Els vaixells històrics al Congrés dels Diputats? (1)

Presentar una esmena al Projecte de Llei General de Navegació Marítima que contempli l’existència i les característiques específiques dels vaixells històrics i tradicionals. Aquest és l’objectiu d’una iniciativa que, de manera espontània, es va posar en marxa divendres passat. De moment hi han hagut contactes amb dos grups parlamentaris catalans que estarien disposats a presentar-la, a partir d’un text que s’havia d’elaborar aquest cap de setmana. El termini de presentació d’esmenes a la futura Llei de Navegació Marítima, que actualment s’està tramitant al Congrés dels Diputats, s’acaba el proper dimarts. Si s’aconsegueix entrar-la, s’haurà fet un primer pas molt important de cara a solucionar el buit legal en què es troben el vaixells històrics i tradicionals a Espanya, i que hauria de facilitar l’ús i gestió d’aquestes embarcacions i la protecció del patrimoni flotant.

El Santa Eulàlia, vaixell històric del MMB.

De moment no puc entrar en més detalls sobre la “moguda” que s’ha organitzat aquests últims dies. Si les gestions arriben a bon port, ja hi haurà temps per parlar-ne. En qualsevol cas, alguna cosa es comença a moure en l’àmbit del patrimoni marítim i de les embarcacions tradicionals. M’atreviria a dir que el revulsiu va ser la “Jornada tècnica sobre embarcacions històriques” que es va fer el dia 13 de novembre al Museu Marítim de Barcelona. Els diversos ponents van abordar la problemàtica que comporta la gestió d’aquestes embarcacions des de diversos angles: legal, fiscal, patrimonial i des del punt de vista de la legislació sobre marina mercant. També es va comptar amb la visió i l’experiència de la gent del sector, que gestiona i manté actives aquestes embarcacions. Al final de la jornada, més d’un i més de dos vam tenir la sensació que ha arribat el moment de parlar menys i actuar més. He intentat recollir el més interessant de les diverses ponències, repartides en dues entrades. Si penseu que m’he deixat alguna cosa que considereu important, teniu els comentaris a la vostra disposició.

Embarcacions històriques: sóc o no sóc especial?

Ponent: David Oliver, periodista, ex director de la revista “Mardemars” i especialista en patrimoni marítim.

Amb passió, vehemència i un cert punt d’emprenyament, en David va començar la seva intervenció dient que hi ha un sentiment de frustració en aquest sector, però que “si s’ha creat una necessitat és perquè hem estat capaços de crear una consciència sobre les embarcacions tradicionals; és a dir, hem evolucionat”. Malgrat tot –va agefir- l’Administració no reconeix aquesta mena d’embarcacions, la majoria de les quals han canviat d’ús, passant de ser embarcacions de treball a vaixells dedicats a activitats culturals, formatives i d’esbarjo. Per al David Oliver, el debat sobre la gestió d’aquestes embarcacions comença a partir del moment que canvien d’ús; però no pel fet d’haver canviat d’ús cal destruir-les. En aquest punt es va estendre en la dificultat de recuperar embarcacions procedents de la llista tercera, quan cessen l’activitat pesquera i es donen de baixa. I va denunciar que, així com l’Administració té màniga ampla a l’hora de controlar l’ús d’arts de pesca il•legals o de protegir determinades espècies i zones de pesca, és implacable i actua amb celeritat a l’hora de destruir barques de pesca que s’han donat de baixa, moltes de les quals tenen un valor patrimonial. Es com si l’Administració considerés sospitós de practicar la pesca il•legal qualsevol persona interessada en recuperar una d’aquestes embarcacions.

El Rafael i Sa Rata, embarcacions d'empresa i particular, respectivament.

Ara per ara, la sortida més viable per a aquesta mena d’embarcacions és la llista vuitena, de manera que se’n faci càrrec un organisme públic, com un ajuntament, i en cedeixi la gestió a una entitat cultural. En David es va referir a la carta que, el desembre de 2006, el llavors director general de la Marina Mercant, Felipe Martínez, va enviar a la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marírim i Fluvial en resposta a una consulta sobre aquesta qüestió.  En aquella carta Martínez apuntava la possibilitat de matricular les embarcacions  procedents de la llista tercera en altres llistes. Però en David va denunciar que sobre aquest punt hi ha diferències de criteri dins de la mateixa Administració marítima i que això pot empantanar la recuperació i posterior gestió d’una d’aquestes embarcacions. Naturalment va sortir la qüestió de la famosa “llista 0” que, segons una enquesta feta pel mateix David entre uns quants armadors de vaixells històrics i tradicionals, desperta expectatives pels avantatges que, suposadament, podria aportar: reduccions fiscals, línies de finançament, abaratiment de les assegurances, amarrament gratuït, catalogació patrimonial, etc. Però en David va tancar la seva intervenció citant l’opinió de Felipe Martínez sobre aquesta qüestió: por lo que se refiere a la creación de una Lista específica para este tipo de embarcaciones, su regulación administrativa és factible, si bien en razón del número de unidades que compondrían dicha Lista, parece que la misma tendría más bien un carácter testimonial, por lo que sería más práctico su inclusión en alguna de las listas existentes, en función de sus respectivas características respectivas.

Durant la intervenció del David li vaig apuntar una altra frase: “no hi ha un col•lectiu que s’ajunti per gestionar un conjunt d’embarcacions tradicionals. No hi ha un projecte comú de patrimoni”. Soc optimista i vull pensar que això començarà a canviar. Caldrà posar-hi el coll i dedicar-hi molts esforços, però crec que ha arribat el moment d’intentar-ho.

Un marc legal per a les embarcacions històriques

Ponent: Jaime Rodrigo, advocat, professor de Dret de la UPC i president de la Secció de Dret Marítim del Col•legi d’Advocats de Barcelona.

El professor Rodrigo va dissertar sobre la necessitat de crear un estatut jurídic específic per al vaixell històric i incloure’l en el projecte de Llei de Navegació Marítima, que està en fase de tramitació parlamentària. “Cal promoure –va dir- una categoria jurídica de buc històric i al més alt nivell; és a dir, amb rang de llei o de decret”. Això permetria “superar la dispersió normativa actual, i que tant l’Estat com les comunitats autònomes, en els seus respectius àmbits, pugessin abordar un tractament sistemàtic i eficaçment protector del patrimoni marítim i fluvial”.

Rodrigo va fer un repàs de la protecció del patrimoni marítim flotant en el dret comparat. Va explicar que molts països reconeixen el vaixell històric amb un estatus definit. I va posar els exemples de França, Anglaterra, Austràlia i els Estats Units. Per Rodrigo, el model francès de classificació i gestió dels vaixells històrics i tradicionals és el millor. Penso que, potser més endavant, valdria la pena entretenir-se en el model de cadascun d’aquests països. De moment teniu els enllaços per si us hi voleu entretenir.

La Santa Espina, una barca amb molsta història

Des de la perspectiva europea, va fer referència a les tasques de l’European Maritime Heritage, del qual en forma part Galícia, com a membre regional, a través de la Federación Galega i el Museo do Mar. Rodrigo es va referir al Wilhemshaven MoU (Memorandum of Understanding for traditional ships), elaborat per l’EMH i signat l’any 2000 per les administracions marítimes de set països europeus, entre ells Espanya. El MoU representa, per primera vegada, l’adopció d’unes condicions mínimes de seguretat marítima per als vaixells històrics i el seu reconeixement públic (en tinc una traducció a l'espanyol, per si a algú li interessa). I també va citar la famosa “Carta europea per a la conservació i restauració dels vaixells tradicionals que naveguen”, coneguda com a “Carta de Barcelona” (aquí la teniu en català). Però molt em temo que aquests documents no han aconseguit fer forat en la normativa europea, sobretot en matèria de seguretat. L’aplicació del SOLAS (SEVIMAR, en espanyol), que és el conveni internacional per a la Seguretat de la Vida Humana al Mar, genera un conflicte permanent entre les exigències actuals de seguretat per al vaixell, la tripulació i el passatge, i el propòsit de conservar i mantenir un vaixell històric o una embarcació tradicional amb la màxima fidelitat a l’època i a les característiques del vaixell. A més, quan una d’aquestes embarcacions vol portar més de dotze persones, passa a ser considerat un vaixell de passatge, i se li aplica la mateixa normativa que a un transatlàntic. En aquest sentit, per a Jaime Rodrigo, “resulta més que convenient una definició legal –ja sigui una llei estatal o un conveni internacional- que estableixi amb perfils propis la categoria de buc històric , diferenciada de buc de passatge”. Malauradament, part dels estats de la Unió Europea no han reconegut en els seus ordenaments interns la categoria jurídica de “buc històric”.

Per mi, la conclusió per important de la ponència de Jaime Rodrigo és aquesta: “resulta indispensable un estatut jurídic propi del vaixell històric, això és elevar el buc històric a la categoria de concepte jurídic en sí mateix”. Y com es pot fer això? El mateix Rodrigo apuntava el camí: “la tramitació actual, en fase avançada, del Projecte de Llei General de Navegació Marítima al Congrés, representa un escenari ideal per a encaixar l’estatut jurídic de vaixell històric i del patrimoni marítim flotant, cobrint tots els aspectes i proporcionant un tractament integral eficaçment protector en línia amb els països del nostre entorn i del dret comparat”.

Com he dit al començament, el termini per presentar esmenes al projecte de llei s’acaba dimarts. Per això algú va decidir divendres passat passar a l’acció i diverses persones es van posar en marxa per intentar presentar una esmena sobre els vaixells històries i les embarcacions tradicionals. En el títol de la seva ponència, en David Oliver es preguntava si les embarcacions històriques són o no són especials. Doncs sí, ho són, i ha arribat l’hora de fer que es reconegui.

En la segona part d’aquesta entrada:

- Vaixells i els seus beneficis fiscals

- L’aplicació de la legislació sobre marina mercant a les embarcacions històriques

- Embarcacions històriques com a elements patrimonials

Jaume Amengual, un mestre dels nusos

Us heu fixat que cada vegada hi ha més nens que porten les sabates cordades amb velcro en comptes de cordons? La raó és molt senzilla: hi ha molts nens, avui dia, que no saben fer nusos, ni tan sols el de les sabates. I per què no en saben? Doncs perquè els seus pares, pels motius que sigui, no els hi ensenyen. I les escoles han optat per demanar als pares que els alumnes portin sabates amb velcro, per evitar que els mestres i les mestres s’hagin de passar tota la classe lligant cordons de sabates (a més d’ajudar-los a vestir-se, perquè també van molt peixos en aquesta “assignatura”). El resultat de tot plegat és que els nens i les nenes estan perdent la psicomotricitat que els dóna treballar amb les mans. Hi ha qui diu que aquesta mancança la supleix l’habilitat que agafen els xavals fent anar les video-consoles i altres aparells electrònics. Però estic convençut que no és el mateix pitjar botons que fer un as de guia.

Jaume Amengual ensenya a fer nusos als visitants de Marina Tradicional

Qui també està del tot convençut que no és el mateix fer un as de guia o una pinya de rosa que donar-li canya a la Play és en Jaume Amengual, ex pescador mallorquí, mestre artesà xarxer i expert en nusos. Ha estat ell qui m’ha fet adonar de tot això que comento. La veritat és que no m’ho havia plantejat mai; segurament perquè no tinc fills. En canvi, en Jaume pensa que a les escoles s’hauria d’ensenyar als nens a fer nusos, una habilitat que no només és útil, sinó també molt entretinguda. Aquest mestre dels nusos va estar el cap de setmana passat a l’espai Marina Tradicional, convidat per la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, per impartir diversos tallers. L'experiència va ser un èxit.

En Jaume Amengual fa màgia amb un cap a les mans. Els nusos més corrents els fa del dret i del revés. L’as de guia, per exemple, el sap fer de diverses maneres. La més espectacular és quan transforma un pardal o ballestrinca en un as de guia amb un simple moviment de dits. A mi, que el faig amb els ulls tancats, em va ensenyar a fer-lo, no amb l’extrem del cap mirant cap a tu, sinó al revés. És a dir, quan arribes a un moll, per exemple, i vols fer un as de guia en una argolla des del vaixell i no des de terra. La gràcia és fer-lo d’una sola passada, sense girar el cos, ni fer la coca prèviament, ni –per favor, quina vergonya!- res de tot allò de “la serp que surt del pou, dóna la volta a l’arbre i torna a entrar al pou”. Això està molt bé per als cursets d’iniciació, però se suposa que un mariner consumat ha de saber fer els nusos de manera professional i ha de dominar l’art de treballar amb el cordam; allò que els francesos en diuen matelotage. En Jaume t’explica els trucs per començar bé una entalladura o per fer una anella -el nus grommet, que dies enrere un lector d’aquest bloc em va demanar com es feia-; trucs que no surten als llibres i que faciliten molt la feina.

Saber fer nusos i treballs amb caps és l'assignatura pendent de molts navegants.

El cap de setmana passat, molts visitants que van passar per l’estand de la FCCPMF van quedar bocabadats veient en Jaume Amengual fent una catifa de corda o teixint un bocí de xarxa. Alguns es van animar i es van posar a fer nusos amb un boci de cap; i fins i tot alguna senyora va agafar l’agulla i es va atrevir a fer xarxa. Però tant aquí, com en qualsevol port, es fa evident que això del cordam, la cabullería o el matelotage, en general, ho portem pengim-penjam; vaja, que si ens fessin un examen, feina rai! Crec que saber treballar amb el cordam, i saber fer nusos i aplicar-los a la maniobra que toqui, forma part del art de navegar i defineix la qualitat d’un mariner; igual que saber navegar sense aparells electrònics i dominar el vocabulari nàutic. I qui pensi que tot això no serveix per res, no em mereix gaire confiança com a mariner. Als vaixells no hi ha velcro que valgui!

Tornant al que dèiem al començament, per en Jaume Amengual, que té experiència docent com a professor de la Cooperativa Jovent de Mallorca, ensenyar els escolars a fer nusos seria una bona manera de fomentar la importància de treballar amb les mans i d’estimular les seves habilitats manuals. I també serviria per recuperar un art i un ofici que, tot i estar actualment en decadència, pot ser de gran utilitat, no només a bord d’un vaixell sinó en la vida quotidiana. Espero que ho aconsegueixis, mestre.

Jaume Amengual i el fotògraf Pere de Prada a l'estand de la FCCPMF

En aquest enllaç de TV Mallorca podreu veure l’entrevista que li van fer al Jaume Amengual en el capítol 3 del programa “Nostrum”, que porta per títol “Mon mariner” i que planteja la necessitat de preservar i conèixer el patrimoni marítim, alhora que ens parla d'altres temps i altres formes de viure.

La mar de blogs

(Fotos: Josep-Anton Trepat)

Intensa, emotiva, entretinguda, divertida i enriquidora són els primers adjectius que em salten sobre el teclat per intentar definir la “I Trobada de blogs de tema marítim” que va tenir lloc diumenge passat a l’espai Marina Tradicional del Saló Nàutic de Barcelona. La cita va reunir representants d’onze blocs –o blogs, com preferiu- de continguts relacionats amb el mar, als quals s’hi van anar afegint visitants del Saló que passaven per allà i gent dels diversos estands del voltant. En total potser ens hi vam trobar una trentena de persones, que no està gens malament per a una primera edició.

Aquesta és la relació de que van estar presents a la trobada:

The invisible workshop, de Ben Crawshaw

Vida marítima, de Vicente Sanahuja

Bitàcola MMB, de la Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona

Naucher, de Javier Moreno i Juan Zamora

A high wind in Garraf, de Joan GB

Mar de proa, de Carlos Ramos

A bord de l'Alzina, d'Alzinaire

Escenavegant, de Jordi Salvador

Far de la banya, d'Eduard Boada

Roses fishing campus, de Xavi i d'altres

El mar és el camí, d’un servidor

A més, hi va participar una representant de la revista Navegar.es i en Jordi Salvador ens va parlar també de la web de l’associació La mar d’amics de Palamós, a la qual pertany.

Un dels objectius de la trobada era que tot un grup de blocaires –o bloggers, com preferiu-, que fa temps que ens relacionem virtualment, ens coneguéssim personalment i ens expliquéssim per quins motius vam obrir un bloc i què en traiem d’aquesta experiència. Al principi estàvem tots un pèl cohibits i jo el primer; però en Ben va agafar el micròfon i va trencar el gel, fent-nos participar de la seva passió pel mar. A mesura que en Ben explicava les seves peripècies amb l’Onawind Blue, des de la construcció del seu petit vaixell fins al viatge d’aquest estiu a Formentera, se’ns va anar encomanant el seu entusiasme. Mentrestant, les imatges de la travessia projectades a la pantalla, van fer que algunes persones que passaven per allà es quedessin a veure de què anava la cosa. A partir d’aquí tothom es va animar a dir la seva i es va generar com un corrent de complicitat i de ganes de saber coses dels altres. Va ser emocionant veure que gent que se seguia des de feia temps es veia per primera vegada, i descobrir com era la persona que hi havia darrera de cada bloc. Al menys a mi em va fer molta il•lusió i suposo que es va notar.

També vaig trobar interessant la intervenció d’en Vicente García-Delgado, “representant” els lectors dels nostres blocs. Efectivament, sense lectors no sé si tindria gaire sentit el que fem. No sé si el simple fet de reflexionar sobre determinats temes i de posar en ordre les nostres idees sobre el paper o sobre la pantalla compensa de la feinada i la dedicació que implica escriure un bloc. Jo necessito els meus lectors; necessito aquest feedback perquè és el que em permet saber si allò que intento transmetre arriba i té algun interès. En aquest sentit, les paraules d’en Vicente valorant i agraint la nostra feina va ser una injecció de moral.

Però a banda d’aquests aspectes més emotius, m’agradaria destacar un altre objectiu molt important que crec que es va aconseguir amb la trobada d’ahir: consolidar la idea de xarxa, enfortir els vincles entre tots els que formem part de la blogosfera marítima i que va creixent dia a dia. Estic plenament convençut que una de les coses més bones i amb més potencial creatiu que té Internet és l’intercanvi de coneixement i d'experiències entre persones de tot arreu amb interessos comuns, sense més afany que el de compartir i enriquir-se mútuament. Penso que ahir vam obrir aquesta via, que ja veurem fins a on ens porta. De moment, van sortir algunes eines que ens poden ajudar a enriquir el contingut dels nostres blocs. Des de compartir la nostra llista de favorits a través del Deliciuos, a diverses aplicacions per a la localització de vaixells en temps real, com la del Port de Tarragona que ens va explicar l’Eduard Boada. Fins i tot va sortir el famós Facebook, com a plataforma de comunicació col•lectiva entre el grup; però, tot i que s’utilitza força en aquest ámbit, no va despertar gaire entusiasme. També es va apuntar la possibilitat de posar en marxa accions conjuntes en què hi puguem participar des dels nostres respectius blocs. De coses, se’n poden fer moltes. És qüestió de pensar-hi i fer propostes. En qualsevol cas, depèn de nosaltres fer que aquesta xarxa es consolidi i evolucioni.

En resum, per les impressions que vaig rebre després de la trobada, unides als comentaris publicats en alguns blocs, crec que ens ho vam passar bé i que han quedat ganes de repetir-ho. Però, ara que ja ens coneixem, la propera trobada potser hauria de tenir un aire més lúdic i no tan formal, en un ambient en què tots poguéssim parlar amb tothom, més en la línia dels beers & blogs. En qualsevol cas, aquesta idea no és propietat de ningú. Vull dir que qualsevol que s’animi pot proposar una nova cita. Us imagineu la propera trobada a bord d’un vaixell?

Finalment, vull donar les gràcies a tots els que heu participat i donat suport a aquesta iniciativa, i també a la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial per acollir aquesta idea i presentar-la en el conjunt d’activitats de l’espai Marina Tradicional.

Marina Tradicional 2009

Dissabte que ve s’inaugura la quarta edició de l’espai “Marina Tradicional”, en el marc del 48è Saló Nàutic Internacional de Barcelona. Aquest any, a causa de la crisi, el certamen nàutic barceloní ha perdut un 30 % d’expositors en relació al 2008, i només ocuparà dos pavellons del recinte de Gran Via, en comptes de cinc. L’espai dedicat al patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals també ha perdut participants: dels 23 de 2008 s’ha passat a 18 aquest any. No sé si les baixes són atribuïbles a la crisi. Entenc que desplaçar un grup de persones des de França o d’altres punts de la península fins a Barcelona durant deu dies costa diners. Però així com gallecs, andalusos i gent de les Illes continua fidel a la cita des del primer dia, hi ha absències de la mateixa ciutat de Barcelona que resulten inexplicables. Lamentable!

Participants

Bacallaneria Perelló 1898

Museu Marítim de Barcelona

Associació Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana

Museu de la Pesca de Palamós.

Museu de la Marina de Vilassar de Mar.

Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial

Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial

Federación Andaluza por la Cultura y el Patrimonio Marítimo y Fluvial

Barca Sant Isidre

Barca Rafael

Barca Sant Ramon

Veles e Vents Navegació Tradicional - Goleta Äran 1903

Drassana Francesc Despuig (Cadaqués)

Drassana Sala (L'Escala)

Drassana ArtiMar. (València)

Drassana Miquel Huguet (Ciutadella. Menorca)

Astilleros Belone (Lloret de Mar)

Astilleros Nereo (Màlaga)

Programa d’activitats

Les activitats de l’espai “Marina Tradicional” 2009 són força variades. Hi ha diversos tallers de construcció, de navegació, d’aparellament d’embarcacions tradicionals, de caps i cordams, de construcció de nanses i, fins i tot, n’hi ha un sobre la cultura i la cuina del bacallà tradicional, a càrrec de la Bacallaneria Perelló 1898 del mercat del Ninot, muntada pel Gremi de Bacallaners i la Fundació Institut Català de la Cuina. Aquesta bacallaneria vol mostrar la tradició de la pesca i la salaó del bacallà autèntic, un lloc on el visitant podrà comprar i tastar el bacallà tradicional. El bacallà serà un dels plats forts de la jornada inaugural, amb degustacions, tallers de salaó, etc.; activitats que continuaran la resta de dies del Saló.

El mestre xarxer Jaume Amengual ensenyarà a fer catifes de cap en un dels seus tallers.

També es faran xerrades, conferències i converses de taverna; la “I Trobada de blogs de tema marítim”, que ja hem anunciat des d’aquí; i diverses exposicions: una mostra sobre la figura de Narcís Monturiol i els seus submarins, organitzada pel Museu Marítim de Barcelona; la titulada "Les tripulacions", Organitzada pel Museu de la Pesca de Palamós; i l’exposició fotogràfica de Pere de Prada "La ruta dels Consolats de Mar a la Mediterrània”.

Aquí trobareu el programa detallat, amb les diverses activitats de cada dia.

Malgrat la reducció de superfície expositiva que comentava al principi, és molt possible que això afavoreixi la concentració de visitants i s’eviti la dispersió d’altres anys. En aquest sentit, l’espai “Marina Tradicional”, que estarà instal•lat al pavelló 2, pot tenir més visitants que en edicions anteriors. Raó de més per ser-hi i per donar suport a aquesta iniciativa que és l’única mostra del sector de les embarcacions de fusta que es fa a tot l’Estat i que encara està lluny de la consolidació. Doncs allà ens trobarem.

Paisatges marítims: Normandia (3)

Les platges del Dia D

Omaha Beach és una platja magnífica; una llenca de sorra de vuit quilòmetres de llarg, que la marea manté neta i polida. M’agraden aquestes platges obertes i llargues, com les de Tarragona i del delta de l’Ebre, on temps enrera m’hi vaig passar moltes hores empaitant el vent. Arribem a Omaha Beach un migdia assolellat d’agost. Hi ha molt poca gent prenent el sol i encara menys banyant-se. Al mar, les veles de colors llampants d’uns catamarans trenquen la monotonia del blau. Al Mediterrani, en una platja com aquesta i en un dia com avui, no s’hi cabria. També hi hauria una muralla d’edificis arran de sorra o alguna ciutat de vacances. Però a Omaha Beach no s’hi veu cap bloc de pisos; només alguns xalets entre el passeig que va paral•lel a la platja i els penya-segats del fons.

 

 

 

Busquem un lloc per dinar i ens instal•lem a la terrassa d’un hotelet que hi ha sobre un petit turó, a l’extrem oest de la platja. Demanem musclos i vi blanc. I mentre esperem el menjar, ens arrepapem a les cadires de plàstic, gaudint del sol a la pell i de la brisa marina a la cara. Som els únics que ho fem. A la resta de taules, la gent s’amaga com pot sota els para-sols. Acostumats a la solellada mediterrània, trobem que el sol normand fa pessigolles. A més, ja n’estem fins al capdamunt de núvols i de fresqueta! S’hi està molt bé i molt tranquil a Omaha Beach aquest migdia radiant d’agost. Costa de creure que estiguem a l’escenari d’una de les batalles més famoses i decisives de la història: el desembarcament de Normandia. Però encara costa més d’assimilar que aquí mateix on som, un dia de juny de fa 65 anys, hi van morir 3.000 homes del bàndol aliat i 1.200 del bàndol alemany. D’aquí li ve a aquesta platja magnífica el sobrenom d’“Omaha la sagnant”.

A diferència d’altres llocs d’aquesta costa, a Omaha Beach gairebé no hi ha restes de la guerra; només algun búnker i el fragment de passarel•la d’un moll avui inexistent. Abans de dinar hem estat a Pointe du Hoc, un petit cap entre les platges d’Omaha i Utah, on va tenir lloc una de les lluites més acarnissades del Dia D. Allà hi van desembarcar 225 rangers nord-americans amb la missió de neutralitzar una temible bateria alemanya, amb un radi d’abast de prop de 20 quilòmetres, instal•lada a dalt del penya-segat. Per arribar-hi van haver d’escalar una paret de roca de 30 metres d’alçada sota el foc enemic. Però quan van ser a dalt van descobrir que els canons no hi eren, perquè els alemanys se’ls havien endut terra endins. Finalment els rangers van aconseguir el seu objectiu, però només en van sobreviure 90.

 

 

Passegem per Pointe du Hoc, entremig de cràters enormes i de búnkers esberlats pel bombardeig aliat previ al desembarcament. Manyocs de ferros retorçats broten entre les esquerdes dels blocs de ciment armat com si fossin esbarzers. Mentre pujo i baixo pels sots oberts pels obusos i trec el cap per la porta rovellada d’algun niu de metralladores abandonat, penso que aquell dia de juny de fa 65 anys això deuria ser una carnisseria: l’infern a la terra. M’acosto al penya-segat per on van pujar els rangers des de la platja. Fa un dia esplèndid i el mar està en calma. La vista des d’aquí dalt és impressionant, però em noto el cos estranyi i no acabo de gaudir plenament del paisatge. Em sento aclaparat pel pòsit de mort i destrucció que impregna aquest lloc. O potser és el filferro de punxes que corona la vora de l’espadat: és depriment veure el mar des de darrera d’un filat.

 

A Arromanches també hi queden restes de la guerra. Aquesta és la platja que tenim més a prop de la casa on vivim aquests dies a Normandia, a una vintena de quilòmetres. Aquí els anglesos hi van construir un immens port artificial per a l’abastiment de les tropes desembarcades el Dia D, durant la gran ofensiva que vindria després. Dins l’aigua encara queden elements d’aquest port, que la marea baixa deixa completament al descobert i a l’abast de la gent. Em pregunto per què no els han tret; com és que no han deixat una platja neta de ferralla, com la d’Omaha. Després, passejant per Arromanches ho entenc. Actualment, aquest antic poblet de pescadors viu del turisme i, sens dubte, tot el que envolta el Dia D és un atractiu turístic molt poderós. Arran de platja hi ha un museu ple de visitants, i en alguns indrets del poble s’hi exposen diverses peces d’artilleria i vehicles militars, com ara jeeps i carros de combat. També hi ha nombroses botiges de souvenirs que venen samarretes, llibres i tota mena de gadgets relacionats amb els exercits combatents. La sensació d’estar en un parc temàtic sobre la II Guerra Mundial plana sobre Arromanches i altres llocs de Normandia on hi ha 33 museus dedicats al conflicte bèl•lic. Només la presència de sengles memorials en honor de les víctimes, que ens recorden que allò va passar de veritat, apaivaguen aquesta sensació de parc d’atraccions per a turistes. I entre tots els memorials destaca especialment el Memorial de Caen, un museu modern i molt ben muntat que, a més de mostrar-nos els horrors de la guerra, vol ser també un cant a la pau. Crec que val la pena visitar-lo.

 

A la platja d’Arromanches m’entretinc observant la gent que pren el sol arrecerada contra el mur del passeig. Hi ha gent de procedències molt diverses. Famílies nombroses, que solen ser d’ètnies orientals, i no tan nombroses, que fan pinta d’occidentals. Hi ha gent vestida de cap a peus, en banyador i també en roba interior. I nens, molts nens, que xipollegen en la sorra mullada. De tant en tant, algun grup s’acosta a un bocí de moll rovellat i es fa fotos. I llavors aprofito jo també per fotografiar-los. Tot i que aquí la presència de la guerra també és evident, no sento el desassossec de Pointe de Hoc. Potser pel fet de trepitjar la sorra de la platja i de tenir el mar tant a la vora, sense cap filat pel mig. O potser pel fet de veure gent de procedència tan diversa convivint tranquil•lament en un lloc on temps enrere es mataven.

 

 

 

 

Els altres grans pols d’atracció turística de Normandia vinculats al desembarcament són els cementiris militars. N’hi ha 27 repartits per diversos punts del territori: 2 nord-americans, 16 britànics, 2 canadencs, 1 polonès, 1 francès i 5 alemanys. En total hi ha enterrats 96.652 soldats dels dos bàndols. Les víctimes civils són les grans oblidades de la batalla de Normandia, que va fer 20.000 morts entre la població. Només a Caen hi van morir entre 2.000 i 3.000 persones a causa del brutal bombardeig aliat que va destruir el 80 % de la ciutat. Paradoxalment va causar més víctimes l’exèrcit salvador que l’invasor.  Caldrà llegir el llibre que ha publicat fa poc l’historiador Antony Beevor, “El Día D. La batalla de Normandía”, per intentar esbrinar si tanta destrucció no s’hagués pogut evitar.

Acabem la visita a les platges del Dia D al cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer que acull 9.386 tombes. Un mar de creus i estrelles de David de marbre blanc, plantades en un immensa catifa de gespa a la vora del mar. Un jardí impecable on no hi ha un sol bri d’herba fora de lloc. Un bocinet dels Estats Units en territori francès. Malgrat la impressió que fa passejar envoltat de tombes, s’hi respira molta pau aquí. El silenci per respecte al lloc és obligat i, en general, els visitants ens comportem. Caminem entre les tombes llegint els noms dels soldats que hi ha enterrats. Moltes són anònimes però en la majoria se sap qui hi reposa. Al peu d’algunes creus hi ha rams de flors, generalment petits i senzills. Fem fotos, amb una certa recança, de les fileres de creus, marcialment arrenglerades, com un exèrcit d’estàtues de marbre, i també dels vistosos massissos de flors que hi ha per tot arreu. Finalment, cansats de caminar, ens asseiem en un banc, a l’ombra d’un pi, i assaborim la brisa que ens arriba del mar, que és allà mateix. Cau la tarda al cementiri marí de Colleville. És hora de tornar cap a casa i de deixar que els morts, definitivament, descansin en pau.

 

 

 

 

Crec que visitar algun d’aquests cementiris i el Memorial de Caen és com una vacuna contra la guerra que s’hauria de prendre un cop a la vida, com a mínim. Una altra és visitar un camp de concentració nazi. Encara no he tingut ocasió de fer-ho, però el dia que ho faci no ho explicaré aquí, perquè no conec cap camp de concentració a la vora del mar. Bé, sí, n’hi ha un a Guantánamo, que cada dia ens recorda que encara estem molt lluny de la pau en aquest món. I, ara que hi penso, n’hi va haver un altre a Argelers, on el govern francès hi va recloure, en condicions infrahumanes, 100.000 refugiats espanyols que van passar la frontera després de la Guerra Civil. Hi vaig estar per Setmana Santa, però només vaig veure una platja immensa i neta de restes de guerres passades, com Omaha Beach. Només la sorra, el vent i la mar, testimonis muts de tantes grandeses i misèries humanes.

I Trobada de blogs de tema marítim

Escrius un blog relacionat amb el mar, els vaixells, la navegació, la cultura i el patrimoni marítim?

Tens ganes de conèixer personalment els autors d’altres blogs com el teu, amb qui ja et relaciones virtualment des de fa temps?

Et fa gràcia saber què els motiva a escriure un blog, quant de temps hi dediquen, d’on treuen el material que publiquen o aquelles aplicacions tan vistoses que hi tenen?

Et vindria de gust tenir aquest canvi d’impressions en el marc de l’espai Marina Tradicional del 48è Saló Nàutic Internacional de Barcelona?

Si has contestat afirmativament totes aquestes preguntes, has de venir a la  I Trobada de blogs de tema marítim que organitza la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial.

Quan? Diumenge, 8 de novembre. De 12 a 14 hores.

On? La Taverna - Espai Marina Tradicional - Saló Nàutic de Barcelona

Parlarem de blogs, del mar, de vaixells, de navegacions reals i virtuals i de tot el que us vingui de gust. No és una conferència, ni una xerrada-col•loqui, ni un psicodrama... Ve a ser això que en diuen un Beers & Blogs, una reunió d’amics que passen una estona parlant d’allò que els apassiona mentre prenen una cervesa.

Si no escrius cap blog, però ets lector habitual d’aquest i d’altres similars, vine igualment. La Taverna de l’espai Marina Tradicional és oberta a tothom.

Com a coordinador de l’acte, us agrairia que em féssiu saber la vostra intenció de participar en la trobada per fer un càlcul aproximat de quants podem arribar a ser. Us mantindré informats.

Jornada tècnica sobre embarcacions històriques

La recuperació i gestió d’una embarcació històrica planteja una sèrie de problemes de tipus administratiu i legislatiu que, de vegades, fan inviables alguns d’aquestes projectes. El entrebancs es multipliquen a l’hora de fer navegar aquests vaixells, perquè l’administració competent, en aquest cas Marina Mercant, els aplica els mateixos criteris que a la flota mercant, sobretot en matèria de seguretat, que sovint entren en contradicció amb les característiques i usos del vaixell. Ja fa temps que des d’aquest sector es reclama una legislació específica per a les embarcacions històriques. Precisament, en la primera i segona edició de l’espai Marina Tradicional del Saló Nàutic es van plantejar algunes d’aquestes qüestions als màxims responsables de la Direcció General de la Marina Mercant, com ja vaig explicar en l’entrada Llista 0 per a les embarcacions patrimonials.

Diverses són les demandes i necessitats que plantegen museus, associacions, petites empreses i armadors particulars d’aquesta mena de vaixells. Convençuts de fer una tasca cultural que, en la majoria dels casos, no comporta cap guany, sinó més aviat despeses, ja fa temps que reclamen ajudes com ara la possibilitat d’amarrar l’embarcació en espais reservats per a les embarcacions tradicionals en els ports de titularitat pública. N’hi ha que es plantegen tramitar la declaració de “Bé d’interès cultural”, com una via que els faciliti el manteniment de l’embarcació. Però... sabem ben bé quines obligacions i avantatges comporta? En qualsevol cas, la problemàtica que afecta la gestió de les embarcacions històriques és força complexa.

Reunir tots els agents implicats en aquesta qüestió i esvair la majoria d’aquests dubtes o, com a mínim, saber on som, és l’objectiu de la “Jornada tècnica sobre embarcacions històriques” que ha organitzat el Museu Marítim de Barcelona, per al dia 13 de novembre, en el marc del proper Saló Nàutic. A la web del MMB hi trobareu el programa i el full d’inscripció, que és gratuïta.

En David Oliver, periodista i ànima de la desapareguda revista de patrimoni marítim “Mardemars”, serà l’encarregat d’obrir les diverses intervencions, amb una ponència titulada “Embarcacions històriques: sóc o no sóc especial?” Després intervindran representants del Col•legi d’Advocats de Barcelona, de la Direcció General de Tributs i de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat, que abordaran els aspectes legals, fiscals i patrimonials en la gestió de les embarcacions històriques. Sens dubte, una de les intervencions més esperades, serà la del sots-director general de la Marina Mercant, Carlos Miranda, que parlarà de l’aplicació de la legislació sobre marina mercant en les embarcacions històriques. Aquest senyor és a qui li vam plantejar la qüestió de la llista 0, al segon espai Marina Tradicional.

I suposo que també serà interessant la taula rodona que tancarà la jornada, amb la participació d’Agustí Martín, president de l’associació Bricbarca de Vilassar de Mar, que gestiona el vaixell Sant Ramon; Joan Santolària, director de l’empresa Tela Marinera, que gestiona el Rafael de Palamós; Quico Despuig, director de l’empresa Vaixells del Mediterrani, que gestiona el Sant Isidre de Cadaqués; Gérald Delgado, armador dels vaixells Thopaga i Cala Millor; i Víctor Fernández, president de la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial. Un cartell magnífic que promet un debat sucós. Tant de bo que la jornada serveixi per aportar una mica de llum a tot aquest món embolicat i confós de la gestió de les embarcacions històriques i marqui un camí a seguir.

Paisatges marítims: Normandia (2)

El Thorvald i la influència dels víkings

Es diu Thorvald, com un dels fills d’Erik el Roig, pirata, comerciant i aventurer noruec del segle X, que va fundar el primer assentament víking a Grenlàndia. És l’única rèplica que hi ha al món d’un kirkebat, un vaixell víking que es conserva al museu d’Oslo. Va ser construït el 1997 per la drassana noruega Hardanger Fartoyvernsenter de Norheimsund.  Fa 8’63 metres d’eslora i 2’14 de màniga. El buc està fet en tinglat, amb fustes de roure (quilla, pal i escàlems), pi (folre i bancs) i bedoll. L’aparell i les escotes són de cànem i crin de cavall. Els metalls són de bronze i està impermeabilitzat amb quitrà vegetal. Va aparellat amb una vela quadra de 15 metres quadrats i porta cinc parells de rems. Però el que més em va cridar l’atenció quan el vaig veure va ser l’àncora: era idèntica a una poutada gallega. Vist amb detall, el Thorvald té diversos elements comuns amb algunes embarcacions tradicionals de Galícia, de les quals, sens dubte, n’és un predecessor.

El Thorvald és a Bayeux, una bonica ciutat del nord-oest de França, que pertany al departament de Calvados, a la regió de la Baixa Normandia. Des de l’any 2007, el vaixell s’exposa al pati del museu de la Tapisserie de Bayeux, una obra única de l’art medieval, inscrita en el registre de la Memòria del Món de la UNESCO. El Tapís de Bayeux és una peça de tela de lli, de 70 metres de llarg per 50 centímetres d’ample, sobre la qual hi ha brodades 73 escenes que expliquen la història de la conquesta d’Anglaterra per Guillem el Conqueridor, duc de Normandia, l’any 1066. Ve a ser com una mena de pel·lícula del segle XI, que un cop l’any s’exhibia a la catedral de Bayeux per explicar al poble el desenllaç de la famosa batalla de Hastings, que va permetre als normands accedir al tron anglès.  En aquesta gran “superproducció” medieval hi apareixen més de 600 personatges, 200 cavalls, una quarantena de naus i centenars d’altres animals i figures mitològiques.  És una autèntica meravella! Una visita absolutament recomanable. Aquí en teniu una curiosa versió animada. Naturalment, l’original no es mou, tot i que l’audioguia que et donen a l’entrada et va explicant la “pel·lícula” escena per escena.

Segurament entre aquests vaixells hi havia kirkebats com el Thorvald, una embarcació que a Noruega va estar en servei fins al segle XIX, i que s’utilitzava per ajudar les dones que anaven a l’església a travessar els fiords. De fet, el Thorvald no es va construir com a peça de museu, sinó per navegar. El 1998, un any després d’avarar-lo, l’aventurer francès Yannick Favro i la seva tripulació van voler demostrar que el Thorvald era capaç de navegar per l’oceà i de remuntar els rius, com els antics vaixells víkings.  I per això van navegar des de Bergen (Noruèga) fins a Tours (França) durant un mes i sense assistència, seguint les rutes marítimes tradicionals dels víkings. Posteriorment, el vaixell va participar en diverses expedicions i reconstruccions històriques organitzades per l’empresa de Favro, Thorvald Aventure, que també té altres naus vikingues.     

 

El Thorvald en algunes de ses seves sortides (Fotos: Thorvald Aventure).

L’any 2007, la Tapisserie de Bayeux i el Museu Nacional de Dinamarca van muntar l’exposició “Seguint els rastres víkings”, que exhibia molts dels objectes que apareixen al famós tapís amb la intenció de mostrar la presència de l’herència vikinga a Normandia. Molts d’aquests objectes procedien de jaciments arqueològics escandinaus dels segles X i XI. Entre el material exposat també hi havia tres reproduccions de vaixells víkings, un dels quals era el Thorvald.  Acabada la mostra, la ciutat el va comprar i des de llavors se’l pot veure a l’entrada de la Tapisserie.

Observant el Thorvald em vaig adonar que té diversos elements en comú amb algunes embarcacions tradicionals gallegues, sobretot amb la dorna, que l’estiu passat a Muros vaig tenir ocasió de veure de prop. A banda de la poutada, la construcció en tinglat (tingladillo) a base de fustes amples,  la forma de la proa amb el cap de la roda, les grans escalameres i, especialment, la secció en “Y” de la quilla, característic de la dorna arousana. Jesús Blanco, en la seva “Guía de las embarcaciones tradicionales gallegas”, diu que:

Para encontrar una estructura similar en la construcción atlántica europea tendríamos que ir a los fiordos noruegos, donde la presentan varias embarcaciones tradicionales, cuya evolución se traza a partir de la época vikinga, así como también el bote de las islas Feroe, que eran a principios de los sesenta, cuando las visita Staffan Mörling, un reducto de la cultura escandinava. Los hallazgos arqueológicos referentes a la época vikinga muestran que sus naves también presentaban esta quilla particularmente pronunciada y una sentina similar.

 

La presència de flotes vikingues en aigües de Galícia des del segle XI fins al XII, està ben documentada, tant en fonts gallegues com escandinaves. Els objectius eren diversos: el saqueig de pobles i ciutats, intents d’invasió, la participació en les lluites entre senyors feudals gallecs o una simple escala en ruta a altres destins. Per tant, la influència d’aquestes naus s’hauria fet notar. El professor Mörling, en el seu famós estudi “Las embarcaciones tradicionales de Galicia” en parla força, d’aquesta influència, tant des del punt de vista històric com constructiu.

Los elementos de la antigua construcción naval escandinava encontrados en la estructura de la dorna y del bote angulero són:

-          Forro entero de tingladillo

-          Montaje del forro previo al de las cuadernas (dorna)

-          Sección en “V” próxima a la quilla

-          Quilla de sección “T” (angulero)

-          Roda en forma de curva continuada desde la incorporación a la línea de la quilla hasta el caperol

-          Ensambladura oblícua vertical en las tablas del forro

-          Marcado refuerzo estructural proa-popa en la línea de flotación (dorna)

Moltes d’aquestes característiques constructives es poden observar en el Thorvald, un vaixell rescatat dels temps en què els víkings corrien per Galícia, i un capítol molt interessant de la història marítima.

Finalment us deixo el vídeo d’un senyor que es diu David Jones i que, segons ell, demostra la seva teoria que l'aparell dels vaixells normands que apareixen al Tapís de Bayeux és una representació fidel del tipus de vela utilitzat a l'època i del curiós sistema per augmentar o reduir la superfície vèlica en funció del vent.