XIV Trobada de vela llatina de l’Escala

Dissabte passat va tenir lloc la catorzena edició de la Trobada de vela llatina de l’Escala, que va reunir una vintena de barques. Tot i que la previsió del temps anunciava núvols i algun ruixat a partir de migdia, finalment va fer un dia assolellat i es va aixecar una brisa suau de mar que va permetre una navegació molt agradable.

La trobada de l’Escala és una de les que més m’agraden, perquè sempre hi vaig amb el Sant Isidre. Això fa que la navegació comenci de bon matí, a Cadaqués, on acostuma a estar fondejat el vaixell en aquesta època. Veure el poble blanc des del mar, il•luminat pel primer sol del dia és una delícia. I passar Norfeu i travessar la badia de Roses, sovint amb una tramuntaneta que et porta olor de terra, t’obre la gana i et prepara el cos per un bon esmorzar, com el que t’espera sempre al final del trajecte. Cal dir, però, que aquesta vegada vam començar esmorzant a bord, perquè hi havia una mica de mar de fons i calia posar l’estómac a lloc.

De la navegació no en puc explicar gran cosa. Tot i que al Sant Isidre hi anàvem una bona colla, érem pocs els que sabéssim una mica com funcionava la maniobra i vam haver d’ocupar-nos del vaixell tota l’estona. Això em va impedir dedicar-me plenament a fer fotos i va ser una llàstima perquè, com que el recorregut era entre dues boies i es podia fer amb una sola bordada, les barques navegaven molt juntes i es creuaven contínuament, produint-se imatges molt boniques. Tot i això, en vaig poder fer unes quantes i aquí us en deixo una selecció.

Entre la trobada de Cadaqués i la de l’Escala ha estat un bon final de temporada en aquest cantó de costa. Ara diria que només queda la trobada de Xàbia, a la Marina Alta, que es fa a l’octubre, però em temo que a aquesta ja no hi podré anar.

La travessia a Eivissa de l’Onawind Blue

L’Onawind Blue és un petit veler de construcció amateur, fet amb contraplacat de fusta. Te 4’72 metres d’eslora i és tan lleuger i estilitzat que sembla més aviat una canoa amb vela. Arbora dos pals, major i messana, amb dues veles al terç, que són l’únic motor de l’embarcació, juntament amb un parell de rems. L’Onawind és obra del seu armador i patró, en Ben Crawshaw, un anglès que viu a Catalunya des de fa vint anys, a la localitat tarragonina de Creixell. En el bloc The Invisible Workshop, creat el desembre de 2006 i redactat en anglès, en Ben explica tot el procés constructiu del seu bot i també les travessies que hi fa. L’última la va fer el juny passat: Cap de la Nao-Eivissa-Formentera-illes Columbrets-Delta de l’Ebre-Creixell. 280 milles tot sol, a vela i a rem.

Al Ben, que parla català i l’escriu, li feia il•lusió publicar el relat del seu viatge en aquesta llengua. Per això, dies enrere, me’l va fer arribar, demanant-me si em faria res donar-lo a conèixer a través del meu bloc; cosa que faig encantat i amb tota l’admiració del món per aquest navegant i el seu petit gran veler.

L’Onawind Blue en el moment d’iniciar el seu viatge, prop del cap de la Nao.

Vaig salpar de la platja de Granadella, al sud de cap de la Nao, a la una del migdia del 22 de juny, amb mar de fons de llevant i una petita brisa del mateix quadrant; i vaig passar el cap fins a la cala Sardinera on esperava que entrés el vent previst del sud.

A la una de la matinada vaig llevar l’àncora amb un vent favorable de migjorn, de 6 a 8 nusos, sortint a un mar confós. Amb un ris a la major, l’Onawind Blue navegava a una velocitat de 3 a 5 nusos, embarcant alguna onada de tant en tant. La lluna estava en la fase fosca i s’hi veia ben poc. A més, a 3 milles de la costa hi ha el canal de navegació que agafen tots el gran bucs que van a l’Estret des del nord-oest del Mediterrani. Vaig parar el bot unes quantes vegades per deixar passar alguns vaixells; i cap a les 5 del matí, quan gairebé estava fora del canal, navegant al llarg a 5 nusos, el timó es va partir per la meitat.

Mentre muntava un rem com a timó de fortuna i la meva embarcació surava sense govern, un pesquer que passava per proa va virar de sobte, agafant un rumb que el portava directament a l’Onawind. Jo duia un llum a dalt de la perxa del major i un frontal al cap que apuntava a les veles, però era evident que el vaixell no em veia. Vaig intentar comunicar-m’hi mitjançant el VHF, però sense obtenir resposta. Vaig passar una mala estona, fins al punt de decidir abandonar el meu vaixell. Com que anava lligat amb un arnés i una corda, pensava que el pitjor seria que el pesquer enganxés la meva barca. En canvi, si jo no era a bord de l’Onawind, el bot pesaria molt menys i potser l’ona de proa del pesquer l’apartaria. Just quan em deslligava i agafava les defenses i el pot estanc per fer-los servir com a flotador, el pesquer va desviar el rumb uns pocs graus, suficients per no enxampar-me de ple, però vam embarcar força aigua de la seva estela. Superat l’ensurt, vaig acabar de muntar el timó de fortuna. Faltava poc per què sortís el sol, el vent es mantenia i ja havia fet 12 milles.

Timó de fortuna fet amb un rem.

Vam passar tot el dia navegant de través. A les 5 de tarda vaig deixar Es Vedrà a popa i vaig posar rumb per la badia de Talamanca on podria fer un timó nou. Dos dies després, quan ja s’havia assecat la pintura de timó, vaig salpar cap a Formentera arribant a la tarda a l’illa d’Espalmador. L’endemà vaig anar a la llacuna de la Savina; i a la tarda, amb un bon vent d’aleta, vaig tornar a Eivissa per preparar l’etapa següent.

El timó nou i a punt d’entrar en servei.
L’Onawind Blue a l’illa d’Espalmador, entre Formentera i Eivissa.

El 26 de juny, amb tot a punt, vaig deixar Talamanca per anar a Tagomago. El bon vent es mantenia i l’Onawind Blue surfejava! Ja que anàvem bé vaig decidir tirar un mica més cap al nord i vam fer nit a la banda nord de la Punta Grossa. L’endemà, a les 4 de la matinada, vaig sortir cap a les illes Columbrets amb un vent fluix que va caure encara més a la sortida del sol. Per poder fer una travessia de 65 milles nàutiques en un temps raonable és imprescindible mantenir una velocitat mínima. Jo havia de mantenir els 3 nusos per arribar en menys de 24 hores, el temps màxim que jo considerava que em podria mantenir despert sense perill de cansament excessiu. Si a vela no feia els 3 nusos, llavors havia de remar. Navegant a 2 nusos no costa gaire pujar la velocitat fins a 3 nusos, 3 nusos i mig. I vogant vaig passar gran part del dia fins que a primera hora de la tarda es va restablir el vent.

Vaig passar una tarda molt agradable, lluny de terra com mai no havia estat, navegant per sobre d’aigües amb 1.300 metres de profunditat. El contraplacat d’un centímetre de la barca semblava molt prim... Vaig veure molts dofins; i a la posta de sol van aparèixer les Columbrets a proa, just on havien d’estar. Després va caure el vent i vaig arribar al Columbret Gran a les 2 de la matinada, on vaig abarloar l’Onawind Blue a l’auxiliar d’un altre veler, ja que totes les boies estaven ocupades.

L’Onawind a les Columbrets, on gairebé no se’l veu.

El 29 de juny va ser un dia de descans. Un cop recuperat, vaig sortir una altra vegada a les 4 de la matinada cap al Delta de l’Ebre, a 55 milles al nord. Però el vent no va aparèixer i va ser un dia molt llarg als rems. Quan no podia més em banyava i, com que anava lligat, portava l’Onawind a remolc. Cap al tard va entrar el vent, però jo tenia pressa per trobar cobertura telefònica, perquè feia dies que no parlava amb la família, i vaig continuar vogant. Al les 9 del vespre vaig treure l’Onawind a la platja del Trabucador, ja prou cansat.

No hi ha vent, però el cafè és a punt. La cuina de l’Onawind és minúscula,
però el menjar és fresc i els plats, elaborats.

Després de una nit curta vaig salpar a la meva hora preferida: les 4 de la matinada. Hi havia força pesquers i anava amb molta cura per evitar qualsevol apropament. Ara, però, començava a notar el cansament dels dies anteriors i, sobretot, tenia un mal de cul que feia encara més difícil vogar constantment. A les 10 em vaig aturar a la desembocadura de l’Ebre. No tenia cap sentit intentar travessar el golf de Sant Jordi sense vent; per això vaig pujar la barca a la platja, vaig fer un bon esmorzar i vaig dormir a l’ombra del vela major. Quan va entrar la marinada de xaloc, cap a les 2 de la tarda, vaig salpar rumb al cap de Salou, a 23 milles al NNE. El vent va fallar quan estava a 5 milles del cap i vaig haver de tornar a remar. Al final vaig llençar el ferro davant de l’infern turístic de la Pineda a les 9 del vespre del dia 1 de juliol.

Només quedaven 14 milles per arribar a Creixell, unes sis hores remant. Vaig llevar l’àncora a la hora estipulada i, després de cinc hores i mitja vogant, vaig arribar a la platja de Creixell on la meva família m’esperava. Va ser un moment de molta satisfacció i felicitat.

Vaig saber d’en Ben Crawshow per primera vegada a finals de setembre de l’any passat, a través d’un email que em va enviar. En aquell missatge m’explicava que tenia el projecte d’escriure un llibre en llengua anglesa, a partir del viatge que havia fet aquell estiu, a vela i a rem, a bord del seu bot, el petit Onawind Blue, des del cap de Tortosa fins a Cerbere. Inspirant-me en el meravellós Pla, en Ruyra, Espriu i Carlos Barral –em deia en Ben-, voldria intentar donar una visió del país del mar cap a terra i de la terra cap al mar. Penso que la representació del país des del mar recolzada per la història i la literatura marinera catalana podria ser molt interessant pels lectors anglesos. I pels d’aquí també, vaig pensar; de moment, a mi ja m’havia enganxat! Li vaig recomanar uns quants llibres d’escriptors catalans viatgers que havien escrit sobre el mar, que era el que em demanava per documentar-se, alguns dels quals ja els coneixia, i vam enllaçar els nostres blocs.

Durant el passat Saló Nàutic, en Ben va venir a Barcelona per visitar l’espai Marina Tradicional i en vam conèixer personalment. I a la Setmana Santa d’enguany va participar en la ruta 100 anys navegant per la Costa Brava, amb el seu Onawind Blue. Compartia els àpats amb nosaltres, a bord del Sant Isidre; però a l’hora d’anar a dormir saltava per la boda i s’esmunyia dins del seu botet que tenia abarloat al nostre costat, muntava una tenda de campanya del tipus iglú sobre la banyera, i transformava l’Onawind en un vaixell cabinat. No cal dir que ens tenia a tots admirats per aquesta manera tan lliure de gaudir del mar i de la navegació, amb uns mitjans tan senzills. I ara, amb aquest nou viatge, explicat per ell mateix, en Ben Crawshaw ha demostrat una vegada més que no calen grans vaixells ni grans mitjans per viure l’aventura del mar; i que molt més importants que això són la preparació, la confiança en un mateix i, sobretot, la voluntat ferma i decidida de fer realitat els propis somnis. Va ser un plaer i un honor tenir en Ben a bord del Corb Marí en la XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués.

Fotos: The Invisible Workshop

Trobada de Cadaqués 2009: la navegació

La XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués va començar amb la sardinada tradicional a la Platja Gran, amb totes les embarcacions amarrades a la vora de l’aigua. Estampa acolorida i perfumada per l’olor penetrant del peix blau a la brasa. De les graelles, convertides en greixós botafumeiro, sortien columnes d’un fum espès i untuós que la tramuntaneta escampava per tota la platja. La litúrgia de la trobada havia començat i una nombrosa munió de fidels –entre navegants i gent que passava per allà- ens abraonàvem sobre les sardines disposats a combregar àvidament en aquella comunió marinera.

Enxampat amb les mans a la sardina. (Foto superior: Montse Granollers. Foto inferior: Marta Salomó)

El ventet persistent i la manca de tripulació m’havien encongit l’estómac. Però vaig pensar que si havíem de morir, millor fer-ho amb la panxa plena. Entre sardina i sardina vaig reclutar dos tripulants més: en Carles, amic d’en Suso i d’en Pol, que acreditava molta experiència en vela lleugera; i la Montse Granollers, aficionada fidel que segueix el circuit de trobades i acumula moltes milles navegades en diversos vaixells. Ja tenia tripulació! Però el fet que mai no haguéssim navegat junts i que ells no coneguessin el Corb Marí no deixava de neguitejar-me. És clar que ara no tenia temps de pensar en això, perquè havia d’anar a la reunió de patrons. El Quico ens va explicar el recorregut: sortida des de la platja a cop de xiulet, passar entre els Forellons –els esculls que hi al voltant d’Es Cucurucúc-, virar per estribord la boia blanca fondejada davant del Rec d’Aigua dolça, prop de Cala Nans, tornar als Forellons i cap a la platja. El primer que arribi, guanya. Jo em deuria perdre a mitja explicació perquè després vam fer mes recorregut del compte. Però en aquell moment el que més m’amoïnava era que faltava un quart d’hora per la sortida i jo havia d’acabar de preparar el vaixell i entrenar una tripulació. Aquesta vegada, les papallones que habitualment tinc a l’estómac abans de sortir a navegar ballaven més del compte, malgrat les sardines.

Reunió de patrons: mentre en Quico ens explica el recorregut,
jo només penso en com ens ho farem si puja el vent. (Foto: Montse Granollers)

Per sort tot va anar molt ràpid. Amb prou feines vaig tenir temps de donar quatre instruccions que ja va sonar el xiulet de sortida per a les embarcacions petites, fins a 6 metres d’eslora. Vaig posar en Carles a proa, a les escotes del foc; el Ben a popa, a càrrec de les burdes; i la Montse entremig, amb la missió de fer banda. L’avantatge d’anar amb gent que sap navegar a vela és que, encara que no coneguin el vaixell, saben què s’ha de fer en cada moment. Al principi ens va costar una mica sincronitzar el contrapès i, quan carregava la ratxa, tots ens tiràvem a barlovent de cop, fent escorar el vaixell cap a aquesta banda. Aviat ens vam sincronitzar i en Ben anava canviant de banda per mantenir el vaixell equilibrat en tot moment. Per sort, el vent no va pujar per sobre de força 3 i vam poder navegar còmodament, sense que calgués fer servir la post, ni la cinta dels peus per fer banda que, amb les presses, havia oblidat muntar. Les virades ens van sortir sempre a la primera i en Ben va fer una bona feina a les burdes, que em va permetre concentrar-me només en la major i el timó. I a proa, el Carles duia el foc ben controlat i m’avisava tan bon punt començava a desventar-se, per corregir l’angle de cenyida. De tota manera, vam fer una navegació molt “conservadora” en el sentit que no vam tocar ni el davant ni l’orsapop, cosa que ens hagués donat més rendiment, sobretot navegant a la mala i amb vents portats. De sobte em vaig adonar que no havíem aixecat el motor, però anàvem força ràpids i vaig preferir no aturar el vaixell i deixar-lo posat.

Primer tram del recorregut entre la Platja Gran i els Forellons.
El Corb Marí guanya posicions. (Fotos: Marta Salomó)

No vam fer una sortida gaire bona i, abans d’arribar als Forellons, teníem unes quantes barques a proa, entre elles la Tamariua d’en Suso, que anava com una moto. Quan vaig veure com navegava la dorna, vaig pensar que guanyaria. Però a la primera ratxa potent, el Corb Marí va posar el turbo i va deixar dues o tres barques enrere. Vam virar els Forellons potser en cinquena o sisena posició, no ho recordo; i d’aquí vam anar directes a la boia del Rec d’Aigua dolça. No vam ser els primers de virar-la, però ens vam acostar força al grup davanter. A partir de la virada, la velocitat i capacitat cenyidora del Corb es van posar de manifest i ens vam anar col•locant al capdavant de la flota. La Tamariua encara anava primera, però en Suso no coneix prou bé la badia de Cadaqués i més d’una vegada va esperar que altres barques li assenyalessin el camí. Això i alguna bordada curta que el va obligar a tornar a virar li va fer perdre posicions. Diria que vam tornar a virar els Forellons en primera posició, al menys de les barques petites. De les grans, que havien sortit després de nosaltres i formaven una altra categoria, no me’n vaig preocupar.

El Corb Marí, apropant-se als Forellons. (Foto: Vicente García-Delgado)

I llavors vaig cometre un error: en comptes d’anar cap a la Platja Gran i acabar el recorregut, vaig posar rumb un altre cop a la boia, perquè em pensava que s’havia de virar una segona vegada. Lògicament hi vam arribar primers destacats, perquè la resta de la flota anava per una altra banda. Tot i això, vam fer una baixada cap a la platja espectacular, entrant pel canal de boies fins a Es Baluard en un sol bordo. Vam virar molt a prop de la riba i vam fer un rumb paral•lel a la platja, fins a les últimes boies que delimiten la zona de bany. Allà vam tornar a virar per enfilar la platja. Quan vam arribar no hi havia cap altra embarcació a la Platja Gran. Al cap d’uns minuts va arribar el Kuyunut, amb en Jaume Amengual a la canya, que em va dir: “ja saps que al primer li toca pagar les cerveses, oi?” No hi ha res com una cervesa ben freda després d’una bona navegada! Entre els nervis i el meu costum de caçar l’escota de la major amb les dents, tenia la boca com un fregall.

Fetes les cerveses, les dues tripulacions ens vam embarcar al Kuyunut i ens en vam anar a dinar al Sant Isidre, fondejat prop de Cala Nans. En Quico Despuig havia convidat a dinar tothom que s’hi volgués apuntar. Allà ens hi vam trobar també l’Aphrodite, una barca francesa de l’Associació Latina Cup, de Palavas-les-Flots, i la Tamariua; i després s’hi afegiria la Nena. En Quico va fer un rossejat de fideus per a més de trenta persones que estava que cantaven els àngels! A banda que era tard i hi havia molta gana, aquesta vegada els fideus li van sortir especialment bons, i vam cridar tres “hurres” pel cuiner. M’encanten aquests dinars a bord, entre bany i bany en un mar blau cobalt, en companyia d’una colla d’amics i amigues que fa temps que no veus, i fer petar la xerrada amb un got de vi a la mà.

Dinar a bord del Sant Isidre, fondejat al Rec d’Aigua dolça, prop de Cala Nans.
Un servidor amb en Ben i en Suso. (Fotos: Montse Granollers)

Després de dinar, però, no hi ha haver migdiada, perquè en Vicente García-Delgado li va proposar al Suso d’anar a fer un tomb amb la dorna Tamariua; i en Ben –remer infatigable, com explicaré en la propera entrada- també tenia ganes de provar això de bogar amb els rems creuats, com es fa en les embarcacions gallegues. I mentre ho deia, creuava els avantbraços amb punys tancats, i en Suso repetia una vegada més: “es creuen els rems, els braços no!”. Primer vam sortir en Suso, en Vicente i jo, i vaig poder reviure les sortides en dorna de Muros. Després van sortir en Ben i en Jaume Amengual i van tornar entusiasmats. Va ser un dia de navegació rodó!

La dorna Tamariua no desentona gens en el paisatge de Cap de Creus.
A bord, en Suso, en Ben i en Jaume Amengual.

Farts de sol i de mar vam tornar a terra, a treure’ns la sal del cos per assistir al sopar de comiat i lliurament de premis a la mateixa Platja Gran. Com és habitual a les trobades, cada embarcació va rebre un record de la de Cadaqués. I el Corb Marí també es va endur un magnífic trofeu: un mig casc de drassana fet per en Quico Despuig, com els que feien antigament els mestres d’aixa quan rebien un encàrrec d’un armador, per mostrar les línies de la nova embarcació. El Sant Elm se’n va emportar un altre, com a primers classificats de la categoria de barques més grans de 6 metres. I un tercer trofeu va ser per dos nois de l’Associació Latina Cup, guanyadors de la categoria juvenil. Com deia al començament, la XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués va ser, per tots els motius que us acabo d’explicar, una trobada per a recordar.

La tripulació del Corb Marí, amb la senyora armadora i el trofeu:
Montse, Joan, Marta, Ben i Carles. (Foto: Aina)

Trobada de Cadaqués 2009: el “Corb Marí”

El Corb Marí torna a navegar! (Foto: Marta Salomó)

La XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués, celebrada el 22 d’agost, va ser molt especial per mi, per diversos motius. L’estiu passat érem a Galícia i me la vaig perdre. Per tant, tenia moltes ganes de tornar a participar en una de les trobades que més m’agraden, pel lloc on es fa, pels amics que hi tinc i perquè aquesta va ser la primera concentració de barques de vela llatina que vaig veure, fa molts anys, abans d’entrar en tot aquest món. Però Cadaqués 2009 va ser molt especial per mi perquè hi vaig participar amb el meu bot, un rejovenit Corb Marí, acabat de sortir de la drassana. I ens va anar molt bé: primers classificats en la categoria d’embarcacions fins a 6 metres. A més, la participació va ser nombrosa -28 barques-; el dia, esplèndid; i l’organització, estupenda. En definitiva, una trobada per recordar.

Així lluïa aquest any la Platja Gran.

Vint dies abans, el Corb era al taller de Drassanes Despuig completament decapat i sense el mirall de popa. L’hi havia portat per pintar-lo de dalt a baix; però, un cop decapat, en Quico Despuig es va adonar que les taules del folre estaven molt separades, segurament a causa d’un excés d’estopa. Calia, doncs, treure tota l'estopa vella, refer el coments amb llistons encolats entre les taules i tornar a calafatejar. Però les sorpreses que s’amagaven sota la pintura no van acabar aquí: el mirall de popa estava esquerdat i molt debilitat estructuralment. Suposo que el fora-borda que hi vaig instal•lar quan vaig comprar el vaixell va agreujar el problema. Ara era el millor moment per reparar-ho. Si pintàvem a sobre, les esquerdes i el problema de fons tornarien a sortir tard o d’hora. La millor solució era posar un mirall de popa nou i ben reforçat interiorment, que aguantés bé el pes i les vibracions del motor.

El Corb Marí decapat i sense el mirall de popa.

Feia temps que patia per l’estat de conservació del Corb Marí. Exposat tot l’any a sol i serena, s’anava deteriorant lentament, sense saber què fer per aturar-ho. No disposo d’un espai per treballar, ni del temps, ni de les energies, ni dels coneixements tècnics necessaris per fer-li jo mateix un manteniment de qualitat. Les vegades que ho he fet, al cap de quatres dies la feina feta ja no lluïa. Aquesta vegada calia fer un treball professional de qualitat i amb garanties de durabilitat. Vaig decidir tirar endavant la reparació pensant només en una cosa: salvar el Corb Marí. Estic convençut que, quan el vaig comprar, vaig adquirir també el compromís de conservar aquesta peça del patrimoni marítim balear, de la qual me’n considero un dipositari temporal. M’odiaria a mi mateix si deixés que un vaixell com aquest es fes malbé.

Detalls dels llistons col•locats entre les taules del folre i del calafatejat.

A tres setmanes de la trobada, no pensava que els treballs s’acabarien a temps i me’n vaig anar de vacances sense fer-me il•lusions al respecte. Per això, quan quatre dies abans en Quico em va dir que el Corb estava llest, em va donar una alegria doble: la primera i més important, pel fet d’haver recuperat l’embarcació; i la segona perquè podria participar en la trobada de Cadaqués amb el meu propi vaixell. De fet, aquesta no era una experiència nova. El 2005 ja vaig participar en la trobada de Cadaqués amb el Corb Marí i també ens va anar molt bé: vam quedar segons absoluts i primers en la categoria de barques de fusta. Sembla, doncs, que al Corb li prova navegar a Cadaqués. Però... seríem capaços de navegar tan bé aquest any? Tenia els meus dubtes, perquè encara no sabia qui serien els meus tripulants.

El Corb Marí té un “problema”: 27,65 metres quadrats de vela per moure un vaixell de 5 metres d’eslora que no arriba als 800 quilos. Ah, i no porta rissos! Fins a força 3, vola. Però a partir de força 3 es converteix en un cavall desbocat. Per domar-lo calen manetes al timó i, sobretot, pes a les bandes. Amb vent es necessiten cinc tripulants que sàpiguen fer banda i algun que domini una mica la post i s’atreveixi a seure a l’extrem d’un tauló, amb el cos fora del vaixell, com faria el proer d’una embarcació de vela lleugera penjat del trapezi. Per altra banda, l’aparell del bot mallorquí de regates té un avantatge: navegant a la mala, com que porta el pal en candela i l’antena tan vertical, queda un triangle molt petit de vela a proa del pal, i la major és comporta pràcticament com una marconi. És a dir que, quan carrega la ratxa, es pot desventar simplement amollant escota, sense que calgui amollar el davant, com es fa en una llatina tradicional, de pal inclinat, per evitar trabucar. Bé, confesso que això que dic no he comprovat amb vent fort i molt serà si algun dia no em poso el bot per barret. La veritat és que encara em falten moltes hores de vol amb aquest vaixell.

El Corb Marí navegant a la mala. Observeu el petit triangle de vela que queda a proa del pal,
en comparació amb la resta de la vela. (Foto: Marta Salomó)

De moment tenia un tripulant assegurat: en Ben Crawshaw, autor del bloc The invisible workshop i patró de l'Onawind Blue, havia acceptat la invitació de venir a la trobada si el Corb estava llest. També hi havia la possibilitat de comptar amb en Suso Cadaveira, de l’associació Lajareu por Barlovento, amb qui vaig navegar a Muros a bord de la seva dorna Moura, i amb el seu cunyat Pol. En Suso està casat amb una catalana i estiuegen al Port de la Selva, on hi te una altra dorna, la Tamariua. Pensava portar-la a Cadaqués per mar, però passar el Cap de Creus només a vela i sense motor li feia respecte, perquè no coneix prou aquella costa. Per tant, va decidir prudentment que, si no trobava un sistema de transport segur, ell i en Pol s’embarcarien amb mi. De moment, doncs, ja érem quatre. I també podria comptar amb la Marta, sempre que el vent no pugés gaire. Acostumada a navegar amb el Sant Isidre, això de veure el vaixell escorat i l’aigua entrant pels embornals de sotavent no ho troba, ni de bon tros, tan emocionant com jo.

El Corb fondejat al Llané al costat del Kuyunut, dissenyat i construït per en Quico Despuig.

Vam pujar a Cadaqués un dia abans de la trobada per aparellar el Corb Marí i deixar-lo a punt per l’endemà. Quan el vaig veure surant plàcidament a la vora de l’aigua a Ses Oliveres, em vaig emocionar. Lluent, blanquíssim, immaculat... enmig d’aquelles roques negres semblava un d’aquells cignes que anys enrere hi havia hagut a Portlligat. Vaig ficar-me a l’aigua i m’hi vaig acostar per veure’l de prop. Era ple d’espurnes i reflexos per tot arreu! Vaig fixar-me en alguns detalls que posaven de manifest una feina feta amb delicadesa i bon bust: la transparència dels vernissos, la cal•ligrafia clàssica escollida per al nom i la matrícula, els metalls de bronze polits i de color natural... I com a cirereta del pastís, el mirall de popa, tallat en una sola peça i amb una mica de curvatura, que el fa molt més airós que no pas pla; i envernissat en comptes de pintat, que li dóna un airé més elegant. No semblava un vaixell de 55 anys, sinó acabat de construir. Estic convençut que en Quico Despuig es va prendre la remodelació del Corb Marí com un encàrrec molt especial. I això -com totes les feines fetes amb amor i passió per l’ofici- és nota en el resultat final. En aquest cas, el resultat és un vaixell preciós, d’aquells que desperten admiració quan te’ls trobes navegant o amarrats en un port, i que són un motiu d’orgull per al seu armador. Espero que aquesta tardor i el proper hivern faci més bon temps que l’any passat i que ens puguem fer un bon tip de navegar amb el Corb!

Vam muntar l’antena i vam aparellar la major i el floc amb el seu enrotllador Wykeham-Martin de bronze, un enginy poc ortodox en la vela llatina, però que facilita molt les maniobres. De tota manera, no deixa de ser una peça tradicional, perquè aquest model d’enrotllador té més de cent anys. Mentre posàvem el vaixell en solfa, va venir en Suso i vam trobar la manera de traslladar la Tamariua a Cadaqués: en Quico Despuig es va oferir a portar-la des del Port de la Selva per carretera, amb un remolc. Una dorna gallega participaria en la trobada de Cadaqués! En Suso estava content i vaig compartir la seva il•lusió; però acabava de perdre dos tripulants que, segurament, em farien molta falta: segons la informació meteorològica, l’endemà bufaria tramuntana de força 4. Glups!

(Continuarà)

Curs de navegació tradicional

Acabades les vacances d’estiu –fantàstiques i curtes, com sempre!- , “El mar és el camí” reprèn la seva activitat habitual. Durant aquests dies s’han acumulat diversos temes i notícies que alimentaran els continguts d’aquest espai durant les properes setmanes. Començo per una de les qüestions més immediates: el “Curs de navegació tradicional” que han organitzat la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona i l’Ajuntament de Palamós, amb la col•laboració del vaixell Rafael, del Museu de la Pesca, dels Amics del Museu de la Pesca i de L’Estrop.

Les classes pràctiques del curs es faran a bord del Rafael.

De tant en tant rebo algun missatge de lectors d’aquest bloc que s’interessen per la navegació tradicional i que em pregunten com poden entrar en contacte amb tot aquest món. Normalment els adreço a aquelles associacions que fan cursets i sortides d’aquest tipus a bord dels seus vaixells. Associacions com Bricbarca, de Vilassar de Mar, La mar d’amics, de Palamós, i A tot drap, de Sant Pol de Mar, organitzen activitats d’aquesta mena. També els adreço a l’Escola de navegació tradicional del Consorci El Far de Barcelona. I, finalment, els recomano assistir a alguna de les trobades de vela llatina i d’embarcacions tradicionals que es fan a Catalunya, on poden tenir l’oportunitat de sortir en alguna barca que vagi curta de tripulació.

El Far Barcelona, un dels vaixells de l'Escola de navegació tradicional del Consorci El Far.

Ara mateix, si esteu interessants en la vela llatina i la navegació tradicional, teniu una altra oportunitat d’entrar-hi en contacte a través del curs que ha organitzat la Càtedra d’Estudis Marítims de la UdG i que comença el proper 19 de setembre. L’objectiu del curs, dirigit a persones de més de 18 anys, és aportar coneixement sobre la navegació tradicional a través de sessions teòriques i pràctiques “que apropin als participants a la navegació amb vela llatina i a la cultura marinera”. No es tracta, doncs del típic curset d’iniciació a la vela com els que organitzen nombrosos clubs nàutics, juntament amb les federacions d’aquest esport, amb els quals no hi tinc res en contra. Al contrari, penso que fan molt bona feina i jo mateix, durant els meus anys d’estudiant, em vaig guanyar la vida uns quants estius fent de monitor de vela en diversos clubs. Aquest “Curs de navegació tradicional” va molt més enllà d’una activitat esportiva i d’esbarjo, i entra de ple en el terreny de la cultura.

Crec que això és fonamental, perquè si volem recuperar i conservar el patrimoni marítim, del qual en formen part les embarcacions tradicionals, com una cosa viva i activa, cal acostar-lo a la gent i, sobretot, a la gent jove. Més d’una vegada he sentit dir que als joves només se’ls pot atraure cap a la vela llatina a través de les regates, és a dir, de la competició, que és una de les coses que més els motiven. Efectivament, les regates són una bona escola de navegació i una bona via per atraure els joves. Però quan parlem de patrimoni i de cultura marítima penso que fa falta alguna cosa més. Fa falta divulgació, formació, educació. Cal ensenyar els joves i no tan joves a valorar i a estimar aquest patrimoni i aquestes embarcacions. Sense una cultura marítima sòlida, com la que hi ha en altres països, no podem esperar que aquest sector de la nàutica evolucioni i creixi. I, en conseqüència, tampoc no podem esperar que generi prou activitat econòmica per fer possible que els joves s’hi vulguin dedicar professionalment. Avui dia la cultura és una industria, i generar negoci en aquest àmbit també és fonamental. Si no hi ha consum de cultura marítima, si no hi ha oferta ni demanda en aquest camp, no li veig gaire futur.

El curs inclou també una visita a una drassana tradicional. A la foto, la restauració del Sant Elm.

Per tot això, trobo molt encertat el programa del curs, que arrencarà amb una primera sessió teòrica on, entre altres qüestions, es parlarà de patrimoni marítim, de construcció naval, amb una visita a una drassana tradicional, del context social i econòmic en què es feien servir aquestes embarcacions, a través d’una visita comentada al Museu de la Pesca de Palamós, i també es farà una introducció a la vela llatina, explicant aquest tipus d’aparell i les seves maniobres. El programa es completarà amb tres sortides a mar, els dies 20, 26 i 27 de setembre, a bord del Rafael, el vaixell de vela llatina que col•labora amb el Museu de la Pesca de Palamós en la realització d’aquesta mena d’activitats. El curs costa 125 €, un regal si tenim en compte que inclou 22 hores de navegació; i si sou estudiants de la UdG, val per dos crèdits de lliure elecció.