19.1.10

Obrir una ciutat al mar

L’anunci que l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va fer la setmana passada de presentar una candidatura per a l’organització dels Jocs d’Hivern de l’any 2022 ha despertat el record de la Barcelona olímpica del 92. I a mi em serveix d’excusa per recuperar unes fotos del port que vaig fer durant aquells dies d’eufòria col•lectiva i del “amigos para siempre”. Són fotos dels súper-iots amarrats als pantalans de Marina Port Vell, i també d’alguns grans velers i creuers de luxe que van visitar la ciutat durant la celebració dels Jocs. Però entre els vaixells s’hi veuen també els senyals d’un port i d’una ciutat en plena transformació.


 

Els Jocs Olímpics del 92 van comportar una transformació urbanística profunda de Barcelona, especialment de la façana marítima i dels espais portuaris. La reforma del port s’havia iniciat als anys 80 amb la recuperació del moll de la Fusta per a ús ciutadà, i continuaria després dels Jocs amb el Fòrum de les Cultures de l’any 2004, que duia aparellada la transformació de la zona litoral fins al riu Besós. L’any passat, la prolongació del passeig Marítim i la inauguració de l’hotel Vela completaven una nova fase de l’obertura de Barcelona al mar. El procés culminarà amb la urbanització de la bocana nord i la futura reforma del moll de pescadors. Se suposa que, quan acabin aquestes obres, la ciutat quedarà oberta definitivament al mar.

Doncs jo, cada vegada que sento això d’obrir una ciutat al mar, ja tremolo. Perquè amb el pretext d’aquest objectiu tan lloable es posen en marxa enormes operacions urbanístiques i immobiliàries que fan la sensació de respondre més a interessos particulars que col•lectius. A més, s’acostumen a fer sota la coartada d’un gran esdeveniment cultural o esportiu: uns jocs olímpics, un fòrum, una expo, una prova de Fórmula 1, una regata de projecció internacional... I ens venen que això situarà la nostra ciutat entre les grans capitals del món mundial, i que tothom voldrà venir aquí a instal•lar-s’hi, i que vindran visitants a punta pala i nedarem en l’abundància. I mentre celebrem que som els reis del mambo, en un clima d’eufòria col•lectiva que eleva la nostra autoestima ciutadana fins a cotes insospitades, les excavadores van fent feina i s’emporten per davant moltes coses que són pròpies i exclusives de la nostra ciutat, que li donen una personalitat especial, i que formen part de la nostra història i del nostre patrimoni.


Em sembla fantàstic que les ciutats costaneres s’obrin al mar. Però em fa l’efecte que confonem viure de cara al mar amb tenir vistes al mar. Per mi, obrir-se al mar no és fer-ho només físicament, tirant a terra les barreres que ens impedeixen acostar-nos a l’aigua. Per mi, obrir-se al mar, a més de poder-hi accedir físicament, significa connectar amb la història marítima, amb les tradicions marineres i amb tot el que defineix al caràcter d’una ciutat amb port de mar. I tot això està representat per uns barris mariners, unes instal•lacions portuàries, uns edificis lligats a les activitats del port, uns molls, unes embarcacions, etc. Però aquí, a l’hora de fer neteja, tot això és el primer que s’escombra. Cal obrir-se al mar físicament, però també culturalment, rehabilitant i conservant tot aquest patrimoni marítim, posant-lo a l’abast del públic i donant-li un nou ús, a través d’espais museístics, centres d’interpretació, vaixells museu, etc. Però aquí optem per tirar-ho tot a terra, construir centres comercials i omplir-los de botigues, restaurants i bars de copes.



D’exemples, n’hi ha molts. A Vigo, mentre el barri mariner d’O Berbés, origen i motor econòmic de la ciutat en altres temps, s’enfonsa en la misèria, la gran obra del projecte “Abrir Vigo al Mar” és un enorme centre comercial, construït arran d’aigua, que sembla muntat per als turistes que arriben amb els enormes creuers que fan escala a la ciutat. I a sobre, tapa la vista al mar del barri que hi ha al darrere! A Màlaga, els veïns del barri de pescadors de Pedregalejo, de la zona dels Baños del Carmen i els Astilleros Nereo lluiten des de fa temps contra l’amenaça d’un pla urbanístic que els vol esborrar del mapa. I el que està passant aquests dies a València amb el barri del Cabanyal és d’escàndol! Malgrat que el Ministeri de Cultura havia emès una ordre declarant “acte d’espoli” del patrimoni històric els enderrocaments en aquest barri mariner, en compliment d’una sentència del Tribunal Suprem, el consistori valencià continuava autoritzant els enderrocs. Segur que a més d’un se li ha anat el negoci a l’aigua.

El “problema” és que tots aquests antics barris mariners ocupen uns espais que, avui dia, amb la transformació econòmica i urbanística de les ciutats, valen una fortuna. Solen ser cèntrics i estar situats a primera línia de mar, on el sòl es paga a preu d’or. I és un perill viure sobre una mina d’or quan ets una persona modesta i d’escassos recursos, sobretot si no n’ets el propietari, perquè el més normal és que te la vulguin prendre. Això s’acostuma a fer via pla urbanístic en nom d’un interès col•lectiu superior. De vegades es fa sota el paraigües d’un magne esdeveniment ciutadà: Jocs Olímpics, Copa Amèrica, Fòrum de les Cultures... I aleshores és el progrés de la ciutat i de tots els ciutadans el que està en joc. I tots aplaudim encantats la iniciativa de l’administració de torn que ens catapultarà fins al top ten de les grans capitals del món.


Sovint s’utilitza l’excusa de la degradació, la brutícia i l’abandó de determinades zones i barris per a tirar-los a terra. Però les coses es degraden per falta de manteniment i d’inversions. Si fos un malpensat, pensaria que certs espais no es mantenen esperant que es degradin i poder justificar que hi entrin les excavadores. Per què no ho arreglen abans que es faci malbé? Doncs perquè no és rendible. Rehabilitar un barri com O Berbés, el Cabanyal o la Barceloneta, i permetre que la gent que hi ha viscut tota la vida hi continuï vivint, no dóna diners... O no en dóna tants com construir-hi un centre comercial, un gratacels singular o un súper-hotel dissenyat per algun arquitecte de renom. Per modernitzar una ciutat, cal construir-la sobre les runes del seu passat? He viatjat una mica i he visitat països capdavanters on la tradició i la modernitat conviuen en perfecta harmonia, sense les aberracions urbanístiques que s’han fet aquí, on impera un model econòmic basat en el totxo i el consum desmesurat.

Crec que el resultat d’aquestes polítiques són unes ciutats de disseny, que semblen més pensades per als turistes i els erasmus d’arquitectura que per a la gent que hi viu. Unes ciutats amb moltes vistes al mar, però on els ciutadans continuem vivint d’esquena al mar, perquè s’han arrencat les arrels que ens unien amb el nostre passat mariner, una cosa que només sembla interessar a quatre nostàlgics. Els ports vells s’han transformat en marines per a súper-iots, uns espais reservats per a clients exclusius i tancat als ciutadà normal i corrent. Fins i tot la pesca ha quedat arraconada. Fa la sensació que la pesca fa nosa en aquests ports. Perquè es bruta, fa pudor i resulta molt antiestètica al costat d’un maga-iot o d’un edifici amb forma d’spinaker i guardonat amb ves a saber quin premi. Segur que dóna més diners i fa més maco una marina que quatre barques tronades i en vies d’extinció. És això obrir una ciutat al mar? Acosta la gent al mar, de veritat, aquest model ciutat? Afavoreix la cultura marítima dels ciutadans?

En primer terme, el moll de Pescadors amb la Torre del Rellotge.

Tinc la impressió que les nostres ciutats mediterrànies van perdent aquell sabor mariner que les definia i els hi donava una personalitat pròpia. A Barcelona, l’última transformació portuària serà el moll de Pescadors, conegut com el moll del Rellotge. Aquest és l’espai que han ocupat les barques de pesca des de fa uns quants centenars d’anys. Però ara, la reducció de la flota pesquera, la degradació del lloc i les noves necessitats portuàries exigeixen una reforma a fons de la zona. És cert que l’espai està molt degradat i que les instal•lacions que donen servei als pescadors han quedat obsoletes. Però potser s’haguessin pogut arreglar abans i ara tindríem un moll de pescadors net, polit, endreçat i modern, però conservant el seu aspecte singular i únic. El projecte contempla que les barques de pesca es concentrin en el moll de Balears i en la dàrsena de la Indústria; i que el moll de Pescadors, amb la Torre del Rellotge com a símbol, es converteixi en un espai lúdic i turístic. I ja hi tornem a ser, roda el món i torna al Born!

En aquest enllaç hi trobareu un reportatge sobre el moll del Rellotge que va emetre el programa “Thalassa”, i que és el testimoni d’un món i d’una activitat que ben aviat passaran a la història.


 

 

Aquestes són les reflexions que m’han passat pel cap veient aquestes fotos que vaig fer l’estiu del 92, en plens Jocs Olímpics, fa ja disset anys. I a tu, què et suggereixen?

10.1.10

Un patrimoni marítim sense fronteres

Continuació de "La vela llatina a San Francisco"

Amb motiu de l’entrada anterior sobre l’arribada de la vela llatina a la costa nord-americana del Pacífic, en Vicente García-Delgado em va enviar unes fotos sobre aquest mateix tema, amb l’encàrrec de seguir estirant del fil, cosa que intento fer en aquesta nova entrada. Les fotos, fetes per ell mateix durant un viatge a Sant Francisco fa pocs anys, reprodueixen diversos plafons explicatius que hi ha a les instal•lacions del San Francisco Maritime National Historical Park, a la zona del Fisherman’s Wharf. Els plafons, amb fotos antigues, informen al públic sobre la flota de les feluccas de pesca dels italians, que amarraven en aquells molls.



Entre les fotos n’hi ha un parell de la Nuovo Mondo, la rèplica d’una d’aquestes feluccas construïda l’any 1987 i que, posteriorment, viatjaria a Europa en dues ocasions: l’any 2000, per participar en el festival marítim de Brest, i el 2004 per prendre part en un parell de proves del circuit mediterrani de vela llatina. A les fotos es veu com li estan fent una quilla nova, a les instal•lacions del parc marítim de San Francisco.





 
La Nuovo Mondo en reparació i cartell informatiu sobre l'embarcació.

Seguint aquest fil he trobat que, quan aquesta barca va venir al Mediterrani, ja li van haver de fer un bon repàs per curar-li les ferides fetes durant dos anys de gira pels Estats Units i un viatge de tres setmanes a través de l’Atlàntic, a bord d’un vaixell mercant. La posta a punt es va fer a la península de Giens, al sud de França, a casa d’un dels membres de l’associació La Partègue. Però darrere d’aquest fet hi ha una història encara més interessant: la col•laboració entre aquesta entitat dedicada a la conservació i difusió del patrimoni marítim mediterrani i el San Francisco Maritime National Historical Park. Els detalls d’aquesta relació, que va començar precisament a Brest 2000, els trobareu a la pàgina del projecte Patrimoine maritime sans frontières, que es va desenvolupar dins del programa Cultura 2000, sota el paraigües de la Unió Europea. Si cliqueu sobre el diaporama que hi ha al final de la pàgina, veureu una presentació que explica en què va consistir l’intercanvi entre la gent de La Partègue i el parc marítim de San Francisco. Concretament, l’any 2005 diversos membres de l’associació francesa van viatjar fins a la ciutat nord-americana per participar en la construcció del Grace Quan, una rèplica d’un jonc xinès com els que anys enrere hi havia a la badia de San Francisco pescant gambes. La feina es va fer sota la supervisió de l’últim pescador de gambes xinès que havia practicat aquest tipus de pesca. Aquí no som gens donats a generar projectes transfronterers d’aquest estil, pels quals hi sol haver fons comunitaris, com els programes INTERREG. Crec que és un camí que valdria la pena explorar.


El llagut Felice Manin. (Foto: Vele Latine)

Seguint l’estela de la felucca Nuovo Mondo descobreixo que no ha estat l’única embarcació de vela llatina a creuar l’Atlàntic. N’hi ha una altra que ho va fer i, a més, navegant! En el llibre “Leudi di Liguria”, de Giovanni Panella, llegeixo l’aventura del Felice Manin, un llagut de 15’50 metres, construït el 1891, que l’octubre de 1984 va salpar d’Itàlia rumb a Amèrica, seguint la ruta de Colom. A finals de gener del 85 va arribar a San Salvador i després va emprendre un viatge per la costa est dels Estats Units, que culminaria a Noya York, en la gran parada naval del 4 de juliol de 1986 per commemorar el centenari de l’Estàtua de la Llibertat, juntament amb 25.000 embarcacions. Imagineu-vos un llagut com els nostres Sant Isidre, Sant Ramon i Rafael –metre més, metre menys-, o com la Balear, navegant pel riu Hudson envoltat de milers de vaixells de tota mena, entre ells un munt de grans velers. La crònica que en fa Paolo Ajello, tripulant del Felice Manin, en el llibre de Panella té la seva gràcia, sobretot quan explica alguna maniobra arriscada que van haver de fer entremig d’aquell eixam de vaixells.


El Felice Manin a la portada del llibre de Panella.

Però el final del Felice Manin és una mica trist. El novembre de 1987 va quedar abandonat a sol i serena en una dàrsena del port de Chicago, a causa de dificultats financeres de l’armador. El vaixell es va anar deteriorant fins que l’autoritat portuària de Chicago va decidir que aquella baluerna feia nosa i que se havia de treure del lloc que ocupava. El llagut semblava, doncs, sentenciat. Però llavors, a Itàlia, es va desencadenar una campanya per salvar l’embarcació. A la Spezia es va crear l’associació “Salvem el Felice Manin”, que va aconseguir un munt d’adhesions, inclosa la de la marina militar italiana. Finalment, el van poder carregar en un vaixell porta-contenidors, i el 20 de maig de 2000, quinze anys després d’haver marxat a fer les Amèriques, el Felice Manin arribava a casa. L’últim que en sé és que estava en una nau de l‘Arsenale Militare de la Spezia pendent de restauració, però no he aconseguir esbrinar res més. Si algú sap què se n’ha fet, que ens ho expliqui. Aquí podeu veure en quin estat va tornar d'Amèrica.



Tot i que és un fil molt interessant d’estirar, no m’estendré més en la història del Felice Manin, que està força documentada. Només us diré que m’ha portat a descobrir la persona i l’obra d’Edoardo Bo, historiador, entre altres coses, de les embarcacions tradicionals de Riva Trigoso, Sestri Levante i tota la regió de la Liguria. Bo és autor d’uns quants llibres que intueixo d’allò més sucosos, i també d’aquest article sobre el leudo rivano, una tipologia a la qual pertany el Felice Manin. Aquí teniu una entrevista a Edoardo Bo que li van fer a la RAI, parlant d’un dels seus llibres.



No conec cap altra embarcació de vela llatina que hagi travessat l’Atlàntic. Fa temps l’empresa propietària del Sant Isidre tenia el projecte de fer la travessia el 2002 o 2003, i encara es pot llegir a la seva web! M’adono que l’article el signa en David Oliver i potser va sortir publicat a la revista “Mardemars”. Però la cosa no va passar de ser un projecte i ja us asseguro que, en aquests moments, pensar en el Sant Isidre a Amèrica és ciència ficció; si no és que canvia de propietaris.

Una altra embarcació tradicional que també tenia el projecte de travessar l’Atlàntic, l’any 2004, era la dorna Irmandiña. Com en el cas del Sant Isidre, a Internet encara hi ha penjats tots els detalls de la “I Expedición Galicia – América en Dorna”. Però el viatge tampoc no es va arribar a fer.


Representació de la vida marinera al Fisherman'ns Wharf.

Entre aquests projectes transatlàntics cal esmentar els de l’associació basca Albaola. El seu vaixell insígnia, la trainera Ameriketatik va ser construïda a l’escola-drassana de Rockland, als Estats Units, sota la direcció de Xabier Agote. Els centres bascos del continent americà van finançar la construcció i van regalar l’embarcació a Euskal Herria. I l’any 2006 Albaola va realitzar l’expedició “Apaizak Obeto”, al Canadà, visitant una dotzena d’estacions baleneres basques instal•lades al llarg del riu i del golf de San Lorenzo, a bord d’una rèplica d’una barca balenera del segle XVI, construïda a la drassana Ontziola de Pasai Donibane. Un dels objectius de l’expedició, que va ser un èxit, era fer “activitats que contribuïssin a acostar el Vell i el Nom Món, basades en un passat comú”.


Felucca de San Francisco a tota vela. És curiós veure la bandera de les barres i estrelles en una llatina.

Imagino que expedicions, campanyes pesqueres i moviments migratoris deurien generar transferències de cultura naval i marinera d’una banda a l’altra de l’Atlàntic i, òbviament, entre els diversos pobles de la riba del Mediterrani; i d’aquí cap a Amèrica, com hem vist en el cas de les feluccas de San Francisco. En els comentaris de l’entrada anterior, en Vicente García-Delgado apunta que les barques de l’Alguer, a Sardenya, provindrien de les plantilles d’una barca menorquina que algú es va emportar a l’illa italiana. Mario Marzari, en el seu llibre “La Regata della Vela Latina”, diu que l’Alguer es pot considerar l’únic centre tradicional de pescadors sards, que deu la seva peculiaritat a la forta immigració que hi va haver a partir de 1354, de colons aragonesos, valencians, mallorquins i, sobretot, catalans. “A l’Alguer i al llarg de la costa occidental de Sardenya –diu Marzari- es nota a més en les barques la influència de les formes catalans”. I entre aquestes barques es refereix al gussu i, especialment, l’spagnoleta o espanyoleta –escrit en català- algueresa. Sobre aquesta última diu: “Amb un origen relativament recent, aquest gozzo en particular sembla que hagi derivat d’una barca catalana o potser de les illes Balears, importada a l’inici del 1900 i que va demostrar estar especialment adaptada a la pesca de la llagosta amb nanses; en efecte, recorda molt un llaüt de Mallorca”.


La vela ja ha donat pas al motor.

Vull acabar aquesta entrada que tracta d’influències mútues, de transvasament de cultura marítima d’una banda a l’altra dels mars, de projectes compartits, d’intercanvis de coneixement i, en definitiva, d’aquella qualitat antiga del mar com a via de comunicació i d’apropament entre les persones, reproduint l’última diapositiva de la presentació que va fer la gent de La Partègue per explicar el projecte de col•laboració amb el San Francisco Maritime Historical National Park i la felucca Nuovo Mondo:

El patrimoni marítim... un patrimoni sense fronteres

El patrimoni, vincle entre el passat, el present i el futur, és el resultat dels encontres entre les persones o amb objectes que hagin estat de les persones.

El plantejament és el mateix a tot el planeta. Nosaltres també vam estar tant entusiasmats de participar en la realització del pal del Grace Quan com de navegar amb la Nuovo Mondo al Mediterrani.

El caràcter identitari del patrimoni marítim es refereix a les persones i no a les nacionalitats; és per això que voluntaris de diversos països treballen junts en projectes comuns de valorització patrimonial. L’autenticitat de les persones i de les seves relacions són la base de qualsevol plantejament de patrimonialització.

L’objecte, el vaixells, són el suport que pot donar transcendència a aquestes relaciones en la realització dels projectes.


31.12.09

La vela llatina a San Francisco

En una entrada anterior dedicada a San Francisco, acabava dient que la vela llatina és un dels elements importants del patrimoni marítim d’aquesta ciutat; i que a finals del segle XIX hi havia unes 150 barques de vela llatina, gairebé idèntiques a les del Mediterrani, navegant per aquella part de la costa oest dels Estats Units. Eren les famoses San Francisco’s feluccas. Però, com hi va arribar la vela llatina al Pacífic? Doncs a través dels pescadors italians emigrats al nou món. Aquest fenomen migratori l’ha estudiat Giovanni Panella -especialista italià en patrimoni marítim, historiador naval i autor d’uns quants llibres sobre embarcacions tradicionals-, i n’ha publicat diversos articles, realment interessants. El que llegireu a continuació està tret d’aquests articles.


Un bocí del Mediterrani al Pacífic (WoodenBoat Forum)

Diu Panella que la felucca de San Francisco constitueix un exemple de persistència de la tradició marítima: és la història de la transferència d’una tipologia mediterrània, representada per les embarcacions aparellades amb vela llatina, a milers de quilòmetres de distància, fins a la costa de l’Oceà Pacífic. Aquest fenomen va tenir lloc a les últimes dècades del segle XIX, amb l’emigració dels pescadors i dels mestres d’aixa d’origen italià als Estats Units. Naturalment, vistes les dimensions d’aquestes barques, la transferència no es va poder fer de manera directa, és a dir, navegant. Eren embarcacions noves, construïdes a les platges de Califòrnia, molt semblants als leudi i als gozzi mediterranis. Un altre exemple de transferència de tradicions marítimes mediterrànies a gran distància, també als Estat Units, és el dels pescadors d’esponges d’origen grec, que a la Florida van reconstruir una flota d’embarcacions idèntiques a les que havien deixat a la seva pàtria.


Els molls de San Francisco el 1891

Pels pescadors procedents del Mediterrani, les seves barques eren una part inseparable de la seva manera de navegar i de pescar, del seu mode de vida; i es van emportar aquell bagatge cultural fins al nou món. Però la reproducció d’aquestes embarcacions no va ser rígida, sinó que les barques es van modificar per adaptar-les a les condicions operatives locals. Potser les primeres feluccas que hi va haver a San Francisco es treien a la platja, però després van estar sempre amarrades als molls. L’element principal que caracteritzava les barques dels emigrants a l’oest dels Estats Units era la vela llatina, l’aparell mediterrani per excel•lència, perfectament adaptat a les condicions meteorològiques variables d’aquest mar. Barques i aparell també es van adaptar estupendament a la borrascosa badia de San Francisco, i això va contribuir a la seva difusió i a l’èxit dels seus experts armadors.


Les feluccas estaven adaptades a las condicions operatives locals.

Explica Panella que la transferència d’aquesta tipologia d’embarcacions mediterrànies a Califòrnia es va veure afavorida pel fet que, a finals del segle XIX, aquesta part del continent americà era pràcticament despoblada, a causa del retard del procés de colonització. Recordem la descripció que en fa el jove mariner Richard H. Dana, en el seu llibre “Dos años a pie de mástil”, del qual en vaig parlar en l’entrada anterior. Els mateixos anys que Boston i Nova York eren ja uns grans centres urbans, a San Francisco només hi havia una caserna i una missió franciscana. La febre de l’or, l’any 1848, i l’obertura de la primera línia fèrria transcontinental, el 1869, van precipitar el creixement de la ciutat. A partir del 1870 successives onades migratòries van fer que centenars de pescadors italians s’establissin a San Francisco. Tot i que els primers procedien de la Liguria, sembla que venien de diverses regions italianes, especialment de Sicília i de la Campania.

Un altre escriptor, el cèlebre Robert Louis Stevenson, autor de “L’illa del tresor”, va viure a San Francisco el 1888, abans del viatge que el portaria a establir-se definitivament a l’illa de Samoa. En una de les seves obres The Wrecker (“Los traficantes de náufragos”), escrita en col•laboració amb el seu fillastre Lloyd Osbourne, es fa ressò de l’atmosfera que es respirava entre la comunitat de pescadors italians i pels carrers de Little Italy a finals del XIX. Explica que li agradava contemplar les petites botigues d’alimentació, plenes de macarrons, ampolles de chianti, retrats de Garibaldi i caricatures polítiques, que semblava que les haguessin transportat senceres des de Gènova i Nàpols fins al Pacífic; i afegeix que també li agradava entrar en aquests comerços i discutir de política amb els pescadors. Sobre les barques d’aquests pescadors, Stevenson diu que estaven construïdes seguint la tradició de la seva terra nativa, i que ells en deien silanas; tot i que després es coneixerien amb el nom de San Francisco’s feluccas, perquè així era com les anomenaven les autoritats marítimes.


Feluccas amarrades al Fisherman's Wharf.

Però d’aquestes feluccas dels documents oficials, els americans en deien popularment dago fishing boats, una expressió despectiva derivada de dagger, ganivet, que en aquells temps en què l’emigració resultava problemàtica, s’associava als qui sempre duien un ganivet a la mà: els italiani. El fill d’un d’aquells pescadors italians del Fisherman’s Wharf, Joe Di Maggio, va haver de suportar aquesta mena de menyspreu al començament de la seva carrera esportiva, abans de convertir-se en una estrella del beisbol nord-americà i en el marit de Marilyn Monroe.

A la web del San Francisco Maritime National Historical Park hi trobareu un documentat article de John Muir, conservador associat de petites embarcacions, que tracta de l’evolució del Fisherman’s Wharf, des de 1870 a 1930. Diu John Muir que el primer lloc que va ocupar la flota creixent de feluccas va ser l’India Dock, a tocar de Vallejo i Green Street. Aquí, en el mirall d’aigua interior d’un petit embarcador rectangular, la flota va compartir espai amb una varietat de vaixells més grans. Com que la fotografia estava en els seus inicis, hi ha poques imatges d’aquelles barques. Però a partir de 1884, quan les barques es van traslladar als nous molls de l’Union Street Wharf, al peu dels carrers Union i Greenwich, ja hi ha fotos dels pescadors al costat de les barques, reparant les xarxes i eixugant les veles. Diu Muir que el nou moll, construït expressament per a la flota pesquera, disposava dels serveis més moderns, com ara calderes per a tenyir les xarxes, rampes de varada per a bots petits i pescants per a treure les barques de l’aigua. Parlem de l’any 1884!


En aquesta foto es veu el sistema de pescants per treure les barques de l'aigua.

Les feluccas eren unes barques molt versàtils i practicaven diversos tipus de pesca. Les més grans, de 8 a 11 metres, pescaven amb xarxes d’arrossegament a fora del Golden Gate, i se n’anaven fins a Monterrey, la badia de Drake i les Illes Farallon. En canvi, les més petites, de 5’30 a 8 metres, solien pescar a l’interior de la badia, utilitzant tremalls, volantins i nanses per a crancs. Com ja s’ha dit, el febrer de 1886, segons el diari San Francisco Chronicle, hi havia al voltant de 150 barques de vela llatina a la zona.

A més de la vela llatina, la cultura marinera mediterrània va transferir un altre element a San Francisco: el bel canto, que tenia una funció molt especial a bord de les barques. A la badia s’hi formen unes boires molt espesses, que poden cobrir una àrea molt extensa en poc temps. Quan passava això i la boira sorprenia les barques al mar, de sobte, enmig de l’espessor, se sentia una veu cantant una cançó tradicional. A aquella veu se n’hi afegia una segona des d’una altra barca, i a aquesta una tercera, i a poc a poc s’hi anaven afegint totes les barques, i d’aquesta manera es podien localitzar les unes a les altres enmig de la boira i trobar entre totes el camí de tornada a port.


El remolcador Monarch i la barca America

Quan no hi havia vent, els pescadors utilitzaven els rems, com a tot arreu. Però com que això de remar és molt pesat, feien servir un sistema de propulsió alternatiu. A la badia de San Francisco sempre hi ha hagut un trànsit molt intens de ferrys, portant gent i vehicles d’una banda a l’altra. Recordeu que al museu hi ha l’Eureka, del 1890. Doncs quan un d’aquests ferrys passava a prop, les barques s’hi acostaven, li llençaven un cap amb un ganxo a la popa, i ja tenien remolc gratis! L’estructura d’aquests vaixells de vapor impedia que la tripulació pogués desenganxar la barca, i aleshores els mariners intentaven allunyar els aprofitats pescadors llençant-los bocins de carbó des de la coberta.

Els pescadors italians eren uns mariners excel•lents. Panella cita l’estudiós Howard I. Chapelle, autor del llibre American Small Sailing Craft, que inclou les feluccas entre les embarcacions típiques dels Estats Units. Tant barques com tripulacions gaudien d’una gran reputació. Es deia que eren molt ràpides i marineres. A finals del XIX els pescadors italians eren famosos per la manera de navegar a vela enmig dels vents fots i ratxejats que són habituals a la badia de San Francisco. Tot i que la vela llatina pot arribar a ser perillosa en mans inexpertes –com sabem perfectament els que hi naveguem-, aquestes barques tenien molts pocs accidents, perquè mariners i patrons eren molt hàbils amb les veles i el timó.


Plànol d'una felucca (Font: American Small Sailing Craft)

No s’ha conservat fins als nostres dies cap de les antigues feluccas. Sembla que l’últim exemplar es va desballestar als anys 50 del segle passat. De fet, a principis del XX la flota del pescadors italians es va començar a motoritzar. Les primeres unitats encara van conservar les formes tradicionals; però, com és lògic, el nou sistema de propulsió va acabar modificant les línies de les barques. Igual com va passar aquí amb els bous i la resta de barques de pesca.

Per saber com eren les feluccas originals es disposa d’una documentació força escassa: un disseny de l’esmentat Howard I. Chapelle, algun model i un grapat de fotos, conservats en un parell de museus. Se sap que feien entre 18 i 36 peus d’eslora (5’48 a 10’97 m), tot i que la majoria estaven entre els 22 i 26 peus (6’70 a 7’92 m). Duien major i floc, i l’obra morta era bastant baixa, fet que els donava un aspecte llançat i elegant. També tenien la coberta amb esquena d’ase i un petit senó pel patró. Si observeu les fotos, veureu que s’assemblen força a les nostres barques de vela llatina tradicionals. De fet, sembla que és molt difícil establir un origen únic per a aquestes barques. Alguns experts veuen en les feluccas elements de les barques sicilianes; d’altres hi troben semblances amb les barques espanyoles. Fins i tot hi ha qui opina que les barques americanes són un híbrid, amb característiques generals de les barques de les Balears –i aquí Giovanni Panella cita com a obra de referència el llibre “Nuestra vela latina”, de Quico Oller i Vicente García Delgado-, amb particularitats derivades de les barques ligurs i de les barques sicilianes. La conclusió és que, vistes les seves característiques en conjunt, és molt difícil atribuir el disseny de les feluccas a una regió italiana determinada; més aviat sembla que van agafar elements de diverses localitats amb alguna influència espanyola.


La felucca Nuovo Mondo, una embarcació tradicional nord-americana. (Foto: Latitude 38)


Amb el pas del temps, la felucca esdevindria el símbol de la comunitat italiana de San Francisco. Per aquest motiu, fa una trentena d’anys, William Gilkerson va tenir la iniciativa de construir-ne una rèplica, la Matilda D, que va cedir a la comunitat italiana de San Francisco, i va quedar exposada a l’entrada del Maritime National Historical Park de la ciutat. I l’any 1987, després d’un gran treball de recerca i documentació, Larry Hitchcock i John Muir en van construir una altra; una felucca de 5’66 metres d’eslora, batejada amb el nom de Nuovo Mondo, que també pertany al parc marítim de San Francisco. Aquesta barca va participar en el festival de Brest de l’any 2000, en representació de les embarcacions nord-americanes. I l’any 2004 va tornar a travessar l’Atlàntic per participar en les regates de Stintino i de Saint-Tropez, com a convidada d’honor de la Regata della Vela Latina, del Circuito Mediterraneo Vela Latina, al costat d’altres embarcacions tradicionals italianes i franceses, i del sardinal Sa Rata de Catalunya.


Cartell de la regata de Stintino del 2005, amb la Nuovo Mondo
convidada d'honor de l'edició anterior. (Foto:  Regata della Vela Latina)


Tot i estar feta a San Francisco, la Nuovo Mondo no desentonaria gens
a la Costa Brava. (WoodenBoat Forum)

Per a redactar aquesta entrada he utilitzat els els articles següents de Giovanni Panella:


Si voleu aprofundir en l’obra de Giovanni Panella, us recomano un parell de llibrets seus, magníficament editats per Tormena.



 

En el pròleg d’un d’aquests llibres hi ha una frase de Panella que m’agrada molt i que faig servir sovint com a idea-força per a la recuperació del patrimoni marítim: “Es defensa allò que s’estima i s’estima allò que es coneix”.



17.12.09

Bones festes!

Aquests dies, a moltes cases, sobre el moble de l’entrada o del bufet, s’exposen les felicitacions de Nadal rebudes d’amics i familiars, formant part de la decoració nadalenca. Doncs bé, amb aquesta idea casolana se m’ha acudit muntar una petita exposició amb les felicitacions que m’heu fet arribar alguns de vosaltres, amb motius mariners, com és natural, i que us agraeixo de tot cor.

Al final de tot hi va la meva, desitjant-vos que passeu unes bones festes, que acabeu bé l’any i que comenceu el 2010 a rumb i amb el vent a favor.


Carlos Ramos - Mar de Proa


Vicente García-Delgado


Associació A tot drap, de Sant Pol de Mar


Toni Clapés




Josep-Anton Trepat





 
Gemma - Viatge plural


José Eugenio - Rincón del Marino

 
Lino Prieto - Bou de vara

 
Manuel M. Caamaño - Homes de pedra en barcos de pau

 


Fernando Piñeiro - Dornablog

 
Amics de la vela llatina de Calella de Palafrugell



 

 
Amiga Atlántica - Una mirada a la Ría de Vigo

 
Koiote



Juan i Izaskun

 
Jordi Piqué Costa


Joan Sol - El mar és el camí

I encara queda espai per les que vagin arribant...