l’operació de rescat es podria posar en marxa aviat en desencallar-se una sèrie de tràmits burocràtics que facilitarien les gestions entre el govern espanyol i francès de cara a la recuperació del vaixell. Reprodueixo íntegrament la notícia.


Optimismo ante un rápido reflotamiento del barco Thopaga

EIVISSA | J.LL.F.
La Comisión de Urbanismo y Patrimonio del Consell decidió ayer iniciar los trámites para declarar Bien Catalogado el barco Thopaga ­el histórico pailebote hundido el año pasado frente a las costas francesas­, por sus «elevados valores» patrimoniales. Mediante este trámite, además, se aceleran los preparativos burocráticos que permitirán llevar a cabo el reflotamiento del buque por parte de las autoridades francesas.

El presidente de la asociación que trabaja para reflotar el Thopaga y capitán del barco en el momento de su hundimiento, Antonio Tur Riera, afirmó que su declaración como Bien Catalogado «es un paso muy importante» para lograr que el Ministerio de Fomento español se dirija al Gobierno francés para autorizarle a extraer el Thopaga del fondo marino. Tur indicó que ya
se han mantenido contactos con la Prefectura Marítima de Francia, que dijo estar a la espera de una petición formal del Gobierno español para proceder a la recuperación del barco.

Las autoridades francesas «están muy interesadas en reflotarlo, porque precisamente se dedican a recuperar muchos barcos tradicionales, no es como aquí». Además, el buque fue embajada marítima de Francia en su momento y se hundió frente a las costas galas, motivos que justifican la intervención francesa, que se haría cargo íntegramente del operativo.

«Tenemos esperanzas de que se pueda sacar pronto», afirmó Antonio Tur, quien recalcó que la máxima preocupación reside ahora en que las redes de los barcos arrastreros causen daños en el barco o en su arboladura. De hecho, los mástiles parecen haber sufrido ya algún daño por este motivo, pero el resto de la estructura se encuentra en buen estado, según han confirmado cámaras submarinas que han filmado recientemente el pecio. El barco se encuentra asentado en posición vertical sobre el fondo de arena.

No deixa de sorprendre’m el retard en els tràmits de la declaració de Bé Catalogat, pendent des d’abans del naufragi, i quan ja fa deu mesos que el vaixell està sota l’aigua fent-se malbé. Esperem que totes aquestes gestions i tràmits es facin per la via d’urgència i que el govern espanyol no s’encanti a l’hora de fer la petició a la Prefectura Marítima francesa, perquè cada dia que passa va en contra de la conservació del Thopaga. A més, per molt que les autoritats franceses estiguin interessades en rescatar el veler, perquè es dediquen a recuperar vaixells tradicionals, com diu en Toni Tur, “no és com aquí”. Optimisme sí, però moderat.


30.4.09

L’”Alzina” i la supervivència dels llaüts

El juliol de l’any passat vaig publicar l’entrada “Mallorca recupera el llaüt Alzina, amb un text i unes fotos que em va fer arribar el periodista Jaume Rosselló. Des de llavors hem pogut seguir les activitats de l’Alzina a través del bloc que administra l’Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca, que en són els propietaris actuals. Amb motiu d’aquella entrada el Vicente García-Delgado em va enviar informació sobre la participació de l’Alzina en l’Expo 92 de Sevilla, en representació de la comunitat autònoma de Balears. En Vicente coneix bé l’Alzina perquè, com explica en un dels comentaris, els antics propietaris li van encarregar el disseny del plànol vèlic, a partir d’un dibuix de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, recollit a “Die Balearen”, el seu monumental estudi sobre les Illes. És el dibuix d’un llaüt palangrer, aparellat amb trinquet, mestre i mitjana; un tipus d’aparell del qual no en quedava cap mostra.

Retall del “Diario de Mallorca”, amb el dibuix de l’Arxiduc i
una foto de l’Alzina aparellada de llaüt palangrer.


Segons publicava “Diario de Mallorca” el 20 d’octubre de 1991, l’Arxiduc Lluís Salvador comenta així el seu dibuix del llaüt palangrer: tenen tots els avantatges per cenyir i guanyar sobrevent, però no són tan caminadors com els eivissencs; els pescadors mallorquins prefereixen, tanmateix, els construïts a Maó, per ser més lleugers i, sobretot, molt velers; per això molts pescadors de Mallorca encarreguen la construcció dels seus falutxos a les drassanes maoneses els mestres d’aixa de les quals gaudeixen de fama reconeguda.

En Vicente em va explicar que els antics propietaris van invertir els diners dels transport de l’Alzina a l’Expo de Sevilla en la compra d’un motor nou i d’un GPS, i la van traslladar navegant. Van fer la ruta Palma-Eivissa-Alacant-Sevilla i, durant el viatge, van utilitzar un vell sistema de comunicacions, però d’eficàcia més que provada: coloms missatgers.

Un moment de la travessia Palma-Sevilla.

Després de l’Expo de Sevilla, l’Alzina va anar a parar a l’Estanyol on es va enfonsar i es va anar degradant fins que l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca la va rescatar. Finalment, després de quatre anys de feina a càrrec dels professors i alumnes del taller de mestre d’aixa del Consell de Mallorca, l’Alzina torna a navegar. A més, l’any passat va ser declarada Bé d’Interès Cultural; per tant, hem de suposar que la seva protecció està plenament garantida.

Aquí teniu més fotos dels primers dies de navegació de l’Alzina abans del viatge a Sevilla.



L’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca va adquirir l’Alzina fa quatre anys, juntament amb una altra embarcació emblemàtica, el llaüt Port Blau. Però, pel que he llegit, la restauració d’aquest últim ha de superar més obstacles, ja que és un vaixell de pesca y no una embarcació d’esbarjo com l’Alzina. Però aquesta entitat estava molt decidida a fer-lo entrar aviat al taller i no sé si en aquests moments ja ho han fet.

El llaüts, en perill d'extinció a les Balears?

Aquesta feina abnegada que fan les associacions de les Illes en defensa del patrimoni marítim local contrasta amb la situació que exposa un article publicat al “Diario de Mallorca” el 12 d’abril passat. Es titula “El llaüt, a punto de ser un recuerdo”. L’article, firmat per Rosa Ferriol, diu que els mestres d’aixa balears que es dediquen a la construcció d’aquestes embarcacions veuen molt difícil poder sobreviure a l’embat de la crisi econòmica; i que, de l’escassa mitja dotzena d’empreses que hi ha, només una o dues podran superar el mal tràngol.

El David Oliver, gran coneixedor del patrimoni marítim balear, se’n fa ressò en el seu bloc “Llaüts i altres barques populars”, i ens convida a donar la nostra opinió al respecte, a partir d’una sèrie de preguntes que planteja: podrem publicar alguna dia informacions en un sentit diferent? Tenim alguna responsabilitat al respecte? Hi ha algú que hauria de fer més en aquesta qüestió i no ho fa? Us convido, doncs, a entrar en el seu bloc i dir-hi la vostra. Jo ja ho he fet.


23.4.09

Dia del llibre mariner

A Catalunya, la diada de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa, és una de les més boniques de l’any. Els carrers i places de molts pobles i ciutats s’omplen de parades de llibres i de roses; i si fa bo, la gent surt al carrer per complir amb la tradició de regalar una rosa a la dona estimada i un llibre al xicot o al marit. Em sembla una festa d’allò més civilitzada, perquè rendeix culte a l’amor i a la cultura, i trobo que això diu molt en favor del nostre tarannà com a poble. Personalment, m’emociona molt més la diada de Sant Jordi que l’11 de Setembre, diada nacional de Catalunya, dedicada a l’exaltació de les essències pàtries. Sense deixar de banda els meus orígens, llengua i identitat catalana, em trobo molt més còmode en la pàtria de la cultura i de l’amor, passaport universal que obre totes les portes i traspassa totes les fronteres.


Aprofito, doncs, que avui és el dia del llibre per parlar de llibres... llibres relacionats amb el mar, naturalment! No estic al corrent de les novetats; per tant, no parlaré de llibres que acaben de sortir. A més, m’interessa tant una novetat editorial com un exemplar trobat en una llibreria de vell o remenant per Internet. Parlaré de deu llibres de la meva biblioteca nàutica que, per un o altre motiu, m’estimo especialment. No els he triat en funció de la seva qualitat literària, que la tenen, o de la seva edició acurada. N’hi ha de molt ben editats i d’altres que són edicions de butxaca barates. Els he triat per motius purament sentimentals. Per mi, els llibres són paisatges sentimentals, fragments de vides que no viuré, una referència, una guia, un camí... En definitiva, els llibres són una part important de la meva vida. I aquests són deu dels que més m’estimo.

“En el espejo del mar”, de Joseph Conrad. Les seves novel•les són magistrals, però aquest llibre és el seu testament com a mariner. Segurament és un dels llibres que expliquen amb més agudesa la relació íntima entre els homes, el mar i els vaixells. I en el meu cas, és el llibre que va inspirar aquest bloc, al qual li vaig dedicar la segona entrada: “El camí cap a un mateix”.


“L’illa del tresor”, de Robert L. Stevenson. Crec que va ser el primer llibre que, de ben petit, va alimentar els meus somnis de mar, perquè era l’únic conte que sabia el meu pare i me’l repetia una vegada i una altra. És l’aventura en estat pur i una història d’iniciació magistral. Explica moltes coses de la vida, de la manera de ser de les persones, de l’ambigüitat moral de l’ésser humà, una qüestió que preocupava a l’autor. L’he rellegit diverses vegades i em continua sorprenent i emocionant.

“Capitans intrèpids”, de Rudyard Kipling. És una novel•la esplèndida, que va donar lloc a una de les meves pel•lícules preferides de tema marítim. Adaptar aquesta història per un guió de “Les Tres Bessones” ha estat un d’aquells plaers que, de tant en tant, et dóna la feina. He triat aquestes dues novel•les d’aventures, però en podria haver triat altres de Verne, London, Defoe, Melville, Poe, Sabatini... Novel•les que em van portar per tots els mars del món i em van proporcionar moltes hores de plaer.

“Eh, petrell!”, de Julio Villar. De jovenet vaig tenir un retall de diari penjat a l’habitació que explicava la volta al món del navegant solitari basc. L’any 1991 vaig tenir ocasió de conèixer personalment Julio Villar, que va venir convidat al programa de televisió que jo dirigia, amb motiu de la publicació de la versió catalana del seu llibre. En aquella època m’havia apartat força del mar... Vam parlar una estona abans del directe i em va escriure la dedicatòria que reprodueixo més avall. Li vaig fer cas i potser per això he arribat fins aquí. No s’assembla als llibres de viatges d’altres navegants solitaris com Chichester, Tabarly, Moitessier, Slocum... que també tinc a les meves prestatgeries. Però la prosa poètica de Villar ha seduït milers de lectors –jo en soc un- des que el seu petrell va començar a volar fa més de trenta anys.



“Cadaqués”, de Josep Pla. Per mi, Pla és l’escriptor que ha descrit amb més precisió i coneixement de causa la vida marinera d’una bona part del litoral català: barques, pescadors, costums, paisatges, els vents, els peixos... Res de tot això va quedar al marge de l’esmolada capacitat de dissecció i d’anàlisi del l’escriptor empordanès. Pla és un mestre que admiro profundament. He triat “Cadaqués” pel meu afecte cap aquest poble, però hagués pogut triar “Contraban” o qualsevol dels seus relats de mar. Pla és imprescindible en qualsevol biblioteca de tema marítim.

“Camí de sirga”, de Jesús Moncada. L’Ebre, el món del riu, dels llaguts i dels llaguters, explicat per un dels millors escriptors de la literatura catalana, desaparegut prematurament el 2005. La novel•la em va atrapar des del primer moment i em va entusiasmar. Després vaig tenir la sort de conèixer Moncada personalment –la tele, un altre cop-, i em va semblar una persona afable i encantadora. El dia que va venir al programa em va sorprendre amb un regal inesperat: un exemplar de “Camí de sirga” amb una simpàtica dedicatòria dibuixada per ell mateix.



“Capitán de mar y guerra”, de Patrick O’Brian. Un dia, passejant per una llibreria de Barcelona, em va cridar l’atenció un llibre amb aquest títol imprès sobre una il•lustració de Geoff Hunt, el magnífic pintor de marines històriques. El vaig comprar i me’l vaig cruspir d’una tirada, atrapat per una història fascinant i, sobretot, per la personalitat de la parella protagonista, el capità Jack Aubrey i el doctor Stephen Maturin. I al darrera van caure les altres dinou novel•les d’aquesta nissaga de l’Armada anglesa. Quan vaig saber que O’Brian vivia a Cotlliure des de després de la Segona Guerra Mundial, se’m va acudir fer un documental sobre la seva vida i la seva obra. Fins i tot hi havia una productora interessada. Però l’escriptor va morir al cap de poc temps.

“Els premianencs i el mar”, de l’Associació Bellamar de Premià. Obra col•lectiva que parla del passat mariner de Premià de Mar i de la relació dels premianencs amb el mar, en tres àmbits: la platja, la pesca i la marina mercant, a l’època dels grans velers. El llibre es va fer amb els testimonis i les fotografies dels àlbums particulars de molts premianencs. El fet que jo en sigui el redactor és secundari, tot i que per mi va ser una experiència molt enriquidora. L’important és haver conservat una part important del patrimoni marítim immaterial de Premià. Malauradament el llibre està exhaurit.


“Nuestra vela latina”, de Vicente García-Delgado i Francisco Oller. És la “Bíblia” de les embarcacions tradicionals catalanes que feien i encara fan servir aquest aparell. El llibre és el resultat d’una feina d’investigació llarga i extensa per tota la costa catalana, que ha servit de base teòrica i pràctica per al moviment de recuperació d’aquestes embarcacions, iniciat a Catalunya fa vint-i-cinc anys. És una referència obligada per a qualsevol que vulgui recuperar, aparellar i fer navegar una barca de vela llatina. Puc dir que he tingut l’honor i el plaer de col•laborar amb en Vicente García-Delgado en l’elaboració d’un estudi que ha fet sobre el bou badaloní i que espero que vegi la llum aviat.



“El Mar”, de Philip Plisson. Un regal de la Marta pel meu cinquantè aniversari i un regal també per a la vista. Cadascuna de les imatges de gran format d’aquest mestre de la fotografia marítima és una injecció de mar en vena. He passat molt bones estones amb el llibre obert sobre la falda, capbussant-me en cada una de les fotos i perdent-me en mil i un detalls. Plisson és un autor de referència per a tots els aficionats a la fotografia de tema marítim; i el subtítol de “Pintor de la Marina” que figura sota el seu nom a la portada del llibre li escau a la perfecció.



I em deixo molts llibres més que, per motius purament sentimentals, podrien figurar en aquesta llista, però el tracte eren deu. Quins són els deu llibres que més us estimeu de la vostra biblioteca marítima? No cal que els comenteu, si no us bé de gust. Apunteu només els títols; i si no arriben a deu, no hi fa res. La idea és descobrir nous títols, noves possibilitats de lectura, nous mars per explorar.