Muros 2009: l'arribada

El dimecres 8 de juliol, a mig matí, la Mar, en Tin i jo salpàvem del Liceo Marítimo de Bouzas, a bord de l’Alefriz, rumb a Muros, per participar en el “IX Encontro d’Embarcacións Tradicionais de Galicia”. La informació meteorològica per a la nostra zona donava vents de component nord, de força 4-5, que podrien augmentar fins a força 6, i onades de metre a metre i mig. Ens esperaven, doncs, unes condicions no gaire dures però sí força empipadores, amb mar i vent de proa, que farien la travessia lenta i esgotadora. En Tin, el patró de l’Alefriz, que és un navegant assenyat i previsor, va decidir navegar amb la major rissada i tot el gènova desplegat. A mesura que ens acostàvem al cap Home, a la boca nord de la Ría de Vigo, per passar entre el cap i l’illa nord de les Cíes, les primeres ratxes potents van fer escorar el vaixell fins a la regala. Era una petita mostra del que segurament ens trobaríem a fora. Com que no volíem patir, el patró va ordenar prendre una segona faixa de rissos a la major i recollir una mica de gènova. A més, sempre era millor fer-ho ara, que encara érem a recer del cap Home, que no en mar obert. I si després ens fes falta vela, sempre seria més fàcil deixar-ne anar.

La Mar i jo ens vam posar a fer les maniobres amb diligència. Feia vent i no era qüestió d’encantar-se. La major aviat va estar rissada; però l’enrotllador del gènova es va resistir força i hi vaig haver d’aplicar bastant més energia de la que acostumo a gastar en una jornada laboral de vuit hores davant de l’ordinador. Vaig tornar a la banyera esbufegant i amb la boca con un fregall, a causa de l’esforç i la tensió. És curiós, però malgrat els anys que fa que navego, sempre que surto al mar tinc una sensació de vuit a l’estómac que no m’abandona fins que soc mar endins i veig el pa que s’hi dóna. Un cop soc allà al mig i veig que em defenso, el neguit em passa de seguida. Suposo que és la incertesa de saber què em trobaré el que em fa venir papallones a l’estómac. A més, aquesta era la meva primera sortida a l’Atlàntic, fora d’una ría, i la cosa feia respecte. Malgrat que confiava plenament en el vaixell i en la perícia del patró, i em sentia perfectament segur, el rum-rum estomacal continuava. Imagino que la Mar deuria experimentar unes sensacions semblants perquè la sentia respirar intensament al meu costat, mentre amollava i caçava l’escota de la major cada vegada que una ratxa ens feia escorar més del compte. El cas és que entre tots dos ens vam polir una ampolla d’aigua. El patró, en canvi, se’l veia sòlid i ferm com la columna que aguantava la roda del timó, cosa que donava molta confiança.

El ball va començar tan bon punt vam sortir del recer d’Home i les Cíes per entrar en l’anomenada Costa de la Vela. Malgrat el vent fresquet i la mar de proa, no hi havia motiu per patir. La navegació podia resultar incòmoda pel moviment , però era del tot segura. El vent estava ben entaulat i quan carregava la ratxa t’avisava amb temps, no com fan la nostra tramuntana i el mestral que et sorprenen amb cops de vent salvatges quan menys t’ho esperes. Això sí, avançàvem lentament i era evident que no arribaríem a Muros i que caldria fer nit pel camí. Era qüestió de relaxar-se i gaudir del paisatge. A primera hora de la tarda vam decidir entrar a Sanxenxo, a la Ría de Pontevedra, per dinar, descansar una mica i veure com evolucionava el temps. A les 7 de la tarda semblava que el vent havia baixat i vam tornar a sortir rumb al nord. Però a mesura que ens acostàvem a la Ría d’Aurosa, el vent també va anar pujant. Malgrat tot, feia una tarda esplèndida i el sol, cada cop més baix, feia lluir la coberta de l’Alefriz mullada pels ruixims com si fos el llom d’un dofí. Però no era qüestió de deixar-se enlluernar perquè aviat tindríem la nit a sobre i aquella costa és molt perillosa. Volíem fer nit a Pobra do Caramiñal, però teníem el vent i la marea en contra i avançàvem molt lentament, tot i l’ajuda del motor. Com que es feia de nit, vam decidir entrar a Ribeira, a la banda nord de la Ría d’Arousa. Era ja de nit quan trucàvem repetidament per ràdio al Nàutic de Ribeira, sense que ningú ens fes cas. La veritat és que et sents força desemparat quan et dirigeixes de nit a un port que no coneixes i no saps amb què et trobaràs. Finalment, el Nàutic va contestar i ens va dir que hi podíem passar la nit; i gràcies a una foto en una guia nàutica, el patró es va poder fer una idea aproximada de per on havia d’entrar. La bocana era molt a prop de la platja i no vam treure els ulls de la sonda. Però al cap d’una estona ja estàvem amarrats en lloc segur. Aquella nit vam dormir molt plans.

El Tin al timó, la Mar estudiant l'entrada a la Ría d'Arousa,
i un servidor gaudint del solet de mitja tarda.

L’endemà, després d’esmorzar i fer gas-oil, sortíem de Ribeira rumb a Muros, deixant l’illa de Sálvora per estribord; és a dir, sortint de la ría pel canal principal en comptes de fer-ho pel canal del nord. Aquest canal, entre Sálvora i la punta Falcoeiro, passa entre els baixos i illots de Sagres, Insuabela, Vionta i Centolleira, només te 400 metres d’amplada i poc fons, i és molt perillós passar-hi de nit o si no es coneix perfectament. Quan ja érem prop de Muros vam sentir per la ràdio una comunicació de Salvament Marítim que deia que s’havia enfonsat una embarcació menor a la zona de Sálvora i que hi havia gent a l’aigua. Després vam saber que es tractava del Temido, un geleón de l’associació “Amigos da Mar e o Vento” de Cangas, tripulat per un matrimoni i tres nens, que es dirigia a Muros per participar en l’Encontro. Per sort els van rescatar sans i estalvis. No sé en quines condicions navegava el vaixell ni quines mesures de seguretat feien servir els tripulants, però he llegit que els pares va tenir temps de posar les armilles salvavides als seus fills. Això vol dir que no les duien posades. Nosaltres, a bord de l’Alefriz, dúiem les armilles posades i línies de vida, perquè no se sap mai... És un bon motiu per recuperar la campanya “Navegar amb seguretat” que vam posar en marxa fa uns mesos, però que ha quedat abandonada.

A dalt, far de l'illa de Sálvora; i a sota, pesquer treballant davant l'illa d'Ons.

Arribar a Muros per mar és una delícia. Diuen que és una de les ries més verges i més boniques de Galícia. No ho sé, perquè no les conec totes. Però sí que és una gran bellesa natural. De seguida destaca el Monte Louro, sentinella de pedra que protegeix la riba nord de la ría; i crida l’atenció un rosari de platges de sorra blanca i gairebé desertes a la riba sud. Aquí el ciment no abunda com en altres indrets i els pobles semblen molt ben integrats en l’entorn, especialment Muros, que és una joia.

Eren quarts de dues de la tarda quan l’Alefriz enfilava les últimes dues o tres milles del seu viatge des de Vigo. Feia un ventent d’uns 15 nusos i la mar a dins de la ría era força plana. Aleshores vam veure una dorna solitària que s’acostava ràpidament. Duia el pal molt inclinat a popa i la vela lleugerament arriada i amb el pujament tocant la coberta. Els tripulants no es veien perquè els tapava la vela i vaig pensar que estarien penjats a barlovent, fent banda com bojos per aguantar l’embarcació dreta amb aquell vent. Però quan ens van passar per la proa vaig veure que a bord hi anava una parella. Ella anava còmodament asseguda a sotavent, mentre ell duia la canya assegut a la regala de barlovent, però sense escarrassar-s’hi gaire. No es veia esforç ni lluita contra el vent i les forces de la física. Aquella dorna, que es deia Chubasco, més que navegar semblava que volés sobre la superfície de l’aigua, com les aus marines que havíem vist en mar obert, lliscant sobre les onades sense cap esforç, més lleugeres que l’aire i perfectament adaptades al medi marí. Aviat tindria ocasió de navegar a bord d’una d’aquelles embarcacions i apreciar les seves qualitats marineres.

Com si ens volgués indicar el camí, la dorna Chubasco duia impreses a la vela les paraules “O Paraiso”. Efectivament, ben aviat hi arribaríem, perquè Muros es convertiria durant quatre dies en el paradís de tots els amants de les embarcacions tradicionals.

(Continuarà)

Marees vives

1.230 quilòmetres separen Premià de Mar d’aquestes fotos: les Illes Cíes a la posta de sol. Dissabte passat els vaig fer amb cotxe, d'una tirada, esperonat pel record del paisatge que m'estaria esperant al final del viatge. Aquesta és la imatge que em vaig emportar de Galícia i de la Ría de Vigo l’última vegada que hi vaig estar, aviat farà un any: la imatge d’un dels paisatges marítims més impressionants que conec, unida al record d’uns bons amics, la Mar i el Tin, que m’hi van portar amb el seu vaixell i me’l van fer descobrir. Imatges i records que m’han acompanyat sovint durant aquest últim any, en què els lligams efectius amb Galícia s’han anat estrenyent. Ara, mentre escric aquestes ratlles, contemplo enlluernat la silueta de les Cíes surant sobre un mar de plata fosa al qual el sol de tarda i el vent del nord arrenquen milions d’espurnes. A mesura que la tarda declina, la marea baixa va deixant al descobert un munt de roques fins ara submergides i el paisatge que tinc davant dels ulls es transforma en qüestió de minuts, com si un cataclisme submarí hagués fet aparèixer de sobte un nou arxipèlag. El mar aquí canvia de pell cada dia, sobretot quan hi ha marees vives, com ara, coincidint amb la lluna plena, en què la diferència de nivell entre la baixamar i la plenamar pot arribar als tres metres. Venint del Mediterrani no deixa de sorprendre’m aquest etern vaivé que em fa la sensació d’estrenar un mar nou cada dia.

Demà salparem amb l’Alefriz rumb a Muros per participar en el “IX Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia”. Allà em trobaré amb gent que ja conec d’altres trobades i que tinc moltes ganes de tornar a veure. I per fi coneixeré personalment uns quants amics virtuals, companys de navegació pels mars d’Internet amb qui sovint coincideixo en els mateixos ports. Tots ells són també un dels motius importants que m’han fet venir fins aquí a retrobar-me amb aquesta mar i aquests paisatges de somni. I tots ells formaran part de les imatges i dels records que m’emportaré quan me’n vagi. Potser per això tinc la certesa, quan contemplo aquestes illes, que algun dia hi tornaré.

II Travessa de vela llatina Port Bo-Fornells

Com explicava en l’entrada anterior, ahir diumenge, cap a les 12 del migdia, els sardinals Sant Elm, Santa Espina, Esperance i Notre Dame de Consolation salpaven del Port Bo de Calella de Palafrugell rumb a Fornells, per participar en la “XXI Trobada de barques clàssiques de Menorca” que es farà el proper cap de setmana. L’amic Vicente García-Delgado ha tingut la gentilesa de fer-me arribar unes quantes fotos de la sortida –detall que li agraeixo molt- i m’ha explicat que va ser molt emocionant veure les quatre barques navegant a tot drap empeses per un gregal de força 2/3. En un moment donat es van aturar per fer un brindis al mar amb el desig d’una bona travessa, i després van continuar rumb a Fornells. El Sant Elm ha estat la primera a arribar cap a les 7 del matí de dilluns i les altres tres han anat arribant posteriorment. Sembla que aquestes es van aturar a mitja travessa per celebrar el dia de Sant Pere, patró dels pescadors, i sant del patró de la Santa Espina. Sens dubte, una manera fantàstica de celebrar el sant!

Les dues últimes últimes fotos mostren el moment en què la tripulació de la Santa Espina vessa vi sobre el cap de la roda i sobre el codast per demanar bons auguris en el seu viatge cap a Menorca. (Foto vertical: Pere de Prada. Fotos horitzontals: Vicente García-Delgado)

XVII Trobada d’embarcacions tradicionals de Calella

Dissabte va tenir lloc a Calella de Palafrugell la dissetena trobada d’embarcacions tradicionals, que és una de les clàssiques del calendari de trobades. Vaig tenir la sort de participar-hi a bord del sardinal Sant Pau, convidat pels amics de l’associació “A tot drap” de Sant Pol de Mar, a qui agraeixo moltíssim la invitació. Tot i que a primera hora del matí semblava que tindríem vent i, fins i tot, que es posaria núvol, al final va fer un dia fantàstic, assolellat i no gaire calorós, i amb un ventet suau de mar ideal per navegar a vela sense ensurts. Les trobades de vela llatina són navegades festives, en què la majoria de les tripulacions són familiars, i no es tracta d’anar a patir. Si entra vent i la cosa es posa difícil, la flota es dispersa, el recorregut se’n va en orris i la trobada queda deslluïda, a banda del neguit dels organitzadors per si passa res. Fa dos anys va passar i en comptes de dinar tranquil•lament fondejats a les Formigues, vam acabar dinant amarrats a la benzinera de la marina de Palamós. Però ahir no va ser el cas.


Dinou embarcacions es van inscriure a la trobada de Calella i el Port Bo lluïa les millors gales. Feia molt de goig veure les barques a tocar de la sorra, amb les veles hissades, i les més grans –el Sant Elm, el Sant Pau i la Santa Espina- fondejades una mica més enrera. A aquesta edició se li podria dir la “trobada dels sardinals”, ja que totes tres barques ho són. Llàstima que les franceses l’Esperance i Notre Dame de Consolation arribessin més tard i no les poguéssim veure totes juntes. Avui diumenge, aquestes dues barques, més el Sant Elm i la Santa Espina emprenien la “Segona travessa de vela llatina Port Bo-Fornells”, per participar en la “XXI Trobada de barques clàssiques de Menorca”, que es fa a Fornells el proper cap de setmana. I tinc entès que també s’hi afegiria Sa Rata, procedent de Cambrils, on suposo que ha participat en la IV Trobada de vela llatina” d’aquesta ciutat tarragonina. Cada estiu les trobades es multipliquen i és molt difícil assistir a totes, sobretot si comparteixen dates. Tot que aquest any cal lamentar la caiguda de la “XIII Trobada de vela llatina de Llançà” que s’havia de fer a finals d’agost. El Club Nàutic d’aquella localitat ha decidit suspendre-la perquè les instal•lacions portuàries encara no s’han recuperar del tot dels estralls que van patir a causa del temporal de Sant Esteve passat.




La trobada de Calella de Palafrugell va començar amb l’arribada de les barques al Port Bo, seguida de la sardinada tradicional. Després, navegada lliure fins a les illes Formigues on, com també és tradicional i sempre que el temps ho permet, es fondeja, es pren el bany i es dina. La navegada va ser una delícia. Tot i que no és cap competició, les barques, quan són a prop, s’hi miren i procuren navegar millor i més ràpids que les altres. Al Sant Pau controlàvem de reüll la Santa Espina i el Sant Elm, i això ens esperonava a controlar el rumb i velocitat de la nostra embarcació, i fer les maniobres amb la màxima rapidesa i eficàcia. I la veritat es que vam fer unes virades força coordinades, tant per avant com en rodó. Hi va haver un moment, abans d’arribar a les Formigues, que el Sant Elm, aparellat amb major i pollacra, caminava més que nosaltres, que anàvem només amb la major, i se’ns anava acostant. Aleshores, en Josep Montmany, el patró, va decidir armar el botaló, que el dúiem a coberta, i hissar la major de la Massagran com a pollacra. La maniobra va estar llesta de seguida i la vela ens va permetre agafar velocitat i mantenir la distància amb el nostre “perseguidor”. El Sant Elm navega molt bé i encara navegarà millor quan tingui la pollacra de veritat. La veritat és que va ser una navegada molt maca. I vaig pensar que una “regata” entre tots els sardinals que corren per la costa catalana, tant la del nord com la del sud, seria digna de veure, perquè segurament són les embarcacions amb unes prestacions més “esportives” dins de la flota tradicional, i és un goig veure-les navegar.

Vaig fer un bon grapat de fotos de la “XVII Trobada d’embarcacions tradicionals de Calella de Palafrugell”. Aquí unes en deixo unes quantes; la resta les trobareu en aquest àlbum de Flickr.

La regeneració de platges

Fa quinze dies escassos, les platges del sud del Maresme gaudien d’una aigua cristal•lina i d’un color blau turquesa com feia molt de temps que no es veia. Passant amb el tren es distingia perfectament la franja de roques de color negre –el “negrai” que en diuen a Premià- que va paral•lela a la costa. De sorra, però, n’hi havia poca, des que els temporals del desembre passat van arrasar les platges de la comarca. En alguns llocs quedava l’espai just per posar-hi una fila o dues de tovalloles; i en altres n’hi això, perquè l’aigua arribava gairebé arran de passeig. Però era una sorra força neta, gràcies les continues rentades a què la sotmeten els cops de mar durant l’hivern. Els banyistes, que feia dies que es banyaven en una aigua transparent, estaven encantats de la vida. Però fa quinze dies tot se’n va anar a fer punyetes. El monstre devorador de sorra va tornar a aparèixer per novena vegada des del 1986 i va començar a vomitar tones d’un llot gris i pudent sobre la costa. En quatre dies vam tenir una platja nova i amplíssima. Això sí, és una platja fangosa, està humida i fa mala olor; i l’aigua del mar està tèrbola com la d’un bassal. D’això en diuen “regeneració de platges”... Ah! I l’operació, només al Maresme, costa 9 milions d’euros.

L’aigua que hi havia dies enrere a Premià
(Foto: Marc Manduca. Grup Facebook: “Premià, Vilassar i Masnou contra la destrucció del fons marí”)

La pèrdua de sorra de les platges és un fet comú a tota la comarca. La costa del Maresme és una successió gairebé continuada de platges, formada per sediments del massís granític del litoral, arrossegats a la costa per les rieres que desemboquen directament al mar. Des de l’època romana fins als nostres dies, una gran part del litoral del Maresme es va anar estenent cap al mar com a conseqüència del procés sedimentari. Però el litoral és un medi que manté un delicat equilibri entre l’acció erosiva de les onades i el dipòsit dels materials arrossegats pels rius i rieres. Tradicionalment, els temporals de llevant buidaven de sorra les platges, però després es regeneraven de manera natural gràcies als sediments aportats pels corrents marins que discorrien al llarg del litoral, paral•lels a la costa, sense trobar-hi cap obstacle.

Però a partir de la segona meitat del segle XX, la línia de costa va comença a retrocedir. La construcció del port d’Arenys de Mar va trencar aquest equilibri mil•lenari del litoral en impedir el dipòsit de les sorres aportades pel riu Tordera. Després, la construcció dels ports esportius del Balís, Mataró, Premià de Mar i el Masnou va agreujar el problema. La manca d’estudis seriosos d’impacte ambiental en la planificació i construcció d’aquests ports ha fet que els seus efectes sobre el litoral hagin estat imprevisibles. En alguns casos ni tal sols es va preveure l’acció dels sediments sobre els mateixos ports, com a l’antic port de Premià, construït entre els anys 1972 i 1974. L’orientació incorrecta del dic d’abric feia que l’entrada es colgués sempre de sorra i que s’hagués de dragar contínuament.

Una vella reivindicació.

A les barreres que representen els ports cal afegir-hi l’extracció d’àrids del Tordera, la canalització de les rieres i la proliferació de l’asfalt, que han fet disminuir el volum de les sorres dipositades al mar. Avui les llevantades continuen emportant-se la sorra de les platges. Però no n’arriba de nova perquè la retenen uns quants ports. L’única solució es regenerar les platges amb sistemes artificials. Fins ara, se n’han aplicat dos: l’extracció de sorra del fons amb un vaixell draga, que es diposita allà on interessa a través d’una mànega. I el transvasament de sorra amb camions, des del cantó de llevant dels ports fins als llocs on fa falta.

Aquesta foto i les següents són de la regeneració que es va fer el desembre de 2005.

Semblava, però, que aquest any el monstre xuclador de sorra no vindria. Sobretot després de la constitució de la “Plataforma de defensa del fons marí”, creada per les confraries de pescadors de la comarca, amb el suport de la de Blanes i de l’Associació d’Armadors d’Arts Menors de Catalunya, de la Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques, de l’Associació Catalana d’Aqüicultura i del Centre de Recuperació d’Animals Marins. La plataforma naixia amb l’objectiu de pressionar l’Administració perquè no tirés endavant la regeneració de les platges amb sorra del fons marí. Al principi va semblar que aquest objectiu s’havia assolit, perquè a mitjans de febrer passat, el cap de la Demarcació de Costes de Catalunya, Manuel Novoa, va anunciar que la regeneració de les platges del Baix Maresme no es faria traient sorra del fons marí, sinó transvasant-la amb camions des de la part de llevant dels ports fins a les platges de ponent.


Tot feia pensar que Costes i el Ministeri de Medi Ambient havien escoltat les queixes que els pescadors del Maresme havien expressat una setmana abans al secretari general del Mar del MMA, Juan Carlos Martín, durant la visita que va fer a les zones de la comarca afectades pels temporals. En aquella trobada, els pescadors li van fer saber que una nova extracció de sorra del fons marí –que seria la novena en 22 anys- “constitueix un delicte ecològic flagrant” i que ho denunciarien al fiscal de Medi Ambient i a Brussel•les si fos necessari. Segons els pescadors, el drenatge del fons causa grans danys a la flora i la fauna marina, i provoca la desertització irreparable. Això afecta especialment els mariscadors, que s’autoimposen vedes de 18 mesos sense percebre subvencions, per permetre la regeneració d’espècies com la cloïssa, i que veuen com tot el seu esforç se’n va en orris cada vegada que passa la draga. Per als pescadors, la solució no és destruir el fons marí periòdicament, sinó l’aplicació de sistemes permanents, com la construcció d’espigons submergits.


Tot semblava indicar que el representant de Medi Ambient havia pres nota de les queixes dels pescadors, ja que es va comprometre a elaborar un estudi del litoral per trobar una solució definitiva a la pèrdua de sorra. Doncs no! A finals d’abril, el subdirector general per a la Sostenibilitat de la Costa i del Mar del MMA, Miguel Velasco, anunciava que les platges del Maresme rebrien 9 milions d’euros per reparar les destrosses dels temporals de desembre i que la regeneració de la sorra es faria mitjançant un vaixell draga. I les raons que va donar, segons publicava “La Vanguardia”, eren d’allò més sorprenent: evitar problemes de seguretat d’accés a les platges i dèficits en la qualitat de la sorra que implicaria l’ús de camions. És a dir que, per evitar que la sorra s’embruti, arrasem el fons marí i convertim una platja amb poca sorra, però neta i d’aigües cristal•lines, en un bassal pudent. Si és una broma, no l’acabo d’entendre... Bé, potser a finals d’estiu la sorra s’haurà netejat, el fang s’haurà esvaït i l’aigua tornarà a ser transparent. Però ahir, feia fàstic... Dec ser jo, que no tinc paciència.



I, pel que sembla, als pescadors també se’ls ha acabat, la paciència; perquè –segons informava “L’Avui”- la setmana passada unes vuit barques de pesca de la Confraria Verge del Carme, que agrupa pescadors de Montgat, el Masnou i Premià de Mar, van fer una acció de protesta calant les xarxes al voltant del vaixell draga que treia sorra del fons davant de Premià. Els pescadors es van queixar al responsable de Costes, Manuel Novoa, argumentant que dragar el fons en l’època de l’any que els peixos fan la fresa fa malbé els ous i mata les cries, i els espatlla la temporada. En la reunió no es va arribar a cap acord i els pescadors van decidir esperar una resposta i estudiar si farien més mobilitzacions.



Tot plegat em sembla molt lamentable. Periòdicament continuem abocant milions d’euros al mar per regenerar unes platges que no semblen satisfer ningú, ni als pescadors ni als banyistes, perquè les obres s’acostumen a fer quan ja ha començat la temporada de bany i deixen la platja feta un fàstic. I a la tardor el mar s’emporta la sorra que li han robat, i tornem a començar. Sembla una versió dolenta de la pel•lícula “Atrapado en el tiempo”, amb la diferència que aquí ningú no sembla disposat a fer res per trencar aquest cercle viciós i fer que les coses comencin a canviar.

Aquest any ni tan sols he baixat a la platja a fer fotos del monstre xuclador de sorra, perquè haguessin estat les mateixes que vaig fer l’última vegada que va venir, el desembre de 2005. Només hi ha una diferència: llavors era Nadal. La gent que s’ho mirava des del passeig feia comentaris d’aquest estil: “a l’estiu ja no en quedarà, de sorra”, deia un; “la llevantada de les faves se l’emportarà tota”, afegia un altre; “quina manera de llençar diners al mar!”, es lamentava un tercer. Efectivament, a l’estiu següent en quedava la meitat, de platja, i l’altra meitat deuria desaparèixer amb els primers temporals de tardor. I torna a començar!


Dies enrere van veure el monstre xuclador regurgitant sorra del fons marí per les platges de Barcelona. Els amics de Naucher també li han dedicat una entrada -"Las playas de Sísifo"- en què plantegen algunes preguntes interessants.

Al Facebook s’ha creat el grup “Premià, Vilassar i Masnou contra la destrucció del fons marí”, al qual us hi podeu afegir per dir-hi la vostra.

Aquestes dues últimes fotos són del 15 de gener de 2006.

El mar ja s’havia emportat un bon gruix de sorra.

“La ruta blava”

Els mars del sud són, per molta gent, la representació del paradís terrenal. Illes i atols de noms exòtics –Tahití, Bora Bora, Raiatea...- que evoquen llocs on sembla que només sigui possible ser feliç. Des que els antics navegants europeus les van donar a conèixer, el mite de les illes del Pacífic s’ha mantingut viu fins als nostres dies. Aquest mite ha empès navegants, viatgers, escriptors, artistes i rodamóns de tota mena a viatjar fins a aquells latituds, a la recerca de ves a saber quin paradís perdut. Aquests periples i aventures personals han generat una producció literària ingent, dins d’aquest gènere anomenat “literatura de viatges”, amb obres d’interès divers. En la nostra literatura, els mars del sud van inspirar un llibre que aquests dies torna a estar d’actualitat: “La ruta blava”, de Josep Maria de Sagarra. En aquesta obra, l’escriptor explica un viatge que va fer a la Polinèsia Francesa, del desembre de 1936 al juliol de 1937. El motiu d’actualitat és l’estrena d’un documental i d’una obra de teatre sobre “La ruta blava”.



Josep M. de Sagarra (1894-1961) ja era un poeta consagrat i un autor teatral d’èxit quan el 1936, ell i la seva dona, Mercè Devesa, amb qui s’acabava de casar, salpaven de Marsella a bord del Commissaire Ramel, rumb a la Polinèsia Francesa. Un viatge de lluna de mel al començament de la guerra civil? Sí i no. De fet, Sagarra havia hagut de sortir d’Espanya, fugint dels escamots de la FAI que el buscaven, i s’havia instal•lat a París amb la seva promesa. Allà Sagarra va oferir els seus serveis a la República, però sense que en sortís res. Llavors, un amic seu, l’escriptor Jérôme Tharaud li va proposar viatjar a Tahití i escriure un llibre sobre l’experiència polinèsia. Tharaud tenia relació amb el president de la companyia naviliera Messageries Maritimes, armadora del Commissaire Ramel, un vaixell de passatge i càrrega que feia la ruta del Pacífic, i els va aconseguir un parell de passatges a bon preu. A més, Josep M. de Sagarra i Mercè Devesa, que s’havien casat sis dies abans de salpar, se’n van anar de viatge amb 2.000 francs suïssos a la butxaca, regal de noces de Francesc Cambó a la núvia.



Després d’aquell viatge, els Sagarra es van instal•lar a París i no van tornar a Barcelona fins el 1940. Com que en aquella època no es podia publicar en català, Sagarra va traduir “La ruta blava” al castellà i l’any 1942 l’editorial Juventud la va publicar amb el títol de “El camino azul”, dins de la “Colección Tierras y Mares”. Precisament tinc un exemplar d’aquella primera edició en castellà, que me’l va regalar la Marta per un aniversari. La versió original catalana, pòstuma, no veuria la llum fins el 1964. També és fruit d’aquell viatge el llibre de poemes “L'Equador i els tròpics”, publicat el 1947.

Aquí teniu un fragment de “La ruta blava”.

Anem seguint la ruta blava, d'un blau que varia fins a l'infinit, que passa per tots els matisos. Des del blau Nattier més d'ulls de princesa fins al blau de les venes inflades, fins al blau moradenc de l'estrangulació, fins al blau pàl•lid tèrbol de cendra i d'impotència de les galtes que agonitzen. Polinèsia, blau del cel, del mar i de les illes. Beril•le, safir, turquesa, blau opac, blau translúcid.

Sagarra dedica un capítol a les goletes que naveguen entre les illes.

L’any passat, l’escriptor i periodista Joan de Sagarra, fill de Josep M. de Sagarra i de Mercè Devesa, tornava a la Polinèsia, de la mà de la productora Mom, per gravar un documental sobre el viatge que van fer els seus pares setanta anys abans. Aquest documental, que es titula igual que el llibre, “La ruta blava”, es va estrenar dimarts passat al Canal 33. El film il•lustra amb imatges el text de l'obra i contrasta els mites dels mars del sud, tal com els descriu l’autor, amb la realitat actual. Per altra banda, el proper divendres, s’estrenarà l'obra de teatre del mateix títol al Teatre Romea de Barcelona, i estarà en cartell fins el 2 d'agost, en el marc del Festival Grec 2009 de Barcelona.

Si us vau perdre l’emissió del documental “La ruta blava”, ara el podeu repescar a través del servei 3 a la carta, de TV3.

La visió de Josep M. de Sagarra de la Polinèsia i dels mars del sud no és gens idíl•lica; al contrari, és força crua i desmitificadora. L’escriptor no té pèls a la llengua a l’hora d’explicar tot allò que veu, especialment si no li agrada. De vegades fa la sensació que s’ho mira amb els ulls de l’europeu culte i civilitzat que està per sobre de tot allò que l’envolta, començant pels mateixos habitants de les illes. En aquest sentit, titlla els polinesis de gent mandrosa i amb poca empenta, que està en mans dels xinesos, als quals dedica frases com aquesta: “comadrejas sin pelo, de ojos alargados y de humilde sonrisa, se esconden tras los negocios más fuertes y dan la cara en los negocios más pequeños, de insignificante beneficio”. Avui dia, en temps de diversitats i multiculturalitats, aquest to resulta com a mínim sorprenent.

Un s’imagina que, fa setanta anys, la Polinèsia havia de ser el més semblant a un paradís sobre la Terra. Com és possible que Josep M. de Sagarra no caigués rendit davant de la bellesa i l’encant de les illes i de la seva gent? En Joan de Sagarra ho explicava en la seva secció dominical de “La Vanguardia”, dient que els seus pares, tot i que es van embarcar el dia dels Sant Innocents, sabien perfectament que no anaven a trobar cap paradís. El seu pare –i això ho diu també en el documental- havia llegit André Gide, Paul Morand, Michel Lairis, Somerset Maugham i altres escriptors viatgers, i sabia que tots els paradisos, per definició, són paradisos perduts.

Però la literatura catalana “clàssica”, per dir-ho així, sobre els mars del sud no s’acaba aquí. El 1926, deu anys abans que Sagarra, l’escriptora Aurora Bertrana es va instal•lar a la colònia francesa de Tahití durant tres anys. D’aquella experiència en van sortir el llibre “Paradisos oceànics” (1930), que la mateixa autora va traduir al castellà amb el títol de “Islas de ensueño” (1933). I més tard va escriure diversos contes i novel•les de temàtica oceànica. Curiosament, tant Bertrana com Sagarra s’acabaven de casar quan van viatjar a la Polinèsia; però cadascú en té una visió molt diferent. Us recomano la lectura de l’article Vicenç Riullop “Sagarra i Bertrana, lluna de mel a Tahití”, que trobareu tant en català com en castellà, i veureu dos punts de vista diferents sobre la mateixa realitat. A més, descriu la trobada de Sagarra, a bord del Ramel, amb un altre navegant, també en viatge de noces, que uns quants anys després es convertiria en una celebritat...

La Polinèsia d’Aurora Bertrana.

Acabo amb un fragment de l’última pàgina de “El camino azul” –recordeu que només disposo de la primera edició en castellà-, escrit el juliol de 1937, quan el vaixell en què viatgen els Sagarra de tornada a Europa ja és a prop de Marsella:

Yo no quisiera engañarme, y ya que me encuentro en el final de mi camino azul, me importa rectificar una cosa: yo he escrito, porque me parecía cierto, que entre el Pacífico, el Atlántico y el Mediterráneo existen notables diferencias. Cuando me hallé en pleno Pacífico por primera vez, todo me parecía más bello, más ancho, más luminoso. Pues bien, saliendo de Tahití, este mismo efecto me lo ha producido el Atlántico después de haber dejado el Pacífico. Y ahora el Mediterráneo tiene, para mis ojos, las mismas olas anchas, el mismo vasto delirio azul, de las primeras tardes soleadas del Atlántico. (...) Nuestro mar posee todo lo imprevisto que se puede apreciar en el mar de las antípodas, y es que cuando viajamos, el deseo de novedad y el deseo de cazar exotismos nos ponen unos falsos lentes delante de nuestros ojos.

Hoy hace cuarenta y cinco días que abandonamos Tahití. Hemos seguido más de la mitad de la cuerda invisible que ciñe el mundo, y el mar no ha perdido ni una gota de azul, ni una gota de poesía...

Si voleu aprofundir en els viatges literaris als mars del sud, us recomano la lectura de "Viatges literaris a la Polinèsia: Aurora Bertrana, Josep M. de Sagarra", una adaptació de la tesi doctoral de Marta Vallverdú i Borràs.

Condemna per l’”Exon Valdez”

El grup Exxon Mobil, l’empresa petrolera més gran del món, haurà de pagar 710 milions d’euros en concepte de danys i perjudicis als pescadors, empresaris i nadius d’Alaska que van resultat afectats pel vessament del petroler de la companyia Exxon Valdez, l’any 1989. Si tenim en compte que per un jugador de futbol es poden arribar a pagar 90 milions d’euros, a l’Exxon Mobil, les indemnitzacions per una de les pitjors catàstrofes ecològiques que hi ha hagut mai, li han sortit tirades de preu. Llàstima que durant aquest vint anys de batalles judicials, 6.000 dels 32.000 demandants originals s’han mort i no podran gaudir d’aquesta “victòria”, si és que se’n pot dir així.

L’Exxon Valdez encallat al Blight Reef, el 26 de març de 1989. (Foto: E.R. Gundlach)

El Tribunal d’Apel•lacions número nou de San Francisco va confirmar ahir dimecres la sentència que va dictar la Cort Suprema l’any passat, condemnant la petrolera a pagar 507,5 milions de dòlars (365 milions d'euros) en concepte de danys punitius (En aquest enllaç trobareu una valoració detallada d’aquella sentència des del punt de vista jurídic). A més, el Tribunal ha imposat a Exxon Mobil el pagament d’interessos als demandants per un valor del 5,9 per cent de la quantitat concedida inicialment en un judici del 1996, que són 480 milions de dòlars més (345 milions d'euros). Aquell any, la Exxon Mobile va ser condemnada a pagar 5.000 milions de dòlars per danys i perjudicis als afectats per la catàstrofe ecològica, però aquesta quantitat es va anar reduint en successives apel•lacions judicials. L’equip d’advocats de la petrolera va aconseguir mantenir el cas als tribunals durant vint anys; i, mentrestant, els damnificats es van anar cansant i molts van morir.

L’Exxon Valdez escampant milions de litres de petroli. (Foto: E.R. Gundlach)

Recordem com van anar els fets, tot i que estan perfectament documentats. El 24 de març de 1989, poc temps després de la mitjanit, el petroler Exxon Valdez va picar contra l’escull de corall conegut com Bligh Reef, situat al Prince William Sound d’Alaska. L’accident es va produir per una maniobra incorrecta i negligent del vaixell, que navegava a les ordres del capità Joseph Hazelwood; una persona que havia tingut problemes seriosos amb l’alcohol, com consta en la sentència del Tribunal Suprem nord-americà. El cas és que la topada va provocar el vessament d’unes 42.000 tones de petroli cru, que van afectar 1.500 milles de les costes d’Alaska i una superfície de 25.900 quilòmetres quadrats, en uns paratges d’una gran riquesa natural. La vida marina va quedar devastada, morint milions d’animals, entre peixos, ocells i mamífers marins. L’any 1993 la indústria pesquera de la zona estava en crisi, i moltes famílies de pescadors que havien invertit en la compra de vaixells i llicències de pesca van quedar entrampades.

Mapa de la zona afectada pel vessament de l’Exxon Valdez.

Malgrat que la població, les autoritats i el sector industrial es van mobilitzar de seguida, no van aconseguir evitar un desastre ecològic sense precedents, les conseqüències del qual encara duren. Es calcula que les despeses de neteja van costar uns 2.500 milions de dòlars. La catàstrofe va originar un canvi en la legislació medio-ambiental que va desembocar en la Oil Polluction Act de 1990.

Altres casos

La sentència del cas Exxon Valdez cal relacionar-la amb una altra sentència considerada històrica: la del cas Erika, que va tenir lloc el 16 de gener de 2008, i de la qual ja en vaig parlar en el seu moment. En aquest cas, la companyia petrolera francesa Total va ser declarada culpable pel Tribunal Correccional de París d’una falta d’imprudència per la catàstrofe ecològica del petroler Erika i condemnada a pagar prop de 200 milions d’euros en indemnitzacions.

A Espanya, el nostre desastre ecològic marí ja fa també uns quants anys que dura i té un nom que es recordarà sempre: Prestige; el nom del petroler que es va enfonsar davant les costes gallegues el novembre de 2002, escampant 64.000 tones de fuel. La causa judicial per aquest sinistre que se segueix en el jutjat de Corcubión va fer un gir inesperat –o no!- el passat mes de març quan la jutgessa que porta el cas, la magistrada Carmen Veiras, va fer públic l'acte judicial en què retira la imputació al director general de la Marina Mercant per considerar que la decisió d’allunyar el vaixell de la costa va ser correcta, i manté la imputació del capità, el cap de màquines i el primer oficial, a qui fa responsables de l’accident. Tot plegat, el cas Prestige fa olor de socarrim des del primer moment; vaja, que no n’hi ha un pam de net. En aquest sentit, us recomano llegir l’anàlisi de l’acte judicial de la jutgessa Veiras que fan des del bloc Naucher, administrat per professionals de la Marina Mercant. Ja veurem com s’acaba tot plegat.

He deixat pel final un reportatge (en anglès) de la CBS News Online sobre les seqüeles de la catàstrofe de l’Exxon Valdez en la població local, vint anys després de l’accident.