Paisatges marítims: Normandia (1)

Els quinze dies passats a Normandia aquest estiu van donar força de si. A diferència de Bretanya, la costa normanda no és tan accidentada, sinó molt més rectilínia. Consta de platges obertes, de sorra fina i molt extenses, com les del famós “Dia D”, i de penya-segats impressionants, que s’alcen verticals sobre platges de còdols. La ciutat de Fécamp, a 40 quilòmetres al nord de Le Havre, forma part d’aquest paisatge escarpat que caracteritza el litoral del País de Caux (Alta Normandia).  A Fécamp hi ha els penya-segats més alts de Normandia, que arriben als 126 metres d’alçada.

Fécamp i la bocana del port en primer terme.

Val molt la pena visitar Fécamp i els pobles veïns d’Yport i d’Étretat per contemplar de prop aquests monuments de la natura, que van servir de model a molts artistes, entre ells el pintor Claude Monet. I si us agrada l’art, arribeu-vos fins a Giverny i visiteu la casa de Monet i el jardí d’aigua, que ell mateix va fer construir, i on va pintar els famosos nenúfars. És un autèntic plaer per als sentits!

A banda dels paisatges que l’envolten, Fécamp destaca també pel seu passat mariner: va ser un dels ports bacallaners més importants de França.  Des del descobriment dels bancs de Terranova, a finals del segle XV, i fins als anys 50 del segle passat, milers de vaixells i d’homes van salpar del port de Fécamp per anar a guanyar-se la vida pescant bacallà a l’altra banda de l’Atlàntic: eren els anomenats terre-neuvas.  Un món fascinant al qual hi vaig entrar a través del “Musée des terre-neuvas et de la pêche” de Fécamp, situat davant mateix de la platja, molt a prop de la bocana del port.

"Musée des terre-neuvas et de la pêche".

El port de Fécamp és molt antic. L’any 1185 els monjos de l’abadia local tenien els drets exclusius sobre el tràfic portuari per un regal d’Enric II d’Anglaterra. I van construir una salina per la conservació de l’arengada. El gran port es va acabar el 1750. Però el moment àlgid va arribar al segle  XIX, quan un munt de velers bacallaners de tres pals i de dundees dedicats a la pesca de l’arengada omplien el port. És impossible resumir en poques línies el volum que va arribar a tenir la pesca del bacallà a França. N’apunto unes poques dades. Des de Boulogne-sur-mer, al Pas de Calais, fins a Marsella, al Mediterrani, uns noranta ports dels litoral francès van estat directament implicats en la pesca del bacallà a Terranova.  Durant el segle XVIII, 12.000 vaixells i 450.000 homes es van dedicar a aquesta pesca a França. Només a Fécamp, l’any 1903 es van armar 73 vaixells bacallaners, amb una mitjana de 35 homes per tripulació. El Léopoldine, l’últim bergantí-goleta bacallaner va fer la darrera campanya el 1931. Després els velers serien arraconats pels chalutiers a vapor.  L’any 1904 va aparèixer el primer chalutier francès als bancs de Terranova. Però això no només va canviar el sistema de propulsió dels vaixells, sinó també el sistema de pesca: es va passar de la pesca a mà, mitjançant palangres, des d’uns petits bots, els doris, que el vaixell repartia cada dia sobre el banc, a la pesca d’arrossegament amb xarxa, que la feia molt més rendible.

El port de Fécamp (Foto: Association Fécamp Terre-Neuve)

Tota aquesta història està perfectament recollida al “Musée des terre-neuvas et de la pêche” de Fécamp, petit però ben muntat i força amè. El museu s’estructura en vuit seccions, que comencen per la influència dels víkings, els precursors. Després venen dues seccions dedicades a la pesca bacallanera i a la construcció naval. És interessant veure les eines que es feien servir a bord per obrir i netejar el bacallà acabat de pescar, que era una feina llarga i feixuga que havien de fer els pescadors al cap d’una jornada de pesca perillosa i esgotadora. També hi ha una extensa secció dedicada a la pesca de l’arengada i al seu procés de conserva. I a continuació hi ha una secció dedicada a la pesca del bacallà a bord dels chalutiers moderns, on es pot visionar un documental de l’època –parlem dels anys 50- que mostra amb detall la feina que es feia a bord d’aquests vaixells.

L'oceanògrafa i fotògrafa francesa Anita Conti

I estirant d’aquest fil descobreixo la figura i l’obra d’Anita Conti, oceanògrafa francesa que va ser l’única dona que va acompanyar els llegendaris terre-neuvas, en les seves campanyes de pesca. L’any 1952, Anita Conti va passar sis mesos a bord del Bois-Rosé, un chalutier de Fecámp, i va conviure amb els 60 homes de la tripulació. El resultat d’aquesta experiència va quedar plasmat en un extens reportatge fotogràfic, d’una qualitat extraordinària, sobre la pesca del bacallà i la vida dels pescadors a Terranova, publicat en el llibre “Anita Conti. Les terreneuvas”. La “Dama del Mar” va passar molts anys de la seva vida a bord de vaixells. Va deixar 40.000 fotografies i una desena de pel·lícules, molt apreciades tant pel seu valor documental com pels seus valors artístics.

Feines a bord del chalutier Bois-Rosé (Foto: Anita Conti)

Vaig entrar en aquest món de la pesca del bacallà a través de l’Alan Villiers, mariner i fotògraf, i del seu llibre “La campaña de la goleta Argus”, vaixell de la “flota blanca” portuguesa, al qual li vaig dedicar una entrada. I ara, amb la informació recollida al museu de Fécamp i el descobriment de l’obra d’Anita Conti amplio el meu camp de coneixement sobre aquest àmbit concret de la pesca del bacallà, que trobo apassionant, que té tots els ingredients de les grans epopeies humanes vinculades al mar. Tinc informació –parcial- de la participació espanyola en aquesta pesca, a través del llibre “Hombres de Terranova. La pesca del bacalao. 1926-2004”. I ara em caldria completar la part anglosaxona i, sobretot, nord americana; vaja, tota la història real que hi ha darrere de la novel·la de Kipling “Capitans intrèpids”.  

Dori com els que es feien servir en els vaixells bacallaners.

La visita a Fécamp va resultar, doncs, molt profitosa. Però la cosa no s’acaba aquí. Quan vam arribar a la ciutat i vam aparcar prop del port, el primer que vaig veure va ser un tancat o hi restauraven una embarcació tradicional, semblant a un dundee de pesca. I al costat hi vaig veure un bot que em va cridar l’atenció: era un dori de la pesca del bacallà!  Què hi feia a Fécamp? Després de visitar el museu ho vaig saber. I també vaig entendre com és que hi ha tants doris a la platja d’Yport i d’Étretat, i que encara els facin servir per pescar. Són una herència del passat bacallaner d’aquests ports. Allà és una embarcació tradicional i hi ha associacions que els recuperen i també se’n construeixen de nous com a embarcació d’esbarjo. El museu de Fécamp els hi va dedicar una exposició que comprenia des dels seus orígens americans fins al moviment associatiu que hi ha actualment al seu voltant.

 

Doris a la platja d'Yport

Si voleu aprofundir en la història dels terre-neuvas i la pesca del bacallà, aquí teniu uns quants enllaços farcits d’informació interessant:

- Association Fécamp Terre-Neuve.  Entreu-hi a fons, perquè val molt la pena.

- La pesca bacallanera francesa al segle XVIII

- The history of the Northern cod fishery

- Association des Terre-neuvas

 

La platja i els penya-segats d'Étretat

Vull acabar amb quatre dades sobre Étretat. La gent de diners de París es va enamorar d’aquest poblet de pescadors, conegut pels seus penya-segats blancs, i a finals del segle XIX el va convertir en una de les localitats balneàries de més renom de Normandia. Va rivalitzar amb Honfleur i Dauville a l’hora d’atraure la visita tant de famílies nobles i riques, com de nombrosos artistes. A l’extrem sud de la platja hi ha el penya-segat d’Aval, de 85 metres d’alçada, amb un arc de pedra anomenat Porta d’Aval, a través del qual es pot veure l’agulla d’Étretat, un obelisc de 70 metres que emergeix de dins del mar. Llàstima que la tarda que hi vaig ser el temps no acompanyava. És evident que hi hauré de tornar.

Properes entrades dedicades a Normandia i la costa normanda (no necessàriament per aquest ordre):

- El vaixell víking de Bayeux

- Omaha Beach i les platges del “Dia D”

- Honfleur i Deauville

- Passeig amb vaixell pel port de Caen

Tertúlies marineres a bord del “Cyrano”

Amb el tema “Singladures d’estiu: imatges i comentaris” va començar fa dos dissabtes la tercera temporada de tertúlies marineres que organitza l’associació La mar d’amics de Palamós. En edicions anteriors les tertúlies es feien a la Casa del Mar palamosina, però aquest any s’han traslladat a un escenari molt original: la bodega del bergantí Cyrano (nom nou del Sea Star), amarrat al port de Sant Feliu de Guíxols. La propera tertúlia, que es farà el 17 d’octubre, em toca de prop perquè tractarà de l'slow sailing, una manera d’entendre la navegació que l’amic Jordi Salvador ha traduït molt encertadament per “Navegació tranquil•la”.

Com vaig explicar en una entrada anterior, això de l’slow sailing s’inspira en la filosofia de l’anomenat Moviment slow, que té per objectiu viure la vida més pausadament, assaborint les coses amb tranquil•litat i gaudint plenament de cada moment. A partir d’aquesta idea se’m va acudir el “Manifest de l’slow sailing”, que vol ser una proposta per gaudir del mar i de la navegació amb tranquil•litat. Al principi, el manifest constava de deu punts. Però després, en els comentaris, alguns de vosaltres us vau declarar partidaris de les regates, argumentant que són una bona escola de navegació, i hi vaig incloure un nou punt al respecte. Vet aquí perquè s’ha convertit en un decàleg d’onze punts! Serà un plaer que els comentem entre tots en la tertúlia del 17 d’octubre i fins i tot, a partir de l’intercanvi d’experiències, és possible que en surtin de nous.

Manifest de la navegació tranquil·la (2.0)

1.- L’important no és el vaixell, sinó la teva relació amb ell i amb el mar. Tant se val l’eslora, el preu o l’equipament del teu vaixell. Tant és que sigui un bot de rems com un gran iot. El que importa és que no el consideris un objecte més de tots el que tens, sinó un company de viatge que et pot proporcionar plaer, experiències inoblidables i un coneixement del mar i, sobretot, de tu mateix.

2.- Passa temps a bord del teu vaixell, ni que sigui amarrat a port. Converteix-lo en una part del teu espai vital. Treballa-hi, fes-hi alguna feina, de manera que alguna part del vaixell sigui obra teva, i que alguna part de la teva obra estigui vinculada al vaixell. Això reforçarà els lligams entre el teu vaixell i tu.

3.- Deixa les presses al moll quan surtis a navegar. Surt sense una hora de tornada, com si anessis a fer un llarg viatge. Oblidat del rellotge i deixa’t guiar pel sol. Si elimines la velocitat i el temps de l’equació, només queda l’espai: el mar.

4.- Surt a navegar sense rumb, sense tenir un punt d’arribada. Simplement navega, deixa’t portar pel vent i la mar. No pensis ni en les milles que has fet ni en les que falten per arribar. No vas enlloc. Només navega i gaudeix del moment.

5.- Desconnecta l’electrònica i navega com s’havia fet sempre. Aprèn a no dependre dels instruments. Quant temps fa que no prens una demora o l’altura d’un astre? Situa’t i dibuixa el rumb sobre una carta de paper. Oblida’t del catavents: sent el vent a la cara o al clatell. Aprèn l’art de navegar que és el que defineix els navegants de veritat.

6.- Desconnecta el mòbil, la ràdio i l’equip de música. Talla durant un temps els lligams que t’uneixen a terra. Silenci! Escolta la remor del mar: l’onada a la proa, el batec de la vela, l’alè del vent.

7.- No t’aferris a canya o a la roda. Cedeix el timó a algun tripulant i deixa’t portar. Quant temps fa que no t’estires a coberta o seus a proa amb els peus penjant? Si vas sol, amarra el timó, equilibra el vaixell amb les veles i deixa’t portar. Confia en la tripulació i en teu vaixell.

(Foto: Lino Prieto)

8.- Escriu un diari de navegació. Descriu amb detall les sortides que facis i anota les sensacions que experimentes. Així conservaràs les emocions de cada sortida i les podràs reviure molt de temps després. Comparteix aquestes experiències i emocions amb altres persones a través d’un bloc com aquest o com et sembli millor.

9.- Fes regates, si t’agraden, però no pensant en el premi, sinó perquè regatejant aprens a conèixer millor el mar, el teu vaixell i a tu mateix. No hi ha premi més estimulant que aquest aprenentatge.

10.- No abandonis el teu vaixell, ell mai no ho faria.

11.- Contempla el mar una estona cada dia, impregna’t de la seva energia i emporta-te-la allà on vagis.

Us apunto les dates de les properes tertúlies mariners, que es fan el tercer dissabte de cada més, de 17 a 19 hores. Trobareu una explicació detallada dels continguts a la web de La mar d’amics.

17/10/2009.- Slow sailing (navegació tranquil•la)
21/11/2009.- Reserva marina de les Illes Formigues
19/12/2009.- Cinema i patrimoni marítim
16/01/2010.- Construcció amateur d’embarcacions
20/02/2010.- Vela tradicional i art
20/03/2010.- Instruments de navegació: ahir i avui
17/04/2010.- Les regates de vela llatina a debat
15/05/2010.- Seguretat i salvament marítim
19/06/2010.- Equipament bàsic de les barques

El "Drac", un amor de vaixell

El Drac és un dels vaixells més bonics en què he navegat mai. És un disseny del genial William Fife III, de l’any 1889, però construït amb tècniques modernes (strip-planking) per la firma Chantier Naval Stagnol, una drassana de Benodet (França), que el comercialitza amb el nom de Seabird. El Drac era el somni de l’Andrés, patró professional que es guanyava la vida portant remolcadors, barcasses, golondrines i també algun iot privat. Un somni que ell va aconseguir fer realitat durant un temps, malauradament, massa curt.

Un vaixell del tipus Seabird, construït per encàrrec, és un caprici molt car. Es tracta d’un day sailer, és a dir, un vaixell ideal per fer sortides d’un dia, però que resulta incòmode i poc pràctic per anar de creuer amb tota la família. La concepció clàssica del buc, amb grans llançaments a proa i a popa, fa que l’espai habitable a l’interior sigui molt reduït. I crec recordar que no te WC. El vaixell és baix de borda i quan escora de seguida fica la regala de sotavent a sota l’aigua. La banyera és minúscula i amb prou feines hi caben les cames de dos tripulants, que van asseguts sobre coberta. Quan hi ha mar de proa, l’aigua escombra la coberta i entra directament a la banyera, de manera que si no portes roba d’aigües, et mulles el cul. La maniobra també és clàssica, sense stoppers, winches, mordaces, lazy jacks, ni cap d’aquests invents que faciliten el maneig de l’eixàrcia i el velam. I fer anar una major cangrea, amb botavara i pic, tres focs i una escandalosa requereix més d’un parell de braços. En aquest vaixell, qui no penca fa més aviat nosa.

Vaja, que... no és l’embarcació més pràctica i confortable del món. Fent un símil automobilístic, seria com comprar un Porsche per fer-lo servir com a utilitari familiar. Per aquest preu pots aconseguir un vaixell modern perfectament equipat per a creuer. Fins i tot un bon clàssic de segona mà, si t’agrada la fusta. Però l’Andrés s’havia enamorat del Seabird. I quan un s’enamora troba l’objecte del seu amor portador de totes les gràcies i virtuts; i es creu capaç de superar tots els obstacles i entrebancs que, amb el temps, amenacen d’enverinar la relació. Efectivament, superat el festeig inicial, l’Andrés es va trobar hipotecat, amb un vaixell que requeria atenció constant i que, a l’hora de navegar, estava més a prop de la vela lleugera que del creuer. I aquella bellesa flotant, que l’havia de fer el més feliç dels navegants, es va convertir en una càrrega i en un maldecap per a l’economia familiar. Finalment, se’l va acabar venent, cosa que no li va ser gens fàcil, i suposo que hi deuria perdre bous i esquelles.

Malgrat tot, comprenc l’Andrés i entenc que es begués l’enteniment per un vaixell com el Drac, perquè jo també em vaig enamorar del Corb Marí, ho confesso! Va ser un amor a primera vista. Feia molts anys que sospirava per un vaixell i quan el vaig veure en un anunci de la revista “Mardemars”, vaig pensar: “és aquest; és el vaixell que vull!” El vaig anar a veure a Mallorca i encara em va agradar més; i m’hi vaig llençar de cap sense sospesar pros i contres. Sabia que era un veler de regates força radical, amb un velam enorme, que no tenia motor... M’era igual, ja trobaria tripulació i sortiria del port a rem, com feien a Cala Gamba. Sí, tenia alguns inconvenients, però... era tan bonic!

Un cop el vaig tenir, van començar a sortir els “inconvenients”: llogar un amarrador, posar-li un motor, l’assegurança, els certificats, el manteniment, reparacions... I a l’hora de navegar, sempre anava curt de tripulació, sobretot amb vent. Més d’una vegada he pensat que potser em vaig equivocar i, fins i tot, vaig estat temptat de vendre’l i comprar un petit creuer de fibra, molt més pràctic. Però a mi m’agrada la fusta, mira! I de vaixells de fibra n’hi ha molts; en canvi, de Corb Marí, només n’hi ha un i el tinc jo. Sovint he escrit sobre el Corb i les sensacions de navegar amb un veler com aquest, ràpid, divertit, elegant, mariner... Un vaixell que desperta admiració allà on va.

Per tant, puc entendre perfectament l’Andrés, perquè a la canya del seu Drac un se sentia un privilegiat. Però en el meu cas, tot i que va ser una compra impulsiva, feta més amb el cor que amb el cap, vaig tenir el seny d’enamorar-me d’un vaixell adequat a les meves possibilitats, que puc mantenir sense que representi un gran sacrifici per l’economia i la convivència familiar, perquè aleshores és quan apareixen els conflictes. Potser per això, de moment, encara el tinc; perquè la satisfacció que em proporciona no m’obliga a pagar-ne un preu massa alt i, a la llarga, insostenible.

No sé que se’n deu haver fet del Drac. En conservo el bon record de dues sortides i unes quantes fotos, que són les que veieu aquí: d’una de les sortides, de Blanes a Premià de Mar, i d’uns dies que va estar fora de l’aigua per netejar-lo i envernissar-lo abans de vendre’l. Per Internet he trobat un parell de vídeos sobre el Seabird i la drassana Stagnol. Ja veureu quina preciositat de veler! I també entendreu perquè l’Andrés se’n va encaterinar. Espero que durant el poc temps que van navegar junts l’Andrés fos feliç.

Seabird Chantier Naval STAGNOL Film Marc LEBIHAN
Cargado por ClassicYacht - Descubre los videos de deportes más espectaculares.

Essais Seabird Chantier Naval STAGNOL Film FAC TELEVISION
Cargado por ClassicYacht - Videos de deportes, baloncesto, béisbol, wrestling y lucha libre.

XIV Trobada de vela llatina de l’Escala

Dissabte passat va tenir lloc la catorzena edició de la Trobada de vela llatina de l’Escala, que va reunir una vintena de barques. Tot i que la previsió del temps anunciava núvols i algun ruixat a partir de migdia, finalment va fer un dia assolellat i es va aixecar una brisa suau de mar que va permetre una navegació molt agradable.

La trobada de l’Escala és una de les que més m’agraden, perquè sempre hi vaig amb el Sant Isidre. Això fa que la navegació comenci de bon matí, a Cadaqués, on acostuma a estar fondejat el vaixell en aquesta època. Veure el poble blanc des del mar, il•luminat pel primer sol del dia és una delícia. I passar Norfeu i travessar la badia de Roses, sovint amb una tramuntaneta que et porta olor de terra, t’obre la gana i et prepara el cos per un bon esmorzar, com el que t’espera sempre al final del trajecte. Cal dir, però, que aquesta vegada vam començar esmorzant a bord, perquè hi havia una mica de mar de fons i calia posar l’estómac a lloc.

De la navegació no en puc explicar gran cosa. Tot i que al Sant Isidre hi anàvem una bona colla, érem pocs els que sabéssim una mica com funcionava la maniobra i vam haver d’ocupar-nos del vaixell tota l’estona. Això em va impedir dedicar-me plenament a fer fotos i va ser una llàstima perquè, com que el recorregut era entre dues boies i es podia fer amb una sola bordada, les barques navegaven molt juntes i es creuaven contínuament, produint-se imatges molt boniques. Tot i això, en vaig poder fer unes quantes i aquí us en deixo una selecció.

Entre la trobada de Cadaqués i la de l’Escala ha estat un bon final de temporada en aquest cantó de costa. Ara diria que només queda la trobada de Xàbia, a la Marina Alta, que es fa a l’octubre, però em temo que a aquesta ja no hi podré anar.

La travessia a Eivissa de l’Onawind Blue

L’Onawind Blue és un petit veler de construcció amateur, fet amb contraplacat de fusta. Te 4’72 metres d’eslora i és tan lleuger i estilitzat que sembla més aviat una canoa amb vela. Arbora dos pals, major i messana, amb dues veles al terç, que són l’únic motor de l’embarcació, juntament amb un parell de rems. L’Onawind és obra del seu armador i patró, en Ben Crawshaw, un anglès que viu a Catalunya des de fa vint anys, a la localitat tarragonina de Creixell. En el bloc The Invisible Workshop, creat el desembre de 2006 i redactat en anglès, en Ben explica tot el procés constructiu del seu bot i també les travessies que hi fa. L’última la va fer el juny passat: Cap de la Nao-Eivissa-Formentera-illes Columbrets-Delta de l’Ebre-Creixell. 280 milles tot sol, a vela i a rem.

Al Ben, que parla català i l’escriu, li feia il•lusió publicar el relat del seu viatge en aquesta llengua. Per això, dies enrere, me’l va fer arribar, demanant-me si em faria res donar-lo a conèixer a través del meu bloc; cosa que faig encantat i amb tota l’admiració del món per aquest navegant i el seu petit gran veler.

L’Onawind Blue en el moment d’iniciar el seu viatge, prop del cap de la Nao.

Vaig salpar de la platja de Granadella, al sud de cap de la Nao, a la una del migdia del 22 de juny, amb mar de fons de llevant i una petita brisa del mateix quadrant; i vaig passar el cap fins a la cala Sardinera on esperava que entrés el vent previst del sud.

A la una de la matinada vaig llevar l’àncora amb un vent favorable de migjorn, de 6 a 8 nusos, sortint a un mar confós. Amb un ris a la major, l’Onawind Blue navegava a una velocitat de 3 a 5 nusos, embarcant alguna onada de tant en tant. La lluna estava en la fase fosca i s’hi veia ben poc. A més, a 3 milles de la costa hi ha el canal de navegació que agafen tots el gran bucs que van a l’Estret des del nord-oest del Mediterrani. Vaig parar el bot unes quantes vegades per deixar passar alguns vaixells; i cap a les 5 del matí, quan gairebé estava fora del canal, navegant al llarg a 5 nusos, el timó es va partir per la meitat.

Mentre muntava un rem com a timó de fortuna i la meva embarcació surava sense govern, un pesquer que passava per proa va virar de sobte, agafant un rumb que el portava directament a l’Onawind. Jo duia un llum a dalt de la perxa del major i un frontal al cap que apuntava a les veles, però era evident que el vaixell no em veia. Vaig intentar comunicar-m’hi mitjançant el VHF, però sense obtenir resposta. Vaig passar una mala estona, fins al punt de decidir abandonar el meu vaixell. Com que anava lligat amb un arnés i una corda, pensava que el pitjor seria que el pesquer enganxés la meva barca. En canvi, si jo no era a bord de l’Onawind, el bot pesaria molt menys i potser l’ona de proa del pesquer l’apartaria. Just quan em deslligava i agafava les defenses i el pot estanc per fer-los servir com a flotador, el pesquer va desviar el rumb uns pocs graus, suficients per no enxampar-me de ple, però vam embarcar força aigua de la seva estela. Superat l’ensurt, vaig acabar de muntar el timó de fortuna. Faltava poc per què sortís el sol, el vent es mantenia i ja havia fet 12 milles.

Timó de fortuna fet amb un rem.

Vam passar tot el dia navegant de través. A les 5 de tarda vaig deixar Es Vedrà a popa i vaig posar rumb per la badia de Talamanca on podria fer un timó nou. Dos dies després, quan ja s’havia assecat la pintura de timó, vaig salpar cap a Formentera arribant a la tarda a l’illa d’Espalmador. L’endemà vaig anar a la llacuna de la Savina; i a la tarda, amb un bon vent d’aleta, vaig tornar a Eivissa per preparar l’etapa següent.

El timó nou i a punt d’entrar en servei.
L’Onawind Blue a l’illa d’Espalmador, entre Formentera i Eivissa.

El 26 de juny, amb tot a punt, vaig deixar Talamanca per anar a Tagomago. El bon vent es mantenia i l’Onawind Blue surfejava! Ja que anàvem bé vaig decidir tirar un mica més cap al nord i vam fer nit a la banda nord de la Punta Grossa. L’endemà, a les 4 de la matinada, vaig sortir cap a les illes Columbrets amb un vent fluix que va caure encara més a la sortida del sol. Per poder fer una travessia de 65 milles nàutiques en un temps raonable és imprescindible mantenir una velocitat mínima. Jo havia de mantenir els 3 nusos per arribar en menys de 24 hores, el temps màxim que jo considerava que em podria mantenir despert sense perill de cansament excessiu. Si a vela no feia els 3 nusos, llavors havia de remar. Navegant a 2 nusos no costa gaire pujar la velocitat fins a 3 nusos, 3 nusos i mig. I vogant vaig passar gran part del dia fins que a primera hora de la tarda es va restablir el vent.

Vaig passar una tarda molt agradable, lluny de terra com mai no havia estat, navegant per sobre d’aigües amb 1.300 metres de profunditat. El contraplacat d’un centímetre de la barca semblava molt prim... Vaig veure molts dofins; i a la posta de sol van aparèixer les Columbrets a proa, just on havien d’estar. Després va caure el vent i vaig arribar al Columbret Gran a les 2 de la matinada, on vaig abarloar l’Onawind Blue a l’auxiliar d’un altre veler, ja que totes les boies estaven ocupades.

L’Onawind a les Columbrets, on gairebé no se’l veu.

El 29 de juny va ser un dia de descans. Un cop recuperat, vaig sortir una altra vegada a les 4 de la matinada cap al Delta de l’Ebre, a 55 milles al nord. Però el vent no va aparèixer i va ser un dia molt llarg als rems. Quan no podia més em banyava i, com que anava lligat, portava l’Onawind a remolc. Cap al tard va entrar el vent, però jo tenia pressa per trobar cobertura telefònica, perquè feia dies que no parlava amb la família, i vaig continuar vogant. Al les 9 del vespre vaig treure l’Onawind a la platja del Trabucador, ja prou cansat.

No hi ha vent, però el cafè és a punt. La cuina de l’Onawind és minúscula,
però el menjar és fresc i els plats, elaborats.

Després de una nit curta vaig salpar a la meva hora preferida: les 4 de la matinada. Hi havia força pesquers i anava amb molta cura per evitar qualsevol apropament. Ara, però, començava a notar el cansament dels dies anteriors i, sobretot, tenia un mal de cul que feia encara més difícil vogar constantment. A les 10 em vaig aturar a la desembocadura de l’Ebre. No tenia cap sentit intentar travessar el golf de Sant Jordi sense vent; per això vaig pujar la barca a la platja, vaig fer un bon esmorzar i vaig dormir a l’ombra del vela major. Quan va entrar la marinada de xaloc, cap a les 2 de la tarda, vaig salpar rumb al cap de Salou, a 23 milles al NNE. El vent va fallar quan estava a 5 milles del cap i vaig haver de tornar a remar. Al final vaig llençar el ferro davant de l’infern turístic de la Pineda a les 9 del vespre del dia 1 de juliol.

Només quedaven 14 milles per arribar a Creixell, unes sis hores remant. Vaig llevar l’àncora a la hora estipulada i, després de cinc hores i mitja vogant, vaig arribar a la platja de Creixell on la meva família m’esperava. Va ser un moment de molta satisfacció i felicitat.

Vaig saber d’en Ben Crawshow per primera vegada a finals de setembre de l’any passat, a través d’un email que em va enviar. En aquell missatge m’explicava que tenia el projecte d’escriure un llibre en llengua anglesa, a partir del viatge que havia fet aquell estiu, a vela i a rem, a bord del seu bot, el petit Onawind Blue, des del cap de Tortosa fins a Cerbere. Inspirant-me en el meravellós Pla, en Ruyra, Espriu i Carlos Barral –em deia en Ben-, voldria intentar donar una visió del país del mar cap a terra i de la terra cap al mar. Penso que la representació del país des del mar recolzada per la història i la literatura marinera catalana podria ser molt interessant pels lectors anglesos. I pels d’aquí també, vaig pensar; de moment, a mi ja m’havia enganxat! Li vaig recomanar uns quants llibres d’escriptors catalans viatgers que havien escrit sobre el mar, que era el que em demanava per documentar-se, alguns dels quals ja els coneixia, i vam enllaçar els nostres blocs.

Durant el passat Saló Nàutic, en Ben va venir a Barcelona per visitar l’espai Marina Tradicional i en vam conèixer personalment. I a la Setmana Santa d’enguany va participar en la ruta 100 anys navegant per la Costa Brava, amb el seu Onawind Blue. Compartia els àpats amb nosaltres, a bord del Sant Isidre; però a l’hora d’anar a dormir saltava per la boda i s’esmunyia dins del seu botet que tenia abarloat al nostre costat, muntava una tenda de campanya del tipus iglú sobre la banyera, i transformava l’Onawind en un vaixell cabinat. No cal dir que ens tenia a tots admirats per aquesta manera tan lliure de gaudir del mar i de la navegació, amb uns mitjans tan senzills. I ara, amb aquest nou viatge, explicat per ell mateix, en Ben Crawshaw ha demostrat una vegada més que no calen grans vaixells ni grans mitjans per viure l’aventura del mar; i que molt més importants que això són la preparació, la confiança en un mateix i, sobretot, la voluntat ferma i decidida de fer realitat els propis somnis. Va ser un plaer i un honor tenir en Ben a bord del Corb Marí en la XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués.

Fotos: The Invisible Workshop