Trobada de Cadaqués 2009: el “Corb Marí”

El Corb Marí torna a navegar! (Foto: Marta Salomó)

La XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués, celebrada el 22 d’agost, va ser molt especial per mi, per diversos motius. L’estiu passat érem a Galícia i me la vaig perdre. Per tant, tenia moltes ganes de tornar a participar en una de les trobades que més m’agraden, pel lloc on es fa, pels amics que hi tinc i perquè aquesta va ser la primera concentració de barques de vela llatina que vaig veure, fa molts anys, abans d’entrar en tot aquest món. Però Cadaqués 2009 va ser molt especial per mi perquè hi vaig participar amb el meu bot, un rejovenit Corb Marí, acabat de sortir de la drassana. I ens va anar molt bé: primers classificats en la categoria d’embarcacions fins a 6 metres. A més, la participació va ser nombrosa -28 barques-; el dia, esplèndid; i l’organització, estupenda. En definitiva, una trobada per recordar.

Així lluïa aquest any la Platja Gran.

Vint dies abans, el Corb era al taller de Drassanes Despuig completament decapat i sense el mirall de popa. L’hi havia portat per pintar-lo de dalt a baix; però, un cop decapat, en Quico Despuig es va adonar que les taules del folre estaven molt separades, segurament a causa d’un excés d’estopa. Calia, doncs, treure tota l'estopa vella, refer el coments amb llistons encolats entre les taules i tornar a calafatejar. Però les sorpreses que s’amagaven sota la pintura no van acabar aquí: el mirall de popa estava esquerdat i molt debilitat estructuralment. Suposo que el fora-borda que hi vaig instal•lar quan vaig comprar el vaixell va agreujar el problema. Ara era el millor moment per reparar-ho. Si pintàvem a sobre, les esquerdes i el problema de fons tornarien a sortir tard o d’hora. La millor solució era posar un mirall de popa nou i ben reforçat interiorment, que aguantés bé el pes i les vibracions del motor.

El Corb Marí decapat i sense el mirall de popa.

Feia temps que patia per l’estat de conservació del Corb Marí. Exposat tot l’any a sol i serena, s’anava deteriorant lentament, sense saber què fer per aturar-ho. No disposo d’un espai per treballar, ni del temps, ni de les energies, ni dels coneixements tècnics necessaris per fer-li jo mateix un manteniment de qualitat. Les vegades que ho he fet, al cap de quatres dies la feina feta ja no lluïa. Aquesta vegada calia fer un treball professional de qualitat i amb garanties de durabilitat. Vaig decidir tirar endavant la reparació pensant només en una cosa: salvar el Corb Marí. Estic convençut que, quan el vaig comprar, vaig adquirir també el compromís de conservar aquesta peça del patrimoni marítim balear, de la qual me’n considero un dipositari temporal. M’odiaria a mi mateix si deixés que un vaixell com aquest es fes malbé.

Detalls dels llistons col•locats entre les taules del folre i del calafatejat.

A tres setmanes de la trobada, no pensava que els treballs s’acabarien a temps i me’n vaig anar de vacances sense fer-me il•lusions al respecte. Per això, quan quatre dies abans en Quico em va dir que el Corb estava llest, em va donar una alegria doble: la primera i més important, pel fet d’haver recuperat l’embarcació; i la segona perquè podria participar en la trobada de Cadaqués amb el meu propi vaixell. De fet, aquesta no era una experiència nova. El 2005 ja vaig participar en la trobada de Cadaqués amb el Corb Marí i també ens va anar molt bé: vam quedar segons absoluts i primers en la categoria de barques de fusta. Sembla, doncs, que al Corb li prova navegar a Cadaqués. Però... seríem capaços de navegar tan bé aquest any? Tenia els meus dubtes, perquè encara no sabia qui serien els meus tripulants.

El Corb Marí té un “problema”: 27,65 metres quadrats de vela per moure un vaixell de 5 metres d’eslora que no arriba als 800 quilos. Ah, i no porta rissos! Fins a força 3, vola. Però a partir de força 3 es converteix en un cavall desbocat. Per domar-lo calen manetes al timó i, sobretot, pes a les bandes. Amb vent es necessiten cinc tripulants que sàpiguen fer banda i algun que domini una mica la post i s’atreveixi a seure a l’extrem d’un tauló, amb el cos fora del vaixell, com faria el proer d’una embarcació de vela lleugera penjat del trapezi. Per altra banda, l’aparell del bot mallorquí de regates té un avantatge: navegant a la mala, com que porta el pal en candela i l’antena tan vertical, queda un triangle molt petit de vela a proa del pal, i la major és comporta pràcticament com una marconi. És a dir que, quan carrega la ratxa, es pot desventar simplement amollant escota, sense que calgui amollar el davant, com es fa en una llatina tradicional, de pal inclinat, per evitar trabucar. Bé, confesso que això que dic no he comprovat amb vent fort i molt serà si algun dia no em poso el bot per barret. La veritat és que encara em falten moltes hores de vol amb aquest vaixell.

El Corb Marí navegant a la mala. Observeu el petit triangle de vela que queda a proa del pal,
en comparació amb la resta de la vela. (Foto: Marta Salomó)

De moment tenia un tripulant assegurat: en Ben Crawshaw, autor del bloc The invisible workshop i patró de l'Onawind Blue, havia acceptat la invitació de venir a la trobada si el Corb estava llest. També hi havia la possibilitat de comptar amb en Suso Cadaveira, de l’associació Lajareu por Barlovento, amb qui vaig navegar a Muros a bord de la seva dorna Moura, i amb el seu cunyat Pol. En Suso està casat amb una catalana i estiuegen al Port de la Selva, on hi te una altra dorna, la Tamariua. Pensava portar-la a Cadaqués per mar, però passar el Cap de Creus només a vela i sense motor li feia respecte, perquè no coneix prou aquella costa. Per tant, va decidir prudentment que, si no trobava un sistema de transport segur, ell i en Pol s’embarcarien amb mi. De moment, doncs, ja érem quatre. I també podria comptar amb la Marta, sempre que el vent no pugés gaire. Acostumada a navegar amb el Sant Isidre, això de veure el vaixell escorat i l’aigua entrant pels embornals de sotavent no ho troba, ni de bon tros, tan emocionant com jo.

El Corb fondejat al Llané al costat del Kuyunut, dissenyat i construït per en Quico Despuig.

Vam pujar a Cadaqués un dia abans de la trobada per aparellar el Corb Marí i deixar-lo a punt per l’endemà. Quan el vaig veure surant plàcidament a la vora de l’aigua a Ses Oliveres, em vaig emocionar. Lluent, blanquíssim, immaculat... enmig d’aquelles roques negres semblava un d’aquells cignes que anys enrere hi havia hagut a Portlligat. Vaig ficar-me a l’aigua i m’hi vaig acostar per veure’l de prop. Era ple d’espurnes i reflexos per tot arreu! Vaig fixar-me en alguns detalls que posaven de manifest una feina feta amb delicadesa i bon bust: la transparència dels vernissos, la cal•ligrafia clàssica escollida per al nom i la matrícula, els metalls de bronze polits i de color natural... I com a cirereta del pastís, el mirall de popa, tallat en una sola peça i amb una mica de curvatura, que el fa molt més airós que no pas pla; i envernissat en comptes de pintat, que li dóna un airé més elegant. No semblava un vaixell de 55 anys, sinó acabat de construir. Estic convençut que en Quico Despuig es va prendre la remodelació del Corb Marí com un encàrrec molt especial. I això -com totes les feines fetes amb amor i passió per l’ofici- és nota en el resultat final. En aquest cas, el resultat és un vaixell preciós, d’aquells que desperten admiració quan te’ls trobes navegant o amarrats en un port, i que són un motiu d’orgull per al seu armador. Espero que aquesta tardor i el proper hivern faci més bon temps que l’any passat i que ens puguem fer un bon tip de navegar amb el Corb!

Vam muntar l’antena i vam aparellar la major i el floc amb el seu enrotllador Wykeham-Martin de bronze, un enginy poc ortodox en la vela llatina, però que facilita molt les maniobres. De tota manera, no deixa de ser una peça tradicional, perquè aquest model d’enrotllador té més de cent anys. Mentre posàvem el vaixell en solfa, va venir en Suso i vam trobar la manera de traslladar la Tamariua a Cadaqués: en Quico Despuig es va oferir a portar-la des del Port de la Selva per carretera, amb un remolc. Una dorna gallega participaria en la trobada de Cadaqués! En Suso estava content i vaig compartir la seva il•lusió; però acabava de perdre dos tripulants que, segurament, em farien molta falta: segons la informació meteorològica, l’endemà bufaria tramuntana de força 4. Glups!

(Continuarà)

Curs de navegació tradicional

Acabades les vacances d’estiu –fantàstiques i curtes, com sempre!- , “El mar és el camí” reprèn la seva activitat habitual. Durant aquests dies s’han acumulat diversos temes i notícies que alimentaran els continguts d’aquest espai durant les properes setmanes. Començo per una de les qüestions més immediates: el “Curs de navegació tradicional” que han organitzat la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona i l’Ajuntament de Palamós, amb la col•laboració del vaixell Rafael, del Museu de la Pesca, dels Amics del Museu de la Pesca i de L’Estrop.

Les classes pràctiques del curs es faran a bord del Rafael.

De tant en tant rebo algun missatge de lectors d’aquest bloc que s’interessen per la navegació tradicional i que em pregunten com poden entrar en contacte amb tot aquest món. Normalment els adreço a aquelles associacions que fan cursets i sortides d’aquest tipus a bord dels seus vaixells. Associacions com Bricbarca, de Vilassar de Mar, La mar d’amics, de Palamós, i A tot drap, de Sant Pol de Mar, organitzen activitats d’aquesta mena. També els adreço a l’Escola de navegació tradicional del Consorci El Far de Barcelona. I, finalment, els recomano assistir a alguna de les trobades de vela llatina i d’embarcacions tradicionals que es fan a Catalunya, on poden tenir l’oportunitat de sortir en alguna barca que vagi curta de tripulació.

El Far Barcelona, un dels vaixells de l'Escola de navegació tradicional del Consorci El Far.

Ara mateix, si esteu interessants en la vela llatina i la navegació tradicional, teniu una altra oportunitat d’entrar-hi en contacte a través del curs que ha organitzat la Càtedra d’Estudis Marítims de la UdG i que comença el proper 19 de setembre. L’objectiu del curs, dirigit a persones de més de 18 anys, és aportar coneixement sobre la navegació tradicional a través de sessions teòriques i pràctiques “que apropin als participants a la navegació amb vela llatina i a la cultura marinera”. No es tracta, doncs del típic curset d’iniciació a la vela com els que organitzen nombrosos clubs nàutics, juntament amb les federacions d’aquest esport, amb els quals no hi tinc res en contra. Al contrari, penso que fan molt bona feina i jo mateix, durant els meus anys d’estudiant, em vaig guanyar la vida uns quants estius fent de monitor de vela en diversos clubs. Aquest “Curs de navegació tradicional” va molt més enllà d’una activitat esportiva i d’esbarjo, i entra de ple en el terreny de la cultura.

Crec que això és fonamental, perquè si volem recuperar i conservar el patrimoni marítim, del qual en formen part les embarcacions tradicionals, com una cosa viva i activa, cal acostar-lo a la gent i, sobretot, a la gent jove. Més d’una vegada he sentit dir que als joves només se’ls pot atraure cap a la vela llatina a través de les regates, és a dir, de la competició, que és una de les coses que més els motiven. Efectivament, les regates són una bona escola de navegació i una bona via per atraure els joves. Però quan parlem de patrimoni i de cultura marítima penso que fa falta alguna cosa més. Fa falta divulgació, formació, educació. Cal ensenyar els joves i no tan joves a valorar i a estimar aquest patrimoni i aquestes embarcacions. Sense una cultura marítima sòlida, com la que hi ha en altres països, no podem esperar que aquest sector de la nàutica evolucioni i creixi. I, en conseqüència, tampoc no podem esperar que generi prou activitat econòmica per fer possible que els joves s’hi vulguin dedicar professionalment. Avui dia la cultura és una industria, i generar negoci en aquest àmbit també és fonamental. Si no hi ha consum de cultura marítima, si no hi ha oferta ni demanda en aquest camp, no li veig gaire futur.

El curs inclou també una visita a una drassana tradicional. A la foto, la restauració del Sant Elm.

Per tot això, trobo molt encertat el programa del curs, que arrencarà amb una primera sessió teòrica on, entre altres qüestions, es parlarà de patrimoni marítim, de construcció naval, amb una visita a una drassana tradicional, del context social i econòmic en què es feien servir aquestes embarcacions, a través d’una visita comentada al Museu de la Pesca de Palamós, i també es farà una introducció a la vela llatina, explicant aquest tipus d’aparell i les seves maniobres. El programa es completarà amb tres sortides a mar, els dies 20, 26 i 27 de setembre, a bord del Rafael, el vaixell de vela llatina que col•labora amb el Museu de la Pesca de Palamós en la realització d’aquesta mena d’activitats. El curs costa 125 €, un regal si tenim en compte que inclou 22 hores de navegació; i si sou estudiants de la UdG, val per dos crèdits de lliure elecció.

Muros 2009: les navegacions

El divendres 10 de juliol van començar les navegacions a l’encontro de Muros. Jo venia amb el propòsit de satisfer un vell desig: sortir en dorna. Vaig enamorar-me d’aquesta embarcació la primera vegada que en vaig veure navegar una, a la trobada de l’Escala de l’any 2003. Esbelta i proporcionada, la dorna és una embarcació d’una gran bellesa, malgrat els materials senzills amb què està feta. Una bellesa natural, feréstega, que em recorda la d’aquelles “noies de dent lluminosa i de geniva fresca”, com deia en Josep Pla, que no necessiten maquillatges ni adorns de cap mena per resultar poderosament atractives. Seduït per la dorna des del primer moment, vaig alimentar el meu desig en successives trobades: la “I Festa de la Mar” de Cadaqués, el “I Encuentro Marengo” de Màlaga, i l’encontro de Cambados 2005; però no em vaig atrevir a anar més enllà de veure-les navegar. A Muros, en canvi, estava decidit a fer el pas. D’entrada, havia rebut dues invitacions per navegar en dorna, una d’en Suso Cadaveira, de Lajareu por Barlovento, per sortir a la seva Moura; i una altra d’en Lino Prieto, dels Amigos da dorna Meca, per sortir amb la Meca. Al menjador, els companys de taula feien broma dient-me que m’hauria d’apuntar les invitacions per navegar en una llibreteta, com feien antigament les noies amb els seus carnets de ball, on s’apuntaven les sol•licituds dels nois que les volien treure a ballar. Ja tenia, doncs, un parell de “balls” compromesos que esperava atendre l’endemà mateix.

Però vet aquí que la tarda abans, en una plaça de Muros, ens vam trobar tota la colla basca d’Albaola i, després d’una càlida salutació, em van convidar a sortir l’endemà amb l’Ameriketatik. Conec aquesta embarcació des de la primavera de 2004, quan diversos representants d’associacions catalanes, balears, de la Federació gallega i de Portugal ens vam reunir a Pasai Donibane, a Guipúscoa, amb la gent d’Albaola per parlar de la possible constitució d’una Confederació Ibèrica del Patrimoni Marítim i Fluvial. Els nostres amfitrions ens van ensenyar la drassana Ontziola i ens van convidar a sortir a remar amb la seva embarcació insígnia, l’Ameriketatitk, una rèplica d’una trainera de pesca del segle XIX, construïda als Estats Units i regalada a Euskl Herria pels bascos residents en aquell país. Guardo molt bon record d’aquella sortida a rem pel port de Pasaia fins a mar obert i tornada a vela. Després em retrobaria amb la gent d’Albaola al Festival del Mar del Fòrum 2004, a Cambados 2005 i al primer Espai Marina Tradicional. Em feia, doncs, il•lusió el retrobament amb els bascos i tornar a sortir amb la històrica Ameriketatik, i vaig acceptar la invitació. Se m’estava començant a girar feina...

En Xabier Agote dóna instruccions als remers acabats de reclutar. (Foto: Marta Salomó)

Divendres, a quarts d’onze del matí, l’únic moviment que es veia pels pantalans del port de Muros era el dels bascos al voltant de les seves embarcacions, l’Ameriketatitk i l’Arditurri. Segons el programa, la “Regata a vela e remo” començava a les 11 en punt. Però a aquella hora les úniques embarcacions que s’havien presentat a la línia de sortida eren les dues basques i cap més. A bord de l’Ameriketatitk hi havia una tripulació internacional formada per un català, un mallorquí, un francès, un nord-americà i uns quants bascos, tripulants habituals. Per posar una mica d’ordre a aquell cafarnaüm, en Xabier Agote, el patró, ens va donar unes ràpides nocions de vocabulari nàutic basc-espanyol: estribord, babord, cia, boga, etc. Però amb això no n’hi ha prou per aconseguir que sis parells de rems vagin alhora i, al principi, els novells teníem alguns problemes per sincronitzar les nostres palades amb les dels remers experimentats: allò semblava un ball de bastons! El patró renegava i donava ordres alternativament en basc, francès, anglès i espanyol. Només li faltava treure un fuet i començar a repartir estopa entre aquella xusma amb problemes de psicomotricitat que en mala hora se li havia acudir embarcar.

L’Ameriketatik sortint del port de Muros.

En algun moment que no recordo –prou feina tenia a evitar que el meu rem no piqués amb el davant o el de darrera- es va donar la sortida a la regata: tres voltes a un triangle marcat per tres balises, amb una cenyida i dos llargs. Els trams de cenyida el vam fer a rem perquè, segons el patró, “navegar a vela contra el vent es antinatural”; i només vam hissar les veles per fer els llargs. La primera volta va sortir fatal. Els novells no anàvem prou compassats amb els rems; i alhora d’hissar les veles, com que no teníem ni idea de com anava l’aparell, ens vam fer un embolic considerable. El patró ens maleïa en set idiomes des de la popa d’aquella babel flotant, mentre la marineria intentàvem aclarir aquell garbuix de veles, caps i rems que teníem per tot arreu. Finalment, el mateix patró va haver de posar ordre a la maniobra i vam aconseguir hissar les veles. Jo em vaig autoassignar ocupar-me del puny d’amura de la major, que anava amarrat en un dels bancs i s’havia de deslligar cada vegada que canviàvem la vela de banda.

A la segona volta, la cosa va anar molt millor. Vam aconseguir bogar tots alhora i compassadament. Bogar té música; té un ritme que marquen el “xof-xof-xof” de les pales entrant a l’aigua i la respiració dels remers. Quan agafes aquest ritme, que el patró va cantant, tot va com una seda i només cal seguir-lo sense distreure’s. Ritme i, sobretot, bogar amb l’esquena ben dreta o t’exposes a una lumbàlgia de cavall. Quan tothom boga alhora i l’Ameriketatik agafa embranzida, es pot mantenir una bona velocitat, sense haver de treure el fetge per la boca, i es fa força camí. Aquesta segona volta, la trinqueta i la major van pujar amunt de seguida i la trasluchada entre un llarg i l’altre també va sortir força bé. Això ens va permetre recuperar-nos de l’esforç i tornar a agafar el rem amb ganes.

A la trainera basca no li van faltar voluntaris per remar. Amb barret i ulleres fosques,
l’amic Jaume Amengual. (Foto: Amiga Atlántica)

Amb aquest entrenament, la tercera volta va ser un passeig triomfal. Vam completar el recorregut abans que ningú i vam llençar uns quants crits de victòria. El patró ens va felicitar efusivament i tots ens vam sentir molt bascos, fins i tot els que no ho som. Ja érem un equip! En Cèsar, el mallorquí, va treure unes cerveses fresques d’una nevereta que portava i les va repartir entre la marineria, contribuint a augmentar el clima d’eufòria que regnava a bord. Però per algun motiu que se’m va escapar, a l’hora del repartiment de trofeus, els tres primers llocs se’ls van emportar els bots de vela llatina de Cartagena. Encara no entenc que vam fer malament. Però a banda d’això, va ser una navegada estupenda, de la qual me’n vaig endur un bon record i un parell butllofes a les meves delicades mans d’oficinista.

Per fi navego en dorna!

A la tarda hi havia anunciada la sortida “Proa á illa da Creba”, que es un illot de la ria de Muros i Noia, situat davant d’Esteiro, destí final de la navegació. Havia quedat amb en Suso Cadaveira, de l’associació Lajareu por Barlovento, per sortir amb la seva dorna, la Moura. Per fi podria provar una d’aquestes embarcacions! I, a més, en quedaria constància videogràfica, perquè en Bocixa, reporter del digital “A Nosa Terra”, es va embarcar amb nosaltres per fer una entrevista al Suso i, de passada, gravar-me tres preguntes a mi, tot i que no estava previst.

En Suso i jo aparellant la Moura abans de sortir. (Fotos: Amiga Atlántica)

Vam sortir de Muros amb una faixa de rissos agafada per anar més tranquils. Malgrat la reducció de vela, la Moura caminava molt lleugera, deixant una estela molt fina a popa. De seguida vaig poder comprovar dues de les grans qualitats veleres de la dorna, derivades de les formes del buc: la capacitat per cenyir i, sobretot, la resistència a l’escora. De tant en tant carregava alguna ratxa que ens feia escorar lleugerament, però només calia seure a la regala de barlovent i l’embarcació es posava dreta al moment. Acostumat al meu bot de formes arrodonides, que de seguida fica la regala sota l’aigua i t’obliga a fer banda con en una embarcació de vela lleugera, la dorna em va semblar molt estable lateralment. El dia abans, n’havia vist una navegant amb molt més vent, amb una parella i un nen a ford, que la controlaven perfectament i sense gaire esforç. En aquest sentit, em va semblar una embarcació força segura. Guapa d’aspecte i amb l’ànima velera, la dorna ho te tot per fer feliç un mariner.

Embarcació familiar. Pensava que a bord d’aquesta dorna només hi anava una parella,
però si amplieu la foto, veureu que també hi ha un nen a bord.

Aviat vam haver de fer la primera virada i en Suso em va donar instruccions: deixar anar la drissa de la banda on estava amarrada, arriar una mica la vela per poder passar-la a l’altra banda del pal, canviar la drissa de banda, hissar quan el patró m’ho digués i amarrar. Mentrestant, ell passaria l’escola i la vela per davant del pal. Dit així, la cosa pot semblar complicada, però la veritat és que la maniobra va ser molt ràpida i gairebé no vaig tenir temps d’adonar-me’n que ja navegàvem amurats a l’altra banda. “Una virada de regata!”, va dir en Suso; i a continuació em va passar la canya: uaoh!

La canya de la dorna es molt gran; una bona palanca per fer anar un timó que es fica cap a sota de la quilla i que, a més de servir per controlar el rumb, també fa d’orsa. El timó anava molt suau i gairebé no calia fer força. Això vol dir que l’embarcació anava ben equilibrada. Jo vigilava en tot moment la relinga de barlovent per evitar que la vela agafés vent per sotavent i es posés a la mala, cosa que ens podria fer trabucar. Però la vela llatina també té aquest “problema” i ja estic avesat a vigilar el caient de proa amb un ull i el rumb amb l’altre. Però aquesta vegada jo estava més pendent de la vela que del rumb, i en Suso també estava més pendent de l’entrevista que li feia en Bocixa i d’anar contestant les seves preguntes, que de vigilar per on anàvem. El cas és que, durant una bona estona, ens vam oblidar del lloc on havien d’anar. Fins que, en un moment donat, em vaig adonar que hi havia unes roques a proa... Vaja, que se’ns estava acabant la ría! De sobte, va aparèixer una zodiac de l’organització i els tripulants, que ja ens deurien veure estavellats contra les roques, ens van indicar per senyes que viréssim cap al centre de la ría. Així o vam fem i llavors ens vam adonar que la resta de la flota ja era prop de Creba, mentre que a nosaltres ens caldria fer un parell de bordos per arribar-hi.

La Mar, l'Amiga Atlántica del bloc "Una mirada a la Ría de Vigo", també va provar la dorna.

A causa d’aquesta distracció vam arribar a Esteiro dels últims. Al port hi havia força públic, i un grup de música tradicional animava l’ambient, que era d’allò més festiu. Vaig saltar a terra i em vaig dirigir a la llotja on m’havien dit que donaven begudes fresques. I allà vaig tenir una grata sorpresa: qui repartia les begudes era en Moncho Bouzas, del bloc “Singradura da relinga”, a qui coneixia virtualment des de feia mesos i a qui esperava conèixer personalment. Em va fer tanta il•lusió que ni tan sols vaig trobar calenta la cervesa calenta em va oferir. No era culpa seva: unes quantes tripulacions van passar pel bar abans que jo i van acabar amb les reserves de begudes fresques. Vam xerrar una estona fins que el port es va anar buidant i va arribar el moment de tornar cap a Muros. Encara vaig tenir temps de fer quatre fotos abans d’embarcar a la Moura on en Suso ja ens esperava impacients. Tornàvem a ser els últims de sortir, però no teníem cap pressa. Feia una tarda esplèndida i la tornada a Muros va ser una delícia.

Embarcacions al port d’Esteiro i tornant cap a Muros. Al fons l’illa d’A Creba.

Aquí teniu el reportatge d’en Bocixa, per a “Anosaterra Diario”, que recull alguns dels moments viscuts aquella tarda.

Entre la navegada del matí amb l’Ameriketatik i la sortida de la tarda amb la Moura, aquella nit vaig caure rodó. L’endemà al matí m’esperava una sortida amb una altra dorna: la Meca.

De la Meca al racú

Dissabte, abans de les 11, ja era al pantalà preparat per embarcar. Però a la Meca no hi havia ningú. L’embarcació es gronxava suaument, adormida, com sospitava que ho deurien estar els tripulants en aquell moment. De fet –m’ho dirien després- a la coberta de proa n’hi havia un clapant. El cas és que anaven passant els minuts, tots els vaixells es preparaven per salpar i, dels tripulants de la Meca, ni rastre. Veient que si no m’espavilava em quedaria a terra, vaig mirar d’enrolar-me en el racú A Oleira, de Asociación de Marineros Artesanales y Deportivos San Miguel de Bouzas, on també hi anaven la Mar i en Tin. En Braulio, el patró, va comptar quans érem i em va dir que podia sortir amb ells.

Magnífica estampa del racú A Oleira amb tot el drap. (Foto: Marta Salomó)

M’agraden molt aquests vaixells amb aparell de balandre –una major cangrea i dos focs- com el racú i el galeón. Trobo que són l’embarcació perfecta per a una associació: segurs, fàcils de maniobrar, amb capacitat per a força tripulació... uns vaixells escola magnífics per a iniciar-se en la navegació tradicional. En Braulio em va deixar la canya i, tot i que feia poc vent, vam passar per entremig d’unes quantes batees, maniobrant sense dificultat. Quan vam arribar a port estaven fent la recreació d’una descàrrega tradicional de sardina, que la podreu veure en el vídeo de l’encontro de l’entrada anterior.

En Braulio es lamentava que, per culpa d’una patent en mal estat, l’obra viva estava molt bruta i
l’Oleira caminava poc. Tot i això, va ser un plaer portar-lo. (Fotos: Amiga Atlántica)

La tarda de dissabte el programa era força atapeït: a les 17 hores, sortida de la navegació “Proa a Monte Louro. Varada en San Francisco”. I a les 20 hores, el tan esperat “Encontro blogueiro” on per fi coneixeria personalment molts dels companys blocaires, blogueiros o bloggers, com preferiu, amb qui feia temps que tenia relació per Internet. Calia, doncs, afanyar-se. Aquesta vegada la tripulació de la Meca era a bord i em van convidar a embarcar. Després s’hi afegirien dues noies, una mare i una filla de Coruña i un portuguès. Poc temps després de sortir de port el patró em va passar la “megacanya” de la Meca. Quin llamp de canya! Els dits amb prou feines m’arribaven per envoltar-la amb la mà i calia agafar-la amb les dues mans. Aquesta vegada tenia l’experiència del dia anterior amb la Moura, tot i que la Meca deu fer un parell de metres més. El timó també anava força suau, però el que em va deixar al•lucinat va ser l’angle de cenyida de la Meca. El patró m’anava dient “orsa, orsa més”. I jo ho feia convençut que es desventaria d’un moment a l’altre o perdria velocitat, però ni una cosa ni l’altra! Amb un ull vigilava l’”equip de vent” –una cinta de plàstic lligada a la drissa- i amb l’altre la relinga de barlovent per no posar-me a la mala. En un moment donat vaig veure que el catavents indicava un angle del vent aparent tan tancat que semblava que vingués de proa: impressionant!

Estic segur que la Meca deixaria enrere més d’un vaixell modern. (Foto: Marta Salomó)

Amb aquest facilitat per cenyir vam avançar moltes embarcacions que havien sortit abans que nosaltres i vam ser dels primers d’arribar a la platja de San Francisco. Allà ens vam picar amb un bot de regates de Cartagena, un pura sang de la vela llatina. Els teníem a barlovent i m’hi vaig anar a costat fins a tenir-lo a uns pocs metres per la proa. Llavors vaig orsar, tallant la seva estela, per deixar-lo a sotavent nostre. Ell va orsar una mica, però anava a la mala i suposo que tampoc no les tenia totes amb aquella bèstia que li venia a sobre. Jo vaig continuar orsant fins a situar-me a barlovent seu i llavors, abans de quedar-me desventat, vaig tornar a rumb i el vam passar. Naturalment es tracta de dues embarcacions molt diferents i no es poden comparar, però el petit exercici tàctic va servir per posar de manifest les prestacions i maniobrabilitat de la Meca que, repeteixo, em van deixar impressionat.

Una llanxa de l’organització ens va venir a dir que no podíem entrar a la platja de San Francisco. Per tant, vam haver de virar i tornar cap a Muros; però el vent va anar caient pel camí i vam arribar al pantalà a les vuit del vespre, just per saltar a terra i córrer cap a l’Encontro blogueiro. Però d’això ja en parlarem a la propera entrada.

En definitiva, per a mi, les navegacions de Muros 2009 van ser memorables. Us deixo unes quantes fotos més que vaig fer des de la Meca. I trobareu un extens reportatge fotogràfic en aquest àlbum de Flickr.

(Continuarà)

Muros 2009: la inauguració

Reportatge de Bocixa i Raquel Rei per a "Anosaterra Diario".

S’ha dit que Muros 2009 és el millor encontro de tots els que s’han fet fins ara, i també que marcarà un abans i un després en aquesta mena d’esdeveniments. Segurament; era el meu segon encontro després de Cambados 2005 i no ho puc comparar. Però, indiscutiblement, el “IX Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia” va ser tot un èxit. 129 embarcacions procedents de diversos llocs de la península i d’altres països, 693 navegants inscrits, amb les seves famílies, i uns 3.000 visitants, van convertir la vila de Muros en la capital espanyola de la cultura marinera i de les embarcacions tradicionals, del 9 al 12 de juliol. De tota manera, les xifres no expliquen el millor d’aquest encontro: el magnífic ambient d’amistat i companyonia entre els participants, la bona acollida dels muradans i la seva implicació en l’esdeveniment, la qualitat del programa, l’organització perfecta i altres aspectes que aniran sortint en aquestes cròniques.

Vaig arribar a Muros a bord de l’Alefriz, amb la Mar i el Tin, el dijous al migdia, tal com explico en l’entrada anterior. Després de fondejar –els pantalans del port estaven reservats a les embarcacions tradicionals-, vam desembarcar amb el bot auxiliar. A terra ja ens esperava la Marta, amb els nostres tiquets per dinar i sopar a la carpa de les tripulacions durant els quatre dies: 8 àpats, 20 € per persona, i barra lliure d’aigua i cervesa! La carpa de les tripulacions l’atenia un grup nombrós de voluntaris, nois i noies amb una samarreta groga, que servien el menjar i les begudes amb diligència i amabilitat. També s’ocupaven de la caseta de recepció i prestaven altres serveis organitzatius. Crec que la feina dels voluntaris va ser un dels elements importants que va contribuir a l’èxit d’organització de Muros 2009.

A la carpa ens vam trobar amb l’Anna i en Toni, companys de moltes altres trobades, que venien de Barcelona, i vam començar a prendre-li el pols a l’encontro. Després d’un dia i mig de navegació i de menjar fred, el dinar va entrar la mar de bé. I també tots els àpats dels dies posteriors, sobretot després d’una bona navegada. El menjar, suficient, variat i ben elaborat, també es mereix una bona nota.

Dinar a la carpa de les tripulacions (Foto: Lino Prieto)

Després de dinar la Marta i jo ens vam instal•lar en un hostal que ens va facilitar l’organització, també a preu d’encontro. Pels inscrits hi havia allotjament gratuït al pavelló esportiu, però una ja te una edat -o dues!- i demana certes comoditats a l’hora de viatjar. Per tant, tret del cost del desplaçament, participar en els encontros de Galícia és més barat que quedar-se a casa! O, com a mínim, força assequible. Després d’una bona dutxa per treure’m la salabror de dos dies al mar –gran invent això del bany a l’habitació!- i de canviar-me la roba encartonada per una de més presentable, vaig córrer cap a la carpa dels museus per assistir a la inauguració oficial de l’encontro.

La consellera del Mar fent el discurs inaugural (Foto: Amiga Atlántica)

Van parlar l’alcalde de Muros, Domingos Dosil; el president de la FGCMF, Víctor Fernández; el president del comitè organitzador, Manuel García Sendón; i la consellera del Mar de la Xunta, Rosa Quintana; no recordo exactament en quin ordre. El que em va cridar més l’atenció de l’acte, del qual n’informava “La Voz de Galicia”, va ser el suport de la Xunta a Muros 2009, expressat per la senyora Quintana en el seu discurs inaugural. La consellera del Mar va dir que el suport a aquesta mena d’iniciatives culturals i de recuperació del patrimoni marítim per part del Govern gallec “representa avançar en la millora de la valoració social d’aquest mitjà dur i hostil”. Quintana va destacar la necessitat de conservar el passat mariner com una manera de potenciar i encarrilar el futur de la pesca a Galícia. També va manifestar la seva intenció de posar en marxa l’elaboració d’un inventari d’embarcacions tradicionals i d’impulsar l’establiment de punts d’amarrament per a aquestes embarcacions. I va acabar reiterant el suport de la Conselleria del Mar a tots els col•lectius i organitzacions que fan tasques de recuperació etnogràfica marítima “perquè no desapareguin oficis com el de mestre d’aixa o formes com les dels vells galeons que carregaven a les nostres ríes”. “Estem decidits –va afegir la consellera- a retornar la il•lusió al mar de Galícia”.

Ostres! Reconec que, si jo fos gallec, hauria aconseguit il•lusionar-me! Ho dic perquè mai no he sentit a cap governant català fer unes declaracions així. D’acord que a Catalunya el mar no té el pes econòmic, social i cultural que té a Galícia. Però dubto que aquí hi hagi cap polític amb capacitat de govern que tingui el patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals entre les seves preocupacions. Dubto molt que les declaracions de la consellera Quintana les fes de cara a la galeria i per quedar bé. Em consta que la Xunta sempre a donat suport a la FGCMF, subvencionant els encontros i altres activitats relacionades amb la cultura marítima, a banda del partit que governi. Suposo que aquí encara ens queda molta feina per fer, a totes les persones, associacions i entitats relacionades amb el patrimoni marítim, fins arribar a tenir el pes i la presència que aquest moviment té a Galícia.

Inaugurat oficialment el “IX Encontro de Embarcacions Tradicionais de Galicia”, la sirena del vapor Hidria Segundo va traspassar l’aire de la tarda i totes les embarcacions que hi havia a port van hissar les veles alhora, com un vol de coloms espantats. Quin espectacle! Els pantalans es van omplir de públic que volia veure de prop tantes embarcacions diferents. Entre la gent hi havia dones que anaven vestides d’època, suposo que com les dones dels mariners antigament. Pels carrers del poble en veuria moltes més i també alguns homes. Durant quatre dies l’ànima marinera de Muros va sortir al carrer. Ho explica amb detall i amb la sensibilitat que el caracteritza el mariner muradà Manuel Caamaño en el seu bloc "Homes de pedra en barcos de pau".

Muros, seu permanent?

La FGCMF la va encertar de ple quan va escollir Muros com a seu del “IX Encontro de Embarcacions Tradicionais de Galicia”. Comptaven amb la bellesa de la ria i d’aquesta vila marinera, i amb tot el seu valor patrimonial. En aquest sentit, l’escenari ja era difícilment superable. Però no sé si es podien imaginar la resposta dels muradans, que es van implicar massivament en el repte d’omplir de contingut aquest escenari i de vestir-lo de gala per a l’ocasió. Van ser uns amfitrions magnífics.

Era una delícia passejar per Muros durant aquests dies i veure molts carrers i places decorats amb motius mariners i, en alguns casos, amb autèntiques peces de museu, com embarcacions, estris de pesca, eines de mestre d’aixa, sistemes per conservar el peix, com un assecador de congres... En un d’aquests carrers guarnits amb xarxes i aparells de pesca, va sortir una senyora d’una casa i es va dir que pertanyien a la seva família, que sempre s’havia dedicat a la pesca, i ens va explicar què era cada cosa i per a què servia. Hi havia ganes d’explicar-se i de mostrar amb orgull tot aquest patrimoni que, des de fa uns quants anys, s’ha anat recuperant i posant en valor. Molts comerços exhibien també els aparadors decorats per l’ocasió, posant de manifest aquesta resposta favorable i massiva a l’esdeveniment que tenia lloc davant de casa seva. Crec que aquest alt grau d’implicació ciutadana va ser també una de les claus de l’èxit de Muros 2009.

Parlant amb una persona molt propera a la direcció de la FGCMF em comentava la possibilitat que els encontros, ja consolidats, deixin de ser itinerants i passin a fer-se en una seu permanent, com es fa a Brest i Douarnenez. D’aquesta manera s’evitaria haver de començar de zero cada vegada. Doncs bé, al cap d’uns dies, un amic gallec ficat en aquest món em dia que ja es parlava de Muros com a seu permanent dels encontros d’embarcacions tradicionals de Galícia. Penso que seria una magnífica seu i permetria consolidar una marca, com la dels dos certàmens francesos. Però suposo que, en aquests moments, parlar de tot això és fer volar coloms i ja hi haurà temps de veure cap a on evoluciona aquest abans i després de Muros 2009.

Una de les instal•lacions dels carrers de Muros que més em van cridar l’atenció va ser la d’aquest assecador de congre que hi havia en una plaça. El muntatge anava acompanyat d’un vídeo que explicava tot el procés de preparació i assecat d’aquest peix. No sé si és el mateix que he trobat remenant per Internet. Diria que no perquè em fa l’efecte que aquell mostrava imatges antigues en blanc i negre. Però us el deixo igualment, perquè és un magnífic testimoni d’una petita indústria pesquera artesanal que gairebé ha desaparegut. El documental, realitzat per Ricardo Llovo el 2005, es titula “Secando ao vento do mar”.

Déu n’hi do per ser el primer dia d’encontro! Divendres i dissabte els dedicaria a navegar, amb la trainera basca Ameriketatik, de l’associació Albaola; amb la dorna Moura, per invitació de l’amic Suso; amb el racú A Oleira, de la Asociación de Marineros Artesanales y Deportivos San Miguel de Bouzas; i amb la dorna Meca, de l’associació Amigos da dorna Meca, per gentilesa de l’amic Lino Prieto. Però això ja us ho explicaré en la propera entrada.

(Continuarà)