“La ruta blava”

Els mars del sud són, per molta gent, la representació del paradís terrenal. Illes i atols de noms exòtics –Tahití, Bora Bora, Raiatea...- que evoquen llocs on sembla que només sigui possible ser feliç. Des que els antics navegants europeus les van donar a conèixer, el mite de les illes del Pacífic s’ha mantingut viu fins als nostres dies. Aquest mite ha empès navegants, viatgers, escriptors, artistes i rodamóns de tota mena a viatjar fins a aquells latituds, a la recerca de ves a saber quin paradís perdut. Aquests periples i aventures personals han generat una producció literària ingent, dins d’aquest gènere anomenat “literatura de viatges”, amb obres d’interès divers. En la nostra literatura, els mars del sud van inspirar un llibre que aquests dies torna a estar d’actualitat: “La ruta blava”, de Josep Maria de Sagarra. En aquesta obra, l’escriptor explica un viatge que va fer a la Polinèsia Francesa, del desembre de 1936 al juliol de 1937. El motiu d’actualitat és l’estrena d’un documental i d’una obra de teatre sobre “La ruta blava”.



Josep M. de Sagarra (1894-1961) ja era un poeta consagrat i un autor teatral d’èxit quan el 1936, ell i la seva dona, Mercè Devesa, amb qui s’acabava de casar, salpaven de Marsella a bord del Commissaire Ramel, rumb a la Polinèsia Francesa. Un viatge de lluna de mel al començament de la guerra civil? Sí i no. De fet, Sagarra havia hagut de sortir d’Espanya, fugint dels escamots de la FAI que el buscaven, i s’havia instal•lat a París amb la seva promesa. Allà Sagarra va oferir els seus serveis a la República, però sense que en sortís res. Llavors, un amic seu, l’escriptor Jérôme Tharaud li va proposar viatjar a Tahití i escriure un llibre sobre l’experiència polinèsia. Tharaud tenia relació amb el president de la companyia naviliera Messageries Maritimes, armadora del Commissaire Ramel, un vaixell de passatge i càrrega que feia la ruta del Pacífic, i els va aconseguir un parell de passatges a bon preu. A més, Josep M. de Sagarra i Mercè Devesa, que s’havien casat sis dies abans de salpar, se’n van anar de viatge amb 2.000 francs suïssos a la butxaca, regal de noces de Francesc Cambó a la núvia.



Després d’aquell viatge, els Sagarra es van instal•lar a París i no van tornar a Barcelona fins el 1940. Com que en aquella època no es podia publicar en català, Sagarra va traduir “La ruta blava” al castellà i l’any 1942 l’editorial Juventud la va publicar amb el títol de “El camino azul”, dins de la “Colección Tierras y Mares”. Precisament tinc un exemplar d’aquella primera edició en castellà, que me’l va regalar la Marta per un aniversari. La versió original catalana, pòstuma, no veuria la llum fins el 1964. També és fruit d’aquell viatge el llibre de poemes “L'Equador i els tròpics”, publicat el 1947.

Aquí teniu un fragment de “La ruta blava”.

Anem seguint la ruta blava, d'un blau que varia fins a l'infinit, que passa per tots els matisos. Des del blau Nattier més d'ulls de princesa fins al blau de les venes inflades, fins al blau moradenc de l'estrangulació, fins al blau pàl•lid tèrbol de cendra i d'impotència de les galtes que agonitzen. Polinèsia, blau del cel, del mar i de les illes. Beril•le, safir, turquesa, blau opac, blau translúcid.

Sagarra dedica un capítol a les goletes que naveguen entre les illes.

L’any passat, l’escriptor i periodista Joan de Sagarra, fill de Josep M. de Sagarra i de Mercè Devesa, tornava a la Polinèsia, de la mà de la productora Mom, per gravar un documental sobre el viatge que van fer els seus pares setanta anys abans. Aquest documental, que es titula igual que el llibre, “La ruta blava”, es va estrenar dimarts passat al Canal 33. El film il•lustra amb imatges el text de l'obra i contrasta els mites dels mars del sud, tal com els descriu l’autor, amb la realitat actual. Per altra banda, el proper divendres, s’estrenarà l'obra de teatre del mateix títol al Teatre Romea de Barcelona, i estarà en cartell fins el 2 d'agost, en el marc del Festival Grec 2009 de Barcelona.

Si us vau perdre l’emissió del documental “La ruta blava”, ara el podeu repescar a través del servei 3 a la carta, de TV3.

La visió de Josep M. de Sagarra de la Polinèsia i dels mars del sud no és gens idíl•lica; al contrari, és força crua i desmitificadora. L’escriptor no té pèls a la llengua a l’hora d’explicar tot allò que veu, especialment si no li agrada. De vegades fa la sensació que s’ho mira amb els ulls de l’europeu culte i civilitzat que està per sobre de tot allò que l’envolta, començant pels mateixos habitants de les illes. En aquest sentit, titlla els polinesis de gent mandrosa i amb poca empenta, que està en mans dels xinesos, als quals dedica frases com aquesta: “comadrejas sin pelo, de ojos alargados y de humilde sonrisa, se esconden tras los negocios más fuertes y dan la cara en los negocios más pequeños, de insignificante beneficio”. Avui dia, en temps de diversitats i multiculturalitats, aquest to resulta com a mínim sorprenent.

Un s’imagina que, fa setanta anys, la Polinèsia havia de ser el més semblant a un paradís sobre la Terra. Com és possible que Josep M. de Sagarra no caigués rendit davant de la bellesa i l’encant de les illes i de la seva gent? En Joan de Sagarra ho explicava en la seva secció dominical de “La Vanguardia”, dient que els seus pares, tot i que es van embarcar el dia dels Sant Innocents, sabien perfectament que no anaven a trobar cap paradís. El seu pare –i això ho diu també en el documental- havia llegit André Gide, Paul Morand, Michel Lairis, Somerset Maugham i altres escriptors viatgers, i sabia que tots els paradisos, per definició, són paradisos perduts.

Però la literatura catalana “clàssica”, per dir-ho així, sobre els mars del sud no s’acaba aquí. El 1926, deu anys abans que Sagarra, l’escriptora Aurora Bertrana es va instal•lar a la colònia francesa de Tahití durant tres anys. D’aquella experiència en van sortir el llibre “Paradisos oceànics” (1930), que la mateixa autora va traduir al castellà amb el títol de “Islas de ensueño” (1933). I més tard va escriure diversos contes i novel•les de temàtica oceànica. Curiosament, tant Bertrana com Sagarra s’acabaven de casar quan van viatjar a la Polinèsia; però cadascú en té una visió molt diferent. Us recomano la lectura de l’article Vicenç Riullop “Sagarra i Bertrana, lluna de mel a Tahití”, que trobareu tant en català com en castellà, i veureu dos punts de vista diferents sobre la mateixa realitat. A més, descriu la trobada de Sagarra, a bord del Ramel, amb un altre navegant, també en viatge de noces, que uns quants anys després es convertiria en una celebritat...

La Polinèsia d’Aurora Bertrana.

Acabo amb un fragment de l’última pàgina de “El camino azul” –recordeu que només disposo de la primera edició en castellà-, escrit el juliol de 1937, quan el vaixell en què viatgen els Sagarra de tornada a Europa ja és a prop de Marsella:

Yo no quisiera engañarme, y ya que me encuentro en el final de mi camino azul, me importa rectificar una cosa: yo he escrito, porque me parecía cierto, que entre el Pacífico, el Atlántico y el Mediterráneo existen notables diferencias. Cuando me hallé en pleno Pacífico por primera vez, todo me parecía más bello, más ancho, más luminoso. Pues bien, saliendo de Tahití, este mismo efecto me lo ha producido el Atlántico después de haber dejado el Pacífico. Y ahora el Mediterráneo tiene, para mis ojos, las mismas olas anchas, el mismo vasto delirio azul, de las primeras tardes soleadas del Atlántico. (...) Nuestro mar posee todo lo imprevisto que se puede apreciar en el mar de las antípodas, y es que cuando viajamos, el deseo de novedad y el deseo de cazar exotismos nos ponen unos falsos lentes delante de nuestros ojos.

Hoy hace cuarenta y cinco días que abandonamos Tahití. Hemos seguido más de la mitad de la cuerda invisible que ciñe el mundo, y el mar no ha perdido ni una gota de azul, ni una gota de poesía...

Si voleu aprofundir en els viatges literaris als mars del sud, us recomano la lectura de "Viatges literaris a la Polinèsia: Aurora Bertrana, Josep M. de Sagarra", una adaptació de la tesi doctoral de Marta Vallverdú i Borràs.

Condemna per l’”Exon Valdez”

El grup Exxon Mobil, l’empresa petrolera més gran del món, haurà de pagar 710 milions d’euros en concepte de danys i perjudicis als pescadors, empresaris i nadius d’Alaska que van resultat afectats pel vessament del petroler de la companyia Exxon Valdez, l’any 1989. Si tenim en compte que per un jugador de futbol es poden arribar a pagar 90 milions d’euros, a l’Exxon Mobil, les indemnitzacions per una de les pitjors catàstrofes ecològiques que hi ha hagut mai, li han sortit tirades de preu. Llàstima que durant aquest vint anys de batalles judicials, 6.000 dels 32.000 demandants originals s’han mort i no podran gaudir d’aquesta “victòria”, si és que se’n pot dir així.

L’Exxon Valdez encallat al Blight Reef, el 26 de març de 1989. (Foto: E.R. Gundlach)

El Tribunal d’Apel•lacions número nou de San Francisco va confirmar ahir dimecres la sentència que va dictar la Cort Suprema l’any passat, condemnant la petrolera a pagar 507,5 milions de dòlars (365 milions d'euros) en concepte de danys punitius (En aquest enllaç trobareu una valoració detallada d’aquella sentència des del punt de vista jurídic). A més, el Tribunal ha imposat a Exxon Mobil el pagament d’interessos als demandants per un valor del 5,9 per cent de la quantitat concedida inicialment en un judici del 1996, que són 480 milions de dòlars més (345 milions d'euros). Aquell any, la Exxon Mobile va ser condemnada a pagar 5.000 milions de dòlars per danys i perjudicis als afectats per la catàstrofe ecològica, però aquesta quantitat es va anar reduint en successives apel•lacions judicials. L’equip d’advocats de la petrolera va aconseguir mantenir el cas als tribunals durant vint anys; i, mentrestant, els damnificats es van anar cansant i molts van morir.

L’Exxon Valdez escampant milions de litres de petroli. (Foto: E.R. Gundlach)

Recordem com van anar els fets, tot i que estan perfectament documentats. El 24 de març de 1989, poc temps després de la mitjanit, el petroler Exxon Valdez va picar contra l’escull de corall conegut com Bligh Reef, situat al Prince William Sound d’Alaska. L’accident es va produir per una maniobra incorrecta i negligent del vaixell, que navegava a les ordres del capità Joseph Hazelwood; una persona que havia tingut problemes seriosos amb l’alcohol, com consta en la sentència del Tribunal Suprem nord-americà. El cas és que la topada va provocar el vessament d’unes 42.000 tones de petroli cru, que van afectar 1.500 milles de les costes d’Alaska i una superfície de 25.900 quilòmetres quadrats, en uns paratges d’una gran riquesa natural. La vida marina va quedar devastada, morint milions d’animals, entre peixos, ocells i mamífers marins. L’any 1993 la indústria pesquera de la zona estava en crisi, i moltes famílies de pescadors que havien invertit en la compra de vaixells i llicències de pesca van quedar entrampades.

Mapa de la zona afectada pel vessament de l’Exxon Valdez.

Malgrat que la població, les autoritats i el sector industrial es van mobilitzar de seguida, no van aconseguir evitar un desastre ecològic sense precedents, les conseqüències del qual encara duren. Es calcula que les despeses de neteja van costar uns 2.500 milions de dòlars. La catàstrofe va originar un canvi en la legislació medio-ambiental que va desembocar en la Oil Polluction Act de 1990.

Altres casos

La sentència del cas Exxon Valdez cal relacionar-la amb una altra sentència considerada històrica: la del cas Erika, que va tenir lloc el 16 de gener de 2008, i de la qual ja en vaig parlar en el seu moment. En aquest cas, la companyia petrolera francesa Total va ser declarada culpable pel Tribunal Correccional de París d’una falta d’imprudència per la catàstrofe ecològica del petroler Erika i condemnada a pagar prop de 200 milions d’euros en indemnitzacions.

A Espanya, el nostre desastre ecològic marí ja fa també uns quants anys que dura i té un nom que es recordarà sempre: Prestige; el nom del petroler que es va enfonsar davant les costes gallegues el novembre de 2002, escampant 64.000 tones de fuel. La causa judicial per aquest sinistre que se segueix en el jutjat de Corcubión va fer un gir inesperat –o no!- el passat mes de març quan la jutgessa que porta el cas, la magistrada Carmen Veiras, va fer públic l'acte judicial en què retira la imputació al director general de la Marina Mercant per considerar que la decisió d’allunyar el vaixell de la costa va ser correcta, i manté la imputació del capità, el cap de màquines i el primer oficial, a qui fa responsables de l’accident. Tot plegat, el cas Prestige fa olor de socarrim des del primer moment; vaja, que no n’hi ha un pam de net. En aquest sentit, us recomano llegir l’anàlisi de l’acte judicial de la jutgessa Veiras que fan des del bloc Naucher, administrat per professionals de la Marina Mercant. Ja veurem com s’acaba tot plegat.

He deixat pel final un reportatge (en anglès) de la CBS News Online sobre les seqüeles de la catàstrofe de l’Exxon Valdez en la població local, vint anys després de l’accident.

El “Calendari nàutic”, al dia

Aquests últims dies he actualitzat el “Calendari nàutic” que trobareu a la columna de l’esquerra o bé al final de cada entrada, amb tota una sèrie d’esdeveniments relacionats amb el patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, tant de casa nostra com de la resta de la península i també d’altres països com França, Itàlia i Anglaterra.



Entre aquests esdeveniments hi trobareu:

- Trobades de vela llatina de Catalunya, València i Balears.
- Regates del circuit de vela llatina del Mediterrani.
- Regates de vaixells d’època i clàssics.
- Xerrades, conferències i jornades sobre diversos temes.
- Festes marineres i altres certàmens.

Un dels esdeveniments més esperats és que tindrà lloc a Muros el proper juliol. “IX Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia”. Aquí teniu l’últim avançament del programa.



Si aquest estiu volteu per França, com és el meu cas, l’agost és un mes ple de festes nàutiques molt interessants i amb uns noms d’allò més suggeridors, com el “12ème Rencontre des bateaux en bois et autres instruments à vent”, que es fan a la Gironda i que organitza l’associació Les Chantiers Tramasset. Penso que es una bona manera de conèixer altres cultures marítimes i altres maneres de fer en el camp del patrimoni marítim i la navegació tradicional. Una ullada als webs d’aquestes entitats us donarà una idea de la gran activitat que fan.



Un altre d’aquests esdeveniments amb molta solera son les “Régates du Bois de la Chaise à Noirmoutier”, que enguany celebren la vintena edició i sembla que faran festa grossa. Les organitza l’Association La Chaloupe, una entitat constituïda l’any 1901! Fa, doncs, més de cent anys que aquesta gent es dedica a la conservació i posada en valor del patrimoni marítim! Llegeixo al seu web que a les regates hi participen més de 140 velers tradicionals, 600 tripulants i 20.000 espectadors. Una gran festa marinera que desconeixia completament. Hi ha encara tantes coses per descobrir al voltant d’aquest món!



I a les mateixes dates es fa el "Festival du Chant du Marin" a Paimpol, a la Bretanya, que va de músiques de les mars del món. Però no tot són actuacions musicals, també hi participen 300 vaixells tradicionals: impressionant! Només cal veure el programa i les imatges d’altres edicions.

Si teniu l’eina “Google Calendar”, només cal que cliqueu damunt de cada activitat i, des de la finestra que s’obrirà, la podreu copiar directament al vostre calendari. Per altra banda, si hi trobeu a faltar alguna activitat o n’organitzeu alguna i voleu que surti al calendari, només cal que m’ho comuniqueu a través del correu electrònic del meu perfil o bé a través del Facebook.

Un món sense peix

T’imagines un món sense peix? Doncs això és el que pot passar l’any 2048 si continuem pescant amb el ritme actual. Segons els científics, la major part de les espècies de peixos que consumim es podrien haver extingit d’aquí a 40 anys.

Aquesta és la tesi del documental “The end of the line”, estrenat divendres passat a Londres, amb el qual s’inicia una campanya d’àmbit mundial per evitar el col·lapse dels oceans. Diuen que aquest documental pot fer canviar l’opinió pública sobre aquesta qüestió, com ho ha fet “Una verdad incómoda”, la pel·lícula d’Al Gore, en relació al canvi climàtic. Aquest és el tràiler de “The end of the line”.

“The end of the line” concentra bona part de les seves veus d’alerta en la pesca de la tonyina vermella, que podria quedar extingida irreversiblement el 2050, si no es posa fre a la pesca intensiva de què és objecte. El periodista Charles Clover, autor del llibre en què es basa el documental, diu que avui dia “menjar un sushi de tonyina vermella és com menjar-ne un de tigre”. Tant la pel·lícula, com diverses organitzacions ecologistes demanen una moratòria immediata de la pesca de tonyina vermella. L’organització Oceana demanarà a la UE que es prohibeixi la pesca durant quatre anys en cinc zones del Mediterrani on les tonyines hi van a criar per evitar-ne l’extinció. El problema és que els governs i entitats com la Comissió Europea cedeixen a les pressions del lobby pesquer. I les restriccions de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica, que és l’organisme regulador, sempre superen les recomanacions mínimes de la comunitat científica per garantir la supervivència de les espècies.

I això mateix passa també amb el tauró, un animal en perill d’extinció a causa, entre altres coses, de l’augment de la demanda de sopa d’aleta de tauró per la nova classe mitjana xinesa. Això fa que es pesquin milers de taurons només per tallar-los les aletes i llençar l’animal viu al mar. El tauró també forma part de la nostra dieta, tot i que hi ha molta gent que en menja sense saber-ho: el popular cassó o mussola pertany a la família dels taurons. I últimament, a les peixateries, també s’hi troba tintorera. Els taurons també tenen el seu documental que alerta del perill en què es troben: “Sharkwater”, que aquí es va dir “Tiburón, en las garras del hombre”.

Crec que qui de debò pot canviar aquests coses som nosaltres, els consumidors. Ja fa temps que penso que les nostres decisions de consum tenen més força que els nostres vots. Si decidim deixar de consumir peixos en perill d’extinció, la pesca d’aquestes espècies deixarà de ser rendible i s’aturarà. Això vol dir deixar de menjar peix? No, vol dir menjar productes procedents de la pesca sostenible, de la qual en parlo en l’entrada anterior. Naturalment això requereix una actitud proactiva per part nostra: cal ser conscients del què mengem, saber d’on ve i com s’ha pescat; i rebutjar tots aquells productes que vagin en contra de la conservació dels recursos dels mars i oceans. Cada vegada hi ha més restaurants, supermercats i empreses que en són conscients i adopten mesures en aquest sentit.

Què pot passar si no ho fem? Què pot passar si diem que queda peix per anys i que els que vinguin darrere ja trobaran alguna solució? Doncs que, com diu Boris Worm, un dels científics assessors de “The end of the line”, “acabarem amb els oceans plens de meduses, cucs i llots viscosos”. De moment, de meduses, cada dia n’hi ha més...

Dia Mundial dels Oceans

Avui celebrem, per decisió de les Nacions Unides, el Dia Mundial dels Oceans. És clar que, donada la situació en què es troben la majoria de mars i oceans del planeta, la paraula “celebració” és potser la menys adequada per referir-se a aquesta diada internacional. Amb motiu d’aquesta jornada les principals organitzacions ecologistes han fet públics diversos articles i informes advertint dels perills que amenacen els ecosistemes marins i els seus recursos. Y la situació, com ja us podeu imaginar, és molt greu. A Europa, la sobrepesca, la contaminació i la destrucció dels hàbitats marins, unides als efectes del canvi climàtic, fan que l’estat de salut dels nostres mars sigui molt preocupant. El mar està malalt i, si no hi posem remei, s’acabarà morint.


No vull farcir aquesta entrada de dades i xifres que ja fa temps que es diuen i que tots coneixem. Si voleu dades concretes sobre l’impacte de les activitats humanes en el medi marí, llegiu l’article Océanos en peligro de l’organització Oceana. I també aquest altre que han publicat amb motiu del Dia Mundial dels Oceans. Per la seva banda, Geenpeace denuncia, des del seu portal d’internet, la responsabilitat dels grans supermercats -com a distribuïdors del 70 % del peix fresc, congelat i envasat que es ven a Espanya- en la sobreexplotació dels estocs pesquers. I una altra dada important: investigadors i científics de 80 països elaboren, des de fa deu anys, un Cens de la Vida Marina per avaluar i explicar la diversitat, distribució i abundància de la vida marina. El Cens es farà públic el 2010 i servirà per orientar les decisions sobre la millor manera de gestionar els recursos marins mundials en el futur. La manca d’informació no pot ser –i encara ho serà menys- una excusa per no estar al cas d’allò que passa en els nostres mars.


I nosaltres què hi podem fer?

Aquesta és la pregunta que m’ha motivat a escriure aquesta entrada: què podem fer cadascun de nosaltres per aturar aquesta lenta agonia dels nostres mars i oceans? Se m’acudeixen algunes accions:

1.- Donar suport i col•laborar amb aquelles organitzacions no governamentals que treballen en la defensa i protecció dels mars i oceans, com Oceana, Greenpeace i altres.

2.- Denunciar aquelles accions i polítiques dels nostres governants que van en contra de la conservació del medi marí i dels seus recursos. No pot ser, per exemple, que el govern espanyol subvencioni amb 3’6 milions d’euros de diner públic una empresa que es dedica a la pesca il•legal.

3.- Practicar el consum responsable. Aquí sí que hi podem fer molt. Es tracta de no consumir espècies amenaçades o capturades amb sistemes de pesca que destrueixen l’ecosistema marí. Cal donar suport a la pesca sostenible i evitar el consum d’aquells productes darrera dels quals s’amaguen sistemes de producció molt tèrbols. Un dia d’aquests parlaré del panga i de la perca del Nil (els famosos “filets de mero”). Una manera de donar suport a la pesca sostenible és comprant en aquelles peixateries i supermercats que la tenen en compte, entre altres mesures. Feu una ullada al Ranking de supermercats de Greenpeace.


3.- No llençar res per la borda: el mar no és una claveguera ni un abocador d’escombraries, encara que en molts llocs ho sembli. Ens hem d’acostumar a no llençar-hi res, al mar; ni una simple punta de cigarret, perquè el filtre triga anys a descompondre’s, i pot anar a parar a una platja o se’l pot empassar qualsevol animal. I després cal aplicar la llei amb el màxim rigor als vaixells que contaminen (cada dia es llencen al mar 55.000 tones d’aigües olioses, restes d’hidrocarburs i sentines). Això no està en les nostres mans, però sí en les dels nostres governants i els ho hauríem d’exigir.

4.- Practicar la pesca responsable. Entenc que si t’agrada pescar, els dies que piquen no pararies de treure peix. Però cal ser una mica assenyat i pensar què en farem d’aquell peix. Hi ha pescadors que, tot i tenir el congelador ple fins dalt de peix i d’haver de repartir-lo entre els familiars i amics perquè ja no ens hi cap més, continuen pescant com si d’això els hi depengués la vida. Crec que hauríem de pescar només aquell peix que podrem consumir. No sé perquè, però el mar desperta instints depredadors, i per tot arreu hi ha gent pescant, caçant i empaitant qualsevol criatura marina que es bellugui. Hauríem de ser més respectuosos amb la vida marina, per molt insignificant que sembli.


Feliçment, enmig de tanta notícia que parla de sobreexplotació i d’espoli dels recursos marins, és molt reconfortant saber que hi ha gent al món que és conscient de la necessitat de practicar una pesca sostenible i de treballar conjuntament per aconseguir aquest objectiu. Aquest és el cas de l’organització Recopades (Red de Comunidades de Pescadores Artesanales para el Desarrollo Sostenible), creada el 2004 al port gallec de Lira, que aplega pescadors d’Espanya i de l’Amèrica Llatina. El novembre de 2005 van signar la Declaració d’Ushuaia, per promoure, entre altres coses, el reconeixement i la defensa dels drets socials, culturals, econòmics i ambientals de les dones i els homes de les comunitats pesqueres artesanals.

Ells són els “Guardians de la pesca”, com diu el títol d’un documental que parla del seu moviment. Aquí en teniu el tràiler.

Guardianes de la Pesca (Teaser) from Gloria Matamala on Vimeo.

I a vosaltres, quines altres mesures se us acudeixen per intentar entre tots millorar l’estat de salut dels nostres mars i oceans?

Feliç Dia Mundial dels Oceans!

El Sail 90 d’Amsterdam

Dies enrera, amb motiu de la sortida del Desafío Atlántico de Grandes Veleros 2009 des de Vigo, vaig recordar la primera vegada que vaig assistir a una concentració de grans velers: el Sail 90 d’Amsterdam. A diferència del Desafío, en què la participació va ser més aviat escassa i els aficionats als grans velers van quedar bastant decebuts, el Sail 90 va ser un autèntic festival, amb la participació de centenars d’embarcacions tradicionals de tota mena, entre les quals hi havia nombrosos bucs-escola de diversos països. A més, Amsterdam es va abocar en l’esdeveniment. La ciutat respirava ambient mariner i tota la zona portuària era un espectacle multicolor de pals, veles, banderes, gent, mariners i vaixells anant amunt i avall.




Anar al Sail 90 va ser un rampell d’aquells que m’agafen de tant en tant. No sé on vaig veure un anunci del festival i se’m va acudir agafar el cotxe i anar-hi. Sense pensar-m’ho gaire, vaig trucar a la Marta i li vaig dir: “anem a Amsterdam a veure una concentració de grans velers? I de tornada podem passar uns quants dies voltant per la Bretanya”. Sabia que li faria il•lusió tornar a la ciutat on ens havíem conegut quatre anys abans, precisament navegant a bord d’un veler clàssic holandès. A més, Amsterdam és una ciutat mot bonica i acollidora, que sempre ve de gust tornar-hi. I em va dir que sí.



No vam buscar hotel ni res. Vam agafar el cotxe i cap a Holanda falta gent. Vam arribar a Amsterdam la vigília del Sail, a quarts de 9 del vespre, i ens vam posar a buscar hotel. Semblàvem la Mare de Déu i Sant Josep intentant trobar un hostal a Betlem la vigília de Nadal. En ple estiu i amb el Sail, la ciutat estava plena a vessar. Finalment, un recepcionista molt amable d’un “estable” de cinc estrelles que no podíem pagar, ens va trobar un hotel a Utrecht, a 45 quilòmetres d’Amsterdam. Per tant, cada dia havíem d’agafar el cotxe per desplaçar-nos fins a la ciutat portuària; però el gran espectacle del Sail compensava de sobra aquesta petita molèstia.



Un cop al port, el primer que vam fer va ser embarcar-nos en un iot clàssic, un quetx preciós, que admetia passatge i et passejava entre els velers que anaven arribant. Allò era una processó de vaixells de tota mena i no sabies quin fotografiar. La policia portuària ho tenia tot sota control, i des de diverses llanxes dirigia el trànsit densíssim d’embarcacions, barrant l’accés a les zones restringides pels participants del Sail. Per altra banda, un servei de transbordadors connectava tots els molls on hi havia atracats els velers, que es podien visitar. N’hi havia tants que vam haver de triar o encara hi fórem. Vaig fer un munt de diapositives, de les quals n’he triat les que podeu veure a continuació.
















Buscant informació, m’he adonat que l’estiu de 2010 es torna a fer el Sail d’Amsterdam! Estaria bé tornar a veure aquest gran festival de la vela al cap de vint anys. Ho he deixat caure per casa, com qui no vol la cosa, però... aquesta vegada no ha colat. No passa res! Ara bé, si a vosaltres us interessa, aquí trobareu tota la informació del Sail 2010.

Sobre el Desafío Atlántico 2009 de Vigo trobareu un magnífic reportatge en vídeo en el bloc de Navegante que us permetrà reviure l'ambient dels moments previs a la sortida.

Barques del món

Gairebé sense proposar-m’ho, he reunit una petita col•lecció de reproduccions d’embarcacions típiques de diversos indrets del món. En tinc d’Amèrica central i del sud, de l’Àfrica, de Hong Kong i un parell de Galícia, que són les més elaborades. En general, són reproduccions molt senzilles, fetes per artesans anònims, que es venen com a record turístic d’aquella zona. La majoria no les he comprat jo, sinó que me les han portat d’algun viatge. La meva cunyada Mercè, viatgera incansable, és la meva proveïdora principal i sempre me’n porta quan fa algun dels seus viatges a països remots.

M’agraden molt aquestes peces no tant per la seva qualitat tècnica, que ja us dic que és molt senzilla, sinó pel que simbolitzen. Darrere de cadascuna d’aquestes barquetes hi ha una cultura ancestral i una manera determinada de relacionar-se amb la natura, especialment amb el medi aquàtic de cada indret, de la qual se’n deriven unes determinades tècniques aplicades a la construcció d’embarcacions i l’ús d’uns materials molt concrets. Només cal seguir el fil de la informació que ens proporciona cada model per comprovar-ho.


Barques de totora.- Embarcació primitiva, construïda amb joncs d’una planta anomenada totora, lligats entre si amb un cordatge de fibres vegetals. És típica de Bolívia i el Perú, i actualment encara es fa servir al llac Titicaca. S’utilitza per al transport de persones i de càrrega, i pot anar a rem o a vela, feta del mateix material que l’embarcació. La vida dels indis Uro, que significa “fills de la matinada”, està íntimament lligada a la totora, fins al punt que viuen en una vintena d’illes flotants al llac Titicaca, fabricades amb aquesta planta.

N’hi ha de mides molt diverses, des dels petits caballitos de totora, que es feien servir a la costa peruana per pescar al mar i avui dia s’utilitzen esportivament en una mena de surf, fins a grans rais de més de 25 metres, com les famoses Mata Rangi, de les expedicions oceàniques de l’aventurer espanyol Kitin Muñoz, i les de les expedicions dels germans Limachi. Sempre s’ha dit que aquestes embarcacions van ser utilitzades pels pobles precolombins per colonitzar les illes del Pacífic, que és el que es volia demostrar amb aquesta mena d’expedicions.


La peça de ceràmica que veieu a la foto és una còpia d’una ceràmica precolombina, comprada a Lima (Perú), i representa un inca assegut en una barca de totora. Una barca molt curiosa, que té la proa rematada amb un cap de puma i la popa rematada amb un cap de còndor. El puma és un dels deus principals de les grans cultures andines, com la Inca. Temut i divinitzat per la seva feresa, els inques el van representar en l’art tèxtil i en l’arquitectura. I també, pel que sembla, en el seu art naval. El còndor, símbol i senyor dels Andes, també està associat a les grans cultures prehispàniques; i es diu que “allà un còndor es deixa caure hi ha un puma”. Per tant, no és estrany que tots dos animals sagrats estiguin junts en una embarcació.



Canoa amazònica.- L’embarcació de la foto procedeix d’Iquitos (Perú) i reprodueix una canoa utilitzada pels indis shipibos a l’Amazones. Els shipibos són la tercera ètnia més gran del Perú. Les seves principals activitats econòmiques són la pesca, l’artesania, l’agricultura i la caça. Les embarcacions com la del model porten un sostre vegetal, a sota del qual s’hi estiben les mercaderies i també s’hi fa vida. El model està fet amb fusta de balsa.



Canoes d’Amèrica Central.- Aquí tenim dos models procedents de Panamà i de Guatemala. La canoa blava i blanca –com es pot llegir a la banda- és de Kuna Yala, una comarca indígena de Panamà habitada per l’ètnia kuna. Concretament està comprada a l’illa d’Ukupseni. Aquestes canoes petites es fan servir per desplaçar-se i per pescar. La pesca a Kuna Yala és artesanal, i s’utilitza tant el fil com la xarxa. La major part de la pesca és per a la venda, sobretot el marisc, que cada dia venen a buscar amb avionetes. Especialment es ven llagosta, cabra, calamars i pop. I parlant de pops, la bandera de Kuna Yala, és com una bandera espanyola amb una esvàstica investida al centre. Però, naturalment, no té res a veure amb el símbol nazi, sinó que representa un pop, l’animal que, segons la tradició local, va crear el món. Fixeu-vos, doncs, si en surten de coses d’una senzilla barqueta!

La segona canoa de la foto està comprada a Livingston (Guatemala) que, juntament amb Puerto Barrios, és un dels principals enclavaments de la comunitat garífuna en aquell país centre-americà. Els garifuna se’ls coneix també amb el nom de “caribs negres”, a causa del color de la pell, perquè són descendents d’esclaus nigerians. Llegeixo que l’any 1635 dos vaixells espanyols que transportaven esclaus de Nigèria fins a les Indies Occidentals van naufragar prop de l’illa de San Vicente. Els esclaus van fugir i van arribar a l’illa, on els indis caribs els van oferir protecció. Els matrimonis mixtes van formar el poble garífuna, nom derivat de kalipuna, que era com en deien els indis caribs. Sembla que a aquests també s’hi haurien afegit esclaus que els caribs capturaven en les seves lluites contra els britànics i francesos a les illes veïnes. Pot ser, doncs, que la meva canoa l’hagi fet algun descendent d’aquells antics esclaus.



Canoes africanes.- La canoa de proa afuada i decorada amb motius geomètrics és una pinaza del riu Níger, procedent de Tombuctú (Mali). Diria que està feta com les seves germanes grans, és a dir, a partir d’un tronc sencer buidat per dins. Però no n’estic segur perquè no és de formes arrodonides, sinó que té els costats i el fons pla, com una pastera, per entendre’ns. Podria ser, doncs, que estigués feta amb taulons. A les fotos que he vist no es pot apreciar. I n’hi ha de molt grans; massa grans per estar fetes d’una sola peça. Potser les mes petites sí que les construeixen a partir d’un únic tronc. En qualsevol cas, és una embarcació preciosa, estilitzada, elegant i molt airosa, a causa dels seus extrems tan llançats. Es porten a rem, amb perxa i fins i tot a vela, amb una vela quadrada per aprofitar els vents portants.

La canoa més ampla i polida procedeix de Kafountine, un poble de pescadors del sud de Senegal. De tota manera, no és una reproducció fidel de les embarcacions que fan servir els pescadors d’allà, els famosos cayucos; barques grans, de proes dretes i molt llançades, adaptades per entrar i sortir de platges molt obertes i batudes constantment per les onades oceàniques. Malauradament, moltes d’aquestes embarcacions també s’utilitzen per traslladar emigrants clandestins fins a les Illes Canàries, en uns viatges perillosíssims que sovint acaben en una tragèdia. En aquesta entrada del bloc de la Mercè, “Viajes y experiencias”, veureu com les construeixen.



Sampán de Hong Kong.- Sampán –llegeixo a l’enciclopèdia “El Mar” (Salvat)- és el nom genèric de tota embarcació menor, sense coberta o parcialment cobertada, utilitzada a l’Extrem Orient per al transport de persones i coses. No acostumen a passar dels 10 metres d’eslora i la màniga sol fer una quarta part d’aquella. Normalment porta un o dos pals, amb veles al terç, fetes d’estora o cotó. El pal de proa va molt inclinat endavant, mentre que el de popa té força caiguda enrera. Però el més corrent és el d’un sol pal en candela o amb una lleugera caiguda a popa. Es governen amb un rem en comptes de timó.

El model de la foto reprodueix amb força fidelitat un sampán de Hong Kong, a motor, naturalment, dels que avui dia transporten gent i mercaderies entre les illes i els diversos ports d’aquesta regió administrativa xinesa.




Barques de Galícia.- He deixat pel final un parell de models d’embarcacions peninsulars: una dorna i una gamela, dues de les embarcacions tradicionals gallegues més emblemàtiques. Me’ls van portar de Vigo i estan molt ben fets. Malgrat la senzillesa, trobo que reprodueixen amb força exactitud les formes i proporcions dels diversos elements de les barques que representen. M’agradaria trobar models d’embarcacions tradicionals catalanes d’aquesta qualitat. Però tots els que veig a les botigues de records i d’objectes de decoració marinera estan fets molt barroerament. Suposo que els fan en sèrie i qui els fa no en té ni idea de com és l’embarcació que vol reproduir, i ni tan sols s’ha molestat en mirar un plànol o quatre fotos. Sí que hi ha maquetes molt ben fetes, però t’hi has de gastar diners. En general, la majoria de maquetes que es venen a l’engròs, per dir-ho així, i que trobes repetides en totes les botigues, són unes pèssimes imitacions.

Sobre la dorna i la gamela hi ha documentació abundant a Internet i també una bibliografia força extensa sobre els usos, disseny i construcció d’aquestes dues embarcacions de treball; per tant, no m’hi entretindré, perquè tampoc no podria aportar res. Confesso que soc un enamorat de la dorna. Les he vist navegar a Galícia, a la Costa Brava i a Màlaga, en diverses condicions de mar i de vent, i em sembla una embarcació impressionant. Fa temps que tinc moltes ganes de provar una dorna però encara no he tingut ocasió. Espero poder fer-ho a l’encontro de Muros i llavors sí, explicar per experiència pròpia les sensacions que transmeten d’aquests vaixells. Segur que serà una experiència inoblidable.



Per saber més coses sobre dornes, gameles i altres embarcacions tradicionals gallegues:

- “Agüiño: las últimas dornas gallegas”, de F. Cabrera de Aizpuru i E. Lechuga.
- “Madeira de Mar. Apuntes sobre a gamela”, de Íñigo Echenique. Editorial Galaxia.
- “Lanchas y dornas”, de Staffan Mörling. Xunta de Galicia.
- “Las embarcaciones tradicionales de Galicia”, de Staffan Mörling. Xunta de Galicia.
- “Onde se vive o mar. Pequena guía de embarcacións”, de Lino Prieto. FGCMF.

“El mar és el camí” fa dos anys

Avui fa dos anys que vaig obrir aquest bloc. Vaig començar amb una entrada trista, parlant de l’incendi del Cutty Sark, que havia passat aquella matinada. Va ser una casualitat. De fet, m’hagués agradat més arrencar amb la segona entrada, El camí cap a un mateix, en què intento explicar d’on em ve la passió pel mar. Però vaig pensar que no podia passar per alt la notícia marítima del dia, i més tractant-se d’un vaixell que havia visitat en dues ocasions.

Quan vaig començar no sabia fins on arribaria. El meu objectiu inicial era força abstracte: intentar entendre què tenen el mar i els vaixells que t’atrapen d’aquesta manera. I pensava que tots aquells que esteu tocats pel mar i el vent com jo m’ho diríeu. Ara, al cap de 117 entrades, no puc dir que hagi obtingut respostes gaire concretes. Segurament hi ha sentiments i emocions difícils d’expressar amb paraules... o potser és que no té cap sentit preguntar-se el perquè d’allò que sentim, sinó que l’important és sentir-ho, viure-ho i, si pot ser, compartir-ho. Sí, potser no calen tantes explicacions per viure la vida.

En aquestes 117 entrades he donat el meu punt de vista sobre qüestions molt diverses: el patrimoni marítim, la vela llatina, la pesca, la relació amb el mar, el cinema de temàtica marinera, els llibres sobre el mar, els paisatges marítims, determinats vaixells, alguns navegants destacats, records de la meva vida marinera, trobades i navegades... Temes sense cap classificació ni ordre preestablert, que han anat sorgint de manera espontània dins d’aquest gran contenidor que és la cultura marítima. Alguns han estat molt comentats i altres no tant. En qualsevol cas, amb pocs o molts comentaris, sempre he après alguna cosa de cadascuna de les entrades.

He fet un ranking de les cinc entrades més comentades, només com a curiositat:

1. La meva biblioteca nàutica: 36 comentaris
2. Dia del llibre mariner: 35 comentaris
3. L’Alzina i la supervivència dels llaüts: 28 comentaris
4. Slow Sailing: 27 comentaris
5. Alan Villiers i la pesca del bacallà: 19 comentaris

Si de totes aquestes 117 entrades n’hagués de triar una, possiblement escolliria El port vell de Tarragona, en què explico els orígens de la meva vocació marinera, les meves primeres passes en el món de la mar i els vaixells.


Però, per damunt de tot, hi ha una cosa que tinc molt clara: si he arribat fins aquí, ha estat gràcies a vosaltres, a les vostres visites i als comentaris que m’heu fet arribar per escrit i de paraula. Sovint, els comentaris són tant o més interessants que les entrades, cosa que em satisfà moltíssim, perquè sempre he pensat que aquest bloc el fem entre tots. A més, saber que allò que escrivia us interessava m’ha esperonat a continuar escrivint i m’ha compensat amb escreix de les moltes hores que dedico a aquest bloc. I aquí vull esmentar especialment la Marta, que alguns de vosaltres ja coneixeu, per agrair-li públicament el seu suport i la seva santa paciència. És el mínim que puc fer després del temps de convivència que li he robat. Aquest camí també el fem junts i no me’l puc imaginar sense ella a bord.

(Foto: Amiga Atlántica)

Aquest bloc m’ha donat molt més del què em podia imaginar quan el vaig obrir fa un parell d’anys. M’ha donat l’oportunitat de conèixer persones fantàstiques i generoses que m’han fet el millor dels regals: el seu afecte i amistat. I moltes altres que he conegut en actes i trobades diverses; i les que espero conèixer personalment al proper encontro de Muros. Només per això ja ha valgut molt la pena obrir aquest bloc. També m’ha permès formar part d’una xarxa de blocs de temàtica marinera, cada cop més extensa i consolidada. Una xarxa d’intercanvi d’idees, coneixements, experiències i punts de vista diferents sobre àmbits molts diversos de la cultura marítima. Una xarxa social que aplega persones de diversos països, llengües i cultures, que compartim una mateixa passió, i que jo crec que té molt de potencial de cara a desenvolupar idees i projectes comuns.


Només em queda donar-vos les gràcies a totes i a tots els que fondegeu habitualment en aquestes aigües i als que hi navegueu de tant en tant. Gràcies pel vostre suport i per la vostra companyia durant aquests dos anys. Però encara queda molt camí per fer i espero que el continuem fent plegats.