Maneres de travessar l’Atlàntic

En aquests moments, dos velers de regates oceàniques, l’Estrella Damm i el W Hotels, naveguen a tota velocitat enmig de l’Atlàntic amb l’objectiu de fer la travessia Nova York-Barcelona en un temps rècord. Són dos vaixells dissenyats i construïts amb les tècniques i els materials més moderns, i equipats amb les últimes tecnologies en matèria de navegació i comunicacions. Això permet que milers d’aficionats els puguin seguir des de qualsevol lloc del món i saber en tot moment on són, quin rumb fan i a quina velocitat naveguen, a més de poder rebre’n imatges i escoltar el relat de l’aventura en boca dels mateixos navegants, pràcticament en directe. És una aventura que té el seu risc, però, donat el seguiment i la cobertura de la prova, sembla un risc més que controlat, tot i que sempre es pot produir un accident inesperat. A mi aquesta mena de desafiaments no m’emocionen gaire, perquè trobo que tots s’acaben assemblant; però entenc que l’esport és un negoci que belluga molts diners i que d’alguna cosa han de viure els navegants professionals.

Em criden més l’atenció altres maneres de travessar l’Atlàntic, tot i que em semblin una temeritat; com la travessia que van fer dos germans bessons francesos, Emmanuel i Maximilien Berque, el 1996, a bord del Micromégas II, una closca de nou de 4’20 metres, construïda per ells mateixos i que els va portar sans i estalvis des de França fins als Estats Units. No duien motor, ni ràdio, ni ràdio-balisa...; només un sextant de supervivència Davis Mark 3. Naturalment, tampoc no tenien cap patrocinador. Els Berque es defineixen com “dos inconformistes a la recerca de la llibertat”, que miren de trobar-la a bord de petites embarcacions, amb les quals s’enfronten a reptes insòlits, com travessar un oceà sense brúixola ni cap instrument de navegació. El vídeo que veureu a continuació és un resum d’una d’aquestes aventures, que es va acabar a Fort Lauderdale, Florida, després d’haver visitat un centenar d’illes i d’haver recorregut 11.000 quilòmetres.

Vaig començar a navegar amb un patró que sempre deia: “hombre cobarde no se acuesta con mujer bonita”. No sé què hagués dit si hagués conegut els germans Berque.

Si voleu saber més coses dels germans Berque i dels seus projectes, visiteu el seu blog.

En Ben Crawshaw al “Thalassa”

Aquest divendres, el nostre company de la blogosfera marítima Ben Crawshaw, creador del blog “The invisible workshop”, serà el protagonista d’un dels reportatges que emet el programa “Thalassa”. En Ben és l’armador de l’Onawind Blue, un petit vaixell construït per ell mateix, amb el qual ha navegat per tota la costa catalana del delta de l’Ebre fins a Portbou, seguint les passes d’altres viatgers i navegants, com Carlos Barral i Josep Pla.

L’estiu de l’any passat, en Ben i l’OB van viure la seva gran aventura: la travessia de 280 milles, navegant a vela i a rem, entre Denia, Eivissa, Formentera i la platja de Creixell, el seu poble, a la costa tarragonina. En Ben va tenir l’amabilitat de donar-me la primícia d’aquest viatge, en forma de relat escrit en català per ell mateix, que va sortir publicat en aquest blog el 6 de setembre de 2009.

“Els horitzons d’en Ben” és el títol del reportatge de “Thalassa” en què aquest anglès instal•lat a Catalunya fa vint anys ens explicarà la seva passió pel mar i potser ens anunciï el seu proper repte a bord de l’Onawind Blue. Divendres, a les 21’55, al Canal 33.

Actualització 10.4.10

Si no el vau poder veure per televisió, aquí teniu el reportatge "Els horitzons d'en Ben" emès pel programa "Thalassa":

El Cadaqués de Joan Vehí

Que la fotografia és un art, em sembla un fet evident i indiscutible avui dia. Però, per mi, és un art que té un valor afegit: la capacitat de fixar i conservar els nostres records, i el fet d’haver-se convertit en el gran arxiu de la nostra memòria col•lectiva. Gràcies a la fotografia podem reconstruir no només els fets més destacats de la nostra història, sinó molts moments, aparentment intranscendents, de la vida quotidiana de la nostra comunitat. A través d’una foto podem resseguir les petjades que nosaltres i molts dels que ens van precedir hem anat deixant en aquesta vida. El país, el poble que té un fotògraf, que a través del seu treball hagi deixat constància de la vida dels seus conciutadans al llarg del temps, té un tresor. Cadaqués el té: es diu Joan Vehí i és el cronista gràfic d’aquest poble mariner des de fa més de seixanta anys. Aquest dies presenta el seu últim llibre: “Joan Vehí i el seu escenari, Cadaqués”. El passat dia 25 ho va fer al Teatre Museu Dalí de Figueres (vídeo de la presentació), i aquest diumenge de glòria el presentava a l’església de Cadaqués.

L'última nevada ha posat d'actualitat aquesta foto de Cadaqués nevat a la coberta del llibre.

En Joan Vehí (Cadaqués, 1929) va començar a fer fotos per un d’aquells capricis del destí. L’any 1945 ajudava la seva família en la verema i per allà hi corria algú que duia una càmera fotogràfica. L’home no parava de fer fotos mentre els cadaquesencs anaven fent feina a la vinya, fins que, en un moment donat, es va adonar que la càmera no tenia pel•lícula. Va quedar tant frustrat que va regalar l’aparell a la persona que tenia al costat, un adolescent Joan Vehí. I així va començar una passió per la imatge que encara es manté. Però, professionalment, en Joan Vehí va ser fuster abans que fotògraf; un fuster amb un client molt especial, que tindria una gran influència tant en la seva feina com en la seva dedicació a la fotografia: el pintor Salvador Dalí.

En Joan Vehí al seu estudi. (Foto: Francesc Guillamet)

L’any 1951, un cop après l’ofici de fuster a Cadaqués, en Joan Vehí va obrir la seva pròpia fusteria al poble. Com que el noi tenia bona mà amb la fusta, un contractista local el va proposar a en Salvador Dalí perquè li fes feines de fusteria a la seva casa de Portlligat. A partir de 1952, en Joan Vehí va començar a fer diverses feines a casa del pintor, entre elles els bastidors dels quadres i els embalatges per a les teles que sortien del taller de l’artista, moltes de les quals eren de grans dimensions. Però el més destacat d’aquests treballs van ser diversos mobles que el mateix Dalí dissenyava en qualsevol bocí de paper que trobava a mà, i que en Vehí era capaç d’interpretar i, sobretot, d’executar. No eren mobles convencionals i, a més, la majoria estaven fets d’olivera, una fusta molt dura i difícil de treballar. Sembla que el pintor va escollir expressament aquest material per donar sortida a la fusta de les oliveres mortes durant la glaçada de 1956, que va afectar els olivars de Cadaqués. Taules, cadires, escriptoris i altres mobles sorgits de la imaginació de Dalí van prendre forma en les mans de Joan Vehí, molts dels quals es poden veure a la casa-museu del pintor a Portlligat. Entre les peces més destacades de Joan Vehí hi ha la famosa creu d’olivera que va servir de model pel “Crist de Portlligat”.

Un dels mobles mobles que Joan Vehí va fer per a Dalí, a la casa de Portlligat 

(Foto: Marta Salomó).

Amb el temps i el tracte freqüent, la relació entre Joan Vehí i Salvador Dalí es va anar familiaritzant, i les converses de feina inicials es van convertir en xerrades disteses en què el pintor s’interessava per les qüestions del poble. En moltes d’aquestes visites en Joan Vehí duia la càmera i, fins i tot, era el mateix Dalí qui li demanava que portés l’aparell per retratar-lo. Les fotos fetes en aquestes sessions, sovint improvisades, mostren un Dalí natural, proper i casolà; gairebé sense poses ni excentricitats de cara a la galeria. El resultat d’aquesta relació entre el pintor i el fotògraf és un dels arxius fotogràfics més originals i valuosos sobre la figura d’un dels grans pintors del segle XX. No és estrany, doncs, que en Joan Vehí rebi propostes de museus de tot arreu per exposar-hi part d’aquests fons fotogràfics. L’any 2004, amb motiu de l’Any Dalí, el Museu de Cadaqués va muntar l’exposició “Dalí íntim, vist per Joan Vehí”, amb fotos que mostraven el treball, les festes i les relacions humanes del pintor, i que, juntament amb en Quico Despuig, vam tenir el privilegi de visitar guiats pel mateix Joan Vehí, que ens va anar explicant les anècdotes, moments i situacions que hi havia darrera de moltes de les fotos exposades.

Catèleg de l'exposició "Dalí íntim".

Però l’interès de l’obra fotogràfica de Joan Vehí no és redueix només a les fotos de Dalí. Tot i que no la conec a fons, ni de bon tros, diria que el gran valor de l’obra de Vehí és aquest gran retrat panoràmic de Cadaqués i de la seva gent que s’estén al llarg de 65 anys. Fets quotidians de la vida d’un poble, festes, celebracions familiars, fenòmens climatològics extraordinaris i tota mena d’esdeveniments omplen els 60.000 negatius i 20.000 diapositives de què consta actualment l’arxiu de Joan Vehí. És una fotografia que no busca el lluïment del fotògraf, sinó deixar constància d’uns fets. Les fotos de Joan Vehí són interessants per allò que hi passa, pel fet que recullen, per la història que expliquen. Veient-les, un té la sensació que allò que hi passa, per molt quotidià i intranscendent que pugui semblar, és important; i que és una sort que en Joan Vehí hi fos amb la seva càmera per a deixar-ne testimoni. És la mirada del fotògraf, de l’artista en aquest cas, que dóna valor a allò que aparentment no en té.

Les fotos de Joan Vehí sovint són portada de la revista local "Sol Ixent".

L’any 1996 en Joan Vehí va tancar la fusteria i va reconvertir l’espai en estudi i exposició permanent de les seves col•leccions fotogràfiques. A més d’aquests milers de negatius i de diapositives, l’arxiu també conté clixés de vidre i un nombre indeterminat de còpies en paper; material que compren des de 1900 fins a l’actualitat. Moltes d’aquestes fotos s’han publicat en diaris i revistes com “La Vanguardia”, “Destino”, “Diari de Girona”, “L’Empordà”... i en la revista local “Sol Ixent”, que acostuma a obrir amb una foto seva a la portada. A més de les fotos que il•lustren els llibres de diversos autors locals. En Joan Vehí també ha publicat alguns treballs monogràfics, com el dedicat a la restauració del retaule barroc de l’església de Cadaqués, un dels pocs que van sobreviure a la guerra civil del 36, i que va fotografiar amb tot detall, pam a pam.

Portada del llibre "El retaule de Cadaqués".

Vaig conèixer Joan Vehí fa uns quants anys, a través de la vela llatina; perquè ell és el president dels Amics de la Vela Llatina de Cadaqués. I cada any, durant la trobada, és al peu del canó, ocupant-se de mil i un detalls, perquè tot surti bé. No recordo exactament la primera vegada que vaig estar al seu estudi. Però sí que recordo haver quedat meravellat en veure part de la història de Cadaqués penjada en aquelles parets. Després hi he estat unes quantes vegades, generalment amb amics, a qui em fa il•lusió fer-los descobrir aquesta barreja d’arxiu, museu i galeria d’art que és l’estudi d’en Joan Vehí. I ell sempre ens atén amb tota l’amabilitat i ens explica detalls de la feina que té entre mans en aquell moment. L’última vegada que hi vam estar ens va ensenyar, precisament, les proves del llibre que ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, deu estar presentant a l’església del poble: “Joan Vehí i el seu escenari, Cadaqués”. N’estava molt content, sobretot pels textos que li han escrit les setanta-una persones relacionades amb Cadaqués que hi han volgut col•laborar i que es publiquen juntament amb les fotos.

Amb en Joan Vehí al seu estudi, durant la visita que li vam fer ara fa un any, amb la Mar i en Tin, del blog

"Una mirada a la Ría de Vigo". (Foto: Capitán Haddock)

Com deia al començament, Cadaqués té un tresor en l’obra de Joan Vehí; un arxiu, gairebé màgic, on es conserven, a recer del pas del temps, petits fragments de les vides de molts cadaquesencs, al llarg de tot un segle; un dipòsit d’informació enorme sobre la seva història col•lectiva, i nombroses manifestacions de tot allò que configura la seva identitat com a poble. Això em fa pensar en el destí d’aquest arxiu el dia de demà, donat el que va passar fa uns mesos amb un altre arxiu fotogràfic importantíssim del patrimoni cultural de Catalunya. Tant de bo que Cadaqués i els cadaquesencs puguin gaudir per sempre de l’obra de Joan Vehí.

Patins a tot drap

El patí a vela o patí català és una de les embarcacions més enginyoses que conec. No crec que hi hagi gaires vaixells que proporcionin una experiència tan intensa de la navegació a vela i amb tanta senzillesa i economia de mitjans com el patí català. A més, té tot el dret a ser considerat una embarcació històrica, ja que va néixer fa prop de cent anys al litoral barceloní, i encara es construeix amb fusta i de manera artesanal com el primer dia. Dissabte passat, l’associació A Tot Drap de Sant Pol de Mar va inaugurar l’exposició “Patins de vela”, dedicada a aquest element tant singular del nostre patrimoni marítim.

 A la foto, varada del patí Cuca, del Dr. Miquel Sistach, als Banys Tarridas de Sant Pol, el 1936. 

(Foto: arxiu Sistach-Domènech)

El patí a vela és un vaixell únic, per diversos motius. No el va crear cap dissenyador naval, sinó que es un enginy popular al qual se li van anar aplicant diverses idees i modificacions. El patí actual és, doncs, el resultat d’una llarga evolució, perfectament adaptada al seu medi natural: la platja i les onades. És l’embarcació de vela de competició més antiga del Mediterrani i l’únic monotip de vela lleugera que encara es construeix de fusta. Però allò que el fa un vaixell especial són la seva senzillesa i les grans prestacions que ofereix. El patí són dos flotadors estancs units per cinc travessers, un pal i una vela. No té ni orsa ni timó. I la vela no porta ni botavara ni sabres. Arribes a la platja, hisses la vela, passes l’escota, empenys el vaixell fins a l’aigua –no pesa més de 100 quilos-, t’asseus sobre el flotador de sobrevent, caces l’escota amb un pam d’aigua i el patí surt disparat. Tant és que hi hagi rompent; mentre tingui prou velocitat, travessa les onades gairebé sense perdre arrencada. A l’hora traure’l, igual: enfiles directe cap a la platja fins a lliscar suaument sobre la sorra de la vora. És el vaixell de platja perfecte. I a l‘aigua és una màquina de navegar: bon cenyidor, rapidíssim amb vents portants, excepte en empopada, i molt divertit de portar. Cal, això sí, estar en bona forma física, perquè escora de seguida i amb vent costa d’aguantar; i també cal dominar la tècnica de navegar sense timó, desplaçant el pes del cos sobre els flotadors i jugant amb l’equilibri entre el centre vèlic i el centre de resistència lateral. Però... d’on va sortir aquest vaixell tan extraordinari?

Patins a la platja de Bellamar de Premià de Mar, durant els anys 60.

La història del patí català està ben documentada i és prou coneguda. Va néixer al litoral barceloní, a finals del segle XIX, però com a embarcació de rem. Consistia en dos flotadors units per quadre bancs, i el tripulant anava dret i s’impulsava amb una mena de rem llarg o pala. Més endavant hi van muntar un seient en un dels bancs i un parell de rems, que li donaven més velocitat. Aquests artefactes de platja els construïen fusters de la costa sense coneixements nàutics, per encàrrec dels propietaris. Fins i tot es van arribar a fer regates d’aquests aparells, com la que es va fer l’octubre de 1871, per a patins de doble pala, al port de Barcelona, dotada amb un premi de 75 pessetes. De patins d’aquests n’hi havia per la costa del Barcelonès i el Maresme, i també van arribar fins a la Costa Brava.

Patins de pales, l’antecessor del patí de vela, a la platja de Premià de Mar. La foto és de 1942.

(Foto: “Els premianencs i el mar”)

La incorporació de la vela al patí de rems va tenir lloc cap allà als anys 20 del segle passat i va ser fruit d’una necessitat. Diuen que en aquella època les aigües de la costa barcelonina estaven molt brutes i contaminades, a causa de la manca de depuradores i l’abocament de les aigües residuals al mar. Els patins de rems s’utilitzaven, precisament, per allunyar-se de la vora i endinsar-se en el mar fins a trobar aigües netes. Però, un cop a dins, si s’aixecava vent i mar, la tornada podia ser complicada. Fins que a algú se li va acudir muntar un pal i una vela en un patí de rems. Diuen que van ser tres socis dels Club Natació Barcelona que van coincidir a crear el patí a vela amb uns conceptes molt simples: un pal, una vela i una escota. De tots tres, el constructor va ser Rafael Escolá, que sobre el primer banc de proa va instal•lar un suport per al pal i el va aparellar amb una vela cangrea. Escolá, però, no va ser l’únic, perquè a Badalona, un tal senyor Cabeza va instal•lar un pal de bambú i una vela en un altre patí de rems, i va fer les primeres proves en aquelles aigües.

Els primers patins a vela duien una vela cangrea, però aquest aparell
va desaparèixer l'any 1944.  (Foto: “Els premianencs i el mar”)

L’exposició “Patins de vela”, creada pel Museu Marítim de Barcelona fa tres anys, mostra la història del patí català. Però la que ara s’exhibeix a Sant Pol de Mar fins al 27 de juny, ha estat ampliada per l’associació A Tot Drap, amb fotografies, filmacions i documents inèdits. Entre altres coses s’explica que el primer patí va arribar a Sant Pol el 1931. El van portar dos estiuejants barcelonins, Manuel Carrasco i Sixte Cambra, que van sortir de Barcelona a les 8 del matí i, després d’un viatge força accidentat, en què van bolcar diverses vegades, van arribar a Sant Pol a les 5 de la tarda. També es mostren fotos del patí Cuca, del doctor Miquel Sistach, del 1936, i del primer patí homologat que va arribar durant els anys 40. El 1962, un grup d’aficionats va crear el Club Nàutic Sant Pol, que va rellançar l’embarcació a través de l’organització de regates. Aquell mateix any s’hi va fer el campionat d’Espanya amb més de cinquanta regatistes.

El primer patí de vela a Sant Pol, de Manuel Carrasco, a la Platjola, el 1931. 

(Foto: arxiu Bibiana Carrasco)

L’esport i, en aquest cas, les regates, van contribuir decisivament a la difusió del patí a vela. La primera regata important pel que fa a nombre de participants va ser el Gran Premi de la Mercè, celebrada durant la festa major de Barcelona del 1932, en què hi van prendre part patins del Club Natació Barcelona, del Club Natació Badalona, del Club Natació Poble Nou i del Club Natació Atlètic de la Barceloneta. Llavors hi havia dues categories, patins de 5’60 metres d’eslora i 14 metres quadrats de vela, i patins de 5’30 metres d’eslora i 10 metres quadrats de vela. Fins a l’estiu de 1936 es van fer diverses regates entre aquests clubs, amb una quarantena de participants. Després de la guerra es van tornar a fer regates i llavors va sorgir la idea de crear un monotip perquè tothom pogués competir en igualtat de condicions. Els famosos germans Luis i Emilio Mongé van dissenyar un monotip que va triomfar en tots els camps de regates, però encara hi havia molts altres patins construïts per diversos fabricants. Per això l’any 1943 es va acordar fer una regata a Vilanova i la Geltrú per escollir el monotip definitiu entre els diversos models participants. El model dels germans Mongé es va imposar de manera aclaparadora.

La primera regata important de patins a vela es va fer l’octubre de 1932. 

(Foto: arxiu “La Vanguardia”)

A partir de la creació del monotip, l’afició pel patí a vela es va desbordar. L’any 1944 es va crear la Secretaria de la classe, dins de la Federación Española de Clubes Náuticos, i es va establir un reglament de construcció de l’embarcació; i el 1951 es va constituir l’ADIPAV, l’Asociación Deportiva Internacional de Propietarios de Patines a Vela, que elaboraria els plànols definitius per a la construcció del patí, tot i que se’n farien petites correccions fins al 1990. A més de Rafael Escolà, el primer que va posar un pal i una vela a un patí de rems, també en van construir García, de la Barceloneta; Rovira, de Badalona; Albert Ferrer, de Calafell; i Antoni Soler, de Badalona. Soler va ser el primer constructor de patins a vela en sèrie, a partir d’un motlle dissenyat per ell mateix, que permetia fer els vaixells de manera artesana, però tots iguals i en menys temps. L’any 1986, Soler es va retirar i va traspassar el negoci a Ramon Huertas, que actualment és l’únic fabricant de patins de fusta, i encara fa servir el mateix sistema de motlles de Soler, de l’any 1971. En aquest reportatge del programa “Thalassa” apareix Ramon Huertas en el seu taller.

Malgrat el progressiu abandó de la fusta en la construcció d’embarcacions de vela lleugera, a partir dels anys 70, el patí es continua fent de fusta i de manera artesanal. S’utilitzen fustes africanes com l’ayous, l’akayou i l’okume, que pesen poc però són molt flexibles i aguanten les grans torsions que afecten el patí quan navega, sobretot amb vent fort. L’any 1976, drassanes Roga va intentar fer un patí de fibra de vidre, però no va donar bon resultat. Els flotadors feien aigua i els bancs no suportaven els esforços a què eren sotmesos. Se’n van fer quatre unitats i es va abandonar el projecte. I el 1985, la firma Mahifra ho va tornar a intentar, però el model tampoc no va acabar de funcionar i només se’n van construir dotze unitats.

Tenir un patí a vela permet, doncs, gaudir d’un veler modern i esportiu, però amb la calidesa, els acabats i l’esperit de tradició que proporciona la fusta. Segur que aquest esperit l’ha tingut ben present l’empresa Barboleto, que fa poc va presentar el Zhek, el primer patí a vela híbrid, és a dir, amb els flotadors de fibra, però amb la coberta i els bancs de fusta, com el patí tradicional. El vaixell és molt bonic i sembla que les proves de mar, pel què he llegit, han donat uns resultats excel•lents. Caldrà veure si el Zhek marca un canvi de rumb en la història d'aquesta embarcació centenària. Les fotos del nou model són, com a mínim, espectaculars.

La primera vegada que vaig navegar amb patí, el del meu amic Albert i company d’iniciació a la vela, a la Platja Llarga de Tarragona, vaig al•lucinar veient passar l’aigua a tota velocitat entremig dels dos flotadors. Em sentia com un indi assegut damunt d’un tronc experimentant per primera vegada la màgia del vent sobre una vela, en la prehistòria de la navegació. I és que, en el patí a vela, gairebé no hi ha res que s’interposi entre tu, la mar i el vent. En comparació amb altres embarcacions, és una màquina molt senzilla, però amb la diferència essencial que tu formes del vaixell, perquè el portes amb tot el cos. El patí és la pura teoria de la vela portada a la pràctica; un simple joc de pesos, forces i equilibris que cal dominar per poder domar aquest pura sang de la vela i treure’n el màxim rendiment.

Són totes aquestes característiques les que fan del patí a vela una embarcació excepcional, que ha seduït navegants de tota la península i d’altres països. Després de Catalunya, la comunitat amb més tradició patinaire és Andalusia, concretament a Cadis. També es navega en patí a València i les Balears; i fora d’Espanya, a Bèlgica, Holanda, Alemanya i França. De tota manera, malgrat les seves virtuts, no té la difusió internacional d’altres classes. He llegit en algun lloc que si el patí a vela no hagués estat un invent català i hagués nascut en un país anglosaxó, avui dia seria una classe olímpica.

Si voleu saber més coses sobre aquesta embarcació, us recomano el llibre “Navegando en patín a vela”, de l’Editorial Paidotribo, escrit per diversos autors. Aquí en teniu una relació dels diversos capítols i dels autors. Hi ha un altre llibre fonamental: “El patín a vela”, de Guido Depoorter, patriarca del patí i un dels grans impulsors d’aquesta embarcació, que l’any 1974 va publicar el primer manual d’instruccions d’aquest vaixell, contribuint a la seva difusió. Guido Depoorter dóna nom a un trofeu internacional de patí que organitza el Club de Vela Sant Antoni de Calonge. Actualment el llibre està exhaurit i costa de trobar.

Per Internet he trobat el “Lèxic del patí de vela”, escrit per Josep i Miquel Estruch.

I a la xarxa també hi he trobat un treball escolar força interessant d’en Pau Jover Font, estudiant de segon de batxillerat a l’IES Joan Brossa: “Principis físics de la navegació a vela: el cas del patí catalá”.

Qui són els autèntics pirates?

El diari “La Vanguardia” d’avui publica una entrevista a Gustavo Duch, veterinari i fundador de “Veterinarios sin Fronteras”, en què parla del sistema alimentari mundial, irracional i absurd, que produeix el doble d’aliments que la humanitat necessita, mentre milions de persones passen gana. I, més concretament, fa referència a determinats sistemes de pesca actuals, que arruïnen la pesca artesanal dels països allà on es practiquen. Diu Duch que la pirateria ha fet que les grans flotes pesqueres s’hagin hagut de retirar mar endins, i gràcies a això hi torna a haver pesca per als pescadors locals. També explica la relació entre la pesca en aigües del Marroc i la postura d’Espanya en relació al poble saharaui. Us recomano que la llegiu perquè té molt de suc... encara que potser se us passin les ganes de menjar segons quin classe de peix.

(Feu clic sobre la foto per ampliar-la)

També podeu llegir l'entrevista aquí.

La barca de bou de Badalona

Dijous a la tarda, l’investigador i especialista en embarcacions tradicionals Vicente García-Delgado, parlarà del seu últim treball titulat “Els parellons badalonins. Estudi dels bous i barques enfalcades, 1770-1970”, a l'Escola del Mar de Badalona. La conferència forma part del cicle “Retalls de Mar”, que organitza l’Ajuntament d’aquesta ciutat. En aquest estudi, l’autor ha investigat a fons els orígens, característiques i funcionament d’una barca de pesca originària d’aquesta localitat, el bou badaloní, i n’ha dibuixat tot els plànols amb l’objectiu que, algun dia, se’n pugui construir una rèplica navegable.

L’estudi sobre el bou badaloní s’ha fet per iniciativa de la Federació Catalana per a la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, amb la col•laboració de les associacions Bellamar i Bricbarca, de Premià i Vilassar de Mar, respectivament, i ha comptat amb un ajut de l’Institut Ramon Muntaner. El projecte tenia per objectiu investigar un tipus d’embarcació peculiar, molt adaptada al medi, utilitzada en la pesca d’arrossegament per parelles. Aquest sistema de pesca va aparèixer a finals del segle XVI i es va desenvolupar a les nostres costes durant els segles XVII al XX. Al segle XVIII es va reglamentar, a causa de les disputes que el seu ús generava entre els pescadors. Tot i això, va representar un avenç tecnològic i econòmic important per a Catalunya, i va rebre el suport de les autoritats en contra dels pescadors d’arts menors.

L’estudi parteix d’un tipus d’embarcació utilitzada a les antigues províncies marítimes de Barcelona i Mataró, i es centra en la Badalona del segle XVIII. Repassa la història marítima badalonina fins a mitjan segle XX i s’estén a altres zones on es feien servir uns altres tipus de bous, para a observar-ne l’evolució fins a la introducció del motor. Emerencià Roig, en el seu llibre “La pesca a Catalunya”, fa una relació dels tipus de barques del litoral català. En l’apartat referent als bous d’arrossegament de vela llatina, parla d’una embarcació que anomena “bou de Badalona” i en cita diverses característiques: “té corredors, falques, dalt de proa, senó i quatre o cinc bancs, que la distingeixen d’altres tipus de bous més coneguts que tenien coberta”.

Per a realitzar aquest treball es van consultar diverses fonts, entre elles, manuscrits de la col•lecció d’Emerencià Roig, incloent-hi la seva correspondència amb persones que, des de diversos llocs de la costa, li proporcionaven informació dels sistemes de pesca i de les embarcacions. El Museu de Badalona va proporcionar documentació de l’època, com ara quaderns de pescadors amb indicacions de les zones de pesca i de les senyes per a arribar-hi; i va permetre a l’autor accedir als arxius de manuscrits i fotografies de Josep M. Cuyàs Tolosa, i a l’arxiu fotogràfic de Josep Cortina Sunyol. Aquest mecànic de motors marins mantenia, per raons de feina, una relació quotidiana amb els pescadors, que li va facilitar la seva activitat com a fotògraf, aconseguint una espontaneïtat gairebé familiar amb els pescadors, difícil d’assolir per algú que no formés part d’aquest ambient. Les fotos de Cortina són com finestres obertes a través del temps, que permeten veure com eren les últimes barques a vela i assistir a l’aparició de nous tipus de barques motoritzades, com la tranyina. També mostren el funcionament dels mercats i la subhasta del peix. I, sobretot, són un testimoni fidel de l’evolució dels diversos usos de la platja, des de la neteja i reparació d’ormeigs i barques, els menjars i la confecció de puntes de coixí en família, fins a l’arribada lenta però inexorable de banyistes i curiosos amb qui els pescadors van haver de compartir aquest espai vital.

A l'Escola del Mar de Badalona, l’autor va poder consultar un manuscrit inèdit de Manuel Bigas Ribas, un pescador octogenari que explica les seves vivències entre 1916 i 1939. També es van localitzar diversos manuscrits dels segles XIX i XX que donen una idea de com vivia la gent de mar. Recopilats per Josep M. Cuyàs directament dels pescadors, recullen dades exactes de les pesqueres, dels fons marins de cada zona, de les èpoques de pesca, costums marineres, cançons, incidents, etc.

En Vicente García-Delgado també va mantenir converses amb pescadors badalonins que encara estan en actiu, com en Pere Costa, de Can Guilova, membre d’una llarga nissaga de pescadors o “homes de foli”. Ells li van descriure algunes de les seves vivències, sistemes de repartiment, anècdotes sobre els pescadors i coses que els van explicar els seus antecessors. També li van obrir les portes del Pòsit de Badalona, on hi va poder recollir fotos antigues que testimonien la vida a la platja i fer una ullada a algun plànol sobre les senyes utilitzades pels pescadors.

Amb tot aquest material, l’autor ha pogut situat l’embarcació objecte d’estudi en un context històric, econòmic i social, a més de definir-ne les característiques. Així ens diu que “el bou de Badalona va ser un dels primers esglaons en l’evolució de l’especialització de les primeres embarcacions per a la pesca del bou; un estat intermedi entre la barca palangrera i les conegudes barques de bou de Vilanova amb orsa. Posteriorment, van evolucionar cap a un tipus de buc més quillat al qual no es trigaria gaire a instal•lar-hi un motor. D’aquí ve, doncs, el nostre interès per investigar les formes, construcció i usos del bou de Badalona, una barca important dins de tots el tipus d’embarcacions tradicionals, i de la qual no se’n conserva cap exemplar”.

En Vicente García-Delgado conclou la primera part d’“Els parellons badalonins” –l’estudi té dos volums- dient que la barca de bou de Badalona “era una embarcació de platja del tipus enfalcada, amb una eslora compresa entre els 10 i els 12 m, com a molt; i amb una relació eslora-mànega de 3’5 a 3’6. En els seus orígens, era una embarcació descobertada, però a mesura que es va especialitzar i que la seguretat ho exigia, se la va dotar d’una coberta correguda, seguint la normativa vigent. Sobre la coberta s’hi van instal•lar torns senzills de fusta per ajudar a calar i a recuperar l’art, que es maniobraven mitjançant unes aspes, sense cap mena d’engranatge. Després van aparèixer els torns amb rodes dentades que desmultiplicaven els esforços, però que seguien sent manuals. Amb l’arribada del motor, es va mecanitzar totalment el sistema de calat i recollida de l’art i va donar pas als bous quillats, començant per la zona del sud de Catalunya, segurament per influència dels quillats llevantins”.

Barca de bou enfancada de Badalona. 1990-1920 (Dibuix: F. Oller)

Actualment, en Vicente García-Delgado ja té enllestit el segon volum d’aquest treball d’investigació, que se centra en l’estudi tècnic, amb plànol de formes, d’estructura i vèlic, per poder construir una rèplica d’un bou badaloní a escala real i navegable, tal com eren les barques que hi havia a Badalona, i de les quals se’n té molt poca informació. L’Ajuntament de Badalona ha manifestat el seu interès per la publicació d’aquest estudi. Fins i tot es va plantejar la construcció, arran de mar i a la vista del públic, de la rèplica d’un bou, dins de les activitats de la capitalitat catalana de la cultura, que aquest any ostenta la ciutat badalonina. Però el cost, les dificultats tècniques de construir una barca a la platja, com es feia antigament, i la manca de temps, han fet que el projecte hagi naufragat en les aigües tempestuoses de la crisi. Sempre ens quedarà la conferència i el treball d’en Vicente García-Delgado.

Recordeu: dijous, 25 de març, a les 19 hores, a l'Escola del Mar de Badalona (Rambla, 37).

Visita a l’escar de Roses

El cap de setmana passat vaig visitar per primera vegada l’escar del port de Roses des que Drassanes Despuig en té la concessió. A banda d’una neteja general de les instal•lacions, poques novetats s’hi podien observar, ja que encara no disposaven d’alguns serveis bàsics per començar a funcionar amb normalitat. Allà hi vaig trobar unes quantes embarcacions conegudes.

Entre les embarcacions en sec hi havia el Sant Ramon, el vaixell de l’associació Bricbarca de Vilassar de Mar, al qual se li està fent un treball de reparació important, com es pot veure en les fotos que il•lustren aquesta entrada. El vaixell presentava greus problemes de podridura que afecten l’orla, alguns punts del trancanell i dels escalamots, i també algunes traques del folre. Una part de les peces afectades ja s’ha tret i, en el cas del folre de l’obra viva, s’han substituït per llates d’iroko. Sorprèn que, al cap de només cinc anys de la restauració del Sant Ramon, el vaixell presenti aquest grau de deteriorament. Sembla que la causa és la utilització de fusta de mala qualitat per part de l’antiga empresa Drassanes i Escar de Roses que, entre els anys 2003 i 2004, va fer els treballs de remodelació d’aquest antic quillat de pesca, construït al Campello (Alacant) el 1904, per transformar-lo en una embarcació de vella llatina, amb aparell de barca de mitjana.

Una reparació d’aquesta envergadura ha de ser un entrebanc important per una associació no lucrativa com Bricbarca, no només pel cost de l’obra, sinó també, en aquest, pel temps que l’embarcació està aturada. El Sant Ramon navega tot l’any, mogut per una seixantena de voluntaris, i participa en trobades i activitats marítimes diverses, algunes de les quals proporcionen ingressos que reverteixen en el manteniment del vaixell. El canvi d’empresa concessionària de l’escar de Roses ha fet que la durada dels treballs s’allargui més del compte, però esperem que el vaixell estigui llest per a l’inici de la temporada que aviat començarà. 

El Sant Ramon a l’Alguer

Una de les activitats d’aquesta propera temporada que la gent de Bricbarca es planteja per participar-hi amb el Sant Ramon és la travessia commemorativa del 50è aniversari del “Viatje del Retrobament”, entre Catalunya i l’Alguer. El 26 d’agost de 1960, el creuer Virginia de Churruca fondejava al golf de l’Alguer amb 139 passatgers dels Països Catalans, acompanyats de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Aquest viatge va ser acollit amb grans festes pels algueresos i constitueix una fita de les relacions entre Catalunya i la comunitat sarda. Doncs aquest any se celebra el 50è aniversari del Retrobament i es preparen molts actes culturals que començaran a la ciutat de l’Alguer i tocaran diverses ciutats de Catalunya, València, el Principal d’Andorra i França. I un d’aquests actes seria una travessia per mar, aquest estiu, com la que es va fer fa cinquanta anys, amb la Moreneta a bord, en què hi prendria part el Sant Ramon. I de moment no en sé res més. Si algú de vosaltres té més informació sobre aquest esdeveniment, li agrairia que la compartís. De tota manera, quan s’acosti la data ja en parlaré més extensament.

La Santa Espina a Seta

A més del Sant Ramon, a l’escar de Roses també hi havia el Sant Isidre, pendent de la reparació d’una via d’aigua a través de la botzina de l’hèlice. L’última vegada que hi vam navegar, de Premià de Mar a Roses, el "xivato" de la bomba de sentina, avisava amb més freqüència del compte. Descoberta l’avaria, suposo que el més aconsellable era treure el vaixell de l’aigua, perquè si fallava la bomba, corria perill d’enfonsar-se. Això és el que li va passar, segons em van explicar, a la Farigola, el llaüt de Calella de Palafrugell, que sembla que es va enfonsar a Palamós, a causa de la nevada del passat dia 8. L’embarcació va ser rescatada i ara és a l’escar de Roses, on caldrà posar-la a punt, però no semblava gaire malmesa. 

Sardinals cap a Menorca 2009 (Foto: V. García-Delgado)

La seva germana gran, la Santa Espina, també és a l’escar de Roses, passant l’hivern. El sardinal de Calella protagonitzarà una activitat molt interessant el proper estiu: una exposició itinerant entre la Catalunya de les dues bandes dels Pirineus i l’illa de Menorca, que expliqui gràficament com són i com naveguen els llaüts de sardinal i les vivències que aporta la seva navegació. L’origen d’aquesta exposició arrenca de la travessia “Sardinals cap a Menorca 2009”, que es va fer l’estiu passat, entre el Port Bo de Calella i Fornells, en què hi van participar els sardinals Notre Dame de Consolation (el Rosselló), Espérance (la Camarga), Sant Elm i Santa Espina (l’Empordà). El viatge tenia com a objectiu posar de manifest la importància d’aquestes activitats de cara a la conscienciació de la societat cap a la recuperació dinàmica del patrimoni marítim. Doncs bé, l’exposició que es prepara per al proper mes de maig recorrerà les poblacions de Seta, Perpinyà, Palafrugell i Ciutadella. Dins d’aquest itinerari, la Santa Espina participarà en els actes del festival “Escale à Sète – Fête dels Traditions Maritimes”, que tindrà lloc en el primer port de pesca francès del Mediterrani del 28 al 30 de maig. La navegada inclou remuntar un petit tram del Canal del Midi, accedint per Narbona fins a Mandirac, per visitar les drassanes on es fan els treballs de recuperació del pailebot Miquel Caldentey, construït a Palma l’any 1916. Més endavant us ampliaré la informació sobre totes aquestes activitats.

L’Äran ja té els pals!

I ara una notícia que no té res a veure amb l’escar de Roses: els amics de “Veles e Vents” m’han fet arribar unes fotos de la col•locació del pals del seu vaixell, la goleta sueca Äran (1903), que va tenir lloc el cap de setmana passat a Sant Carles de la Ràpita. Com canvia un veler amb l’arboradura! Sense pals és com un cos mutilat, un ocell sense ales, una criatura desproporcionada i feixuga. En canvi, amb els pals agafa un aire esvelt, harmoniós i equilibrat. Aviat el traslladaran al port d’Alguadolç a Sitges i la intenció és que comenci a navegar aquest estiu. Tant de bo! En qualsevol cas, és una bona notícia veure com la flota de vaixells tradicionals va creixent dia a dia, i més si es tracta d’embarcacions com l’Äran, destinades a divulgar entre la ciutadania la cultura marítima i la navegació tradicional.

L'Äran arborat i alguns detalls de la coberta (Fotos: Veles e Vents)

Paisatges marítims: Formentera (2)

Després de les dues últimes entrades, de contingut dens i problemàtic, i fart ja d’aquest hivern plujós que no s’acaba, em ve de gust canviar d’aires i viatjar, encara que només sigui virtualment, fins al cel blau i les aigües clares d’algun dels meus paisatges marítims preferits. Per això he volgut tornar a Formentera i recordar l’última vegada que hi vaig estar, a l’hivern de 1992, per a gravar-hi un reportatge de televisió. El proper cap de setmana farà exactament divuit anys. Aquest paisatge marítim dedicat a Formentera és la continuació d’aquest altre que vaig publicar el juliol de 2008, en què explicava les impressions que em va causar l’illa la primera vegada que hi vaig anar.

Ignoro els estralls causats pel turisme de masses en aquesta petita illa mediterrània, ni els efectes secundaris de l’enganxosa cançoneta cervesera de l’estiu passat. Des d’aquell hivern del 92 que no hi he tornat i en conservo un record molt vague. El primer que em ve a la memòria és la deliciosa navegada entre Eivissa i el port la Sabina, a bord d’un veler de 12 metres que ens van cedir per al reportatge. Recordo, sobretot, l’escalf d’un sol ja primaveral i el seu efecte regenerador sobre la pell i l’esperit; i la llum i la brisa suau d’aquella tarda de mitjans de març. És l’energia que trobo a faltar ara, en aquest llarg hivern passat per aigua. Necessito els efectes terapèutics d’una bona dosi de blau mediterrani!

D’aquell hivern a Formentera també en recordo la sensació de pau que envaïa l’illa en contrast amb l’estada de l’estiu anterior. El port tranquil, les carreteres buides, les platges desertes... permetien gaudir de la Formentera més tradicional i del contacte amb alguns illencs que a l’estiu es mantenen a recer del sol i de tot l’enrenou de la turistada. Passar en poques hores del tràfec de Barcelona a aquest oasi de calma va ser tot un contrast, d’aquells que fan plantejar-se moltes coses. Estic segur que si ara tornés a fer una escapada com aquella, me’n quedarien seqüeles. Divuit anys no passen en va; i encara que, a aquestes altures de la vida, pugui semblar que un està de tornada de moltes coses, tornar de segons quins llocs i experiències resulta més dolorós. Potser perquè, a aquestes altures de la vida, els paradisos perduts ja ho estan per sempre. 

Aquestes són algunes de les fotos que vaig fer en aquella escapada d’hivern a Formentera. No són tan espectaculars com les de l’estiu anterior, però mostren una altra cara de Formentera que per mi té molt d’interès. Diuen que Formentera té molts de rostres, però que l’ànima li resta intacta. No ho sé... tant de bo!